Crònica de Bernat Desclot/Los cronistas catalans

LOS CRONISTAS CATALANS

 Moltas vegadas s'ha dit que'ls dramas de la vida real son extraordinariament superiors a las més atrevidas creacions de la fantasía.
 En efecte: la tradició'ns ha conservat lo recort de molts esclats de passió, de moltas lluytas de ideyas, de molts conflictes de conciencia, en los quals trobaren los grans poetas la inspiració pera escriurer sas obras més famosas.
 Aixís feren á Grecia sas millors tragedias Esquilo, Sófocles y Eurípides; aixís compongueren sos dramas més admirables Shakspeare á Inglaterra, Schiller á Alemania, Calderon y Tamayo á Espanya, Corneille y Racine á Fransa.
 En la infantesa dels pobles, la historia se confon ab lo mito, lo fet se barreja ab lo símbol, lo campeó de la patria's trasforma en héroe diví, lo rey victoriós en deitat inmortal, lo poble vensut en llegió de potestats malignas.
 Poch á poch van definintse després los camps; mes ab tal lentitut, que encara, per espay de sigles, la faula y'l fet histórich apareixen units fins al punt de ser prou dificultós al cap de moltíssims anys distingir la una del altre, y aixó no sols per la credulitat dels qui llegeixen, sinó també per l'orgull nacional dels qui escrihuen.
 A una generació erudita y pensadora com la nostra li sembla impossible que'ls savis hajan trigat tants sigles á ferse cárrech de que la historia devia ser, no una desgabellada munió de contallas, sinó la metódica y judiciosa exposició dels fets passats pera ensenyansa del present y previsió del pervindre. Mes cal tenir en compte que las evolucions del progrés humá'ns semblan massa lentas, perque la vida del individuo es massa curta pera veure la de las societats. En aquesta'ls sigles comptan per instants y las generacions hi passan com nuvols que empeytats pel vent s'esfuman y desvaneixen...
 Aixó'ns explica cóm ha pogut ser que tants y tan admirables historiadors de las cultíssimas societats grega y romana hajan escrit ab incomparable elegancia, sens sospitar sisquera lo trascendental del trevall que emprenian.
 Ells no hi veyan un tema d'estudi pel filosop, sinó tant sols un motiu de lluhiment pel retórich; no un aplech de datos pera la ciencia, sinó un bonich conjunt d'elements pera l'artista.
 No indagavan las rahons dels fets, no cercavan l'enllás que'ls unia, no procuravan endevinar las conseqüencias que podian resultarne.
 Veyan un quadro y'l pintavan.
 Y encara ¡qué n'hi trovem á faltar de cosas en aquells quadros tant magistralment dibuixats! De prompte y molt sovint, lo carácter en las figuras; lo color boy sempre.
 Y es que gayre be tots pateixen del mateix mal. Son delicadament artistas en lo maneig del estil: saben ser graves, solemnes, atildats, eloqüents; mes lo lector profá, incapás d'apreciar aquestas qualitats, sol quedar fret y ab aquella impressió que'l vulgo expressa ab una frase gráfica: Sab massa.
 Es dir: sab tant que'l cervell li ofega'l cor. No s'entussiasma per lo gran, no s'indigna per lo pecaminós, no plora l'infortuni inmerescut, no anatematisa á la perversitat victoriosa. Y després, sab tant, que sempre parla ell y may deixa enrahonar als personatges que posa en escena, y ab tot son saber no veu sinó las cosas que te á la vora, perque son orgull no li deixa compendrer la importancia de las institucions y las costums dels altres pobles.
 Aquestos son, en realitat, los defectes capitals de la historia clássica, tant admirable per tot lo que fa relació ab l'artifici de la forma. Es una maravella de plástica com las estátuas d'aquells sigles: en l'exterior una assombrosa elegancia; per dintre, la incurable fredor del marbre.

¿Qué hi fa que cubreixi de llorers la tomba del colós que no conegué ni respectá sinó'l dret de la forsa, aquell que no respecta la forsa del dret defensant la causa del oprimit y plorant las víctimas de la iniquitat?
