Col·loqui nou en que es referix lo viatge que feu Tito Bufalampolla à Madrit

COLOQUI NOU

EN QUE ES REFERIX LO VIAGE QUE FEU Tito Bufalampolla à la Villa, y Cort de Madrit, ahon se encontrà en les Festes de la Proclamaciò del Senyor Rey Don Carlos Quart (que Deu guart), les que li conta al seu Amic Sento el Formal; y èste li entera dels preparatius que se estan fent en esta M. N. L. y Fidelisima Ciutat de Valencia, en ocasiò de haverse de celebrar dita Real Proclamaciò en los dies 13. 14. y 15. del mes de Febrer de este any 1789.

PRIMERA PART.

Sento.

Ben vengut Bufalampolla.

Tito.

Ben trobàt Sento el Formal.

Sento.

Home, què Diables te has fet, ò ahon Dimonis te has ficat, que tant temps que no te he vist?

Tito.

Amic, es llarc de contar: He corrido muchas tierras.

Sento.

Digues puix lo que ha pasat.

Tito.

Ya te enrecordaràs, Sento, quant los dos varem anàr à la Ciutat de Valencia à veure, à oir, à admirar els prodigis, y els primors en que els Nobles Valencians el Naiximent celebraren dels dos Infantets Germans.

Sento.

Y com que Yo me enrecorde! Què funciò tan general, si aquell Castell dels Dimonis no haguera :::

Tito.

Pasèm abant: Puix, com saps, nos despedirem, y Yo men anì à Albalat: Entonces lo meu festeig::

Sento.

Era Llaudomia Real, la filla de Pere el coixo, Neboda del Escolà.

Tito.

Això, això, idem per idem; en este temps::

Sento.

Comensà Tripeta, el fill del So Cosme, à ferli tats, y mes tats.

Tito.

Veritat: Puix una Nit em puchà la mosca al nàs;

Sento.

Y agarrares un bastò, y comensares cis, çàs, à descarregarli al pobre, que per mort casi es quedà.

Tito.

Tot es lo Evangeli, Amic, escolta lo que no saps: Com el pobre de Tripeta estaba tan mal parat, tomè las de Villadiego, y en Sent Esprit vaig parar; comensì à fer diligencies, y luego sabì baig mà que me armaven el Proces, y tot estaba embargat,

y si moria Tripeta pararia en lo Mercat: Yo entonces prenguì canella, men ixqui del meu sagrat, y caminando de Noche à Madrit baig arribar: volia posarme à Ofici, mes ningù trobì del càs: En aquella Babilonia estaba ma sobre ma, hasta que vaig advertir, que à aquells que la ociositat amaben, molt be els junyen, y els duyen à treballar con un grillete àcia el Prado; Yo diguí entre mi, sagrat, asò es pijòr que morirse! Alto pues à trabajar. Me fui à la Red de San Luis, y encontrì al Tort de morral, el Torrentì, que tenia una casa à son manàr vendiendo Agua de Zebada, que alli tan calents estàn, que la zebada, y les chufes menchantla, y beventla van: Em posì Moço del Tort, em fiu com un Capità, menchaba com un Gamèll, dormia com un Mardà; y en fi pasaba una vida, que no te la puc pintar: après de algun temps, sabí com Tripeta, Deu me el guart, se havia posat ya bò, y no es parlaba del cas. Puse mis paños calientes, vaig escriure à mon Cuñat que compusiera el negocio, donantli Yo ripio à mà, y embiantli uns pocs groguets que ya tenia aforrats; contentaron al Notario, feren perdonàr la part, y com no ba haber creu negra tot lo papèr quedà blanc. Se finalizò el proceso, fon desterrát per dos anys el Senyor Bufalampollas y puix ya sen han pasat mes de quatre, me he vengut chano, chano rebentant.

Sento.

Puix aplegues à bon temps, que ara se estàn preparant Festes de Proclamaciò del Senyor Don Carlos Quart Saps com morì lo Rey Pare?

Tito.

Home, no sigues Tabal, puix si estaba Yo en Madrit com hu havia de ignorar!

Sento.

Confieso que soy un Porro. No me havia enrecordat; y hauràs vist alli tambè à este nou Rey proclamar?

Tito.

Es evident que hu he vist, y estic, Cap de Lleu, pasmat de veure els diners que es gasten sense lluirse, sagrat! Alli tot va à cost, y costes, la plata, y or à grapats es gasta sense consuelo; mes tot es tan masorràl, que costa molts bons doblons, y cert pareix un pegat: Mes importaba aquell Carro, que en les Festes dels Infants tragueren los Carnicers en Valencia, que tot quant varen fer hara en Madrit. Y Lluminaries, sagrat! Si veren los Madrileños la iluminaciò tan gran de la Plasa de la Seu, Mare dels Desamparats, què atonits que es quedarien!

