El meu amic Pellini i altres contes

Prudenci Bertrana

1923

El meu amic Pellini

I

No era pas un gegant veritable, però era un home que s’obirava de lluny. En Pellini no es distingia solament per la seva estatura, sinó també per la seva construcció. Semblava tallat en fusta, una fusta nuada i revessa, la duresa de la qual no havia consentit fineses escultòriques ni acuraments anatòmics. Tenia, encara, deixant de banda el seu aspecte d’escalaborn humà, una mena d’aixafament característic. Li mancava gruix, com si l’escultor, en modelar-lo, en comptes d’un bloc de dimensions proporcionades no hagués disposat d’altra cosa que d’un tauló. Però allí on l’esmotxadura esdevenia característica era en l’occípit, envaït pels muscles del clatell, un clatell nervut de gladiador, ample i aplanat com una carretera. L’home, mirat de cara o d’esquena, oferia un aspecte formidable; mirat de cantell semblava desnarit, vincladís i aperxallat.

En Pellini era italià, però a força de viure a França havia oblidat la llengua nadiua i les habituds del seu país. A l’època en què vaig fer la seva interessant coneixença, estava de contramestre en una fàbrica de botons. El quotidià traspàs d’en Pellini, en els carrers de la ciutat, assenyalava les hores i els minuts amb exactitud cronomètrica. La seva fatxa exòtica l’havia fet popular, i la gent se’n servia com d’un rellotge públic. Entre les tumultuoses glopades d’homes i dones que plegaven del treball, ell destacava per la seva alçària i per la seva marxa regular, seriosa i digna; pel seu vestit de fil net de bugada; pel seu barret tou i pelut decantat sobre les celles, el qual permetia obirar un cercle de calvície en el coronell i la musculosa ruta cervical, torrada i feréstega. I feia son camí per la voravia, tot enravenat, movent els braços llarguíssims (les mànegues li curtejaven infal·liblement); aire marcial, a la faisó d’un cabo de gastadors.

Ens parlàrem per primera vegada en un d’aqueixos encontres imprevistos de caçadors, amb motiu d’una peripècia de l’ofici. A en Pellini se li acabava d’escapar una llebre (lebra deia ell, en son llenguatge estrambòtic), i es trobava en plena exasperació. Després vaig saber que altres companys l’havien tractat en situacions similars. En Pellini feia totes les seves coneixences en el bosc, després d’haver-se-li escapat una lebra. I era que solament en aquelles terribles circumstàncies l’home esdevenia sociable, amb l’esperança de trobar ajut.

Pel que es refereix a mi, va interessar-me aquell home descomunal i pintoresc, en plena angoixa, lliurant-se a excessos de furor i minucioses recerques al mig d’un camp de naps, animant el gos amb les paraules més tendres i les promeses més afalagadores, exorbitants i estranyes que un gos pugui oir en la terra.

No oblidaré pas mai l’expressió d’aquella fesomia escardalenca, l’immens anhel de l’esguard d’en Pellini, l’esbiaixament de la seva boca d’italià renegaire, la contracció de les seves barres anguloses, fortes i vibràtils com màquines de triturar marmanya, cobertes d’un pèl arrostollat, negre com sutge, que començava a emblanquir-se en alguns indrets. Resultava tan diabòlicament feréstec, que hom no concebia com una temorenca llebre pogués haver escapat de les seves mans. Demés, en veure la seva ira, els seus espeternecs ciclopis, la tràgica arruga de l’entrecella; en oir-lo blasfemar i maleir entre bleixos ardents i rancuniosos; hauríeu experimentat la vaga temença que la terra, tota la terra, anava a pagar amb escreix la malastrugança d’en Pellini i del seu cadell. Oh! segons el dir de l’italià, els camps eren un veritable podrimener de llebres malmeses pels seus perdigons i no trobades a causa de l’obstinada intervenció de la Providència, a qui ell, personalment, no havia pas fet cap greuge.

Vaig provar de salvar el món d’una catàstrofe evitant la venjança del despacientat Pellini. L’ajudí a cercar aquella llebre posant els meus cinc sentits i els del meu gos en la maniobra. Ni rastre. Més tard, a força de reflexions filles d’una llarga experiència i d’un complet coneixement del que són les llebres, els camps de naps, la jovenesa dels gossos i la il·lusòria punteria de certs escopeters, vaig aconseguir apaivagar en Pellini.

Bescanviàrem el tabac de les nostres petaques, el vi de les nostres botelles, i, encenent les pipes, asseguts en una margenada, ell tocat d’una profunda melangia, jo d’una alegrança traïdora (sempre diverteix trobar un company que ha fallat una llebre), sota la benfactora escalforeta d’un sol tardoral, segellàrem la nostra amistat, que havia de durar anys i ésser fecunda en joies i esdeveniments.

Abans d’acomiadar-nos, per complaure’l, esmerçàrem uns minuts en una pacient exploració dels encontorns per si l’atzar ens feia trobar la llebre, sobre l’existència de la qual jo començava a tenir els meus dubtes.

Per fi jo vaig acomiadar-me de l’italià, deixant-lo en un estat de resignació ben satisfactori. El vaig veure desembutxacar un esgarrifós coltell, arrabassar un nap boal, pelar-lo a consciència i menjar-se’l a rodanxes amb fervent avidesa, a tall de tros, com qui combrega amb rodes de molí.

II

En Pellini i jo vàrem associar-nos per realitzar les nostres excursions heroiques. Generalment dos caçadors s’ajunten amb l’egoístic propòsit d’uns guanys en comú així que estan ben segurs que el reramànec de l’un no espatllarà pas el reramànec de l’altre. En Pellini no havia matat mai res, ni probablement mataria res en tots els dies de la seva vida. L’arrencada d’una peça, fos de pèl o de ploma, li desballestava els nervis: no li donava temps més que per a astorar-se. O tirava de ganyó, o no es decidia a tirar fins que la cobejada víctima era fora tret. A més d’irresolut, era emocionable en un grau extrem. De seguida d’un fracàs romania uns quants minuts amb la boca oberta i el coll estirat, projectant l’ànima en seguiment de l’escopetada, ansiós, descompost, trèmul, lamentable. Us hauríeu penedit, veient-lo així, de no portar èter o aiguanaf en el vostre sarró per a retornar-lo.

Ell prou reconeixia que no era un company digne de la meva fama. Atribuïa un tant de culpa a l’excessiva llargària dels seus braços, i per remeiar això afegia fusta, llenca darrera llenca, a la culata de la seva escopeta virginal. Estava, val a dir-ho, agraïdíssim a la meva indulgència i generositat. I no deia pas que fossin mortes per ell les perdius que jo li regalava i que, penjades en el seu sarró, oferia a la cobejança dels transeünts, que es giraven per contemplar-lo a la llum esblaimada dels fanals públics; però tampoc feia constar que les hagués mortes un altre.

Em pagava, però, amb una fidelitat agressiva de gos de presa. Després del gerent de la fàbrica, era jo l’única persona en defensa de la qual ell s’hauria deixat fer trossos.

A mi no em venia pas malament un companyó del seu aspecte i de la seva llargària. Mai fa nosa, un home així, anant per deserts i carreteres, i en les inevitables transgressions dels que trepitgen terres d’altri, creuen vinyes i voregen sembrats. Havia notat que, anant amb en Pellini, les gents esdevenien més amables, i àdhuc els cans de les masies lladraven més de lluny. Era un fre de la gelosia pagesívola, un guaita excel·lent i una magnífica perxa d’abastar figues. Em tenia encantat.

La seva figura, d’una rudesa bizantina, decorava tan bé les pinedes i les brugueres, que jo no les concebia pas sense ell. Hi caminava amb una actitud de bàrbar perseguit, flectint la còrpora per no empessonar amb les branques baixes, ensumant la boscúria amb els badius del seu nas enorme furients d’instint, inquieta la mirada, lleugera l’espardenya, amb les vetes entortolligades damunt dels pantalons, cosa que el feia semblar més camallarg, més immens. Si en lloc d’una innocent lafoucheux hagués dut una fona o un manat de sagetes, prou l’hauríeu pres per un contemporani de Viriat, car el meu company encara anava escrutant la malesa mata darrera mata, a la faisó de qui es juga la vida en una empresa més transcendental i humana que la d’espantar conills i sembrar municions sense solta ni volta.

Les imposants solituds de la nostra predilecció no havien pas contemplat una fatxa de caçador més escaient, des de la prehistòria, que la de l’inofensiu italià, qui, per millor desmentir les apariències, duia sempre una pastilla de sabó aromàtic per rentar el gos i rentar-se ell en la primera bassa que voregéssim.

III

En Pellini tenia mil rareses com aquesta. Jo m’havia proposat ensinistrar-lo; però indubtablement aquella depressió de l’occípit constituïa un obstacle irreductible. Per altra part, ell s’havia donat a la vida bosquetana per instint. Aquelles excursions dominicals servien de compensació al seu esclavatge de contramestre: eren un bell retorn a l’existència nòmada que en Pellini havia gaudit; la furiosa revenja d’un marxant d’ulleres fracassat contra els tocs imperatius de la sirena i l’entaforament industrial. Eixia al camp amb una estranya follia de tots els seus sentits: hi havia voracitat d’horitzons en els seus ulls; voracitat de flaires silvestres en els seus narius descomunals; voracitat d’aigua neta en les seves mans peludes i cepades; voracitat de rumors en les seves orelles amples i rudimentàries d’orangutan; i no us dic res de la voracitat de les seves mandíbules, que ho mastegaven tot, des dels queviures del sarró als fonolls dels marges. Àdhuc mossava l’impalpable; les emanacions reïnoses dels pinetells, les odors de les molses i de la fullaraca, l’efluvi salabrós del mar llunyà que duia el ventijol. I a tothora hauríeu percebut el claquejar eròtic de la seva terrible ferramenta dental.

Per això no parava esment en les meves reflexions i seguia tan pèssim caçador i mal estrateg com el primer dia d’anar amb mi. Giragonsava per les muntanyes d’una manera arbitrària. Tan aviat se us posava al davant com al darrera, perseguint ocells de mala mort, i a vegades ocells fantàstics, meravellosos. Un dia vaig sobtar-lo en un estat d’engrescament inenarrable; havia vist un lloro en una sureda, i intentava fer-se’l seu de totes passades. Ara digueu-me: quina bestiola de les nostres latituds pogué ésser confosa, en la imaginació de l’italià, amb un lloro salvatge?

Li feia molta por una perdigonada mal dirigida, però maniobrava talment per merèixer-la. Calia tenir molt seny per a no afusellar-lo. Oh! heu de pensar que, una petita clariana del bosc, el mateix la tapa un camell que un ull-de-bou; i, si jo hagués tirat barroer sobre qualsevol cosa bellugosa, podia, amb gran justícia, confondre en Pellini amb un capsigrany.

D’en Pellini no us en podíeu pas refiar. Mentre no rebia una desil·lusió massa forta, encara el daler de la cacera el mantenia dòcil. Després, en el descoratjament, es lliurava a les seves rareses de sibarita o de misantrop. En els moments més culminants i decisius d’una peripècia cinegètica, el trobàveu parat contemplant els núvols, o s’asseia en un roc a fumar una cigarreta, o li agafava una sobtosa rauxa d’entendriment per la seva gossa Flora i es posava a acaronar-la i a dir-li tendreses, mentre les perdius li peonaven a tret.

IV

De totes maneres, les accions d’en Pellini en el bosc eren executades segons una mena de ritual característic. En Pellini no feia pas un àpat sense sotmetre’s abans a un minuciós lavatori amb l’aigua més pura que fos possible assolir. Després li calia un cim, un tocom panoràmic i una ampla llosana que li servís de pedestal. A voltes, per a aconseguir tot això, perdíem una hora.

Ah! els àpats d’en Pellini també tenien una formidable significació. Venien a ésser una missa de gola panteística, la gola d’un miserable dispeser tavernari que, amb viandes fredes, ha de saciar un ventrell insondable.

