Defensa de Sòcrates (Xenofont)

JENOFONT.

Apología de Sócrates.^[1]

___


I.

per quina rahó lo savi ateniés no volia
preparar sos medis de defensa.

Trasmetre á la posteritat la conducta del célebre Sócrates quan fou citat davant lo Jurat, y dir las determinacions que va pendre respectivament á sa defensa y á sa mort, me semblan per cert un digne assunto. Altres han escrit també^[2] sobre lo mateix, y tots convenen en la suprema dignitat del seu llenguatje.^[3] Es, donchs, una realitat que Sócrates en aquellas circunstancias va enrahonar ab magnificencia. Mes no se han esplicat clarament los motius que tingué pera jutjar en aytal ocasió la mort preferible á la vida: de manera que cap duptar si la rahó estigué llavors á l'alçaria de la elocuencia.
Pero lo seu amich Hermógens, fill de Hipónich,^[4] nos ha donat sobre aixó detalls que posan en perfecta consonancia la elevació de sas paraulas ab la de sas ideas. En efecte; conta que veyentlo discorre sobre tot, menys sobre sa causa, li digué? No convindria, mon ben volgut Sócrates, que discurrisses també colcom sobre ta defensa? — A lo que 'l filosoph li contestá: Donchs qué, ¿ma vida entera no 't prova que constantment m'ocupo d'ella? — ¿Y cóm? li replicá Hermógens. — Procurant no fer jamay una acció injusta: aquest es á mos ulls lo millor modo de prepará una defensa. — Pero no veus, li digué novament lo fill d'Hipónich, que 'ls tribunals d'Atenas han fet perir á infinitat d' ignocents, víctimas de sa torbació pera defensarse, mentres qu' han absolt á molts d' altres qu' eran delinquents, perque sa llenga los ha mogut á compassió ó cativat per sa elegancia? — Donchs per Júpiter! duas vegadas he provat ja de ocuparme en prepará una defensa y altras tantas se ha oposat á n'aixó lo Geni^[5] que m' inspira. — Lo qu' estás dihent me sorprén!—Y per qué sorpendret, si la Divinitat jutja qu' es mes ventatjós pera mí lo deixar la vida desd' aquest instant mateix? Acas tu no sabs que fins al present no hi ha un sol home á qui li concedeixi que haja viscut mellor que jo? Ma conciencia 'm diu, y es la satisfacció mes gran que tinch, que he viscut d'una manera justa y religiosa, de tal modo, qu' apres de ma propia aprobació me trovo ab la de quans me tractan, que tenen formada igual opinió sobre ma conducta. Pero ara ma etat avança, se que han de sobrevindre las cosas propias de la vellesa, com son: veure mal, sentir pitjor, esser cada dia mes tardaner pera apendre y de lo que te un aprés anarsen oblidant rápidament. Y si jo m'apercibeixo de la pérdua de mas facultats y si haig d'estar enutjat ab mi mateix, cóm podré dir llavors: visch gustosament? Tal vegada Dèu me concedeix aixó com un dó especial: puig no solsament vaig á deixar la vida en lo moment mes favorable per ma etat, sino de la manera menys penosa: donchs si avuy me condemnan, me será permés indudablement escullir la classe de mort que cregan mes senzilla los qu' entenen d' aixó; mort que donga lo menys travall possible als meus amichs y qu' ompli complertament los desitjos del qui te de sofrirla. Aixis un se va acabant sens oferí res repugnant ni molest á los ulls dels que 'l rodejan, tenint lo cos sa y l'ánima disposta á la complascencia. ¿Cóm, per precisió, no ha d' esser eixa mort desitjada?
Ab rahó los Dèus, afegí, se han oposat á la preparació de ma defensa, mentres qu' á tots nosaltres nos semblaria que devian cercarse los medis d'escapar á tot tranzit. ¿Y qué succehiria en cas de conseguirho? que en conte d'acabar are ab la vida, tindria de resóldrem á morir atormentat per los sofriments ó per la vellesa, dessobre la quina recahuen totas las molestias y pesars.^[6] Per Júpiter! Hermógens, que no pensaré mes en aixó. Y si per fé veurer en lo tribunal los favors que dech als Dèus y als homes, si per manifestar lliurement lo concepte que tinch de mi mateix, m'indisposés ab los meus jutjes... preferiré morir avans que mendicar servilment que se m' otorguí la prolongació d' una vida cent voltas pitjor que la mort.
Apres d'aquesta resolució fou quan, segons Hermógens, sos innimichs l'acusaren de no regoneixe als dèus que venerava la Patria, d'haber introduhit novas divinitats y de corrompre á la juventut.