Sento.

Puix, Amic, hara se estàn proyectant les grans funcions, en que Valencia Lleal à son Invicte Monarca ha de alsar el Estandart en la Real Proclamaciò: han de traure al Rat penàt, que es de plata de martell, y el tenen tan ben guardàt,

que un baul de terciopelo es la casa en que ell està, tres claus te el dichos tesor, y el dia determinat que es el tretse de Febrer, ab ceremonies molt grans de escritura, fee y entrega, y deposito formal, el trahuen, y el manifesten al public, com si fos Sant el posen daball dosel, y sempre el estan guardant. Demprès faràn Cavalgata, y el dichos del Rat penàt anirà darrere tots presidint à la Ciutat. En la Plasa de la Seu, en lo Real, y Mercàt, alsaràn aquesta insignia, proba de fidelitat que li dihuen tiraràn monedes de plata, y or pera el que puga agarrar.

Tito.

Home, Yo estic tan calent, que quant men anì à acachar en Madrit à plegar una un Dimoni de Soldat Choriso:::

Sento.

Suiso, Tito.

Tito.

Dimoni seria encarnat, empegà una culatada, que encara estic desllomàt.

Sento.

Y la agafares?

Tito.

Un cuerno: si em deixà casi baldat. No em posarè Yo atra bolta en eixe perill, chermà.

Sento.

Y si es un Doblò de à huit?

Tito.

Home, eres molt celestial, Doblò de à huit tirarien? No el havien de tirar! Pesetes, ò reals de plata es lo ordinari::

Sento.

Puix ya; com Yo may he vist asò no estranyes ducte::

Tito.

Formal y em de vaixar à Valencia à les Festes.

Sento.

Com à llams, que estes son festes colmades, perque son funcions Reals, y es prevenen tantes coses, que si escomense à contar te taparàs les orelles.

Tito.

Puix digues algo del cas.

Sento.

Lo primer que està dispost es un Castellòt molt gran que es forma:::

Tito.

Què estan borrachos? pronte se els han olvidat els chafats de la altra bolta en lo Portal del Real.

Sento.

Home, no sigues Trompeta, deixamo dir, tros de Carn: El Castell que, dic, se forma en la replanada gran allà dalt del Micalèt; mira, Animal sense pap, que espentes pot alli havèr quant cascu de son terrat pot veurel à tuti plen, sentat, deret, ò chitat.

Tito.

Y si els Cueters se cremen ahon han de fuchir, Chermà?

Sento.

Pera aixo ya son providencies de tindre canters à ma de aigua.

Tito.

Y si es crema el Castell?

Sento.

Amic, si el Cel se nos cau tots per forsa morirèm, chiton, y pasem avant; ell es cert que pensen bè, y en lo punt han acertat. Han convocat als Oficis, als Gremis, y Facultats, als Grandes, y à la Noblea Maestrança, y Consulàt, Colegis, y Confraries, als Cleros, Comunitats, y en fi no ha quedat ningu que no estiga convidat: De la Ciutat la gran Casa

estarà de mar à mar toda de esla vèstida por fuera y dentro.

Tito.

Formal, y podrèm veurela tots, bè mos deixaràn puchar?

Sento.

Para todos puerta abierta aquestos dias haurà. En la Plasa de la Seu el Altar se posarà de la Ciutat, y alli el Rey estarà dalt de un Cavall.

Tito.

Viu?

Sento.

No, home, de bulto, pero molt ben imitat: este Altar serà un prodigi, cent pams de altitut tindrà. Avans de la Bolserìa en la Plasa del Espart posen una font de vi.

Tito.

Pensamiento Celestial! Me amostraràs eixa Plasa, y no pasarèm ya avant, perque si es posèm à beure quedarèm repantigats.

Sento.

El Mercat serà de veure, tots dihuen que el Consulàt tirarà el resto estos dies, pues es Fos Comisionàt.

Tito.

No estarà molt clar això si es Fosc qui hu ha de arreglar.

Sento.

Què may te puc traure punta! y aixi et deixe, y no en fas càs. Els Cansaladers dos Torres, y un Arc masìs formaràn en vint Canons.

Tito.

Senta Barbera ! no em posarè Yo davant.

Sento.

Y entre carrega y descarrega al concurs els tiraràn llonganises, botifarres, llomello, peus, ventres, mans, paltrots :::

Tito.

Y à quin hora ho tiren, que me estarè alli plantat hasta fer la provisiò puix Yo no he mort porc enguany.

Sento.

Per cert que eres comedit, quant dia de disparar volies pegar à correr, y quant pretens agafar te estaràs fet un badoc! Puix te dic en veritat, que mes de huitanta arrobes tenen de prevencional.

