Del meu tros - Afligiment
| Sou al capítol «Afligiment» | |||||
| Del meu tros | |||||
|
Un porter | La esclava d'Alí-Babau | 
| ||
AFLIGIMENT
Som dos vellets, la dòna y jo, y no vos podré entretenir ab cap historia d'aquelles que l'amor de la jovenesa hi fa'l més important paper. ¿Què voleu que us conti un jayo, sinó les amargors qu'en lo món ha passat?
y ¿què podré dirvos de la Tereseta, la meva dòna, sinó la trista relació,
plena de llàgrimes, d'una vida que, com la meva, camina a ses derreríes?
Parlem, donchs, del nostre fill; y en sa dissort y malhauransa veurèu recullides y ajuntades totes les penes qu'entristexen aquest camí, tan llarch per ésser lo derrer, que separa nostra vida passadissa d'aquella altra més duradera.
Totes les alegríes passades, totes les nostres ditxoses recordanses, avuy nos semblan com si s'haguessin tornat penes que s'afegexen a les que ja tenim.
¡Si'ns haguesseu vist quan nos casarem! La Tereseta era la minyona més escayenta y hermosa d'aquests voltants; de mi, no us ne
puch parlar, per que no fora decorós ferme alabanses; tant se val! jo'm
vaig enamorar d'ella per son cor y sa guapesa, y ella s'enamoraría de
mi per alguna bona prenda del geni ò de la persona...
¡Que felissos forem! ¡qu'alegre'ns parexía llavors nostre casal! Semblava un trosset de paradís que Deu a gratcient nos l'hagués dexat a la terra per que hi goséssim la pau y'l ben estar. Ara, essent el mateix, el
trobem plè de soletat. Encara les gallines corren pel barri, y cercant grà, esgratinyan la terra ab lo bech; els cunills també entran y surten de
ses llodrigueres caminant a saltirons y, arronsantse vora d'un tronxo, l'apriman ab la bellugadissa de ses mossadetes. Sota la matexa parra hi
hà'l safreig, y encara's sent càurehi nit y día ab igual soroll l'aygua de la mina. En la paret de la fatxada, qu'a la tardor la cobrim ab rastres de panolles, hi hà'l rellotge de sol, y en les finestres s'hi veuen els matexos testos emblanquinats en els que la Tereseta hi té ses clavellines y aufàbregues. Desde casa veyem els nostres camps: lo blat de moro s'alsa ufanós ab ses canyes y ab ses fulles escalonades que s'ajauen com desmays, y vora del cim, embolicada, l'espiga plena de grans tendres. A un cantó, l'hort ab ses capsades de
verdura y rengleres d'esblaymades bledes, cols gitanes y de brotó. Les
carabasseres escampan ran de terra ses fulles grosses y rodones; les mongetes s'enfilan per les canyes voltantles de verdor: tot com abans es alegre y tot se renova ò cambía sovint; lo camp, de rostoll al estiu, verdeja pel Janer; la figuera que'l fret despulla, després trau nova brotada y s'engalana de fullàm; els aucells que al hivern marxan, pel bon temps tornan ab sos cants y ses alegríes; quan la flor cau, naix la grana, y dels brotons ne surten nous sarments... Sols per nosaltres es fugida la bella primavera; mort lo plansó, som com arbres malaltissos, assecats d'arrels y cremats pel sol.
Tinguerem un noy que fou lo nostre goig y encís; molts cops sa
mare, al afalagarlo, els ulls se li havían omplert de llàgrimes; no sé si s'enternía trobantse massa ditxosa, ò si, al veure al seu fill tan hermós, la feya plorar la temensa de poguer pèrdrel. A mi també'm tenía'l cor
robat.
A casa nostra tot anava al aument; les bones anyades nos omplían els cups de most y les sitges de blat. La salut no'ns mancava, y bons y ale
gres y ab abundor de bens, ¿quí podía esser més felís que nosaltres y de
què podíam sentir enveja? Lo Peret anava crexent; totes les nostres converses, tots els càlculs nostres, a ell se referían; ¡lo fillet! nos dava la felicitat y nosaltres volíam retornarli ben aumentada.
