El fantasma de Montcorb

El fantasma de Montcorb

Comèdia en tres actes

Prudenci Bertrana

1930

Escenificació del conte d’Oscar Wilde “El Fantasma de Canterville”

Estrena: Teatre Orfeó Gracienc, 27 de novembre, 1930 (VIII sessió organitzada per l’Associació de Teatre Selecte)

Repartiment

Huc de Montcorb. Enric Giménez.

Virgínia. Rosalia Rovira.

Lucrècia. Joana Nugué.

Mònica. Lluïsa Hustau.

Laieta. Mercè Font.

Màxim. Gaietà Bello.

Artur. Ferran Balast.

Jordi. Josep Moreta.

Pons. Joan Vinyallonga.

Ramon. Leandre Valls.

Frederic. Enric Malart.

Miquel. Joan Múrcia.

Pastor. Josep Madurell.

Jardiner. Frederic Moreta.

Direcció escènica: Enric Giménez.

Direcció artística: Angel Fernàndez.

Acte primer

(Menjador d’un castell medieval. Una enorme xemaneia de campana a un costat i, enfront, una finestra gòtica. Al fons, un espaiós vestíbul que dóna pas a la cuina per un indret (esquerra) i a l’escala per l’altra (dreta). El moblatge, ric i sever entre el qual hi haurà una antiga taula de roure estil català i un vell rellotge amb pèndol. L’aspecte de la decoració ha d’ésser ombriu, capaç de suggerir idees tenebroses. Per les parets, trofeus de caça i guerra. L’acció, al caure d’una tarda d’estiu i en nostres dies.)

Escena I

(Mònica, Pons, Ramon i Laieta.)

(Mònica dalt d’un escambell, posa en ordre, dins l’armari, les peces de vaixella que, des de la taula, li va allargant la Laieta. Ramon endega els ferros de la llar i després frega els mobles amb un drap. Pons, tot vigilant les accions dels criats, fuma amb les mans a l’esquena.)

Mònica: Apa, Laieta vés-me donant això una mica de presset, si ets servida. Encara hem de parar la taula.

Pons: Sí, enllestim. Us heu retrassat un xic, senyora Mònica.

Mònica: Ha estat tan sobtada aqueixa vinguda! Vós teníeu que avisar-me amb més temps, Senyor Pons. No podeu imaginar-vos la feinada que hem tingut! Déu me valgui! Si tot estava que no sé…!

Pons: Les usaven exclusivament els senyors aqueixes habitacions?

Mònica: Sí, només ells, i encara no sempre. A l’hivern això era tan gran i tan trist!…

Pons: I quan temps feia que havien deixat de viure al castell?

Mònica: Cinc anys, pel setembre vinent. Sembla que era ahir! Ah, cinc anys que sols jo, de tant en tant, venia a airejar-ho i a treure’n la pols. Em corprenia en entrar-hi.

Pons: Ara estareu més animada, senyora Mònica. Els nostres amos són xarmants, tot els sembla bé i riuen sempre.

Mònica: Ja és agradable això. I quants són de família?

Pons: El matrimoni, jovenassos encara; l’hereu, un minyó com unes pasqües; la noia, gentil i decidida; i els dos bessons, dos entremaliats de catorze anys. Serà un altre viure tanmateix…

Monica: Cregui que vaig tenir un gros sentiment al saber que el senyoret Ricard s’havia venut aqueix patrimoni. Fins vaig plorar. Cases així, tan velles, tan venerables, que sempre s’han tramès de pares a fills, que serven la història de centúries i les cendres de deu generacions…; què li diré jo pobra de mi… trobo que traspassar-les a un estrany és cometre un sacrilegi.

Pons: Què hi farem, senyora Mònica. Aquests capgiraments, són la vida. La burgesia va enriquint-se i la noblesa s’empobreix. El qui anava a lloguer compra les cases pairals i els de les cases pairals van a lloguer. Això passa arreu.

Mònica: Mentre els amos nous siguin respectuosos amb les relíquies que guarda aquest casal!…

Pons: Crec que ho miraran tot com un joiell arqueològic; per això ho han adquirit.

(Pausa. La Laieta dóna les darreres peces de vaixella a la Senyora Mònica i el Senyor Pons indica, amb senyes, al criat que repassi alguns mobles una mica polsosos.)

Mònica: (A la Laieta). Ara porta la cristalleria. (La Laieta se’n va pel vestíbul esquerra.) Altrament, ja veurà com arribaran de fosc, els senyors.

Pons: És probable. Sempre hi ha algun entrebanc. Demés, els camins són detestables en aquest país.

Mònica: I com han d’ésser, si ningú hi tranzita! Ja ha estat una bella pensada la dels nostres amos, de venir-se’n aquí, en aquests deserts de Nostressenyor!

Pons: Precisament això els engresca més que res.

Mònica: Déu vulgui que no se’n penedeixin! Que no hi perdin aquella alegria que vós ponderàveu!

Pons: I perquè l’han de perdre, senyora Mònica?

Mònica: Fóra llarg d’explicar. Tant que hi he vist sofrir, i tant que hi he sofert jo, entre aqueixes parets revellides!

Pons: Fa molts anys que us hi esteu?

Mònica: Tota la meva vida! Hi vaig néixer. La meva santa mare, –Déu la perdó– fou la cambrera de la senyora àvia de l’actual hereu, el senyoret Ricard, el que acaba de vendre’s el patrimoni.

Pons: Envejo la vostra fidelitat i la vostra paciència.

Mònica: On tenia que anar, pobreta de jo!… Servava llei a la casa… em considerava de la família. (La Laieta retorna amb una gran safata plena de copes, jerros i ampolles; la posa damunt de la taula i comença a allargar-los a la senyora Mònica.) Veure cares noves, sofrir genis nous, no m’era pas plaent llavors; i a l’edat que tinc, encara menys. Això es deixa per aquests, (Senyala Laieta i Ramon) que no poden habitar en part del món. El servei d’ara sembla que tingui argent viu a les venes.

Laieta: Tot és ensopegar-ho, senyora Mònica. Venturosa vós que heu trobat un bon seient.

Mònica: Sí, el mateix que vosaltres.

Ramon: Doncs us hi heu sabut atemperar.

Laieta: Que és el tot.

Mònica: Ah! Jo als senyors d’aquesta casa els he vist morir, he resat per ells i… no sé, encara avui em causaria una gran pena anar-me’n. Vaga per aqueix casal una ànima pecadora, que no podria pas abandonar sense remordiments. Orant per ella i penant per ella, tal vegada pugui contribuir a redimir-la.

Pons: Però, és de veritat això de l’ànima damnada, senyora Mònica? (Fa l’ullet a la Laieta.) Jo ho havia sentit a dir i em costava creure-ho.

Mònica: (Malfiant-se del to del Sr. Pons.) Per vosaltres descreguts de ciutat, no n’existeixen d’ànimes damnades; per a nosaltres, els pagesos i les velles xarugues que encara anem a missa, sí que n’hi han. Sinó que la brama ha corregut, i ho saben fins els rabadans, jo mai hauria gosat bestreure-la en l’enraonament.

Pons: Perdoneu, senyora Mònica; les vostres paraules exciten vivament la meva curiositat, ja veieu! Res més tenia a la pensa que fer-vos alguna pregunta referent al fantasma que diuen que habita aquest castell. Però… voleu dir que fora de vós l’ha vist algú més, el tal fantasma?

Mònica: Encara són plens de vida alguns parents de la família dels Montcorb que no em deixarien pas mentir. I sabeu perquè ha renunciat a viure-hi el senyoret Ricard? Doncs de resultes d’un tropell que va sofrir una seva tia, tia carnal, després d’haver-se topat amb el fantasma. Mai més ha sigut altre.

Pons: S’espaordeixen per molt poqueta cosa, les senyores.

Mònica: El fantasma es deixa veure abans d’ocorre una defunció en la família.

Pons: El mateix fa el metge de la casa.

Mònica: (Mentre baixa de l’escambell.) Déu vos guard de sentir-vos, com ella, dues mans de calavera posades a l’espatlla. (Laieta i Ramon escolten amb gran atenció a la senyora Mònica.) Això va succeir-li mentre s’estava empolainant per un sopar de gala. La seva cambra s’escau damunt nostre; aquí, (Senyalant el sostre) encara sento el seu xisclet. Pobra senyora! Es va tornar seca com un clau.

Pons: I és l’únic cas, aquest? Perquè un sol testimoni no dóna fe, senyora Mònica.

Mònica: Pregunteu a l’actual rector de la parròquia, mossèn Torrelles, qui li va apagar l’espelma en eixir de la biblioteca, a quarts de dues de la matinada. Pregunteu també als nombrosos forasters que han fet nit en el castell, si aconseguiren aclucar els ulls, degut als sorolls misteriosos que els esglaiaven; i no vulgueu pas saber per quina causa les cambreres, cuiners i mossos ens han deixat de punta en blanc. (La Laieta i en Ramon van posant-se seriosos.)

Pons: I què? Què més, senyora Mònica?

Mònica: Ah, sí, jo us en explicaria un feix d’històries i tragèdies degudes al fantasma! Ben cert que us acabarien les ganes de bromejar.

Laieta: Expliqueu-se.

Ramon: Digueu, digueu.

Mònica: Prou que us lleurà de saber-ho, i potser no caldran les meves contalles per entretenir-vos. En tindreu massa amb allò que els vostres ulls vegin i les vostres orelles sentin.

Laieta: Déu me’n lliuri!

Ramon: Voleu dir que l’arribarem a veure nosaltres, al fantasma?

(Diu això sense mofa, un poc ansiós.)

Mònica: Potser us deixi per poqueta cosa. Els qui el veuran i el sentiran, i tan de bo amb el temps quedés per mentidera, seran els senyors.

Pons: (Amb certa nerviositat.) Vaja, prou garlar tontament. Si us haig de parlar formal no en crec res del que acabeu de dir. Falòrnies de l’antigor! Més amunt dels teulats, no hi ha res, senyora Mònica; més ensota de la terra ferma, tampoc. Apa, anem, pareu taula. Deixem-nos d’ànimes, d’aparicions i bestieses.

Mònica: Que Déu vos faci bo, senyor Pons! Ja es veu, ja, qui sou! Així i tot no gaire lluny, aquí, als vostres peus; pareu ment amb el que us dic: als vostres peus! hi ha quelcom que si us expliqués el què, us posaria fret al moll de l’òs.

Pons: (Tot mirant atentament a terra, sense adonar-se del que li senyala la senyora Mònica.) Aquí? Als meus peus? En el parquet?…

Mònica: Angela Maria! Sí, justament, en el parquet. (El senyor Pons segueix inspeccionant l’empostissat amb aires d’incomprensió.) Déu Nostressenyor vos aclareixi la vista. Ho trepitjeu! (El senyor Pons fa un pas enrera adonant-se d’una taca roja en l’empostissat.) Ara! Sabeu que és això?

Pons: No serà res més que una brutícia indigna de la vostra fama, senyora Mònica.

Mònica: És molt pitjor! Jo n’estaria ben contenta! Així vós amb el vostre coneixement, saberut com sou, trobaríeu un remei per fer-ho desaparèixer.

Pons: Dec advertir-vos, senyora Mònica, que la nostra mestressa és la mateixa pulcritud en persona.

Mònica: S’hi han conformat totes les senyores comteses, –que al cel siguin– propietàries d’aquest casal, i haurà de conformar-s’hi la que vindrà. Anem, anem, Laieta, a cercar la roba de taula. Entretant el senyor majordom amb el Ramon, poden escarrassar-se en netejar el que jo no puc; aqueixa estranya futesa (Senyala la taca.) que fa tres cents anys que rebrolla.

Pons: Què?… com?

(La Sra. Mònica deixa al Sr. Pons amb la paraula a la boca endintzant-se al vestíbul (esquerra) seguida de la Laieta, mentre escolleix del penjoll de claus que porta lligat a la cintura, la corresponent a l’armari de la roba blanca.)

Escena II

(Pons i Ramon.)

Pons: (Tot seguint amb l’esguard a la Sra. Mònica i després mirant atentament la taca.) Què voldrà significar aquesta bona senyora! Trescents anys!… Digues, Ramon, què en dedueixes tu d’unes tals paraules?

Ramon: (Amb recel.) Jo voldria ésser a casa! Malviatge l’hora que em vaig embrancar per aqueixes terres!

Pons: Però com t’expliques el seguit de coses sobrenaturals, que ens ha anat explicant la senyora Mònica?

Ramon: Que són tantes i les diu amb tanta convicció, que alguna cosa de veritat deu haver-hi. Això mateix… (Signa la taca.)

Pons: És una taca, sí, però, creus tu que res la pugui treure?

Ramon: Jo el que puc dir és que en tota la casa no se’n trobaria una altra de taca…

Pons: (Reflexiu.) Això és exacte!…

Ramon: Llavors, senyal que la senyora Mònica… Veureu quan treu les altres i no treu aquesta!…

Pons: (Meditabund.) I si ho provéssim nosaltres, pel nostre compte?… Vols intentar-ho, Ramon?

Ramon: Hi ha certes coses que no fan per mi.

Pons: (Resoltament.) Vinga; ho faré jo. Ens acobardim molt aviat; malaïtsiga! Porta’m el que calgui.

Ramon: Què voleu que us porti? Jo francament…

Pons: Un drap, lleixiu, sabó, salfumant; llamps de l’infern!

(Esclata un tro sorollós.)

Ramon: (Astorat, iniciant la senyal de la creu.) Déu ens valgui!

Pons: (Impresionat pel tro.) També és ben casual!… (Pausa. El Sr. Pons se’n va a mirar per la finestra.) Tenim mal temps, i els senyors no arriben.

Ramon: Fosqueja molt de pressa.

Pons: (Passejant-se i mirant d’un cantó i de l’altre.) Estic neguitós, vaja. (Torna a contemplar la taca.) Això no pot quedar així. Me’n sentiría de totes. (Ajupint-se per inspeccionar-la millor.) I quina llei de substància serà aquesta!

Ramon: No fem malsaveranys; deixem això, senyor Pons, deixem-ho!

Pons: Que em posaria fret al moll de l’os!… (Segueix mirant a terra.) Així ho ha dit la vella… però… perquè m’ha de posar fret al moll de l’os! (Resta meditabund inspeccionant la taca.)

Escena III

(Pons, Ramon, Mònica i Laieta.)

(Les últimes entren al menjador. Duen uns plecs de roba de taula, que deixaran damunt l’armari bufet.)

Mònica: (En sobtar al Sr. Pons en aquella actitud meditativa.) I bé, senyor Pons, ja n’heu tret l’entrellat? No cal que s’escarrasseu, jo us diré el que fa el cas; aqueix negrall ha estat objecte d’estudi i admiració de molts turistes i savis; molt més savis que vós. I és el rastre d’un crim, una prova palesa de què damunt de les teulades hi ha un jutge, i aquí baix, una ànima en pecat.

Pons: Mireu, senyora Mònica, jo no sóc pas un home que cregui en fatitlleries, però tampoc m’agrada parlar-ne massa.

Mònica: Oidà, sembla que ja no gasteu aquells aires de jan-fúmera! Pobrissó, no us faci temensa el senyor de Montcorb; el fantasma no es deixa veure fins a mitja nit. A vós no us exigirà gran cosa. Com que no sabeu ni el Parenostre… Persegueix als responsables de la seva damnació. Tal feríem nosaltres amb qui heretant un gros patrimoni, s’hagués descuidat del bé de la nostra ànima.

Pons: Llavors, bona senyora, podem estar tranquils; els nostres amos no li deuen res.

Mònica: Als difunts no se’ls estafa pas amb preparots del notari: els deutes amb les ànimes del purgatori són una hipoteca davant de Déu; es traspassen amb les finques. (Estén les estovalles i significa amb el gest a la Laieta, que l’ajudi.) El senyoret Ricard hauria hagut d’advertir als vostres amos, i també meus, de l’existència del debitori i del reclamant.

Pons: Els nostres amos són gent moderna. El senyor ha fet la fortuna als Estats Units, els fills s’han educat allí i no s’atmeten de raons. No obstant, em balla pel cap com si hagués sentit a dir que el fantasma ha estat inclós en l’inventari i valorat més del que val, com una calaixera. Per un nordamericà un fantasma autèntic no té preu. I bé, senyora Mònica, a mi, això em repugna. Qui sap si es tracta del tripijoc d’algú interessat en desvalorar la finca. No seria el primer cas. Si és així que es receli, i pobre d’ell que arribés a caure a les meves mans.

Mònica: De més cremats n’hem vist. Jo, sense conèixer als amos ja els duc estimació: no em plauria pas veure’ls bromejar amb les coses sobrenaturals. De les rialles en vénen les ploralles. Tinc bona experiència d’això i no haig pas de callar-la. (Se sent tronar una altra volta al lluny.)