 Quan lo fatalisme perverteix lo sentit moral, la causa dels prepotents es la causa dels deus y l'éxit la suprema rahó de totas las infamias.
 Es molt lógich y molt natural que un semblant convencionalisme no done cap importancia á la vida de las multituts, á las tradicions, costums y desitjos dels pobles, á las lluytas y als sufriments d'aquell gran anónim que tot ho fa y de qui ningú's recorda, d'aquell resignat y humil tothom á qui te per soberá absolut —en teoría— la societat moderna.
 Y no's crega que acabá del tot ab la civilisació pagana aquesta pomposa solemnitat de la escola clássica. A Fransa, en los darrers anys del sigle passat, en Beaumarchais deya en lo prólech de son Barber de Sevilla burlantse de sos detractors ab tota l'asperitat de son temperament revolucionari:

 «¡Presentar homens de la classe mitja agoviats per la desgracia! ¡Voleu callar! Aquesta gent no deu sortir á las taulas sinó pera fer riure. Los ciutadans ridículs y'ls reys desgraciats, véus aquí tot lo teatre existent y possible. Ja ho tinch entés, no'n parlem més; no vull barallarme ab ningú».
 Cuytem á dir qu'aquest ressabi del neo-classicisme es un fet excepcional que res prova contra la nova tendencia que havia donat als esperits l'enlayrat criteri de la civilisació cristiana.
 Lo que dona á las obras históricas lo color simpátich y comunicatiu que avuy tant s'estima, es lo sentiment de Justicia y'l foch de la Caritat. Tot home es nostre prohisme, tot poble es fill de Deu.
 Partint d'aquestos principis, no podem veurer ab indiferencia la desaparició d'una nacionalitat, perque creyem que'ls pobles tenen, com los individuos, lo dret de viurer, la necessitat de creurer, la facultat de progressar y'l deber de contribuhir ab sa activitat al benestar y armonía de la familia humana.
 Per totas aquestas rahons, ja no'ns acontentem avuy ab saber en quina batalla va guanyar ó perdrer un rey sa corona, ni ab llegir las aventuras d'un gran personatge. Volem que'ns explique també l'historiador las lleys, costums y vicissituts dels pobles; com lluytan los guerrers, com resan los creyents, com pensan los filosops, com somian los poetas, com cantan los jutglars, com tocan los ministrers; quinas son sas diversions, quinas sas creencias; com s'hi educa la joventut, com s'hi fan las lleys; de quin modo delibera en los comicis; de quina manera constituheix la familia, formalisa'ls contractes y celebra'ls enterros.
 En una paraula: exigim que la ploma del historiador, com la vareta del mágich, revife las cendras dels cadavres, reconstruhesca'ls enderrocats edificis de las passadas centurias, fassa apareixer l'enmarletat castell al cim de la montanya, las brodadas agullas del monastir al mitj de la boscuria, las antigas naus en la platja, y poblant los murs de guerrers, los claustres de monjos y las plassas de ciutadans, sapia mostrarnos la verdadera existencia de las comunitats y capitols eclesiastichs, dels cavallers y dels artesans, ab tots los privilegis, lluytas y vicissituts de las comunitats y dels gremis.
 Volem que sia la Historia un quadro vivent ahont aparescan ressucitadas pel geni del escriptor las vellas societats trevallant en lo taller, pregant en la iglesia, discutint en las corts y en los municipis, esbargintse en los saraus dels richs, en las casseras dels nobles y en las taulas francas del poble menut. Volem veurer á las generacions antigas en la normal y reposada existencia de la llar y en l'oratjós terratrémol de la vida pública, ab sos trajos, son llenguatje, sas costums, sas virtuts y sos vicis, perque sols d'aquesta manera las podem coneixer, sols aixís podem apreciar y agrahir degudament lo que cascuna d'ellas ha fet pera nosaltres.
 Ara be: tots aquestos detalls tant preciosos, totas aquestas pinzelladas de color tant vigorosas no poden trobarse sino regirant ab la pacient constancia del fanatisme patriótich las montanyas de documents recondits en los Arxius, ahont l'investigador troba'l premi de sos afanys quant en un jorn de sort ensopega ab lo filó que revela la existencia de la mina, ab lo fil conductor que por guiarlo pera trobar al mitj de tanta fosquedat lo raig de llum que ab delit ansía.
