Cinch Minuts fora del Mon

De Viquitexts
CINCH MINUTS FORA DEL MON



JOGUINA EN UN ACTE Y EN VERS CATALA

ESCRITA PER

EDUART AULÉS

MÚSICA

DELS PRIMERS MESTRES DE EUROPA

Estrenada, mal m' está 'l dirho, ab gran éxit, en lo teatre de 'l
PRADO CATALAN per la companyía dels Bufos-Arderius,
la nit del 30 de Juliol de 1870.
CUARTA EDICIÓ.


PREU 2 RALS.


BARCELONA
LLIBRERÍA ESPANYOLA DE I. LOPEZ, EDITOR,

Rambla del mitj, 20

1876


PERSONATJES
ACTORS
UN SÓCIO DE 30 ANYS, pobre  D. Ramón Rosell
UNA SÓCIA, tendra y rica  Dª. Elisea Raguer



ACTE UNICH.



Lo teatro representa un bosch sense gayres accidents perque 'l públich no 's trastorni. Fassin tot lo que pugan perque hi hagi un banch; mentres no siga de crédit ja n' hi ha prou. També convindria que hi hagués una cabanya. ¡Ah! d'un figuera si que no 'ls en puch fer franchs! ¡Sobretot que hi hagi una figuera!

La escena passa en lo sigle corrent y á las nou del dematí. Si pot ser en lo estiu, millor.



ESCENA PRIMERA
SÓCIO SOL, sortint tot depressa y esbofegant.


SÓCIO. Gracias á Deu que respiro.
Ja estich sol, tot sol; ¡quin gust! (Mira 'l rellotje.)

Pues senyor, m'ha vingut just;
las nou: ja m' puch clavá 'l tiro.
(Posa al punt de dalt una pistola y la examina.)
¡Oh inestimable tresor!
Tu ets ma sola salvació.
(Apuntantse) ¡Líbram d'aquet mont traidó!
(Reflexionant.) ¿Quína fila hi faré mort?..
¡Ba, ba, no m'hi penso mes!
(Torna á apuntarse.) Si no 'ls agrado que 'm deixin.
¡Butualisto! que no 's queixin...
fem com fan tots los demés.

(Trau paper y llapis.)

Escribim dos mots que son
l'últim cargol de la rosca.
¡Fins per rompres un la closca

te de darne compte al mon!

¡Es que es prou! ¡ni l' mes pintat
s'escapa de las dentetas
d'aquest aixam de serpetas...
que n' díuhen la societat!
Ets honrat: ¡quin ruch! dirán.
Ets murri: dirán lo qu' es.
Ets pobre: ¡no t' has entés!
Ets rich: ¡los has fet robant!
Fas un favor ab laudable
desitx, y l' que l' solicita
pensa: ¡aixó es que 't necessita!
li negas: ¡quin miserable!
Acompanyas una dona
que no es teba y luego venen
dient: ¡aquells dos s' entenen!
¡Ja n' pot sé ella ja de bona!
La teba troba un amich,
los sorprénen mentres riuhen,
¡ja has fet á tots! de tu diuhen:
¡que las dú grossas, jo t' flich!
Vas al café: ets un tahul.
No hi vas: no tens per gastá.
Trevallas: ¡quin rata n' hi há!
No trevallas: ¡quin gandul!
En fi; pots estar segú
que obrant de tota manera,
aqueixa gran trapassera
se ficará sempre ab tú.
Y luego ab tó doctoral
ve un filosoph entonat
y os diu que l' perfecte estat
del home, es l' estat social.
Es dir que la perfecció,
segons aquesta doctrina,
es estar sempre en berlina
y portar l' honra al garró.
Donchs gracias; si es cert que ho es,
ja os la regalo, companys,
disfruteula per molts anys,
que l' que es jo, ja no hi soch mes.
Si axí con axí tot nat
viu á plasso y va á la caixa,
m' estimo mes la rebaixa
que m' fan morint al contat.
Ja estich cansat de ser l' asa
sempre la sinia voltant.
Y al capdevall ¿perque? ¡Es gran!...
¡per pagar lloguer de casa!
Per pagar contribucions,
sereno, butlla, consums,
gas de escala ó altres llums
y ara fins los canalons.

