Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme primer/Prolech
Si 'l gloriós Conqueridor hagués ressucitat quant l'any 1835... una munió d'embriachs escorcollaren sa tomba y l'enderrocaren tirant per enllá lo cos aplegaminat, lo Rey que no haguera cregut aquells fossen homens sino feres, lo Rey perço los haguera entés; de les cent paraules les noranta son les que éll parlava en vida, les que éll dexá escrites per conservarles després de mort. Axó es l'unich que dura del seu reyalme.
Entre les notes del meu Pare, he trobat aquest començant de prolech ó introducció per la Crónica del gloriós Rey en Jaume; no m'he sabut estar d'inclourel aquí, y me dol de veres no tenir original seu per continuarlo; puig la ferma recança ab que he escrit les lleugeres notes que encapçalen los volums fins ara no complits de la Biblioteca Catalana s'ha agreujat vivament per la present obra, que ab tot y esser la primera de les projectades y començades á estampar junt ab lo Genesi de 'Scriptura, los Feyts darmes de M. Bernat Boades y lo Tirant lo Blanc, he dexat ab tota intenció per les derreries mogut d'un respecte temorench, ja que mes que cap altre hauria menester d'un detingudíssim estudi d'investigació crítica que no m'es possible empendrer.
La tradició l'ha respetada sempre, conexent la veritat intensa que mostra al esdevenidor y los historiayres l'han copiada ó estractada com lo document de mayor crehença que trobar podien. Coneguda sa existencia dels temps mes próxims al Rey en Jaume y citada per la majoria dels que han escrit sobre l'antica Corona d'Aragó, no havem de recordar lo testimoni de tots los qui l'anomenen en sos estudis histórichs; sols recordarém algún d'ells, axís com la poch afortunada polémica que al començar lo segle XIX, entaulá don Joseph de Villarroya, sobre la autenticitat de dita Cronica, que fou lo primer en negar, si be ha sigut confirmada en casi tots los estudis posteriors [1] que fins avuy s'han publicat sobre la interessant figura del Rey en Jaume.
Lo mes antich testimoni de la existencia de nostra Cronica es lo Comentari ó Historia que escrigué lo dominich Fr. Pere Marsili, avans de l'any 1314; inedita en sa totalitat, y per tant menys coneguda de lo que caldria, alguns han volgut suposar esta obra de Fr. Marsili anterior á la Cronica Reyal; aquesta suposició es insostenible per los qui llegescan la introduccio á dita obra que publicá lo meritíssim Villanueva en lo Apendix XIII al volum 18 de son Viaje Literario y de la que n'han donat alguns fragments lo senyor Quadrado en sa Conquista de Mallorca (Palma: 1850) y també en Balaguer y Merino en son curiós estudi «Un document inedit relatif á la Chronique catalane du Roi Jacme I d'Aragón.» (París, 1877).
La existencia d'un text en llengua vulgar, anterior á la Cronica de Fr. Pere Marsili, plenament comprobada per la introducció ó prolech que havem citat es la major prova de l'autenticitat de la present Cronica, ja que no es argument apreciable que los historiayres subseguents no la cítassen expressament. Feya temps que's guardava en la llibrería del monestir de Poblet, la copia que maná fer l'abat en Ponç de Copons, acabada com es sabut en 1343 y ab tot y l'anomenada de la llibrería ahont se trobava, no arribá á noticies del infatigable rebuscador de nostre historia en Bernat Boades qui no la cita en sos Feyts darmes de Catalunya, com segurament no hauría dexat de fer á tenir noticies de sa existencia.