Pons: Caldrà encendre llum, senyora Mònica. (Mirant el rellotge.) I això que no és cap hora.

Mònica: Mala nit es prepara (Obra la finestra i mirant a fora en totes direccions molt repenjada en l’ampit.) Tenim el torb a sobre. (Deixa la finestra.) Tu, (per la Laieta.) hauries d’anar a dalt a barrar totes les finestres; i tu (pel criat.) caldrà que et basquegis per llenya.

Pons: Certament, els senyors poden arribar molls i necessitar-la per encendre la llar.

Mònica: (En veure que la Laieta i el Ramon es miren sense moure’s.) Heu sentit! sembla que estigueu encegats. (Reparteix els tovallons per la taula.)

Laieta: Ja hi vaig (Baix a Ramon.) No em deixis sents?

Ramon: (Baix a Laieta.) Anem; així que barrem les cambres tu vindràs al llenyer, oi? (Se’n van pel vestíbul esquerra. Se senten a fora esquelles del remat.)

Mònica: El pastor ja tanca. D’aquí a mig quart els núvols donaran l’aigua per l’amor de Déu!

Pons: Comença a intranquilitzar-me la tardança dels senyors.

Mònica: És clar, no és gens satisfactori trobar-se en camí amb aquesta gropada.

Pons: Si en lloc dels dos xarrets se’n haguessin endut la tartana gran, no m’inquietaria gens. L’euga és trotadora i amb la tenda… ara és possible que arribin sense un fil eixut. (Es senten cascavells.)

Mònica: Ara són aquí. Lloat sigui Déu!

Pons: Respecte aquesta taca no estrenyeu, senyora Mònica, que em tregui la responsabilitat de sobre.

Mònica: Feu el que us sembli. El que Nostre Senyor vol que perduri ha de perdurar.

Pons: Entesos. (Es senten més distintament els cascavells.) Ja entren al pati. Vaig a rebre’ls. Vós no us mogueu, senyora Mònica. Aquí és el vostre lloc.

(El Sr. Pons se’n va. La senyora Mònica es treu el devantal; posa un pitger al mig de la taula i pega un cop d’ull a l’entorn. Laieta i Ramon, aquest amb un braçat de llenya, entren a l’hora que la Sra. Mònica es proposa sortir al vestíbul per rebrer als amos.)

Mònica: (Als criats.) Apa, valguem Jesús, sempre heu d’ésser tocatardants (Es sent enraonar per l’escala.) Ja pugen.

(En Ramon deixa la llenya en la llar i s’espolsa les robes amb quatre manotades i es posa en el vestíbul al costat de la Laieta per rebre als senyors. La Sra. Mònica, molt tivada, es situa al davant d’ells.)

Escena IV

(Els mateixos i Màxim, Lucrècia, Artur, Virgínia, Miquel i Fedric.)

(Màxim i Lucrècia entren per la dreta guiats pel senyor Pons. Van al davant. Dirigeixen l’esguarda d’un cantó a l’altre com persones encuriosides i satisfetes del que veuen. Virgínia, al costat d’Artur, saltirona de joia aturant-se a inspeccionar l’arquitectura del vestíbul. Els dos bessons no estan menys alegres. La senyora Mònica emocionada i tremolosa s’inclina tot reverenciant als senyors.)

Mònica: (Amb veu solemnial.) Benvinguts siguin mis senyors al castell de Montcorb! Que Déu, tot poderós, els concedeixi llarga vida i salud per a gaudir-lo!

Pons: (Tot presentant la Sra. Mònica.) La vella governanta de qui els senyors ja tenen referències.

Màxim: Tan vella i tan ferma com aqueixes parets. El vostre nom?

Mònica: Mònica, senyor, per servir-vos i estimar-vos.

Màxim: Em sembla que resultarà una bona adquisició. Veritat Lucrècia?

Lucrècia: Excel·lent sens dubte, com tot el que fins ara vaig contemplant.

Virgínia: (A l’Artur.) Oh, una joia! un vertader castell romàntic com jo l’havia somniat.

Artur: (Mentre deixa el maletí que porta a la mà sobre una cadira.) Un sojorn llegendari, en plena solitud. Divinament. Aquest estiu, Virgínia, hem de fer els possibles de tenir-hi uns amors.

Virgínia: I si et deia que ja hi he adreçat al meu galant? No seria pas res de l’altre món que hi hagués arribat primer que nosaltres.

Artur: És una avantatge que teniu les noies, això de fer-vos seguir els passos… Jo, pobre de mi… no sé pas de què tinc de refiar-me.

Miquel: (A Fedric.) Tu, on deu raure el fantasma?

Fedric: Què sé jo. Potser al celler, potser a les golfes. Ja l’espiarem.

Pons: S’han mullat els senyors?

Màxim: Poca cosa.

Lucrècia: Res, una gotellada.

(Van entrant al menjador sempre distrets, mirant les coses.)

Mònica: La gropada es manté part d’allà de les serres. Sort d’això. Els plau aquesta terra?

Lucrècia: És trista, en tot el camí no hem fet més que veure roques i alzines, alguns camps de blat i grans vols de cornelles.

Artur: A mi m’agrada precisament per aquesta sinistre melangia. Hi ha senglars?

Mònica: Sento a dir que massa. Jo, senyoret, no em moc pas d’aquesta casa, però els pastors en troben molt sovint i els masovers es queixen de què els malmenen el moresc. (Els viatgers van desembarassant-se dels efectes de viatge que recolleixen Laieta i Ramon.) Aquí hi ha de tota mena de fagines.

Artur: Ara se les hauran amb mi. (Recordant.) Oidà, senyor Pons, voleu fer-me el favor d’encarregar que tinguin molt compte amb la meva escopeta? Que la pugin a la meva cambra. (El majordom va per complir l’ordre.) Espereu, no; que la portin aquí; deu haver-se mullat.

(El majordom fa una senya a Ramon que surt a cercar l’escopeta.)

Mònica: El sopar està a punt; així que els senyors siguin servits…

(Comença a posar els plats a taula amb ajuda de la Laieta.)

Fedric: La gana em fa ballar.

Màxim: És la fresca. Tanmateix fa un estiu molt ximple.

Lucrècia: Jo encendria la llar de bona gana.

Mònica: (Tot deixant que la Laieta acabi de guarnir la taula i anant a encendre la llar.) L’encendrem, mi senyora. En aqueixes altures rarament sentim la calor.

Màxim: I bé, què? Voleu civilitzar-vos una mica abans d’anar a taula?

Artur: Papà, jo el mateix que en Fedric, no tinc espera. I tu, Miquel?

Miquel: Mal dimoni! Jo si no me’l donen de seguida, me’l prendré, el sopar. Veureu! Per on se va a la cuina?

(La Laieta, que haurà finit de posar plats, vasos i ampolles a la taula, li signa que la segueixi, i els dos se’n van. En Fedric, en adonar-se’n, corre darrera d’ells.)

Màxim: (Tot somrient.) Vaja, per ara i tan, veig que us proven d’allò més aquests aires.

Lucrècia: (Al peu de la llar on brillen les flames mentre hi allarga els peus per escalfar-los.) Creuríeu que porto els peus entumits? (En adonar-se’n de la taca del parquet.) Què és això! Senyora Mònica, aquí se us hi ha vessat quelcom.

Mònica: (Mentre abaixa el cap i amb accent misteriós.) Suplico a la senyora que no vulgui esbrinar què s’ha vessat aquí!

(El Sr. Pons para l’orella tot signant a Ramon que arriba en aquest moment que eixugui l’escopeta d’Artur. Ramon ho fa.)

Lucrècia: Crec que la meva observació és naturalíssima. Per evitar-la hauria estat millor una bona neteja. No us ho sembla, senyora Mònica?

Mònica: Perdó, mi senyora! No vegeu en les meves paraules més que el desig d’estalviar-vos sobresurt de bella arribada.

Lucrècia: Dieu sobresurts?…

Mònica: Sí, sí, mi senyora. En aquesta casa, jo, fa molts anys que disposo de tot, llevat del que està per damunt de les forces humanes. Contentant-se en saber això donya Lucrècia! us ho suplico.

Lucrècia: Màxim, Artur, la senyora Mònica està a punt de fer-nos la primera revelació trascendental. Us interessarà.

Mònica: Senyora, senyora, Déu misericordiós no li tingui en retret la seva…

Lucrècia: Vaja, res, en definitiva, què se us ha vessat aquí?

Mònica: (Amb la veu entelada d’angoixa.) Sang, sang humana.

(Lucrècia fa una ganyota de repugnància.)

Artur: Què dieu?

Mònica: Sang de la comtesa Elvira, esposa d’en Huc de Montcorb. Ell va occir-la aquí mateix fa més de tres centúries.

Màxim: A veure, a veure, això és un poc inesplicable. I en més de trescents anys no hi ha hagut una estoneta de lleure per esborrar el rastre d’aqueix parricidi.

Lucrècia: I més tractant-se d’una cosa així tan fastigosa. En veritat, no s’hi val!

Mònica: Déu mana que perduri en remembrança del crim i de l’expiació que avui per avui encara afligeix al comte Huc.

Lucrècia: Perfectament, però quina culpa hi tenim nosaltres?

Mònica: Déu ho sap i no ens ho dirà pas. El matador va sobreviure nou anys a la seva víctima. Després desaparegué en circumstàncies molt misterioses. Mai ha estat possible trobar el seu cos, però la seva ànima vaga pel castell… Ja deveu estar-ne assabentats, segons m’ha dit el majordom.

Màxim: Sí; hem adquirit el fantasma i l’hem pagat per bo. Val a dir que el suposàvem inofensiu.

Mònica: Oh, aquests meus pobres ulls que han d’ésser menjats per la terra, han vist coses terribles; coses que dreçarien els cabells del cap a qualsevol cristià.

Lucrècia: Allavors, Màxim, tal vegada has obrat de lleuger en no prendre informes del senyor Huc.

Mònica: (Esgarrifada del to platgeriós de Lucrècia.) Mi senyora, mi senyora, pel que més estimi, no es prengui a mofa res del que atanyi al comte Huc! Les bromes, com les processons, sempre acaben per tornar allí d’on eixiren. Jo podria posar-li un exemple, mi senyora, un exemple cert com tinc que morir.

Lucrècia: A veure.

Màxim: És llarg, senyora Mònica?

Pons: Bona governanta, la senyora Mònica, si no tingués sempre a punt una falòrnia per contar.

Artur: Deixeu-la.

Mònica: Tornem-hi amb les falòrnies! Ai, també ho deia el coronel Santaló, el promès d’una germana del senyoret Ricard. Era un lliberalot renegaire, si fa o no fa com un que jo conec. Falòrnies repetia, falòrnies, doncs bé, una nit féu la juguesca d’entaular una partida de tuti subhastat amb el fantasma. Entabanà un seu cosí, en l’ardidesa del llevant de taula, els dos se’n anaren a la sala de joc esperant a un tercer: el comte n’Huc. Es barraren en pany i clau, a punt de mitja nit. L’endemà amb el sol ja ben alt, encara hi eren. A l’espanyar la porta varen trobar-los tots dos estenellats per terra; el cosí mig ofegant-se amb l’as de bastos entrevessat a la gorja, l’altre, el coronel, paralític i tartamut. No més se l’entenia de dos mots: “oros trunfos”. I en tota sa vida no digué clarament altres paraules que “oros trumfos” i “oros trumfos”. Aquesta espantosa història la sap tothom, encara que s’hagi fet els possibles per mantenir-la oculta, per respecte a les dues famílies.

Lucrècia: No us en sento pas gaire grat de la comparança, amb el coronel Santaló.

Mònica: Era per dir-li, al senyor Pons, on el poden conduir les famfàrries. No anava pas per vós, mi senyora. Vós, tard o d’hora acabareu apiadant-vos del desgraciat pecador i respectareu els dessignis del Totpoderós; per estranys i fora de raó que us semblin.

Lucrècia:. Sí, excel·lent mitjancera, el comte Huc no es penedirà d’haver fet la nostra coneixença.

Virgínia: Amb mi trobarà una amiga; mai n’haurà tinguda una altra de millor. Estic disposada a soportar-lo en les seves rareses i a consolar-lo en les seves penes. Sóc capaç de fer-lo riure. Oi mamà?

Mònica: Llavors confio, i la Santa Verge hi intercedeixi, que seran presservades de tot mal.

Artur: Ah, però… és que el malaurat fantasma també acostuma a perseguir les senyores?

Màxim: Hi ha indicis que fan dubtar de la seva galanteria.

Mònica: És ben difícil, cavallers, el sojornar en aquest casal sense pagar un tribut al fantasma. Aquí teniu la duquesa vídua d’un Montcorb, fill segon d’un revesavi del senyoret Ricard. Era jovenassa, una dama com un pom de flors… Una vetlla albirà al fantasma al seu darrera, mentre, tota coberta de sedes i diamants, es contemplava en la gran lluna del seu armari. Agafà tal esglai que per més s’hi queda. També la senyora de Tresserres; ja els hauran sentit anomenar als Tresserres de Madramanya? (Màxim i Lucrècia fan un gest indefinible.) Bé tan hi fa pel cas… Doncs se li va aparèixer en forma de calavera. Fou deixondida per un fort basqueig; era dia xic, i amb la llum de la celístia el vegé repapat en una poltrona a la vora de l’escalfapanxes, torrant-se els peus, i llegint amb molta atenció una llibreta d’apuntacions de la senyora; comptes de la plaga i receptes de confitures i platillos.

Màxim: Aquí l’únic mal fet, és ficar-se en la intimitat de les cambres. Pel demés resulta d’un gran humorisme. Simpatitzo amb el fantasma.

Lucrècia: Les vostres narracions, senyora Mònica, diverteixen, no fan pas basarda. No en sabeu cap més?

Mònica: El cas de la senyoreta Sitjar, una damisel·la forastera molt reputada en el gran món per la seva pell blanca. Visqué condemnada a portar al coll una ampla cinta de vellut. Això per amagar cinc taques sanguinoses; una grapada del fantasma que cap ungüent de ca l’apotecari va poder guarir. Finí per llençar-se al viver del parc, ara farà uns deu anys, el vinent primer diumenge de quaresma, a posta de sol. I trobo que aquesta tragèdia com la de les cinc cambreres que arreplegaren el ball de sant Víctor i la del cuiner que va degollar-se, no fa pas gaire goig, ni menys diverteixen. Per acabar, l’actual Montcorb sap pla bé el que va succeir a una seva tia…

Lucrècia: (Interrompent amatenta.) Coneixem el fet, bona senyora.

Màxim: Ens l’ha narrat el mateix comte abans de firmar l’escriptura de venta. És d’agrair la seva noblesa al no amagar-nos la tara sobrenatural que mermava el valor de la finca. A nosaltres un fantasma autèntic no ens fa cap nosa. Venim d’un país on van tan escassos que per veure’n un es gastarien la primera pesseta. Ara, pel govern vostre senyora Mònica, dec advertir-vos el següent: no venim aquí a fer mofa de res; el fantasma viurà com vivia, llibert i tal volta més respectat; representa una joia arqueològica de preu. No en seria difícil, i disposo de mitjans científics molt moderns per intentar-ho, el fer-me’l meu; res, caçar-lo. Transportat als Estats Units podria ésser la base d’un fabulós negoci. No, tranquilitzeu-vos senyora Mònica. Si les lleis de la naturalesa i l’ordre universal, s’han trastocat en favor d’una noble família catalana, jo no me’n haig de beneficiar. Això és curiosíssim i digne d’estudi. Ara vós, agermaneu la vostra conducta als meus propòsits. Ja els coneixeu i no us serà difícil.

Lucrècia: I començarem per treure aquesta brutícia del parquet.

Mònica: Senyora, mi senyora, per sant record que més complagui a la vostra ànima, desistiu d’esborrar aquesta taca!

(Artur, que un moment abans, mentre Màxim enraonava, havia pres l’escopeta de mans del criat inspeccionant-la amb el senyor Pons, tot conversant de la mateixa, torna al grup de la família, vora la llar i en oir els escarafalls de la Sra. Mònica, diu)

Artur: Què té; què li passa a la bona governanta?

Màxim: Res la famosa taca. Prepara’t a presenciar un formidable match entre l’esperit vell i l’esperit modern.

Lucrècia: Entre la manera d’entendre la netedat sense mancar el respecte a les animetes del purgatori. És més ben dit.

Artur: Però, si això desapareix amb una sola frega del “lleixiu invencible”. Un moment. El tinc a mà. (Va a cercar el maletí d’on treu uns pots allargant-ne un al criat.) Teniu, engrasseu, mentrestant, l’escopeta. (Escullint-ne un altre.) Ara veurem si hi ha sang de dama assassinada que resisteixi. Contra els embruixaments, la química industrial.

Virgínia: Ets un galant jove, Artur. Sempre simplifiques les qüestions.

