Crònica de Bernat Desclot/Capítol CLIX

CAPITOL CLIX

Com lo rey d'Arago ab tota sa cavalleria passa devant la ost dels Francesos; aço fo lo san jorn de santa Maria d'Agost, en lo any de Nostre Senyor 1285.

Q

uant lo rey d'Arago hac estat lonch temps en la ciutat de Barcelona, segons que d'amunt es dit, e hac ordenat sos fets per mar e per terra, hac en volentat de anar ell personalment vers Gerona e de donar als Francesos batalla, si les sues gents pogues replegar. Per que mantinent trames ses lletres als barons e als cavallers e a homens de ciutats e de viles e de tot lo comtat de Barcelona generalment, per les quals los feya assaber l'estament de la ost dels Francesos, com eren minuats de llur poder, per raho de malalties e de pestilencies que Deu los havia donades en llurs osts, e per raho de molts assaigs e de molts ardits quels cavallers seus havien fets sobre ells; e per ço era enteniment seu donar batalla a ells en dia sabut; don requeria e pregava a tuyt generalment, e singularment a cascu, per la fe e per la naturalea que a ell havien haguda tots temps, que ell los assignava dia que ells fossen ajustats lla hon ell fos, per fer lo seu manament; e aço per res no fallissen.

El rey, quant hac trames per aquesta raho sos missatgers per Catalunya e per tot lo comdat de Barcelona, trames N'Amfos, fill seu major, en Arago ab lletres e ab pregaries de aquella raho mateixa a tots los Aragonesos. E ell apres partis de la ciutat de Barcelona, e vench s'en a hun monastir de monges negres qui es en Catalunya, e es lloch de gran devocio hon Deus ha fet a tot hom moltes miracles e vertuts; e el lloch aquell es apellat Senta Maria de Monserrat. E es lloch molt salvatge e agrest, e entre grans muntanyes e feres assetiat. E aqui lo rey estech, e vella tota huna nit devant l'altar de madona santa Maria; e pregala de bon cor e de bona volentat molt homilment; que li acabas merce, ab lo seu fill Jesu Crist, que ell li fes ajuda e valença, en tal manera que sos enemichs portassen la penitencia de les sobres que fetes li havien; ço es assaber, car li eren entrats en sa terra no degudament; e coneguen se que major cosa es lo poder de Deu e de la sua santa virtut que d'ells, que havien llur fe e llur esperança en superbia e en orgull, e per raho de les gents moltes e del tresor gran que havien ab si.
E quant lo rey hac vellat tota huna nit, lo bon mati, oyda la missa, oferi ses presentalles a madona santa Maria. E puix partis de aquell lloch ab tota sa companya, e vench se d'amunt per lo cami de les montanyes, entro que fonch vengut a Estalrich. E aqui ell troba los barons e los richs homens de Catalunya que estaven aqui en frontera. E tuyt hagueren gran goig de la sua venguda. E aqui ell se pensa que, si ell podia establir hun puig qui es prop de Gerona, qui ha nom Tudela, que seria gran profit seu, per tal que, si stablir lo podia, nos temia que nengunes gents l'en gitassen. Era lloch hon pogueren estar los barons tots de sa terra, a dia sabut de la batalla, mils que en negun altre lloch. Per que, quant lo rey hac estat a Estalrich alguns dies, hun dia feu manament a tots los cavallers e altra companya, que lendema fossen tots apparellats, ab llurs armes, de seguir a ell lla hon ell volgues. E tots feren la sua volentat; mas no sabien res de son cor hon volia anar, mas que ell anava primer, els seguien lo, axi com fan les ovelles a llur pastor.
E quant vench lendema mati, foren tuyt apparellats, axi com lo rey havia manat. E el rey allonga lo ardit tro al vespre que quant foren dos o tres ores passades de la nit, e els cavalls hagueren rosa la civada, el rey e els cavallers hagueren dormit hun poch, guarnis lo rey, e feu guarnir tots los altres cavallers a cavall e a peu. E quant foren tots guarnits, eren tro a cincents cavallers ab llurs armes, e tro a cinch milia servents, entre almugavers e huns e altres. E meseren se al cami tot dret vers Girona. E cavalcaren tan la nit que, al jorn, com lo sol començava de exir e de apparexer sobre la terra, foren sus d'amunt Girona; e passaren devant la ost dels Francesos, axi prop que no y havia hun tret de ballesta entre los huns e los altres; ans, si parlassen alt los huns, pogueren oyr los altres ço que deyen; que no y havia sino huna aygua en mig, qui ha nom Teer.