II.
sócrates respon á las acusacions dels
seus innimichs.

Comparegué davant los Jutjes y digué:
Ateniesos! lo que mes m'admira en aquest assunto es la conducta de Mélit.^[7] Cóm se ha atrevit afirmar que faig menyspreu de las deytats de la República, quan tot lo mon m'ha vist, y ell mateix si ho ha volgut, pendre part en las generals festivitats y sacrificar en los altars públichs? ¿Es, per ventura, introduhir númens estranys l'haver jo dit que la veu d'un «Dèu»^[8] m'indica del modo que tinch d' obrar? ¿Tal vegada 'ls que consultan los cants de las aus ó 'ls pronóstichs dels mateixos homes, no 's deixan influhir també per sons articulats? ¿Quí pot negar que 'l tro sia una veu y lo més gran de tots los presagis? La Pitonisa colocada sus la trípode, no 's val també de la veu pera pronunciar los oráculs del seu Déu? En una paraula: que Dèu coneix y revela á qui li plau lo secret del pervenir..... vet-aqui tot lo que jo dich, qu' es lo mateix que diuhen y pensan los demés. Donchs be, la gent anomena á tot aixó auguris, pronóstichs, presagis, profecías, y jo l' anomeno Geni (Daimonion): y crech qu' anomenantlo aixis, uso d' un llenguatje mès vertader y més piadós que los qu' atribuheixen á las aus lo poder dels Déus. Y la prova de que no vaig contra la Divinitat es, que quantas vegadas he manifestat als meus nombrosos amichs los conçells del Dèu, jamay 'ls he parescut enganyat.^[9]
Varen alborotars los jutjes al sentir aqueixa arenga: 'ls uns perque no donavan crédit á lo que havian sentit, y 'ls altres esperonats per la enveja de qu' aquell home hagués conquerit més distincions qu' ells de part dels Dèus.
Sócrates prengué de nou la paraula y 'ls digué:
—Escolteu mes encara, á fi de que los qu' ho desitjan tingan un motiu mes pera no creure en los favors que 'm concedeix lo cel. Un dia davant d'una gran reunió interrogá Cherefon^[10] sobre mí al orácul de Délfos: No existeix un home, respongué Apolo, més independent, més just, ni més savi que Sócrates.^[11]
Com era d'esperar, cresqué més l'enuig dels jutjes quan sentiren aixó. Lo savi ateniés novament va arguhils, diguent: Fills del Atica! encara majors alabanças que las tributadas á mí, va proferi l' orácul en honor de Licurgo, lo legislador dels espartans. Al veurel entrá en lo temple contan qu' esclamá: No se si t'anomeni Dèu ú home. A mi, sens haberme comparat á un Dèu, sols m' han fet superior als demes homes.
No obstant, jo no vull que cegament doneu crédit á las paraulas del orácul; pero suplico que las examineu una per una. ¿Coneixen cap home menys esclau que jo dels desitjos del cos? Un home més independent que jo, que de ningú atmeti dádivas ni recompensas? Y á qui podreu vosaltres considerá com 'l més just, sino al home moderat que s'acomoda ab lo que te, sens tindre may necessitat de lo dels demés? Y en fi, qui de vosaltres podrá negarm' l'últim dictat del orácul,^[12] si desde 'l moment en que vaig comensá á compendre la llenga humana no he parat d' investigar y he apres tot lo bo que he pogut?
Y la prova de que 'ls meus travalls no son esterils, no la veyeu clarament en la predilecció ab que cercan ma societat gran nombre de ciutadans y d'estrangers, apassionats de la virtut? ¿Perqué tantas personas desitjan obsequiarme ab regalos, savent que jo no tinch riquezas pera regraciarlos? Perque, mentres ningú pot dir que li he exigit un servey, confessan tots que'm deuhen agrehiment? ¿Per quina rahó durant lo seti d'Atenas,^[13] en tant que 'ls meus compatriotas se queixavan tots de sa miseria, jo no vivia ni mes ni menys angojat qu' en los jorns mès bons de la República? En fi, la major part dels homes tenen que comprá á car preu 'ls objectes de llurs delicias en lo mercat públich; jo, sens cap cost, los trovo infinitament més dolços en lo fons de la mev' ánima. Y si tot lo que he alegat en ma defensa es cert, y ningú pot ferme convence de que falto á la veritat, cóm, fentme justicia, no tinch d'esser ensalzat pels Dèus y pels homes?
Tal es ma conducta. Y no obstant, Mélit, tu m' acusas de pervertí á la juventut.^[14] Pero tots savém en que consisteixen aytals corrupcions: digam si coneixes á un sol d'aqueixos joves qu' ab mas llissons se haja pervertit; qu' essent religiós se haja tornat impiu, que de moderat se haja tornat violent, de reservat en pródich, de sobri en aymant de la crápula, de travallador en gandul: un sol que se haja entregat á passions vergonyosas. —Si, per Júpiter! conech à alguns als quals has seduhit fins al punt de que segueixen ab mès confiansa tos consells que los dels seus pares.— Ho confesso, digué Sócrates; pero en lo relatiu à la educació moral, que, com ells saben, es lo constant objecte dels meus afanys. També en lo que convé à la salut seguim millor los consells dels metjes que no 'ls dels nostres pares; y vosaltres tots, ateniesos, mireu en las asamblas als que parlan en ellas ab superior talent ab més predilecció, que als que 's trovan enllassats á vosaltres pel vínculs de la sanch; aixi com en las eleccions de generals preferiu 'ls varons més habils en l' art de la guerra, no sols á vostres pares y á vostres germans, sino á vosaltres mateixos.— Aquest es l'us, y aixis convé á la patria, replicá Mélit.— Donchs allavors, digué Sócrates, no't sembla digne d' admiració essent en tots los assuntos los més hábils considerats, no sols com iguals, sino com superiors als demés, que jo per esser tingut en la opiniò d'alguns com lo millor en lo que 's lo major be dels homes, la educació del esperit, m'haja de veure per ta causa condemnat á mort?^[15]

