Del meu tros - No n'hi hà d'altre

De Viquitexts
Sou al capítol «No n'hi hà d'altre»
Del meu tros
 Descarrega l'obra
La esclava d'Alí-Babau En Gervasi







 NO N'HI HA D'ALTRE







 Com lo carrer de casa no n'hi hà cap més en tot Barcelona, de tan distret, ni tan polit, ni qu'en tot temps del any hi haja més diversions.
 Jo, Ponet Caselles, per servirlos, ja fa més de cinquanta cinch anys que hi visch . Figúrinse que vaig venir a estarmhi al any vint. En aquella època acabava de caure un despotisme que durà sis anys y va venir la llibertat. Talment, a tothom va semblarli que'l cor se li axamplés y hi havía tal contentament, que tot ho esperavan d'ella: salut , feyna, pochs pagos y poch lloguer de casa.
 Ab axò ja poden contar si n'hi hagué d'alegría en mon carrer, en tot Barcelona, y en les demés ciutats y pobles d'aquesta Espanya. Semblava que tornessem de morta vida; jo era sargento miliciano, y encara m'apar que'm veig, sense tenir mirall ni rès, sols ab lo pensament, ab lo trajo militar: aquell morrió posat a la valentona y el sabre al costat, que semblavan donarme un coratge y un valor, que'l que m'hagués tocat la Constitució, l'agafava y me l'emportava pres a la principal per que li instruhissen sumaria.

* * *

 Ja en aquella època'l meu carrer era'l que se'n duya la palma entre tots los del districte, y no dich de Barcelona, nó per que no gosi, sinó per que no vull fer envejoses. D'aquí va surtir aquella canso famosa:

Somos milicianos,
somos voluntarios,

que finía dient:

Moriremos todos por la libertad.

 Y l'himne de Riego?... Escóltin que axò'ls ho diré a l'orella: va ser en lo carrer nostre hont se sentí per primera vegada; y si no varem ser los primers en tot Espanya, fou per que no hi atinà ningú, que prou s'haguera tret en lo barri, tant lletra com tonada. Ey, axò no ho dich per ganes de dirho, sinó qu'ho assegurava un fadrinet barber, famós guitarrista, y que tenía molt lluch per traure cansons.

* * *

 Després de les alegries que portà la llibertat, va venir l'epidemia! Mareta de Deu! qu'era llavors ma ciutat estimada? ¡quí l'haguera vista, tan falaguera, ab son port ple de barcos de tot arreu, ab aquell tragí que no parava en tot lo dia, ab sos carrers hont hi hà tota mena d oficis! pican en l'un los calderers fins a axordar; en l'altre cantan les noyes tot guarnint sabates y'ls fadrins repicant sola; aquell, plè de riqueses d'or y argent; lo d'enllà, ab lo tràfech dels comerciants; aquest, ab ses botigues guarnides de mocadors de pita, indianes y demés robes; aquest d'ensà, ab tants espardenyers que, assentats a estil de moro, van enrotllant la trena de cànem, distrayentse ab canturies y untant alguna vegada l'agulla en la petxina per que vaja llesta y avanse forsa feyna; y en fi, tan animada per tot ab l'alegría que dona'l treball, ab l'ajuda del qual anava en aument d'hermosura, de riquesa y benestar.
 Mes ara, qui't veya! La malura feya innombrables víctimes; no les triava, lo mateix riques que pobres; la gent fugía aterrada; la ciutat quedà deserta. Un cordó sanitari la voltava , y al que'l volía rompre per sortir, li feyan foch. Pobra Barcelona! en sos carrers solitaris hi crexía l'herba; son joganer aspecte's cambià en tristesa; a sos cants d'obradors, afligides pregaries; als burgits d'un poble treballador y al moviment d'una ciutat industriosa y comercial, succehí'l silenciós afany dels enfermers, metges y frares, que corrían uns a cuydar malalts y altres a aconsolar agonisants; y mística professó del vehinat devot acompanyant la Mare nostra de la Mercè pregantli ab piadoses súpliques que's compadís de tanta desventura y deslliurés de sa desgracia a tan noble ciutat...
 Mon carrer també tributà abundantment al comú infortuni. No's passava setmana sens veure en una ò altra entrada ò botiga mitja porta closa, en senyal de dol per alguna nova víctima. Desd'aquells díes de tribulació y esglay, que li porto afecte. Jo hi entrí ab les felicitats del nuviatge; y si tots los vehins, com una familia carinyosa, compartiren ab nosaltres l'alegría d'aquells díes plahenters, més tart se confongueren nostres llàgrimes en un dolor comú, donantnos uns als altres assistencia, vetllant als malalts, disputantlos ab afectuosos cuydados a la mort que'ns los volía pendre , ò aconsolant al orfe, a la viuda y a quants ploravan la mort d'algun dels seus.
 L'epidemia no minvava, y haguerem de fugir. Ja eran fòra cap als pobles vehins tots los més acomodats. Nosaltres pobres, cap a la montanya de Montjuich, hont s'hi construhí una barriada de cases de fusta, senzillament fetes ab dues pendents, y allí hi portarem nostra pobresa junt ab los ormeigs del ofici, y'ns guanyavam la trista vida veyent com se desolava aprop nostre la ciutat estimada, a qui sols Deu podía deslliurar de tant infortuni.
 Quan vaig haver afarsellat los trastets, tota aquella pobresa que'ns feya richs y ditxosos, jo volguí ésser lo derrer de sortir de casa, y al mirar, tot ajustant la porta, a tots costats, donant ab lo cor un «adeu», tot ho vegi tancat, portes, balcons y finestres!
 Ab sentiment vaig saludar aquelles parets amigues que'm semblava qu'estavan tristes al veures abandonades de tothom; mos ulls s'ompliren de llàgrimes, y seguint a la familia que ja anava marxant, al trobarme al cap del carrer, me vaig parar per guaytarlo per derrera vegada, com si allí hi dexés part del meu cor, pregant a Deu que m'hi restituhís ben prompte.