Mònica: (Tot aixecant els braços al cel.) Bon Déu, bon Déu, apiadeu-vos-en!

Artur: (Ajupint-se i fregant amb totes les seves forces amb la gamussa que també ha tret del maletí, després d’haver tirat un raig del líquid del pot, al parquet.) Ah, ah, meravellós! (Zitzagueja un llamp i esclata un tro formidable. Artur segueix fregant impassible, Lucrècia i Virgínia somriuen tot mirant a la vella governanta que esdevé esblaïmada, posant-se les mans al pit. El majordom es mossega els llavis i tremola, el criat ert, amb l’escopeta a les mans, obra molt els ulls ple de basarda.)

Màxim: (Mentre encén un cigar amb indiferència.) Quin clima més pèssim! (La senyora Mònica, vacil·la i cau esvaïda.) Bo! què té aquesta bona dona?

Lucrècia: S’ha desmaiat. (Va a auxiliar-la el mateix que Virgínia.) Què li podem fer a l’excel·lent velleta, Màxim?

Màxim: Descontar-li del salari el temps que ha perdut tot fent aquesta bestiesa. És el millor remei; no hi tornarà en sa vida.

Artur: (Triomfalment.) Llestos; ni rastre. Ja sabia jo que el gran Watsson n’eixiria victoriós! En Watsson, és fill de la Barceloneta, pare.

Virgínia: (Per la Sra. Mònica.) Ja li passa.

Miquel: (Compareix per la banda esquerra junt amb en Fedric acompanyant a la Laieta que porta alguns plats d’entremesos i una cistelleta amb llesques de pa.) No podem aguantar més; la rata ens mossega el ventre!

Fedric: Mare, aquesta (per la Laieta.) no gosa donar un pas pels corredors. Aquell tro ha acabat d’esfereir-la.

Lucrècia: Sí, fills meus, estem bé amb aqueix servei! La governanta es desmaia, aquesta no gosa donar un pas… Sort de vosaltres que sou ardits.

Mònica: (Mentre s’aixeca estamordida, fregant-se els ulls i tambalejant-se.) Ah Senyor!

Lucrècia: Mireu, mireu, senyora Mònica! (Li mostra el parquet.) Animeu-vos!

Màxim: Ara a sopar i al llit. Demà serà un altre dia.

Mònica: Noves tribulacions es congrien en aqueix casal! Força i coratge per a resistir-ho us demano, Reina del Cel!

Lucrècia: Voleu guiar-nos a les nostres habitacions?

(La Sra. Mònica s’adelanta caminant penosament. Lucrècia i Virgínia la segueixen. Surten banda esquerra.)

Escena V

(Màxim, Artur, Pons, Ramon, Laieta, Fedric i Miquel. (Els tres darrers entren i surten.)

Pons: (Al criat.) Després de sopar enraonarem. Cal estar previnguts.

Ramon: Jo m’entorno a casa. No crec pas que tot s’acabi amb el lleixiu del senyoret.

Artur: (Per l’escopeta i dirigint-se a Ramon.) Ja està engrassada?

Ramon: Sí senyoret; però jo no l’endreçaria pas!

Artur: Què en faries?

Ramon: Posar-me-la al costat del llit. I encara no dormiria pas tranquil. ¿Vol deixar-me-la pel que pugui succeir?

Artur: No entenc el dany que una perdigonada pot causar a un mort!

Pons: A Ramon, com jo mateix, com tot el servei, no l’espanten tant els morts com els vius. Ja m’enten el senyoret Artur; els vius! (Subratlla el mot.) Altrament, sense un arma al costat, és molt difícil que hi aguanti ningú en aqueixa casa. És massa fosc el que passa aquí!

Artur: Les contalles de la senyora Mònica us han causat efecte, ja ho veig!

Pons: Són moltes per ésser totes mentida.

Ramon: I algunes no són pas del temps de la picor, són fresques, i un hom estima la vida.

Artur: I amb la meva escopeta us veuríeu salvats?

Ramon: Més defensats!

Pons: Naturalment.

Artur: (Tot arronsant les espatlles com qui no dóna importància al que fa.) En nom de Déu, si això us tranquilitza…

(Fa un gest de concesió i els deixa.)

Màxim: (Des de l’escalfa-panxes al senyor Pons.) Feu distribuir els equipatges per les cambres.

Pons: No mana res més el senyor?

Màxim: Res més. (El senyor Pons fa mutis seguit del criat, banda dreta.) Ja et dic, Artur, que vaig tenir una gran pensada. Tot és curiosíssim en el nostre castell, des dels artessonats a la governanta.

Artur: Us asseguro pare que jo no penso pas avorrir-me. Tenim el servei ben esporuguit; ens divertiran tan ells com el mateix fantasma.

(La Laieta i els dos bessons entren i surten portant aigua, vi, etc…. La Laieta, cada cop que li caldrà anar a cercar alguna cosa indicarà per senyes al qui tingui més aprop, que la segueixi.)

Escena VI

(Els mateixos més Lucrècia i Virgínia, de seguida la senyora Mònica i al final Jordi.)

Virgínia: (Tot entrant depressa i alegroia seguida de Lucrècia i abraçant al seu pare.) Pare, estic encantada de la meva cambra. Té un finestral gòtic i dóna a solixent. Hi ha un xiprer i unes heures que l’enmarquen com mai podia haver somniat un poeta.

Lucrècia: On són els nois?

Artur: On vols que siguin, a sedassejar.

Màxim: Fe’ls-hi justícia; a defensar a les donzelles contra dracs i malandrins. Sols d’aquesta manera és possible que la Laieta ens arribi a servir les viandes. (Va al rentamans i es renta. Darrera d’ell ho fa l’Artur. Els bessons entren comboiant a la Laieta que porta una grossa sopera fumejant.) Té, aquí els tens!

Lucrècia: Apa, minyons, les mans netes i a taula!

Miquel: Visca, visca! (Saltirona i se’n va a rentar les mans.)

Fredic: Tinc fam, tinc fam! (Fa el mateix que l’altre.)

Virgínia: Que ordinariot que és aqueix Fedric!

(Tots seuen a taula. Lucrècia destapa la sopera a temps que entra la senyora Mònica.)

Mònica: He cregut que una bona sopa els hi aniria bé. Després d’una jornada així l’estómac necessita un poc de consol.

Lucrècia: Heu tingut una idea excel·lent.

Mònica: Pel demés, la sopa és de crancs, uns crancs de la seva propietat que es crien a la riera.

Màxim: Esplèndit!

Artur: Quines pesqueres que preveig, Virgínia.

Miquel: Hi volem ser-hi.

Fredic: Primer jo que ningú. Els crancs són la meva especialitat.

Màxim: (Per la sopa.) Bona, bona flaire!

Lucrècia: Espereu-se, amics meus; cal provar-la abans d’entusiasmar-se. Sabeu per ventura si té regust de sofre?

Mònica: Ens plau que sigueu pletxeriosa mi senyora. Tant de bo que ningú no us ho prengui a mal!

Màxim: Deixeu d’una vegada aquest to planyívol.

Artur: Perdoneu-la. Ella només ha tingut tractes amb gent de tragèdia, histèrics, neurastènics i esgotats. Ja n’aprendrà, amb nosaltres, d’enraonar el llenguatge dels vius.

Màxim: Penseu que cap dels meus avis ni revesavis vindrà a turmentar-vos. Tots han estat gent modesta, artessans que un cop morts han romàs tan formals i pràctics com quan eren vius. Si el noble senyor que encara sojorna aquí s’en dóna compte, per dignitat, ens deixarà; i si no ens deixa haurà d’atemperar-se als nostres costums democràtics. Desvesant-se de fer coses extranyes que no condueixen a res, pot guanyar les nostres simpaties d’altra manera, no.

Mònica: El seu llenguatge, senyor Màxim, m’esvera més que no em tranquil·litza. No sé… sofreixo; el cor m’anuncia noves desgràcies, i el cor no m’enganya mai!

(Se sent un tret que retruny per tot el castell. Tots resten immòbils escoltant.)

Lucrècia: Una escopetada!

Artur: De la meva escopeta; la conec amb la veu!

Virgínia: (Aixecant-se.) Ah, què deu ser!

(Llarga pausa espectant.)

Màxim: Alguna imprudència!

Miquel: Estaria bé que haguessin mort alguna xibeca!

Mònica: (Anant vers la porta.) Déu meu! Jesús ens valga! Jo haig d’enterar-me’n!

(Va per anar-se’n i es topa amb el senyor Pons que entra, banda dreta.)

Pons: (Esverat.) Senyor, als afores del jardí, al peu de la tàpia, acaba d’ésser ferit un desconegut. El criat fent la ronda amb el pastor, no sé com, ni perquè, l’hi ha engegat una perdigonada.

Màxim: Quin aspecte té el ferit? On l’han portat?

Pons: No sé res, senyor. Sols m’he apressat a notificar-li l’accident.

Màxim: El primer era auxiliar-lo. Que el pugin.

(El majordom se’n va seguit de la senyora Mònica, banda dreta.)

Artur: Déu me perdoni; jo en tinc la culpa!

Lucrècia: Tu!

Virgínia: Artur!

Màxim: Mai deuries haver-los-hi deixat la teva arma.

Artur: Estaven tan espaordits… no em creia pas possible que la fessin servir!

Lucrècia: Cert; era improbable que ningú s’atansés al castell amb aqueix temps i en aquestes hores.

Virgínia: Oh, mamà, mamà! (Amb excitació desmesurada.) Triguen molt!

(Es senten passos dintre i murmulls d’enraonaments.)

Màxim: Ara!

(Apareixen un mosso, banda dreta, i el Pastor duent el ferit, Jordi. La senyora Mònica guia i el senyor Pons va tot darrera seguit de Ramon, qui dóna mostres de gran abatiment i resta al peu de l’entrada del menjador amb el cap molt jup. En Jordi camina repenjant-se amb els braços als muscles dels seus acompanyants; un d’ells li mantindrà cenyida al cap una tovallola.)

Virgínia: (Atansant-se al ferit i mirant-lo d’aprop curiosa i adelarada.) És ell!

Jordi: (Tot clavant l’esguard a la noia.) Virgínia!

(Lucrècia i Artur resten mirant Virgínia estranyats. La governanta aparta un silló de la llar i l’ofereix a Jordi. Ramon s’atansa humil, donant a comprendre amb els seus gestes, que s’escusa a Artur.)

Màxim: (Un poc sever a Virgínia.) Ja m’explicaràs el que significa això!

Pons: (Sostenint el cap d’en Jordi que s’inclina esllanguit.) Cuiteu, que es desmaia!

Teló

Acte segon

(Saló del segon estatge del castell, amb tres portes per banda, portes de roure esculturades, corresponents a les cambres de la família de Màxim. Al fons, una galeria vitrada al mig de la qual s’obre un passatge que dóna accés a la biblioteca. Darrera els vidres de la galeria, es veuen les siluetes d’uns xiprers. Entre els mobles, posada en un lloc convenient, cal que hi hagi una armadura complerta. L’acció se suposa que comença dos o tres dies després dels fets ocorreguts en l’acte anterior. És a la vetlla, després de sopar.)

Escena primera

(Màxim, Lucrècia, Artur, Virgínia, Jordi, Miquel i Fedric.)

(Aquests dos últims, juguen al joc de l’oca, separats dels altres, que seuen a l’entorn d’un vetllador, on hi ha un servei de te. Jordi durà el cap embenat)

Lucrècia: Certament va ésser una terrible criaturada, la vostra, Jordi.

Artur: I la meva, mamà.

Jordi: Res, senyora, el desig de donar la sensació d’una ardidesa de presentar-me aquí el mateix vespre de la vostra arribada, a desgrat de la fosca, de la tempestat i de la negrura del bosc…

Màxim: Això pervé d’haver llegit aventures romàntiques. Cap necessitat en teníeu de presentar-vos com un galant aventurer… La prudència en la vida sols s’adquireix a força de perdigonades.

Jordi: Sigui com sigui mireu de quina manera més estúpida em vaig introduir en l’intimitat d’una família!

Virgínia: El vostre impermeable amb caputxó fou l’esca del pecat; us confongueren amb el fantasma.

Lucrècia: En fi, no us encaparreu, amic Jordi, pels motius de la vostra intempestiva visita. Millor per a vós, naturalment, que us haguessin introduït a casa amb tota cerimònia; ara no aniríeu embenat. Reflexioneu, però que, segons la nostra manera de pensar lliberal i democràtica, l’únic jutge de les vostres accions, és Virgínia.

Jordi: Ah, senyora! Val més que digueu que l’indulgència dels seus pares és infinita.

Màxim: No n’hi ha per tant. Mai hem considerat com un crim que s’enamoressin de la nostra Virgínia. Si jo fos un pare muntat a l’antiga, no diré que vós i ella no mereixéssiu un càstig. L’antic senyor d’aquestes terres, un Montcorb gelós i despòtic, a vós us hauria empresonat cent pams sota terra i tu (per Virgínia) a la cambra més isolada de la torre d’homenatge. I no obstant, a cap de nosaltres ni tan sols se’n ha ocorregut enviar al donzell a la posada del poble ni reptar la damisel·la per la seva manca de confiança. Si Virgínia ens hagués insinuat…

Virgínia: Papà, papà; t’asseguro que no vaig tenir temps! En Jordi va anar massa de pressa.

Màxim: Així, a quí donareu la culpa? És tota de la vostra activitat; amb cors que van a doscents quilòmetres per hora no hi ha res a fer.

Jordi: Totes aquestes reflexions me les he fetes a mi mateix. El meu agraïment senyor Màxim…

Màxim: No en parlem d’agraïment. Ja me’l varen significar els vostres pares en una lletra, de les paraules de la qual se’n despren tanta noblesa com del blassó que l’encapçala. Anem a dir que un hom prefereix la sinceritat de les paraules per sobre la rancior dels pergamins.

Lucrècia: Quanta inquietut degueren passar els pobres!

Jordi: Terrible, senyora! Sols el seu estat precari de salut va impedir que no es personessin aquí de seguida. Encara així no ho han fet, estigueu-ne certa, gràcies a les seguretats que reberen, tant del vostre majordom com del seu enviat especial.

Màxim: Que no se’n parli més. Altrament, Artur, tinc el sentiment de dir-te que el teu famós “Lleixiu Invencible” marca Watsson, ha fracassat en absolut.

Artur: Estimat pare, el lleixiu d’en Watsson del que intenten fer-ne mofa, no ha estat pas vençut encara.

Lucrècia: Però la misteriosa taca reapareix, jo la he vista aquest matí, victoriosament fresca. Va la quinta vegada. Si això no et convenç ni mai.

Artur: Mamà, el lleixiu invencible, neteja les taques, el que no pot evitar és que algú les reprodueixi d’amagat.

Lucrècia: Jo vaig ordenar que barressin les portes del menjador. Després malfiant-me dels criats, les he barrades jo mateix; el teu pare ahir vespre, se’n pujà les claus, doncs bé, aquesta matinada, en el mateix lloc, com si res, la sang de donya Elvira seguia embrutant el parquet. T’ho expliques?

Màxim: Fracàs, fracàs!

Jordi: És ben misteriós, tanmateix, això que dieu!

Artur: Em permets una observació, mamà?

Lucrècia: Les que et plaguin.

Màxim: Res, fracàs! Malament, si comencem amb observacions. Causa perduda!

Artur: Papà, em sembla que hem estat una mica massa dogmàtics en negar la relació de la taca amb el fantasma. Jo no tinc pas cap dubte que és ell qui per mitjans que nosaltres desconeixem, la repinta.

Lucrècia: Déu te faci bo! D’on vols que la tregui tanta sang el fantasma?

Màxim: En veritat que no se’n necessita molta, el que és que per poca que sigui no pot ésser ja de la seva muller esdevinguda pols, tampoc pot ésser d’ell (un fantasma no sangra) i jo no crec que ningú d’aquesta casa sigui tan generós de donar-li la seva. Sobretot per sostenir una lluita contra el teu lleixiu. Artur, Artur! És més lògic creure en un efecte passatger del teu lleixiu.

Artur: És que el fantasma, papà, no esmersa sang veritable; l’imita. Ja haureu notat que la taca muda de to; un dia tira a groc, l’altre verdeja i àdhuc darrerament era una mica virolada. Semblava com si a mig pintar se li hagués acabat un color i hagués hagut que esmersar-ne un altre.

(En Miquel i Fedric hauran plegat de jugar, posant els cinc sentits en la conversa.)

Virgínia: L’Artur té raó. Jo he descobert una altra cosa.

Jordi: Senyoreta Virgínia, digueu-nos el vostre descobriment.

Virgínia: És ben senzill; que algú em remena la meva capsa de pintures.

Artur: Quin pes em treus de sobre! No parlis més…

Virgínia: (Als dos bessons.) Heu estat vosaltres o no heu estat vosaltres?