Sempre resultava una sorpresa per al meu esperit i per als meus ulls el contingent del sarró de l’italià. El buidava amb les faccions radiants, solemnialment. Malgrat el costum de veure semblants preparatius, jo no podia pas estalviar-me una esgarrifança terrorífica en front l’amenaça d’aquella tragèdia pantagruèlica: un pa de sis lliures en el qual la molla havia estat substituïda per un fantàstic mostruari de carnassa d’hostal; l’enorme botella, inflada, fins a rebentar, d’un vinàs negre que transporava el cuiro i tenyia els filats del sarró; i la llesca d’un formatge de Gruyère, i la paperina dels entremesos (pebrot confitat, olivetes de la terra, i qualque anxova recoberta d’una crestallera de sal).

I en Pellini ordenava els queviures i obria aquell pa amb aquesta manipulació seriosa, reverent i hieràtica del sacerdot que obre, fulleja i tria, en el missal, l’evangeli de la diada. I adoptava demés una positura especial, fent per manera que, des de la gorja al ventre, el camí fos expedit, sense revirades ni entrebancs, i començava a moure aquelles mandíbules d’acer amb un perfecte ritme de tremuja. Però hi havia temporades que en el sarró del meu company hi transitaven les set vaques magres del somni de Faraó. Això esdevenia en certes situacions interines, quan l’italià deixava la dispesa en un dels seus exabruptes, resolt a fer-se la vida ell mateix per no morir de fam a mans dels altres.

Llavors l’hauríeu vist mossar llenques de cansalada crua, blanca i llefiscosa com sabó. Segons com, substituïa aquest companatge per mitja dotzena d’arengades. Se les empassava amb llestesa, tal i com havien eixit del barril, amb rovell, escata, ganya i espina, en dues queixalades, com si fossin melindros. Però a l’estiu aquests menjars l’assedegaven. A l’estiu es preparava unes sopes de la seva invenció, que reunien no sé quantes virtuts. Deixatava un parell d’ous en un plat soper de pagès, el curullava de vinàs corferrador de la seva botella, tirant-l’hi a raig furient, i de seguida hi feia suca-mulla. Era, en veritat, nauseabund veure-li pescar amb els dits aquells trossets de pa que sobrenadaven en el brou entre escumaralls sanguinolencs; però en Pellini era home mort, sense aquesta triaga.

I tenia tanta fe en els seus sobrenaturals efectes, que solia oferir-me’n una part amb una espantosa insistència. Vaig haver d’esmerçar tota la meva energia per refusar tan generosos i reiterats convits, energia que no havia pas sabut tenir el seu gos, que se l’empassava amb una inversemblant delectació. En Pellini, però, es purificava d’aqueixes abjectes golafreries lliurant-se a perllongades neteges en totes les rieres i rierols on l’aigua clara i engorgada li oferís un rabeig suficient. Ensabonava primer la Flora, que es deixava ensabonar amb una voluptuositat de barjaula; després s’ensabonava ell. Braç-nu fins a la sagnia, espitregat, cobertes de bromera les poderoses esplanades del clatell, espatlles i estèrnum, feia les seves ablucions en el desert, amb un aire seriós, litúrgic, el mateix que un alarb.

V

Els gossos d’en Pellini estaven absolutament renyits amb els rastres. Tenien el nas a la cua, com se sol dir. Ell prou era un excel·lent pedagog. Els ensinistrava a fer habilitats increïbles. Portaven a la boca els ous de gallina sense esclafar-los; collien de terra monedes de dos rals; li anaven a cercar la petaca oblidada, el mocador de butxaca, el cabàs del berenar, encara que fos a la fi del món; li llevaven el barret, les sabates i els mitjons; li pujaven al llit tota la roba que escampava per les cadires en despullar-se; i li servien de mosso, de cambrer, de ragatxo i escarràs: tot això prou; però tractant-se d’aquelles perdius, d’aquelles llebres, d’aquells conills i d’aquelles becades inassolibles, els desenganys els havien tornat escèptics. Tot el que més, feien la comèdia d’entusiasmar-se un poc de seguida d’esclatar l’escopetada, per quedar com cal als ulls de l’amo. Ell se me’n queixava sovint, de tal comportament; i jo, posant-me de part dels gossos, solia respondre-li: –Desenganyeu-vos, Pellini: un gos no pot pas ésser una enciclopèdia.

Cal saber que l’italià no tenia família ni amistats. Vivia sol en una casa de la plaça del Carril, de planta baixa, i havia llogat la botiga a un carnisser. Els gossos, doncs, constituïen les seves úniques afeccions. Oh! els gossos duren poc; i estimar els gossos com si fossin persones de la nostra sang, és viure en dol perdurable.

Un tal Black morí de l’estricnina municipal. Aquest fet, narrat per en Pellini, era una història de Bòrgies tenebrosa i corprenedora. Tres dies i tres nits tingué el pobre Black de cos present en el seu propi llit. Esperà el diumenge per enterrar-lo amb tota solemnitat, i féu intent de dedicar-li uns funerals. Després planejà una refinada vendetta contra l’escombrariaire assassí. Horrorós! En Pellini, en confiar-me el seu secret, desencaixat i llòbrec, mossava les paraules carrisquejant les dents com si entre elles tingués el cor del miserable subaltern, instrument d’enveges, eina d’una intriga infernal, subterrània.

Una altra tragèdia afligí, alguns mesos més tard, el meu bon companyó. Era tal l’esfereïment que li causava el seu record, que no la vaig pas saber per ell mateix.

Jo havia descobert un misteri en les accions d’en Pellini. Cada matí dels que eixíem a cacera, en arribar a un turonet rocós, li agafava un desfici singular. Amb bones paraules, amb l’excusa d’una necessitat peremptòria, solia deixar-me. Jo l’esperava fumant, assegut en un terme, vora el camí, un poc despacientat, car en Pellini tardava massa. Prou era mon desig fer-me càrrec de les maimoneries de certs organismes; però no podia reprimir el frisament: jo em fonia per començar la batuda. Per altra part no deixareu de trobar inexplicable que sempre, invariablement, coincidís la urgència amb el paratge, com si una mica més ençà o més enllà no hi hagués espai ni lleure per a realitzar semblants afers.

El Xato, un terrible matador de conills que solia acompanyar l’amo d’en Pellini a fer algunes caceres, va revelar-me el secret: en Pellini visitava una tomba!

Sí, una tomba! Eren remembrances amoroses, promeses d’una fidelitat eterna, sospirs, llàgrimes, segurament, ço que l’inconsolable Pellini anava a ofrenar en la intimitat del roquisser. Allí, sota una olivera, jeia un cadell, la finor i preciositat del qual jo li havia oït ponderar infinites vegades com un do del cel immerescut. Es trencà l’espinada en un accident incomprensible en qualsevulla altra bèstia que no hagués estat pujada amb artifici, a força d’emulsió de Scott i flor de sofre. –Jo mateix –comentava el Xato, testimoni de la desgràcia– he fet salts més perillosos, i no tracto pas de comparar-me amb un gos mallorquí. El cas és que hagueren de matar el cadell; però en la vida de l’italià aquesta nova tragèdia hi féu un esvoranc.

I en Pellini volgué rescabalar-se de tantes amargors: s’obstinà a vèncer la desgràcia suplint un mort per dos de vius. Adoptava filantròpicament tots els gossos abandonats. Així la seva canilla arribà a ser un curiós mostruari de borderia, i el celobert de la seva casa, un hospici.

Mentre durava la veda, en Pellini cada festa eixia a orejar aquella tropa bulliciosa. Es mudava, s’endiumenjava, distribuïa morrions, encadenava els més avalotats, i feia la seva aparició en els passeigs forans de la ciutat amb la mateixa actitud orgullosa i petulant d’un burgès pacífic.

VI

No cal dir que en Pellini era la mofa de la gent irreflexiva. Entre els caçadors, especialment, passava per un home indigne de consideració i apreci. I, no gens menys, valia més que la majoria dels que tractaven d’embromar-lo. Fidel, obsequiós, delicat, sincer, la seva companyia us resultava grata, car podíeu comptar amb ell en tot perill i en tota tribulació. A través de les fenomenals rareses del seu caràcter, hi endevinàveu un cor d’infant. Les seves mateixes susceptibilitats, les seves ires extremoses i horribles, es resolien innocentment en llamps i trons sense dany per a ningú. Tenien sempre un tirat de rebequeria passatgera: partien d’una futesa i s’aturaven en una altra futesa.

El més gros terrabastall de nervis i bilis que jo he presenciat en la vida va oferir-me’l en Pellini, un matí, a casa seva, motivat per una mala jugada de l’hostaler.

Era molt dejorn quan jo vaig trucar a la porta del meu company. En Pellini, abans de partir a la muntanya, necessitava els seus tres quarts d’hora per a fer els preparatius indispensables. Aquell cop, però, estava del tot llest: havia conduït els cadells, els havia barrat el celobert on grinyolaven desficiosos, s’havia cenyit la immensa canana, lligat amb cura les fortes espardenyes de doble recosit i sola enquitranada; desgreixat l’escopeta, embolicat amb paper de diari l’imprescindible sabó dels lavatoris, omplenat de sal el tarut de canya, i introduït en les bosses interiors del sarró, amb minuciositat burocràtica, tots els documents que un estranger suspicaç creu necessaris en una excursió de guerra (cèdula, llicència de caça, certificat consular, etcètera); però li mancaven les provisions de boca encarregades el dia abans. El dispeser, que vivia unes quantes portes més amunt, es retardava llastimosament. Res tan funerari i ensopidor com aquestes encallades matinals, dins una estança casolana, a la llum esblaimada d’una espelma, mentre a fora el dia creix, i es deixonda la gent, i oïu el transitar i els xiulets dels altres caçadors que us prenen l’aventatge.

A la fi sonaren uns esclops en el llindar de la botiga, i entrà un xicot amb l’aire tímid i marcit d’un ventafocs. Duia un pa rodó de sis lliures sota el braç i una botella replena a la mà, que feia brandar a tall d’encenser. En Pellini va arrabassar-li aqueix fato d’una manera violentíssima.

Havia deixat la botella en una cadira, i romania amb el pa entre les mans donant-li voltes i més voltes… El pa anava embragat amb un cordill d’empalomar que mantenia ajustades les dues meitats, en el tall de les quals suquejava el farciment. I en Pellini anava tornant-se verd… En Pellini era gormand del pa de barra; i en Pellini, en trobar-se a deshora amb un pa rodó poc cuit, flonjo i estireganyós, esclatà en improperis, en renecs, en una d’aquelles follies magnes, sobtoses, sense aturador, espantoses, catastròfiques.

Aixeca el pa amb tota la llargària dels seus braços, que era molta, etzibant-lo contra les parets. I el pa xoca i rebot com una pilota, esquitxa el greix del sofregit, i rodola pels rajols envestint els gossos. I els gossos, estemordits, corren i brinquen amb la cua entre cames. I, no bé el pa s’atura, en Pellini, amb una tremenda puntada de peu, el torna a empènyer; i és una dansa folla, una persecució acarnissada de l’home al pa, del pa a les bèsties, de les bèsties als mobles, que trontollen i cauen… El furor de l’italià és intermitent: d’aquí a aquí cull el pa i el contempla un instant, sostenint-lo amb les dues mans sota el seu esguard tràgic, pregon i reflexiu, com Hamlet el cap de mort; d’aquí a aquí el llança una altra volta i tornem a ballar-la. I el pa anava nafrant-se, estoveint-se, ensementant d’engrunes el camp de batalla; però els lligams resisteixen, i en Pellini, aquell jorn, ha d’agrair a l’heroisme dels cordills el no quedar-se sense vitualles.

Cinc minuts després el meu amic es doblegava a la fatalitat i reia amb mi el cas paradoxal d’uns gossos fugint d’un pa farcit de vianda apetitosa, xop de greixum, i discutíem si ofrenant-los-el amb menys violència haurien pogut resistir la tremenda indirecta.

