Diàlegs I - Critó

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sumari (Critó) Critó
Diàlegs I
Notícia preliminar (Eutífron)





CRITÓ


St. I
p. 43

Sòcrates, Critó


 aSòcrates.— Per què compareixes a aquesta hora, Critó? O és que no és encara molt dejorn?
 Critó.— Molt, encara.
 S.— Quina hora deu ésser?
 C.— Punta d'alba.
 S.— M'estranya que el guarda de la presó t'hagi volgut deixar entrar.
 C.— Ens coneixem de venir sovint aquí, Sòcrates, i demés ha rebut de mi algunes gratificacions.
 S.— Has arribat ara, o ja fa estona?
 C.— Ja fa una estona.
 bS. — I doncs, per què no em despertaves de seguida en lloc de seure en silenci al meu costat?
 C.— No, per Zeus, Sòcrates, jo mateix no hauria volgut haver de sofrir una vetlla i un dolor tals; així fa estona que m'admiro de veure com és suau el teu dormir; i no et despertava expressament perquè passessis aquest temps el més dolçament possible. De tota la vida, que en les més diverses ocasions t'he considerat feliç pel teu caràcter, però mai tant com ara, en veure amb quina tranquil·litat i quina calma suportes la calamitat present.
 S.— Tanmateix, oh Critó, no m'escauria, a la meva edat, de rondinar perquè he de morir.c
 C.— D'altres de vells com tu es troben en aquesta desgràcia, i l'edat no els fa desentendre's pas de revoltar-se contra llur destí.
 S.— Això és cert. Però, per què has vingut tan de matí?
 C.— Per portar-te una nova angoixosa no per a tu, pel que veig, sinó per a mi i per a tots els teus amics, tan angoixosa i tan dura com per a mi no n'hi ha cap altra.
 S.— Quina nova? Tal volta que ha arribat la nau de Delos,[1] a l'arribada de la qual he de morir?d
 C.— No és encara aquí, però em sembla que ha d'arribar avui, pel que anuncia gent vinguda de Súnion que l'han deixada allí. D'aquestes noves resulta que serà aquí avui, i per tant demà, oh Sòcrates, finirà la teva vida.
 S.— En hora bona, Critó; si això ha d'ésser plaent als déus, així sia. Però no penso que arribi avui.
 C.— Què t'ho fa creure?44
 S.— Jo et diré. He de morir l'endemà del dia que arribarà la nau.
 C.— Així ho diuen els que disposen d'aquestes coses.
 S.— Per això justament penso que no vindrà avui sinó demà. Aquesta idea em ve d'un somni que he tingut, ara mateix, aquesta nit. Tal volta, doncs, has fet bé de no despertar-me.
 C.— Quin ha estat el somni?
 S.— M'ha semblat que se m'acostava una dona bella i ben plantada, tota vestida de blanc, bque em cridava i em deia: oh Sòcrates, al tercer dia arribaràs als camps fèrtils de Ftia.[2]


Arguments de Critó a favor de la fugida


 C.— Quin somni tan singular, Sòcrates!
 S.— Ben clar, al meu entendre, Critó.
 C.— Massa, pel que a mi em sembla. Però, oh estimat Sòcrates, creu-me ara encara i salva't. Car si tu mors, no serà per a mi una sola calamitat, sinó que ultra ésser privat d'un amic com no en trobaré mai un altre, a molts dels que no ens coneixen bé ni a tu ni a mi, cels semblarà que havent-te pogut salvar despenent diners, jo me n'he desentès. I digues: hi ha res de més vergonyós que semblar fer més cas dels diners que dels amics? Car la major part de la gent no voldrà creure que tu no has volgut sortir d'aquí, malgrat que tots ho desitjàvem.
 S.— Però què se'ns en dóna de l'opinió de la gent? Els millors, en el parer dels quals val més aviat la pena de pensar, creuran que les coses han passat com han passat realment.
 dC.— Però tu veus prou que cal ocupar-se també de l'opinió de la gent. Perquè el cas actual demostra que la gent pot produir no pas un mal petit, sinó gairebé el més gran de tots, quan algú és calumniat prop d'ella.