Lo P. Villanueva al donar compte de la llibrería del Convent del Carme de Barcelona, parla extensament y ab mes sana crítica que 'n Villarroya de la cuestió començada per aquest escriptor sobre la paternitat de la cronica que estudiem; y s'inclina á seguir son parer, tenint en compte mes que los arguments d'en Vilarroya, la falta de datos positius en los historiayres subseguents que comproben sa real filiació, afirmant ab bona llógica que Fr. Pere Marsili, no hauría dexat d'indixar y llohar lo nom de son autor, y molt mes dedicant lo seu treball á un nét del Rey en Jaume, lo Rey Jaume II. En realitat es aquest lo argument mes poderós que avuy poden presentar en contra de la general tradició que ha vingut atribuhint al Rey Conqueridor, la primera de les croniques catalanes.
La tesis del Marqués de Villarroya mal fomentada y quelcóm atrebiliaria, promogué una contestació que no ha sigut molt coneguda; poch temps després de la publicació de sa «Colección de Cartas histórico críticas...» escrigué don Isidoro Antillón en la acreditada Revista «Variedades de Ciencia, Literatura y Artes» (nombres 23 y 24 de 1804) dos articles titolats: Historia. Sobre la Cronica ó Comentarios del Rey Don Jaime I de Aragón. En aquests dos articles [2] desfá una per una les objeccions del Marqués de Villarroya, com ho feu mes tart lo Baró de Tourtoulón en son llibre sobre lo Rey en Jaume; no detallarém quines sien les observacións d'uns y altres que's poden llegir en les obres ja citades. Lo senyor John Forster traductor de la cronica en llengua inglesa y que durant llarchs anys va estudiar detingudament l'historia del Rey en Jaume, acaba l'introducció histórica que precedeix sa traducció de la cronica (The Chronicle of James I, King of Aragon... London 1883. 2 vols. in 8,º) ab la seguent afirmació de sa autenticitat, apropósit de les impugnacions de'n Villarroya: diu axís: (fol. xxxii de sa Historical Introduction).
«Occasional mistakes of this sort prove nothing against James's autorship; on the contrary, they constitute a further argument that the Chronicle, or Commenlari, was entirely the work of that King, though we admit that the same monk of Poblet, who, as before stated, added the final chapters, may possibly have put it into its present form, either from James's dictation, or from loose materials in his own handwriting».
Sols afegirém per'acabar aquest punt, lo criteri que mereixal estudiós F. Darwin Swift, qui en son important estudi «The life and times of James the First the Conqueror» (Oxford: 1894) diu lo seguent (Appendix D. pl. 281:
«All of these objections speak for themselves. If they fail to prove that the king was not the author of the Cronicle they certainly show that Villarroya lacked not only a sense of humour, but also a critical spirit and a proper appreciation of James' character. As a matter of fact, in each case we have James of Aragon writ large and better samples of the internal evidence for the autenticity of the Chronicle could hardly have been adduced. Not one of these stories is in any way out of harmony with the cast of James' character — a character full of the romantic and the sensual, the humorous and the devout. On the contrary, it is this very minuteness of detail wich says so much for the genuineness of the Chronicle.»
Com indica acertadament lo Sr. Darwin Swift, les omisions ó defectes de la Cronica son sa mes gran penyora d'autenticitat.
Seguint lo mateix estudi, lo mes modern dels que s'han publicat sobre la Cronica del gran Rey, y de millor crítica, transcriurém sa opinió sobre l'época en que foren escrites quiscuna de les quatre parts en que's divideix la cronica, en totes les copies que se'n conserven. No es probable, diu lo senyor Darwin Swift, que la primera part fos compilada abans del 1230 lo mes aviat: axó se pot deduhir de l'alusió de Don Jaume á son matrimoni ab Leonor, que segons diu, tingué lloch per lo consell entre altres de Guillém de Moncada que fou mort en Mallorca. (Cronica § 18.) Les inexactituts cronologiques de que'ns haven ocupat, mostren que aquesta part de la Cronica, se escrigué en un període molt posterior als successos en ella historiats.