Miquel: Jo, Virgínia? No n’haig de fer res de les teves pintures!

Fedric: Jo ni tampoc sé on les endreces! Ves aquesta!

Virgínia: Doncs hi ha algú que m’afana els colors.

Lucrècia: Mira bé el que dius!

Màxim: Sí, Virgínia, seria obrar molt de lleuger titllar de lladre al fantasma no més que per sospita.

Jordi: Però que esteu dient!

Virgínia: Déu me’n guard de llevar-li cap fals testimoni. Adhuc li perdonaria que fos ell qui m’afana els colors. Amb quelcom s’ha d’entretenir. Porta una vida tan horrible!… I mentre pinta no comet malvestats!

Lucrècia: Realment; la tossuderia d’embrutar-nos el parquet és ben suportable.

Màxim: Més val això que no que ens vingui a estirar els peus de bella nit. Però un fenòmen com el que estem discutint queda rebaixat de categoria des del moment que tu, Virgínia, hi fas intervenir les teves pintures. Això és matar ideals. Jo tinc escrita una extensa lletra de consulta a la societat Theosòfica dels Estats Units sobre la persistència de les taques de sang quan pervenen d’un crim. Alguns bons amics meus s’alegraran de saber que a la fi, ja em preocupo dels estats supressensibles i de les qüestions d’esperitisme transcendental. Digueu-nos la vostra opinió, amic Jordi. ¡Esteu molt meditabund!

Jordi: Em fa enveja la despreocupació vostra, però estic molt lluny de compartir-la. És més, no em plau l’enraonament. Perdoneu-me la franquesa.

Màxim: Teníem d’haver-ho previst. Un jove marquès, descendent d’una família rural catalana ha de servar respecte a les llegendes. Ben segur que hi ha hagut entre els vostres avis, algun que espià alguna malifeta a costa de la tranquilitat dels néts.

Jordi: Sí, tenim una tradició que parla d’un marquès de Taialà profanador i blasfem… El dia de difunts truca a les portes dels masovers demanant-los-hi una part de l’adjutori, per misses… Sigui això o sigui allò nosaltres, els vius, no podem pas enraonar lleugerament de les coses dels morts. Respecte al fantasma de Montcorb mentre no se’m demostri d’una manera incontrovertible que existeix, jo seguiré dubtant-ne.

Virgínia: No m’agrada que sigueu així!

Artur: No vulguis que hi cregui per galanteria, tu també.

Màxim: Creuríeu en la meva paraula?

Lucrècia: Vaja quina pregunta! Ningú gosaria dir que no.

Jordi: Tindria prou llealtat per dir-ho. Hi crec, senyor Sirvent.

Màxim: (Amb la mà al pit i solemnial.) Doncs el fantasma existeix! (Moviment de curiositat entre els de la família. Jordi es sobressalta.) Existeix, perquè jo l’he vist.

Virgínia: Sí, papà?

Lucrècia: I com va portar-se amb tu?

Màxim: Ps, d’aquella manera!… És… un feudal, i això hem de tenir-ho sempre en compte en judicar les seves accions. Altrament ahir a les dotze, les dotze i minuts en el meu rellotge, jo m’estava tirat sobre el llit quan vaig oir un estrany soroll que venia del corredor, del corredor de la biblioteca. Era com si arrosseguessin una llarga cadena. Va intrigar-me allò i vaig parar l’orella. El soroll de ferramenta anà aproximant-se, aproximant-se gradualment. Al fi es destaca, amb perfecta claretat, el xoc d’unes petjades lentes, apagades, solemnials…

Virgínia: (Anhelosa.) Sí? Digueu, digueu, papà!

Màxim: Vaig posar-me els pantalons i calçar-me les sabatilles a les palpentes, i vaig eixir de la cambra. Al capdavall del saló, banyat pel clar de la lluna que entrava pels vitratges, hi havia un vell de terrible aspecte. Els ulls li brillejaven, com brases i una llarga cabellera, de color cendrós, li cobria l’esquena. El seu vestit, a l’antiga usança, era purament una filagassa. De les canelles de les mans li penjaven revingudes cadenes i duia els tormells engrillonats. Crec que calçava botes, però no us ho podria pas assegurar. Jo vaig atansar-m’hi demanant-li el motiu de la seva intempestiva visita; però, fos que s’ho prengués a mal, fos que cregués indigne de la seva alta prosàpia el tornar-me resposta, esbufegà com un gat mesquer i tot expandint una extranya claror rojenca, va esvair-se a través dels finestrals, deixant un rastre de fumera que pudia a sofre.

Jordi: Incomprensible!

Artur: Poca cosa per la gran expectació que ens havies desvetllat, papà.

Màxim: No és culpa meva si el fantasma no executà cap exercici de mèrit. No trobeu, però, que va estar amb mi una mica desatent?

Lucrècia: I tu, com anaves tu?

Virgínia: El papà? Ja ho ha dit: amb mànigues de camisa i amb sabatilles, com de costum. Em sembla que el veig!

Màxim: Cert, però deus tenir present que eren les dotze tocades de la nit i que el comte Huc no s’havia pas fet anunciar.

Artur: Les dotze de la nit! La nata! És l’hora protocolària de les visites dels fantasmes.

Virgínia: Recordeu-se que el pobre senyor deu seguir creient que aquí és a casa seva.

Màxim: Tens molta raó, Virgínia! Mai un hom pensa en tot. Això em servirà d’experiència. Segurament el comte repetirà la visita.

Jordi: Vós, senyor Màxim, sou un home de gran imaginació i de molt bon humor!

Màxim: I vós, amic meu, acabeu de prometre tenir fe en la meva paraula.

Jordi: Podreu estar al·lucinat. No és gaire a propòsit el vostre temperament… i és força estrany que vós us al·lucinéssiu, però…

Màxim: Cregueu que per la meva part també vaig tenir semblant sospita. El que no sé, és d’on redimoni em vindria a mi aqueixa tendència a al·lucinar-me. Havíem sopat lleugerament, ni d’aprop ni de lluny havíem al·ludit, en la conversa, al nostre fantasma; discutírem de política regionalista, de si els teixits de Terrassa i Sabadell podien competir amb els anglesos… És a dir, mancaven tots els elements predisposants de receptibilitat que solen precedir als fenòmens psíquics. Jo estava tranquil·lament rumiant la manera d’instal·lar unes turbines al torrent per a dur l’electricitat al castell i suprimir d’una vegada l’ús dels llumets d’oli i de les espelmes infectes… Mig minut abans de percebre el soroll, vaig resoldre una operació d’aritmètica bastant complicada, purament de memòria…

Tinc que creure doncs en la meva situació serena, en la meva ecuanimitat…

Lucrècia: No t’esforcis. Jo també tinc quelcom per dir. Després de les revelacions de Virgínia referents als seus colors i de les que tu acabes de fer-nos jo no dec callar les meves. Com sabeu jo tinc un famós breviari de cuina. Sols per a rostir un anyell s’hi senyalen trenta procediments. Jo el guardo en la meva tauleta de nit a fi de resoldre, abans de dormir-me, el que es pot variar, l’endemà, en els nostres menús, limitadíssims. Ara bé; per dues vegades consecutives el tal llibre m’ha estat sustret. Com diríem: avui jo el desava a quarts d’onze del vespre i l’endemà, a les vuit del matí, ni rastre; o a l’inversa; jo el cercava inútilment al vespre i el trobava en el seu lloc l’endemà, en despertar-me. Recordo vagament com si entre somnis, una albada, jo hagués vist un personatge estrany que el llegia amb molta atenció, però no puc fer-m’hi forta.

Virgínia: Mamà, el cas de la Tresserras. Recorda? Exacte al cas de la Tresserras explicat per la governanta.

Artur: I a què hem d’atribuir l’afició del fantasma a les lectures?…

Lucrècia: Espereu. Darrerament en retrobar el llibre, i en fullejar-lo he vist algunes pàgines rebregades, el paper presentava senyals de mullena de gotes, com de llàgrimes. Era en el capítol que feia referència a la caça major. Hi mancava un full, i ja direu si aqueix misteri, no val el que pugui valer els vostres.

Artur: Supera a tots. És gros mamà. Un fantasma que llegeix llibres de cuina i que hi plora i que arrebassa fulls!

Màxim: En el capítol de la caça major… quina raresa!

Virgínia: Pobret! Qui sap la tragèdia íntima que el condueix a tals ridiculeses!

Lucrècia: Màxim, parlant hem oblidat els nostres costums morigerats. (S’aixeca dirigint-se als bessons.) Apa, fillets meus, ja és hora d’anar-vos-en a dormir.

Miquel: (Mal humorat.) Mamà!

Fedric: (Amb recansa.) Ara que ens interessava!…

Lucrècia: Què, us voleu quedar aquí a esperar el fantasma?

Miquel: Tantdebò! Per mi rai!…

(Tots s’aixequen. Màxim toca un timbre i compareix Ramon a qui donarà una ordre en veu baixa. Ramon fa mutis. Torna, al cap de poc, duent sis canalobres amb espelmes. Els dos bessons fan un petó a Màxim i a Lucrècia i després d’agafar una espelma es retiren, a llur cambra. Virgínia, Jordi i Artur, drets, conversen entre ells.)

Virgínia: (A Jordi.) I bé, amic meu, us desitjo un bon son (Li allarga la mà amb molta gentilesa.) Si no poguéssiu dormir… (En resposta a un gest de Jordi.) Oh, és molt possible! Recordeu-se, almenys, que demés del fantasma, hi ha algun mortal ben digne dels vostres pensaments!

Jordi: No calia que m’ho recordéssiu, adorable Virgínia.

Virgínia: (Besant a Màxim.) Bona nit, papà. Mamà, a reveure. Ah, vens?

(Lucrècia fa un gest afirmatiu, saluda als altres i se’n va amb Virgínia fins a la porta de la seva cambra. Virgínia torna a sortir al cap de poc per a treure a fora un pitger de flors. De passada mira a Jordi i Jordi a ella; li fa adeu amb la mà i desapareix.)

Màxim: (Allargant la mà a Jordi.) Bona nit. Artur, si per cas acompanya Jordi fins deixar-lo en lloc segur. Esteu nerviós.

Jordi: Voleu dir?

Màxim: Esteu nerviós. Si haguéssim sabut la vostra impressionabilitat no ens costava res en donar-vos una altra cambra. Ara és lluny i desavinenta. Voleu que…

Jordi: La trobo excel·lent, gràcies.

Màxim: Excel·lent, si no haguéssim enraonat de certes coses. Bona nit. (Es retira a la seva cambra, primera esquerra.)

Artur: (Amb el llum a la mà.) Estic a la vostra disposició. No és pas que us meni pressa. Suposo que tindreu necessitat de repòs.

Jordi: Sí, encara estic dèbil. (Pren el llum.) Pel meu gust no me’n aniria pas encara.

Artur: Amic, digueu-me francament, oi que no les teniu totes?

Jordi: Us hauria agraït que no haguéssiu parlat tan del difunt Montcorb. O estem davant d’una facècia impia o davant d’un conjunt de fets inexplicables. Tot em repugna prou.

Artur: Amic Jordi, cal agafar les coses tal com vénen. En aqueixa sol·litud l’existència d’una ànima en pena és imprescindible. Llavors ni dubtes ni basardes. Esperem-la per si ve i no l’anyorem si no es presenta. A ciutat, en plena civilització, hi ha trenta mil enemics pitjors, i dormim i menjem i no ens espaordim. Heu de pensar així si voleu guanyar el cor de la meva germana. És un consell.

Jordi: I si us digués que és per ella que m’inquieto? Per ella sobre tot!

Artur: Bah, tranquilitzeu-se. Virgínia estima allò que existeix. Si el fantasma no és un mite, el fantasma serà el millor amic de Virgínia.

Jordi: (Amoïnat.) No en parlem més.

(Comença a caminar seguit d’Artur i ambdós desapareixen pel fons. L’escena resta sol·litària i fosca, car la llàntia del centre agonitza. Darrera els vitratges de la galeria s’insinua una lleu fosforescència que va fent-se més accentuada fins que es destaca una ombra llarga i desnerida. Trona al lluny, i, de sobte, s’esbatanen els vitratges amb violència sorollosament com empesos per un buferut. Se sent el repicar d’un timbre a dins.)

Escena II

(Mònica i després Artur.)

(La primera entra sospirosa i poc àgil duent un llumet d’oli a la mà.)

Mònica: (Apropant-se a la porta de la cambra de Lucrècia.) M’heu cridat, mi senyora? Què desitjeu? (Pausa tot escoltant el que l’altra li mana des de dintre la cambra.) Molt bé diu. (Nova pausa, amb l’orella més arrimada a la porta.) Sí, sí, gràcies; el servei està esporuguit, no hi ha maneres de què donguin un sol pas en aquestes hores. (Pausa.) Vella sí que ho sóc, però encara… Algú té que cuidar de les coses. desitjeu quelcom més, mi senyora? (Pausa.) Que Déu i Maria Santíssima els donguin bon repòs! (Se’n va a apagar la llàntia i després a barrar els finestrals, i al fi registra l’habitació. En anar-se’n es topa amb l’Artur que torna.) Ah!… qui havia de pensar en vós, senyoret.

Artur: Vaja, ara ja us crèieu que era un altre! Oi? Pobre senyora Mònica! I què caceu, què caceu, per ací?

Mònica: Res, aqueixos finestrals espetegaven… La vostra mamà m’ha cridat. Juraria que algú els ha overt. (Escolta un llampec.) Sant Marc, santa Creu… Ja fóra estrany que passéssim una nit tranquil·la…

Artur: (A punt de ficar-se a la seva cambra indiferent.) Ja fa mals averanys, senyora Mònica! Vostè patís de la meva son.

Mònica: Fassi Nostre Senyor que la pugui satisfer.

(Està a la ratlla del fons, anant-se’n.)

Artur: (Amb aire místic escarnint-la.) Aixís sia!… (Es barra dins la cambra.)

Escena III

(Fantasma i de seguida Artur i després Miquel i Fedric.)

(En desaparèixer la governanta, torna la llum misteriosa a projectar-se en els vitratges. La finestra de la galeria s’obra altra volta silenciosament i de seguida salta a dintre el Fantasma. En la foscor, es destaca per la seva fosforescència. És un personatge d’aspecte momificat. Les conques dels ulls semblen buides, però, en el fons, hi guspireja una llumeneta roja. La seva vesta de cavaller del sigle XVI és un pellingot infecte de color gris, destenyida pels anys i per la pols de la tomba. Dues cames grises i esprimatxades apareixen nues, brandant dins unes botes de l’època. Va cobert amb una gran capa que rossega amb majestat. Duu un barret d’ales amples i ploma cimbrejant. Dels punys li pengen unes cadenes i dels turmells uns grillons que fa seguir amb esforç, però sense perdre el seu caminar orgullós. Avança lentament, fatídic, llambregant els ulls i fent sorollar la ferramenta. S’atura indecís enfront de les portes de les cambres com si no sabés en la que es ficarà primer. S’atura a contemplar el ram de Virgínia. Després segueix titubejant, però de sobte, pren un determini ficant-se a la cambra d’Artur. Al cap de poc Artur, a mig vestir, surt precipitadament i resolt, tomba la clau del pany tancant el fantasma a dintre.)