 S.— Tant de bo que la gent pogués produir els mals més grans, per tal que també pogués produir els béns més grans; així estaria bé. Però no pot produir res de les dues coses; car no té capacitat d'actuar ni amb seny ni sense; sinó que fa el que li duu l'atzar.
 eC.— Potser és així. Però digues-me, Sòcrates, tens por per mi i pels altres amics que si tu te'n vas d'aquí els sicofants[3] ens suscitaran alguna qüestió per haver-te fet fugir i ens veurem obligats a perdre tota la fortuna o almenys molts de diners i a sofrir encara al damunt alguna cosa més? 45Si tens por d'això deixa-ho córrer. Car és just que els que et salvem sofrim aquest perill i un de més gros si calgués. Creu-me doncs i no facis pas altra cosa...
 S.— Això és el que em preocupa, Critó, i moltes altres coses.
 C.— Doncs no temis això. Car comencen per no ésser gaires els diners que volen els que estan disposats a salvar-te i a treure't d'aquí. I després, no veus que els sicofants són cosa baixa per la qual no caldria despendre gaires diners? Tota la meva fortuna és a la teva disposició, i crec que és suficient. bPerò si tu preocupant-te per mi no volguessis despendre-la, hi ha aquí els forasters[4] disposats a fer les despeses necessàries. Un d'ells precisament, Símmias de Tebes, ha portat la suma necessària. I estan també decidits a aportar-la, Cebes i molts d'altres.[5] Doncs el que et deia: no defugis, per aquesta por, de treballar per salvar-te, ni tampoc no pensis, com deies davant del tribunal,[6] que fugint d'aquí la vida et seria difícil, perquè no sabries què fer. cCar en molts d'altres llocs, fora d'aquí, on arribaràs seràs molt ben rebut: si vols anar a Tessàlia, hi ha allí hostes meus que et tindran en gran estima i procuraran la teva seguretat talment que ningú de Tessàlia no et farà res de mal.
 I endemés, Sòcrates, no em sembla just que tu et traeixis a tu mateix podent-te salvar, car tu fas per manera que et passi allò que els teus enemics et volien preparar i t'han preparat, volent-te perdre. I encara més, em sembla que traeixes els teus fills,[7] car podent-los pujar i educar, dte'n aniràs abandonant-los, de tal manera que, en el que depèn de tu, viuran com l'atzar voldrà, i els passarà, naturalment, el que acostuma a passar en les orfandats amb els orfes. Doncs bé; o bé cal no posar criatures al món, o bé cal esforçar-se a llur costat per pujar-les i educar-les; però tu em sembla que tries el camí més fàcil. I cal tanmateix triar el que triaria un home bo i valent; sobretot quan un diu que s'ocupa de la virtut per tota la vida. Quant a mi, jo m'avergonyeixo per tu i per nosaltres, els teus amics, eque sembli tot el teu cas covardia de part nostra: la teva compareixença davant del tribunal, podent no comparèixer, el curs mateix del judici tal com es va desenrotllar i aquesta fi, el més ridícul de tot, que farà semblar que per 46maldat i covardia ens havem desentès del que passava sense salvar-te ni nosaltres ni tu mateix, essent possible i realitzable si cadascú hagués fet alguna cosa del que devia. Mira tot això, Sòcrates, que no caigui sobre el mal encara la vergonya damunt de tu i de nosaltres. Decideix-te, doncs, o millor, no és hora de decidir-se sinó d'haver-se decidit. I només hi ha temps d'una decisió; car aquesta nit cal que s'hagi fet tot. Si ens entretenim ja no serà res possible ni realitzable. Per tant, Sòcrates, de qualsevol manera que sigui, creu-me i no facis res més que el que et dic.