Les llargues vetllades de la tardor les passavam tots els de casa sentats a vora de la llar: els mossos y jo conversavam entretenintnos esclofollant llegums; la Tereseta, ab lo noy a la falda,'l feya dormir tot cantant y gronxantse en la cadira; lo noyet contemplava les flamarades de la llenya com pujavan fregant y escampantse al entorn del tupí; tancava'ls ulls, y's quedava adormit escoltant les cansons de la seva mare.
Ell nos feya estimar a tothom, per que tothom nos l'estimava; tots els qu'entervenían a casa, mesaders, vaylet, compradors de vi, tots dalían per ell; ¡si n'hi havían fet de petons en aquelles galtes roges com dues
pomes roquetes! tothom al venir a casa me'l demanava per ferli festes ò
darli lleminadures, y ningú se'n sabia anar sense tornarlo a agassajar.
¡Lo fill del meu cor! era tan axerit que's guanyava totes les voluntats.
Ja venía ab mi per tot arreu; semblava un homenet ab son trajo de vellut, les espardenyetes sobre la mitja blava, la barretina vermella de la que se li escapavan pels costats els seus cabells rossos y caragoladissos, y una vareta de frexa a la mà. Venía al meu costat, y corrent per la carretera, empaytava les sargantanes que fugían pels marges, ò ficava'l
bastó en els caus quan alguna se li escorria pel pedregàm.
Prop de casa, com a la distancia de dos trets d'escopeta, hi havía la masia d'en Roquer; els masovers que menavan totes les terres vivían allí mateix, y com a vehins, nos confrontavam ab molt lleal amistat. Tenían una noya qu'era la companyera del nostre hereuet. Quan lo noy ens
fugíia, ja sabíam qu'era per anar a casa en Roquera jugar ab la Mariona.
Un día que jo tornava del camp, vaig trobar a les dues mares mitx
ploroses, no sapiguent hont s'havían ficat les seves criatures. Tota la tarde qu'eran fòra, y cap al tart, no veyentles, havían tingut lo mateix pensament: l'una envià a casa l'altra a cercar lo seu fill; cap sapigué hont eran. Tots nos posarem a buscarlos; los mossos, baxant a la carretera; la Teresa, tementse lo pitjor, se'n anà ab la de ca'l Roquer cap a la mina; jo, després d'haver voltat inútilment y al passar per una tanca plena d'ars y esbarzers, me semblà sentir la veu de la Mariona: vaig abocarme per guaytar per entremitx de les branques, y vegi a l'altra part de les bardisses al Peret posat cama assí cama allà sobre'ls marges de la regadora que venía de la mina, trayent la mà que li regalava aygua y acostantla als llavis de la Mariona; aquesta, a la vora del reguerot, s'estava ab lo cap acotat xarrupant la poca aygua qu'aquell li recullía. Semblavan dues figuretes d'estampa: jo veya'ls seus rostres emmirallats dins de l'aygua; lo sol que ja era baix, els tocava de travers donàntloshi un color rogencb. M'entretinch ab aquestes coses per que quan me venen a la memòria sembla que'l temps s'enderrerexi y qu'encara haig de tenir lo meu fillet per alguns anys. Son recorts que'm donan tristesa, mes també hi trobo consol. Si no'ns recordéssim del nostre fill, ¿còm ho faríam? la nostra soletat encara fora més deserta: quan l'oblidarèm, serà que Deu ens cridarà a sa mare y a mi per tornàrnosel.
Lo Peret ja era gran; el senyor Vicari sempre m'aconsellava que'l fes estudiar. Ell li havia comensat a ensenyar lo llatí, y sempre'm deya que l'enviés a ciutat per continuar els seus estudis. «¿Què farèm?» deya jo a la Tereseta recantme que s'apartés del costat nostre, y al mateix temps volguent que'l noy no fos un ignorant. «No'n tenim d'altre, continuava dient al veure qu'ella no sabía què respondrem; y ab lo que tenim, no cal pas que treballi, ni que siga pagès. Podem enviarlo a ciutat, y cada estiu vindrà a passarlo a casa; y després, si ell vol apendre, ¿què'n farèm de llevarli aquest gust?» La Tereseta ni sabía dir que sí, ni gosava dirme que nó. Jo sortía del pas allargant la resolució per un altre día, y «mentrestant, deya jo, qu'estudíi ab lo senyor Vicari.»