VII

La companyia d’en Pellini tal com Déu l’havia fet acabà per a ser-me imprescindible. Al mig del bosc, en els àpats, durant les llargues caminades de l’anada i del retorn, les seves consultes, les seves inquietuds misantròpiques, els seus laments d’il·lús, em distreien tant com els seus fets de mal caçador. Vaig arribar a heure una perfecta noció de la seva trista vida de solitari, de la seva fenomenal innocència, del seu estrambòtic sentimentalisme agreujat per una punta d’enyorança de la pàtria i de la llar, que gairebé no recordava on eren.

En moltes ocasions vaig cometre la vilesa de provocar la seva exagerada susceptibilitat per divertir-me. Em complaïa a domar-lo. Tres coses espantaven en Pellini: el caminar de nits, el fum dels meus foguerons i el perdre’s al mig del bosc; i aquestes tres coses va haver de suportar-les, durant tres o quatre anys gairebé cada festa. El deixava expressament en la muntanya així que no me’n podia refiar; encenia les mates del seu voltant per foragitar-lo del lloc que havia escollit, on pensava entaular-se; i retardava l’hora del retorn pel gust d’oir-lo empessonar amb les arrels i pedres dels viaranys, i declarar-me, entre renecs, la seva aprehensió d’esguerrar-se.

I en Pellini reconeixia la meva superioritat de caràcter i em feia confidències íntimes grotesques: inicis de perversió intentats contra d’ell per alguna treballadora desimbolta; lleus esperances de trobar una companya que el suportés; desigs informes de gustar una aventura romàntica; un tast d’amor que no fos revenut. Oh! a l’italià la dona li semblava tan esquerpa i difícil d’emmallar dintre el sarró com la feram de les muntanyes. Es fonia per les pagesetes fresquívoles i gràcils que trobava pels hostals i carreteres, i els murmurava, en passar, estranyes gentileses, amb aquell llenguatge desballestat de rodamon.

D’una verge escaient i ben plantada en deia una bicicleta. Mai he sabut per què. En definitiva era un faune angelical que es mirava les nimfes a través del sisè manament.

Per completar la psicologia d’aquest home singular, vaig a contar-vos una anècdota fortament divertida. Era en l’època en què en Pellini trescava per les rutes amb la seva caixa d’òptic a l’espatlla. En Pellini es trobava a l’Empordà. La fosca l’havia sorprès en despoblat, i, per més dissort, la tramuntana bufava de valent. En Pellini, al cap de dues hores de caminar, sacsejat per les ratxes, mort de fred, espeuat i esmaperdut, aconseguí un hostal solitari. Trucà a la porta segurament amb massa impaciència i delit, car, després de llucar-lo per un finestronet, malfiant-se del seu aspecte i de la seva pressa, varen negar-li l’acolliment amb males paraules. En Pellini no tenia pas geni per a insistir; tampoc tenia habilior de passar de llarg. No li quedava altre recurs que redossar-se en els pallers del mateix hostal; però el trist marxant d’ulleres ensopegà amb una tanca de filferro, i, molt respectuós amb la propietat particular i les lleis espanyoles, que ell considerava severíssimes aplicades a un estranger, hagué de renunciar al bell propòsit.

Els pallers brandaven a l’impuls de l’huracà en creixença, escampant un núvol de vilordes; i en Pellini comprengué ben aviat que, si persistia irresolut a contemplar aquell espectacle, anava a morir garrativat. L’instint de conservació li féu obirar una gran bóta desfonada. Romania en abandó entre les desferres d’un llenyer, i evidentment podia disposar-ne. Va ajeure-la, orientant-la de cara al migjorn, i s’hi encabí de la manera que Déu li va donar a entendre.

Dintre el bocoi l’italià hagué d’adoptar una positura molt semblant a la d’un pollet nonat dintre la clova. La bóta, demés, a cada moviment acomodatici del malaurat Pellini, emprenia una oscil·lació suspecta. Amb una mica que es revirés corria perill d’empendre una vertiginosa carrera, rodolant plana enllà fins al mar.

En Pellini, alarmat, eixí a reblar-la. Més tranquil amb aquella fixesa aconseguida, las de la caminada, marejat dels rumflets i dels patacs de l’oratge, es condormí amb una irresistible sopitesa.

Cal haver conegut en Pellini, haver-lo amidat de cap a peus, per compendre la poca durada d’aquell son.

El cruiximent d’ossos l’esparvillà, no pas del tot per arribar a fer-se càrrec de les coses.

La desfonadura del bocoi encarava a un bosquet de pins, i en Pellini, en la semiinconsciència del seu desvetllament, veié darrera els pins una claror sinistra. Un gran tros s’arborava en un flamareig purpuri, viu, centellejant entre somortes i apagades roentors de brasa.

La sensibilitat infantívola de l’italià no necessitava tant per a sobreexcitar-se. No havia sopat, i aquesta circumstància augmentava, si voleu, la natural predisposició al sentimentalisme desficiós i planyívol. A més, un home que es veu reduït a cercar acolliment dins un atuell inservible, en un llenyer, al caire de la cuneta d’un camí ral, està en situació de compendre millor que ningú les desgràcies d’altri.

En Pellini, doncs, començà a reflexionar sobre les incalculables pèrdues que causaria el foc, sobre la impotència dels homes per a extingir-lo en aquella nit de tràngol, sobre la seva pròpia i involuntària passivitat d’espectador… Ah! qui sap si, de resultes d’una semblant catàstrofe, un altre desgraciat resseguiria les rutes en la fosca inclement, i el foragitarien dels hostals com un llebrós, i es cargolaria com un cuc dintre un bocoi escadusser! I en Pellini sentí que se li mullaven els ulls, que li baixaven les llàgrimes cara avall, que plorava, sense estremitud, dolçament, el mateix que un orfe, el mateix que un incurable, amb l’ossamenta i l’ànima adolorides, apiadant-se d’ell i del pròxim… I seguí plorant, mentre la foguera destructora prenia un rar paral·lelisme amb el cercle de la desfonadura, i creixia enlairant-se, cada instant més arrodonida, més retallada en el blau del cel… I en Pellini, de sobte, hagué l’evidència que plorava en front la lluna, la freda i majestuosa lluna, que remuntava l’horitzó, nítida, refulgent, esterrejada pel refregar d’aquella tramuntana corsecadora.

VIII

I bé: el meu amic Pellini fou prou humil per a ofrenar-me aqueixa aventura del seu passat. No vaig pas gosar riure-me’n. Des d’aquella hora s’afermà la nostra germanor. Un jorn en Pellini va acomiadar-se. Partia a la seva terra: acabava de tenir notícies d’un parent, i no volia pas morir sense conèixer-lo, i saber d’ell, amb certesa, quin era el seu poble i qui havien estat els seus pares.

El còlera, aquella temporada, flagel·lava la Itàlia. I en Pellini no ha tornat mai més.

L’expiació d’En Serradell

Can Serradell era una d’aqueixes masies grans com un poble, blanques com la neu i rioleres com el sol de primavera; on hi ha abundor d’espigues de moresc espellofades endomassant els finestrals, un xiprer esponerós, una bassa amb oques i un colomer nou.

Vora aquestes masies sol verdejar-hi un pradell i allà pasturen els xais més arrodonits i de llana més neta, els bous més grassos i les poltres més enjogassades del comarc.

L’amo sol ésser un home ferm, de clatell molsut, espatlles amples, cap rodó i orelles carnoses, roges com la cresta d’un gall, que s’enfonsen en l’ufanor dels queixos a la faisó dels repuntats d’un matalàs.

L’Anton Serradell encara superava en puixança a tot lo que l’aspecte de la masia arribés a suggerir.

En deu llegües a l’entorn no n’hauríeu trobat pas un altre que pogués comparar-s’hi en gruix i estatura. Resultava imposant, i s’entaulaven discussions i, àdhuc joguesques, sobre la seva força i el seu pes, que guanyaven sempre els que tiraven llarg.

Un propietari d’aqueix calibre forçosament tenia d’ésser respectat i ben vist en la contrada. Així era. En parlar-se d’homes honrats, devots de cor, amb paraula de rei, bons pagadors, seriosos i caritatius sense prodigalitats; de caps de casa intel·ligents; d’esposos fidels; d’amos severs però humanitaris; de pares rígids però amants, i de descendents de bona nissaga, es retreia En Serradell com un exemplar únic, indiscutible.

Per això el seu arbitratge era sol·licitat ben sovint i ningú no gosava contradir-lo. Pagès a qui donava la raó En Serradell, pagès que la tenia, almenys així ho confirmaven els fets i els tribunals de justícia.

En Serradell era de la fusta dels jutges, dels grans jutges rurals, i no era pas que li haguessin anat al darrera per fer-l’en. Però militava al partit tradicionalista i sentia repugnància a servir les institucions.

Auster de paraula, fred de concepte, serè en la discussió, només s’expressava amb certa vivesa en tractant-se de gent dolenta; de lladres, heretges i assassins. Llavors, infaliblement, acabava sentenciant-los en un sol mot rotunde i expressiu: “la forca”.

En Serradell no tenia més fills que una noia, la pubilla, criada amb tots els miraments de tal i promesa amb un jove hisendat natural de Vich, a qui anomenava “el gendre”, avançant-se als esdeveniments.

Un jorn En Serradell se n’anà al llit sense sopar. Estava vermell com un perdigot i tremoladís com una fulla d’àlber. Li aplicaren alguns remeis casolans. L’oli de llangardaix i la infusió de flor de saüquer corrien a dojo per dintre i per fora d’aquella córpora descomunal, resseca i ardenta com les parets d’una bòbila abrandada.

El promès de la pubilla li féu la presentalla d’uns escapularis de la Verge del Remei. En Serradell no va pas conèixer-lo i mentre l’altre li ficava els escapularis a la pitrera no deixà de dirigir-li mirades tremebundes donant-li el tractament d’usía. El deliri continuà dos dies més. Vingué el metge, i darrera el metge el rector i darrera el rector, el notari. La faç d’En Serradell anà tornant-se morada i en apuntar el fred a les extremitats, tingué un moment lúcid.

L’esposa, la filla i el futur gendre restaren anorreats, feixugament anorreats, el front atuït, els ulls fora de les conques, sense habilior de plorar, ni de gemegar, ni de moure’s, ni de complir els deures pietosos que són de consuetud en un cas com aquell, o sia: cloure-li els ulls, amortallar-lo o disposar que l’amortallessin, fer-li lluminàries, pregar per la seva ànima, escriure als parents, preparar l’enterrament, convidar els amics i posar en doina el servei a fi d’obtenir el menester…

Una horripilant escena acabava de desenrotllar-se en aquella cambra. En Serradell els havia cridat un a un, pel nom respectiu i pel títol familiar que els corresponia. Els manà barrar les portes a la faisó de qui es proposa revelar un secret transcendental. Els acoblà a un costat del llit a fi d’estalviar-se de girar el cap d’una banda a l’altra; els féu apropar molt perquè el sentissin sense cansar-se la gola i, entre raneres i sanglots, guaitant a l’entorn amb desconfiança, es confessà culpable d’un gran crim.

No l’especificà En Serradell, però son desfici, la seva desesperació i l’aire solemnial de les seves paraules i accions explicaven clarament la magnitud del pecat. El tal pecat li torturava l’ànima. Ni l’absolució, ni la penitència foren suficients a curullar son desig expiatori. Calia una fórmula de justícia humana, un simulacre de punició corporal per envestir, animós, les portes de la mort i el judici de Déu. Els prengué jurament que complirien, executant-les punt per punt, les disposicions que anava a dictar referents al cas. Juraren. Quin remei! En Serradell, però, no estava satisfet. Signà que li despengessin el Crucifix de plata que feia joc amb la pica beneitera. Va enlairar-lo per damunt la testa de les tres persones. El gest imposant del moribund colpí la muller, la filla i el gendre. Caigueren de genolls. Els demanà que tornessin a jurar. Dubtaren un instant. Quina cosa més dura de complir seria aquella quan se’ls exigia tantes garanties, no menys que el testimoni de Jesús crucificat! En Serradell mantingué el seu gest comminatori. Sentiren el fred metàl·lic de la sagrada imatge que els resseguia el front. I juraren per segona vegada!