E axi com passa lo rey ab sa companya, feu anar primers los servents ab llanses e ab ballestes, e cent cavallers quils livra per guarda. E ell ab trecents cavellers posas al mig lloch. E de tras vengueren les adzembles ab llurs ambles e ab cent cavallers en guarda. E passaren ben esperts e afrontats, que hanch no trobaren qui res los digues; ans los guardaven los Francesos, es maravellaven, axi com si vesen hun ase volar; e nos pensaven gens los Francesos quel rey d'Arago fos aqui. E En Ramon Folch ce cells qui eren en stabliment en Girona conegueren be quel rey era aqui; car bes pensaven que negun hom del mon no gosaria passar allens, ne aventurar se tan fortament, sil noble rey d'Arago no y fos. Per que, aytant com los veren, cridaren tuyts a grans cris: «Arago! Arago!». E cuydaven se quel rey d'Arago volgues ferir en la ost. Mas lo rey passa gint e suau, segons que d'amunt es dit. E quant veu que nengu no li exia, ne a ell atressi no li era fahedor que feris en ells, pus ells, que tants eren, no li deyen res, ana s'en avant ab tota sa companya, tro que la ost del rey de França les hagueren perdut de veer. E puix ell travessa per hun cami e puga s'en al puig de Tudela de que us havem ja parlat d'amunt. E estigueren alli tot aquell jorn.
El rey de França d'altra part ajusta sos cavallers e demanals de consell, que creyen que fossen aquelles companyes; e tuyt dixeren llur seny. E axi com foren molts, foren de molts enteniments. Mas lo rey de França, quant tuyt hagueren dit, dix son enteniment: «Barons, yo he be entes ço que cascun de vosaltres havets dit. E pot esser que ço que algu ha dit, que sia veritat e s'esdevingua axi. Mas ya no u creu; ans me pens, saul lo consell de vosaltres, que aquella companya qui es allens passada, sien cavallers de Pere d'Arago qui van correr al cami de Castello d'Ampuries; car per ventura han espiada alguna requa de adzembles e alguna altra cosa, en quels es vejares que puxen guanyar. Per ço façam axi, si vosaltres ho tenits per bo. Trametam los de tras cent o docents cavallers, per veer que faran; e que tinguen ses talayes ça e lla per los puigs; e, si mester los es, facen senyal; e, si mes n'i ha mester, trametrem los prou companya. E si per ventura en Ampurla los podiem encloir, gran cosa seria».
Quant lo rey de França hac aço dit, atorgaren li tuyt son enteniment, e consellaren ques faes axi. Ell mantinent hac e tria quatre richs homens de sa ost, e llivrals cent xixanta cavallers ab llurs armes, tots los millors e tots los pus sperts que ell sabia en tota sa ost. E anaren s'en, e faeren axi com lo rey havia manzit. E cuydaren se quel rey d'Arago fos entrat correr en Ampurla. Anaren s'en via dreta vers Castello, e hanch non trobaren nengunes ensenyes ne nenguna certenitat en tot aquell dia; e puix travesaren per munts e per plans e per muntanyes tota la nit seguent; e encara no saberen res del rey de Arago, hon sera ne que s'era fet.