* * *

 Deu s'apiadà de nosaltres, y després de dotze setmanes poguerem abandonar la Ciutat d'en Nyoca [1] y tornar a casa nostra. Ja estiguerem be; prompte vingué l'alegría; la salut no'ns mancava, y, treballant y fent festa, va tornar a ésser mon carrer lo més divertit de la ciutat.
 ¿Que'ns trobavam, per exemple, en diada d'ignocents? les criatures ja comensavan a posar llufes a les dones, ò ninots de panyo retallat que'ls tiravan a l'esquena de qualsevol, dexantli marcat de blanch, y comensava la broma per aquest estil. Després posavan un barret ple de pedres, y passant algú molt decidit, li pegava puntada de peu, y, quan se pensava vèurel voleyar, se trobava ab los dits del peu adolorits y'l barret en son lloch. Per intermedi's clavava una moneda en lo junt de les llambordes, y'l que no's recordava de la diada, feya la cortesía per cullirla ys veya enganyat devant d'una caterva de xivals que se n'hi reyan a la cara, y d'algun vehí que feya'l dissimulat, bo y creuat de brassos apoyat al llindar de sa botiga, contemplant sa confusió.

* * *

 Mes, quan en lo carrer fem la festa grossa, es per Corpus. Per consuetut, ja se sab que la professo té de passar. Lo día abans, ja comensa la gresca: desde lluny se senten lo fluviol y el tamborí qu'acompanyan als gegants per la passada. Tothom surt per los balcons; la quitxalla, pel carrer fent la roda, tirant la catxutxa al ayre, saltan y ballan devant dels gegants, entrebancant als camàlichs. Aquests, amarats de suhor, afadigats, la barretina vermella a les mans oberta com una bossa, cridan a tothom: «Senyoreta: ànsia, tiri la bona voluntat. Vostè, més que maca, apa, no se'n descuyde. Vòltala, minyó; visca'l garbo! Mírin com s'hi afanya. S'estima, mi senyor, Alsa, noy, un altre tom davant del senyor Marquès: tómbala, girala! Que no ho veuen si n'es de polida? Xist, xist; vostè bona minyona? Axís m'agrada: visca l'aprecio! Quitxalla, apa, fòra d'aqui; que voleu. Deu me valga, que us esguerrin? Arri a estudi, que'l bisbe's fa vell. Tu, Pacatilla, pòrta'ls dos quartos: ja he llambregat de lluny. Noys, no dormím: lo cap viu. Ja la veig, d'allí dalt, com apunta; tíri, tíri, rossa, que ja'ls paro. Ay! dos més a la xalera: apunta, Barnola; tant se val!... Tómba la gracia, noy. Y quín ruxat!... Còm va cayent la moneda...!»
 Y, no està per alabarlo; però no hi hà cap carrer, ni a dintre ni a fóra, que s'hi arrepleguen més quartos.