 En la historia didáctica més aviat s'hi troba l'artificiosa explicació dels fets destinada á probar la exactitut de una teoría preconcebuda. La erudició hi troba son compte, la crítica literaria pot ab justicia enaltirla; mes ab dificultat pot eximirse dels errors engendrats per la passió de partit y per las preocupacions d'escola.
 Aquestas rahons explican l'especial atractiu de las crónicas. Comparadas ab los tractats didáctichs tenen una ingenuitat modesta y amable que'ns cautiva y al costat de las obras clássicas dels temps antichs guanyan en intensitat de sentiment tot lo que'ls manca de literari artifici. Son menos artísticas, pero mes humanas y tot lo que es verdaderament humá conmou y avassalla'l cor de l'home.
 No hi ha dupte que'l cronista, subjugat per la influencia de las circunstancias que'l voltan, no sempre sab discernir la respectiva importancia y trascendencia dels homens que'l rodejan y dels fets que presencía; mes en cambi ¡quína abundancia de detalls! ¡quína riquesa de color!... ¡Quants tresors no han vessat en sos quadros los cronistas sens sospitar que aquellas notas de color que hi escampavan foran més tart recullidas ab entussiasme com grapats d'espléndida pedrería!
 La savia crítica del nostre temps pot trobar que dir en la extremada credulitat de alguns cronistas, pot discutir sas apreciacions; mes los qui busquem los detalls característichs de las antigas costums, los qui desitjem saber cóm pensavan y sentian los nostres antepassats, llegim sempre ab fruició y agrahiment aqueixas relacions escritas ab tant agradosa senzillesa.
 En la Edat Mitjana s'escriguéren moltas crónicas en las quals poden estudiar las costums de la época aquells que no tenen prou temps ó prou paciencia pera ferho en los arxius. A Fransa las de la abadía de S. Dionís, traduhidas del llatí per Guillen de Nangis, la del mariscal de Champagne Jofre de Villehardouin que escrigué la historia de la conquesta de Constantinopla (sigle XII), las del savi Flodoard sobre la esalesia de Reims y sobre'ls fets passats desde 919 á 966, la del senescal Joan de Joinville que ab tant atractiu sentiment nos pinta la cristiana grandesa de S. Lluis, la de Froissart, qué'ns conta ab dramática animació los aconteixements que succehíren á Fransa, Inglaterra, Escocia y Espanya desde 1322 á 1400, continuada per Monstrelet fins al 1444, la Gallia Christiana, la Collecció dels historiadors de Fransa, y altres sapientissims estudis dels Benedictins; á Italia la collecció de crónicas dels florentins Ricordano y Giachetta Malaspina, que comprenen fins al any 1280, continuada per Dino Compagni fins al 1312; las Istorie fiorentine de Joan, Matheu y Felip Villani, que arrivan fins al 1365, las obras de Coppo Stefini y de Cino Rinuccini que portan la narració fins al 1460.
 En las crónicas florentinas havem aprés la vida social y política dels municipis italians, admirant lo criteri verament republicá ab lo qual aquells ilustres ciutadans s'aplicavan á descriurer no ja las hassanyas, grandesas y contratemps dels prínceps, sino'ls progressos, combats y vicissituts dels pobles, criteri molt notable en aquella época y que ja havía iniciat lo potent ingeni del Dante.
 A Castella, D. Pere Lopez de Ayala escrigué la crónica de D. Pere'l Cruel y'l Rimado de Palacio imitant l'estil del romá Tito Llivi; un desconegut escrigué la historia del famós D. Alvar de Luna; diferents escriptors continuaren las crónicas recopiladas per Alfons lo Savi y per últim, Fernando del Pulgar va fer una biografía dels Reys Católichs, per cert tant freda de sentiment com pobre de filosóficas intencions.