Tito.

Eixa si que es bona gent, en ells vullc agermanàr. Vixca el Trenc, y el Abadecho si hu tiren tot à grapats. En, y els Platers faràn algo?

Sento.

No ducte que algo faràn, puix un Colegi tan noble en circunstancies tan grans no crec que es quede darrere.

Tito.

La altra bolta, cap sagrat! feren aquell Basilisco de plata tot.

Sento.

Animal, Obelisco es diu, no es bò, que tot hu has de equivocar.

Tito.

Obelisco, Basilisco, ò Basilicon, es clar que era tot un Non plus ultra per magnificencia, y art. y que fan los Advocats?

Sento.

No se Yo que fasen res puix res de ells he oit parlar.

Tito.

Voràn la Festa, y si riñen les querelles formaràn, agarraràn los quartets, y tots quedaràn pelats. Buen oficio, buen oficio! Tots Moros, ò tots Christians.

Sento.

No hay regla sin excepcion.

Tito.

Sempre oix dir eixe refrà, y no el entenc.

Sento.

Calla Tito, Nosaltros som del cant pla, no es fiquèm en contrapunts, que son arduos, e intrincats.

Tito.

Si manara :::

Sento.

Què faries!

Tito.

No vull diro, toca avant.

Y els Dotors de Medicina?

Sento.

Pulsen.

Tito.

Puix Deu que me guart de eixa festa.

Sento.

Sense ducte que tu vols morir penchàt, ò de repent.

Tito.

No per cert, lo que vull no estar malalt pera haverlos menester.

Sento.

Puix no crec te escaparàs.

Tito.

Y los del Arte Mayor tanto Maestro Colegial se luciràn estos dias?

Sento.

En la bugada ya drap, y no crec serà el pichor, que sempre molt bè han quedàt.

Tito.

Y els Sucrers?

Sento.

Faràn de cera un Altar molt ben formar.

Tito.

Millor fora de alfanic, melada, ò carabasat.

Sento.

Acudirien les mosques.

Tito.

Y mosques molt racionals. Diu que tiren caramelos, y confits desde eixe Altar?

Sento.

Yo no hu sè, mes bè pot ser, que son biçarros sens par.

Tito.

Si apleguen à fer tal cosa als Chics els he de portar una coixinera plena de chucherias.

Sento.

Ay tal! com no te coste diners Yo crec que te emportaràs al Dragò del Real Colegi, al Negret del Espital, Engonari de la Lonja, y hasta el mateix Rat penàt.

Tito.

El de plata? Què mel donen, y voràs com lo desfas, y lo convierto en pesetas!

Sento.

Els Ferrers::

Tito.

No mels nomenes, que encara estic escaldat de la Festa dels Chiquets.

Sento.

Puix que es lo que et va pasar?

Tito.

Dempres dels grans esclafits, y aquells chispots infernals en que em deixaren la cara tota plena de llunars, vaix veure caure una cosa alli prop del meu costat, y no sabent que seria, comensì al punt à buscar, y trobì una ferradura de Rosì, sense estrenàr; vaix tirar la ma à agafarla, y la pell alli es quedà, puix estava ensesa en foc, mes foc tan disimulat, que ningu ho coneixeria.

Sento.

Si no fores, animal, avarisiòs, no tindries eixos chascos.

Tito.

No parà encara en asò el susès: com la volia agafar, li vaix tirar la armilleta damunt, y me la cremà.

Sento.

Conque es quedà alli?

Tito.

Boboni, què se havia de quedar! Pensì un arbitre, y me ixquè com Yo la havia pensat. Vaix agafar la montera, y en ella emvaix orinar, y logrì apagarla al punt; el meu Rosinèt castany la duguè mes de tres mesos.

Sento.

Puix molt cara et va costar.

Tito.

Pero men ixquì en la meua.

Sento.

Sense armilla, y en la mà estropeada, grande dicha per lo que val un real.

Tito.

Mas vale un gusto:::

Sento.

No, digues mes val aforrar un real; lo que puede la avaricia!

Tito.

No prediques, pasa avant.

Sento.

Els Obrers de Vila::

Tito.

Ripio, Deu que em lliure del pardal que solen portar per terra

en un coll tan estirat, que tira catorce vares. Y els Pellers?

Sento.

Punto redondo, fem, y no pases avant, que eixos no tenen cotexo.

Tito.

Dels Barbers els Oficials què faràn?

Sento.

Hasta ai estic. Els han cridat moltes voltes, y no els han pogut juntàr.

Tito.

Puix embiarlos à Presidi.

Sento.

Y qui mos afaitarà?

Tito.

Les Selleres.

Sento.