Artur: Ja n’ets! Trenta metres d’alçària d’un costat i aquesta porta de roure d’un altre. (Guaita pel forat del pany.) S’és assegut a la finestra. Vaja quin tipus! Tal me’l va descriure el meu pare. Eh! (L’Artur s’aparta i de seguida el Fantasma desbarra la porta sense esforç. Es presenta triomfal davant d’Artur.) Hola, m’heu convençut! (Artur treu el rellotge i es pren el póls, estudiant-lo atentament. Després respira amb satisfacció.) Us participo, pel vostre govern, que estic perfectament serè. Setanta pulsacions. Manquen sis minuts per les dotze, som a vint-i-vuit d’agost… (Pessigant-se les cames.) i conservo la sensibilitat perifèrica. Senteu-se. (Li signa el sofà.) Perdoneu la meva indumentària; suposo, però, que deveu estar-hi acostumat. De més lleugers de roba que jo n’haureu vist. Altrament us participo, per si no ho sabíeu, que haveu perdut tots els drets sobre aqueix castell. (El Fantasma roman impassible.) És clar això no us afecta. Però senteu-se!… No? Vós mateix. (L’Artur s’assenta i encén una cigarreta.) I bé, exposeu amb franquesa les vostres pretensions. (Pausa, esperant que li respongui.) Aquest home és mut! (Fa remoure els dits amb agilitat signant les lletres de l’abecedari dels muts.) Tampoc! Sí que l’haurem feta bona! (Pausa com les que solen produir-se en les visites de compliment.) Doncs, sí, sí… altrament… tenim el temps ficat en pluges… (Trona.) Aquests trons… (Artur s’aixeca d’una revolada.) Veig que no us interessa res. M’heu causat una veritable desil·lusió; me’n torno al llit. (El Fantasma mira a l’Artur tot accentuant la seva mirada iracunda.) Per què em mireu així? (L’Artur inspecciona al Fantasma de cap a peus.) Perdó; aquestes cadenes tan rovellades vos donen un aspecte miserable i fan molt soroll. Jo us puc oferir el millor lubrificant que es coneix. És el notable Engrassador Universal marca Lluna Plena. No em doneu pas les gràcies… Torno al instant… Sense compliments eh! (Traspassa enfront del Fantasma, es fica a la seva cambra; surt a l’acte duent un potet de llauna.) És un compost de greix de pantera, oli mineral i pedra d’esmolar… (Li allarga el pot, però el Fantasma no fa un sol moviment per agafar-lo.) Gratis, absolutament gratis… preneu-lo. En fi, us el deixo sobre aquesta taula. Amb una sola aplicació ja us farà l’afecte. El prospecte us dirà la manera de servir-vos-en. Naturalment, si és que en sabeu de llegir que no tots els cavallers de vostre temps en sabien. Pel demés tindré molt de gust que me’n torneu a demanar. No quedeu per res. A les vostres ordres…

(Saluda al Fantasma amb una profonda reverència i es fica a la cambra barrant la porta. El Fantasma resta desorientat. Lentament s’aproxima a la taula agafa el potet i el rebot per terra. Roncant de coratge va a apoiar-se en un dels pilans de la galeria, allí medita uns segons, de seguida precabut i menaçador es fica a la cambra de Miquel i Fedric. Esclaten grans rialles a dintre la cambra; rialles cristallines dels dos bessons, i el Fantasma surt apressadament, amb les mans al cap, fugint amb tot l’aire que li permeten els grillons. Un coixí tirat des de dintre, li passa a ran d’orelles i un altre entre cames. En Fedric i en Miquel l’empaiten, l’un amb el gerro de l’aigua a la mà i l’altre amb la palangana. El Fantasma s’endinsa en el passatge que condueix a la biblioteca, llavors se sent un terrible espatec de vidres romputs, un bruel esgarrifós i resta una fumera vermellosa, en desaparèixer el Fantasma. Els bessons recullen els coixins i es tanquen a la cambra, amatents i joiosos.)

Escena IV

(Màxim i Lucrècia.)

(Lucrècia apareix la primera en bata de nit i amb el candeler a la mà i al darrera d’ella, Màxim que apenes es mou de la porta de la seva cambra.)

Lucrècia: (Mentre avança registrant amb l’esguard tots els indrets.) Has sentit, Màxim, quin desori? Què ha passat?

Màxim: El mateix et pregunto jo, Lucrècia. Què ha passat?

Lucrècia: Semblava com si tots els vidres de la galeria haguessin estat fets a miques i bocins.

Màxim: Juraria que no n’hi trobaries ni un de trencat. (Lucrècia ho inspecciona.) Oi que no?

Lucrècia: Ni un ni mig!

Màxim: Aquests sorolls, Lucrècia, no pervenen pas de cap causa mecànica.

Lucrècia: Poc me pensava que la festa no ens costés una trentena de duros pel cap baix.

Màxim: No, amiga meva, no; les ànimes o els esperits espanten el cor però no perjudiquen la butxaca.

Lucrècia: I els savis no han trobat una explicació per a aquest fenòmen?

Màxim: Els savis!… Mira Lucrècia, tornem-nos-en al llit que això és la lluna!

(Esclata una formidable riallada que retruny per tots els àmbits del castell.)

Lucrècia: Sents?

Màxim: I ara?

Lucrècia: També surt d’un esperit aquesta riallada?

Màxim: Lògicament hauria d’eixir d’una gorja descomunal. Ara jo no sé on sóc.

Escena V

(Màxim, Lucrècia i Virgínia.)

Virgínia: (Apareixent a la porta de la seva cambra.) Vaja una manera de riure papà! Què t’ha agafat; jo estic esverada de sentir-te riure així!

Màxim: Que hi ric mai d’aquesta manera, jo?

Virgínia: Per això mateix, mai.

Lucrècia: Que no estaves desvetllada abans?

Virgínia: I tan desvetllada, mamà! Sorolls de cadenes, corredisses, trencadissa i després aquesta… Jo prou feia el cor fort!

Màxim: Llavors ja deus suposar… Veig que serà precís tenir una explicació sèria amb el senyor de Montcorb. Jo el creia d’un altre tarannà.

Lucrècia: Esdevé impertinent. Acabaríem per no poder dormir en aquesta casa.

Virgínia: Algú deu haver-lo exasperat, mamà.

Màxim: No, no, m’hi encararé. Veuràs; ara mateix… Allí on el trobi li aboco els meus resentiments; acabat, acabat.

Lucrècia: Vesteix-te amb una mica de decència almenys. A Europa per a tenir raó s’ha d’anar ben vestit.

(Sonen esgarrips horribles a dalt, en les cambres de les serventes.)

Lucrècia: Reina santa; les criades, Màxim…

Màxim: Vaja està vist. Ja que no pot espantar als amos espanta el servei.

Virgínia: Cerca l’èxit papà com tots els que estimen l’ofici.

Lucrècia: És rebaixar-se massa tanmateix. En fi, Màxim, s’han d’acabar d’una manera o altra aqueixos escàndols.

Màxim: S’acabaran. Ara aneu, aneu a posar una mica d’ordre en aquest galliner.

(Virgínia s’encamina al fons.)

Lucrècia: Espera’t un moment Virgínia. Aquest llum se’ns apagaria.

Màxim: Vine, té, emporta-te’n el meu; a penes ha cremat.

(Es fica a la seva cambra seguit de Lucrècia.)

Escena VI

(Virgínia i Pons.)

(El Sr. Pons apareix pel fons, esquerra, amb un pas recelós, duent una llanterna sorda en una mà i un revólver a l’altra. Virgínia al peu dels vitratges, resta de sobte il·luminada per un llampec. El senyor Pons fa un salt endarrera.)

Pons: (Apuntant el revòlver.) Ni un pas més o engego!

Virgínia: Ei, senyor poruc!

Pons: Que engego!

Virgínia: Doncs fereu un disbarat; un crim, vaja! Us duran a presidi. Enteneu?

Pons: (Reculant un pas i projectant la llum de llanterna sobre Virgínia.) Ah! perdó senyoreta! Qui tenia de pensar… en aquestes hores…

Virgínia: Tan horrible és el meu aspecte senyor Pons? Decididament sou un home inconcebiblement groller!

Pons: Duc els nervis exasperats. Què són aquests sorolls i aquests xiscles, senyoreta?

Virgínia: Vós direu! Tot és més natural que la vostra conducta.

Escena VII

(Els mateixos més Màxim i Lucrècia.)

Lucrècia: (Acompanyada de Màxim duent el candeler amb una espelma quasi sencera i adonant-se del Sr. Pons.) Ola, senyor Pons! Què? Heu estat inquietat pel fantasma?

Pons: (Envalentonat.) No desitjo altra cosa. Precisament venia…

Màxim: Veniu com l’anell al dit!

(Lucrècia i Virgínia se’n van pel fons dreta.)

Pons: Senyor, ho sospitava; mani; què desitja de mi?

Màxim: Primer que res, doneu-me aquesta arma. (Li pren el revòlver.) La missió que jo espero de vós és més diplomàtica que militar. Escolteu; seria convenient que en representació meva, aquesta nit, ara, –hi ha certs afers que no convé pas ajornar-los, i per altra part aquesta nit ja és una nit perduda– tinguéssiu una entrevista amb el fantasma.

Pons: Senyor!…

Màxim: Cal tractar-lo com si fos un rellogat molest. Digueu-li que no inquieti el servei i que el que més m’embafa són les remors a deshora; digueu-li que es llevi les seves cadenes, sobretot que es llevi les seves cadenes. Que li clavarem un executiu per a fer-les-hi prendre. Això sols per impressionar-lo. Res de plets seriosament. Seria molt capaç de pledejar de pobre. Deixem-li suposar que si arribéssim a les males no li aniríem pas amb exorcismes del rector i amb aigua beneita; expliqueu-li que tenim a la nostra disposició l’esperit d’alguns inquisidors contra els quals no hi valdrien les seves camàndules. Esteu enterat? Si aneu una mica llest us serà molt senzill emprendre’l. Avui té una nit de vellugadissa, corre d’abaix a dalt i és probable que no es retiri fins a la matinada.

Pons: Però, senyor Màxim! (Amb gran embaràs.) Jo no puc creure que vostè parli seriosament. ¡Com puc jo, pobre de mi!…

Màxim: (Interrompent-lo.) Comprenc que, de sobte, l’encàrrec d’espantar al fantasma us sembli una absurditat. És que teniu massa modèstia i un judici incert del que són els nobles en estat de damnació. Feu el que us mano.

(Es retira deixant amb la paraula a la boca al majordom.)

Pons: El despotisme nordamericà! Dimitiré. (Mutis pel fons.)

Escena VII

(Miquel i Fedric, de seguida Lucrècia i Virgínia.)

Fedric: (Obrint amb precaució la porta de la cambra.) Manoi, quina gatzara!

Fedric: Et sembla si tornarà el Fantasma?

Miquel: L’hem sorollat massa.

Fedric: Però és tossut i està rabiós.

Miquel: Quin tip de riure… Mai s’hi devia haver trobat.

Fedric: Que s’esperi; de pitjors se’n veurà. Tu, entrevessem-hi un cordell amb esquellerincs.

Miquel: O una corda per entrebancar-lo.

Fedric: Escolta, Miquel, tens mistos d’un Garibaldi?

Miquel: Sí, xut!

Fedric: Què? Torna?

Miquel: (Anant fins a la galeria i mirant a la dreta.) La mamà i Virgínia, tornen.

(Corren a refugiar-se a llur cambra.)

Lucrècia: (Des del fons avançant amb Virgínia.) Fa vergonya; unes mossasses com un sant Pau i amb atacs de nervis!

Virgínia: I tot per quatre ganyotes del fantasma. La Laieta deia que a n’ella li havia estirat les trenes. És fals; si no en té de trenes, demés portava estrenyacaps. Presumida! això és que ho ha sentit a dir a la governanta. Com una damisel·la… les trenes!

Lucrècia: És l’única que a tot diu amén, la governanta. Es veu que hi està feta!

Virgínia: Resa que resaràs. Demà la sentirem augurar tragèdies.

Lucrècia: Ara que tot s’és aquietat, aprofitem-ho; al llit, Virgínia.

Virgínia: Sí, mamà.

(Es fiquen cada qual a la seva cambra.)

Escena VIII

(El Fantasma, després Fedric i Miquel)

(Al capdavall del passatge de la biblioteca, fosforeja altra volta la figura del Fantasma. En la fosquetat la seva silueta desnerida va perfilant-se per clar sense arribar a ésser lluminosa. Ve oscil·lant i carrisquejant les dents. Es contempla en el mirall del saló i assaja diferents positures i combinacions de la seva indumentària astrosa. Res li sembla prou horrible i acaba amb un gest d’abatiment. Cerca amb l’esguard a l’entorn i en adonar-se’n de l’armadura es redressa. Va a cercar-la. Al passar enfront de la cambra de Virgínia quasi ensopega amb el pitger de flors. Se’n malfià com si fos un parany. Arribat a l’armadura la desmunta, amb intenció d’encabir-s’hi. S’haurà llevat els grillons i les cadenes per a no fer soroll. Va enduent-se’n l’armadura peça per peça, però sempre ensurtat i recelós. Els bessons surten i posen una corda travessera amb alguns cascavells. Retorna el Fantasma amb l’armadura posada. Avança amb dificultat, fent tintines, atuït pel pes que porta a sobre. Topa amb la corda i el soroll dels picarols l’ensurta. En arribar al mig del saló, cau amb gran soroll de ferramenta. Els bessons l’han seguit agotnats amb sengles cervetanes a les mans. Mentre ells s’amaguen a la cambra llur, les altres s’obren.)

Escena IX

(El Fantasma, Màxim, Artur, Lucrècia, Virgínia, Miquel i Fedric.)

Màxim: (Eixint el primer amb la browing del majordom a la mà i apuntant al Fantasma, però tranquil.) Les mans enlaire! Us tractaré des d’ara com un vulgar saltejador d’hisendes. N’hi ha ben bé prou! Que no us ha dit el què feia el cas, el nostre procurador?

Artur: (Apareix tot cordant-se els elàstics en cos de mànegues i badallant com un home que té molta son i a qui no deixen dormir.) És impossible! (Dirigint-se al Fantasma.) Jo m’havia proposat, senyor meu, no fer cap cas de les vostres tarambanades, ara veig que no puc. Sou més fort que jo!

(El Fantasma procura desempellegar-se de l’armadura i gruny com un gos acorralat.)

Màxim: Digueu. Que no us ha parlat de res el nostre procurador?

(El Fantasma va incorporant-se tot adressant a Màxim mirades d’odi.)

Artur: És perdre el temps, papà, enraonar amb aqueix feudal.

(El Fantasma tot gemegant va a arraulir-se en un silló. Es palpa els genolls i la carcanada i prova de redressar-se. Els dos bessons hauran tornat a eixir de llur cambra contemplant l’escena des de lluny, amb posat de picardia.)

Lucrècia: Ave Maria, també, si és que us fa mal alguna cosa, senyor, aquí som per auxiliar-vos. Digueu-ho i acabem. Tan gemegar i passejar-se no condueix a res.

Virgínia: (Apropant-se solícita al Fantasma.) Si sufriu de cor agra jo us puc donar un elexir maravellós; si us dol la trompada unes compreses d’àrnica us alleujarien tot seguit. (El Fantasma la mira amb ulls encesos.) Prou. De mals agraïts l’infern n’és ple.

Artur: (Estenellant-se en el sofà com un home que es disposa a suportar un impertinent fent-hi petar alguna bacaina, i reprimint un excés de badallera.) Aneu-se’n tots a descansar. Massa contemplacions. Amb un que el vigili per què no ens afani res, n’hi ha ben bé prou.

Màxim: (Al Fantasma.) Us agraïria que tornéssiu l’armadura en el seu lloc.

Virgínia: Potser que sigui la seva, papà.

Màxim: Tens raó. De totes maneres no li hauria pas costat res de demanar-me-la. (Al Fantasma.) Ara fent pujar dos testimonis vos podria encausar criminalment. ¿Era l’armadura la que us feia pertenir? Vull guanyar-vos el cor amb la meva generositat. Encara que jo l’hagi pagada més del què val al vostre hereu, l’armadura queda vostra. No en parlem més! Emporteu-se-la.

Artur: No crec que pugui; me’l miro molt desnerit.

Lucrècia: (Al Fantasma.) Doneu les gràcies, que el quedar bé no costa pas gaire, senyor.

Màxim: (Als de la seva família.) Deixem-lo; a soles reflexionarà el que li convé.

(Màxim dóna l’exemple. Lucrècia pren el braç de Virgínia, que se’n va amb recansa mirant al Fantasma amb aires de compassió. Artur s’aixeca del sofà i arrossegant, mort de son, els peus, arriba fins a la porta de la cambra. Allí es gira i fa una profonda reverència al Fantasma. Els bessons, per no ésser vistos se’n hauran anat de seguida. El Fantasma, un cop sol, es revé; s’esbulla la cabellera, es rauta el pit amb les ungles, ganyoteja i es dressa amb un esforç.)

Escena X

(Fantasma, Miquel i Fedric, després Lucrècia i al final Jordi i Pons.)

(Els dos nois retornen al saló arramblats a les parets i armats de cervetanes. El Fantasma haurà tornat caure de bell nou en el silló, sense forces. Miquel i Fedric comencen a engegar-li les seves sagetes de paper amb les cervetanes. El Fantasma tracta d’empaitar-los; quan persegueix a l’un té l’altre al darrera, fins que esbufegant, impotent s’arrauleix en un recó defensant-se els ulls amb les mans esteses. Virgínia obra la porta de la cambra, i a penes s’adona del joc dels seus germans, hi corre, interposant-se entre ells i el Fantasma.)

Virgínia: Fedric, Miquel! Quiets, sentiu? Què és això! Us podria ésser avi deu vegades. (Els bessons s’aturen respectuosos.) A la vostra cambra… Ho diré a la mamà. (Miquel i Fedric fan com aquell que obeeix, però no es poden contenir i, de tant en tant, ara l’un ara l’altre, tiren alguna sageta al Fantasma. Aquest demostra el seu furor d’impotent amb ganyotes horribles i sorolls inarticulats de la seva gorja. Virgínia empaita als bessons.) Me la pagareu entremaliats, dolents, males animetes… (Els bessons es tanquen a la seva cambra i Virgínia torna al Fantasma.) Senyor… Senyor… Voleu que us ajudi a treure-us l’armadura. (Li treu.) Ara també puc ajudar-vos a caminar, seré el vostre bàcul. Aixequeu-vos.