La Mariona tenía quinz'anys; ja era una noya que comensava a fer goig; els minyons del poble obrían l'ull y venían a entabanar a sa mare per que la dexés anar a ballar al sarau qu'algunes festes hi havía a la
sala. Lo meu Peret casibé tenía la matexa edat. Els jòchs de l'infantesa ja feya molt temps que s'havían acabat per l'un y per l'altre. Jo observava que cada cop que la Mariona anava a ballar, lo noy no volía acompanyarla al poble y's quedava mitx tristot sense sapiguer còm passar la tarde. Els demés dies no notava rès d'axò; la Mariona venía a casa; lo noy tornava de la rectoría, y sense sapiguer còm, la conversa que s'havía comensat entre tots nosaltres sempre l'acabavan ells dos sols.
Un día va venir el Vicari y'ns digué a la Tereseta y a mi: «Vaja, a
cap som: lo Peret cal que se'n vaja, qu'assi no hi aprèn rés.» «¿Y, donchs, que no fa bondat?» li vaig dir jo sorprès. «No siguèu bajanot,
vosaltres no us adoneu de les coses fins que ja no tenen remey.» «¿Què
vol dir?» li vaig preguntar tot alarmat. «No us exalteu; lo que hi hà,
que'l vostre noy aquí se'ns esgarriaría abans d'hora per un camí molt
perillós. ¿Que no haveu reparat vos ò la Tereseta, que d'ensà que la Mariona de ca'l Roquer va a ballar, lo vostre noy té un neguit que'l fa estar malhumorat sens qu'ell potser sàpiga'l per què?» «Ja m'havia atalayat qu'algunes vegades se quedava tot motxo: però, ¿quí vol que's vaja a pensar rès, si encara es una criatura?» «Ja que poch ò molt haveu conegut alguna cosa, estalviem paraules: ja sabeu lo que us toca.»
Y desd'aquell día quedà resolt que'l noy aniría a Barcelona. Ell estava content; nosaltres ens aconhortavam reflexionant que'l sacrifici
que feyam apartantlo del costat nostre era pel seu be. Mes, desde llavors vàrem sapiguer què cosa es estimar y anyorar; jo no sé si'ls enamorats parlan ells ab ells ab tanta afíció com la Tereseta y jo quan parlavam del nostre fill. Les cartes que'ns enviava venían a ésser lo nostre llibre d'oracions. Cada vespre les llegía a la meva dòna; després deyam lo rosari, y en acabat, els mossos y les minyones prenian els llums per anarsen al llit; nosaltres quedavan sols, resant més ab lo pensament qu'ab els llavis, pregant pel fill; al dematí, axis que'ns despertavam, en aquella primera salutació que s'envía a Deu, tornavam a pregarli per l'únich amor nostre.
Axis que venía'l bon temps, quan lo sol s'està més hores en lo
cel y'ls arbres s'omplen de fulles, de pàmpols els sarments, y la neu fonentse baxa en alegroys xaragalls desde'ls turons fins a la plana, quan
els prats trauen ses flors blanques y morades, y les roselles se gronxan
entremitx de les espigues, y's veuen més aucells volar per l'espay, y dels
boscos y les vernedes ne surten tantes olors y tan regalades, llavors
arribava'l nostre fill.
Cad'any venía més fet, més plè de jovenesa, y cad'any nos semblava
més gallart. Nosaltres nos lo contemplavan enorgullits, ab son trajo
de menestral que li esqueya millor que'l de pagès; mes ell no tenía vanitat, y en tot l'estiu, quel passava a la masía, no portava altre vestit que'l qu'es de costum en lo terreno nostre.
¡Ab quína alegría'l veya la Mariona, y si n'hi passavan d'hores tots dos a l'era enrahonant! Los diumenges ella no anava a ballades y no més
s'engalanava per quedarse ab lo meu fill al llindar de la porta de casa
seva dientse'ls seus secrets. Nosaltres ni'ls seus pares trobavam rès
què dir en que s'estimessin, y fins havíam progectat que més endevant, quan lo noy acabaría la carrera, ja no tornaría a Barcelona y'ls prometeríam. Axís, ab tan bells progectes, passaren un parell d'anys sense succehir rès qu'explicarse merexi.
