Col·loqui dels Borbons

EL COLOQUI

DELS
BORBONS.

per Nelo el de Foyos (1).
PRIMERA PART.

En la nit tormentosa cuant la só sabel del brás pasechaba en Huiso el Brabo per lo saló prinsipal de la casa-aloixament que prengué la paraula, y en tó molt sentimental li digué: ¿con que el negosi tan totr el veus, tros de carn? -Mes tort el vech, Isabel, ca ton tio Sebastian, y en proba de lo que dic, sápies que'u tinc arreglat pa allargarme en tot lo fil aon no me puguen peixcar. -¡y em deixes! -Pues ya se vé; vols que deixe arribe el cas de cumplirse alló de marres, y em vecha el poble penchat? -Cregues tú m'alegraria, pues tan mal t'estás portant, que volguera qu'en tú feren tot alló del Guiri-gay. ¡Malaida l'hora siga que tant te deixí robar! Pero en ca tinc qui m'ampare, ¡ola! que venga enseguida el Capitá cheneral

y Marforio.... – Mira, chica, qu'eixe es un tros d'animal. –Mes que tú no hiá ningú. –Mira... que m'estás faltant. –Vesten de davant de mi, mal home, lladre probat. –¿Y tú, pencholl de garita, muller de yo no sé cuánts, botifarra te mondongo y pendó desorellat? ¿Qué tens que tirarme en cara, ni per qué m'has de insultar, si en España no te volen ni t'han volgut en chamay? Si no me donares llástima y que te vech costipá, y que de asi cuatre dies aon yo men vach, tú vindrás; qui som els dos, te podria este Huiso contestar; mes te advertixs, pa que sapies si encara te soc lleal, que si tardes en seguirme t'en anirás sinse cap. Y asó dient, Huiso el Brabo capa fora s'en aná, deixant á la pobra dona tamborinaes pegant, contra sofás y cadires, hasta qu'es va desmayar. Y asi s'acaba, señores, dels Borbons la primer part.

SEGON PART.

En un rincó de la cuina, arreglant un lleu en salsa, el marit d'Isabeleta molt satisfet s'encontraba, cuant un ugier servilon li feu saber la desgrasia, y el desmay y les congoixes que tenia la sehua ama. Tot asustat, el pobret, capa fora va á buscarla, chillant com un fumarell cuant el ferixen del ala. y que de asi cuatre dies aon yo men vach, tú vindrás; qui som els dos, te podria este Huiso contestar; ¡Qué te pasa, reina mehua! ¡reina mehua, qué te pasa! li digué cuant la va vore en brasos de la canalla, que á totes parts va darrere pera guardarli l'aspala. -Qué ha de tindre, digué ella agarranlo per la barba: Que Huiso el Bravo, á estes hores, estará camí de Fransia. supay Ni un escuadró de chics in cuan van fuchint d'una vaca, pot igualarse á la pols c'armá Paquita en la sala; li agafaren tremolins, vomitá, digué ¡¡sa-ra-sa!! y sen aná de vareta lo mens pa una semana. Per fortuna, en Isabel D. Marforio s'encontraba, achudantla á ven morir chuntament en la chermana Patrosinio de les llagues. y Clarinet Mala-baba, y lograren que Paquita tan gran aflixió calmara, propinanii aigua y vinagre y un moset de carabasa. -Fiqueulo en lo llit, digue D. Marforio à la chermana, y els demés que fasen l'ato, que sen anem capa Fransia. -Pero no ya atre remey? preguntá plorant de rabia la dona de mens vergoña que s'ha criat en España. -¡Cá d'haber, Sabel! y conta que si anem en molta calma, mos van á deixar el cos mes unflat qu'una tomata.

