Crònica de Bernat Desclot/Capítol XL

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL XL

Quant lo rey feya combatre fort la ciutat, e com lo rey serray feu metre los catius crestians al mur, perque no tirassen, e com començaren a fer caves.


Q
uant vench lendema, lo rey feu tirar los ginys els trabuchs als murs e en la vila. E los serrahins faheren en la ciutat dos trabuchs, e tiraven a la ost. E quant los crestians ho veren, giraren lurs trabuquets devers aquella part hon los trabuchs dels Serrayns eren, e tiraren tant tro que tots los hagueren specegats.

 Quant los Serrayns veren los trabuquets trencats els murs enderochats, tengueren se per morts, e prengueren tots los crestians catius que eren en la ciutat; e la nuyt qui vench apres, tot nuus penjaren los en creu per los murs hon los trabuchs tiraven, per tal que no y tirassen. E quant vench al mati, que cels de la ost ho veren, foren molt irats; e acostaren se al vall, e parlaren ab ells, e digueren los que haguessen bona fe en Deu, que per ells no lexarien de tirar en la ciutat, e no seria bo que per ells la perdessen. Sobre aço lo rey hac son concell ab tots los barons de la ost, e dixeren li: que per ells no se stiguessen que no fahessen combatre la vila ne tirar los trabuquets; que si morien, lurs animes n'irien ab Deu salves, els Serrahins que son falsos e menys crehents ne seran morts e destroits.
 Ab tant lo rey feu manament que hom combates la ciutat molt abrivadament, els trabuquets que tirassen molt fort e pus sovent que no solien. E axi combateren la ciutat e tiraren en aquell lloch hon solien tirar, ço es lla hon havien posats los

catius crestians. E fo virtut de Deu que los pedres dels trebuchs los erien en torn, si quels cabells ne menaven hi, ne n'i hac negu que fos ferit, ne menys ne valgues, ne'n moris.
 Quant vench la nit, los Serrayns veren que llur fet era perdut e que nols valia res que fessen, levaren los catius del mur e meteren los en la preso. Apres de aço, los Aragonesos feren una cava molt gran per enderocar los murs. E quant hagueren molt cavat, que foren als fonaments del mur, havien lla dins tanta de calor, per ço com l'ayre no y podia entrar e per l'ale de les gens que lla dins obraven qui no podia exir deffora, prengueren consell que fessen una spillera hon entras ayre. E quant la hagueren feta, los Serrayns se aperceberen e veren la claredat de les llums que lla dins eren una nit, e conegueren que aqui feyen cava per enderochar los murs, e meteren mans a cavar dedins de la ciutat, endret de aquella spillera que havien vista: si que s'encontraren ab aquella cava dels crestians, e aqui hac molt gran batalla entrels crestians e els Serrayns, si quels Aragonesos se hagueren a lexar, e desempararen la cava. Mas apres de aço faheren altra que ana tro a les barbacanes trenta braces; e puix lo comte de Ampuries comença huna cava assats prop del vall, e feu de sots terra gran pregon huna cava, feta a guisa de alberch, en que pogueren albergar a gran ayre docentes persones o cavallers. E aqui lo comte se mes a star ab sa companya, que no exia nuyt ne jorn. E feu hi portal que exia al vall. E aqui ell havia de bons ballesters qui tiraven als Serrayns qui de aquella part exien als murs. Si que nengu no y exia que no fos naffrat, o mort o pres. E puix lo comte comença a cavar dedins la sua cava, en guisa quels Serrayns no s'en apercebissen. E entra sots lo vall tro al mur; si que del mur caech huna gran peça e puix rebliren lo vall qui era molt pregon, de fusta e de llenya e de terre. E totes les gents aportaven pedres e lenya, e tota res que podien atrobar, per lo vall a reblir; mas hagueren s'en a lexar quant molt hagueren treballat, que tanta pluja vench, que dura de la vespra de sent Marti fins en set semmanes, que tota la casa del comte e lo vall se ompli d'aygua; si que no y pogueren entrar.
 En aquesta saho exi de la ciutat hun Serray molt valent, que havia nom Fatilla, e ana s'en en les muntanyes, e ajusta be cincents Serrayns, e metias en aguayt; e quant los crestians exien fora de la ost, occien los, e prenien los; e feyals tot mal que fer podia. Si que hun jorn dona salt als servents qui eren exits de la ost; e scaparen li, e vengueren a la ost, e digueren com aytal Serray s'era ajustat ab Serrayns molts, e guaytava los camins, e occia, e prenia les gents que exien de la ost.
 Quant aço hac entes En Guerau de Cervello e En Ferrando de Sent-Marti aparellarense, e prengueren lurs armes, e muntaren a cavall ab lurs cavallers entro a docents servents, e anaren s'en vers la muntanya; e axi trobaren se ab aquell Serray qui havia nom Fatilla e ab sa companya. Els Serrayns, com veren que axi eren sobrepresos, no saberen ques fessen, mas ques recollissen tots en hun puix. Els crestians pujaren los de tras, e enderrocaren los tots del puig per huna vall avall, si que tots moriren, que hanch non scapa nengu. E puix los crestians tornaren s'en a la ost alegres e pagats.
 El rey feu manament als Serrayns paliers que anassen lla hon aquells Serranys eren morts e que li aportassen totes les testes; els Serrayns feren ho tot axi com lo rey ho hac manat, e aportaren ne per comte quatre centes e dotze. El rey feu les gitar en la ciutat ab los trabuchs, si quels Serrayns ne foren molt perduts; mas nos cuydaven que aquell Serray En Fatilla hi fos ab aquells. Si que hun altre serray de la ciutat, molt valent hom, se exi ab quaranta Serrayns que mena, e ana cerquar En Fatilla; e sabe per los altres Serrayns de la terra com li era sdevengut e que era mort.
 Quant aquests hagueren aço oit, hagueren molt gran paor e volgueren s'en tornar en la ciutat: si que los crestians de la ost, aquella nit, exiren tantes de gens ques meteren en aguayt per molts lochs, que quant los Serrayns vengueren e volgueren entrar en la ciutat, los crestians los veren, e donaren los salt, e retengueren trenta-set, vehent aquells del mur de la ciutat. E scaparen los tres; e comtaren les novelles d'En Fatilla e dels altres; si que los Serrayns de la ciutat se tengueren tots per morts; per que despuxes nengu serray no exi fora la ciutat. E llavors lo rey feu establir la torre de les Lavaneres molt ricament, qui es sobre la mar, prop lo portal de Port-Opi hun miller, per tal que nengu no entrar ne exis de la ciutat que aquells no u vessen.