 En aquells temps, ço es, en las procellosas centurias de la Edat Mitjana, la Corona d'Aragó disfrutava d'unas llibertats públicas anteriors y superiors á las de tots los reyalmes d'Europa; sas naus passejavan per las costas y las illas de Llevant, pel litoral africá, pel de Grecia, Italia y Fransa y per las mars del Nort lo pavelló de las barras, prou respectat de cossaris, venecians y genovesos; sa industria era floreixent; son esperit nacional, tant vigorós, s'havía enrobustit en mil gloriosas lluytas.
 Era impossible que trovantse en tals condicions una rassa tant séria y reflexiva com la nostra, no tingués també bons historiadors qu'emprenguessen la tasca de apuntar las grans cosas que presenciavan.
 En efecte, lo geni sério y reflexiu del catalá fou en tots temps aficionat als estudis histórichs. Hi hagué una época en la qual podía dirse dels nostres antepassats, com dels antichs romans de la era republicana, que estavan massa enfeynats en realisar inmortals proesas pera que tinguessen temps pera contarlas. Los pergamins que'ns quedan dels sigles IX, X, XI y XII, lo Códich dels Usatges y las tradicions legals y las costums populars que despres subsistíren com testimoni y reminiscencia d'aquell tempestuós periodo, 'ns mostran una societat belicosa ahont desde la Potestat fins al derrer vassall vivian tots ab las armas sempre amanidas. Lo baró en son castell erigit al cim de la montanya, ab lo guayta á la torre ullant la plana; la gent rústica en sas cabanyas al voltant de la fortalesa, qual protecció devía pagar ab tota mena de prestacions reyals y personals; los monjos en lo monastir rodejat de murs y torres enmarletadas com una ciutadela; la marina circundada també de torres de las quals sortía'l crit d'alarma quant las naus del moro s'atansavan á la costa; la Potestat defensantse dels enemichs de dins y de fora convocant la host general per virtut del Usatge Princeps Namque; lo senyor feudal reunint al so del corn á sos vassalls en cumpliment del solemne sagrament y homenatge que li havian prestat en l'acte de sa investidura...
 Tothom vivía temerós y en sospita en aquells temps de violencia en los quals res semblava segur, ni las fronteras de la patria. Aquestas, en efecte, avansavan o reculavan segons era mes forta l'empenta que'ls nostres avis donavan als moros, ó la que aquestos davan á la host cristiana, ficantse terra en dins ab gran crema de boscos, saqueig de vilas y captiveri de vensuts. Es una cosa que fa esgarrifar lo llegir en los documents de la época lo que era una irrupció d'aquestas. Era lo que propiament y en llengua árabe'n diuhen los musulmans una razzia, es dir, una turba armada de fanátichs que s'en entra com un huracá en lo territori dels infidels, arrebassant ab la teya y la cimitarra casas, arbres y sembrats, robant lo bestiar y emportantsen catius als qui no cauhen sots lo ferro homicida... Tal fou la terrible invasió que feu en lo comtat de Barcelona lo famós Almanzor, tudor del jove califa Issem á últims del sigle X. Havem vist escripturas de la época en las quals los propietaris, deplorant la despoblació de la comarca que de resultas d'aquesta horrible catástrofe s'havía vist privada de la majoría de sos habitadors per la mort ó pel captiveri, cedían á aparcería sas propietats hermas per falta de cultiu, declarant que, finit lo terme del contracte, lo pagés quedaría propietari de la meytat de aquellas terras per éll conresadas.  ¡Qué millor crónica que aquestos pergamins!
 Poch estavan llavors pera escriurer los nostres antepassats: prou feyna tenian á enrodonir y conservar lo territori de la patria.
 Mes, vers la meytat del sigle XII, aquesta ja estava enterament refeta. Lo Comte Ramon Berenguer IV, podía portar ab bon dret lo títol de Marqués, puig havía fet recular definitivament la marca ó frontera de sos dominis fins mes enllá del Ebro. Sa mare D.ª Dolsa l'havía fet hereu del Comtat de Provensa, sa esposa D.ª Petronila li havía portat en dot lo regne d'Aragó. Son guerrer ardiment y son geni diplomátich havían fet que'l Sant Pare, las Ordres Militars d'Orient, los reys cristians d'Espanya, Sicilia, Inglaterra y las Senyorías d'Italia fessen ab ell tractats de confederació y aliansa.