(L’ajuda a aixecar-se i el Fantasma amb tota humilitat li posa una mà al muscle. Pel fons apareixien Jordi i el majordom que en veure el grup del Fantasma i Virgínia, resten erts de sorpresa. Aquests últims s’apropen lentament al fons. El Fantasma camina atuït amb el cap jup, Virgínia l’acompanya solícita.)

Pons: (Fent-se enrera.) Oh!

Jordi: (Retenint-lo però arramblant-se a un pilar de la galeria per a no ésser vist de Virgínia.) Calleu, silenci. Ah! jo que em moria d’inquietud per ella! (Devora amb la vista la seva estimada.)

Virgínia: (Mentre s’atura indecisa per no saber a on encaminar al Fantasma.) Senyor, cap a on? Guieu vós mateix; jo poc conec el vostre sojorn. (El Fantasma s’orienta vers el passatge de la biblioteca.) Repengeu-se amb més confiança, senyor. No peseu res; si talment sembleu de fum!

(S’endinsen en el passatge.)

Teló

Acte tercer

(Parc del castell de Montcorb. Al fons, una part de l’edifici amb la seva arquitectura pintoresca i patinada. Una escalinata practicable condueix des d’una portalada suntuosa al jardí. Sobre aquest jardí s’obren les finestres de les cambres; una d’elles, la corresponent a la dels bessons, ha d’il·luminar-se en el trascurs de l’acció. En un dels costats de l’escena hi ha un banc de pedra; enfront la tomba dels Montcorb. Xiprers i desmais donen al lloc, un aspecte romàntic. L’acció es desenrotlla a les deu de la nit. Fa lluna.)

Escena I

(Màxim, Lucrècia, Artur, Virgínia i Jordi.)

(Màxim i Lucrècia passegen apropant-se a l’escalinata, Jordi i Virgínia fan el mateix seguint una direcció oposada. Artur fuma assegut en el pedrís, negligentment.)

Màxim: Bella nit, Lucrècia! No sembla pas que estem a les portes de la tardor.

Lucrècia: En veritat que fa recança deixar aquest jardí.

Màxim: A mi la vida de pagès m’ha tornat dormilega. El costum d’aqueixes bones gents que en ésser fosc ja es fiquen al llit, m’encanta.

Lucrècia: Es lleven tan dematí, els pobres!

Màxim: I no deixa d’ésser ben bonic i saludable llevar-se dematí. Quina hora diries que és Lucrècia?

Lucrècia: Molt aviat, no?

Màxim: (Mira el rellotge.) Les deu i minuts. A ciutat ara soparíem.

Lucrècia: I aquí ja estem tips de vetllar.

Màxim: No pas tothom. Ben cert que aquells dos…

(Per Virgínia i Jordi.)

Lucrècia: El seu afer va llarg.

Màxim: M’ha semblat com si discutissin del Fantasma. Oidà, Lucrècia, saps que s’és tornat tot un altre. Vaga pel castell de la mateixa manera, però adopta un aire vergonyós, s’arrambla per les parets, s’esquitlla quan el sobten i, o s’és llevat les cadenes o les embolica amb cotó fluix perquè no sorollin. Ha perdut aquella enfàtica manera de presentar-se. Ja no diu: aquí sóc jo, al contrari; demostra tenir ganes de no inquietar i de no voler que l’inquietin. Talment recorda el pas furtiu d’una guineu escarmentada.

Lucrècia: És que els nostres intrèpits bessons l’hi n’han fetes de seques i de verdes. Massa.

Màxim: Sí, massa. Si jo els atrapés em sentirien.

Lucrècia: Per sort o per desgràcia ja se’ls acaba. Són ben gentils per això; res fan amb malícia; és l’inquietud de la jovenesa… Com aquests dos… (Per Virgínia i Jordi.) Venturosa edat! (Resten contemplant la parella.)

Jordi: (A Virgínia.) Fa dies i dies que us vinc suplicant el mateix, amiga meva.

Virgínia: Tranquilitzeu-se; entre el Fantasma i jo no existeix altra cosa que una amistat de circumstàncies.

Jordi: No bromegeu, Virgínia! Us prego que abandoneu per sempre aqueix to displicent, irònic.

Virgínia: És que em feu una ofensa suposant que jo pugui acceptar les galanteries d’un home de trescents anys.

Jordi: Aquell fet resulta inexplicable, Virgínia. M’ha revoltat el cor de basarda i gelosia; m’ha omplert el seny d’idees absurdes; de vils sospites… El temps no fa més que acréixer el desig d’una explicació… Un succés sobrenatural?… No ho sé, no ho sé! jo us vaig sobtar ficada en una aventura impròpia de la vostra innocència i de la vostra timidesa… Això és el cert!

Virgínia: Si m’haguéssiu vist a l’hostal del poble abraçada al senyor de Montcorb, bojejant al so de la cornamussa, podríeu renyar-me; renyar-me… pse… lamentar-ho, diguem. Però em vegéreu auxiliant-lo, sostenint-lo després d’una caiguda i acompanyant-lo a fi d’evitar les males bromes dels meus germanets… I aquesta acció em tireu en cara? Aquest acte de caritat us sembla alarmant i indecorós? Sou insuportable, sí, ben insuportable!

(S’aparta de Jordi nerviosa.)

Màxim: (Observant la parella.) Em sembla, Lucrècia, que entre la nostra filla i el marqueset no hi ha pas allò que se’n diu una bella harmonia.

Lucrècia: I són força beneits. Malaguanyada nit per esmerçar-la en renyines.

Màxim: Evident. No crec que sigui res. Vens o restes, Lucrècia?

Lucrècia: Vinc. Artur, ja et recordes que demà hi ha matines?

Artur: Un bon caçador no oblida mai els seus deures mamà. Gràcies, de totes maneres.

(Lucrècia i Màxim munten la graonada i desapareixen.)

Jordi: (Seguint la conversa.) Virgínia, Virgínia! Per què obstinar-vos en no donar-me una explicació, convincent, consoladora?

Virgínia: No dec tolerar que malicieu de mi ni del Fantasma. Estem per damunt de les vostres sospites.

Jordi: I si càndidament haguéssiu caigut en un parany?

Virgínia: Hi hauria caigut per la vostra indiferència o manca de coratge. Ara us en recordeu? Teníeu l’obligació de lliurar-me’n llavors. Podíeu retar allí mateix en singular combat, al fantasma. Això era més propi d’un galant jovincel que no venir-me a mi, després d’una setmana i mitja, amb cançoneries ridícules.

Jordi: I fins a on varen acompanyar al fantasma?

Virgínia: No ho sé; no gaire lluny. Va anar-se esfumant, esfumant fins que de cop, en girar-me, ja no el vaig veure ni en cel ni en terra.

Jordi: Virgínia jo us amo, vós esteu per damunt de totes les coses, però si intenteu abusar de la meva credulitat, si sobre un misteri hi poseu un altre misteri…

Virgínia: No seguiu. Encara que esteu gelós d’un vell tres vegades centenari no us concedeixo el dret de dubtar de la meva paraula. Em teniu exasperada! Prou. Us castigo a no fruir al meu costat la poesia d’aqueix clar de lluna. Pobre de vós que em desobeíssiu. (S’endinza en el jardí.)

Artur: (Tot endevinant el que passa.) Amic Jordi, ja veig que el caràcter una mica excèntric de la meva germana us desorienta.

Jordi: Em desorienta tot el que m’envolta; els fets i els genis de les persones. Jo perderé el seny. Digueu-me Artur, és cert o no és cert que succeeixen coses alarmants i inexplicables a l’entorn nostre? Jo ja no puc fiar-me dels meus sentits ni de la meva raó!

Artur: Escolteu; les coses alarmants existeixen sols per qui s’alarma. (Jordi fa un moviment d’impaciència.) No és cap bajanada això. En quant a les coses inexplicables és evident que si reflexionéssiu que no totes les explicacions s’ajusten a la veritat, us consolarien de què hi haguessin veritats que no tinguessin explicació.

Jordi: M’admira la vostra indiferència i la dels vostres pares, sobre tot pel que fa referència a l’escena ocorreguda l’altra nit.

Artur: Nosaltres, amic Jordi, confiem en tanta manera els uns en els altres que res ens inquieta. Però vós l’arrossegueu des de fa segles l’inquietut; és l’inquietut d’una raça vella, és el relleix d’una història massa llarga, és l’herència que us pesa i us embarrassa… Val la pena de ser infant d’un poble infant per prendre’s la vida com un joc i veure-la i aprofitar-la. Anem a fer unes caramboles. Entretant Virgínia us trobarà d’enyor.

(Agafa a Jordi pel braç i se l’enmena escales amunt.)

Escena II

(Miquel i Federic.)

(Els bessons baixen l’escala molt decidits, però mirant per tots indrets com tement ser vistos. En Federic porta unes canyes i una carabassa buida amb uns forats que imitin els ulls, el nas i la boca d’una persona; Miquel, un capell de senyora d’ales amples, amb una ploma, com d’un xambergo, després unes faldilles, un gipó i un mantell usat. Amb això, quan s’indiqui, construiran un espantall.)

Miquel: Apa, Fedric, enllestim; el tarambana del senyor Pons, si fa la ronda com acostuma, ens descobrirà.

Fedric: Ens ho tirarà per terra. Si haguéssim esperat a darrera hora!…

Miquel: Sí, ja hauries eixit, amb les portes barrades.

Fedric: On ho posem?

Miquel: Aquí, al peu de l’escala.

Fedric: Vinga, vinga. (Deixa la carabassa a terra, i construeix l’espantall.) Oidà i l’espelma i el rètol?

Miquel: (Ajudant-lo a vestir l’espantall.) T’en has descuidat, oi? Ja pots córrer a cercar-ho. Llarga, eh? l’espelma! que duri!

(Fedric puja corrents la graonada mentre l’altre va fent la seva tasca.)

Fedric: (Retornant amb l’espelma, el rètol i un manat de borres.) Té, noi. També ens havíem oblidat de la cabellera.

(Ajuda a Miquel. Entre tots dos deixen llest una mena de paròdia del fantasma.)

Miquel: (Mentre posa l’espelma dintre la carabassa que serveix de cap.) Ara, un misto.

(En Federic l’encén i cala l’espelma. Després encasqueta el capell a l’espantall, amb les borres que imiten els cabells. Els forats que hi ha en la carabassa ragen claror i el ninot resta llest.)

Fedric: (Tot retrocedint per a veure l’efecte.) Visca, visca. Què et sembla, Miquel?

Miquel: Que s’esglaiarà. N’estic cert que s’esglaiarà.

(Es frega les mans alegrament i salta.)

Fedric: (També donant mostres de contentament.) Sí, noi, sí! Ara el rètol.

(Penja el rètol al coll del ninot. El rètol amb lletres clares i llegibles diu: “Aquest és el veritable fantasma de Montcorb. Autèntic esperit del comte Huc. No fiar-se d’imitacions. Tots els altres són falsificats.”)

Miquel: (Veient que l’altre dóna els últims tocs.) Deixa, home… no li vindrà d’aquí… Anem.

Fedric: Cal ensabonar els escalons.

Miquel: Tens raó, batua! (Repensant-se.) Podem fer trencar el coll a qualsevol; tu… si pugés Virgínia…

Fedric: Tira, noi, tira… Ja vigilarem des de la finestra; fent-li un crit…

Miquel: Deixa un pam i mig arran de les baranes. Ens hem divertit força aquesta temporada, no?

Fedric: (Mentre ensabona.) Si ja ho crec. Llàstima que se’ns acabi!

Miquel: (Impacient.) Cuita, cuita. Estàs?…

Fedric: Llestos, cap a dalt falta gent.

Miquel: A sotjar i a riure.

(Pugen escala amunt arrambats a la barana, corrents.)

Escena III

(El Fantasma sol.)

(La lluna va esmunyint-se lentament pel jardí solitari. Canten els galls. La llosa del sepulcre dels Montcorb es remena i s’aixeca poc a poc. S’albira un braç esprimatjat que l’alsaprema de part de dintre. Es nota que li costa molt vèncer la pesantor de la llosa. El Fantasma acaba empenyent amb l’espatlla. La tomba al fi resta oberta i el Fantasma s’asseu al caire, blexant de cançament i aixugant-se la suor. Tot seguit es posa dret i pega un cop d’ull a l’entorn amb un aire recelós. En veure l’espantall fa un gran surt i salta altra vegada dins la tomba. Després treu el nas espiant al seu rival. S’adona que no es mou i revestint-se de valor intenta, per dues vegades, embestir-lo, però retrocedeix acovardit. A la fi, considerant impròpis del seu llinatge aqueixos dubtes, crispades les mans, s’atansa a l’espantall i l’empeny. L’espantall es desploma mostrant la seva carcassa de canyes. A dalt esclaten les riallades dels dos germans i la finestra de la llur cambra s’il·lumina. El Fantasma, exasperat, aixeca els braços amenaçadors. Butxaqueja i treu un punyal rovellat; el branda amb fúria, va per muntar la graonada, rellisca i cau. Els bessons aplaudeixen. El Fantasma resta atuït de la petacada. Un núvol tapa la lluna. La claredat de la finestra dels bessons s’apaga. Foscor i silenci. El Fantasma va revenint-se lentament. S’incorpora amb grans treballs. Les seves fesomies expressen un gran dolor. Assegut en el primer graó es fricciona un braç, després una cama, es palpa, s’estiragonsa i amb molts esforços, s’aixeca. Coixejant i fent tintines arriba fins al pedrís on cau feixugament adolorit. Després es posa el cap entre les mans i resta així, com atuït. De tant en tant un fort sanglot sacudeix la seva còrpora.)

Escena IV

(Fantasma i Virgínia.)

(Aquesta última retorna del seu passeig. Va abstreta, flairant un bri de xiclamel. En reparar en el Fantasma s’atura a contemplar-lo amb conmiseració. S’hi atança lentament. El Fantasma no s’ha pas adonat de la seva presència.)

Virgínia: (Tocant-lo lleugerament en l’espatlla.) Cavaller Huc de Montcorb, per si us pot aconsolar saber-ho, jo m’interesso vivament per la vostra pena.

Fantasma: (Aixecant la testa i mirant sorprès i embadalit a Virgínia.) Oh! Damisel·la!

Virgínia: Endevino que acabeu sofrir un nou ultratge dels meus germans. Són uns malinquiets. Demà mateix, però, s’en van a Barcelona a prosseguir els seus estudis… Devingueu formal, porteu-se bé i ja no us atormentarà ningú.

Fantasma: (Amb veu ronca i solemnial.) Oh la mia càndia damisel·la! Jo so fortament meravellat que la vostra ànima sia tan gosada per atansar-vos de mi, i hajau un tan piadós cor per haver-me en playença! Car en els trescents anys de la mia vida de fantasma jamés no trobi aital dolcesa, que a la que en fets sentir en eix instant sia pariona! Esme vijarés norresmenys…

Virgínia: Com dieu Fantasma? No acabo d’entendre-us. Voleu parlar el nostre català Fantasma?

Fantasma: Hoc, la mia senyora! Mas és eixa una tan llorda parladura que tem amb ella sullar la mia boca; jo fuí de mon vivent assats lletraferit i haguí de mon parlar gran ultracuidansa, ço que a vós ai làs! no plau de present.

Virgínia: (Un poc despacientada.) Sou pesat! Feu un esforç i ajusteu-vos a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fantasma: Per la mia dampnació! Això mai, damisel·la! Prefereixo parlar-vos com la vella governanta, tal com sigui.

Virgínia: No sabria pas que dir-vos… Parleu-me com la vella governanta. Altrament em desconsola l’actitud en que us veig. Esteu molt aclaparat!

Fantasma: Molt més del que us penseu damisel·la! M’estan succeint coses molt grosses.

Virgínia: A vegades confiant-les el cor s’alleugereix. Jo vinc disposada a escoltar-les, Fantasma, ai! senyor Huc de Montcorb, perdoneu!

Fantasma: Prou que les saps. Sou vosaltres, els teus, que m’amarguen l’existència; aqueixa extranya existència que ja de si no és pas massa galdosa. Però fins ara anava tirant, jugava el meu paper i tenia els meus èxits. Des de què ha arribat aquí la vostra família, damisel·la, que ni se’m respecta ni se’m tem. L’escarni, la befa, els mals tractaments són el nostre pa de cada dia. Ho he provat tot; he esgotat els meus recursos sobrenaturals… Tan li fa que em disfressi de gos i camini de quatre grapes, sota els llits, com que reganyi l’osada, com que amb la meva capa imiti l’aleteig sinistre d’un rat-penat. Mal si ric amb estridència, mal si gemego profondament. Abans sols dedicant-me a remoure cortinatges, a treure la mà pels junts de les portes, a bufar pels forats dels panys, i a apagar espelmes, produïa un sens fi de trastorns. Ara… què és cas!… Em rescabalo amb alguna serventa però… malaïtsiga si això arriba a satisfer poc ni molt el meu amor propi.

