Crònica de Bernat Desclot/Capítol CLXVII
Com lo rey de França mori, e lo Francesos ixqueren de la terra de Catalunya, e s'en tornaren ab gran dan que y prengueren, que tots hi moriren o gran res.
tots passats que havien empresos, segons que d'amunt es dit, que retes a ell la ciutat de Gerona, segons les convinences fetes e atorgades. E En Ramon Folch, qui viu que als no podia fer, per lo destret e per la fretura que havien dins la ciutat, ultra per ço com ho havien promes, ab volentat del rey d'Arago dix e respos: que volenters ho faria axi com promes ho havia. E mantinent trames missatge al rey d'Arago, que li trameses adzembles ab quen pogues traure la roba e l'arnes. E el rey d'Arago apparella be mil adzembles, e trames les a'n Ramon Folch a Gerona. E En Ramon Folch, dins tres dies que hac, descombra, endreças e apparellas ab tota sa companya e ab sos cavallers. Al terç dia, feu ne exir tots los malalts primerament, e tots cells qui no podien aportar armes: e puix ixqueren totes les adzembles, e apres ixque En Ramon Folch ab los altres cavallers. E vingueren tuyt en fila, tro que nengu no romas dins la ciutat. E eren la millor arreada companya del mon. E els Francesos quils miraven els guardaven, maravellaven se com tan pocha companya havia hagut tant d'enfortiment que te tan llonch temps; e hanch nols faheren nels dixeren negun mal ensenyament al exir, ne nulla vilania; ans los honraren aytant com pogueren. E puix, quant tuyt foren de fora, que nengu no hac dins la vila, En Ramon Folch ab sa companya foren luny de dues milles de la ciutat de Gerona ab gran alegria, e ab grans crits e ab gran gatzara, los Francesos entraren llavors en la ciutat de Gerona. Mas nols dura llongament ne posseyren gayre aquella ciutat.
E En Ramon Folch d'altra part ab sa companya vench s'en al rey d'Arago, quil atroba en hun lloch del Espital qui ha nom San Saloni, qui es a set llegues de Barcelona. E quant lo rey d'Arago los vehe, hac gran goig com cobrat lo havia. E stegueren se aqui lo rey e En Ramon Folch e tota la caballeria alguns dies. E hagueren sabidoria e certenitat quel rey de França era malalt a Castello d'Ampuries, que tota la ost dels Francesos s'era partida de Gerona, e que s'en eren tornats en Ampurla, sino docents cavallers francesos e cinch milia servents de Tholosa qui eren romasos en la ciutat de Gerona en establiment, dels quals era capitani e governador lo senescal de Tholosa, per nom N'Estatxa. E quant lo rey d'Arago hac sabudes per cert estes novelles, hic son consell ab
sos cavallers e ab sos richs homens, e ordena que s'en anas ab tota sa gent atendar al coll de Panisars, per tal quels Francesos no poguessen exir de la terra sens gran mal.
En aquesta saho eren ja venguts quaix tots los richs homens d'Arago e ells cavallers de Catalunya, e totes les osts replegades, per raho del manament e dels prechs qu'ell los havia feyts per lletres sues e per sos missatgers, segons que d'amunt es dit. E puix lo rey d'Arago, fet aquest ordenament, partis de San Saloni e vench s'en a hun lloch qui es al cap de la orta, qui ha nom Vil Alba. E aqui estech atendat hun jorn. E passa devant la ciutat de Gerona. E l'altra jorn vench s'en, ab sa cavalleria e ab sa gent, cavalcant per dreceres e per camins qu'ell sabia; e passa per Gerones e per Ampurla, d'amunt per la montanya, e vench s'en per lo monestir de Banyules. E mantinent aquells de Banyules reteren se a ell. E aqui pres Francesos be cent e vint qui eren aqui venguts per comprar vi. E puix, per tots los llochs hon anava, sempre se retien a ell. En apres vench s'en en hun lloch qui es en la muntanya, prop lo coll de Panisars miga llegua, e aqui estech atendat per quatre o cinch jorns.