En Serradell no desmentí pas, en aquesta ocasió, la seva fama de just i conseqüent. S’aplicà a si mateix aquella sentència única, símbol d’una arrelada concepció jurídica, que tan sovint esmentava el brau tradicionalista, referint-se als lladres, als assassins i als heretges: “la forca”.

Exigí que el pengessin, senzillament.

Mentre donava les necessàries instruccions el sobtà la darrera basca. Ben considerat no era pas gens fàcil de complaure En Serradell.

El jove viguetà no feia més que amidar el cos del difunt i sospesar-lo d’esma. Les dones reflexionaven el nou trasbals que els venia a sobre. La vídua es redreçà, i, amb tota l’energia del seu fanatisme, digué: “Fills meus, un jurament lliga més que cent cadenes; ja hi hem pensat prou. Si jo fos home, a hores d’ara tot estaria a punt”. El futur gendre es donà per entès. Eixí de la cambra mortuòria; vagà pels encontorns de la casa i va aturar-se al peu d’una formidable alzina, una de les branques de la qual s’allargava horitzontalment. “La nata”. Retornà a dintre i es ficà a la cuina sempre amb aquella confusió d’idees del que vol i dol, del que cerca allò que no desitjaria trobar, del que espera topar-se amb la impossibilitat que l’excusi d’una feina repugnant i compromesa. Escalfant-se en la llar hi havia el pastor i el mosso. “Una corda; em faríeu la mercè d’una corda?” Li dugueren una corda cadascú. Cap de les dues servia. Determinà no cansar-los més. Si sospitaven el què! El corferí la terrible noció de la responsabilitat que afrontava organitzant el penjament d’un cadàver. No hi pendria cartes la justícia? Una altra qüestió calia resoldre. Havien d’esbombar la mort d’En Serradell o mantenir-la oculta? En el primer cas, en descobrir-los, serien acusats de profanadors; en el segon, d’assassins.

De tota manera, fent ell de botxí, necessitava un estiracordetes. De les dues dones no podia pas refiar-se’n.

O aquell jurament!

El rector s’expressà així:

–Fill meu, jo no haig d’intervenir en aqueixa cerimònia. La meva presència no evitaria pas l’acció dels tribunals. Riscaria molt sense lliurar-vos de res. Ara haig de fer-vos sabedors que em guardaré prou, com d’escaldar-me, de desempenyorar la vostra paraula. No tinc facultats per tant. Déu Nostre Senyor m’ho retrauria, i amb raó. Quin cas i quin exemple!

El jutge de pau, digué:

–A mi no em vingueu amb orgues. Preferiria no saber-ne un mot. Faré l’orni per respecte al sant baró i al bon intent que us ha menat a casa meva. Altrament jo, en el vostre cas, m’acontentaria de posar-li una vaga escorredora al coll i enterrar-lo així… És una pamema, ho reconec, però jo no puc pas creure que el vostre sogre hagués fet el propòsit d’enviar la família a presidi.

Els parents, tot just arribats, hagueren de dir-hi la seva. La vídua els reuní en una cambra apartada. La pobra dona no assossegava. Sempre humil, sempre reverent, disposta a executar les ordres del seu marit, tingut per infal·lible, els dubtes i les dilacions l’exasperaven. Els parents escoltaren la revelació de la muller d’En Serradell i les consideracions del gendre, amb aire idiòtic. Els homes repetien: “quin disbarat! quin disbarat!” i ningú els treia d’aquí. Elles ploraven a llàgrima viva. Per fi un jaio corsecat, d’ulls lleganyosos i pelut de mans com un mal dimoni, proposà un penjament íntim, executat ben de pressa, en un dir Jesús –tots els presents hi donarien un cop de mà– dins la mateixa cambra del difunt, barrant les portes i finestres, després de foragitar tot el servei de la masia.

Aquesta solució agradà a tothom. Havien transcorregut vint-i-quatre hores des de la mort d’En Serradell. Fosquejava.

El sopar de dol fou ben trist, i això, ateses les consuetuds rurals resultaria inexplicable, sense fer ressaltar que una gran preocupació embargava els convidats. La corpulència d’En Serradell els acovardia. A semblança dels macips a qui espera una feina imprevista i dura, menjaven en silenci, malcontents de la seva sort.

El futur pubill retornà del poble a les vuit tocades. Duia una gran barrina de carreter, uns ternals i una corda nova. Ho posà en un recò per a no fer mal d’ulls. S’havia modificat una mica el pla del jaio. Per això deixaren que els mossos i criades, pastors i rabadans se n’anessin al llit. Treure’ls en aquelles hores equivalia a significar-los l’intent d’alguna malifeta.

A les deu, així que la casa estigué en quietud, muntaren, un a un, amb precaució de conspiradors, a la cambra mortuòria.

El pubill barrinà un cairat, enfilant-se al cim d’una escala d’estisora improvisada. Les serradures queien sobre el ventre del mort, que semblava esperar molt fredament l’hora de l’expiació.

Pel forat travesser de la biga volgueren introduir-hi la corda nova; però era massa gruixuda. Llavors la pubilla, única entre els presents llevat de la seva mare, que coneixia els trasteigs de la casa, se’n baixà a les corts a cercar-ne una altra. Trigava en tanta manera, que ni que hagués anat a la fi del món. L’aire de l’habitació es feia irrespirable, i aquells congregants resistien el fum dels quatre ciris, ventallant-se amb els mocadors de butxaca plegats en quatre dobles. La pubilla es presentà amb el ronsal de l’euga. L’allargà al seu promès esclatant en una rauxa de llàgrimes i sanglots veritablement comprometedors. Les dones, rodejant-la, posaren sordina al seu desconsol intempestiu i sorollós. Li taparen el cap amb un mocador de caputxa i l’arreconaren.

–I dòs què, filleta!… i dòs què!… ¡Pitjor fóra que es condemnés, burranga!

Entretant el pubill havia conjuminat una baga amb la corda de l’euga, on va encabir-hi el ganxo del ternal. Aviat l’aparell macàbric restà a punt de funcionar. Arribà l’instant basardós d’endogalar el mort. L’home de les mans peludes hi ajudà de bon grat, amb una traça inusitada. “Ai Senyor, digué una cosina germana d’En Serradell, mai se sabrien les aptituds de les persones si no es posaven a prova!”

Ja sols calia estrebar el llibant. S’hi arraparen quatre dels presents. El difunt començà a bellugar-se amb aqueix estoïcisme feixuc de paca de cotó estirada pels garfis d’una grua. De primer oscil·là un poc a dreta i esquerra, després es revirà com qui muda de jaient i, per fi, allargant el coll, prengué una actitud dubtosa de toca-son, si m’aixeco o no m’aixeco, i no passava d’aquí.

En Serradell devia pesar molt, però indubtablement la temença absurda de fer-li mal reduïa les energies musculars dels que estiraven. Demés, mancava l’unitat de forces.

–¡Va… ooup, va… ooup… va!… Aqueixa veu espontània i directriu sonà ben respectuosa al començament; després pujà de to.

Les dones romanien agrupades a un extrem de la cambra amb la prudència dels que, essent un destorb, procuren allunyar-se de tot perill. Una gran espectació havia substituït la primitiva basarda. La vídua seguia pregant amb les mans juntes. Absolutament segura que allò era just, fatal i agradable a Déu, ajudava amb la intenció. Sols experimentava un cert enuig de mestressa activa i diligent contrariada, en mig d’un tràfec casolà, per la tussuderia del marit. “Si ell s’hi ajudés una mica!” No sabia per què aqueix retret bestial se li ocorria amb tanta persistència.

L’amo Serradell ja només toca el llit amb la punta de les seves sabates rosses. Els llòbrecs macips claven la darrera pitrada. Ressona un va… oooup! victoriós, grinyolen les currioles del ternal i, alhora, es percep una remor de càntir que bombolleja dintre un pou. La tripa d’En Serradell s’esmuny cap avall el mateix que la d’un conill mort de dies.

Els quatre ciris que il·luminen la paorosa escena projecten quatre ombres formidables en les parets. S’ajunten dalt del sostre en un mateix punt i balancegen com el cadàver, que s’és allargat sense perdre gruix, i sembla immens i ho emplena tot i fa cruixir amb la seva pesantor descomunal la corda, la biga i àdhuc els ossos de la seva carcanada.

–Diguem un parenostre i una avemaria per l’ànima…

La veu pietosa fou interrompuda per un espetec catastròfic. La corda del ronsal s’havia romput i En Serradell posava, amatent, els peus sobre el llit. Els més propers es feren enrera amb una por que res tenia de sobrenatural. Llavors En Serradell vacil·là com si no sabés a quin indret decantar-se. Alguns van témer que restaria dret per sempre més. Caigué d’esquena; estavellà la capçalera d’un cop de cap; i, rebotent sobre els matalassos, adoptà una positura grotesca embolicat amb el cordam expiatori.

El retruny d’aquella caiguda i l’inevitable xiscladissa d’algunes dones que el seguí, repercudiren per tot el casal. Mossos, jornaler, minyones i pastors eixiren de les cambres esporuguits i esborronats. Els gossos udularen llarga estona i un cop de ponentada, casual, esbatanà algunes finestres. Tot el servei sense excepció estava convençut que aqueix terratrèmol era cosa del difunt. No fou pas possible donar-los entenent de tornar-se’n al llit. Per apaivagar la seva excitació i distreure’ls fins a la matinada, evitant sedassaries, els reuniren a baix, a la cuina, encengueren un gran foc i torraren castanyes.

L’oca salvatge

El que vaig a narrar ocorregué en un poble de l’Empordà el nom del qual, contra el meu costum d’historiador fidelíssim, no us serà revelat. En el poble de… X feia temps que els caçadors vivien desesperats. En Met havia mort la darrera llebre i els terribles mallorquins del Cortaler Nou, el darrer conill. En quant a guatlles sols us diré que estàvem a desembre, i d’ànecs aquell any ni se’n parlava.

Els caçadors, però, seguien punyint les seves escopetes i rondant pels terrossars, sembrats, oserdes i aiguamolls, però amb tan mal aire, amb un posat tan trist i amb uns indicis tals de desenganyats, que verament els hauríeu compadit. I com que en cada casa n’hi havia un de caçador, eren totes les famílies, el poble sencer que es ressentia d’aqueix estat depressiu. Molts començaven a donar-se al joc, a la beguda i a la qüestió social per matar el temps, que ja és matar alguna cosa.

Per fi, un jorn, la providència, apiadada segurament d’aquells empordanesos a qui l’avorriment començava a pervertir, els deparà una peça única, però tan ufanossa i espavilada, que n’hi hauria per a tots i per llargs dies. Era una oca salvatge.

Cal saber que les oques salvatges solien aterrar en aquell pla només de tard en tard, mai una de sola i sempre amb pressa de rependre la volada, la infinita i misteriosa volada de les aus nòmades. Mes sovint encara passaven de llarg, escridassant des d’una formidable alçària, acoblades en dues fileres divergents com una V fantàstica ajaguda, amb el vèrtex apuntat a l’oratge per millor fendir-lo i avançar.

Aquella, però, no semblava tenir cap mena de pressa. Pasturava pels camps de faves, anava i venia dels aiguamolls i en rares ocasions eixia del terme. Produí sensació, com la produïa l’arribada d’un foraster una mica exòtic. En la planúria de conreus, aquell ocell disforme era d’allò més obirador. Els camperols, al migdia, en retornar del treball amb el bestiar, notificaven als veïns tot el que durant el matí havia fet la forastera. Mentre llauraven o carretejaven blat de moro no l’havien pas perduda de vista, i, en topar-se amb un caçador, el fornien de detalls precisos a fi que l’altre atemperés els seus plans als costums de l’oca. I els caçadors feien un posat d’agraïts i amb un somriure intel·ligent donaven a compendre que allò, aquell vagar insòlit i provocatiu, duraria fins que a ells els pugés la mosca al nas o tinguessin una estona de lleure.