{{{2}}}
¡Ba! ¡endevant! ¿Qué ho faré dret?

No; estaré milló assentat.
(S' assenta.) Morim ab comoditat.
(Apuntantse.) ¡Diable de canó y que es fret!
(Ne pren un' altra.) ¡Quina posició mes sossa!
¡Angela! ¡aquesta es bonica!
Arreglemnhos una mica   (Ho fa.)
¡que si passaba una mossa!
M' agrada tot ferho bé;
y un mort ha de se endressat.
¡Quin airot que s' ha girat!
¡aquí m' hi encostiparé!
¡Calla! sembla fet esprés! (veu la cabanya.)
No hi ha ningú, donchs m' hi mato.
Vetaquí un ninxo barato.
(Entra dins.) ¡Au noy; no t' hi pensis mes!



ESCENA II.


SOCIA SOLA,

que ha sortit, ha donát un cop d' ull á la escena y veyent lo banch s' hi ha quedat assentada.


SÓCIA. ¡Jesús! y que estich rendida!

¡Déu meu! y que estich cansada!
tres horas fa que camino
per boscos y per montanyas
sense plan, sense concert,
fugint no mes, apartantme
per sempre d' aquell bullici,
d' aquella perpetua farsa
que n' diuhen mon, societat...
¡Deu ser societat de sastres,
perque tot lo dia 'ls socios
lo passan tallant casacas!
Ja casi m' en desdiría,
ja m' entornaría á casa;
pero no pot ser, may mes;
primer morir destrossada
per las fieras, que de fixo
seran mes humanitarias
que 'ls homens y que las donas,
que no 's poden veure y plantan
societat, no mes per treures
la pell los uns ab los altres!
(s' aixeca.) ¡Ay soletat! ¡jo t' saludo!
¡quan temps fa que t' anyoraba!
En mitj d' aquell equinoxi
que tantas honras fa caure
¡quántas vegadas en tú
ab dolsa fruició pensaba!

No vull mes sócios ni sócias;

me retiro ab las ganancias;
soletat: aquí 'm tens teba;
fesme olvidar, cúram, cálmam,
tórnam, per Déu, tórnam prompte
la tranquilitat de l' ánima.
(Reflexionant.) Lo que 'm sap greu es que ahir,
deixantme jo portar massa
del génit, m' en' nes al cuarto
sense cantar la meva aria.
No 'ls en vaig dar poch de greix
á la Lluisa y á la Amalia,
¡Indignes! ¿Qué li haurán dit
á n' en Cárlos? ¿Quina trama
haurán urdit aquells mónstruos?
¡Ell no dirme una paraula!
Potser li han contat alló.
Sí, no ho dupto; ¡una es tant franca!
y tot seguit posa afecte.
Pero ¡ey! puch dur la cara alta.
¡Qué infelissas som las donas!
¡No 'n tenim prou de sé honradas,
sino que ho hem de semblar!
¡Aixó es lo que 'm dona rabia!
¡Oh! y sí; poden parlar bé
aquell parell de fantasmas.
¡Sino que no 's pot dir tot!
Ves quan la broma de Gracia
que hi anaba á buscar la Lluisa
ab aquell empleat de Aduanas.
Pero, senyor, ¡jo que tonta!
No m' en puch recordá gayre...
¡Aquella ária tan graciosa
que m' anaba ni pintada,
y acompanyánmela jo
ara vivet, ara ab calma!
¡No n' guera dat poch de cop!
Y la Lluisa ¡com quedaba
ab aquell tros de 'n Rossini,
cantat sense gust ni gracia
y hasta sense entonació!
¡Sempre va estar mitx punt baixa!
Bé, res; vaig pérdrer l' oremus.
Me fan riure. ¿Qui s' aguanta?
¡Després que 'ls dono un concert!
¡Despres que 'ls reunesch á casa!
¡ferme un capdell ab en Cárlos,
que ni 'm va mirar la cara!
¡Despres que 'm gasto un sentit
ab vins, refrescos y pastas!
Fins gelats del café Nou
los vaig fe portar, y encara
deya una: ¡quina miseria!