El rey de França, segons que d'amunt es dit, jaya malalt a Castello, e era tan regeu agreviat que no podia donar consell ne ajuda a sa gent. Per que los Francesos se tengueren per morts, com saberen quel rey d'Arago se era atendat en la muntanya per hon ells devien passar, majorment com no poguessen aturar longament en la terra, per tal com no havien vianda, nels no podia gens venir per mar ne per terra. E trameteren missatge, ab consentiment del rey de França e d'En Felip son fill, en tota la terra de Tholosa e Carcases e Narbones: que venguessen totes les gents a cavall e a peu al pus tost que poguessen e que la hu no esperas al altre; car sabessen de cert quel rey d'Arago los tenia assetiats. E mantinent vengueren grans osts e grans gents de aquelles terres d'amunt dites; mas no us cuydets que gosassen entrar en Catalunya, ans estaven a Mont Canigo, e per los monts qui son entre Rosello e Catalunya. E los Francesos d'altra part asmaren si podien exir per altres parts, que no haguessen a passar per lo coll de Panisars. E ordenaren que, si podien haver la vila e lo castell de Besalu, que, ans sabut, en huna nit exirien de la terra. E
trameseren hi dos milia cavallers e quatre milia servents ab llurs armes. E vengueren s'en a Besalu, e parlaren ab N'Ambert de Mediona, qui tenia aquell castell per lo rey d'Arago. E parlaren li molts pleyts si porien haver aquell castell; mas N'Ambert nols ho volch atorgar ne consentir. E quant ells veren que res no y feyen, e y hagueren estats alguns dies, assajaren de combatre hun dia a scut e a llança; e prengueren hi gran mal, e res no acabaren. E l'altre jorn, N'Ambert de Mediona va obrir la huna porta de la vila, e feu semblant que nengu no y hagues. E els Francesos combateren. E quant veren que nengu no y havia quils ho defensas, entraren dins la vila per la porta que trobaren uberta. E quant n'hagueren entrats tro a xixanta, tancaren la porta als Francesos cavallers, que hun hom estava sobre la porta e ana la a soltar, e caech la porta; e los xixanta cavallers romangueren dedins presos. E els servents qui eren dins la vila lexaren se anar a aquells xixanta cavallers, e occiren ne los demes, e prengueren los altres. E d'altra part, N'Ambert de Mediona dona salt de fora ab huytanta cavallers armats e ab des milia servents. Els Francesos quils veren venir, cuydaren se que y fos lo rey d'Arago ab tota sa gent, e meseren se en fuyta a peu e a cavall; e lexaren hi gran res de ses tendes e de llur roba, e gran gent que y mori per nafres; e atressi molts dels que caygueren en hun torrent qui era prop lo vall de la vila al fogir e moriren aqui; e els altres tornaren s'en a Castello d'Ampuries ahontats, ab gran dan que y hagueren. E aqui hagueren acort los Francesos que farien. E quant veren que als no podien fer, e que a fer los covenia de exir, partiren se de Castello ab lo rey de França que s'en portaven en huna gabia de fust, e gran res atressi de richs homens e de comtes et de barons malalts que s'en portaven axi mateix; que be hi havia huytanta gabies, totes plenes de homens honrats.
E quant se foren partits de Castello, vengueren s'en en hun lloch qui es en la orta de Peralada, qui ha nom Vila Nova; mas no s'en portaren gens de tota llur roba. E hom no podia pensar ne estimar quant valien les coffres, e els matalaffs e els draps de seda e el vexallament d'argent e d'aur, e les altres coses que lexaren a Castello d'Ampuries e per los altres llochs de la terra, mal llur grat; car no s'en podien aportar,
per defalliment de besties e de adzembles; car tantes ne havien perdudes en lo setge de Girona que, cell qui era vengut, al entrant de Catalunya, ab vint adzembles carregades, non menava al exir pus de dos o de tres; que totes les altres li eren mortes. E axi havien a lexar la roba.