E el rey d'Arago, segons que d'amunt es dit, quant se fon atendat al puig de Tudela, estech hi tot aquell jorn; e puix, aquell vespre, feu donar levada de bona ora als cavallers. E quant los cavalls hagueren rosa la civada, e fo miga nit, feu ensellar lo seu cavall; e vestis hunes espatleres de cendat; e ab la sua spa cinta sens altres guarniments, e ab deu o dotze caballers, partis de aqui; e feu sonar la sua botzina, per tal que tuyt lo seguissen. E ell devalla s'en per lo puig avall; e tench lo cami de Besalu hon volia anar aquell dia, per endreçar e ordenar aqui sa frontera. E els richs homens e los altres cavallers qui oyren sonar la botzina del rey d'Arago, conegueren que ell s'en anava. E maravellaren s'en molt, com nols ho havia fet assaber. E tots e yvaç ensellaren llurs cavalls. E hanch no foren a temps a guarnir. Mas, tots desguarnits, meseren se al cami. E erraren la carrera per la qual lo rey s'en anava, car lo rey s'en era anat pel pla e ells prengueren per la muntanya. E ab lo rey, segons que d'amunt es dit, no havia pus de deu o dotze cavallers, entrels quals no y havia negun rich hom, sino Don Pedro son frare, e hun altre rich hom d'Arago. E d'amunt per la muntanya eren aquests richs homens: primerament, N'Armengoll, comte d'Urgell, En Ramon de Moncada, senyor de Fraga, e En Simon de Moncada, fill del senescal de Catalunya, En Pere de Moncada, senyor de Aytona, e En Berenger d'Entença, e En Ramon de Cervera, senyor de Guneda, En Berenger de Puig-Vert, e En Guerau de Cervello, e En Alamany de Cervello, son frare, e En Berenger de Anglesola, e tota l'altra cavalleria, que eren be, entre aquells e aquests, e huns e altres, quatre cents huytanta cavallers. E els servents, qui anaven primers, foren se tant cuytats per la muntanya que, quant foren al pla devallats, foren primers dels del rey, anant per la carrera hon lo rey venia avant, be miga legua. E els cavallers d'amunt dits qui venien per la muntanya hanch no pogueren saber ne oyr negun ardit del rey en tota aquella nit, per que n'eren fort despagats. E quant vench sus al mati, com l'alba aclaria e el sol devia aparer sobre terra, ells foren sus alt en la serra de huna muntanya; e oyen tocar devant ells la botzina del rey; e regiraren se, e veren lo rey qui era lla jus, e hagueren gran goig; e devallaren s'en a ell. E aço fon lo jorn de santa Maria de Agost en l'any de Nostre Senyor 1285.
E els servents, segons que d'amunt es dit, eren se ades enantats per les dreceres de les muntanyes, e anaven s'en primers. E sus, com lo sol començava de exir sobre terra, ells guardaren devant ells e veren sus, al cap de huna serra hon ells sempre devien pujar, aquells cavallers francesos que d'amunt vos havem parlat, ab d'altres qui ab ells se foren ajustats, que tot lo dia passat e la nit havien cavalcat d'amunt e d'avall per saber del rey d'Arago noves. E com nol haguessen trobat, lavors tornaven s'en vers Gerona, a la ost del rey de França. E axi, per cas de ventura, eren esdevenguts alli. E els servents del rey d'Arago d'amunt dits, qui veren aquests cavallers d'amunt dits, nos cuydaven gens tuyt que fossen Francesos; mas deyen los huns que eren cavallers del rey d'Arago qui eren venguts d'amunt per lo cami de Vich, e venien ajudar al rey d'Arago; los altres deyen: que ans era N'Ambert de Mediona que exia a carrera per acompanyar lo rey d'Arago, ab los cavallers que eren en lo stabliment a Besaldu; los altres deyen: que ans eren Francesos.
E mentre contenien axi, dix hun servent que y havia, molt spert, si bo e spert ne havia en Spanya, e havia nom en Guillem Scriva, e en aquell dia, anava cavalcant sobre huna egua a la gineta: «Yo, dix ell, que son a cavall, ire entro a ells, e scosir los he qui son, ne quants poden esser». Ab tant puny la egua en que cavalcava dels sperons, e vench corrent tro sus en los cavallers francesos, tant los fos prop, tro a mig tret de pedra. E conech als sobre senyals que Francesos eren. E apres crida á grans crits: «Arago! Arago! via a ells! Traydos! que Francesos son!». E los servents qui aço hagueren entes, lexaren se anar a ells ab pedres e ab llances e ab darts. E los cavallers, axi com a homens desesperats e que als fer no podien, ajustaren se en huna mota e estremaren se del cami; e tot gint e suau de llur pas cavalcaren tant, anant a poch a poch, e naven tant estrets que no paria que n'i hagues xixanta, que sol nos desmallaven nes desrengaven; mas soferien los colps quels servents los feyen. El servents, com á folls, pensaven de despendre llurs armes. E los Francesos cavalcaren poch a poch avant. E quant veren quels servents hagueren despes totes llurs armes, cridaren: «Mont-Joya!» e desrengaren, e dexaren se anar poderosament als servents, axi que tots los desbarataren tantost. E els servents fogiren de ça e de lla per les muntanyes, e gitaven les pedres de tras, mas poch los valia.