III.
conducta de sócrates després de la sentencia.

Alguns rahonaments mes foren anyadits pel filosoph y pels amichs que prengueren part en sa defensa.^[16] Mes no ha sigut mon intent narrar los pormenors d'aquest célebre procès. Bástam haver demostrat que Sócrates creya de gran importancia 'l no mostrars irreverent ab los dèus^[17] ni injust ab los homes.
Lo de servá la vida creya que no debia demanarse ab humillacions; ans al contrari, estava convensut de qu' era la ocasió oportuna de morir; y qu' era aqueixa sa convicció, clarament se veu apres de pronunciada la sentencia. Se l' invitá primer á que conmutés la pena capital per una multa,^[18] y ni va accedí á n' aixó, ni va permetre als seus amichs que la entreguessen, puig deya que condemnantse á una pena pecuniaria, tenia que confessars culpable.^[19] Volgueren sos amichs proporcionarli una fugida;^[20] pero la rehusá també, preguntantlos ab cert humor si ells tenian noticias de que hi hagués fora del Atica quelcun lloch inaccessible á la mort.
Per fi, tan prompte com la sentencia fou pronunciada, contan que va espressarse aixis:
Ciutadans! los sobornadors que han induhit al perjuri als testimonis que han deposat en contra meva, y 'ls que s'han prestat al soborn, dehuen imprescindiblement regoneixes culpables d'una gran impietat, d'una tremenda injusticia. ¿Y seria decorós que mostrés menys esperit are qu' avans d' haber sigut condemnat, jo que no estich convicte d'haber executat re de quan se m'ha acusat? Se m'ha vist à mi desertor del cult de Júpiter y de Juno, y dels dèus y devas, sacrificar à novas divinitats? En mos juraments, en mos discursos, me veyeu invocar altres dèus que 'ls vostres? Y per lo que toca á la juventut, com tinch jo de pervertirla, quan l'acostumo à la paciencia y á la frugalitat? Cap d'aqueixos crims contra 'ls que la lley pronuncia la mort: 'l sacrilegi, la perforació de murs, la venta dels homes lliures, la entrega de la patria,^[21] cap d'aqueixos crims m'ha sigut imputat pels meus contraris, y per ets motiu me sembla molt digne d'estranyar que vosaltres hajau pogut trovar en ma causa quelcuna acció digne de la mort. Mes jo no 'm crech per aixó menys digne de estimació, puig moro ignocent. No es per mí l' oprobi, sino pels que 'm comdemnan. Per altre part, me serveix de consol lo destí de Palamedes^[22], mort de una manera consemblant á la meva. ¿Y en veritat, avuy mateix no inspira cants més hermosos aquest héroe que no pas lo propi Ulises, que 'l va fer perir injustament? Estich segú que 'l temps passat y 'ls segles veniders afirmarán que no he fet mal á ningú, y que á ningú he pervertit, sino que he sigut benéfich ab mos deixebles, ensayantloshi de bon grat lo bo que he pogut.