En el cafè del Nasi no es parlava d’altra cosa. Els notables del poble discutien l’estrany caprici de l’oca salvatge, tan contradictori a les consuetuds de l’espècie. La judicaven boja o malalta. Sols el mestre creia en la possibilitat d’una oca contemplativa que havia deixat la colla, atreta per la llum mediterrània, entusiasmada de la blavor del golf de Roses i de la meravellosa plana empordanesa. I citava el desembarc dels grecs com a precedent i amb la història a la mà justificava la temeritat de la palmípeda.

Els caçadors es posaren en campanya, l’un d’amagat de l’altre, amb una falsa il·lusió d’ésser ell l’únic perseguidor.

Ella, però, no semblava pas malfiar-se gaire de tals enemics. Quan la inquietaven a la closa d’en Xarlet, se n’anava a l’hort d’en Tonico; i de l’hort d’en Tonico a la Feixa llarga; i si a la Feixa llarga no trobava repòs, d’un petit vol, se’n passava a l’Estany, i si encara a l’Estany era perseguida, es llençava a les Cues o als Fangassos, i d’allí a les oserdes d’en Mengol, fins a tornar a la closa del Xarlet. Com si tingués enteniment, deixava que s’apropessin el just per a no pendre mal.

De bell antuvi, els trets l’espaordiren. Era que en realitat l’agafaren desprevinguda. Sorgien darrera les tanques de tamarius, arran dels marges, dels munts de fems, dels feixos de canoques, del fons dels recs, de les mates de joncs i, àdhuc, de les grans terrosses dels erms goretats.

L’oca sabia, per experiència, que allí on pogués amagar-se un empordanès en sorgiria, tard o d’hora, una glopada de fum, un espetec i, al darrera, un caçador anhelant amb un pam de nas. Era invulnerable l’oca? Algú, a força de decepcions, arribà a afirmar-ho. Però, cal tenir present que el volum d’aquell ocellàs resultava enganyador; una oca a dues centes passes para la mateixa tossa que un ànec a trenta.

A poc a poc el matar l’oca esdevingué una qüestió d’amor propi. A mesura que s’afermava el convenciment que patia d’algun mal consumptiu més esperances d’heure-la i més delit de perseguir-la sentien els braus caçadors. O ara o mai, pensaven els novells. Una oca no és pas un gafarró, i els que havien arribat a matar-ne alguna, tanmateix gaudien d’un altre prestigi. Es desvetllà una enorme espectació; calia veure qui seria el sortós. Qualsevulla altre afer familiar o públic era oblidat, no tenia interès en front la problemàtica cacera de l’oca.

Tots els veïns s’emportaven les escopetes al camp i molts deixaven d’anar al camp per emportar-se’n les escopetes. L’oca anava a raure de l’un a l’altre i tota la plana s’encenia a trets, rajava foc i metralla. Tant i tant alguns perdigons li havien arribat a la pell, esmortuïts pel tou de plomes. Experimentà una mena de pessigolleig gens molestós, i com que el soroll de les escopetades ja no l’astorava, aquella nova sensació l’enlleminia. Veia que els caçadors l’enrondaven i li feien esperetes sense llei de temor, disposant-se a rebre una perdigonada escadussera voluptuosament. Romania amb el coll estirat, tranquila, vigilant distàncies, regulant-les amb un inexplicable coneixement de la força expansiva de tota mena de pólvores. En ocasions provocava una descàrrega. Després, fent l’orni, patxip patxap, a una altura prudencial, passava sobre un canyer o una tanca de xiprers on obirava l’ombra d’un traïdor agemolit. Com se’n reia ella de l’estúpida metrallada!

Al cafè d’En Nasi, els notables seguien comentant el comportament de l’oca i ses quotidianes peripècies amb els caçadors. Aquests demostraven a la fi una exasperació violenta. Cal pensar que la guerra havia encarit extraordinàriament les municions i cada tret ordinari valia un ral. Fins ara la mitjania econòmica els havia estat suportable, però des que les armes llurs i els cartutxos llurs no danyaven l’oca, no feien altra cosa que somniar grandeses; escopetes d’abast superior, explosius refinats, perdigons especials d’acer o de plom endurit, capaços de no esmossar-se en el tou de plomes i d’esmicolar els ossos més durs.

S’esperava amb ansietat la intervenció del metge, l’escopeta del qual era un monument. (Calibre 10, canons d’acer Hèrcules trempat XXXX, “choke-bored” l’esquerra, i cartutxeria “Eley” de pólvora piroxilada). Si el clínic, que tenia bon ull, bon pols i bona manya, no en passava els taps d’aquella oca malalta, no els passaria ningú. Però el metge estava aqueferat amb els griposos i rebia les peremptòries excitacions de lluita, amb un vanitós somriure. Per fi el darrer client desenganyat havia eixit a pendre el sol i els dos o tres “encostipats de conveniència” eren al cementiri, de manera que l’hora crítica s’atansava i els cors glatien.

Una migdiada, el paladí de l’honra col·lectiva traspassà les eres amb el “setter” roig encastat a les polaines i la famosa escopeta al plec del braç. Giragonsant pels conreus es topà amb el barber, amb l’apotecari, amb En Met, amb l’hereu Xana i altres. Ningú no havia vist l’oca. Tardejava i se’n tornaven tots junts al poble.

Fos degut a una sobtada enyorança de solitari o al comprensible desig de consol dels que sofreixen d’una malura incurable, el cas és que, aquella tarda, l’oca salvatge s’havia ajuntat amb les d’En Marrussinya que s’esplaiaven al riu. La colla dels caçadors s’atura a contemplar-les. De sobte un dels gossos, sense to ni so, abordà el ramat.

Llavors succeí una cosa espalmadora. Una de elles, entre l’escarafallós xibarri de les altres, emprengué el vol gentilment.

–Allà va! –Mi-te-la! –Llamp! –Maleït siga! –Foc! Ja era lluny quan el raig de les fogonades llampegà sobre les aigües. Tan a prop que l’havien tinguda! Aquesta peripècia acabà de posar en roda tots els caçadors i suggerí interminables comentaris.

Per si l’oca havia canviat de tarannà deixant els conreus per barrejar-se amb les casolanes, els caçadors l’esperaren a l’aguait. A cada bassa n’hi havia un i al riu, dos rengles. Això no evità pas que un capvespre la jove del Molí de l’Armentera trobés, ajocades en el cortirol, cinc oques en lloc de quatre. No s’hi encaparrà mica pensant que seria una ingratitud refusar el que Déu porta a casa. Concebí el projecte d’estabornir l’oca sobrera d’un cop de pal abans no la reclamessin els veïns. Però, en anar a enjegar-les, de matinet, armada d’una perxa, la sentenciada se li esmunyí per l’arc del cortirol com una oreneta. Explicat el cas ningú no dubtà que es tractava de l’oca salvatge. Tal gosadia traspassava tots els límits imaginables i ja no calia esperar-la arran de les parets del poble sinó dintre mateix de les cases. El sentiment del ridícol no aturà pas la colla de braus, i, a toc d’oració, cada u, a la finestra de la cort, sotjava el retorn de l’aviram amb el cor somogut, els ulls esbrinadors i l’escopeta carregada amb mitja dotzena de balins.

L’oca salvatge i arbitrària desaparegué tal com havia vingut. Els faceciosos i els irònics tingueren de què parlar llargues setmanes. En els jorns magres de l’esdevenidor els caçadors del poble de X… remembraven l’“hivern de l’oca” com un hivern de gràcia.

Ara només podien percaçar els gats casolans que es donaven a la mala vida.

El “choke-bored” del metge en aqueix ram, feia estralls.

El gos lladre

Era un gos genial, tenia cops audaciosos, moments immensament afortunats, però era un lladre. El seu nas, un veritable telescopi d’ensumar, el mateix li servia per a descobrir un cap de caça caigut dintre d’un avenc o en mig d’una brolla impenetrable, com per a heure un tros de pa malendreçat a la casa del veí. És natural que qui diu pa, diu vianda, i qui diu vianda, diu tot el que pogués arreplegar, fred o calent, amanit o sense amanir.

No heu pas vist en la vostra vida una bèstia més gosada. Al veïnat, veïnat d’obrers (una placeta de cases a peu pla on regnava una confiança il·limitada i on les portes romanien esbatanades) havia arribat a sembrar-hi el terror.

Quan ell eixia arramblat a la paret, amb la cua moixa, l’aire sonso i sa cara de perdiguer estúpidament inexpressiva, algú es quedava sense dinar.

La Pepa, per exemple, tenia l’escudella a taula i el pa llescat; el seu marit era a l’hort o a l’eixida del darrera, obrint una rega o endegant una gàbia, i, pareu atenció en el que vaig a dir-vos, el temps just de girar l’esquena i cridar l’entretingut, el meu gos, el savi Alí, d’una gorjada buidava la sopera, d’un mos se’n duia el pa, i si el marit trigava massa i la dona tenia de repetir la crida, el gos tornava a cercar el bullit i les llesques escadusseres; feia net.

Compendreu que era ben admirable la llestesa del meu gos que en mig minut es menjava el dinar d’una família. Quan oïa xernegar una dona, al pas de la porta, em ficava la mà a la butxaca.

L’Alí tenia una panxa inversemblantment elàstica. A voltes de tan plena i tivant esdevenia transparent. Si el producte dels seus lladronicis m’hagués interessat, d’un sol cop d’ull us hauria dit el que s’hi encabia. I Déu ens lliuri que fos bacallà sec, perquè el remullar-lo i el trasmudar-li l’aigua exigia llargues i repetides abeurades.

Jo suportava totes aqueixes coses, ben greus tanmateix, en gràcia als bons serveis que els seus sentits i la seva enorme voluntat em feien a muntanya. Per altre cantó jo sempre sóc estat considerat. Comprenia que l’exercici i els aires purs obren la gana. Un hom sabia, per experiència, que en tornant de cacera el ventrell és exigent; i a la guerra com a la guerra. Procurava, de totes maneres, evitar-li ocasions de fer estropicis. No m’avergonyia d’assabentar a les mestresses dels hostals i cases de pagès, de quin mal patia el meu Alí. Ells que procuressin vigilar-lo, que jo també el vigilaria. El que és que jo no tenia el nas del gos, i allí on no hi veia res mal endreçat afluixava els meus rigors. Els altres per la seva banda, no capien la terrible agilitat de l’Alí, ni els seus recursos. Les portes, les lleixes i els armaris els tranquil·litzaven massa fàcilment.

El carnisser del nostre barri sabia, però, tota la veritat. Tant la sabia que, en quant el perdiguer s’atansava a casa seva, el mateix si l’obirava ell que si l’obirava la seva muller, els seus fills, o els mossos de l’escorxador o les criades de la botiga, no restaven pesos a les balances, ni tallants al tallador, ni ganivets a la taula, ni carbó de pedra a la caldera, car tot era llençat a manera de projectils a les costelles del golafre. Poden ben creure que aquesta diligència i agressivitat espantoses no aconseguien salvar els trossos de vedella sospesos al garfi, dins del rebost tancat del soterrani.

El camí que seguia el gos era d’allò més envitricollat i perdedor.

Demés, la casa era plena de gent, i de males intencions; ja ho heu vist. I encara, a la portella del susdit rebost hi havia una baldeta de fusta situada a l’altura de l’espatlla d’un home. El mecanisme era molt groller i primitiu; però també els mitjans d’una bèstia són bastant limitats en relació amb els que solen esmerçar els lladres d’ofici. Sant Tomàs ens valgui! Per creure-ho vaig tenir d’inspeccionar el lloc de l’estropici amb els meus propis ulls. En el marc de la portella s’hi coneixien els rastres dels unglots del meu volgut Alí. No feia més que redreçar-se i, d’un cop de pota vertical, tombava la baldeta, després rautava de biaix fins introduir les ungles en el junt del bastiment i la portella; i cor què vols, boca què desitges.

El carnisser en valuar la carn malmesa sempre tirava llarg i jo pagava esbalaït d’admiració, més i més convençut del talent de la bèstia.