E el rey d'Arago, segons que d'amunt es dit, era romas de tras, que s'en venia cavalcant poch a poch ab tota sa cavalleria. E ell estant axi, vench li devant cavalcant sobre hun roci hun frare de la orde de Calatrava, e dix li axi: «Senyor, correts yvaç, que tots los servents que van primers son perduts. -E com! dix lo rey, ques aço? -Senyor, dix lo frare, be cinch milia cavallers francesos quils han donat salt aqui devant vos part a aquel puig, al pujant de huna serra». El rey que oy aço, per ço com los demes dels cavallers eren desguarnits, aturas per guarnir; e appela En Pere de Moncada, senyor de Aytona; e dix li que replegas tots los cavallers que ja eren guarnits e que se adevantas tot primer per capdellar los servents, e quels fes sperar, tro que ell fos ab ells ab tota sa cavalleria. E En Pere de Moncada replega, entre huns e altres, a huytanta cavallers, e devantas, axi com lo rey li havia manat. Mas no y fo a temps; que, quant ell fo alla, los servents foren ja desbaratats, si quen jahien en lo camp be huyt o nou morts. E En Pere de Moncada, quant veu aço, trames missatje al rey que cuytas. E lo rey encara no era guarnit; mas trames hi En Ramon de Moncada, senyor de Fraga, tro ab xixanta cavallers. E En Pere de Moncada d'amunt dit vench esperonant tro sus als Francesos e feri ardidament sobre aquells. Mas los seus cavallers no eren guarnits be, per ço com no eren estat a temps al guarnir. Axi, moriren en aquella ferida quatre cavallers, de aquells qui eren ab ell venguts. E En Ramon de Moncada, qui veu que tots los servents eren desbaratats e quels cavallers se desmallaven, pres a travers e volch esperar lo rey. Mas, tantost com ell se fon gitat, veu de tras si lo rey que venia tro ab cent cavallers; e ell quil veu venir volch altra vegada ferir als Francesos. Mas hun Frances li vench al costat a junta ab hun bordo, e feril per les costelles, axi que les cuyraces li esvay, e de tras li passa be quatre dits.
Ab tan, lo rey fo aconseguit, e vench ab sos cavallers esperonant ab llurs hastes esteses; e vengueren a junta als cavallers francesos; e feriren ardidament sobre aquells, axi que, la primera ferida, ne abateren be xixanta ab los colps de les llances. Mas ells eren tan guarnits que no havien pres altre mal, sino que eren cayguts. E no y havia servents quis mesclassen ab ells, sino fort pochs. E axi tornaren s'en tuyts en llurs selles, sino tres o quatre qui romangueren al camp e moriren puix. E aixi, quant hagueren fetes les juntes ab les llances, segons que d'amunt es dit, feriren se regeament ab les masses e ab les espases, de grans golps e de mortals; aixi que en tan pocha d'ora no fon hanch tan regea mescla ne pus fort batalla.
Entrels altres colps que s'i feren, sin feu lo rey d'Arago dos molt bells e naturals: que, axi com vengueren a la primera junta, lo rey ana ferir hun senyaler frances, qui aportava huna gran senyera vermella ab huna bara blancha de argent que y havia de llonch en aquella senyera. E el rey dona li tal colp per mig los pits, que no li valgueren cuyraces, ni buch, ne negun guarniment que portas; que be li'n passa de tras miga brassa; si que la senyera caech en terra. E els cavallers del rey d'Arago, qui veren la senyera del Francesos caure, hagueren gran goig e tengueren llur fet guanyat. Mas los Francesos alçaren mantinent tres senyers, axi com a homens quis tenien per morts e no guardaven nulla res, mas ques deffensassen maravellosament. E cridaren a grans crits: «Mont Joya! Mont Joya! Bons xivallers avant!». E entrels altres vench hun Navares qui era ab los cavallers francesos e vestia hun esberc de ferre ab son cap mall e ab una cervellera en son cap. E vius quel rey d'Arago les feya gran mal de ses mans; e acostas a ell, e trames li huna escona muntera que aportava en la ma; e dona li tal colp en l'arço de la sella devant que de l'altra li'n passa be hun dit. E no plach a Deu que li fes negun dan ne mal; car be sapiats que, si dos dits fos venguda pus alta la esquona, e lo rey que no era ben guarnit, de part a part lo haguera tot passat sens tot si. E lo rey pres la escona ab la ma, e tira la tant fort que dos troços feu del ferre, si quen lo arço ne romas be tres dits. E de aço fa testimoni cell qui aço recomta en aquest libre, qui vehe la sella del rey e el ferre que y era romas. E pux lo rey puny son cavall dels esperons e acostas poderosament vers aquell qui la escona li havia tramesa. E dona li tal colp de la massa de coure sus al cap, que sempre lo abate a terra mig mort per lo coll del cavall. E el rey, que viu lo cavaller aquell qui era caygut e no era mort encara, ne ell no portava llança ab quel feris, apella hun servent, per nom Guillem Scriva, de que us havem ja parlat, e cavalcava sobre huna egua a la gineta; e el rey dix li, que devallas e quel occis aquel cavaller. E lo servent devalla mantinent, e mes tot son coltell per la paltrina del cavaller qui jaya en terra; si que mantinent mori. Mas al encorbar ques feu a fer aquell colp, altre cavaller frances li fo vengut de la part d'amunt, e trames li hun bordo que aportava, e feri lo per les lonzes, si quel servent romas mort al camp. El rey, qui viu aço, acostas al cavaller qui havia mort lo servent, e volch li donar de la massa al cap; mas nol estevench; e feri al cap del cavall, e dona li tal colp entre les orelles ab dues que el cavall e lo cavaller caygueren en terra tantost. Si quel cavaller hanch no pogue pujar en sella, mas que mori a pochs dies com la batalla fou finida. E aquell cavaller era molt honrat home de gran poder, e appelaval ho senyor de Claramunt.
