Vés al contingut

El Micalet

De Viquitexts
A MI BUEN AMIGO

don Leon Galindo y de Vera.
————

EL MICALET.

___


Canten atres d'amor lo bell deliri
que tans de folls vá fer de tans de sabis
ó de la guèrra l'espantós estrago
que tant plorar ha fet;
yo una cançó diré pòbra y sencilla
en la llengüa tan dolça dels meus àvis
que de tot valenciá lo còr alegra;
cantaré al Micalet.

Sols vull que lo mireu ab gran respecte
que els nòstres pares al Senyor l'alçaren
per deixar als seus fills bona memòria
del seu amor ardent
y que la meua veu com la campana
d'eixe vell Micalet hui grèu resòne
y no puga emportarsen l'aire vago
paraula y pensament.

Y, tú, divina Musa de Valencia
qu'et mires tan de temps abandonada
per uns fills que nols volen de sa mare
¡ingrats! enrecordar;
tú, la Musa mes noble y mes hermosa,
de sonriure gracios, dolça mirada,
com atres jòrns grans Reis yo hui te pregue
qu'inspires mon cantar.

Dam la gracia difusa en los teus llabis
¡oh musa! baix d'un cèl tan blau naixcuda
tú que de flòrs pintades y oloroses
corones lo teu front:
tú que mirantlo al aflijit consòles
y els aires cuan sospires embalsames

y cuan cantes la teua veu ascolta
callat lo rosinyól.

Aixina dient cap á lo cèl miraba
pensant que al meu pregar no respondria
cuan veig en la veleta entre blanchs nubols
la Musa qu'es sonriu...
Jamay veren els ulls tanta belléa,
jamay tan dolça veu fonch ascoltada
y crida: «Et vull complaure» Oixca Valencia
lo que sa Musa diu.

Mireu eixe jagant que els vostres àvis
varen posar un jòrn de centinela
pera guardar á la ciutat hermosa
mentres tranquila dòrm;
no fá cas de la pluja ni del aire
ni dels rellamps y tròns y sí la flama
pren lo palau del rich ó el niu del pòbre
á veu en crit diu «¡Fòch!»

Mentres que lo marjant ab mortals ansies
espera á la gran náu que sa fortuna
y la de sa familia per mar pòrta,
¡Per mar tan mal camí!
alça á lo Micalet els ulls tristísims
y veu una senyal, senyal de vida
que li diu que la náu al pòrt aplega
y respira tranquil.

¿Quí cuan la seua dolça hermosa pátria
té que deixar y al estranjer emigra,
despuis que á la muller y als fills abraça
no li dona un adeu?
¿Y quí cuan á la seua pátria torna
per mes pòbre que vinga y ple de penes
al vórelo de llunt content no's pòsa
y fins dijós se creu?

Cuan allá á lo mig jórn al Senyor alçen,
y está tota la gent tan afanada

en les còses del mon que en Deu no pensa
ell diu: - «Pregau, pregau.»
Y cuan la Santa Iglesia nòstra mare
vòl festejar al Rey de cèls y tèrra
pera que tots sos fills juntets l'adoren
els diu: - «Vingau, vingau.»

Y en mig les vòstres festes bullicioses,
cuan al compas de música armoniosa
folls d'amor y de gòig que tan pòch dura,
desalentats balleu,
lo seu clamor s'ascolta melancòlich
que prega al cèl per ú que lo mon deíxa
y el juhi tornatvos y la infèl memòria
vos fa pensar en Deu.

¿Quin valenciá malalt allá en sos ultims
cuan ya no veu ni sent y tot hu olvida
morint, dolçament d'éll no s'enrecòrda
per última vegá?
¿Quí mes qu'el Micalet cuan ya la tèrra
ha caigut sobre el mòrt tristament plòra
y á tots els valencians piados anuncia
que ha mòrt lo seu jermá?

Vosatros estranjers que altius pujareu
D'Egipte á les Pirámides famoses
pera vore no mes que.... molta arena,
munteu al Micalet
voreu blabes, altísimes montanyes,
jardins de belles flòrs, òrts de taronjes,
un gran llach, rius y fònts, mar, cèl y tèrra,
en fi, cuant Deu ha fet.

¿Y cuant mes, ¡oh! estranjers s'admirarien
si Valencia piadosa demá alçára
magnifich monument dalt d'eixa torre
que hui pasmats mireu,
á la Declaració de que la Vèrge
sens sombra de pecat fonch concebida,
y vereu que posaben á la Mare
tan prop de lo Fill seu?

Atónits ascolteu la bòna nòva
y encara que envejeu la nòstra dija
no podeu menys de dir dins la vostra ánima
—«Molt gran pensament fon
posar allá en los nubols á la Vèrge
pera que tots la vegen y la adoren....
si es fá, viurá Valencia y eixa torre
mentres que dure el mon—»

Si qu'es fará. La llum del cel divina
penetra el meu esprit y en lo pervindre
tan fosch pera els mortals fá que yo llixca
distinta y clarament:
—«Si qu'es fará. Valencia generosa
que tan vòl á la Verge soberana
posará tot cuant dega y tot cuant puga
per eixe monument»—

Digué la musa; als Valencias ens tòca
seguir la seua inspiració sagrada....
alçem un monument de tanta gloria,
tan alt y tan cristiá;
sa pedra cada ú gran ó giqueta
segons ses forçes pera l' obra duga
y si alguna ne falta pa acabarla....
el cèl la posará.

¿Cóm podrás renunciar á que la Vèrge
estenent sobre tú lo dorat manto
t'acarone ¡oh Valencia! com la mare
acarona al seu fill?
Y tú, gran Turia que ab tes clares aigües
corres per eixos camps ¡quin gòix te espera
cuan la Reina del cèl qu'es tan hermosa
se mire en ton espill.

Ixcau, bons llauradors, de la barraca
mireu la Concepció tan santa y pura
que molt mes que la llum de lo sòl brilla
y alegres tots canteu;

demaneu cuant vullgau, qu'es generosa;
y si com bons cristians teniu fé en ella,
cuan menys vos ho penseu el camp trístisim
tot plé de flòrs voreu.

¡Oh! pobres caminants qu'en nit serena
apaganse la lluna y les estrèles
en un instant s'habeu quedat á fosques
y aneu perduts pel mon!
No tremau, sòls mireu cap á Valencia,
llum vos fará la Vèrge, llum tan clara
que al seu par les estrèles y la lluna
no mes que sombra son.

¡Trists mariners qu'en mig la mar revòlta
combatuts per lo vent y per les oles,
baix dels peus contempleu ab gran espasme
vostra segura mòrt.
Alçeu al Micalet els ulls plorosos
y cobreu la esperança ya perduda
que allí vos oferix la Vèrge Santa
segur y dijós pòrt.

Y tú Valencia hermosa ¿qué pots temer
á la sombra covada de María
que de tot enemich t'ha de defendre
si es que ne tens algú?
Per ella el llaurador, frut copiosísim;
per ella el mariner, grata bonança;
per ella el que no veu, llum hermosísima;
per ella, glòria tú.

Benito Altet.