Don Jaume en Sant Jeroni

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca








D. Jaume en Sant Jeroni




PER 



JACINTO VERDAGUER




D. Jaume en Sant Jeroni



 Per veurer be Catalunya
 Jaume primer d'Aragó
 pujá al cim de Sant Jeroni,
 a l'hora en que surt lo sol;
 ¡quin pedestal per l'estàtua!
 ¡pe'l gegant quin mirador!
 Les áligues que hi niaven
 al cap demunt li fan lloch;
 sols lo cel miravan elles,
 éll mira la terra y tot;
 ¡qué gran li sembla y que hermosa
 l' estimada del seu cor!
 Té en son cel aucells y ángels
 en sos camps vergers y flors,
 en sos aplechs l'alegria
 en ses families l'amor;
 té guerrers en ses muralles,
 naus veleres en sos ports,
 naus de pau y naus de guerra
 frisoses de pendre el vol.
 Les ones besan ses plantes,
 l'estrella besa son front,
 sota un cel d'ales inmenses
 que es son real pabellò

 En son trono de muntanyes
 té'l Pirineu per redós,
 per coixí verdosos boscos
 per catifa prats de flors,
 per hont jugan y s'escorran
 rieres y rierons,
 com per un camp d'esmeragdes
 anguiles de plata y or.
 Del Llobregat veu les ribes,
 les marjades del Besós
 que coneix per les arbredes
 com les roses per l'olor.
 Los vilatges a llur vora
 semblan remats de moltons
 que abeurantshi a la vesprada
 hi esperan la llum del jorn.
 Llena li parla de Lleida
 que'l graner de Roma fou,
 Albiol de Tarragona
 tan antiga com lo mon.
 Puigmal de dues Cerdanyes,
 talment dos cistells de flors,
 Montseny de Vich y Girona,
 Albera del Roselló
 Cardona de ses salines,
 Urgell de ses messes d'or,
 Montjuich de Barcelona
 la que estima més que tot.

 Tot mirant a Catalunya
 s'ha sentit robar lo cor:
 — ¿Qué puch fer per ma estimada?
 — va dient tot amorós,—
 si del cel vol una estrella
 desde ací l'abasto jo.
 — No vol del cel una estrella
 — una veu dolça respón,—
 la més bella que hi havía
 se li es posada al front.
 Tórnali dues germanes
 que prengué'l moro traïdor,
 l'una anant a cullir perles
 vora la mar de Montjó,
 l'altre nadant entre'ls cignes
 prop d'hont volava 'l voltor.—
 Ell gira els ulls a Mallorca,
 l'ovira com un colom,
 nadant entre cel y aigua,
 vestida d'un raig de sol;
 a Valencia no l'ovira,
 més ovira sos turons
 que del hort de la sultana
 son muralla y mirador.
 Se'n arrenca de la espasa
 y aixeca sa veu de tró:
 — ¿Germanes de Catalunya
 y encare portau lo jou?—

 Rey moro que les tens preses
 jo't vull veure a mos genolls.—
 Si l'ovirassen los moros
 les deixarían de por,
 com deixaren Catalunya
 quant d'Otger entre'ls lleons,
 Rotlant los tirá la maça
 desde'l cim del Canigó.
 Quant torna 'ls ulls a la serra
 cerca aquell qui l'ha respost:
 dintre l'ermita més alta
 te la Verge un altar d'or,
 no hi ha ningú a la capella
 y ella té'l llavi desclós.
 Posant a sos peus l'espasa
 cau en terra de genolls:
 — A rescatar les captives,
 María, guiaume vos,
 a mon pit donau coratge,
 a mon bras força y braó,
 y si'l pujar a la serra
 avuy me deiyen hermós
 quant tornaré a visitarvos
 me dirán Conqueridor!
 JACINTO VERDAGUER