* * *

 Be: ara ja'ls hi he esplicat la passada: tant se val, ja qui'hi estem posats, que'ls conti la professó.
 Les botigues estan fa dies emblanquinades de nou; tot daltabaix del carrer, ple de palmatories ab ciris de mitja lliura, y uns flochs de papers retallats, tan primorosos que de lluny fan goig. La Tomasa ja's gronxa allí dalt, y cada pich que volta llansa aquella nota plena, armoniosa, brunzenta, que's sent de cap a cap de ciutat, y que'ls Barcelonins la conexeríam, — més que vagi a dir un disbarat, — encara que'ns la barregessen entre deu mil y toquessen totes alhora.
 Nanch... Nanch... senten? Y està clar que la conexeríam. Si aquest sò no'l té altra campana feta, ni les que puguen fer. Ja dich qu'estaríam ben freschs los de Barcelona si cap altra nació més tingués una riquesa de campana com la nostra; ja fora més retratada que cap cara de rey y se'n parlaríia més que d'en Xarau.
 Fàssissen compte que la Tomasa encara va tocant. Primer que tots los altres, lo carrer nostre ja està escombrat; los banchs devant de les portes, los ciris a punt, y nosaltres, los vehins, fregantnos les mans de satisfacció, esperant, amunt y avall de casa nostra, que vingan les amistats, conexenses y parroquians a veure la professó.
 Ja passan atrafegats alguns músichs ab l'instrument sota'l bras, y ab los pantalons blanchs. Ja tenim aquí la dòna de la ginesta; ah! ja's comensa a sentir l'oloreta.
 — Veyàm, noya, quants cistells ne donas per un quarto?
 — Un y plè. Pàri.
 — Atúrat, no aboques; qu'ets decidida! que't pensas que son cabassos les meves mans?
 — Tu, noy, còm te dius? Be, Francisquet; té que ta mare m'ha dit que en comprés dos quartos; trèu lo mocador. Vínga la gorra, donchs; ¿hont vas pel món sense mocador?...
 — Trinch, catrinch ! Horxata... ay! que frescura!
 — Vingué, che, que no rife avuy, Xufero?...
 — Tu, burrango, qui't fa pendre gelat ab aquesta suhor? En venint ta mare, se li esplica.
 — Déxelo estar, vostè.
 — ¿Y vostè què sab, Tía Tonta?
 — Que tè que ferli mal, si axò es millor y més regalat qu' una medecina! —
 Y tothom crida, tothom se belluga; ab una fresqueta y un oreig que corre, que sembla qu'al cap de vall del carrer hi hage algú qu'ab un bon bano'ns venti. Y mentres tant, se va omplint de gent; ja passan los currutacos...
 — Ay, com se tapa la cara aquella noya! li deuen haver dit un requiebro molt enamorat.
 — Aquells, mà! com descambían ab les fadrines: quina pressa!
 — Voleu que us hi diga lo qu'hi sàpiga?
 — Sí, si, qu'ho diga'l Sr. Ponet.
 — Donchs, allà và: per primer envit, totes sou maques.
 — Que nó, oy que nó!
 — ¿Veuen com lo Sr. Ponet nos dona la rahó?
 — Xist, dexèume dir. La una, per que es rossa y no n'hi hà gayres; l'altra, per que sempre està rogeta; aquella, per que es bufona; aquella altra... víscan les morenetes ayroses! per que ho es, y per que li escau; y totes, totes sou més maques que les pessetes. ¿Es aqueix lo compte?
 — Ben dit, Sr. Ponet , — diuen los joves. Y les nenes totes m'amenassan ab lo bano.