Borinòt, que poc tens tu de Christià.

Tito.

Puix portar la barba llarga, que dos Sigles à esta part no mes està introduit el haverse de rapar.

Sento.

Què saps tu de aqueixes coses?

Tito.

Què sè? Puix qui va afaitar al Rey Davit? mas tan llunt no tinc cert pera que anar; Qui afaitava à Carlos Quint? Quin Barber lo va tocar?

Sento.

Y daon saps eixes noticies?

Tito.

Se piensa Ustet, So Formal, què Yo aunque esclafatorrosos no sè algo particular?

Sento.

Yo et tenia per molt macho, mes ya veix no hu eres tant. Els Peluqueros ho porten el seu asunte callat, mes no ducte faràn algo en tan gran Festivitat.

Tito.

Juntarlos als Moliners que tots saben empolvar; mes quedaràn tan rendits, tenint tant que pentinar, que no estaràn pera chanses.

Sento.

Puix alguna cosa gran crec que porten entre selles.

Tito.

Y els Peixcadors?

Sento.

En la Mar.

Tito.

Peixcadors de faldriqueres crec que no ne faltaràn.

Sento.

Cuidado no engafen hu que pronte la pagarà. Els Bodegoners.

Tito.

Apresa, digues aqueixos què fan? Donen de menjar devades? perque vint, ò trenta plats me emborrarè cada dia.

Sento.

Com asunte de fartar entre en rogle volaverunt, eres hombre muy voraz.

Tito.

Lo que me importa me importa.

Sento.

Puix Yo no sè lo que fan. Hasta els Estudiants ::

Tito.

No hu digues de aqueixa gent, Deu mos guart, que no faràn cosa bona, ni tampoc res tiraràn, sino llagrimes pelades de Sent Pere.

Sento.

Guarda el cap. Hasta els Cocheros ::

Tito.

Arrea Manolo, y qui els ha ficat à èstos en la Procesò, es Ofici nou de enguany?

Sento.

No tingues tan mala llengua, que si ells van, es perque van.

Tito.

Mes valguera que els dugueren dels correchots agafats.

Sento.

Tambè ixen los Caleseros.

Tito.

De eixos no ya que admirar.

Sento.

Y els Cegos.

Tito.

A eixos los duen per pòr no caiguen chermà, y se advertì ya el prodigi en la Festa als Infants que guiaven als de vista: y aixina puix :::

Sento.

Callaràs, gran Socrates de Payporta?

Tito.

Parlam ò Sento en romans, perque aixo de Socarrates no hu gaste Yo.

Sento.

Puix tontàs, si Socrates fonc tan docte, y à ell et vull acomparar

de què et queixes?

Tito.

Dels teus termes, que no son termens christians. Y que fan los Pastisers?

Sento.

Els Pastisers han promès cadascu en particular dosents pastisos, y tots desde el Carro els tiraràn.

Tito.

Em diràs qual es lo Ofici, perque el he de acompañar. Què pensamientos tan nobles! bè dic Yo que els Valencians en tot se pinten à soles. Mes pregunte, al agafar els pastisos, me pareix, que ya els trobaràn chelats?

Sento.

No, que en lo Carro que duen porten un fornèt marcial, y cohuen tot lo que volen.

Tito.

Aixi tiraren, sagrat! una casola de arròs, de aquell que dihuen quallat, unes polles, alguns pavos, dos, ò tres moltons alast, unes cuixes de bedella, bous, baques:::

Sento.

Home, què fas? tens giràt lenteniment?

Tito.

Com so tan apasionat à la menchusa, crehia que ho tenia ya davant, y tota la ferramenta me se anava menechant, fentmese la boca aigua.

Sento.

Ya sè que eres un Alarp, y es predicar en desierto buscar la formalitat: No asamos, y ya empringamos? Tambe dihuen que trauràn un Carro de aigues chelades.

Tito.

Puix molt pronte es desfarà, perque el chel no dura molt, encara que hara fret fá.

Sento.

Yo estic que serà un primor, y per no diro en romans dic, que serà un Mare magnum, que en això hu he ponderàt: Si totes les prevencions se havien de relatar, eren menester uns llibres com les Torres de Serrans; pero prometem conformes en altra Segona Part referir els lluiments ab que esta Ilustre Ciutat celebra la exaltaciò al Trono, de Carlos Quart, que funcionotes com estes no les hauràn vist los nats. A Deu puix Bufalampolla.

Tito.

A Deu Visent el Formal.

Els dos.

Y digam tots à veu plena que vixquen els Valencians, vixquen el Rey, y la Reyna, el Principèt, y el Infant, y visca la Real Familia per tota una eternitat.

EN VALENCIA:
Ab les llicencies necesaries: Per Martì Peris. Any 1789.