Diàlegs I - Sumari (Defensa)
| Sou al capítol «Sumari (Defensa)» | |||||
| Diàlegs I | |||||
|
Notícia preliminar (Defensa) | Defensa de Sòcrates | 
| ||
a) Introducció (17a - 18a). — Oposició entre el discurs dels acusadors i el que Sòcrates farà. En els acusadors, falsedats hàbilment exposades; en el seu, la veritat en mots simples. Sòcrates parlarà en l'idioma del carrer, perquè mai no ha estat davant d'un tribunal.
b) Les primeres acusacions (18a - 24b). — Les primeres acusacions són imprecises. Els acusadors són desconeguts, llevat d'un autor de comèdies. Els termes de l'acusació, reduïts a una veritable acusació judicial serien: «Sòcrates obra contra la llei; fa el que no és permès, estudiant les coses del cel i de la terra i fent semblar bona la mala causa i ensenyant tot això als altres». Sòcrates contesta pregant als assistents, molts dels quals han estat presents en les seves converses, si mai han sentit que parlés d'aquestes coses. Tampoc no és cert que ell cobri diners pels seus ensenyaments (18a - 20c).
Sòcrates explica l'origen d'aquests rumors. Proclamat per l'oracle de Delfos l'home més savi, i convençut que no era savi ni poc ni molt, volgué conèixer el sentit d'aquesta afirmació del déu. Per tal de saber-ho cercà entre els polítics, els poetes, els menestrals, aquells homes que, als seus ulls, eren superiors a ell. La recerca donà per resultat que ells es tenien certament per savis, però en realitat no ho eren, mentre que Sòcrates sabia que era ignorant i en aquest sentit sabia alguna cosa. D'aquestes investigacions han partit els odis (20d - 23c).
L'odi ha augmentat perquè els joves que l'escolten fan les mateixes proves que ell. D'ací ha nascut l'acció judicial present. Meletos està ofès pels poetes, Anitos pels polítics i menestrals i Licó pels oradors (23c - 24b).
c) L'acusació judicial (diàleg amb Meletos 24b - 28a). — El text de l'acusació oficial és: «Sòcrates és culpable de 1) corrompre la joventut, i 2) de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves». Sòcrates respon: a 1) primerament, que Meletos en realitat no s'interessa per l'educació dels joves i per tant no pot jutjar si ell els corromp o no, i segonament que el corruptor dels joves seria el més castigat, perquè hom no pot esperar sinó mals dels dolents (diàleg amb Meletos, 24b - 26a); a 2) respon obligant Meletos, en la continuació del diàleg, a declarar que Sòcrates no creu en cap déu, i fent veure
que, per altra banda, la seva fe en el seu δαεμόνιον prova que creu en alguna cosa de diví i per tant en els déus (26b - 28a).
d) La missió de Sòcrates (28a - 34b). — A la pregunta que algú podria fer, per què s'ocupa d'aquestes coses que han produït la maledicència de la gent i per tant el perill actual, respon Sòcrates que aquell que ocupa un lloc ha de mantenir-s'hi àdhuc havent-hi perill de mort. Àdhuc si li prometessin el perdó a condició de no continuar en les seves activitats actuals, ell hauria de rebutjar aquesta condició, tenint present, encara, que ni tan sols podem dir si la mort és un bé o un mal (28b - 30b).
Amb la seva condemna qui més perdria serien els atenesos mateixos, car Sòcrates és l'esperó adjudicat pel déu a la Ciutat, per tal d'excitar-los i fer-los ocupar de la virtut. La prova d'aquesta missió divina està en el seu desinterès pels seus afers personals, davant dels quals sempre ha posat l'interès dels atenesos (30c - 31c).
Hom podria encara dir: Per què ocupant-se dels atenesos prenent-los un a un, no s'ha ocupat dels afers públics? El seu daímon l'ha obligat de mantenir-se allunyat d'ells. Algunes experiències de la seva vida demostren que, si hom vol prendre part en la vida pública volent defensar sempre la justícia, corre el perill d'escurçar la vida (31c - 33a).
Sòcrates no ha tingut en realitat deixebles. Qui el vol escoltar quan parla, pot fer-ho. De l'ús que ell en farà, Sòcrates no n'és responsable. Però que ell no els corromp ho prova que cap dels seus oients, ni ningú de llurs famílies, no ha vingut a acusar~lo, ans molts d'ells són presents, disposats a assistir el suposat corruptor (33a - 34d).
e) Conclusió (34b - 35d). — Sòcrates no suplica amb llàgrimes davant dels jutges, ni porta els fills, com fan d'altres per inspirar pietat, no per orgull ni per menyspreu, sinó per la dignitat de la Ciutat als ulls del foraster, i perquè els jutges no s'han d'inclinar per la compassió sinó per la justícia.
(Després de la declaració de culpabilitat)
Després de meravellar-se del nombre escàs dels que han votat la seva culpabilitat, Sòcrates presenta una proposta de pena contra la de Meletos, que era la de mort. A Sòcrates, com a paga dels seus esforços pel bé dels ciutadans, no escau un mal sinó un bé, per tant el just seria que els atenesos el mantinguessin al Pritaneu. Ell no es pot fer la injustícia
de proposar un mal contra ell mateix. Si fos ric, proposaria una multa de tota la seva fortuna, car per a ell això no és un mal. Tal com està, no pot oferir sinó una mina. Els seus amics, però, li demanen que proposi trenta mines, i aquesta és la proposta que fa.
(Després de la condemna)
1. Al·locució als jutges que l'han condemnat. — Per molt poc temps (car no és probable que a la seva edat hagués viscut molt de temps) els jutges s'hauran fet culpables d'haver mort injustament un home. Sòcrates ha renunciat a emprar mitjans vergonyosos per defensar-se. La mort de Sòcrates no alliberarà els dolents de la crítica; al contrari, d'altres homes més joves faran una crítica més dura (38c - 39d).
2. Al·locució als que han votat la seva absolució. — La veu profètica no ha anunciat a Sòcrates cap mal. Això vol dir que la mort no ho és. Car la mort o és una nit sense somnis o és una emigració en un lloc on hi ha els altres morts, per tant també els altres homes. En cap dels dos casos no és un mal. Sòcrates prega als jutges que han votat a favor seu que, quan els seus fills seran grans, els turmentin com Sòcrates els ha turmentat a ells (39e - 42a).