 Lo Comtat de Barcelona s'havia convertit en gran potencia.
 Al comensar lo sigle XIII -Setembre de 1213- pujava al trono son bisnet en Jaume I, príncep tant gran per la saviesa de son enteniment com per la grandesa de son esperit que, lluny de minvar ab las contrarietats, creixía y s'enlayrava, no defallint may sa confiansa en Aquell qui es font eterna de tota felicitat y tota forsa.
 Com l'inmortal conqueridor de las Galias, lo rey en Jaume escrigué sas Memorias: una auto-biografía ameníssima per lo dramátich interés dels fets que s'hi contan, enternidora per l'admirable ingenuitat ab que s'hi confessa'l cor d'un dels reys més grans que han trepitjat la terra.
 César fou un prodigi de talent, de geni y de carácter: tal volta la capacitat intelectual més vasta y completa que coneixém; mes, ab tot y aixó, la candorosa crónica del nostre en Jaume porta una gran ventatja á la obra dels comentaris. Es la confessió d'un rey cristiá, es la relació lleal y franca d'un gran conqueridor que, sumís á la veu de la conciencia, refrena espontáneament los impulsos de sa forsa; es la historia d'un gran príncep que, veyent cáurer al seu voltant los estandarts dels moros y las senyeras dels barons, contempla ab majestuosa serenitat los fronts que s'acotan y'ls cossos que's doblegan y'ls hi allarga sa dreta poderosa com pare y amich de tots sos sotmesos.
 César, personificació d'una societat pagana que designava lo valor y la virtut ab una mateixa paraula, com si'l mon fos patrimoni dels més atrevits, no veya en son geni y en son heroisme sino dos poderosos instruments de sa ambició que somiava ab la tiranía. En Jaume'l Conqueridor, quant vassalls y enemichs s'humillavan sots son sceptre, no s'aprofitá de son poder sino pera proclamar l'imperi del dret y'ls furs de la Justicia.
 No content ab posar com sos progenitors a tots los desvalguts sots la protecció de la Esglesia y del Trono en las Constitucions de Pau y Treva, volgué que las ciutats y vilas contribuissen també á formarlas y desde que en 1218 s'ajuntaren ab aquest objecte en Vilafranca ab los estaments militar y eclesiástich, sempre més foren cridats los síndichs del bras popular á las Corts catalanas.
 La lley del vencedor, que en aquells temps per tot arreu imperava, li permetía dictar condicions ben duras als sarrahins humiliats per sa espasa y, lluny d'aixó, prohibía severament que ni com á vensuts ni com á infidels gosás ningú agraviarlos. Fins arrivá al punt de vegadas de discutir ab ells, com conta que sucehí en lo regne de Valencia, lo número de mesquitas que li devian cedir de bonas en bonas pera que no estigués faltat d'esglesias lo cult católich.
 La multitut, que no podía refugiarse derrera'ls murs dels castells y dels monastirs, estava perpetuament exposada á las vexacions dels poderosos y éll li doná forsa, unió y medis legals de defensa, organisant los municipis ab tals privilegis, que be podían mirar sens rezel ni enveja los que'ls altres brassos tenian. Es cert que sos antecessors ja li havian donat l'exemple en aquesta gran reforma, mes lo rey Jaume fou qui li comunicá'l vigor y la eficacia, completantla ab tot un sistema armónich de política expansiva, ó com diriam avuy, democrática.
 En janer de 1257 dictá una ordinació pera'l régimen municipal de Barcelona, completantla en novembre de 1274. Desde llavors foren moltas las poblacions que, la una derrera l'altre anaren alcansant lo títol de carrer de Barcelona, tant preuhat per sos habitadors com los títols de noblesa per los llinatges de generositat més antiga. Segons los antichs jurisconsults de la terra, los nostres passats deyan: So barceloní ab lo mateix orgull que deyan los antichs: Som ciutadá de Roma.
 De llavors ensá, lo bras reyal ó popular de las ciutats, vilas y llochs de Catalunya aná adquirint tal importancia en l'Estat catalá, que aquest hauría pogut dirse democrátich, si no fos la democracia una societat essencialment igualitaria ahont l'element popular te influencia preponderant ab exclusió de tota aristocracia constituhida.
