Del meu tros - Al lector

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Al lector»
Del meu tros
 Descarrega l'obra
Al meu pare La viuda





 AL LECTOR


 Deu te guart.


 No sé si innovo una costum cayguda en desús al dirigirme a tu per dir quatre paraules, que tinch de dirles, may sía sinó per saludarte y no comparèxer devant teu en sèch y, dexant anar la relació ò relacions que forman aquest llibre, desaparèxer de la teva vista tan d'improvís com m'hi hauría presentat. Per tal rahó, escúsam la molestia que per primer entuvi ja't dono, y escólta ademés una estona, per que vull posarte al corrent de certs dubtes y escrúpols que tenía abans de donarlo a la estampa y que potser han crescut ara, que l'enquadernador està a punt per trèureli les barbes dels lloms, y posarli la capeta per que puga exir a que'l vegin pel món, tan ben aconduhit, que si per pobre es humil, sía al menos ben rebut per curiós y endressat.
 Escólta: una tarda que'm trobava a la redacció de «La Renaxensa»'l director de aquexa revista'm va dir: — ¿Y'l tomo, quan lo faràs? — Quh sé jo! — li vaig respondre, — aviat. — Aviat, aviat, — insistí ell, — però may te'n determinas. — Ja veuràs, no'm vé de mitja hora: tot just comensem l'any, y si Deu me vol tenir al món , encara quedan díes per ferlo. — Donchs. si vols... etz., etz., t'hi pensas, y'l farèm per la Biblioteca de «La Renaxensa».
 Figúrat que quan lo Director me va dir axò, era una tarda que plovía tant, que semblava que'l cel s'hagués esquerdat de per tot arreu; jo no tenía paraygua: ni tampoch ne tinch ara, perquè no m'agrada ilusionarme com alguns qu'axís que plovisqueja's posan sota dosser, y quan fa un xàfach d'aquells que les pedres pareix que tornin lo cambi ab bombolletes a l'aygua que cau, surten al carrer, estenen lo paraygua refiats que no's mullan per que se veuen axuts pel devant, y com per molt que's tombin de l'esquena no'n saben rès, no s'hi enfondan, y les barnilles mentrestant hi abocan de trascantó un seguit de rajolins tan primets que semblan d'aygua filada .
 Lo que desseguit se'm va ocórrer va ésser qu abans no pararía de ploure, passaría tota la tarda; vès si n'hauria tingut d'estona per pensar si feya'l llibre ò nó. Per lo tant, y com no's tractava de cap matrimoni, y a mi no m'agrada cansar l'enteniment per coses de poca vàlua, al acte vaig decidirme, però fent a en Guimerà algunes reflexions, que son les matexes que't repetiré.
 — Fins avuy, — li vaig dir, — he format com si diguessim en lo coro; ara, tu vols que surti a cantar un solo. ¿Que't pensas que no hi hà més? Una cosa es arriscarse y un'altra ser desvergonyit. Al costat dels ilustres catalanistes que m'han près de grat y m'han fet lloch, he pogut fer de tutti y cantar quan tots cantavam, ben segur que, portant lo compàs, ningú's fixaría per quin defecte flaqueja la meva veu; però, xiquet, si surto sol y faig una entrecalada y'm comprometo, si'l públich no'm perdona, jo no'm restablexo may més. Mira que pensar axò fa patir d'angunía.
 — Be, vaja, no fèm quadros, — me va respondre en Guimerà mitx rient y donantme copets a l'espatlla; — pòrta original, y si'l Ton (l'Anton es mon germà que també't saluda) hi vol fer algun dibuxet, que s'afanyi. —
 Jo vaig sortir de la redacció ab unes ilusions infantils; veyent lo meu nom en unes cobertes, a dins d'una llibrería de caoba, confós, barrejat ab altres llibres... jo; ay Deu!... però no'n parlèm, per què els que no'm conexen dirían que faig papereríes. Mes ara penso altres coses: ¿què vols que't diga? no se m'havía acudit que hi hagués tenders que fessin paperines; no hi havía pensat en les llegums en remull. ¡Pobre de mi! valga que no'm fico may per la cuyna y no tindré ocasió de veure la meva obra mutilada, després de haver servit de bossa de sigrons, socarrimar quartos de gallina.