¡no mes un gelat per barba!
¡Aixó no 's pot aguantar!
N' hi ha per darlos quatre natas.
Pero ¡aquella aria tan mona!
¿Com feya?.. ¡ja 'm recorda ara!


MÚSICA.


 (Canta 'l wals de Dinorha sense lletra.

Aixó haguera arrebatat.
¡Podia aná cantant l'altra!

(Ecsagera una cadencia de l' ária de Rossina que comensa «Si Lindoro, etc.)

SÓCIO (Treu lo cap y diu:)

¿Vol fe 'l favor de callar?
Ab aquest burgit ¿quí s' mata?

SÓCIA (Espantada) ¡Ay! un home, estich perduda.
SÓCIO ¡Quina xicota mes caya!



ESCENA III


SÓCIO Y SÓCIA.


SÓCIO. La vull veure... ¡Alto! sinó...
SÓCIA. ¡Lladres! ¡Perdónim la vida! (Ajenollantse.)
SÓCIO. Ja hi esguerrat la sortida

y quedo, soch un xambó!

SÓCIA. Pietat, fassi una bona obra.

¡Retiris!

SÓCIO.  Cá, disbatat.
SÓCIA. ¡Retiris!
SÓCIO.  ¡Si 'l retirat

fa sis mesos que no cobra!

SÓCIA. Donchs ¿qué vol? (S' aixeca.)
SÓCIO.  Admiro y callo.
SÓCIA. ¡Tots dos sols! no ho puch permetre.

¡Vosté á mí 'm vol comprometre!

SÓCIO. ¡Cá! si fa temps que no ballo.
SÓCIA. Pero posis al méu lloch...
SÓCIO. Senyora, ja estich be aquí.
SÓCIA. Soch dona y podrian dí...
SÓCIO. Perque es dona es que no 'm moch.

Si fos home ¡vol callar!
¡Altra feina tinch! ¿ahont fora?

SÓCIA. (Ap.) Sembla bon xicot.
SÓCIO.  Senyora...

(Ap.) Pero, ¡jo 'm tinch de matá!

SÓCIA. Be, espliquis; ¿qué solicita?

Vosté potser s' ha pensat...

SÓCIO. ¿Vol saberho? la vritat:

tota sola y ¡tan bonita!

SOCIA. Es que soch mólt desgraciada

y 'l mon ¡no 'l puch soportar!

SOCIO. (Ap.) Potser també 's vol matar.

Farem ambo: nada, nada.
¿Vosté ha estimat?

SOCIA.  No l'hi oculto.
SOCIO. ¡Sap que es mólt guapa vosté!
SOCIA. Moltas gracias.
SOCIO.  ¡Ca! de ré;

mani cosas de mes bulto.

SOCIA. Fugint del mon hi vingut

y ni aquí puch está en paus.

SOCIO. Jo m' en 'naba á can Pistraus

y vosté m' ha entretingut.

SOCIA. Blanch hi estat de mil intrigas.
SOCIO. Senyora, 'l mateix li dich.
SOCIA. ¡Ni una amiga! ¡ni un amich!
SOCIO. ¡Jo massa amichs! ¡massa amigas!
SOCIA. ¡Jo só un anyell!
SOCIO.  Jo un bestiassa.
SOCIA. ¡Tant franca!
SOCIO.  ¡Jo tant després!
SOCIA. ¡Lo mon ¡ay! no m' ha comprés!
SOCIO. ¡Ay! ¡á mí m' ha comprés massa!
SOCIA. No hi ha dolor com lo méu.
SOCIO. ¡Prou! lo meu.
SOCIA.  Li dich qué no.
SOCIO. ¡Quin empenyo! Es cremadó.

Cada hu se sent del seu.

SOCIA. La meva pena es tan gran,

que d' igual no hi ha memoria.
¿Vol sabé la meva historia?