 En aquells temps no podian esborrarse aquestas diferencias socials; mes la plebe tenia sos drets com los nobles y'ls eclesiástichs y savía defensarlos per tot arreu ab un vigor de llenguatge y una energía d'acció que avuy esparveran als nets d'aquells grans patricis. Qui vulla coneixer fins ahont arribava'l zel ab que defensavan los nostres avis los furs de la terra, no te mes que llegir las reclamacions que presentaren á Joan II quant ocorregueren las memorables turbacions de Catalunya en lo sigle XV y'ls escrits que publicaren y las cartas qu'escrigueren á Felip IV de Castella en lo sigle XVII, ab motiu de la guerra que separá'l Rosselló de la Corona d'Espanya. No hi ha res més instructiu y curiós que la lectura dels dictámens que en semblants ocasions donáren los jurisconsults y'ls teólechs barcelonins, perque son un bell comentari dels principis de dret polítich en que's fundavan las queixas y las fermas reivindicacions dels sublevats.
 Es veritat que tots los drets dels ciutadans eran fills del privilegi, que es com si diguessem de una franca lliberalitat del Trono que's despullava espontáneament de sa potestat absoluta; mes un cop feta la concessió, ja no podia'l rey tornar enrera y tots sos successors la devian respectar, perque no's posavan la corona sens haver jurat que defensarian y farian acatar per tots los furs y privilegis, així generals com particulars de la terra catalana. D'aquest modo's formava la tradició, la qual tenia forsa més eficacia que las modernas constitucions políticas, tant sovint esqueixadas per la bayoneta dels pretorians y sempre infringidas per los mateixos que deurian ferlas respectar. Aixó no es dir que aquella organisació fos avuy convenient, sino que la base més ferma del dret polítich es la tradició, quant se va modificant ab seny segons las necessitats dels temps.
 També organisá aquest gran monarca una popularíssima institució de la terra catalana qual orígen sembla antiquíssim; institució disolta per Felip V y que devia ajudar bona cosa á salvar lo trono dels Borbons fugitius, quant lo poble espanyol tant heróicament pugnava ab las tropas de Napoleon Bonaparte. No cal dir que'ns referim al sometent.
 La ordenació mes antiga que coneixem tocant á aquesta institució es relativa al sometent sagramental, lliga de gent rural armada y organisada pera perseguir y pendrer als malfeytors y pera repelir las agresions dels senyors feudals.
 Tot aixó feu lo rey en Jaume y totas aquestas llibertats y garantias tenian los catalans en lo sigle XIII. A ben segur que no hauria esclatat la revolució á Fransa cinch sigles més tart, si'l rey y la noblesa haguessen tingut pera enfrenarlos las institucions que en temps tant llunyans aquí teniam. A Catalunya, ni'l trono ni'l feudalisme han sigut may tant tiránichs en la Edat Mitjana com ho foren en altras nacions en épocas més modernas.
 Sens dupte per aixó, quant parlem ab los castellans de tradicions políticas, no'ns entenem, ni'ns podem entendrer. Si reivindiquem una petita part de las nostras, ens motejan de separatistas; si'l centralisme'ns ofega y demanem ayre pera respirar, ens diuhen cantonalistas. Tractan la nació y sa historia ab un convencionalisme estrany, que ha convertit la Espanya en un sofisma geográfich.
 Com guerrer y com llegislador, en Jaume I ha estar sens dupte un dels reys més grans de la terra. La valentía en la lluyta li era tant natural com la magnanimitat en la victoria; si la fe li donava devoció, la caritat li inspirava la tolerancia, y méntres son poder feya tremolar á cristians y serrahins, ell no volia llegislar sens l'ajuda dels estaments de la terra y ben sovint demanava al bon voler dels pobles lo que sigles després los ha exigit qualsevol reyetó ab l'insolent menyspreu de la tiranía.