Els arguments de Sòcrates contra la fugida


 bS.— Amic Critó, els teus esforços foren molt d'agrair si endemés fossin justos; si no ho són, tant com més insistents, són més enutjosos. Cal doncs examinar si tot això que dius s'ha de fer o no, perquè jo no d'ara sinó de sempre tinc el principi de no obeir a res més que a aquella raó que en haver-la examinada em sembla millor. Dels raonaments que feia en temps passats no me'n puc desdir perquè m'ha esdevingut aquest fat, ans em semblen si fa no fa iguals, i els respecto i els honoro ara igual que abans. cSi no tenim, doncs, res de millor a dir en aquesta ocasió, sàpigues que no cediré a les teves instàncies encara que la força de la gent vulgui, més que ara, fer-nos por com a criatures,[8] evocant-nos la presó i la mort i les confiscacions. Com ho examinaríem més ordenadament? Començant per aquell raonament que tu feies sobre els parers, això és, si tothom té raó o no, di examinant si és cert que hi ha parers que cal tenir presents i d'altres que no. O és que fins que s'ha esdevingut que he de morir aquest raonament era cert, ara però es veu clar que només era dit per parlar i que només era, ben cert, que broma i enraonia? Desitjo examinar juntament amb tu, Critó, si el raonament sembla altrament ara que m'esdevé això, o el mateix, i si cal deixar-lo córrer o bé obrar segons ell. Em sembla, doncs, que tots aquells que semblen parlar per alguna cosa, diuen el que jo deia ara mateix, que dels parers dels homes n'hi ha que cal tenir presents i d'altres que no. eAixò, pels déus, Critó, no et sembla dit amb raó? Car tu segons el que es pot humanament preveure no has de morir demà 47i la desgràcia actual no et pot fer desviar. Fixa't, doncs; no et sembla just de dir que no cal respectar tots els parers dels homes sinó uns sí i d'altres no i no els de tots els homes sinó els d'uns sí i els dels altres no? Què dius? No et sembla bé això?
 C.— Em sembla bé.
 S.— Així els parers justos han d'ésser respectats, però els erronis no?
 C.— Sí.
 S.— Però els parers justos no són els dels homes intel·ligents i els erronis els dels ignorants?
 C.— Com podria ésser altrament?
 S.— Està bé: què diríem sobre aquest cas? Un home que fa exercicis gimnàstics per dedicar-se a la gimnàstica, bté presents l'elogi i la censura i el favor de tots els homes o només els d'aquell que s'escau a ésser metge o mestre de gimnàstica?
 C.— D'aquell sol.
 S.— Per tant, li cal només témer les censures i felicitar-se dels elogis d'aquell únic i no dels de la gent.
 C.— És evident.
 S.— Així, doncs, cal que obri i s'exerciti i mengi i begui, segons el parer de l'entès i del mestre més que no segons els parers de tots els altres.
 C.— Així és, en efecte.
 cS.— Bé; i si desobeeix i no atén el parer i els elogis d'aquell i fa cas de les raons de la gent que no hi entén res, d'aquesta feta no li vindrà cap mal?
 C.— És clar que sí.
 S.— I quin serà aquest mal? I on atacarà aquest mal, a quina part del desobedient?
 C.— Evidentment al cos, car aquest es desfarà.
 S.— Dius bé. Així mateix passa amb totes les altres coses, Critó, per tal de no revisar-les una per una; així, doncs, quan es tracta del just i de l'injust, i del lleig i del bell, i del bo i del dolent, que són justament les coses sobre les quals estem deliberant, ens cal seguir i témer l'opinió de la majoria, do bé la d'aquell sol, si és que en això hi ha cap mestre, davant del qual cal avergonyir-se i témer més que no davant de tots els altres? Aquell a qui no podem deixar de seguir, sense destruir i fer malbé allò que millora amb l'obrar just i es desfà amb l'obrar injust? Per ventura no tinc raó?
 C.— Jo ho penso així mateix, Sòcrates.
 S.— I bé: si allò que millora amb un règim sa i es destrueix amb un règim malsà, ho espatllem no obeint el parer del mestre, val la pena de viure amb aquesta ruïna? I això, és el cos o no?e
 C.— Sí.
 S.— Val la pena de viure amb un cos inútil i desfet?
 C.— No, en absolut.
 S.— I valdrà la pena de viure tenint destruït allò que es fa malbé amb l'obrar injust i millora amb l'obrar just? O hem de tenir per més vil que el cos allò, sigui el que sigui, de nosaltres, amb què es relacionen la injustícia i la justícia?48
 C.— Cert que no.
 S.— Ans bé, ho hem de tenir per més noble?
 C.— En absolut.