 — Y ara va la bona, — prosseguexo jo: — escolteu: si tingués vint anys y no fos casat... Ay, enteniment, no'm desamparis! per que me les enduya totes a Morería.
 — Jesús Maria Joseph!... Senyora Layeta! ¿que no sent lo que diu lo seu marit?
 — Dexèula estar a la mestressa; ja ho ha sentit, sinó que fa com aquell.
 — Ay, Senyor, quin home més boig!... Fúig... d'aquí!
 — Cà! no es gelosa; si tot lo que us dich ja fa més de cinquanta anys qu'ella ho ha sentit; ¿no es veritat, pubilla?
 — Està quiet! Y ara!... que va de bò?...
 — Però ja'ns havem tornat de vellut, no t'hi encaparres.
 — Ep, tu, pampana; molt mirar y poch tocar.
 — ¿Sí, maco? Vès, vína,que't regalaré un bergancí per que t'entretingues?, Noya, pòrta'l cerca-pous, que'l penjarèm al coll del nen.
 — Si? Ay, Senyor! Mirèume al ganapia!
 — Vés, bàlla una estona, que potser me faràs riure.
 — Vaja, entesos.
 — Vés, vés per avall, poca solta.
 — Ja estan fetes les caritats.
 — Ànsia, panarra; vés, netèjat la llengua, que tens un enfit de mala criansa; vés, sígas bon minyó, que ho necessitas... —
 Ja se senten les timbales: trampes tot son trampes; ara'ls gegants son aquí. Y la canalla s'enfila als taulons y allarga'l coll guaytantlos venir, tot ficant la mà en lo mocador plè de ginesta. Los balcons se cobrexen desseguida ab cobre-llits de domàs carmesí, vert, groch, y altres, més modestos, d'indiana ab flors molt grosses. Quína colorayna! quín moviment! quína bellugadissa per tot arreu! A baix, la gent s'empenyen; per dalt, en los balcons, ja no hi caben; la ginesta cau de dalt y desde baix es tirada cap amunt, semblant com que plogue al dret y al inrevés una pluja d'or que fassi olor. Quína hermosura! lo cel blau y llis; en los balcons voleyant los domassos ab sos múltiples colors; les noyes ab vestits clars y alegres; ab sos ulls brillants y ses galtes rosades; y a terra, encatifat de ginesta, qu'estich per dir qu'en cap lloch del món s'hi troban juntes en una festa de Corpus, tanta hermosura, tantes flors, ni tanta varietat.
 Y van passant les creus y ls ganfanons de les parroquies; la professó segueix ordenada ab los gremis, corporacions, militars, cavallers, bisbe, canonges, etz,, etz.; ja se sent la marxa real, solemne, magestuosa; un núvol d'encens s'escampa devant lo tàlam que ja s'acosta. De genolls tothom! Nostr'Amo. Y les musiques tocan y les cornetes y'ls timbals; l'espay s'omple de místichs perfums, los caps s'abaxan humiliats, les mans copejan los pits, y la custodia passa, rica, enlluhernadora ab tant d'or y perles y brillants, y'l Santíssim, rodejat d'una aureola celestial, es saludat ab un chor de pregaries!
 Després venen les empentes; lo piquet de cavallería no cab en lo carrer; los cavalls tot just poden passar. Les noyes xisclan al vèurels tan aprop; un soldat, acotantse y mirant ab malicia, diu a la més maca: — No hay cuidao, Reina! que mi cabayo tiene mucha formalià, y conoce a las ninas bonitas. ¿S'entera osté, serafin? Bendito sea su pare, y su mare, y su pairino... — y se'n và, que ja ha tombat la cantonada , qu'encara li beneheix los germanets y'l resto de la parentela.