Mes la Mariona potser no satalayava tant del Peret, y quan s'esqueya haverhi saraus al poble, no mancava d'anarhi y ballar ab lo qui més li agradava. Un cop jo li vaig dir: — Mariona, m'apar que no es de lley lo que tu fas.
— ¿Per què m'ho dieu?
— Per que si tens voluntat al Peret nostre, no pots pàs fer l'agradosa ab los demés fadrins: ¿per què vas a ballar?
— Jo'm penso que no li faig cap tòrt.
— Tu t'ho pensas, per que no tens prou reflexió.
— ¿Quín mal hi hà?
— Qu'ell t'estima prou, y li doldrà, jo ho sé be, qu'altres te vinguin a xiular les orelles.
— ¡Ni me'ls escolto!...
— No hi fa rès, noya, crèu: no hi tornis a sarau... —
No'n poguí traure rès; l'afició al ball la tenia dominada, y encara que jo may més li torní a fer cap reflexió, lo meu fill ho va sapiguer y li va fer dir que si no dexava d'anar a sarau que no pensés més ab ell.
Les coses seguiren com abans: lo ball portà noves conexenses , més
fermes amistats, altre enamorament, y al últim un prometatge.
Semblava un día de festa major; a ca'l Roquer hi havía molt trasbals; per devant de casa veyam passar gran colla de convidats ab los gambetos blaus y les convidades ab mantellines blanques , qu'anavan tots a la masía vehina. Les campanes de l'iglesia comensavan a repicar a festa. Davant de la porta de ca'l Roquer hi havía un matxo molt enflocat, ab los guarniments plens de passamanería vermella , y'l silló de vellut carmesí; més enllà'n carregavan un altre que també duya'ls arreus molt primorosos carregats de cascabells y picarols y borletes d'estam vermell. Al un costat de bast ja hi tenía amarrada una caxa de noguera esculturada, en la que hi havía les robes de la nuvia, y'ls mossos, posada l'espatlla a un'altra, l'axecavan de terra per lligarla a l'altra banda.
— Lliguèu be; — els hi cridavan los convidats, que la nuvia us farà bona cara.
— Be anirà nostramo, que ja no més nos mancan les garroteres per
que la feyna surti com cal. — Y en aquell moment una minyona de la casa entregava als mossos un parell de gallines molt maques en pach de haver lligat les arques, com d'estil sempre s'ha fet.
Tan bon punt lo matxo estigué carregat, sortí la Mariona, enjoyada
com una reyna; la mantellina era de blondes blanques y satí; lo vestit de tapissería; en les orelles hi duya unes arracades d'or que les esmeragdes y diamants hi estavan atapahits com los grans en una panolla; sobre les mitenes de torsal de seda hi portava riques tombagues que brillavan com estels. Cavalcà ab molta lleugeresa, ensenyant lo peu calsat ab mitja de seda y sabata baxa; la comitiva se posà en marxa, dirigintse vers a l'iglesia; los seguidors anavan pel
voltant de la núvia fent gala ab les escopetes; la Mariona desd'allí dalt saludava a les conegudes que's paravan per vèurela passar; derrera d'ella
venían lo nuvi , la parentela y les convidades, totes ab vestits de seda
negra y mantellines blanques. Tot era alegría y bullici; a l'iglesia esperavan los nuvis repicant les campanes ab més dalit; al entrar al poble, les escopetades se seguían sens interrupció; tothom aclamava ab ses
admiracions a la nuvia; al derrera de tots, venían los matxos portant les
caxes de les robes, repicant les campanetes y cascabells de qu'estavan
guarnits los seus arreus. Los mossos feyan gatzara; la canalleta del poble
corría per entremitx de la gent, fent bulla y saltirons y llensant les catxutxes al ayre... Jo, desde casa, contemplava ab ulls entristits tant goig y tanta festa. ¡jAy! aquella alegría nos la prenían a nosaltres: aquella felicitat la robavan al nostre fill!