 Y es que no sent tan rígit per mi mateix com deuría, he tingut una d'aquelles debilitats comunes a tots los pares, pensant que'l püblich potser rebrà ab la matexa benignitat lo llibre com havía rebut los quadros que de tant en tant escrivía en «La Renaxensa». La presumpció d' ésser autor, es dir, lo mal, que no sé qui va dirho que patíam molts espanyols, de tindre certa fal-lera de volguer ser altra cosa de la que'ns pertoca, 'm va tentar, y vèume pecant devant teu, lector, per fràgil sí, nó per orgullós, solicitant, ara que ja tinch la culpa a sobre, que me la dissimulis tant com puguis, considerant los molts escrúpols qu'ha tingut que vèncer la tentació per ferme cometre'l pecat.
 Alleugerit d'aqueix càrrech que'm mortificava, podría despedirme al acte y no amohinarte més; però ja qu'estem en conversa, escóltam encara, que si so molest, no ho seré tant com aquells qu'al parlarte t'obligan a estar ab los ulls baxos, més atent qu'a la conversa, en veure què'n faràn al últim de la joguina que't penja de la soguilla del rellotge, a la que no dexan en sossego fentla tombar d'un costat y altre, y sospesantla per fi sens dissimulo, com volguent averiguar lo que costa y lo que se'n podría traure.
 Tota vegada qu'estich quiet, déxam esplicar, que lo qu'escrich ho faig directament sobre'l paper, y nó com molts que t'ho senyalarían demunt de la solapa de la levita.
 Jo tenía un mestre molt bromista; però les seves bromes eran tan especials, que la major part d'elles no més lo feyan riure a n'ell. — D. José, — deyam ensenyantli'l cartipàs; — se servirà V. poner el visto bueno en la llana? — Lo mestre, encara no prenía'l paper, d'un cop d'ull ja havía vist totes les faltes, y, mitx rient, ens agafava l'orella, y per cada errada'ns hi donava un pessich que'ns feya fer un ¡ay!, després un altre y un altre, rematant ab un ¡ay, ay, ay! general que venía a ser lo resum de tots los disbarats qu'havíam fet; y donantnos un cop de palmetada al darrera, que ens feya fer una cortesía al inrevés, nos saludava cridant: — Han equivocado la carrera: son ustedes muy burritos. — Y per càstich, a mi, un cop, de paper blanch qu escrivía, 'm va fer recular a ganxos, ademés d'unes palmetades per que va sentir que'n deya ams. Ab allò d'equivocar la carrera hi he pensat moltes vegades. Si ara, al cap de tant temps m'ho torno a sentir!...
 Verdaderament, jo no he errat la vocació: lo que potser se'm podrà dir qu'equivoco les aficions y criticarme'l qu'a mi me agrada molt anarmen al meu quartet, per exemple, en aquell'hora quieta que'l sol recull sa claror y s'amaga escampant sos raigs postrers que fan semblar lo blau del cel un vano immens ab barnilles lluminoses, y allí enrahonar en pensament ab mi mateix, y escriure després lo que m'haja dit. Per que,'m plau venir, encara que no més sía una estoneta, en est quarto baix de sostre, cobert, atapahit de vigues groxudes, desiguals y rústiques; espècie de sostremort plè de trastos y mals endressos, que en un costat hi penjan gavies plenes de pols com si estessin tristes anyorant los canaris que hi havían refilat tan belles passades, la tonada que xiulava'l merlot ò'l xarroteig vibrant de la calandria; en un prestatge encara hi hà figuretes del pessebre que feyam quan eram noys, per la paret estampes d'aquell temps, y per tot recorts de l'infantesa. Assí venía a jugar ab los meus germans los dijous que feyam festa. Entre 'ls munts de llibres n'hi trobo alguns de quan anava a estudi, y al obrirlos, veig la llissó que m'havia ocasionat un càstich ò valgut un premi en los exàmens...
 Aqueix balconet que sembla tan trist, a mi m'apar rialler: assí creix migradeta una eura que jo li he ensenyat de caragolarse pels ferros; y entre'l vidre y'l porticó hi campa una aranya no asquerosa ni negra, qu'es primeta y àgil, de cames trasparents, qu'en tot l'hivern no la veig, y al venir lo bon temps surt, y com si m'estimés, s'abrahona sobre'ls mosquits que ja sab portan males intencions.
 Vèt aquí com aquests gustos, que jo en lloch y temps los preferexo a altres de més luxo, y que potser, ara que'ls he divulgat, me valdràn lo diploma de manso, an donat ocasió a que pausadament, sens amohino, caragolanthi cigarrets, fes aquest llibre que't presento ab gran desitx de que t'agradi. Si ho logro, be: si nó, adéu, lector: qu'Ell te dongui molts anys y bons, y oblíldam per caritat.

Febrer 16 de 1879.