E quant vench que los Francesos foren a Vila Nova, ordenaren e bastiren gabies e altres esturments en que portassen lo rey de França e d'altres malalts que y havia. E estigueren en aço a fer be quatre o cinch dies, atendats a Vila Nova. E, segons que es fama publicha e continua, En Felip, fill major del rey de França, qui era nebot de aquest rey En Pere de Arago e de Cecilia, fill de sa sor, trames llavors hun missatge a son oncle lo rey d'Arago, per que li feya assaber: que son pare lo rey de França era fortment malalt, e que scapar no podia de aquella malaltia que no moris; hon, com ell hagues en volentat de exir de la terra de Catalunya ab tota sa gent, pregava e requeria a aquest rey d'Arago, oncle seu, que no li vedas lo pas al exir, e que asseguras a ell e a tots cells que ab ell s'en tornarien, car seria profit seu e de tot lo mon. E el rey d'Arago respos a En Felip, per aquell seu missatger: que ell lo amava el honraria el duptaria en tota res, axi com a hom honrat e nebot seu; e per ell duptaria tots los altres; e axi que ell los assegurava de sos cavallers; mas dix, que dels servents assegurar nols podia, qui venguts eren alli, car nol ne obedirien en aytal cas.
E aquestes paraules plagueren molt a En Felip; e apparellas, e feu guarnir sos cavallers; e foren, entre tots, tro a quatre milia cavallers de paratge, jat sia que, al entrar que faeren en la terra de Catalunya, foren mes de desept milia e cincents homens a cavall, segons que d'amunt es dit. E quant vench que tots foren apparellats, los Francesos ordenaren que lendema passassen lo coll de Panisars, si podien.
E partiren se de la Vila Nova; e vengueren se atendar prop de hun lloch d'En Dalmau de Rocaberti, qui ha nom la Jonquera. El rey d'Arago d'altra part, ab tota sa cavalleria e ab tota sa companya, anava per la montanya a llats dels Francesos e tenials be aprop. E quant ells anaven, ell anava; e quant ells se aturaven, ell se aturava. Per que, aquell dia quels Francesos se atendaren prop la Junquera, lo rey de Arago se atenda
prop de hun puig, en aquell lloch hon ells se eren atendats. E aqui ell appella tots los barons e tots los cavallers, e tots los altres que oyr ho volgueren, e en presencia de tots generalment parlals axi:
«Barons, gran honor nos ha feyta Deus Nostre Senyor, no gens per merits nostres, mas per la sua pietat; car segons que tuyt sabets, lo rey de França entra en esta terra ab gran goig e gran alegria, e ara es hi exit ab gran dolor e ab gran perdua que y ha feyta de gents e de haver. E yo reconech be, per raho de mi, que molt hom de ma terra ha pres gran mal sens culpa e ha perdut ço que havia; e especialment yo so tengut fort de aquest fet; car hanch null temps no volgui consell de vosaltres quil me donavets bo e lleal, e tal que, per aventura, lo dan que nostres enemichs han fet a mi e a vosaltres foren menys que no son estats, si demanat vos hagues de consell. E dich vos: que si hanch fet se poch menar desordenadament per negun hom, aquest fo per mi. Mas Deu, Nostre Senyor Deu Jesu Crist, a qui no plau ergull, mas humiltat, nos ha en nostres affers endreçat, a mi e a vosaltres, que, segons que tuyt sabets, no es cosa de creure, a null hora que vist no u hagues, les aventures e els desastres que nos son esdevenguts en esta guerra. E de tot nos ha be pres, la merce de Deu! E puix yo conech e reconech ma culpa e la gracia que Deus m'ha donada, ab la bona ajuda e ab la bona voluntat que vosaltres me havets haguda e feta tots temps. E prech e requir vosaltres tuyt: que si hanch fiu nengunes coses qui us vinguessen a desplaer, quem sia tot perdonat e no m'ho guardets en aquest pas. E puix Deus nos ha mostrada tanta de honor, que nostres enemichs, qui son totes les gents del mon, nos vehem vencuts devant, menys de colp, prenam ne venjança, que sien castigats de semblants coses a fer que han fetes. E tota vegada haguem merce e misericordia d'ells, puix Deu l'ha haguda de nos. E si tuyt vos acordats de aquest fet, enteniment n'he de aquesta voluntat. E si no, digats m'ho ades, sens allogament, ço que vijares vos en sia».