SOCIO. ¿Qué es llarga?
SOCIA.  No.
SOCIO.  Donchs avant.
SOCIA. De prosapia distingida

vaig neixe, ab tant mala sort,
que la Mare desseguida
va morir; la meva vida
l' hi habia causat la mort.
¡La Mare! ¡l'amor que encanta
no hi conegut! ¿qué mes vol?
Qui no té guia tant santa,
va creixent com una planta
que no vegi may lo sol.
Marino 'l Pare, sortía
de viatje, y ab un germá,
quedaba jo; vingué un dia
que 'l meu pobre cor sentía
necessitat d' estimá.
Y va estimá. Un dematí
cert jove d' allí 'l vehinat
que 'm requebraba, 'm va dí:

«t'estimo; dónam lo sí...»

y li vaig dar, la vritat.
Tot va se ditxa y gatzara
desde aquell infaust moment;
y ell, en Joaquim, me deya: are,
aixís que arrivi 'l teu Pare,
tractarém del casament.
Va arribá 'l Pare de viatxa.
¡Ell no hagués arribat may!
¡Pobret! un punyal salvatxa
l'asechaba y en la platxa
¡va caure sense dí un ay!
Mal ferit lo van portá
y al veure allí á n' en Joaquim:
Filla, 'm digué aquet, ba... ba...
No ho va pogué pronunciá.

SOCIO. ¡Gues anat á trobá 'n Prim!
SOCIA. Mort lo Pare, es clà, en Quimet

era tota ma il-lusió.
Jo 'l veya jove, guapet,
sempre tant afeitadet,
y un posá 'ls peus tant bufó...
¡Trista de mí! Ben aviat (Ab amargura.)
l'il-lusió fou desespero.
Quan tot estaba tractat,
vaig sabé...

SOCIO.  ¿Que era casat?
SOCIA. ¡Vaig sabé que era bolero! (Ab desaliento )
SOCIO. ¡Qué diu! vamos, ja n' hi habia

per tirá 'l barret al foch!

SOCIA. Me pensaba que 'm moria.

¡Vaig passá un any! no sortia,
no 'm va veurer ningú en lloch.
Pero 'l mon se 'n va adonar
y ¡amigu quinas tabolas!
¡Com me varen bescantar!
¡De bolero 'n vaig menjar!
¡Fins somiaba castanyolas!
Vaig á Reus, lluny de tal farsa,
y allí 'm fan l' os mes de mil;
pero fill ¡quina comparsa!
¡Tothom volia casarsa
pel matrimoni civil!
Passa un altre any y sent rica
y soltera, torno aquí,
me dono al mon una mica
y 'l mon encara ho esplica
com si hagués passat ahí.
Y m' insulta, y ma memoria
escarneix d' un modo tal,
que hi renunciat ja á sa gloria.
Aquesta es la meva historia.
¿Ne sap un altra de igual?

SOCIO. ¡Trista es la historia! ¡oh! sí, sí!

¿Y la meva? ¡deixa tonto!
Son dos paraulas: l'hi conto.
Ara sabrá 'l qu' es patí.
Honrat negociant de suros
lo Pare, que al cel es ja,
treballant y ab mil apuros,
va arribá á fé uns cinch cents duros,
y al morir me 'ls va deixá.
¡Cinch cents duros! ¿Qué farias?
No n' hi ha gaires de mes richs,
pensaba jo, y ab orgías,
en cosa de uns quince dias,
me ^ls vaig gastá ab quatre amichs.
Quan vaig notar que tronat,
me veyan de mala gana,
vaix coneixe 'l disbarat.
¡Era tart, ja habia quedat
com la criada de Santana!
Per xo, vaig seguir la vida
de trueno, vinga gastar;
pero m' hi van posar mida.
¡Aqueixa costum maleida
que hi ha de volgué cobrar!
Deixo á lo seu bon judici
la idea d' aquell infern,
aquell viure, aquell desfici;
sense un clau, sense un ofici;
y ab més deutes que 'l gobern.
Es net: tothom m' empaytava.
¿De trucá á casa? ¡Demani!
Si pel carré 'm descuidaba,
¡paf! ¡inglés! que 'm desmontaba
com la trompeta á l' Hernani.
Mentres vaig tenir dinés
tots me feyan rendivú;
tots deyan ¡qué guapo qu' es!
¡tothom m' estimaba mes!
Quan vaig ser pobre, ningú.
De vosté, rica, n' han dit.
¡Jo sense un clau! ¡quanta pasta
no hauré dat per sé escarnit!
¿De pestes me 'n hi sentit
per tot arreu? ¡Ni 'n Sagasta!
Y aixó sent molt bo y honrat;
pero l' mon que s' enamora
del faust, no ha vist la bondat.
Só un cuadro mal colocat
que li falta llum, senyora.
Per xo insulta ma memoria
y á l' honra m' fa tal estrip,
que hi renunciat ja á sa gloria.
Aquesta es la meva historia.