I no era pas que no li hagués fet reflexions a dojo i enlletgit aquells actes, amb arguments severs; en venia de mena. Robava per esport. Les dificultats l’enardien. Així en ocasions es feia l’orni quan trobava massa senzill apropiar-se d’una deixia, o del pa dels infants o d’altra persona desvalguda. Però en quan es presentava un pillatge de mèrit, llavors feia de les seves. El mateix que certs facinerosos dels temps vells, atacava amb preferència els forts i els acabalats.

La gana no era pas el motiu determinant de les seves malifetes. No diré que en tornant de cacera no esdevingués més perillós, però cal dir també que ben sovint anava a soterrar les coses afanades.

Ho feia en previsió de caresties imaginàries? Era un precursor de l’actual egoisme social, dels acaparadors malvats? De cap manera: ell podia comptar amb la sopa domèstica dia per dia, puntualment.

Demés en temps de l’Alí, el pa, i la carn tenien un preu baix i no existia ni el més petit indici de guerra europea.

Va envellir sense perdre energies. Però haig de constatar que amb l’experiència, el meu gos, executà els robatoris amb un refinament insuperable.

A voltes aquests prenien un caient pintoresc i fantàstic.

En el camiral de França, a sis o set quilòmetres més enllà de Girona, es troba la Costa-roja. A dalt a la carena de Sant Julià de Ramis, existeix un hostalot, on els carreters, guanyada la fatigosa pujada, mentre els animals reposen, entren a paladejar un didalet de rosolis i a atracar-se d’aigua.

En aquest hostalot, un matí calorós de setembre, morts de cansament –les perdius de Sant Julià són dures i esquerpes– un company i jo férem una curta estada. La mestressa ens havia posat dues “gassioses” en fresc i havia eixit a estendre la roba. Érem sols dintre l’hostalot; sols amb les mosques i amb l’ensopiment. La carretera solitària reflectia la llum solar d’una faisó cruel i ens embolcallava de xafogor i mandra.

Estàvem asseguts al peu de l’entrada, d’esquena a la paret lateral, de cara a un tempanell on hi havia una porteta falsa. La tal porta badava uns travessos de dit, i heu’s aquí que, de sobte, vaig ataleiar-me que de l’obertura, anguilejant pel sòl, n’eixia una cosa, llarga i prima, amb totes les apariències d’una mànega d’incendis. Curiós, pensava entre mi, i no queia pas en què podia ésser. Però allò, d’una lluentor especial, no sols, com ja he dit, anguilejava arran de la paret, encorbant-se bruscament, sinó que es movia rastrer i feixuc, com si algú l’anés estirant des del defora.

El cansament i mandra, foren vençuts per una curiositat vivíssima. Vaig aixecar-me, vaig seguir la sinuosa mànega i, al capdavall, al peu de la paret, en l’herbam polsós que hi creixia, al meu Alí engorjava sense mastegar, subjectant-lo entre les potes davanteres, aquell tub elàstic i sucós. Era una budellada, una tirallonga de botifarra de parracs, encara sense lligams, que procedia de la fogaina, situada darrera del tempanell. Com pogué treure-la de la perola bullent; com ajustà després la porta; com executà aquesta maniobra, inadvertidament i silenciosament? Això és el que encara segueixo meditant en aquestes hores.

Per no veure’ns compromesos en aventures, similars, calia una atenció contínua, abassegadora, impossible.

Mentre pagava el dret de portes d’un cap de caça, ell ja havia recorregut la “casilla” del burot, i, regirant el patifell, sustret el que li convenia; mentre donava foc a un bosquerol, ja se li havia menjat la coca del cabàs; el temps de demanar una tirada d’aigua en una casa de pagès, ell ja s’havia begut el brou de l’olla; i encara no havia ficat el peu en un hostal, que ja mancava alguna ració a les taules o ja escoltàveu imprecacions basardoses a la cuina. I en cas d’haver-hi altres gossos mai ningú no sospitava d’ell. Semblava tan humil, tan resignat, tan quiet; obrava d’una faisó tan diplomàtica, tan per sotamà i tan gosada, ràpida i encongida, que talment hauríeu dit que tenia el do de tornar-se invisible i duia a sobre totes les eines d’espenyar més refinades i segures.

Morí d’una fartanera nadalenca; la més lícita, però també la més fatal de la seva vida.

Per no deixar la memòria del brau Alí en interdicte, haig d’avinentar als meus volguts llegidors que ell només era lladre d’aliments. Dels diners, joies i valors públics, no en feia cabal, i a la seva vora, per desendreçats que estiguessin, els teníeu tan segurs com dipositats al Banc d’Espanya.

Un drama en una peixera

En un extrem d’un pati, un gran pati d’establiment pedagògic, entre eures i rosers florits, sostingudes per uns permòdols de ferro forjat, a manera de caixes de cristall, hi havia unes peixeres. D’entre les tals, sols dues oferien cert interès. Les altres estaven destinades als conegudíssims peixos de brollador, ingràcils, obesos i llampants, veritable expressió de la mediocritat burgesa. Pel demés, la que servia d’ergàstula a una descomunal anguila, tampoc resultava atraient. L’anguila, quan no romania ensorrada us feia l’efecte d’un tros de beina d’espasí, exasperant-vos amb la seva immobilitat i amb el descar insòlit amb què us sostenia la mirada.

On es desvetllaren les nostres simpaties era en la peixera habitada per una varietat de peixos minúsculs, talment unes fulles de saule, la graciosa vivor dels quals jo no sabria pas com ponderar.

Tenien encara una altra virtut: els mascles es distingien de les femelles i això, naturalment, predisposava a observar-los, car ja no resultaven sense sentit els seus gestos, ni les seves evolucions, ni els seus conciliàbuls. Els mascles, en arribar la temporada del zel, esdevenien emporprats de la gorja, quelcom semblant a una ampla esgarrinxada sanguinosa, ferida d’amor que les gentils mestresses de l’escola havien convingut d’anomenar “collaret de noces”.

Amb aquests antecedents, podria estalviar-me d’afirmar que aquesta peixera havia estat convertida en un paradís.

La femenil tendresa havia endolcit aquell captiveri amb petxines i corns, palets de riu, sorra i rocam estalactític, trasplantant-hi una herba aquàtica dita vulgarment “estels”, que omplenava el fons d’una vegetació gemada i filiforme, estenent-se per la superfície com un veritable velàrium de fullatge.

Demés del goig de l’ànima s’havia tingut en compte la salut del cos.

Una aixeta de llautó deixava caure constantment un rajolí d’aigua clara i tres cops al jorn, a manera de reforçant, eren servides als peixos unes polsades de substància de mol·lusc rostida i macerada.

La il·lusió de veure’ls procrear obligava a una curosa vigilància. Així, a poc a poc, a força d’observar-los i deduir, les gentils mestresses penetraren els secrets d’aquelles vides. I ja arribades a un cert grau de coneixença, tant se valia romandre en front d’aquella peixera com de la boca d’un escenari.

I esdevingué fatalment el drama.

Tres eren els personatges. Havien estat pescats al Rec Comtal per uns individus afiliats a la Societat d’Amics dels peixos.

El destí, que ni en casos semblants sap ben bé el què es pesca, havia ajuntat en un sol captiveri dos mascles i una femella.

Amb esglai de tots, àdhuc de la conserja entrada en anys, així que floriren les acàcies del pati i revolaren els primers papallons, dos dels personatges es posaren, quasi alhora son collaret de noces.

De bell antuvi es va témer un crim passional. Amb tot, els dos rivals, com homes de món, prescindiren l’un de l’altre, simulant desconèixer els intents respectius. Per la coloració més o menys intensa del collaret i per altres indicis subtilment relacionats, es vingué en coneixement que es tractava d’un vell d’experiència, un calaverot, i d’un jove de la primera volada.

El vell tenia un caràcter despòtic i autoritari; el jove semblava la mateixa dolçor. El vell es lliurà tot seguit a una persecució desenfrenada. Era odiós; a totes hores l’hauríeu vist corrent darrera la peixa, amb els ulls fora del cap. El jovenet, entretant, ple de timidesa, però amb les sangs bullents, s’aventurava algunes vegades a insinuar el seu desfici, que era correspost, car ella, sempre que podia, tot fugint, li feia ofrena de miradetes ben significatives i encoratjadores. Per desgràcia, el món no era gaire ample per aquells enamorats. Matar o morir; no hi havia cap més solució. No gens menys, fos que els cabells blancs sempre han infós respecte, fos que la naturalesa no hagués dotat el peix d’una arma eficaç ni del coratge dels meridionals que ha immortalitzat tants protagonistes i tants i tants autors de la nostra terra, el cert és que el vell seguí tiranitzant la desgraciada beutat. Arribà un jorn en què avorrida, fastiguejada, repugnant-li les carícies del vell i maleint la covardia del jove, va entaforar-se entre dos rierencs. Llavors, el perseguidor s’instal·là a l’entrada de la cofurna, establí un setge en tota regla. Se’l veia impertèrrit, fent anar les seves aletes com dos “ventalls mecànics” –ja sabreu, al final, perquè subratllo aquests mots– immòbil i ferm com el mateix Argus de cent ulls. Allò fou qualificat de segrestament. L’altre, el tímid galantejador, esmerçava les hores passejant la seva romàntica melangia sota els “estels” en tant que, en la seva gorja, el collaret simbòlic floria amb viu esclat.

A fora la peixera esclatava també la indignació de les mestresses. Dues vides malmeses. Una podrint-se en la llobreguesa subaquàtica, en una escletxa llotosa, entre dos rocs! l’altra esberlada per desengany, desfent-se en llàgrimes, ostentant la marca cruenta de l’amor, d’una passió desesperada, santa i noble passió com tots l’havem sentida, car de naixença ja la duem en les entranyes, posada allí per la natura pròdiga i sàvia!

Ah, vell maleït! Ah, carcamal!

Quan la directora de l’escola hagué explicat que l’amor dels peixos diferia notablement del dels homes, l’armadura del drama psicològic bastit amb tanta tendresa per la professora de música, trontollà una mica.

Mentrestant la peixa es deixà veure. Eixí de la boscúria amb un cert aire las de convalescent que posa els peus al carrer per primera vegada. Estava desconeguda, desmillorada com si l’haguessin escatat a clapes, amb un lleu revinclament dorsal. Tràngols de maternitat sens dubte! El vell encara cometé la vilesa d’escometre-la. La peixa se’n tornà al niu.

Un matí amb els raigs del sol que aclarien millor el misteri verdós de la peixera, les gentils observadores, obiraren una cosa molt xica, com una punta d’agulla, que surava amb moviments incerts entre la molsa del fons. “Que sí!” –“Que no!” –“Que sí!” Fins que ja no fou possible dubtar-ne, l’ansietat abocà damunt la peixera tots els caps i tots els cors. Els nassos de les petites escolars s’aixafaren contra el vidre, com prunes a les parets d’una fruitera.

Transcorregué una setmana. El collaret nuvial del jove s’empal·lidia. El vell repetani continuava a l’aguait. La femella es refeia, però dels nou nats no se’n veia ni un. De bell nou es feren deduccions bon xic alarmants. Tots els indicis suggerien la possibilitat d’un crim.

El vell antipàtic fou acusat. Va suposar-se’l afrosament engelosit. Un testimoni declarà que l’havia vist perseguint-los fins a l’entrada de la cofurna tràgica.

El vell se’ls havia menjat! Antropòfag! Infanticida! La vindicta pública reclama l’exil. Sí, l’exil, l’exil! Era un càstig humanitari per a ell i la felicitat per als altres dos!

Una de les auxiliars que tenia les mans d’or fou l’encarregada de pescar-lo. Va introduir-lo amb tota cura en una desmantellada peixera on acabava de morir de congestió pulmonar un avi xaruc de color de pastenaga.