Quan la comitiva tornava de casament, lo Peret arribava al poble: se retirà a un costat per fer pas a l'alegra colla dels seguidors, contemplà la llarga filera de convidats que omplían lo caminal, y sos ulls se trobaren ab los de la nuvia qui, muntada dalt del matxo, somreya d'orgull y de ventura. Al veure al noy, los colors de sa cara s'apagaren tot d'una; sos ulls s'abaxaren avergonyits; y'l mitxriure se li esborrà dels llavis, no gosant ni mirar al qu'havía sigut son company d'infantesa y que debía ser lo seu marit.
Desde aquella hora, ja no vaig veure més l'alegría en lo semblant
del meu fill; aquell any no va volguer quedarse a casa nostra, per que deya a sa mare que tot l'entristía y li donava congoxa, y tot li recordava a la Marió.
Tornà prompte a la ciutat, y allí, encaparrantse en sos estudis, procurava oblidar aquells amors de tota la seva vida; nos escrivía sovint per aconhortarnos de sa ausencia, y allí guanyava cada día en consideració y respecte lo que havia perdut assí en tendresa y ilusions. Ja era advocat, y ja tenia anomenada; nosaltres perdíam, a mesura que sa fama crexía, la dolsa esperansa de tíndrel al costat nostre. Ell prou ens estimava, mes les noves habituts, los desenganys soferts, allunyaren cada día més aquell desitx de sa mare y meu.
Axís van passar alguns anys que, pensant sempre en ell , cuytaren
molt. Un día vàrem rebre una carta de Barcelona, que'l meu fill malalt
m'escrivía, dientme que'm posés en camí desseguida. Lo noy estava malalt d'una lley de malura que feya molta mortandat a Barcelona.
Encara no'm va veure, m'allargà les mans que la febre abrusava; me
mirà ab tristesa; 'ls ulls se li ompliren de llàgrimes, y ab veu desmayada'm va dir: «Pare, si'n surto, us prometo venir a viure ab vos y la mare a la masía! ¡Pobret fill! no va poguer complir sa derrera voluntat, com tampoch Deu volgué que satisfés la primera qu'havía tingut. Y va morir als meus brassos, exaltat per la febre y mormolant estranyeses y cridantnos a mi y a la seva mare!...
Alguns amichs que no'l desampararen ni en mort ni en vida, foren los únichs consols que vaig trobar en ma desgracia. Ells l'acompanyaren
al cementiri y no'l van dexar fins que'l seu còs quedà tapiat dintre
d'un ninxo. ¡Bons amichs, que tant ho foren del nostre fill! may més los
he tornat a veure, però may més los he oblidat, y per molt que ma vida s'allargui no s'acabarà l'agrahiment, y no dexaré de pregar a Deu que'ls recompensi y protegexi. Deu ja m'haurà escoltat, y deuen ésser sortosos per que foren bons y caritatius.
Cada tarde, axís al hivern com al estiu, me'n vaig dalt d'un pujol
desde hont se veu la carretera que conduheix a Barcelona; assentat allí, miro als meus peus lo fossar del poble ab les creus escampades sobre munts de terra plens d'herbàm, sos xipressos solitaris, y, al costat, l'iglesia ab son campanar rònech y vell, ab son ull obert sempre, com si guaytés les sepultures que l'han fet gemegar de tristesa cada volta que les ha vist obrir. Allí se'm passan les hores en dolsa contemplació; mos ulls se giran vers la ciutat que guarda les despulles del meu fill, y mon pensament va a ferli companyía. Després, lo sol s'abaxa y enclou entre les
montanyes sa corona de llums, sobrexint llurs resplandors per les serres y les costes. Lo vent somou les fulles, y ajau los blats que, al aplanarse'ls uns sobre dels altres, apar que cambíin lo color. Los arbres perden sa ombra, los aucells se'n van a joch, la fosca s'exten a la quieta, lo cel esblayma sa hermosura, y tot calla, tot reposa, y'l silenci ho entristeix
tot.
Lo fret me trau de mes contemplacions; miro al lluny, despedintme d'aquell recort; me'n torno a casa, y la Tereseta sempre m'espera en lo llindar. Nostra bona nit se cambía ab trístíssima mirada; y dels seus ulls
y dels meus cauen dues llàgrimes qu'enviem al nostre fill.