Virgínia: Més us hauria valgut fer per manera d’aconseguir la nostra amistat.

Fantasma: Oh, damisel·la, que sabia un hom! Us podia plaure la meva amistat? Entengueu que jo la detesto amb gent de la mena vostra. Esteu situats evidentment en un pla inferior, en un pla de materialització repugnant. Sou incapaços d’apreciar els fenòmens suprasensibles, la condensació dinàmica dels esperits. Pel demés, la mala criança dels bessons, la petulància de l’hereu i el groller desdeny nortamericà dels vostres pares…

Virgínia: (Interrompent.) Si seguiu per aquest camí, Fantasma, jo amb molt sentiment, no us podria escoltar ni plànyer.

Fantasma: Vós, damisel·la, sou una noia bonica i amable i no en tinc res a dir. Feu-se càrrec que visc amargat; que després de molts anys de victòries sobre la meva pròpia descendència: innombrables casos de follia de convulsions, feridures, paràlissis, danses de San Víctor i altres mals, em topo amb uns pervinguts massells, sense imaginació, sense nervis, que em fan objecte de les seves bromes… I quines bromes més pesades damisel·la! En fi, que us haig d’explicar; prou les coneixeu! He fet llit tres o quatre dies a conseqüència d’una remullada que va propinar-me el vostre simpàtic germà l’Artur amb una regadora; tinc els genolls nafrats de tantes caigudes; estic tan dèbil que ja la pesantor de la meva pròpia armadura m’atueix. Ja ho vàreu presenciar l’altra nit. Quin fracàs i quina vergonya! Abans vestia aquella ferramenta com si res; amb una gallardia i gentilesa que no en teniu idea. Per acabar: fa un instant que la meva respectable figura, aqueixa meva figura que ningú, fins avui, ha gosat mirar sense esglai, ha estat mixtificada, escarnida vilment. Examineu aqueix pilot de canyes i pellingos, damisel·la. De bell antuvi no m’ha fet goig. No tinc perquè amagar-ho; era el primer cop que veia un fantasma. Després he volgut venjar-me, però els diables se m’emportin! Acabo de rebre la trompada més terrible que es pot arribar a concebir! I ara llegiu aquest rètol, damisel·la.

Virgínia: (Llegeix.) …El veritable esperit… tots els altres són falsificats… Bah! Això no té importància!

Fantasma: Dir que jo sóc falsificat no té importància? No sé pas com vos ho mireu, damisel·la; és tractar-me d’usurpador, de falsari. Ah! Ah! Això en temps de cavallers es pagava amb tres pams de llansa ficats a les entranyes!

Virgínia: Heu de fer-vos càrrec…

Fantasma: (Sempre exaltat.) I després d’això, Virgínia! La meva manca de salud i la meva depresió moral! Jo mateix no’m conec! Jo que estava tan satisfet del soroll de les meves cadenes he acabat per introduir-me, d’amagatotis, a la cambra de l’Artur. Sabeu per què? Fa vergonya dir-ho! Per a obtenir un paquet del famós engrassador Marca Lluna Plena i desenrovellar els meus grillons. Allò que per dignitat no havia volgut acceptar he anat a pispar-ho. A quin extrem, de rebaixament, de covardia, de cansansi m’heu fet arribar! En fi, voldria viure en pau; passar desapercebut; a vegades transito de puntetes i m’esquillo arran de les parets per a no ésser vist ni sentit i, no obstant, ni una sola nit he deixat d’entrebancar-me amb cordes esteses de porta a porta, de trepitjar escloves de nou escampades per terra, i caure en paranys fornits d’esquellerins…

Virgínia: I quí us obligava a rondar de nits?

Fantasma: Sóc molt escrupulós en el compliment dels meus deures. Honorablement no trobo escusa per estalviar-me de fer la meva ronda dins del castell almenys el primer i tercer divendres de cada mes. Ja comprendreu, damisel·la, que deixaria d’ésser un fantasma, si romangués entafurat i ningú hagués esment de la meva existència. Fer el mort és lo més denigrant per a nosaltres, els fantasmes.

Virgínia: He començat per dir-vos que els meus germanets han finit les vacances i que demà mateix tornen a Barcelona. Amb això portant-vos com cal, assolireu en aquesta casa tota la tranquil·litat que us mereixeu.

Fantasma: És endebades fer-me a mi aqueixes reflexions. Jo no sé pas que dec entendre per portar-me com cal. Us acabo d’esplicar que la meva obligació consisteix en vagar de nits i ficar-me arreu i espantar a qui pugui. Existeixo per això, com vós existiu per encantament i joia dels qui us tracten.

Virgínia: Gràcies, sou galant fantasma! Amb tot jo no m’estaré pas de dir-vos que, alguna vegada haveu estat ben dolent! Sentiu? La vella governanta ens ho ha explicat. Ja ho sabem, ja, que vàreu matar la vostra dona!

Fantasma: Cert, no puc negar-ho. Però d’aqueixes coses no en té que fer res ningú. Que es cuidi d’ella la vella governanta. Són assumptes privats.

Virgínia: Són assumptes lletjos. No s’hi val a disposar de la vida d’un altre.

Fantasma: M’amoïneu, damisel·la, amb el vostre to sentenciós. No es poden pas jutjar totes les accions sota un criteri general. La meva esposa era lletja, malmesa de la pigota i no entenia res de les coses de casa. Jo anava sempre mal cosit i mal planxat. Demés, m’esguerrava tots els platillos. Un dia vaig caçar un esplèndit isart en les muntanyes d’Esterri; era gras i tendral, me l’esperava amb fiances… Doncs sabeu, la bojota, de quina manera me’l va guisar? No, més val no parlar-ne… (Virgínia riu.) De què rieu, damisel·la?

Virgínia: Ara comprenc la vostra dèria en llegir llibres de cuina.

Fantasma: I bé, sí, em rabejo amb la meva desgràcia, no puc estar-me de considerar el molt feliç que hauria estat amb una altra dona, i passo les nits així.

Virgínia: Per què vàreu arrebassar aquell full del llibre de la mamà?

Fantasma: Aquell full! Oh, aquell full! Era precisament el que hauria hagut de saber donya Elvira per no malmenar l’isart. El porto a sobre, aquell full. Rellegint-lo trobo justificació al meu crim. Cregueu, damisel·la, que n’hi havia per matar-la!

Virgínia: Sou gurmant, fantasma?

Fantasma: Ho era. Per això em planyo més i més del càstic injust, injust per l’horrible, que m’aplicaren els germans de la meva esposa!

Virgínia: Ah, us castigaren?

Fantasma: I de quina manera! Em feren morir de fam!

Virgínia: (Concirosa.) De fam! Heu dit de fam senyor Fantasma? Perdó, volia dir senyor Huc de Montcorb. És que encara en teniu de fam? Voleu el meu ressopó? Us el vaig a cercar; torno de seguida.

Fantasma: No, damisel·la, ja no menjo actualment. Gràcies! Que en sou de bona i gentil! No us sembleu pas gaire al restant de la vostra família. Uf, quina gent més avorrible!

Virgínia: (Picant de peus.) Ja hi tornem! Vós ho sou també d’avorrible i lleig en ocasions. Del vostre comportament jo en podria dir quelcom. Gosaríeu negar-me que us heu anat servint dels meus colors a l’oli? Tot per la vostra dèria en reproduir aquella famosa taca del parquet. Primerament m’heu afanat les laques roges i el vermelló, de seguida els verds i, a les darreries, els grocs de cadmi. Ja no puc pintar postes de sol. Pinto clars de lluna exposant-me que em titllin de romàntica i de poc colorista. M’haveu amoïnat en gran manera i mai, mai sentiu? he obert la boca per fer-vos mal. Ara mediteu la vostra ridiculesa en pintar sang de color groc.

Fantasma: Tens un xic de raó damisel·la. Però què podria fer jo pobre de mi? És ben difícil procurar-se sang veritable! I d’una manera o altra tenia que aguantar el punt. En quant al to de la sang, la nostra, la dels Montcorb, és la més blava de Catalunya. Però la taca del parquet era sang de la meva dona… mai de la vida hi hauria esmerçat el teu ultramarí. Pots ben dir que a mi tot me surt a l’inrevés. És un fàstic, damisel·la, és un fàstic!

Virgínia: Sou massa pessimista. Us convindria viatjar. Mai us deveu haver mogut d’aqueixa terra i això a la llarga devé enervant. Si us plagués anar als Estats Units el meu pare us pot proporcionar un pasatge gratis. És accionista de la Trasatlàntica. A Nova Iork faríeu forrolla. En coneixeríeu molts que donarien una fortunassa per a tenir encara que sols fos un avi; ara calculeu el que donarien per a tenir-vos a vós que seríeu les arrels de tot un arbre geneològic. Penseu-hi!

Fantasma: Preveig que en aquell país també em moriria d’avorriment. Demés, em repugna sotmetre’m a una menganila, falsificant el parentiu!

Virgínia: Confeseu que us manca empresa; que anyoraríeu les runes, els sepulcres, les antigüetats i les llegendes, això que aquí rodeja la vostra existència i us manté el prestigi.

Fantasma: Qui ho sap, damisel·la! Allí només hi trobaria gent metalitzada, marxans amb poca criança, comissionistes irreverents, marrecs atrevits i pares i mares que els fa gràcia la descarada conducta dels tals, que ja m’estalviareu d’anomenar.

Virgínia: (Dignament i amb resolució.) Pleguem. Vaig a trobar al meu papà i no pararé de suplicar-li que ajorni la partida dels meus germanets. Llavors pla tindreu motiu de dir certes coses!

Fantasma: (Alarmat.) Per compassió, Virgínia, no em deixeu! Visc tan issolat, porto tan de malhumor a sobre! Aquest desvetllament etern m’afebleix!

Virgínia: (Humanitzada.) No podeu dormir? I ara? Tan senzill que és! Apagueu el llum, fiqueu el cap sota la flassada i reseu un parenostre! Ja heu provat d’anar al teatre!

Fantasma: Fa més de trescents anys que no he trencat el son! És massa vetllar, és massa comptar les hores, és massa viure sense repòs destorbant el repòs dels altres! I la fadiga m’aclapara!

Virgínia: (Plena de llàstima, i apropant-se amb molt d’interès al Fantasma fins quasi quedar agenollada als seus peus, tot i observant-li amb atenció la cara revellida i mústiga.) Probissó, probrissonet Fantasma! I no hi hauria un trist lloc en la terra on poguéssiu fer una bona dormida?

Fantasma: Hi és. Enllà d’enllà dels boscos, arrecerat de tramontana, existeix un jardinet molt xamós. Les margaridoies el clapejen d’estrelles blanques, l’herba hi creix verda i luxuriant, el rossinyol hi refila tota la nit, la lluna l’esbandeix de claror gebrada… dos revellits xiprers donen ombra als dorments…

Virgínia: (Amb llàgrimes als ulls.) Voleu dir el jardí de la Mort!

Fantasma: Vull dir el jardí de la Mort! Quí hi pogués reposar allí Virgínia! Quí pogués jaure amb les parpelles closes sota la terra humida i tebiona, endevinant que els fonolls cimbrejen sobre el meu cap i escoltant la quietud de l’entorn! Oh dolcesa! Estar en pau amb tothom, no tenir ni endavant ni en darrera el temps ni el pensament, flotar en l’oblit i gronxar-se en el no res!… Ajudeu-me, Virgínia; teniu poder per fer-ho. Viviu acompanyada de l’innocència i de l’amor. Això ens fa invulnerable. Veniu amb mi, anirem a trucar a les portes de la Mort i les portes de la Mort seran obertes de bat a bat si és vostra dolça i petita mà la que hi truca.

Virgínia: Aquestes paraules m’esgarrifen. Són ben misterioses, tanmateix! La vostra tomba senyor Huc, és aquí a dues passes no cal pas vèncer cap obstacle per arribar-hi i vós em parleu com si les portes de la mort fossin gairebé inaccessibles i rodejades de mals averanys.

Fantasma: Aquí reposen els Montcorb, però aquí reposa també la meva dona i els seus germans que em martiritzaren, i aquí no podria pas reposar-hi jo. Seria un llit d’espines. Entro i surto d’aquesta tomba per a cobrir les apariències; pel dir de la gent. Però, oh Virgínia! Jo habito en tocoms horribles que cap mortal podria trobar ni atançar-s’hi. I està escrit que solament el jorn que una verge blonda sàpiga posar un parenostre en els llavis del pecador, regui amb la rosada dels seus ulls la meva ossamenta i espargeixi la llobreguesa de la meva caverna amb la llum del seu cor, aquell jorn el meu esperit assolirà el perdó i al castell de Montcorb hi tornarà la pau.

Virgínia: Què voleu significar amb aqueixes paraules?

Fantasma: Volen dir que vós, damisel·la, heu de plorar per mi, pels meus pecats, car jo no tinc llàgrimes; que heu de resar per la meva ànima, car jo tinc fe i llavors l’àngel de la Mort s’apiadarà de mi. Per a trobar aquest àngel, Virgínia, hem d’atravessar espesses tenebres, hem de sentir fatídiques veus, hem d’encepegar amb monstres repugnants i llefiscosos. No temis; contra la teva puresa no hi poden res les potències infernals.

(Virgínia no respon; resta corpresa i meditativa. El Fantasma es retors les mans i els braços amb desesper, tot esperant anhelós, que Virgínia resolgui.)

Virgínia: (Aixecant-se tot d’una, amb una actitud, mística i heroica.) Anem. Jo no tinc por. Conduïu-me en presència de l’Angel.

(El Fantasma s’aixeca del pedrís, deixant escapar un sospir de joia. Pren el capet ros de la donzella amb les seves mans trèmules i li besa el front amb delicadesa paternal. Tot seguit l’agafa per una mà i se l’enmena amb certa pressa, ansiós d’ésser deslliurat. De la finestra dels bessons arriben les seves veus.)

Fedric: No te’n fiïs, Virgínia.

Miquel: Veste’n, fuig!

Fedric: T’enganya, t’enganya!

Miquel: Tinc compte, desgraciada!

(Virgínia i el Fantasma, impassibles, agafats de les mans, s’endinsen en les frondositats del parc.)

Escena VI

(Fedric i Miquel.)

Fedric: (Baixant pricipitadament la graonada seguit de l’altre.) Noi de noi! Saps que és molt beneita la nostra germana?

Miquel: Amb l’enrabiada que l’altre porta a dintre! (Rellisca en els esglaons ensabonats.) Malaïtsiga! Algú s’hi estabellerà ara.

Fedric: Tira-hi sorra, cuita. (Ell també com l’altre tira grapats de sorra pels escalons.) De pressa que perdem temps.

Miquel: (Plegant de tirar sorra.) Correm-hi!

Fedric: (Titubejant.) I cap a on? Mal dimoni!

Miquel: Oidà, avisem al majordom, no, Fedric?

Fedric: Sí, sí, avisem-lo; però enllesteix, cuita. (En Miquel torna a pujar l’escala.) Escolta. (En Miquel s’atura.) Baixa per l’escala del servei. Jo cercaré el rastre mentrestant. Allí t’espero (L’un s’arrenca a córrer escala amunt, i l’altre enllà del jardí.)

Escena VII

(Artur i Jordi que baixen l’escala.)

Jordi: (Amb agitació.) Dispenseu-me, amic, em seria impossible passar aquesta vetlla sense reveure Virgínia.

Artur: Perfectament. Però és molt trist que jo hagi de pagar les vostres renyines.

Jordi: Perdoneu, Artur; no trobo prou correcte anar jo sol, a quarts de dotze de la nit, a cercar pel jardí a la vostra germana.

Artur: Mai sereu res més que un jove de la bona societat.

Jordi: Em tortura l’inquietud; presento no sé què!

Artur: Jo l’endevinaria sense esforç el vostre pressentiment. Pressentiu una espantosa infidelitat amb el Fantasma; un rapte.

Jordi: (Interrompent.) Pel que més estimeu, Artur, feu-me l’obsequi de no exasperar-me. Tinc un pressentiment. Com si la vostra germana en aquests instants, visqués temerària, un perill molt greu, oblidant-se del meu amor i de la meva pena.

Escena VIII

(Els mateixos més Fedric i Miquel.)

Miquel: (Conversant molt calurosament amb Fedric i els dos avalotats.) Sí, sí. Allí on calgui!

Fedric: Encara que sigui sota terra? Apa, doncs.

Artur: (Encarant-se amb els bessons que no l’havien vist.) Ola! Encara vetllant? Quina tarambanada us fa córrer pel jardí en aquestes hores? Què també cerqueu Virgínia?