L’aigua nova, de conducció subterrània, era molt freda i l’altra, assolellada des de bon matí, quasi tèbia. Amb un pot de calenta, dut cuita corrents per la cuinera, es posà remei a la imprevisió lamentable. Però la maniobra no fou executada tan de pressa que en la consciència de les mestresses no restés el dubte turmentós de si s’hauria encadarnat.

Perquè el peix –cal dir el que sigui– mai més no fou altre, i no sobrevisqué a la punició.

Epíleg Aquesta història no és pas d’aquelles tan clares. Per altra part les accions dels peixos es desenrotllen en un ambient de misteri. S’imposava la revisió del procés. Per això va acudir-se a la ciència alemanya. Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós. L’espia, en aqueix cas concret, un savi, havia escrit: “El gasterosteus aculeatus –suposem que s’anomeni així– no és pas gaire fecund. La femella fa, tirant llarg, mitja dotzena d’ous. Per aquest motiu un sol mascle sol ajuntar-se amb moltes femelles, les quals empaita sense parar per obligar-les a pondre en un mateix niu. Els ous, un cop facundats, necessiten abundància d’oxigen per a germinar. És per això que el mascle es situa llavors prop del niu i agita les seves aletes com un”ventall mecànic" –relacioneu els fets i el subratllat– a l’objecte d’airejar l’aigua del fons."

“Nats els peixos, el mascle encara segueix vetllant per ells, perseguint-los a fi que romanguin abscondits i en l’aigua orejada.”

Crec que hi haureu vist clar. Això equivalia a una rehabilitació.

El vell era un perfecte ciutadà i un excel·lent pare de família. El jove, un baliga-balaga. El drama, una llegenda.

Heu’s aquí els inconvenients de jutjar les coses dels altres segons les pròpies. Jo tant per tant em quedo encara amb la interpretació sentimental de les gentils mestresses, les meves amigues. Em sembla més viscuda! Suprimint el parricidi, no cal dir-ho.

El noi de Moré

Després de la foradada, arran les roques que s’endinsen al mar, el “Gremi de pescadors” havia construït una caseta de maó de pla on guardaven els ormeigs i les peces de recanvi de llurs embarcacions. A l’hivern la platja del poblet era batuda furiosament per les ones que arribaven fins a llepar la via del ferrocarril. Per això els pescadors utilitzaren l’altra, la de més enllà de la foradada a cobert del llevant, protegida per un penya-segat, i fàcilment abordable en cas de tràngol. Demés, l’amplària del sorral els permetia mantenir els aparells a gran distància del mar embravit, lluny de la furiosa ressaga.

Durant l’estiu la caseta romania barrada. Només hi tenien l’escadusser o inservible; el que era d’ús quotidià ho deixaven a la mateixa barca o s’ho en duien a casa llur.

Un jorn però una pobra família restà sense alberg, i bons pescadors, entendrits, feren la bona obra d’estatjar-la en aquell petit edifici de la comunitat. Pare, mare i tres fills s’encabiren entre el fustam vell, els cordatges esfilagassats, els coves inútils, les nanses desballestades i les xarxes podrides. Ell, el pare, eixia de bon matí a tirar l’art o resseguir les roques, on, maldant amb aigua fins el coll, solia heure una quantitat exigua de marisc. La mare feinejava al defora. Estenia al sol peces de roba inversemblants, apedaçades de mil maneres i amb retalls de tots colors, o bé cuinava, en atuells estrafolaris –a la caseta no hi havia fogons– viandes més estrafolàries encara. Els dos nois vagaven pels encontorns, caçant insectes pels penyalars, recollint suros, ossos de sèpia i altres futeses il·lusòries a trenc d’onades, o fent volar un estel construït amb una paperina i unes canes de fil de cotó escorregut d’una mitja. La nena, molt xica, es passava les hores mortes terrejant punyint un mànec de forquilla amb una mà i un pot vell de llet condensada amb l’altra.

Els del poble els anomenaven “els de Moré”, que era el nom de la platja on s’havien establert els desgraciats.

Un matí, el més gran dels noiets va estimbar-se. El recolliren estabornit, al fons d’una cala, amb un trenc horrible que li partia el cap. Ningú no creia possible que guarís, però el noi, transcorreguts alguns dies, va deixar la marfegota, on l’havien dipositat amb tota mena de precaucions, i es posà a terrejar al costat de la seva germaneta. Les comares del poble no se’n sabien avenir, convençudes que en tractar-se d’un fill d’elles les coses haurien esdevingut altrament.

Eixit del perill el molestà només una gana formidable. Ben aviat les carns se li atapeïren sota la pell i uns bells colors li traspuaren a les galtes.

En això arribà l’estiu, i el poble, com cada any, fou envaït pels forasters. Gairebé en totes les cases de pescadors se n’hi estatjaven alguns. La història del “noi de Moré” fou coneguda per tots ells.

Es féu de moda visitar la roca on havia ocorregut la desgràcia. I després de conèixer l’avenc, desitjaren conèixer la víctima. El noi de Moré es veia assenyalat pels dits de les comares i perseguit per les mirades dels estiuejadors que anaven acollats festosament pels carrers i per la platja.

Passava per entre la fragilitat de les damisel·les vestides de blanc i dels joves espitregats amb coll a la Manelic, com un petit home excepcional. Era rabassut, ben fet, els peus molsudets de querubí, les cames dretes i musculades, colrat de sol, denotant tota la seva figura, aqueixa força i agilitat de les criatures que viuen a la intempèrie.

Moltes matrones ciutadanes que tenien fills per ruralitzar experimentaren enveja en contemplar-lo.

Ben aviat, però, començaren a notar que el noi de Moré caminava amb gran parsimònia. No aixecava un peu que no tingués l’altre ben afermat. El seu aire era de personatge seriós que va a solucionar un afer d’alçada rumiant-lo i sospesant-lo. I quin marrec més entenimentat! deien els forasters, dedicant-li una reverència irònica.

El noi de Moré no solia pas respondre a les platxèries dels senyors. Obstruïa els corriols amb la seva calma, una calma que dia per dia anava fent-se més suspecta. Era evident que caminava amb por de caure. Demés prenia un trascamar autòmata de ninot a qui empeny un mecanisme imperfecte o espatllat.

Una tarda, una colla d’eixelebrats de la “colònia” provaren de manar-li pressa. El xicotet tornava de la font amb un càntir a la mà; avançava dins la foradada arran de via, amb la seva lentitud exasperant. Darrera d’ell, enjogassades, corrien un escamot de senyoretes i un altre escamot de flirtejadors. Repugnava al calçat efímer, emblanquinat de tot just, petjar la grava del terraplè o el fangueig negrós de la cuneta. El noi de Moré era un obstacle al delit de la joiosa corrua. Abans d’atrapar-lo l’esperonaren a crits i per fi un jovencell intentà atemperar-lo a la marxa bulliciosa del corteig. L’agafà pel braç, lleugerament duent-se-l’en, però el noi caigué com un enze, com si en lloc de caminar sobre els peus hagués anat muntat en uns xancles.

I tants cops com una ordre massa imperiosa de sa mare, o una força estranya el treien del seu pas, el xicotet es desplomava el mateix que una cosa inerta.

Aquelles admirables cametes de saltamarges venien a ser un mecanisme de rara perfecció sense intel·ligència directriu. A voltes romania aturat davant d’un regueró insignificant que no s’atrevia a estrompassar. Més tard finí per no moure’s de l’entorn de la caseta, en les parets de la qual es recolzava amb una mà, car d’altra manera li hauria estat impossible mantenir-se dret. No podia dubtar-se ja que una lesió del cervell, progressivament, immobilitzava la gentil criatura.

Ningú no passava a la seva vora amb el cor serè. Mirar-lo era contemplar la marxa feixuga d’un cataclisme orgànic inevitable, i en considerar la tendresa de la víctima i el seu esdevenidor horrible, una protesta contra el destí i una pietat il·limitada obscurien els esperits. No era un predestinat a la mort, era un petit racional que es transformava en ésser rudimentari vegetatiu, com les gatoses del sorral o el cactus de les penyes.

Els riures i les converses animades dels estiuejadors, que en el capvespre passejaven al llarg de la via, s’extingien en arribar a la caseta tràgica. El petit era allí, menjant sempre un tros de pa, giravoltant el cerrat edifici, pleret a pleret, la faç serena, un poc inexpressiva, però somrient, mirant amb els seus ulls negres i entendrits d’escolar aplicat i dòcil.

Solien saludar-lo amb uns mots afectuosos i ell responia amb un so gutural inintel·ligible, accentuant aquella rialleta de benaurat que era un bisturí que esgarrinxava l’ànima.

La platja de Moré perdia son encant amb la presència del noi idiotitzat.

Un impuls generós de circumstàncies es desvetllà entre els més rics de la colònia. Va parlar-se de dur-lo a Barcelona i pagar-li l’estada en una clínica. La possibilitat de revifar-lo amb la trepanació era evident i no s’hi escassejaria el menester.

Però vingueren les primeres pluges del setembre, bufaren les primeres llevantades i el sorral de la platja, els gais camins de les vinyes i pinars, els fantàstics trencacolls de les roques, l’afressat corriolet de la via escombrat per un vent desplaent i humil restaren en solitud.

El noi de Moré s’entristí pressentint l’oblit. Deixà de rondar la casa. Es situà al llindar de la porta embadocat, els ulls fits a l’horitzó, les fesomies inexpressives, el mateix que una esfinx. Cada dia eren més curts i vacil·lants els passos que donava, i més limitades les paraules que deia. Solia expressar les idees en un solt mot. Darrerament agitava les mans davant dels ulls i repetia: boira, boira!

Un matí la seva mare hagué d’arrabassar-lo del jaç a viva força, i el pobre infant un cop de peus a terra, oscil·là, fregant-se les parpelles ensunyades ansiós i enfurismat, el mateix que si el desvetllessin en plena nit. La bona dona, estranyada, el prengué a pes de braços transportant-lo sobre un munt de cordes. De seguida li serví un plat de sopes ben calentes, per si era el fred que el malhumorava. Llavors notà que l’infant seguia el rastre del fum palpant, palpant per heure la cullera fins escaldar-se els dits. Al crit d’esglai que féu la mare ell va alzinar l’esguard. El sol amarant-li el rostre, se li ficà per les pupil·les directament i el noi de Moré resistí impassible.

Arribaren els dies brúfols i tempestuosos de l’hivernada, tornà el tràfec de pescadors a la plajola i la caseta. El petit orb s’arreconà ben endins on no pogués entrebancar ningú.

Significava tots els seus pensaments en dues soles paraules: “pa” i “fosca”. L’una era l’expressió de la suprema alegria, i l’altra, del suprem desconsol. I entre les dues fluctuaren els infinits matisos de la seva vida interior.

Els bons propòsits dels forasters havien quedat en l’aire, però això només ho recordava la gent de mar. Alguns del “Gremi” en pensar-hi, se’ls mullaven els ulls. El fet de veure’l diàriament, però, acabà per atenuar-los la commiseració primitiva. Els mateixos pares acceptaren aquella creu amb estoïcisme.

El “noi de Moré” restà soliu, esborrat de la memòria dels vius, invisible, mort i sepultat com un de tants entriquells que aixoplugava la caseta. I era absurdament formós i anà emplenant-se de sutzeria com un àngel d’altar en el trespol obscur i polsós d’un anticuari.

Expedició de guerra contra un famós conill de la província de Lleyda

Per a Joaquim Buigas

La lletra que em mostrà el meu amic era terminant:

“Les perdius no deixaven ni un raïm, tapaven el sol, ombrejaven els camps i migraven les viandes, i els conills anaven a capgirells”.

La lletra, datada a Ceró a 25 d’agost, signada per un home de crèdit, venia a ésser un crit d’auxili dels habitants del llogarret el nom del qual resultava prou feréstec per a desvetllar els meus entusiasmes. L’anada a un poblet de la província de Lleyda –com veureu més enllà– no és una exploració al centre de l’Àfrica, a les fonts del Nil, però té la incertesa, els perills i els inconvenients d’una empresa arriscada i temerària.