Quant lo rey d'Arago hac dites aquestes paraules e hac fet hun llonch sermo de aquesta raho, hagueren breument llur acort tots los richs homens de Arago e de Catalunya, e donaren la paraula a Ramon de Moncada, senescal de Catalunya e
a hun altre cavaller de Arago, qui respongueren per tots. E aquests dos acordaren se a la resposta; e puix En Ramon de Moncada parla per si e per son companyo e per tota la universitat dels barons, e dix axi:
«Senyor, la vostra demanda es tal e les nostres pregaries, que, sens acort, poguerem e deguerem respondre a aquells. Mas empero que vos siats mes pagats de nosaltres e conegats que tots sora de hun acort e de huna voluntat, havem hagut nostre acort sobre la resposta que fer vos devrem. Don yo us responch sus aci, per nom de mi e per tota la universitat de Catalunya e de Arago: que les paraules que vos havets dites son justes, e tals que, per hun cor que haguessem enans des ervir a vos, ara n'havem deu, sens tot si. E no cal retraer les bones paraules que vos havets dites ades a nos, e no cal aquelles singularment respondre; mas breument per tal, per mi e per tots los altres, vos dich: que ab cors e ab haver e ab nostres infants e ab tot ço que hagam en aquest mon, som apparellats de seguir la vostra voluntat per tots temps, e majorment en est cas present, hon vehem vostra honor e nostre profit. E pensats de manar ço que us vullats, que, sens altre embelliment de paraules, farem e direm ço que us plaura. E quant no volrets aventurar aquest fet, que nos no u aventurent mas, jatsia que no u cal aventurar, car ja u haveu tot guanyat. E yo, senyor, per tal com es costuma de Catalunya, per ço com son senescal, deig haver la davantera de tot fet d'armes quis fa en Catalunya. E prech vos, senyor, que vos que lam donets e que lam atorguets en aquest fet que enteneu ara de fer. E aço no falla per res».
Quant En Ramon de Moncada hac dites estes paraules al rey, lo rey demana a tuyt sils playa ço que En Ramon de Moncada havia dit. E tuyt respongueren a huna veu: que och allo, e tota res que ell volgues ne manas. El rey que u oy dix los: que be conexia la naturalea e la feeltat que ells havien a ell, e ques tenia molt per pagat d'ells, e quels agraya molt ço que li havien dit. E dix; que, puix axi era en nom de Deu e de la sua beneyta mare, Nostra Dona Santa Maria, ell faria desplegar la sua senyera aquell dia, la qual no havia desplegada en negun affer pus que fo rey coronat. Puix lo rey giras a'n Ramon de Moncada e dix li:
«En Ramon, be se que, si bon cavaller ne enfortit ha en Espanya, vos sots la hu. E quant deyts que sia vostra la davantera, dich vos que vostra deu esser, segons usansa de Catalunya. Empero yon planch a vos; e no us en gosava amprar, per ço car sots hom antich. Mas empero, per tal com nous sia greu, yo la us atorch sus aci; e livrar vos he per companyo hun honrat cavaller de Arago. E no us desplacia quant dich que companyo vos llivrare; que no u dich per defalliment de cor ne per minua de poder, que no haga en vos; mas dich ho per ço quels Aragonesos no s'en tenguessen per ahontats; car yo vull que en aquest fet Catalans e Aragonesos sien com a germans en tota res».
E quant lo rey hac aço dit, En Ramon de Moncada dix li que ben conexia per quin enteniment ho deya; que no li desplaya en res que ell ordenas, ans era be pagat seu.
E en apres quel rey hac dites estes noves, e moltes de altres semblants d'estes, ploraren tots los cavallers de pietat, com axi veyen lo rey homilment e benigne parlar. E puix lo rey ordena sa cavalleria e sa gent, e apparellas axi com vigares li fo. Ab tant aquella nit passa, que hanch lo rey nels cavallers nels cavalls no hagueren begut ne menjat, car no trobaven de que, e nos volien partir de aqui, per tal quels Francesos no poguessen exir de la terra menys de colp.