La segona part que'ns parla de la conquista de Valencia no fou compilada avans de per los anys 1250: aquesta conclusió naix de l'alusió á Martín Perez de Artassona (que molt després fou Justicia d'Aragó). (Cronica § 224.) Pere Perez Tarazona era Justicia lo mes tart en 1247 y va succehirli son fill Juan Perez y en 1250 trobém á Artassona preidint les corts d'Alcañiz. Artassona fou Justicia fins per lo 1260 y es probable que la segona part fos compilada encara d'esprés d'aquesta fetxa, puig si lo passatge estat hagués sigut escrit durant la vida de Artassona hauria dit «lo qui es ara Justicia d'Aragó».
No se troba cap dato que senyale quant fou escrita la tercera part de la Cronica.
La quarta part, al menys la relació dela Creuhada de 1269 no pot haver sigut compilada abans del 1273 com es evident per la alusió al Sagristá de Lleyda «lo qui fou després Bisbe de Hosca». (Crònica § 489.) Aquest individuo era Jaume Caroca bisbe electe de Hosca en 1273 y consagrat en 1274.
Fora de desitjar que l'estudi seriós de la Cronica Reyal, començat casi unicament pels estrangers, trobés en nostre terra continuadors devots per acabarlo com se mereix; a n'aquest fí y per ajudarhi ab totes nostres forces, havem fet l'inventari dels noms personals y geográfichs de la Cronica, que publicarem apart per no engroxir excessivament aquest llibre, ja voluminós; y també havem reunit totes les noticies que ens han arribat sobre les versions, codechs y edicions de la Cronica Reyal en la següent:
La base des l'estudi bibliográfich de nostra Cronica, fora d'alguna noticia del codex primitiu en catalá que cita Marsili en sa introducció com existent en lo Arxiu Reyal ac in erchivis domus regiæ ad perpetuam suæ felicitatis memoriam reposita. La tradició l'ha suposat existent en la llibrería del Monestir de Poblet, d'ahont hauría sigut sustret per l'Arquebisbe Marca per los anys de 1644 a 1651.
Lo primer que parlá de la sustracció del manuscrit original, atribuída a Marca fou lo Abat de Poblet Dn. Baltasar Sayol (1716—1720) en sa manuscrita «Historia de las Grandezas de Poblet» segons en Serra y Postius que va llegir varis fragments de dita obra y en dona noticies en sos «Prodigios y finezas de los SS Ángeles hechas en el Principado de Cataluña» (Barcelona, 1726); aquesta suposició concorda ab certa nota que posá en lo Codex manat escriuer per l'Abat Ponç de Copons, del Monestir de Poblet, lo Canonge de Lleyda Geronim Besora, son darrer possehidor, avans de passar dit codex á la llibrería del convent del Carme y després a la Biblioteca de Barcelona ahont se conserva avuy día. Aquesta nota arrencada posteriorment, fou copiada per en Serra y Postius (Finezas de los SS Ángeles § 469 pl. 329) y diu axís: Está son original recondit en lo Monestí de Santa María de Poblet, del Orde Cisterciense, de el qual se es copiat aquest exemplar en lo mateix Monestí, situat en aquest Principat de Catalunya, en lo any al fi del present Llibre curiosament per lo copista notat. «Ex Bibliotheca Doctoris Iose. Hieron. Besora.»
Devem indicar aquí pera major claretat que la copia de'n Celestí Destorrens no's trobava ja en la época en que Fr. Baltasar Sayol escrivia dita historia, dins lo Monestir de Poblet, axis com tampoch hi era quant lo monjo Dn. Jaume Finestres escrivia sa erudita historia del monestir; pochs anys després de haverlo visitat Felip II en 1585 segons una nota que's conserva en la darrera guarda del nostre Codex [3] se sap que pertanyia a un noble barceloní Joaquim Llatzer Bolet quí l'heretá de son pare Pere Pau Bolet; en son poder se trobava aquest llibre quant don Jaume Ramón Vila ne feu traurer en 1619 la copia que's conserva en la Biblioteca Prov. y Univ. de Barcelona y ho explica axis en una Introducció de la que transcrivim lo següent: (fol. 2.º volt. 2.ª ratlla.)