Vaja, digui: ¿no n'hi ha un tip?
SOCIA. Si; pero pensi una mica:

¿quí 'n té la culpa? 'Ls seus truenos.
Y al fi es home, y tot s'esplica.
Jo soch dona.

SOCIO.  Pero es rica.

y 'ls duelos con pan son menos.

SOCIA. Vosté al mon hi pot torná;

jo may mes, may; lo seu mal
té cura, pot treballá,
pot trobá un empleo.

SOCIO.  ¡Ca!

senyora ¡soch federal!

SOCIA. Si tingués la cobardía   (Reflexionant.)

precisa, segons la gent,
per matarme, 'm mataria.

SOCIO. Jo fa una hora que ho seria,

pero també soch valent.
La mort cubreix ab son drap...

SOCIA. La mort consola al que plora.

Pero y després ¡ah! ¿qui ho sap?

SOCIO. Vaja ¿fem un cop de cap?

¿Matémnos tots dos á l'hora?

SOCIA. ¡Ah calli! no hi vull pensá.

Soch cristiana encara.

SOCIO.  ¿Y qué?
SOCIA. No puch.
SOCIO.  Donchs adios. (Li allarga la ma.)
SOCIA.   ¿S' en va?
SOCIO. ¡Si tinch de matarme! ¡es clá!

Senyora als peus de vosté.
Quedis á viure, á patí,
á sé l' blanco de tothom.

SOCIA. ¡Ah, no, no!
SOCIO.   Créguim á mí;

no 's hi pensi mes.

SOCIA.  ¡Morí! (Ap.)
SOCIO. Matémnos tots dos.
SOCIA.  ¿Y cóm?
SOCIO. Miri.   (L'hi ensenya la pistola.
SOCIA.  ¡No! ¡'L meu cor desmaya!

Amagui l' arma.

SOCIO.  ¿Comenso?
SOCIA. ¡No!   (Ab terror.)
SOCIO.  ¡Es un ay! ¡Animis! ¡Vaya!

¡Ah! ja tinch una mort caya!
¡Y fa Africana, ara hi penso!
¿Veu aquest arbre? Donchs pit.

SOCIA. ¡Una figuera! ¿Bé y qué?
SOCIO. Que si un s'hi queda adormit

á sota, ja está servit:
queda mort mateix que un bé.

SOCIA. ¿Y 's pateix?
SOCIO.  ¡Ca! una mort dolsa.

Ni 'l gust de morir s' hi logra.
Vingui, ¿veu? aixó s' espolsa.   (Ho fá.)
¡Sobre aquets coxins de molsa
morirem com á cal sogra!
Séntis.   (L' ajuda á ferho.)

SOCIA.  ¡Lo cap se me n' va!
SOCIO. Sembla que tot se 'm transforma.

Jo aqui, (s' assenta) miri si podrá
trencá l' son.

SOCIA.  ¡Dormirme! ¡Ca!
SOCIO. Ara podriam cantá

l' últim final de la Norma.
Pero ves qui está per brochs.

SOCIA. ¡Déu méu! perdona aquest erro!
SOCIO. Lo Pare, al véurem pels jochs,

ja ho deya: ¡que 'n durás pochs
de capellans al enterro!

SOCIA. ¡Adios il-lusió encisera!

¡Adios amor! ¡dols encant!

SOCIO. Adios Vila, adios Maspera.

Ja 'm vindreu ara al darrera
ab un fluviol sonant!

