Davant les sepultures dels Reys Catòlichs a Granada

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Davant les sepultures dels Reys Catòlichs a Granada

d' Àngel Guimerà


 Davant les sepultures dels

 Reys Catòlichs a Granada
 —————————

 Escoltèu!... Mitja nit. Per les arcades
 hont jauen les imatges oblidades
d'Isabel de Castella, d'En Ferran d'Aragó,
 han rodolat les dotze batallades
  ab gemegant ressò.

 Estesos en la freda sepultura,
 dormen los Reys, voltats de nit obscura.
De cop, los ulls sens nines obra En Ferran sever,
 y, girantse en lo llit de pedra dura,
  li parla a sa muller.

 —Ma esposa, ma Isabel: sóch jo qui't crida,
 com en les nits d'esplay sobre la vida,
llavors que, unint los regnes, uniren nostre còs;
 que sento esglay de vèuret adormida
  quan jo no tinch repòs.

 Puix l'ayre brunz portantme de Castella
 clam d'enemichs contra ma patria bella,
y sento com gemeguen los tristos catalans:
 que l'estrella d'Espanya es sols estrella
  pel front dels castellans.

 «De pau y amor farèm lo maridatge;
 igual seràn lo teu y'l meu llinatge»,
diguerem: y la iglesía, tot joya, ens benehí.
 Y ara fan nostres fills lo germanatge
  d'Abel i de Caí!

 De tossal en tossal, ferint sens treva,
 ma raça enllà y ensà la raça teva
contra'ls alarbs bregaven, los regnes acostant;
 y en lluyta a Casp, ta casa fou la hereva
  lo pacte preparant.

 Present a nostra boda consagrada
 volgué fernos d'amor nostra fillada;
y ab bèlica escafandra cobrintse'l noble front,
 d'un mar de sanch tragueren a Granada,
  y d'altre mar un món.

 Mes tants afanys y angoxes, tanta febre,
 tanta sanch y suors y planys per rebre
l'un poble al altre poble, bé'n són malaguanyats;
 que un jorn y altre jorn s'axampla l'Ebre
  y 'ls gols són esborrats.

 Despèrtat, donchs; àlçat del llit i mira;
 que la lley d'amor es lley de ira
y sol a dalt del trono ton poble s'ha assentat,
 al meu poble dexanli la cadira
  hont sèu l'ajusticiat!

 Vermedors de mes glories lo llençaren
 per terra, ensoperbits lo trepitjaren
volent sa sava esprémer com els rahims del cup;

y arran del cor la llengua li tallaren.
 Qu'estrany, si sanch escup?

 Del llibre de sos furs ne feren presa
 guarnintse'l jaç dels fulls d'exa grandesa;
y en ell, cobrint ses llagues d'un troç del meu penó,
 s'hi revolca y badalla en sa peresa
  l'escarransit lleó.

 Mes jo sé prou qu'enrera ma fillada
 torna a girar la vista esperançada
y, recordant als avis, hi truca en sos escuts;
 que axeca'l front devant sa lley cambiada
  per la lley dels vençuts.
 
 Qui sab, muller, si Deu en l'altra vida
 la unió feta en la món no ha benehida.
que'en nostres esponsalles lo càlzer me semblà
 ésser la copa de verí servida
  a Carles mon germà.

 Quí sab si allà en lo cel clamen alhora,
 de genolls davant Deu, justicia i fòra,
plorant lo príncep Carles y ta germana ab ell,
 y'l càstich pels botxins encar implora
  l'odiat comte d'Urgell.

 Quí sab si al séu costat resta acoblada,
 pregant també justicia, la gentada
que ha mort a Catalunya, cridant la llibertat:
 y ab ella està la Verge ab flors voltada
  de Nuria y Montserrat.

 Quí sab si Den ab sa mírada's troba,
 y ha compadit la Catalunya nova,
y, pels grillons desferne, sa dessra l'eyna llu
 qu'esmolaren Clarís y Casanova,
  y vol danarla a algú!

 Ma esposa! Ma Isabel...— Tal li parlava
 a la Reyna En Ferran Y ella enfonsava,
quedantli'l cor de pedra, lo cap en lo coxí!...
 La gent que mana a nostra gent esclava
  també respòn axí.