«Y axí entre altres papers y escriptures autenticas y verdaderes que pera averiguar estas veritats he cercades y son arribades en mon poder fonch un llibre de la historia del Rey Don Jaime de Arago primer de aquest nom cognomenat lo gran conquistador y venturos: lo qual me dexà un Cavall desla Ciutat de Barcelona anomenat Joaxim Llatzer Bolet que era un llibre molt antich de sa casa escrit de ma en pregamí de lletra molt antigua y conforme me hauía certificat molt temps habans son pare Pere Pan Bolet que hera persona versada en historia, fonch copiat lo seu llibre del original que lo mateix Rey Don Jaime escrigué de sa propia ma que esta recondit en lo monestir de sancta María de Poblet del ordre del cistell situat en aquest principat de Cathalunya com ja en alguna manera consta de altra part per las darreres clausulas de la fi del present llibre; y de aquell lo he fet jo copiar per ma de Jaume Farren estudiant criat meu...»
En La Cronica de'n Bernat Descoll atribuída per llarch temps a Pere IV s'hi llig que lo dit Rey Pere IV a Barcelona lo Diumenge 21 de Novembre del 1344 «a hora de prim son. Nos encara no erem gitats, e legint libre o Chronica del senyor rey En Jaume tresavi nostre...»; exa lectura pogué ferla lo Rey ja en un codex primitiu existent en lo Arxiu Reyal, del que aviat parlarém o be en la copia de Poblet ja coneguda que li hauria presentat l'abat Copons poch apres d'acabada d'escriurer. Ara be lo mateix Rey maná alguns anys mes tart al escribent de sa Curia Joan de Barbastro [4] que tragués una copia de la Cronica Reyal, en pergamí, que's conserva avuy en la Biblioteca del Compte d'Ayamans a Palma de Mallorca; les nombroses variants que presenta aquest codex ab lo de Poblet, proben suficientment que no fou lo codex de Poblet, l'original que's serví lo Rey al fer escriurer dita copia, que concorda ab l'edició impresa en Valencia d'ordre dels Jurats de dita Ciutat y per tant ab lo Codex que Felip II reclamá per la Biblioteca del Monestir de Sant Llorens del Escorial.
Lo codex primitiu que's conservava en l'archiu reyal segons lo document que descobrí lo senyor Balaguer y Meriuo y que á continuació transcribim concordava ab la copia de Poblet, ó be, com creyém mes probable ab lo codex del Consell de Valencia?
Exa conclusió d'interés veritable per l'estudi de nostra Cronica, no's pot resoldrer actualment sens un análissis detingut de les variants de abdues versions que's poden comparar en la present edició de la Cronica. Diu axís lo citat document:
«Die veneris XXXI die inensis octobris anno a nativitate domini Mº CCCº I.XXI.