E puix la batalla s'enforti regeament; mas los cavallers del rey d'Arago per veritat havien gran reguart que no y hagues gran aguayt, o per astre o per desastre llur, desbarataren se los demes de aquells; axi que, com vench al estret mercat, nos atroba ab lo rey al camp ne eren romasos ab ell pus de vint e dos cavallers, entrels quals era don Pedro, son germa, e En Berenger d'Entença, e En Simon de Moncada, fill del senescal de Catalunya, e hanch no y hac mes richs homens de aquests. Mas lo rey, ab aquests richs homens e ab los altres qui eren ab ell romasos, ho menaren tan be que hanch Rotla nos mena mils en fet d'armes. Si que nols romas llança ne espasa sancera. E puix, quant la batalla hac durat huna peça, los Francesos havien gran reguart que no y hagues aguayt de cavallers del rey de Arago; e el rey d'Arago atressi havia reguart que no y hagues aguayt de cavallers francesos. E axi cascuns se estremaren del lloch hon la batalla era estada a hun depart, los huns de ça, los altres de lla. E lo rey cavalca en son cavall, e acostas lla hon jahien los cavallers morts al camp, per reconexer qui eren aquells que havien perduts de sa companya. E troba que havien perduts dels seus homens tretze a cavall, entre homens de vila e cavallers; e dels Francesos, que jahien al camp, qui morts, qui naffrats, vint e dos, entrels quals jahien morts quatre richs homens, que preaven mes que la noble que havien; e era major dan com eren morts, que si y hagues morts cinch cents cavallers d'altres.
E quant lo rey hac conegut los seus que jahien al camp, entrels altres viu jaure hun burges de Barcelona qui era seu e de sa casa, per nom En Romiço Durfort, lo qual lo rey lo amava molt, per ço com era gran familiar seu en ses privadences. E el rey veu lo que jahia sots l'escut, e encara no era be mort, ans vixquera si hom lo pogues be llevar. E lo rey tocal ab lo cap de la massa en l'escut, e veu ques mena e estes se hun petit. E lo rey qui aço viu hac ne gran pietat, e volch devallar a ell, e quel s'en pujas al coll del cavall. E axi com ell volch devallar, crida hun cavaller a grans veus: «No devallets, senyor, no devallets per res, que la regna del cavall es trencada per colp de spa, a mon semblant». E lo rey qui u oy torna s'en als seus; e devalla hun cavaller, per nom En Tomas de Vernet, e nua li la regna. Mas, per ço com la regna era nova e grosa, nos poch tenir, que sempre fo desnuada. E axi lo rey hac se a devallar, e nua les ell mateix; e puix gint e suau, ab sos cavallers qui ab ell eren romasos, partis de aquens e puja s'en sus alt en la serra a l'altra companya qui lla sus esperaven.
E els Francesos estigueren, que no gosaren anar avant ne atras, car havien paor de aguayt, tro que veren quel rey ab sa companya los fo luny prop de huna milla. E llavors vingueren al camp hon la batalla era estada, e llevaren cells quis volgueren; e tornaren s'en ab gran goig, jatsia que llevada la honor que hagueren de llevar lo camp, haguessen pres a vint veguades sens comparacio mes mal que fet no havien, segons que d'amunt es dit. El rey d'Arago aquell dia anas dinar a hun lloch que ha nom Santa Pau; mas hanch no vehes tant alegre hom ne tant joyos, ne tant estatger com lo rey fo aquell dia.
Ara lexa a parlar lo llibre del rey d'Arago, e parlara de la ost del rey de França e d'En Ramon Folch e dels altres qui eren en lo stabliment de Gerona.