A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
|
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.
|
A Deu siau, torons, per sempre á deu siau,
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels núbols é del cel de lluny vos distingía
Por lo repós etern, por lo color mes blau.
A Deu tú, vell Monseny que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra y neu,
Guaytas per un forat la tomba del Juheu,
E al mitx del mar inmens, la mallorquilla nau.
Jo ton soperbe front coneixia llavors,
Com conéixer pogués lo front de mos parents;
Coneixía també lo só de tos torrents,
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats persiguidors,
Ja no conech ni sent com en millors vegadas;
Axi d' arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruyts, é son perfum las flors.
Qué val que m'haja tret una enganyosa sort
A véurer de mes prop las torres de Castella,
Si l' cant dels trobadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós recort?
En va á mon dols pays en alas jo m' transport,
E veix del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m' queda mes plaher, no tinch altre conort.
Plaume encara parlar la llengua d'aquells sabis
Que ompliren l' univers de llurs costums é lleys
La llengua de aquells forts que acataren los reys,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muyra, muyra l' ingrat que al sonar en sos llavis
Per estranya regió l' accent natiu, no plora,
Que al pensar en sos llars no s' consum ni s' senyora
Ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.
En llemosì soná lo meu primer vagit
Quant del mugró matern la dolsa llet bebia;
En llemosí al senyor pregaba cada dia,
E cantichs llemosins somiava cada nit.
Si quant me trobo sol, parl' amb mon esperit,
En llemosì li parl, que llengua altre no sent,
E ma boca llavors no sab mentir ni ment,
Puix surten mes rahons del sentre de mon pit.
Ix donchs per espressar l' afecte mes sagrat
Que puga d' home en cor gravar la ma del cel,
O llengua á mos sentits mes dolsa que la mel,
Que m' tornas las virtuts de ma innocent edat.
Ix é crida pel mon que may mon cor ingrat
Cesserá de cantar de mon patró la gloria;
E passie per ta veu son nom é sa memoria
Als propis, als estranys, á la posteritat.
|