» Ego Saurina uxor venerabilis Bartholomei de bonany civis Barchinone nuno absentis, expensoris incliti domini infantis Maruni serenissimi domini Aragonum Regis nati, et procuratrix generalis eiusdem viri mei de qua procuratione constat per instrumentum publicum XV die Marcii anno a nativitate domini M.º CCCº LXº nono confectum et clausum per notarium infrascriptum, confiteor et recognosco vobis Petro palacii Civi dicte Civitatis tenenti claves archivi Barchinone armorum dicti domini Regis. Quod de mandato eiusdem domini Regis vobis facto cum quadem littera sua clausa sub suo secreto sigillo data Dertuse quarta die presentis mensis octobris vobis de hiis directa tradidistis michi nomine dicti mariti mei mei recipienti Quendam librum pergameneum cum postibus cobopertis de corio virmilio scriptum in Romaneio et incipit in rubro Aquest es lo comensament del prolech sobrel libre que feu el Rey en Jacme per la gracia de Deu Rey d'Arago e de Mallorcha e de Valencia, comte de Barcelona e Durgell e senyor de Montpeller de tots los feyts e de les gracies que nostre Senyor li feu en la sua vida. Et postea in nigro incipit Recompte Mossenyer sent Jacme que fe senes vora morta es et cetera. Quequidem librum dictus dominus Rex in dicta littera sua mandat tradi per vos dicto Bartholomeo de bonany portandum seu tradendum per eum dicto domino Infanti, prout continet in dicta littera quam vobis restituo eum presenti. Et ideo renunciando predicto nomine excepcioni dicti libri non habiti et non recepti et dolo ffacio predicto nomine PROLECH XIX
vobis de predicto libro presens apocham instrumentum. Quod est actum Barchinone. "Testes Beruardus alegre sartor dicti domini infantis Martini et Arnaldus morera Rector Capelle palacii Regii Barchinone." SIGLE XV Seguint la ressenya dels codechs de la Cronica que han arribat a noticies hostres, recordarem 1o que's con- serva a Madrid en la Biblioteca del Palau Reyal (2. F. I.) y ha sigut descrit detingudament per en Massó y Torrents, (nombre I) de son interesant follet "Manuscritos Catalanes de la Biblioteca de S. M." (Barcelona 1888). (I). --- (I) 2. F. I. - Gran fol; papel; ff.114 (sin foliaci6n). Si- glo xv princ. I Aquest es 1o comensament del prolech sobre 1o libre que feu lo glorios Rey en Jaume per la gratia de deu Rey darago de Mallorques e de Valencia Comte de Barcelona e de Urgell e de muntpeller De tots los fets e de les graties que nostre senyor li feu en la sua vida. Incipit prologus. Recomta mon senyor sanct iacme que fe sens obres morta es Aquesta paraula volc complir nostre senyor en los meus feyts. E jatsia que la fe sens sens les obres no valla ses quant ab- dues son ajustades fan fruyt lo qual deus vol reebre en la sua mansio... Capitol primer. Vera cosa es e certa que nostre avi el Rey don Alfons feu parlar matrimoni ab 1o emperador de constantinoble qui havia per nom manuel... Acaba la crónica de don Jaime: Ca enant per alguns dira com nos haguessem en cor de anar á poblet a deservir la mare de Deu en aquell 1ogar Pàgina:Chronica o comentaris del rey en Jacme primer (1873).djvu/20 Pàgina:Chronica o comentaris del rey en Jacme primer (1873).djvu/21 Pàgina:Chronica o comentaris del rey en Jacme primer (1873).djvu/22 Pàgina:Chronica o comentaris del rey en Jacme primer (1873).djvu/23
- ↑ Solament alguns escriptors alemanys han acullit la tesis de'n Villarroya seguint lo seu criteri respecte de l'autenticitat de la Cronica Reyal; lo Baró de Tourtoulon en sa coneguda obra «Jacme I. le Conquerant (Montpellier 1863.2 vols in 8.º) cita entre los impugnadors de l'autenticitat aquesta Cronica, a Gervinus en sos Historische Schriften (pl. 278 nota) y a Helfferich qui en un estudi sobre Ramón Lull «Raymund Lull un die Anfange der catalanischen Literatur» (Berlín 1858), fa notar certa incompatibilitat entre lo gust marcadament classich y ple de grandiositat oriental del Llibre de la Saviesa y la sencilla naturalitat ab que está escrita la Cronica.
- ↑ Lo inmortal Jovellanos, que en sas «Cartas» s'indigná (pl. 173 del vol. 6.é de ses Obras Edic. d'Oliva: Barcelona 1839) de l'opinió de'n Villarroya y feu lo pen- sament de contestar a ses «Cartas histórico-criticas...» diu en la pl. 177 del mateix vol. 6.é a proposit dels articles citats: «Gustome mucho la impugnación de Villarroya, y no me parece que falte cosa que decir en causa tan notoriamente justa, como bien y graciosamente defendida; ni tampoco á mi contestación agena en este punto...» (15 de Junio 1807)
- ↑ Diu aixís:
Any 1585.