(Quedan ab posició de dormir. Los violins entretant, á la sordina, tocan l' uníssono de L' Africana. Ells se mourán y farán actituts com si agafessin mosquits.)

SOCIO. ¡Sota d' aquesta figuera

no 's pot estar de mosquits!

SOCIA. ¡Quin infern!
SOCIO.  ¡Son malehits!

¡No estich be de cap manera!

SOCIA. ¡Qué impertinents!
SOCIO. (Fent com si 'n agafés un.) ¡¡Ja 't tinch mestre!!
SOCIA. No hi ha medi de dormir.
SOCIO. A 'n aquet pas per morir

hi estarém mes de un trimestre!

SOCIA. No 'm sento re, re, ja ho veu.
SOCIO. Ni jo.
SOCIA.  Pot ser no es vritat.
SOCIO. ¡Oh! si, si, l' que m' ho ha contat

ja sap de que se las eu.
Axó vol paciencia.

SOCIA.  ¡Prou!

¿Qui 'n té ab aquestas picadas?
Miri quinas mans ¡llagadas!

SOCIO. Jo no puch mes, ¡tot me cou!

Aixequémnos si podem.
 (Li dona la má y l' alsa.)

SOCIA. Si, descansem una mica.
SOCIO. Fugim d'aquesta musica;

si per cas ja hi tornarem.
¡Ah! escolti: quan jo era allá
(Senyala la cabanya.)

vosté 'm sembla que cantaba.
SOCIA. Ca, no senyor, recordaba

aquell vals del Dinorha.

SOCIO. ¿Qué sap de música?
SOCIA.  Un xich.

¿Y vosté?

SOCIO.  'L re, mi, fa, sol.
SOCIA. ¡Ella m' ha dat mól consol!
SOCIO. També es lo meu milló amich!

¿Vol cantarlo altra vegada?
¡Cántil!..

SOCIA.  No 'm recordará.

No sé la lletra.

SOCIO.  ¿Qué hi fá?

No es la lletra 'l que 'm agrada,
y á mes que no 's necessita.
En sabent sumá hasta cent
pot cantar perfectament
tota la música escrita.

SOCIA. ¿Cóm vol dir?
SOCIO.  Li cantaré

y ho entendrá mes aviat.

(Canta 'l primer temps de dit vals ab la seguent lletra.)

MÚSICA.

Dos y dos quatre, quatre y vuit son dotze,

dotze y tres son quinze y tres divuit,
y dos son vint, y cuatre vint y quatre
y quatre vint y vuit y un vint y nou.
 ¿Qué li sembla?

SOCIA.  ¡Ben trobat!
SOCIO. ¡Si, si, li dich que hi va be!
SOCIA. ¿Es casual?
SOCIO.  Sempre es exacte,

Próbiu ab la cavatina
de la Sonámbula.

SOCIA.  ¿Quina?
SOCIO. Aquella del primer acte.
SOCIA. ¡Oh! no sabré jo!
SOCIO.  Comensi,

y si vosté no 'n sap prou,
aquí soch jo.

(La Socia canta la cavatina indicada ab la següent lletra.)

MÚSICA.

Tres y dos cinch, y dos son set, y dos nou,

nou y dos onze y tres catorce,
catorce y tres disset y tres son vint.
Vint y dos, vintidos y vuit son trenta,
trenta y tres trentatres.....

SOCIO. Y xexanta set son cent.
SOCIA.  ¡Vaja, es nou!

 Pero jo no hi crech, dispensi.

Per trossos curts y pausats...
SOCIO. ¿Qué diu? Miri; no exagero

fins s' hi pot cantá l' Barbero
ab tots aquells recitats.
Esculli vosté un motiu.

SOCIA. Veyam donchs trio...
SOCIO.  ¿Qué tria?
SOCIA. Aquell tros de Sinfonia

de la Fausta que es tant viu.

(Cantan á duo l' allegro indicat ab la següent lletra.)

MÚSICA.

TOTS DOS Quatre y vuit dotze y un tretze,

tretze y dos quince y un setze,
setze y tres dinou y un vint,
y cinch son vinticinch.
Vinticinch, vinticinch, vinticinch...
Vinticinch y cinch trenta,
trenta y cinch trentacinch trentacinch
y deu quarantacinch.
(Repeteixen las quatre primeras ratllas.)