 S.— No ens cal doncs, amic meu, preocupar-nos del que ens dirà la majoria, sinó aquell que és mestre en matèria de justícia i injustícia, l'únic i la mateixa veritat. Així, doncs, tu comences per dir que cal preocupar-se de l'opinió de la gent respecte del just i del bell i del bo, i de llurs contraris. Sí, però la gent, pot dir algú, ens pot fer morir.
 bC.— És evident que algú diria això, Sòcrates. Tens raó.
 S.— Però, car amic, el principi que hem establert em sembla subsistir igualment que abans; altrament examina ara si subsisteix encara o no, el principi que diu que el que cal posar per damunt de tot, no és viure sinó ben viure.
 C.— Subsisteix encara.
 S.— I que el ben viure és el mateix que el viure just i moral, subsisteix o no subsisteix?
 C.— Subsisteix.
 S.— Així doncs, segons el que havem establert, cal examinar si és just que jo intenti de sortir d'aquí sense voler-ho els atenesos o no és just. cSi això sembla just, intentem-ho; si no, deixem-ho córrer. Quant al que tu dius, les reflexions que fas sobre la pèrdua de la fortuna, l'opinió pública, i el pujar les criatures, no són en realitat, Critó, sinó consideracions pròpies dels que amb la mateixa lleugeresa farien morir que ressuscitarien després si poguessin, en cap cas, però, reflexivament; això és, de la gent. Però, a nosaltres, donat que la raó ho determina així, no ens cal examinar res més que el que ara mateix dèiem, si obràvem justament tenint, dpels que em treguin d'aquí, diners i agraïment, fugint jo i tu fent-me fugir, o en realitat obrem injustament fent totes aquestes coses? I si ens sembla que és obrar injustament, no ens cal pensar si en romandre i acceptar la situació amb calma, ens cal morir o sofrir alguna altra pena per tal de no fer la injustícia.
 C.— Bé em sembles parlar, Sòcrates. Veges, doncs, què hem de fer.
 S.— Examinem-ho, amic meu, en comú, i si tens res a objectar al que jo digui, contradigues-me i obeiré; esi no, acaba ja, mon car amic, de repetir-me la mateixa cançó que cal fugir d'aquí sense voler-ho els atenesos. Car jo tinc molt d'interès a obeir-te, però no contra la meva voluntat. Mira, doncs, si els principis de les nostres reflexions et satisfan, 49i prova de respondre al que et preguntaré en tota consciència.
 C.— Ho provaré.
 S.— En cap cas, dèiem, cal obrar amb intenció injustament, o en alguns casos sí i en d'altres no? O bé mai no és bo ni bell d'obrar injustament, com havíem convingut en temps passats moltes vegades? cosa que ara havem repetit? O bé totes les nostres opinions anteriors en aquests pocs dies s'han dissipat i a la nostra edat, Critó, vells com som, hem pogut parlar fa tanta estona seriosament sense tenir esment que no dèiem res més que criaturades? bO bé, més aviat, tot subsisteix com dèiem, que ho accepti la gent o no? I per bé que ens calgui sofrir coses pitjors o millors, sempre obrar injustament, per l'home que obra així, en totes les ocasions és un mal i una vergonya? Ho afirmem així, o no?
 C.— Ho afirmem així.
 S.— Mai no cal, doncs, obrar injustament.
 C.— Mai.
 S.— Ni havent rebut la injustícia, cal tornar-s'hi amb la injustícia, com pensa la gent, donat que cal no obrar mai injustament.
 cC.— Evidentment que no.
 S.— I bé; s'ha de fer el mal, Critó, o no?
 C.— Cal no fer-lo, Sòcrates.
 S.— Què, doncs, fer mal quan s'ha sofert el mal, és just, com diu la gent, o no és just?
 C.— No és just.
 S.— Car fer mal algú no és distint d'ésser injust.
 C.— Dius veritat.