Fedric: Sí, com ho saps? Què l’has vista tu, Artur?

Miquel: Al jardí no hi és. Ho hem registrat tot.

Jordi: (Ràpit, amb ansietat.) Què! Sentiu, Artur? Oh!

Artur: (Calmós.) Aveiam… aveiam… Si feu broma us estiraré les orelles. Per quins cinc sous caceu Virgínia, vosaltres?

Fedric: Perquè l’hem vista partir amb el Fantasma.

Jordi: (Exaltant-se.) Sentiu, Artur?

Miquel: I el fantasma l’estirava d’una mà.

Fedric: I nosaltres l’havíem fet enrabiar de mala manera.

Jordi: (Ja completament fora de sí.) Artur, amic Artur! Ho veieu? Hem de donar la veu d’alarma, de pressa!

Artur: (Tranquil.) I cap a quin indret se’n anaven?

Miquel: Des de la nostra cambra no ho hem pas vist. Han tombat aqueixa cantonada.

Artur: Espiaveu, doncs?

Fedric: Ens divertíem. El majordom ja està avisat. (Mira vers l’escala.) Ara ve amb els papàs.

Escena IX

(Els mateixos més Màxim, Lucrècia i Pons.)

Pons: (Que baixa darrera de Màxim i Lucrècia.) He cregut del cas avisar-lo. No he volgut fer res sense consultar-lo abans.

Màxim: (Amb sang freda.) Suposo que tindreu els vostres motius d’alarma.

Lucrècia: Oh, sí, d’altra manera, senyor Pons, hauríeu obrat molt de lleuger.

Màxim: (Adonant-se de l’Artur i dels altres.) Oidà ja estem tots en campanya! És cert, fills meus, que Virgínia ha desaparegut i que no es troba? I vós, Jordi, no en teniu cap nova?

Jordi: Jo, senyor Màxim, em moro d’ansietat; no sé res més!

Lucrècia: Cregui que no és gens agradable el que està succeint!

Màxim: Calma. Jo tinc molta confiança en el seny de Virgínia. Quan al Fantasma, no l’he tractat gaire. Però per mica agraït que sigui… Ella l’ha defensat sempre i hem de suposar… (Dirigint-se als bessons.) Vosaltres sí que haveu estat molt incorrectes amb el comte Huc. Ja en parlarem d’això una altra estona. No la portareu pas a molí.

Lucrècia: Màxim, cuita; deixa les digressions; pren un determini.

Màxim: Aviat és pres, amiga meva. Barrades les reixes del parc i les portes foranes del castell…

Pons: D’això en responc.

Màxim: Doncs Virgínia no pot trobar-se gaire lluny.

Jordi: (Amb exabrupte.) No resisteixo més!

Artur: Què intenteu?

Jordi: No ho sé, córrer, cercar, moure’m!

Màxim: Poseu-se el barret marquès; la rosada és dolenta pels nerviosos.

Jordi: Al diable el meu barret! (Mutis pel jardí.)

Miquel: (A Fedric tot signant a Jordi.) Seguim-lo?

Fedric: Ja està dit!

Màxim: Artur… no estaria pas per demés que anessis amb el guarda bosc a inspeccionar els camins, els volts del castell, la terra és tova i…

Artur: Entesos. Hi vaig corrents (S’ empuja escala amunt.)

Màxim: (A part al Sr. Pons.) I ara nosaltres dos, senyor Pons; a sondejar el viver!

Pons: Horrible idea, senyor!

Màxim: Per això me l’he guardada.

(Aqueix tros de diàleg cal que sigui dit tot anant-se’n mentre Lucrècia va i ve nerviosament.)

Escena X

(Lucrècia i Mònica.)

Mònica: (Devellant la graonada amb aire atuït i desconsolat.) Ah! Déu del cel! Sempre ho paga el just pel pecador! Que els meus ulls acabin d’un cop de veure tragèdies, Senyor! ja no puc suportar-ne més!

Lucrècia: (En adonar-se de Mònica amb neguit:) Oh, vós? I què?…

Mònica: (Desolada.) Si no és al jardí…

Lucrècia: No, no hi és al jardí… Veritablement resulta desesperant!

Mònica: Senyora, mi senyora!… (Se li apropa volent consolar-la.) Però bé devia portar algun escapulari beneït, la senyoreta.

Lucrècia: No ho sé. Jo no sóc pas supersticiosa, però m’heu dit tantes contalles… heu predit tantes desgràcies…

Escena XI

(Lucrècia, Mònica, Jordi, Miquel, Fedric, de seguida Artur, Màxim i Pons, Jardiner, Pastor i al final Virgínia.)

Jordi: (Dirigint-se a Lucrècia.) Senyora. Tampoc… tampoc el pastor ni el jardiner han trobat cap rastre.

(Senyalant al jardiner i al pastor.)

Lucrècia: (Que veu l’Artur que baixa l’escala.) Dus alguna nova, fill meu?

Artur: Poca cosa, mamà. El guarda terres s’ha avançat al nostre pensament. Acaba d’inspeccionar els camins de l’entorn. No hi ha passat ningú.

Mònica: Tal vegada seria un consol el pensar que està lluny del mal fat que pesa sobre aquesta casa…

Lucrècia: Feu-me la mercè de reprimir els vostres pensaments supersticiosos!

Màxim: (Entrant en escena seguit de Pons i dirigint-se a Jordi.) Res?

Lucrècia: (Amb veu desmaiada a Màxim.) I tu?

Màxim: Allí on jo he cercat és millor… en fi deus tranquilitzar-te pel resultat negatiu de les meves recerques. I tu, Artur?

Artur: Cap petja fresca.

Lucrècia: Filla meva!

(Es deixa caure en el pedrís. La governanta treu un frasquet de la butxaca, li fa flairar i li remulla els polsos amb el líquid servint-se del mocador que pren de les mans de Lucrècia.)

Jordi: (Picant de peus.) I què fem ara nosaltres!

Fedric: Malviatge el món…

Màxim: No cal intentar res més. Demà serà un altre dia. A primera hora (Pel pastor i pel jardiner.), tothom a punt. Ara, estimada Lucrècia, tan serà passar la nit aquí com a la nostra cambra; tanmateix a dalt estarem millor. (Als bessons.) Vosaltres, a dormir. (A Jordi.) I vós, estimat amic, guardeu vostra energia per la jornada vinent.

(En aqueix mateix instant sonen dotze hores en el rellotge del castell. Se sent un xiscle agut. Els gossos es posen a lladrar. Tots els personatges en escena resten sorpresos i astorats. Lucrècia es redressa estrenyent les mans de la Sra. Mònica amb estranya agitació. Cruix una paret del castell i de seguida s’esllavissa, aixecant un núvol de pols. Mentre va esvaïnt-se sona una melodia tendríssima. Resta un esboranc en el pany del mur i Virgínia apareix molt pàl·lida i erta, com una visió. Després devalla per les pedres de l’esllevissada duent una capseta a la mà.)

Lucrècia: (Amb un crit i corrent vers la seva filla.) Virgínia, Virgínia del meu cor! (L’abraça i la besa apasionadament.)

Jordi: Virgínia! (Se li apropa commogut i indecís.)

Màxim: (També anant vers la noia.) Valga’m Cristo, filla meva, ens has fet passar una mala estona! La teva pobra mare… I d’on vens?

Artur: De bromes així no te’n sentim grat.

Miquel: I menys en companyia del Fantasma.

Fedric: Tan lleig i fastigós!…

Lucrècia: Però lloat sigui Déu ja ets altre cop entre nosaltres. No ens abandonis mai més!

(Torna a abraçar-la amoixant-la tendrament.)

Mònica: La Verge, la Santíssima Verge ha escoltat els meus precs! (Aixeca els ulls al cel i junta les mans.)

Virgínia: (Desfent-se de la seva mare i solemnial.) Escolteu tots: sí, jo me’n havia anat amb el Fantasma. Pobret, feia llàstima! Si l’haguéssiu sentit! Desitjava reposar, dormir, haure una mica d’amor, redimir-se… Era jo l’única que li podia donar tot això i no he pogut negar-li. M’ha pres una mà… Que freda era la seva, que freda! més que la neu i més que el glaç. Hem atravessat cambres, corredors, galeries subterrànies, llóbregues, estretes… oïa veus fatídiques i jamegoses, flairava emanacions sepulcrals, veia llengotejar flames verdejants i s’arrapaven al meu vestit grapes invisibles… He tingut un moment d’esglai; però el Fantasma seguia apretant la meva mà, sempre més ansiós… De pressa, de pressa, sinó serà masa tard, deia, i m’estirava, m’estirava, arrossegant-me. El que ha succeït després jo he fet jurament de no revelar-ho en ma vida. Sapigueu tan sols que el Fantasma és mort. Abans s’ha penedit de tots els seus pecats. Com a record d’aqueixa hora de gràcia, m’ha fet ofrena d’un estoig de rics joiells. (Mostra la capseta que sosté amb les mans.) Ara tindreu d’anar a veure’l. Seguiu aquest passant de runes. És un camí de miracle, sense el qual jo hauria romàs eternament dins el laberinte, en la presó del comte Huc, amb l’esma perduda. Ell m’ha retornat a la vida i al vostre amor.

Lucrècia: Oh, Virgínia! M’esgarrifa pensar en els perills que acabes d’afrontar.

Màxim: Estic orgullós de la bonesa del teu cor!

Jordi: Dolça amada meva, i jo que havia dubtat de vós. Perdoneu-me!

(Virgínia li allarga la mà i ell la besa de genolls.)

Artur: Això sí que és bellament fantàstic. Pare meu, a vós us toca passar abans que ningú!

(Senyala la bretxa i encén una llenterna elèctrica que es treu de la butxaca. Màxim es fica de seguida en l’esboranc del mur. El segueixen Artur, que il·lumina el camí, el Sr. Pons, Pastor, Jardiner i els bessons barroerament per entre les cames dels altres.)

Escena XII

(Lucrècia, Mònica, Virgínia i Jordi.)

Mònica: Déu Nostre senyor s’és servit de la vostra inocència, senyoreta Virgínia. La pau serà en aquesta casa. Qui m’ho havia de dir que al final de la meva vida… Lloem a Nostre senyor!

Lucrècia: Senyora Mònica, mai podreu saber el que m’encanta veure-us consolada i tranquila. Ara hauríem d’ocupar-nos d’ofrenar el postrer tribut al difunt. Jo no conec pas les consuetuts d’aquesta terra. Què caldrà fer, senyora Mònica?

Mònica: Mi senyora, es farà allò que us sia de grat i calgui.

(Mònica i Lucrècia conferencien en veu baixa.)

Jordi: (Apropant-se a Virgínia.) Virgínia, Virgínia! Jo fins a l’hora present no sabia pas l’extensió del meu amor. El que he sofert, Virgínia en creure’t perduda! Oh com ha estat forta, també, la teva emoció! Tremoles, Virgínia?

Virgínia: Donem per ben esmerçat el nostre sofriment; hem redimit una ànima!

Jordi: Tu sola, Virgínia, l’has redimida; jo era ple de miserables sospites, de vils covardies…

Virgínia: Però jo et portava en el pensament. Has presenciat l’agonia del comte Huc.

Jordi: Oh estimada meva! les teves paraules acreixen els meus remordiments, i alhora desperten una nova i ardenta curiositat!

Lucrècia: (Seguint la conversa amb Mònica.) D’acord, senyora Mònica. Vagi a dalt a cercar el que calgui. Li serà fàcil trobar dos ciris?

Mònica: Mai n’hi ha mancat de cera beneïda, en aquesta casa. Els tinc a mà.

Lucrècia: Enllesteixi, senyora Mònica. Quan la curiositat dels homes sigui satisfeta, la nostra pietat de dones farà el demés.

Escena XIII

(Els mateixos i Fedric i Miquel.)

Fedric: (Eixint de la bretxa seguit de Miquel.) Virgínia, Virgínia, ja l’hem vist, pobre Fantasma! El feren morir de fam i set.

Miquel: I com estira els braços per haure el plat i la gerra d’aigua. Dins el plat només hi resta una embostada de pols i en la gerra, un floriment de molsa.

Fedric: Quina crueltat, Virgínia, en lligar-lo amb aquelles cadenes just a dos pams del pa i de l’aigua!

Miquel: Qui degué ésser! ho saps tu qui va ésser Virgínia?

Virgínia: L’esperit venjatiu dels homes! No en parlem més. Ara cerqueu flors pel pobrissó Fantasma.

Fedric: I a on Virgínia. (Guaita a l’entorn.)

Miquel: (Fent el mateix.) Mira, Fedric, mira, Virgínia; un prodigi! L’ametller del pati que era mort, acaba de florir. Amb la lluna se l’albira ben carregat de flors! Guaiteu!

Virgínia: (Juntant les mans.) Déu l’ha perdonat!

(Resta com transfigurada de goig. Els bessons corren a cercar flors d’ametller.)

Escena XIV

(Tots els personatges de l’obra menys el Fantasma.)

(Per l’esboranc del mur apareixen Màxim, Artur i Pons, Pastor i Jardiner. Pons passarà de llarg, vers la dreta, a una indicació de Màxim, per a comparèixer de seguida, amb unes hatxes de vent, acompanyat de dos o tres mossos i algun criat. Al mateix temps per la graonada, devallaran Lucrècia, Mònica, Laieta, Ramon i algunes cambreres. La Mònica porta dos ciris a la mà, en Ramon dos canalobres de ferro forjat, la Laieta uns domassos i un pebeter.)

Màxim: (Així que estiguin tots agrupats en escena i descubrint-se.) Senyors: el noble comte Huc, cavaller de Montcorb, propietari estat d’aqueixes terres i d’aquest casal, acaba de morir. Devem enterrar-lo amb tots els honors que li pertoquen. Que el bon comte no pugui sentir el greu d’haver mort com un estrany en sa casa pairal. Vós, senyora Mònica, tindreu un lloc de preferència en la cerimònia. És molt just que després de cinquanta anys de viure esporuguida pel seu espectre, gaudiu del dret de veure’l devallar a la tomba. Tu, Artur, partiràs de seguida a ofrenar la presidència del dol al nostre amic En Ricard de Montcorb. Ara resta escatir la qüestió de si les despulles del comte han d’anar a raure a la tomba de família, aquesta, o al cementiri del poblet.

Virgínia: (Interrompent.) Papà, papà, oïu les mateixes paraules del Fantasma. Enllà d’enllà dels boscos, arrecerat de tramontana, hi ha un bell jardinet. Les margaridoies el clapegen d’estrelles blanques, l’herba hi creix verda i ufanosa, el rossinyol hi refila tota la nit, dos revellits xiprers donen ombra als dorments; qui pogués reposar allí!…

Màxim: La voluntat del Fantasma és llei. A l’ombra dels xiprers dormirà el comte Huc. (Dirigint-se a Virgínia i prenent de les seves mans l’estoig dels joiells regalats pel Fantasma, obrint-lo i fent un gest de ponderació.) Admirable prodigi de l’art antic! Això no us pertany, Virgínia; aquesta bagatel·la de luxe escandalós ofendria la nostra simplicitat democràtica. Devem lliurar-la a don Ricard, ell és l’hereu del comte Huc.

Virgínia: (Abaixant els ulls.) És el present de bodes del Fantasma!

Màxim: (Juntant les mans de Jordi i Virgínia.) Sia doncs, penyora de la vostra unió. Lucrècia, crec que no podem tenir escrúpols. Estàs contenta?

Lucrècia: (Allargant les mans a Màxim). Oh, com no, Màxim!

Jordi: (A Virgínia.) Virgínia meva! Sóc feliç, però, aquesta joia em recordarà constantment un misteri de la teva vida. Podràs dir-me algun dia el que succeí mentre estaves tancada amb el Fantasma?

Virgínia: Per favor, Jordi, no m’ho demanis! No dec pas dir-ho. Pobre comte Huc! Haig d’estar-li agraïda per sempre més. Ell m’ha ensenyat el que era la vida, el que significava la Mort i perquè l’Amor és més fort que la Mort.

Jordi: Guarda el teu secret, Virgínia. Jo tinc el teu cor i amb ell el teu misteri. Però estima’m sempre, car així, anys a venir, tal vegada gosis revelar-lo als nostres fills.

Virgínia: I ara, anem tots junts a resar-li un Pare nostre.

(Els bessons hauran retornat amb sengles branques d’ametller florit. La campana de la capella del castell branda a morts amb so argentí; una altra llunyana, la del poble, li respon. Les serventes encendran els pebeters que escampen aromosa fumera. La vella governanta mira al cel devotament, amb les mans juntes. Els criats, a l’entrada del mur, esperen amb les hatxes enceses. Virgínia se’n mena Jordi. Tots es disposen a fer-li seguici. Els bessons els acompanyen triomfalment amb les branques d’ametller enlairades.)

Fi de l’obra.