* * *


 Y com ja'ns trobem al bò del estiu, que n'es de bonich nostre carrer!... Les finestres, adornades ab los testets plens de clavellines, alfàbregues y pensamenteres ; per entre'ls ferros d'algun balcó surten ò les blanquetes flors del morritort ò les matisades campanetes ab sos delicats tronquets caragolats. Les cortines blanques y blaves onejan per tot arreu; algun canari refila sa passada, termenantla ab una carretilla de xius xius que n'hi hà pera totes les orelles del barri y encara'n sobran. Jo trech lo meu passarell de cant suau y la pintada cadernera que té set blanchs, penjo les gavies a la paret del devant de casa, y desde ma botiga escolto sos cants finíssims que pera mi venen a ésser com una òpera, però una òpera de pobre.
 A l'hora baxa, surten los vehins dels pisos a pendre la fresca, y'ls de les botigues, posats en mànega de camisa, trayem cadires a fóra la porta y fem tertúlia, tot cremant lo cigarret y enrahonant fins a l'hora de anar a retiro.
 Per sant Joan ò sant Jaume, no hi hà més, se té de fer sortija. Ja dies abans venen los noys dientme:
 — Senyor Ponet , que no farem sortija?
 — Y donchs? Ara més que may;si diu qu'anirèm tan be! —
 Vaja, ja la tenim armada; la botiga de casa es lo punt de reunió de tota la quitxalla quan tornan d'estudi : y's fan cadenes, llargandaxos, bombes, salomons, tot ab papers de colors; y l'un crida per assò; l'altre disputa per no rès; aquell se crema per que'l motejan; lo d'ensà fa'l bot per que no l'hi dexan ser; un altre, fent lo rebech, llensa la gorra y no vol serhi més per que no'l dexan ajudar; y tots cridan ò riuen, s'inquietan, renyexen y desencaxan ab los dits xichs, ò's pegan cops a l'esquena fent quart regular, y fan una tabola, un soroll de crits y rialles, que la botiga de casa ve a semblar lo sarau, de la Patacada.
 La mestressa que, apesar dels seus anys, es molt viva de geni, surt tota enfadada y'ls renya per que no li dexan sentir l'hora qu'es, per tirar la col a l'olla, y encarantse ab mi'm diu: — ^Y tu de què hi servexes aquí? no'ls sabs fer tenir quietut?
 — Be, dòna, — li faig jo; — ara mateix els anava a cridar; no t'hi enfondes, però si tu ja'ls reptas...tant se val!
 — ¿Y que no veus quina botiga posan? Ey, tu, bàxa de la cadira! Posèu axò a son lloch.
 — Vés, vés, no t'amohines, tot s'endressarà.
 — Mare de Deu, quín home! Ets més criatura tu que no pas ells. Una botiga com un cop de puny, y sempre la tenim plena de canalla, que ara mateix sembla una bordería.
 — Be, dóna, — li dich jo tot amoxantla; — no t'atabales; déxa fer; axò es un cop l'any. —
 Y'l día de la sortija, de casa surt lo cubell y l'aygua pera omplirlo, ab un mullader que fan... que la mestressa, quan ja està prou cansada de passar la bayeta per les rejoles, se fica a la cuyna, surt ab la escombra y empayta a tot bitxo, y a mi no sé quin sant del cel me guarda que no'm fassa córrer com als demés. Però jo li faig entendre que, posats al compromís, lo tenim que seguir. Y ve la sòrt de la paella y de l'olla y lo plat plè de cendra, y'ls sachs, y tot surt de casa, tot ho proporciona ella, reganyant y havèntseles ab mi. Per aquest motiu, mon carrer no pert may la seva alegría, y, quan no hi hà sortija, hi tenim fira, y may hi manca algun bateig ab sarau, y hi tenim també senyors que fan caritat tots los disaptes, y en un pis hi ensejan coros, y no'ns falta la llista de la Rifa dels Empedrats en la porta de casa de D. Manel, qu'es regidor, y, com hi hà en lo barri Dolores, Antonies, Carmes, y Josephs, Paus, Peres y Marianos etz., vol dir que tot sovint tenim la copla d'en Pallofa [2] que venen a donarnos los bons dies a sò de guitarra y violí, y's veuen passar minyones ab plats de matons de monja, y aprenents ab plats de crema, ò tortells, ò confitures, qu'encara que un no'n taste, ja s'hi entreté la vista y fa desitjar que nostre sant s'acoste per satisfer lo paladar. Y, vaja! ja ho tinch dit: es lo millor carrer del mapa, tant per les diversions, com per la gent de be, y'm sabría greu que'm desenganyesseu, per que li tinch lley y'm sembla més bonich ab ses cases velles que d'altres que les tenen estucades.

* * *

 Benehit sía'l meu carrer! d'aquells temps de ma joventut ja pochs vehins hi restan; jo hi he vist succehirse dues generacions. Alabat sía Deu que tanta mercè'ns fa! Ara ja no hi trobo pler com algun día! tots los meus companys son morts; aquells vehins de tanta broma, van perdent cada dia l'humor. Mes jo l'estimo aquest bossí de carrer, per estret que sia, ab ses cases altes y ses llargues canals que d'una banda a l'altra sembla que's toquen, com a bons amichs que s'allarguen festosament les mans! Jo l'estimo: aquí han nascut los fills del meu cor! d'aqui sortiren aquelles prendes qu'encara adoro: mon germà gran y'l més petit: l'Andreuet, que, vell com so, encara'l crido en somnis y ell, pobret, baxa del cel per'aconsolarme y'm torna'ls petons ab que l'afalago y fuig cap al cel a pregar per nosaltres. Y aquell fillet meu, hermós com los àngels, que Deu nos lo pregué enamorat de sa gentilesa! ... Finalment, aquí mos cabells s'han tornat blanchs; aquí en est carrer, entre penes y goigs, he guanyat lo bossí de pà, gustosíssim y modest, que'm procura una vellesa tranquila, per que també tinguí una joventut honrada; per que so estimat de tothom y no he volgut mal a ningú; y Ell vulla, quan sia servit cridarme, qu'aquí acluque'ls ulls, y al llensar lo derrer sospir, puga pujar al cel, al sortir per sempre de mon carrer.

Mars, 1877.
  1. Axís s'anomenava aquella barriada.
  2. Un dels cegos que passa per les cases a dar los bons dies.