 S.— I tampoc no cal tornar la injustícia ni fer mal a ningú encara que sofrim per la seva culpa. I mira bé, Critó, que concedint-me això, dno ho acceptis contra la teva opinió, car sé prou bé que a ben pocs sembla i semblarà així. Entre els que ho accepten i els que no ho accepten no pot existir deliberació en comú, ans necessàriament s'han de menysprear examinant els uns les decisions dels altres. Reflexiona, doncs, bé, si estàs d'acord amb mi i penses com jo, i posem, per tant, per principi, que mai no està bé d'obrar injustament ni de tornar la injustícia, ni havent sofert el mal de tornar-s'hi fent el mal, o bé et separes i no vols participar d'aquest principi. eQuant a mi, abans em semblava cert i ara encara m'ho sembla. Si, doncs, estàs en el que havem dit, escolta el que seguirà.
 C.— Estic en el que havem dit i em sembla el mateix que a tu. Parla.
 S.— Segueixo, doncs, o millor, pregunto: si algú ha promès a un altre alguna cosa de just, ho ha de fer o l'ha d'enganyar?
 C.— Ho ha de fer.
 S.— Partint d'això, fixa't bé: si fugim d'aquí desobeint a la ciutat, fem cap mal i justament a qui menys cal fer-lo, o no? 50I restem en el que haviem convingut que és just o no?
 C.— No puc respondre a la teva pregunta, Sòcrates, perquè no la comprenc.


L'aparició de les lleis


 S.— I bé, considera això. Si estant a punt de fugir — o com vulguis anomenar-ho — les lleis i el comú de la Ciutat s'aixequessin davant de nosaltres i ens diguessin: Digués-nos, Sòcrates, quina en portes de cap? Et proposes res més, amb la feta que t'emprens, bque destruir-nos a nosaltres, les lleis i la Ciutat, en conjunt, en el que depèn de tu? O és que et sembla que pot subsistir i no ensorrar-se un Estat, on les decisions judicials no tenen cap força, ans els particulars les invaliden i les destrueixen? Què respondríem, Critó, a aquestes preguntes i a altres per l'estil? Moltes coses diria, tanmateix, un orador sobre aquesta destrucció de la llei que determina que les decisions judicials, un cop pronunciades, han d'ésser vàlides. cO bé diríem: la Ciutat ens ha fet injustícia i no ens ha jutjat rectament. Diríem això, o què diríem?
 C.— Això diríem, per Zeus, Sòcrates.
 S.— I què, si les lleis ens diguessin: és això Sòcrates, el que s'havia convingut entre tu i nosaltres, o bé més aviat que les decisions que pronunciava la Ciutat havien de romandre vàlides? I si ens estranyàvem d'aquestes paraules, tal volta ens dirien: Sòcrates, no t'estranyis del que ha estat dit, ans respon, puix que tens l'hàbit de preguntar i de respondre. Parla, quins retrets tens a fer contra nosaltres i contra la Ciutat dper a intentar destruir-nos? Primerament, no fórem nosaltres qui et donàrem naixença i no fou mitjançant nosaltres que el teu pare prengué la teva mare per muller i t'engendrà? Digues: a aquelles lleis d'entre nosaltres que s'ocupen del matrimoni, els fas algun retret perquè no et semblen bé? No faig cap retret, faria jo. I a les que es refereixen a la cura i educació dels infants, segons les quals tu has estat educat? No et sembla que manem bé, les lleis d'entre nosaltres que versen sobre això, quan ordenàvem al teu pare que t'eduqués en la música i en la gimnàstica? eMolt bé, faria jo. Bé; i després que has estat posat al món, pujat i educat, gosaries dir ara que no ets nostre, el nostre fill i el nostre esclau, igualment que els teus ascendents? I si això es així, et pots pensar que el mateix dret hi ha per tu que per nosaltres, i que el que nosaltres emprenguem de fer-te, és just que tu t'hi tornis fent-nos-ho? Tu i el teu pare, o tu i el teu senyor, si per atzar en tinguessis, no teniu els mateixos drets, talment que en sofrir d'ell alguna cosa la hi puguis fer al teu torn, en sentir un mal mot li responguis, 51o en pegar-te li peguis, o moltes altres coses per l'estil? I en canvi, contra la pàtria i les lleis, t'és permès que si nosaltres volem ensorrar-te perquè ho tenim per just, tu, al teu torn, pretens en la mesura de les teves forces ensorrar-nos a nosaltres, les lleis i la pàtria, i dius que això és obrar bé, tu que seriosament t'ocupes de la virtut? O és que ets tan savi que se t'oculta que la pàtria té més valor i és més sagrada i respectable i està en bposició més elevada als ulls dels déus i dels homes de seny que la mare i el pare i els altres ascendents? I que quan està irada cal cedir i tractar de calmar-la més que no al pare? I que cal o bé convèncer-la, o bé fer el que mana i sofrir amb calma si determina de sofrir, ni que sigui ésser assotat o encadenat o dut a la guerra a ésser ferit o a morir? I que cal fer tot això i així és just; i mai no s'ha de cedir ni de recular, ni d'abandonar el lloc, ans en la lluita, i a la presó, i pertot arreu, cal fer el que mana la Ciutat i la pàtria, co convèncer-la de la manera que s'avingui amb la justícia? I que la violència, que és impietat d'usar-la amb el pare i la mare, més ho és encara d'usar-la amb la pàtria? Què respondríem a això, Critó? donaríem la raó a les lleis o no?