—¡Si home yo fora!... — Sabel, ni la caritat mos salva. No ya homens, ni chagants, cuant la Península en masa en graneres, capa fora com un drap bell mos agrana. — ¡Y al estrancher! yo soc prou, si desenvaine la espasa, d'acabar en los guilopos de dins y de fora España. D'esta manera Paquita fet una furia parlaba, mentres Marforio y Sabel s'empuchaben á la andana á ficar en un baul del seu reinat la ganansia. En tan grata ocupasió, en ocupasió tan grata, ella torna á preguntarli si habia alguna esperansa. — Ninguna, chica; no plores y fica dins deixa calsa les halaixes y els millons, perque allá mos farán falta. Si tu magueres cregut cuant te diguí en confiansa que li donares mulé á eixe tio de la pancha. yo maguera encarregat dels destinos de la patria, y els dinés mos sobrarien pa fer d'España una falla. No feres cas, y em deixares com al que á la lluna ladra, y hui no ya atre remey, filla meua, que fer randa. ¡Qué desgrasiada nasí! — ¡Desgrasiada! ¡Desgrasiada! ¿no me tens al teu costat? ¿Qué vols mes? Digues, demana. — ¡Ay! que apataes mos tiren y no puc pendre vengansa! — Déixalos estar, no penes, que plena duc la bolchaca d'or español, y farem lo que mos done la gana — ¡Y no poderme vengar! — No tindrem mala vengansa si la chusma alborotá. ans d'anarnos mos atrapa. Anemsen, que mes despay despues de pasar la ralla, pensarem si mos convé enrecordarmos de España.

TERSERA PART.

Caminant en un vapor en la congoixa en lo pit els ulls tots plens de magañes y del poble malaits,bo capa Fransia la dona, els homens y els fills. Resa el pare Clarinet Pater-nostres vintisinc, y la moncha milagrera unfla á Paquita á pesics. Els chics menchant castañola y algun changlot de raim, li escupixen les sabates que lligaes du en un fil, al valenton D. Marforio, Gobernador de Madrit. Isabel el mira trista en aquells ulls de cabrit, mentres que Paquita pega cuatre punts á un calseti. Ningú chista; sols Marforio á parlar fort s'atrevix, asegurant que s'encontren fora ya de tot perill. Entonses la gran Paquita, posanse del barco al mich, á Marforio dona un ¡viva! en tota sa veu de grill. Ningú li va contestar segons dihuen per ahí, lo que proba el entusiasme de la chentola servil.

Sols Marforio digué grasies

rellinchat com un rosi,
y va ser perque Isabel
li donà cuatre bescuits.
—Marforio, no m'abandones,
al mateix temps li va dir,
no m'abandones, Marforio,
y sen bocá un got de vi.
—¿Yo abandonarte? no ú penses;
ans m'has de vore morir.
¿No saps tú, que sinse tú
ya haguera dit ¡viva Prim!
Si homens com Huiso el Brabo
sols pensaren en fuchir,
ficanse sinse cumplidos
en un tren del ferro-carril.
Yo, que me diuen Marforio
y soc, d'esprá y de matí
el terror d'eixos perduts
que huí se burlen de mí;
pero qu,ans á bofetaes
els he tratat en Madrid,
donant una proba mes
de lo bestia que naixqui,
ni puc deixarte, ni vullc,
esquivar el compromis.
—Marforio, eixes paraules
me tranquilisen el pit,
per lo tant, en los teus brasos
á discresió me rendisc.
Y diuen que desde entonses
viuen els dos molt units,
fent manifests y proclames,
eixersisis de fusil,
bones paelles d'arros,
prinsipis y sofrechits,
pasant els dos una vida
com se sol dir, hasta allí;
la moncha es crema y patecha,
y á la Paquita, infelis,
li deixa el nas, á tirons,
de la facha d'un setrill.
Ell li cura aquelles llagues
de almánguena ó de carmin,
y ensayen els dos á fosques
el milacre del bolich.
¡Quina moncha! per aixó
may com ara podrem dir
els milacres que esta fasa
que me los claven aquí.
y resa el pare Clarete
y es revolca per lo llit,
y s'agafa de cremat
á mosos en lo coixí,
y els chics busquen á son pare,
y el pare no veu als chics....
¡qué familia! ¡qué familia!
Españols, digau en mi,
qu'el dimoni sels amporte
si tornen mes per asi.

S'ACABAT.

Imp. del Avisador Valenciano.-1868.