 No cal ponderar lo viu y especialíssim atractiu que per forsa deu tenir una crónica en la qual ha fet un semblant príncep la confessió de sa vida. Quant un pensa en quin sigle s'escrigué y repara la modestia ab que s'explica'l reyal cronista, no pot deixar d'admirar la grandesa d'aquell carácter que sols era incapás d'una cosa: d'anticiparse á son temps en la comprensió de sa propia válua. Quant parla dels altres ho fa ab la franquesa del que ni te geni de dir mentidas, ni recessita callar las veritats. Son llenguatje es clar y catalá, tant si parla ab papas, reys y cardenals, com si dirigeix la paraula al més humil de sos sotmesos. Res li costava á son cor perdonar un agravi, ni sacrificar sa ambició renunciant a tot un regne, com ho feu ab Navarra, Lleó, Múrcia y'l comtat de Tolosa; mes no pogué may avesar sa llengua al fingiment com en las corts s'estila.
 L'exemplar original de la crónica que escrigué en llengua llemosina ó, com deya ell, catalana, desaparegué del monastir de Poblet, ahont estava custodiada tant preciosa joya, mes al cap de 67 anys de la mort del rey, ço es, en 1343, se n'havia tret per ordre del abat Pons de Copons una copia que aná á parar á mans del canonge de Lleyda, en Joseph Besora, y després ab tots los llibres d'aquest á la biblioteca dels carmelitas descalsos de Barcelona. Quant la crema dels convents, passá aquesta cópia á la Biblioteca pública d'aquesta ciutat. Una altra cópia qui hi havia en l'arxiu del mestre racional de Valencia's troba avuy en la Biblioteca del Escorial, essent de recordar que, al demanarla Felip II als valencians, tingueren aquestos lo bon pensament de ferla imprimir (1557); per manera que en la dita Biblioteca s'hi veu ara enquadernada juntament ab l'exemplar imprés la cópia valenciana.
 Contra lo que en semblants casos sol succehir y com pera demostrar que la Providencia vetllaba ab carinyo per la nostra terra, al morir aquest gran monarca en juliol de 1276 pujá á ocupar son lloch un héroe digníssim de cenyir sa corona y d'empunyar sa espasa. Y ab bona fe que si la tal corona era feixuga y no hi mancavan las espinas, sa espasa fou, com diuhen los poetas, llamp de la guerra, que deixá molt prompte espahordits als qui's pensavan destruir en son profit la gran obra de Jaume'l Conqueridor.
 Breu va ser aquest regnat, puig acabá en novembre de 1285; mes en tant curt espay de temps passaren tantas y tant grans cosas que, mes que un capítol de historia, sembla en veritat un cant de poema.
 Y es que si'ls anals d'aquella época tenen la grandesa d'una epopeya, la figura de Pere'l Gran es tant imponent y caballeresca, que recorda als semideus de la Faula antiga.
 Eran molts los qui esperavan ab criminós afany la mort del rey en Jaume. Hi havia ambiciosos magnats als qui devia semblar molt feixuch lo jou dels Usatges antichs y'l dels que dictá aquell gran príncep pera assegurar la independencia de la Potestat y que no veyan ab bons ulls los furs y prerogativas que anavan adquirint los municipis. L'ideal d'aquells barons era que imperés á Catalunya una oligarquía feudal, com succehía y seguí succehint per espay de sigles en altres regnes d'Europa. En Pere'l Gran los desenganyá ben aviat de semblant ilusió, y l'ajuda que llavors li doná'l bras popular ben clarament demostra que comprenía quins eran los amichs que li volian be. Las potencias estrangeras s'afiguravan que'l gloriós regnat de'n Jaume I no havia sigut sino un brillant esclat produhit per l'heroisme y saviesa del ilustre monarca; mes son fill s'encarregá de probarlos que la Corona d'Aragó tenia virtut moral y forsas materials pera pendre un lloch de primera fila entre las potencias cristianas.
 Los episodis d'aquesta gran lluyta tenen tot l'interés y poesía d'un poema. La terrible matansa de las vespras sicilianas, l'entussiasme del poble siciliá á l'arrivada de son llibertador, encatifant son camí de flors y voltantlo de donzellas que li cantavan himnes; las inmortals victorias de son almirall Roger de Lluria; la caballeresca aventura del desafío de Burdeus entre'l nostre rey y son enemich Carles d'Anjou; lo trágich resultat de la creuhada que's creya conquerir á pas de carga lo territori de Catalunya y la mort prematura y sublime del gran rey, son fets que portan en sí mateixos prou interés dramátich pera conmourer l'ánima més freda, per poch artista que sia l'historiador que'ls conta.