 C.— A mi em sembla que sí.
 S.— Pensa doncs, Sòcrates, dirien potser les lleis, si nosaltres tenim raó en dir que no és just d'intentar fer-nos el que intentes. Car nosaltres que t'havem posat al món, que t'havem pujat, que t'havem educat, que t'havem fet participar, com a tots els altres ciutadans, dde tots els béns que estaven a la nostra mà, proclamem, malgrat això, que qualsevol dels atenesos que vulgui, després que ha estat declarat major d'edat i ha pres coneixement de la vida pública i de nosaltres, les lleis, pot, si no li plaem nosaltres, sortir emportant-se totes les seves coses i anar-se'n allà on vulgui. I cap de nosaltres, les lleis, no és un entrebanc ni posa prohibició a això, que si algú de vosaltres no plaent-li nosaltres ni la Ciutat vol anar-s'en a una colònia o a un altre lloc, se'n vagi allà on vulgui emportant-se el que és seu.e
 Aquell que de vosaltres roman, havent vist com administrem la justícia i com governem la Ciutat, ja diem que reconeix de fet que el que nosaltres ordenem s'ha de fer, i el que no obeeix diem que és culpable triplement; perquè havent-li donat la vida no ens ha obeït, perquè no ens ha obeït havent-lo pujat, i perquè havent promès d'obeir-nos ni ens obeeix ni prova de convèncer-nos si fem res que no estigui bé, malgrat que nosaltres només proposem i no determinem asprament, 53deixant un dels dos camins: o bé convèncer-nos o fer-ho; ell, però, no fa cap de les dues coses.
 En tots aquests retrets, et dic, Sòcrates, incorreràs, si fas el que et proposes i no en menys de grau que els demés atenesos, ans tu més que ningú.
 I si jo digués: per què això? Tal volta em renyarien amb raó, dient-me que jo sóc un dels atenesos que més especialment ha acceptat aquest compromís. bCar dirien: Sòcrates, hi ha grans proves que et plaem nosaltres i la Ciutat. Car no hauries romàs a la Ciutat molt més que tots els altres atenesos, si no t'haguéssim plagut especialment. Car tu no has sortit de la ciutat a veure cap festa forastera,[9] [llevat d'una vegada a l'Istme,] ni has anat a cap altre lloc sinó amb l'exèrcit, ni has emprès cap viatge com fan els altres homes, ni el teu desig t'ha dut a conèixer altres ciutats i altres lleis, cans nosaltres i la nostra ciutat érem prou per a tu; tan decididament ens has triat i t'has compromès a portar la teva vida ciutadana segons nosaltres, que entre altres coses has tingut infants a la ciutat, bona prova que et plaïa. Encara, en el mateix judici podies triar si haguessis volgut l'exili, i el que ara emprens sense consentiment de la ciutat, aleshores ho hauries fet amb consentiment.[10] Però tu et feies veure, aleshores, que no et sabia greu la mort, ans t'estimaves més, segons deies, la mort que l'exili; i avui sense avergonyir-te d'aquelles paraules ni preocupar-te de nosaltres, les lleis, et proposes de destruir-nos, fent una cosa que l'esclau més vil no faria: det disposes a fugir contra tots els acords i pactes segons els quals havies consentit a conduir la teva vida ciutadana. Respon ara, abans de res més, a això, si tenim raó quan diem que tu havies consentit a viure segons nosaltres, de fet, i no purament de paraula, o no tenim raó? Que diríem a això, Critó? Podríem fer altra cosa que assentir?