Philippo Rey, primer de aquest nom en Arago, segon en Castella, cognomenat lo Prudent, fill del Emperador Carlos quint Maximo avent celbrat en Çaragoça lo desposori de sa filla Infanta Doña Catarina ab lo Serenissim Carlos Emanuel Duc de Saboia i Princep del Piamont venint a Barcelona passá per lo monestir de Poblet; en la Iglesia volgue mostrar al Duc gendre seu les sepultures dels Reys de Arago i altres princeps de aquesta Real i amplissima prosapia, los cossos dels quals reposan allí aguardant la resurrectio; arribant al sepulcre del Rey autor de la historia en aquest llibre escrita, que es lo mes prop del altar major i esta sobre del arc a la part del Evangeli apres de averli fet una gran cortesía, digué de ell grandíssimes alabançes, les quals conclogue dient: Fue en todo este gran Rey Don Jaime uno de los maiores Reyes i capitanes, que el mundo aia tenido. Philippo tant savi, tant medit y remirat en totes ses paraules i accions tal demostracio en presencia de tal princep i cort! Be sabio lo que feie: tot ho mereixe Jacme, cuius memoria in benedictione; vivat nomen eius in æternum. - ↑ Lo senyor Llabrés, en un estudi titolat «Bernardo Dez-coll es el autor de la Cronica Catalana de Pedro IV el Ceremonioso de Aragón que fué escrita por los años de 1365 á 1390» publicat en la Revista de Archivos... (Novembre de 1902 y Febrer y Març de 1903) posa la seguent nota en la plana 95 (del nombre de Febrer): La circustancia de haberse tenido hasta hoy por tradición que el original de la Cronica de Don Jaime existía en Poblet, las ricas miniaturas que adornan dicho códice, custodiado en la Biblioteca universitaria de Barcelona, su grande y hermosa letra dan cierto carácter de verosimilitud á semejante especie, si bien las variantes que en el se notan con los nueve códices restantes que conocemos, desvanecen semejante aserto. Nada tendría de entraño que el mismo códice de Poblet, recien acabado de escribir, hubiese sido presentado al rey por el Abad Pedro de Copons, quien lo mandara escribir á fin de conservar en su biblioteca la Crónica de aquel valeroso rey, que tan honrosa sepultura tenia en su monasterio. Lo que si es indudable que en la autenticidad del códice de Poblet no creería el rey don Pedro, toda vez que, más adelante, al mandar al escribiente de su curia Juan de Barbastro, natural de Zaragoza, que le sacase una copia en pergamino de gran tamaño y hermosa letra, no se valió para nada del llamado ejemplar auténtico de Poblet, i si de otra versión, que es la más generalizada y seguida, y concuerda exactamente con la que hicieron imprimir en Valencia los Jurados de este reino, antes de enviar por encargo de Felipe II un rico ejemplar que tenían de la misma á la Biblioteca Escurialense, —Consérvase el códice de mano de Barbastro con alguna apostilla autógrafa y señales marginales del Rey don Pedro en la riquísima Biblioteca del Excmo. señor Conde de Ayamans en Palma de Mallorca.— Al final del códice y de la misma mano del texto se lee lo siguiente:«Mandatus Serenissimi Domini Petri Dei gratia Regis Aragonum, Valentiae, Majoricarurn, Sardiniae et Corsiae, Comitisque Barchinonae, Rossillionis et Ceritaniae, cujus ingenio, gratia dei praeunte, Petrus Rex Castellae, crudelissimus, a regno ipsius durante guerra inter ipsos Reges fuit debustatus et regressus manu Ilustris Henrici postea Castallae regis intra Castellam fuit gladiO laceratus; Ego JOHANNES de BARBASTRO de scribania, predicti domini Regis Aragonum, oriundus Cesaraugustae scripsi Ciuitate Barchinonae. Anno a. Nativitate Dmi.M.ºCCC.º octuagesimo scripsi: x.»