Apres de haver parlat aixís ixqué de la manera que corresponía á sas paraulas: ço es, ab la mirada brillant y l'exterior y la marxa majestuosa.^[23] Reparant que 'ls que l'acompanyan anavan plorant, los digué: ¿y are, per qué ploreu? ¿No saviau, molt temps fa, que la naturalesa des que vaig vindre á la vida tenia decretada ma mort?^[24] Si 's tractés de que, rodejat de plahers, tingués de morir prematurament, cert es que fora pera mí y pels meus amichs un motiu d' aflicció; pero si vaig á deixar la vida quan ja sols sofriments dech esperá en ella!.... crech, qu' al veurem á mi content, debeu participar de ma alegria tots vosaltres.^[25] —Puig jo 'm sublevo contra aquesta sentencia, (dix Apolodoro, home senzill, que li era molt adicte y qu' estava alli present,) perque veig que mors injustament.— Estimat Apolodoro, respongué Sócrates,^[26] passantli carinyosament la ma pel cap, ¿per ventura, voldrias tu millor veurem morir ab justicia qu' ab ignocencia? y al ensemps dibuixá en sos llavis un dolç somrís.^[27]
Contan també qu' al veure á Anito que passava, digué: aquest home va tant enorgullit, com si haguès realisat una acció gran y hermosa al votar ma mort... y per qué? Perque li faig fer notar que no estava be, qu' ell, honrat per la ciutat ab los més enlayrats cárrechs, rebaixés al seu fill fins al ofici de curtidor.....L'insensat! no coneix qu' entre ell y jo lo triomf será sempre d'aquell qu' en tot temps haja executat las cosas mès útils y bellas!..... Y puig Homer concedeix á quelcuns dels qu' están per morir lo dó de penetrar en lo pervindre,^[28] 'us vaig á pronunciá un vaticini: he tractat per algun temps al fill d'Anito, y no semblantme un esperit desprovist d'energia, 'us manifesto que no ha de permaneixe en l'ofici servil á que 'l seu pare l'ha dedicat; d'un honrat guia que 'l conduheixi, sucumbirá á una passió vergonyosa; y ja en avant seguirá progressant en lo camí de la depravació.
Los fets correspongueren á la profecia: lo donzell s'entregá al vici del vi, y begut á totas horas, termená fentse un home inútil pera sa patria, pels seus amichs y per si mateix. Lo pare, per la educació infama qu' havia donat al seu fill y per la sua ignorancia, ha lograt veures deshonrat encara fins avuy, despres de mort.
En quan á Sócrates, l' haberse fet gran davant sos jutjes, excitá contra ell la enveja y 'ls decidí més resoltament á condemnarlo.^[29] Per lo demés, crech també que sa mort fou un benefici que li concediren los dèus, puig que deixá lo més trist de la vida y lográ la més dolça de las morts. ¡Y quin' ánima tant grandiosa! Convensut com estava de que la mort era per ell més ventatjosa que una llarga vida, del mateix modo que jamay s'havia manifestat contrari á rebre lo bo, tampoch va mostrars débil davant la mort: al revés, li va surtí al encontre y morí ab alegria.^[30]
Per ma part, quan considero la sabiduría é inmensa grandesa d' aquell home, no puch menys de recordarlo, y en mon recort tributarli mas lloansas: y si algú que sia amant de la virtut, s'ha trovat ab un home més útil que lo savi d' Atenas, desde are declaro qu' aquest es lo mès afortunat dels mortals.

Enrich Franco.