 Com en las guerras de conquesta del anterior regnat, se vegeren llayors actes d'admirable patriotisme que provan la estimació y confiansa que inspirava á tots sos vassalls aquell rey combatut pels poders més formidables de la terra. Sa mort es un quadro capas d'enternir un cor de pedra y son enterro, en lo qual anaren á mils ánimas á portar en professó sas mortals despullas desde Vilafranca del Panadés al monestir de Santas Creus, es un dels episodis més grandiosos que registra la nostra historia.
 Dos crónicas tenim de aquest curt y gloriós regnat. Es la primera la de'n Bernat Desclot ó Declot, escriptor de noble llinatje, qui la escrigué ab lo títol de Croniques ó conquestes de Catalunya compostes e ordenades per en Bernat de Sclot. També's troba ab lo títol: De les histories de alguns comptes de Barcelona y reys d'Aragó.
 En l'any 1616 la publicá traduhida al castellá en Rafel Cervera, ciudadano honrado de Barcelona y receptor del oficio de Maestro Racional. Es una traducció anotada, mes no del tot fidel, puig més aviat estracta que no pas copia lo text del original. Félix Torres Amat, en sas  «Memorias para ayudar á formar un diccionario crítico de los escritores catalanes», diu que's conserva un exemplar M. S. d'aquesta crónica en la biblioteca del marqués de Mondéjar y que l'original era á la dels Carmelitas descalsos de Barcelona havent estat quatre sigles inédita, durant los quals la copiaren Zurita y altres historiadors.
 M. J. Buchort en sas Chroniques étrangères relatives aux expeditions françaises pendant le XIII siécle l'ha copiada d'un exemplar existent en la Biblioteca de Paris (fonds Saint-Germain, n. 1581). Diu que es un petit infolio de paper escrit en doble columna ab carácters del sigle XIV, provinent de l'antiga biblioteca Séguier, llegada el 1732 per Enrich del Cambout, duch de Coislin á l'abadía Saint-Germain-des-Prés.
 Lo mateix autor recorda que, durant las guerras de la Revolució, lo govern espanyol, pera excitar lo patriotisme dels catalans, feu reimprimir (in 4.º, Sancha, 1793) la part de la traducció de'n Cervera referent á la desgraciada expedició del rey Felip de Fransa en 1285.
 Tot lo que savem de'n Desclot es la generositat de son llinatje y que visqué en temps de Jaume'l Conqueridor y Pere'l Gran, per manera que conta'ls fets que ell mateix, presenciá ó que podian explicarli los mateixos que'ls presenciaren, essent molt digne de notarse que fins los francesos, que tant mal parats quedan en aquestas relacions, fan justicia a la escrupulosa sinceritat del cronista.
 A part d'aixó y concretantnos á las condicions merament lliterarias del llibre, devem confessar que no s'hi trova pas la viva animació y'l brillant colorit que doná á la seva en Ramon Muntaner, perque no es tant poeta com ell y per tant no logra donar tant relleu plástich á las figuras, ni tanta brillantor als detalls com lo célebre cronista de Peralada. Aixó no vol dir que l'obra de'n Desclot sia freda y pesada, puig no hi mancan per cert alguns passatges escrits ab verdadera inspiració. Per altra part, los fets que en ella s'hi contan son tant dramatichs de per sí y de tal trascendencia, que per forsa tenen de subjugar l'esperit del lector, encara que no sian contats ab aquell luxo de color que dona á las relacions históricas l'interés de un poema.
 Abdos crónicas son necessarias pera qui vulla coneixer los grans fets y las costums especials de aquella época importantíssima y no hi ha perill que ningú's declare arrepentit d'haverlas llegidas.
 Per lo que pertoca á la crónica de'n Ramon Muntaner en particular, devem reservarho per ocasió mes oportuna.
 J. COROLEU.
 C. de la Academia de la Historia.