Discussió:Sobre el temps

Notes del traductor:

sobre els estudis de filosofia de l’autora:

---el juliol del 1924 aprova la primera part del batxillerat,

---l’octubre del 1924 entra al liceu Victor-Duruy, on farà un any de filosofia amb René Le Senne,

---el juny del 1925 és acceptada al batxillerat de filosofia del liceu Henri IV, on tindrà Alain (Émile-Auguste Chartier) de professor durant tres anys, el seu primer verdader mestre i referent de filosofia

---a la fi de la primavera del 1928 és acceptada a l’Escola Normal Superior,

---l’octubre del 1928 entra a l’Escola Normal Superior, que compagina amb cursos de filosofia d’Alain,

---l’octubre del 1929 comença el segon any a l’Escola Normal Superior, on durant el curs prepara la memòria per al Diploma d’Estudis Superiors, de títol Ciència i percepció en Descartes,

---el juliol del 1930 defensa la memòria davant el tribunal,

---l’octubre del 1930 comença el tercer any a l’Escola Normal Superior, en què prepara l’agregació de filosofia i pateix les primeres migranyes fortes,

---el juliol del 1931 és admesa a l’agregació i nomenada professora de filosofia al liceu de noies de Lo Puèi de Velai (Le Puy), al departament de Lo Naut-Léger (Haute-Loire), a l’Alvèrnia.

de fora el text:

[1] Simone Weil escriu aquest assaig als 20 anys d’edat, durant el primer any d’estudis a l’Escola Normal Superior.

[2] l’assaig fou publicat als Libres Propos núm. 8, el 20 d'agost del 1929, sota la rúbrica “Essais”.

[3] els Libres Propos (de subtítol Journal d’Alain), era una revista de format de butxaca que es publicava a Nîmes a partir de 1921, tot primer setmanal, i després bimensual els dos anys següents. Esdevingué mensual en reprendre’s el 1927. Deixà d’aparèixer la tardor del 1935.

de dins el text:

de l’edició:

[1] al·lusió a la novel·la d’H.G. Wells La màquina del temps.

[2] aquesta fórmula no és pas de Kant, probablement li ve d’haver-la-hi sentit a dir a Alain.

[3] Simone anota en una altra banda: Treball i percepció; rebaixar el cos al rang d’eina, i les emocions al rang de signes, i un xic més lluny precisa: El treballador és rebaixat al rang d’eina. El treball no és pas definit per canvis acomplerts, és un acte de l’esperit pel qual el cos humà és pres només com a eina i les emocions només com a signes, amb vista a moviments encadenats seguint les lleis de la matèria per a un fi posat per endavant. Així, d’aquest acte, tot ésser compost de cos i ànima n’és igualment capaç.

[4] els textos que segueixen no formen pas part de l’assaig, però s’hi relacionen, bé perquè van ser escrits com a preparació d’ell, bé perquè van ser escrits posteriorment com a desenvolupament d’alguna de les seves parts.

[5] Paul Valéry, a La Jeune Parque:

Et dans l’ardente paix des songes naturels,

Tous ces pas infinis me semblaient éternels.

[6] Jules Lagneau, a Célèbres leçons et fragments, hi diu: Le temps mesure de l’espace, l’espace représentation du temps.

[7] Kant, a Crítica de la raó pura, hi diu: L’esquema pur de la quantitat [...] és el nombre, que és una representació que abraça l’addició successiva de la unitat.

[8] al dors d’un pla de com emprendre el Diploma sobre Descartes, hi té anotat: Comentari del teorema de Kant: Essent el temps una necessitat que s’imposa a l’esperit, només pot reposar en alguna cosa que existeixi fora de l’esperit. [I no en altres esperits. Vegeu com Hamelin ha pecat contra la fraternitat. Els altres esperits, en comptes de ser els nostres testimonis en nosaltres, de parlar-nos des del fons de nosaltres, serien una necessitat estrangera. L’amistat pereix.]

Octave Hamelin diu: Tot s’esdevé com si tots els éssers es comuniquessin en el sentit més fort del mot, és a dir, entressin en relació els uns amb els altres essent, i en tant que són, éssers separats.

[9] al marge, a mà, hi ha anotat: Això no té cap sentit. Cal dir que, en el món considerat tot sol, el temps no és dirigit.

[10] dessota de tot de la pàgina, a mà, hi ha anotat:

El que seria enterament voluntari

---------natural s’escaparia del temps.

Però fins el pensament és conquerit

fins el son és acordat.

[11] anotat, a mà, al marge: No hi ha distància, en el món tot sol (=) no hi ha durada, en el món tot sol.

del traductor:

[a] “Desitjar de viure ahir és desitjar que un treball em separi de les obres que he acomplert”, és a dir, Desitjar de viure ahir és desitjar que el treball fet ahir per a arribar a avui em separi de les obres ja acomplertes per aquest treball.

[b] en els apunts d’una de les seves alumnes Simone Weil diu: “L’estat d’èxtasi té per condició la immobilitat. Hi ha una altra manera d’entrar a l’eternitat: és prendre possessió de l’espai i del temps”, que vol dir: Hi ha una altra manera d’entrar a l’eternitat: lligant el jo d’avui i el jo de demà per mitjà del projecte-treball-obra, car mentre em trobo actuant seguint aquest lligam deixo de sentir en certa manera el pas del temps, com en l’èxtasi.

[c] vol dir que Només em puc alliberar d’aquest trencament entre el jo d’avui i el jo de demà, que és el temps, per mitjà del projecte-treball-obra que els relliga.

[d] vol dir que Les coses, els llocs, són els uns fora dels altres i al seu costat, indiferents els uns als altres, juxtaposats, no pas els uns dins els altres ni els uns adreçant-se als altres.

[e] vol dir que Les impressions que rebo per un determinat treball podrien ser considerades purament atzaroses, si no les relacionés, mercès a l’experiència acumulada pels treballs anteriors acomplerts, amb les rebudes per aquests treballs i amb les dels treballs imaginats per analogia amb ells.

[f] “Constituir les impressions en objecte” vol dir Situar-les en el món relacionant-les amb tot el que en sabem.

[g] és a dir, que El món s’oposa, exigint-me un treball, a tota direcció que jo pugui prendre, car l’única relació, en el món, és la juxtaposició, la de direcció no hi és pas.

[h] “Si per a mi no hi ha res immediat, és que en el món, en cert sentit, només hi ha immediat” vol dir que, Com que en el món només hi ha juxtaposició [i llavors, al món, per anar d’un punt a un altre, juxtaposats, no li cal el temps, hi va immediatament, car tot és a lloc alhora], a mi, per anar d’un punt a un altre, m’imposa la distància, la qual m’obliga a un treball, i aquest, en donar-se en el temps, fa que l’anar d’un punt a un altre no em sigui immediat.

[i] vol dir que La ciència, en estudiar el món, que com a regne de l’immediat rebutja el temps, tracta el temps en certa manera com a immòbil ---en l’estudi fet d’un fenomen, a un moment concret del fenomen sempre hi podem tornar, sempre és allà mateix, no se’n mou.