1. Recomaném á nostres lectors l'interessant y erudit travall de Fr. Thurot: Apologie de Sócrates d' apres Platon et Xenophont. En aqueixa obra se hi troban també lo Criton y 'l Phedon, que son los seus indispensables comentaris.— Vejas aixi mateix l' Apologia de Sócrates de Libani, Libaníi Opera, edition Claude. Morel, Paris 1607, pág. 635.
2. Principalment Plató. Los diálechs de Plató 's divideixen en 10 grupos. Forman lo primer los que tractan del Procés y mort de Sócrates, y son: Euthyphron, l'Apología, Criton. Phedon y Cratylo. (J. Socher, Uber Platons Schriften. München 1820.
3. Sócrates, diu Ciceró, no va presentars davant dels seus jutjes ni humillat ni suplicant, sino ab la majestat d' un sobirá.
4. Sobre Hermógens véjinse las Memorias de Jenofont. 11, 10; IV, 8.
5. Deya Sócrates que tenia una veu interior «un geni,» que l'advertia constantment de lo que devia fer y evitar. Per eixas, pera 'ls seus émuls estravagancias demoniacas, l'acusaren.
6. Horaci ha dit també: «Multa senem circumtveniunt incommoda. Ars, poet. v. 169.
7. Plató. 'Ls altres foren Anito y Licon Apología III y XI.
8. Daimonion. Hem fet us de la paraula Geni per creure qu' es la que s' adapta més al assunto.
9. Si considerém l' atenció religiosa ab que Sócrates seguía la veu del Dèu, en l'esperit, devém creure que Sócrates mirava 'l coneixement de la rahó divina que regia 'l mon, á mes del de la Naturalesa que 'ns rodeja, com lo fonament del recte coneixement propi. Regnava en temps de Sócrates la incredulitat ó 'l dupte sobre 'ls Dèus. Pera combatreho observá que lo mellor en nosaltres no ho veyèm sensiblement, sino que ho coneixém pels seus efectes, com nostr' ánima y supremament Dèu, quals afectes sentím en nostre cor, quan no preteném veure sa figura ab los sentits. (Sanz del Río. Revista universitaria. 1854. tomo 1.)
10. Cherefon, ateníes, germá de Cherecrates y un dels més honrats deixebles de Sócrates. Jenofont. Mem 1,2:11.3.
11. Plató. Apología., V y següents.
12. Lo més savi.— Essent la sciencia humana molt imperfecta respecte á la dels Dèus, Sócrates que coneixía aquesta imperfecció,s' atançava més a la sabiduría. (Plató, Euthphr. 11.)
13. Aprés la derrota de l' armada ateniesa pels espartans en Egospotáns, Lisandro cercá per mar y terra á Atenas, maltractada per partits interiors y afligida á més per una fam crudel, obligantla á rendirse a discreció. Foren derribats sos murs y destruhidas, sas naus, abolida sa constitució democrática y entregats sos habitans al perfit gobern dels Trenta Tiráns.
14. Tal acusació era facilment escoltada en aquells dias en que las calamitats d'Atenas s'atribuhian als novadors en costums y lleys. Aqueixas varen restablirse per un partit innimich d' Alcibiades y Critias, deixebles de Sócrates à qui 'l vulgo confonía facilment ab los sofistas. (Sanz del Rio: ibid.) Opiném com Socher y Freret que l'acusació de Sócrates encar qu' aparentment engendrada per zels religiosos, fou una verdadera venjansa política, al revés de lo que feu ab Jesús la hipocresía farisáica que l'acusá davant de Pilat d'un crim del Estat. Durant lo gobern oligárquich habia sigut Sócrates senador, perque creya que 'ls cárrechs públichs debian servirse en be de la patria quan aqueixa 's trova en poder del estranger. Lo procés de Sócrates te tots los cárácters d' un cop de partit d' un juhí revolucionari, y 'l fallo fou del tot inmerescut, perque la conducta d'aquell gran home estigué inspirada sempre per lo sentiment més pur de justicia (Vejas á Shoel:Litter. grecque 11,32 y següents —Cantú: Biogr. t X de la Hist. univ. Sócrates.—Weber —S del Rio: Hist univ., t. 7.— Laurent: Etudes sur l'histoire de la humanité. Grecé., t. 11.
15. Los jutjes en nombre de 556, varen dividirse en duas opinions. Sócrates fou condemnat, per majoría de tres vots, pel partit dels fanatichs. Pero Sócrates se divertía ab la vida y ab mort, y en conte de demanar, ab llágrimas l' absolució, segons consuetut va dils ab aquella amarga ironia que constituhía la força dels seus discursos: «Ateniesos! per haber consagrat ma vida entera al servey y a la moralisació de ma patria me condemno jo mateix á esser alimentat durant lo que 'm resta de vida en lo Pritaneo á espensas de la República.» Los jutjes que 's vejeren de tal modo provocats, dictaren la sentencia de mort per una gran majoría. Véjinse las obras citadas y Lamartine, Historia de la Humanitat per sos grans homes—Sócrates.)