Entretant fo vengut l'altre jorn, ço es assaber lo diumenge apres la festa de sent Miquel, en l'any de Nostre Senyor 1285. Els francesos desatendaren alla jus, al pla prop de la Junquera hon s'eren atendats; e començaren a pujar vers lo coll de Panisars amunt. Mas los servents e els almugavers del rey de Arago, qui u veren, mal grat del rey d'Arago cuytaren se e foren enans al pas quels Francesos. Mas... nols feren nengun mal, per tal com ho havien promes a'n Felip, segons que d'amunt es dit. Mas los almugavers ne els altres servents nos volien capdellar per lo rey, ans anaven ferir tro sus en los Francesos; e occiren los vint o trenta homens, qui de cavallers qui d'altres, a cop; e mantiment lla hon veyen la mota e la pressa dels Francesos qui aportaven les gabies hon anaven los malalts; e puix lexaren se anar a les adzembles qui venien de tras, e occiren ne tants que tot lo cami ne jaya ple a totes parts. E ab destrals que aportaven, trencaven los cofrens e
prenien aur e argent e moneda e escuts e nobles que aportaven alli, que tant ne havien que s'en podien aportar, ans romania tot en la carrera plena de roba; axi que faula paria de dir, qui vist no u hagues, lo dan quels Francesos prengueren aquella vegada, en bens e en persones e en haver, tant que nos poria dir bonament per escrit. E embargaren tant los servents del rey d'Arago los Francesos, que, en tot aquell dia del diumenge, no pogueren anar sino de la Junquera tro al coll de Panisars hon no ha sino miga legua. E ja tant luny no foren anats, sino quel rey d'Arago ho vedava, aytant com podia, que nols fessen mal.
E quant vench al vespre de aquell dia del diumenge, los Francesos se aturen; e romangueren al coll de Panisars la major partida, car alguns, qui volgueren anar avant, trobaren de lla el coll de Panisars En Roger de Lluria, almirall de les galeres del rey d'Arago, ab be deu milia servents que hac amenats de les galeres, quils donaren salt e occiren los tots aquells homens qui passats eren, e tolch los la roba e les adzembles que amenaven.
El rey d'Arago, ab sa cavalleria e ab sa companya, atendas aquella nit prop dels Francesos en hun puget. E lendema, quant los Francesos volgueren avant anar, ell feu desplegar la sua senyera e crida a grans crits: «Arago! Arago!». E llavors los cavallers e els servents se lexaren anar als Francesos poderosament, e feriren e tallaren a llur guisa e llur volentat, e seguiren los llats a llats del cami per hon los Francesos passaren, tro que foren part lo coll prop de huna legua. E En Roger de Lluria ab los servents de les galeres ixqueren a carrera d'altra part; e occis ne tants que tot lo cami jaya de homens morts e de adzembles e de cavalls e de roba e de armes.
E per ço com seria longua cosa de retrer en quina manera ne quants hi moriren, lexar ho e star, que non parlare pus; mas be sapiats que hanch tan gran perdua no faeren los Francesos, de gent ne de aur, en negun feyt que començasen, com en aquest feren; que no poria esser dit ne asmat lo tresor ne la riquesa ne les gents que y perderen en aquell pas al tornar, ultra aço que ja havien perdut dins la terra de Catalunya.
Ab tant los Francesos s'en anaren, cells qui estorces pogueren; que hanch nos tengueren per segurs tro que foren a
Perpinya. E aqui, aytantost com hi foren entrats, en l'altre jorn mori lo rey de França de la malaltia que havia guanyada en Catalunya, jatsia que alguns digueren que mori a Castello de Ampuries; e altres deyen que mori a Vila-Nova prop Peralada; e altres deyen que mori al passant del coll de Panisars, en la gabia hon lo portaven malalt; mas la primera raho es pus vera.
E aqui, quant lo rey de França fo mort al Perpinya, En Felip, fill seu major, e el cardenal e els barons de França faeren gran dol per la mort del rey de França llur senyor. E acomjadarem tota la cavalleria e totes les osts; e puix tornaren s'en en França al mils que pogueren ab llur senyor mort. Mas be cregats per veritat, que mes gent mori depuix que hagueren passat lo coll de Panisars tro que foren en Narbona, que no havien d'abans, mentre que passaven, que paria juy e pestilencia que Nostre Senyor de Deus los donas; que els huns per naffres que havien preses, els altres per malalties, los altres per fam, tans ne moriren en aquell lloch que havem dit, que de Narbona tro a Buelo tot lo cami era ple de homens morts. Axi que, be hagueren comprat los Francesos los sobres e el tort que havien fet al noble rey de Arago En Pere, car no degudament eren entrats en sa terra.
Ara lexarem d'uy mes a parlar dels Francesos, puix que s'en son tornats en sa terra ahontats e avilanits, e parlarem del noble rey d'Arago e de sos afers.