SOCIA. M' hi convensut.
SOCIO.  ¡Oh no ment!

¿Sap que vosté es professora?

SOCIA. Búrlisen.
SOCIO.  No, no, senyora,

ha cantat discretament.
(Ap.) Si un no s' hagués de matar
faria un pensamentot.

SOCIA. (Ap.) Té talent aquest xicot;

me comensa á interessar.

SOCIO. (Ap.) ¿Y ella 'm voldria? ¡No ho sé!
SOCIA. ¿Qué pensa?
SOCIO.  Estaba pensant

que podem aná cantant;
¡com las cosas van tan be!

SOCIA. ¿Per qué 'm recorda la prosa? (Ab tristesa.)

¡Déu meu! ¡Tan felissa que era!

SOCIO. Ha estat un compás de espera.

No podia sé altra cosa.
¡Miri l' mon si es depravat!
fa cinch minuts que 'n som fora
y 'l nostre cor ja no plora,
y un moment ¡fins ha olvidat!

SOCIA. Pero las memorias tristas

tornan portant l' amargura.

SOCIO. ¿Vol dir que no tenim cura?

¡Jo de pitjors me n' he vistas!
¿Fem un cap mas? pensiho be,
no 'ns matém... casis ab mi.

SOCIA. ¡Casarse! ¡Axó es bó per di!
SOCIO. ¡Al contrari es bo per fe!
SOCIA. No puch.
SOCIO.  Digui que no vol.

¡Y qu' estimada sería!

Y jo potsé m' salvaria.

¿Qui no 's salva ab tal consol?

SOCIA. ¡Oh, no, no!
SOCIO.  Torniho á di.   (Ab resolució.)
SOCIA. Potsé un altra l' aconsoli.
SOCIO. ¡Ara si que hi begut oli!

¡Senyora, pregui per mi!

SOCIA. ¡Esperis!
SOCIO.  Hi esperat prou.
SOCIA. ¡Jesus! ¡que aviat s' enamora!

¿Ahont va?

SOCIO.  ¡Qué ho sé jo, senyora!

Me 'n vaig á ferme un cap nou!

SOCIA. ¿Tant m' estima?
SOCIO. (Acostantshi.)   ¡Oh! ¡No puch dirho!

¡Fins al mon perdonaria!

SOCIA. Donchs ben mirat... ¿qué 'n trauria

 (Li allarga la má)
de que 's pegués vosté un tiro?

SOCIO. ¡Gracias! ¡Qué 'n soch de felís!

¿Y 'm podrá estimar?   (Ab molta energía.)

SOCIA.  Ho espero.

(Lo socio canta y balla de alegría.)
¿Qué potser també es bolero? (Alarmada).

SOCIO. ¡Ca! ni sé ballá 'l Chotís.

¡Es que se 'm ha obert la gloria!

SOCIA. ¿Y 'l que dirán no 'l altera?
SOCIO. ¿Qué? ¿qué hi sigut un tronera?

¿Qué vosté es dona d' historia?
¿Que 'm caso per l' interés?
¿Que un casament fet aixi
fa mólt bufos? ¡Deixi 'ls di!
Lo milló es no escoltar res.
Per fugir de tants estruéndos
farém una societat
anónima.

SOCIA.   ¡Ben pensat!
SOCIO. ¡Y que dará dividendos!   (Ab intenció.)

¡Si, anónima! Soch un asa.
Miri: ¡'ns están observant!
 (Senyala al públich.)

SOCIA. ¡Quin xasco! ¡Be, no ho dirán;

semblan senyors de sa casa!
 (Al públich)

SOCIO. Lo qu' hem fet ja no s' esborra.

No sé si hi tindrán que di;
si per cas: ¡que quedi aqui!
Senyors ¿eh? ¡No ho fassin corra!


CAU LO TELÓ.

La propietat de impresió, literaria y musical d' aquesta obra es de l'editor Sr. Lopez, al cual se deurán satisfer los drets de representació.