16. No se sab á ciencia certa quins serian los deixebles que parlaren en sa defensa. Diógenes Laerci conta ab referencia á Justí de Tiberiades, y ab relació á la causa de Sócrates, qu' un día Plató pujá á la tribuna, y digué: «Ateniesos, jo so 'l més jove de tots 'ls que han pujat á n'aqueixa tribuna..... pero que 'ls jutjes esclamaren; «Digas mes be devallat.»—Qu' era com dirli: descendeix. Talbot. Oeuvres de Xenoph.: 1, 201, nota 2.
17. ¿Me sents negar qu' hi haja dèus, ni ensenyar aixó als meus deixebles¿ No crech que sían deus ni 'l Sol ni la Lluna... (Plató Apologia)—Encar que sos pensaments s'enlayressen mes enllá dels miserables símbols que llavors adorava la Grecia, respectá 'l cult legal de sa patria, y fins seguía tots los rituals de la religió popular.
    Pensava que l'adoració de la Divinitat era una cosa tant santa en si mateixa, que no hi havia necessitat de contristarla encara que s'equivoqués de Dèu. (Lamartine, obra citada.)
    No va desenvoldre Sócrates una ciencia de Dèu. Li bastá combatre las representacions antropopáticas dels Dèus, regoneixe la omnisciencia, omnipresencia y bondat de Dèu en lo gobern del mon, y sobre tot la unitat de Dèu sens dualisme ni limitació sensible ni panteisme, segons coneix aqueixa unitat l'esperit religiòs. (Sanz del Rio, revista citada.)
18. La lley d'Atenas autorisava al condemnat á rescatar sa vida per un desterro ó per una multa, la qual tenia qu' imposarse ell mateix, regoneixentse culpable. Fou condemnat á beure la cicuta, beguda enmatzinada que donava la mort en forma de somni.
19. Ciceró. (De Orat, 1, 56.)
20. Aquest es l'assunto del Criton, de Plató. En efecte; son deixeble y amich Criton li oferí medis de fugir. Trenta dias estigué á la presó (durant las festas de la Teoría en que no debia esser executada cap víctima); 'ls passá ab sos amichs enrahonant sobre la inmortalitat de l'ánima. La última d'aqueixas conversacions ha sigut religiosament conservada per lo diví Plató, en un dels seus mes preciosos diálechs, lo Phedon.
21. Lo sacrilegi, la perforació de murs, la venta d'homes..... Sobre 'l primé crim, vejas á Plató, lley 8; la toichorychia ó perforació de murs podriam en nostras classificacions jurídicas compéndrela en robo ab fractura; la andrapódisis, anomenada pels romans Plagium, quod Lex Flavia Plagis damnasset, era lo crim de comprar, vendre ó tindre per esclau al home lliure; del que persuadeix al esclau agé á que fugi de la casa del seu amo. Sobre aquest crim, vejas á Ulpiano en lo Digest.
22. Palamedes, fill de Naupli, rey d' Eubea, perí víctima de la enveja qu' exitá en Ulises sa sabiesa. (Jenof. Mem. IV., 2 Plató. Apolog. XXII.)
23. Actitut en que representá Horaci á Regul tornant voluntariament al desterro, en la Oda V del Llibre III, v. 41 y següents.
24. A un que deya á Sócrates: «Los Ateniesos te han condemnat á mort.» — «Y la naturalesa á ells,» li contestá. Montagne: Essais. I, 19.
25. Vejas lo parlament de Germánich á sos amichs quan anava á morir.—Tácit. Annal. II, 71.
26. Sobre la estimació que li professava aquest Apolodoro, vejas á Plató en lo Phedro; parrafs. 2 y 66, y á Plutarco en la vida de Cato de Utica, parraf. 10.
27. Diógenes Laerci en la vida de Sócrates, refereix que fou á sa muller Xanthippa, y no á Apolodoro, á qui 'l filosoph dirigí aquestas paraulas.
28. Alusió á dos passatjes de la Iliada, l'un, v. 856 del cant XVI quan Patroclo moribunt anuncia á Hector que ell ha de morir als colps d'Aquiles; y l'altre cant XXII, v. 358. quan Hector anuncia en iguals circunstancias á Aquiles que morirá ferit per Páris.
29. Vejas lo que hem anotat sobre la sentencia anteriorment.
30. Sobre 'ls últims moments del filosoph, vejas altra de nostras notas anteriors.
    Aqueixas notas perteneixen al senyor D. Antoni G. Garbin.