Pròleg

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: El coneixement sobrenatural)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Pròleg

de
Simone Weil

(Traduït per Jobuma)




 Entrà a la meva cambra i digué: “Miserable, que no entens res, que no saps res. Vine amb mi, que t’ensenyaré coses que te’n pots ben refiar.” I el vaig seguir.

 Em féu entrar en una església. Era nova i lletja. Em dugué davant l’altar i em digué: “Agenolla’t.” Li vaig dir: “No sóc pas batejat, jo.” Em digué: “Cau de genolls davant d'aquest lloc, amb amor, com davant del lloc on hi ha la veritat.” I vaig obeir.

 Em féu sortir i pujar fins a una mansarda des d’on es veia, per la finestra oberta, tota la ciutat, algunes bastides de fusta, el riu on descarregaven els vaixells. I em féu seure.

 Estàvem sols. Parlà. De vegades algú entrava, es ficava a la conversa, i després se n’anava.

 Ja no era hivern. No era encara primavera. Les branques dels arbres eren nues, sense borrons, en un aire fred i ben assolellat.

 La claror pujava, resplendia, minvava i, després, els estels i la lluna entraven per la finestra. Després, novament, pujava l’aurora.

 De vegades callava, d’un armari de paret en treia un pa, i el compartíem. Aquest pa tenia gust verament de pa. No l’he tornat a trobar mai més, aquest gust.

 M’abocava, i s’abocava, un vi amb el gust del sol i de la terra on s’alçava la ciutat.

 De vegades ens estiràvem a terra, i la dolçor del son davallava damunt meu. Després, em desvetllava i bevia la llum del sol.

 M’havia promès un ensenyament, però no m’ensenyà res. Parlàvem de tota mena de coses, a batzegades, com fan els vells amics.

 Un dia em digué: “Ara, vés-te’n.” Vaig caure de genolls, li vaig abraçar les cames, li vaig suplicar que no em fes fora. Em llançà a l’escala. La vaig baixar sense entendre res, amb el cor a trossos. Voltava pels carrers. Després, em vaig adonar que no en tenia ni idea, d’on era aquella casa.

 No ho he intentat mai, de trobar-la. Comprenia que era per error que m’havia vingut a buscar. El meu lloc no és pas en aquella mansarda. És tant se val on, en una masmorra, en un d’aquests salons burgesos plens de bibelots i de peluix vermell, en la sala d’espera d’una estació. Tant se val on, però no pas en aquella mansarda.

 No em puc impedir, alguna vegada, amb por i remordiments, de repetir-me un poc del que em digué. ¿Com saber si me’n recordo exactament? No és pas aquí, ell, per a dir-m’ho.

 Prou ho sé, que no m’estima. ¿Com podria estimar-me? Tanmateix, al fons de mi, alguna cosa, un puntet de mi, no pot impedir-se de pensar, tremolant de por, que potser, malgrat tot, m’estima.