 C.— Necessàriament hauríem d'assentir, Sòcrates.
 S.— Fas res més, continuarien, que violar els acords i els compromisos amb nosaltres, econvinguts per tu sense violències ni engany, ni ésser obligat a decidir-te en poc temps, ans havent tingut setanta anys per anar-te'n si no et plaïem nosaltres ni et semblaven justos els convenis. Però tu, ni t'has estimat més Lacedemònia, ni Creta,[11] encara que dius que són ben regides, ni cap altra de les ciutats hel·lenes ni estrangeres, 53ans t'has mogut menys d'aquesta que els impedits, els orbs i els altres invàlids; vet aquí fins a quin punt t'agradava més que no als altres atenesos la ciutat, i amb la ciutat les lleis; car com podria plaure una ciutat sense plaure ensems les lleis? I ara, justament, no vols restar en el que havem acordat? Creu-nos, Sòcrates, i no t'exposis al ridícul sortint de la ciutat.


La fugida no fóra tampoc útil


 Car, pensa, violant això, cometent aquesta falta, quin bé es produeix per a tu i per als teus amics. Que corren el perill d'ésser exiliats a llur torn i d'ésser exclosos de la ciutat, bo de perdre la fortuna, gairebé és segur. Però tu mateix, ja d'antuvi, si te'n vas a cap de les ciutats que hi ha a prop, a Tebes o a Megara[12] — que són totes dues ben regides — hi aniràs com un enemic d'aquella ciutat, Sòcrates, i tots aquells que portin voluntat a llur pàtria et miraran amb mals ulls, pensant que ets un destructor de les lleis, i així fortificaràs l'opinió dels jutges, perquè semblarà que hagin jutjat rectament. cCar aquell que destrueix les lleis és molt verosímil que sigui un desencaminador dels joves i de la gent poc entenimentada. Evitaràs doncs les ciutats que tenen bones lleis i els homes més honorables? I et creus que per fer això val la pena de viure ? O bé t'hi acostaràs i sense vergonya de cap mena els diràs... què els diràs, Sòcrates? Potser el que deies aquí, que no hi ha res millor per als homes que la virtut i la justícia i les lleis i el bon regiment? I no et sembla que faràs un trist paper obrant així? No cal dubtar-ho.d
 Però segurament t'allunyaràs d'aquestes ciutats per anar a Tessàlia,[13] prop dels hostes de Critó; car allí és on hi ha més desordre i intemperància, i tal volta escoltaran encisats la manera divertida com vas fugir de la presó, embolicant-te en unes vestidures o cobert amb una pell o d'una altra de les maneres com acostumen a disfressar-se els fugitius i havent canviat el posat. Que essent un vell i restant-te, pel que es pot suposar, poc temps de vida, goses estimar tan furiosament el viure eque manques a les lleis més grans, et penses que ningú no t'ho dirà? Potser no, si no molestes a ningú. Però, en cas contrari, te n'hauràs de sentir moltes d'indignes de tu, Sòcrates. Adulant i servint a tothom viuràs, doncs, sense fer res més que prendre part en convits a Tessàlia com si haguessis anat a Tessàlia només a banquetejar? I on se'ns n'hauran anat aquells raonaments sobre la justícia i les altres virtuts? 54Dius que és per causa dels fills que vols viure, per tal de pujar-los i educar-los? Com? Emportant-te'ls a Tessàlia els voldràs pujar i educar, fent-los estrangers, perquè al damunt de tot encara t'hagin d'agrair això? O restaran aquí i seran més ben pujats i educats sense tu estar amb ells només perquè tu encara vius? Els teus amics tindran cura d'ells. O és que potser si emigraves a Tessàlia se n'ocuparien, però si emigres a l'Hades no se n'ocuparan? Si res pots esperar dels que es diuen amics teus, és ben clar que sí.b
 Doncs bé, Sòcrates, creu-nos a nosaltres que t'hem fet el que ets i no posis els infants ni la vida ni res davant de la justícia, per tal que en anar-te'n a l'Hades tinguis tot això per defensar-te davant dels que allí governen. Car, ja aquí en aquest món, aquesta conducta manifestament no és ni millor, ni més justa, ni més pia per a tu ni per a cap dels teus, ni arribant allà baix serà millor. Car ara moriràs, si mors, cper una injustícia no de nosaltres, les lleis, sinó dels homes, mentre que si fuges vergonyosament oposant a la injustícia la injustícia, tornant mal per mal, violant els acords i els compromisos que tens amb nosaltres, i fent el mal a qui menys has de fer-lo, car en fas a tu mateix, als amics, a la pàtria i a nosaltres, estarem enutjades contra tu per tota la vida, i a l'Hades les nostres germanes, les lleis d'allí, no et faran bona acollida sabent que vas intentar destruir-nos en tot el que estava a la teva mà. No et deixis, doncs, convèncer per Critó fent el que diu, ans fes més aviat el que diem nosaltres.d
 Aquestes coses, car amic Critó, prou saps que em sembla sentir-les com als iniciats en els misteris coribàntics[14] els sembla sentir el ressò de les flautes, i en mi el so d'aquestes paraules ressona talment, que fa que no pugui sentir cap altra cosa.
 Sàpigues només que de tot això que ara em sembla, si parles en contra, parlaràs en va. Però si creus poder aconseguir res, parla.
 C.— No tinc res a dir, Sòcrates.
 eS.— Deixa-ho córrer, doncs, Critó, i fem allò que jo dic, puix que el déu ens duu per aquesta via.




  1. Aquest navili conduïa cada any una processó a Delos en record de l'expedició de Teseu amb les set parelles i llur feliç tornada. Durant el temps que el vaixell era fora no es podia executar cap pena capital a la ciutat. (Vegi's Fedó, 58a i sg.)
  2. Ilíada, 9, 363.
  3. Els sicofants tenien originàriament ta comanda de denunciar els que exportaven figues de l'Atica. Així l'etimologia del mot és: σῦκον, figa, i φαίνω indico. Després esdevingueren delators de professió, una mena de policia secreta, molt poc considerada pero temible, al servei dels polítics.
  4. Perquè són forasters, els sicofants no poden exercitar contra ells llurs males arts.
  5. Símmias i Cebes els dos tebans deixebles del pitagòric Filolau; amics de Sòcrates; interlocutors en el Fedó. Sembla que tots dos escriviren sobre qüestions filosòfiques.
  6. Apol. 37c
  7. Els fills de Sòcrates eren tres: un era en aquest temps adolescent, els altres dos infants. (Vegi's Apologia 34d). El primer es deia Làmprocles, els altres dos, Sofronisc i Menexen.
  8. El grec diu μορμολύττηται, és a dir, fer por amb el Μορμώ, un dels «papus» amb els quals s'espantava la mainada.
  9. Tots els atenesos importants anaven a veure les grans festes i jocs a Olimpia, Nemea o l'Istme. Els mots «llevat d'una vegada a l'Istme» es consideren una interpol·lació posterior suggerida potser per una tradició que Diògenes Laerci (II, 5, 7) rep de Favori, segons la qual Sòcrates hauria visitat l'Istme. Diògenes Laerci cita en el mateix passatge visites a altres llocs.
  10. Sòcrates no volgué fer la contraproposta d'exili, a la proposta de mort de Meletos, perquè deia que si els seus conciutadans no el podien sofrir menys el sofririen els altres. (Vegi's Apol. 37c i segs.). És el contrari, observa justament un editor (Owen), de la idea que «ningú no és profeta a la seva terra».
  11. Les constitucions d'Esparta i Creta feien predominar absolutament l'Estat sobre l'individu.
  12. A Tebes i a Megara dominaven governs oligàrquics.
  13. Tessàlia tenia entre els grecs molt mala reputació. La manca d'honorabilitat dels ciutadans, el desordre i insubmissió a la llei eren proverbials. Θεσσαλòν σόφισμα («murrieria tessaliana») era el nom que es donava a un acte de mala fe.
  14. L'iniciat en els misteris coribàntics sentia el ressò de les flautes en son interior fins molt després que les flautes havien sonat. Així els mots de les lleis ressonen llargament en l'interior de Sòcrates.