I ja ens teniu encabits en un departament d’un vagó de segona del ferrocarril del Nord. Un departament de segona del ferrocarril del Nord és un caixó folrat de tela, tan dur, angoixós i infecte com un de pesca salada. Érem tretze persones que refregàvem les ròtules i barrejàvem les suors i allargassàvem el coll vers la finestreta, bocabadats com les gallines engabiades del vagó de càrrega que ens precedia. Ens repartíem, –duent-la sobre els genolls,– una nena divinament malcriada, la mare de la qual no sabia avenir-se del nostre aspecte de gent de guerra.

La única inquietud de la seva vida pervenia d’un cert ocell d’un veí molt ric, que alimentaven amb ous de formiga. Tractà d’aprofitar-se de la nostra experiència per a eixir de dubtes. Malauradament, no poguérem il·lustrar-la. La nena, que no era un exemplar de continència, s’alleugeria, entretant, amb un terratrèmol d’oratge fètid. Dos exemplars dominicals de “La Vanguardia” feren la servitud d’un gerro d’aigua, d’un tros de sabó, i d’una tovallola i d’un linòleum.

El pas d’una foradada ens posà a tots en un semi estat d’asfíxia. El fum negre de la màquina ens embolcallà, arroentant-nos i irritant les goles amb les emanacions sulfuroses de la combustió de la fogaina. Ens iniciàrem en el suplici sofert pels cans caçats pels llacers del Municipi.

La planúria de Calaf, encesa de sol, enviava reflexos d’infern. L’esquella dels empleats, a cada parada, ens convidava a meditar sobre l’eficàcia dels sagraments. La sensació d’agonitzants ja no podia ésser més viva.

Descendim a Tàrrega. Tot el que obirem té una capa de pols grisa. Les dones endolades serven uns corriols d’arena en les arrugues de llurs vestits; quan un amic colpeja l’esquena a l’altre aixeca un núvol que obscureix la llum, els sacs de viatge semblen sacs de ciment, i al defora de l’estació s’obiren uns automòbils públics, incolors, que cendregen…

La gent s’hi apila. Homes magres, terriblement seriosos, noies garrelles terriblement matxucades, dones de calvari a punt de plorar s’hi encabeixen amb una pressa insòlita.

Nosaltres tenim de pendre el passatge.

El pendre passatge d’automòbil a Tàrrega és la cosa més àrdua que jo he vist en la meva vida.

Obstruint l’entrada d’un cafè, hi ha una mena d’armari de fusta pintada de color de xocolata amb una finestreta on amb prou feines hi passa el puny. Allí es despatxen els passatges de l’auto que va a Artesa del Segre. Al primer cop de vista s’endevina que en el vehicle que espera al carrer, no hi cabran la meitat dels que formen cua davant la rudimentària administració.

Entre la vidriera del cafè i l’atuell amb honors de despatx, els viatgers i maletes formen un munt heterogeni. La incertesa, l’angoixa, el malestar, la impaciència, el neguit, es pinten en totes les fesomies. La suor davalla per les cares i regalima damunt les vestidures polsoses, deixant una estela de llimac. El ressol va coent-nos en aquella mena de parany. Les dones sospiren, les criatures ploren i els homes piquen de peus. És un escena que recorda les evacuacions de pobles amenaçats per un enemic cruel que passa a sang i a foc el que troba.

Però dins l’armari les coses van a pas de bou. La foscor que hi regna no ens permet endevinar quina mena d’ésser s’hi encabeix.

El que ha tingut la sort d’arrambar-se a la finestreta llòbrega i misteriosa, aviat es convenç que n’hi ha per estona. Endevineu que allí s’exigeixen tantes formalitats com per cobrar una herència. Es fitxa els viatgers previ un interrogatori minuciós. Cal dir qui sou, d’on veniu, què us proposeu, i exhibir la cèdula, el certificat de bona conducta i el bitllet de la comunió quaresmal. L’ésser fantàstic que maniobra dins el caixó, en les tenebres, fa un soroll característic. Escriu i escriu; escriu llargament. En cap consolat del món s’esmerça tant de temps per estendre un passaport com en aquella rudimentària oficina per donar-vos el tiquet del passatge. Els que l’han hagut surten radiants de satisfacció, entrebancant-se amb els que l’esperen, car els sacs de mà, paquets i totes les endròmines del patifell s’han entravat, embullant-se el mateix que una troca mal cabdellada o els cabells d’una malalta. Els deslliurats es llencen de cap dins l’auto-baluerna amb l’ànsia d’un nàufreg en el bot salvavides.

Nosaltres, inexperts, desconeixedors dels costums i tràmits propis d’empreses semblants, hem estat els darrers d’atansar-nos al forat burocràtic. L’auto era ja atapeït de viatgers. Hi anava una cobla de músics. Quan una cobla de músics viatja per les contrades de la província de Lleyda ho paga qui mal no mereix; pertorba el funcionament regular dels serveis públics. Cada instrument representa un particular que es queda en terra.

Però nosaltres, llavors, desconeixíem aquesta veritat i ens suggestionava només l’enigma vivent que s’encabia a l’armari.

Cadascú es representava aquell ésser a la seva manera.

Ens mancaven indicis i antecedents. El meu amic se l’imaginava amb els ulls atrofiats per la foscor un poc pudent com un “carpincho”, i jo, que no havia estat a Amèrica, li atribuïa costums de talp o de mussol.

Només érem sis els que restàvem sense el preat bitllet en front del suspecte atuell –una dona, dues noies, un jove i nosaltres– quan obrint-se una porteta aparegué un funcionari. Era un subjecte gras, amb mostatxos grisencs, nas arromangat, i un clatell boterut, molt vermell, com el d’un “marabú” africà.

Son aspecte era pacífic, però evidentment estava imbuït de la seva alta autoritat, inapel·lable, d’estivador de persones. Clavà un cop d’ull al camió, consultà el xofer i ens comptà a nosaltres. Fou aquell moment d’una profunda emoció.

Ens bategava el cor i tots li somrèiem per a ésser-li simpàtics. Anava a sentenciar. Signant amb el dit escollí les dues noies i el jove.

Les preferides enrogiren, enciriant-se orgullosament. La dona maleí la seva sort i nosaltres protestàrem.

El funcionari, amb una inefable amabilitat, ens oferí un lloc entre les maletes cobertes amb una vela, on la pols de tres segles ens serviria de matalàs. S’ofengué per la paraula estúpid aplicada al servei que un de nosaltres pronuncià. L’home no admetia l’estupidesa més que de rebot, és a dir, en nosaltres. Hauria estat difícil convèncer-lo que no era un home de talent.

Demostrà que totes les empreses es proposaven guanyar com més millor. Tenia autos, però dos o tres viatgers no pagaven el tret. Calia esperar vint-i-quatre hores o llogar-li un “turisme” a sis rals per quilòmetre.

Els que tenen pretensions d’arribar allí on es proposen han de demostrar que no els ve de cent duros. Si una foca fos capaç de raonar com aquell administrador, la foca, a Tàrrega, seria una persona com cal.

Llogàrem un auto; un “turisme” com deia la foca de l’administrador.

Naturalment que pertanyia a una altra empresa, l’auto llogat. Tots els que diuen mal de les rutes d’Espanya i no han viatjat per la de Tàrrega a Artesa, els manca el principal argument de llurs diatribes.

La ruta és ampla, però només se n’aprofita la meitat. No fa pendent, fa conca. La llenca que no s’aprofita serva el llot ressec de molts hiverns.

Unes enormes crestalleres de color gris esberlades pels sols estivals simulen, en petit, la muntanya santa de Montserrat. Els solcs de rodes fantàstiques com de vehicles-arades, arriben a les entranyes de la terra. Per entre aquella desolació de llacuna dessecada anguileja el veritable camí. Una cinta polsosa amb sots enormes.

Les roderes blanquegen entre la gruixa de fang mòlt, que forma una rebava de terra d’escudelles pels dos costats. El vent, ratxejant, aixeca, aquí i allà, lleus fumeroles, i el sol de la migdiada ho aixemora d’una bravada càlida, cendra de fornal.

La ruta és cruelment dreta. Remunta petites ondulacions cobertes de romaní i d’alzinots revellits. De tant en tant, en una fondalada, un crostisser argilós esquerdat, oprimeix inicis de vegetació lacustre. A la dreta i esquerra, pels camps i pels turons, el verd de les mates i dels arbres a penes es transparenta sota la pols escampada de la ruta.

Nosaltres botem sobre l’encoixinat dels seients.

L’auto marxa a batzegades, es gronxa com una barca, pren embranzida per aturar-se tot seguit i devallar a pleret un sot formidable, i torna a arrencar per a rellentir immediatament l’empenta i no esmicolar les molles. Espaventables cruiximents i sotracs es barregen amb els rumflets del motor i la vibració del magneto.

La sensació que estem atravessant el llit d’un riu eixut i abrusat seguint un camí de fantasia interminable i cruel, ens augmenta la suadeta llefiscosa que ens cobreix, sobre la qual, a capes, va dipositant-se aquella pols despòtica, senyora d’horitzons i de proximitats.

Enfront s’obiren entre les boirines ardents, els perfils d’unes muntanyes. L’estepa va quedant-se enrera. Comencem a trobar desmunts. Enormes vetes de pedres, meravellosament regulars, com una interminable filera de llosanes de balcó, es superposen separades per gruixos de terra rogenca, i al cim, l’ermot, l’oliverar trist, evangèlic, algun ametller de fulles grogues marcides, alguna garriga i roure, alguna paret de tàpia prop del bassiot exhaurit i de la roca descalçada per les pluges, sota la qual hi ha una balma i un romagueró.

Assolim Agramunt, pilot de cases brunes, quelcom feréstec, i passem el Canal d’Urgell. És una sorpresa aquella aigua que corre entre l’africana desolació precedent.

Uns pollancres i unes hortes, i ja obirem Montsech i altres muntanyes que han anat atansant-se amb una certa amabilitat d’antigues amigues.

Comencem a adonar-nos que al cim de cada turó escarpat o en cada roca ingent hi ha un poblet o una ermita. Ens arriba un ventijol fresc. Flanquegem el cementiri d’Artesa, dominat per la ruta. Uns xiprers plantats sense simetria, aguts, frondosos, altíssims ombregen una rudimentària capelleta blanca, uns ninxos plens de molsa i unes creus, encerclades per una paret baixa d’un to vermellós. Al fons, el vessant d’una cinglera eixorca completa aquella impressionant perspectiva amarada d’una pau i d’una senzillesa que envegem per als nostres ossos.

Passem Artesa. Hem arreplegat el signant de la lletra, que ens esperava; l’espió de les perdius que tapaven el sol i dels conills que anaven a capgirells. El sol ha davallat. Sobre una coma pelada, una església i un castellot marquen la fita del nostre viatge. Ceró s’amaga al darrera. L’amic ens el signa amb el dit. Demà començarem la campanya.

El poble de Ceró Sobre una coma aturonada, erma i rocosa, apilades, sobremuntant les unes a les altres, sense ordre ni concert, s’aixeca un encimbellament pintoresc de parets grises i de teulades negres.

De tant en tant alguna porta o finestra s’obre com un trau de foscor, en aquella massa ombriva amb aspecte d’enderroc formidable.

Ni un arbre, ni un matoll, ni una romaguera, ni una trista clapa d’herbei verdejant interromp la monòtona desolació dels encontorns. Uns caminets blancs es dibuixen netament en el llom del turó. Quan hi bat el sol sentiu una immensa angoixa.

No goseu apropar-vos-hi per temor d’arribar-hi cuits. Quan fosqueja sembla un niu d’insomnis i basardes. A tot hora us fa l’efecte d’un poble abandonat, car sols per atzar obireu la silueta d’una persona o d’una bèstia domèstica, caminant d’un aire errabund com d’ànima en pena.

Ceró no té carrers. Les cases han nascut a la bona de Déu, sota l’ombra protectora d’un castell, un enorme dau de carreus embrunits, vora el qual s’aixeca l’església. S’enganxen les unes amb les altres arbitràriament, mitjançant arcades i voltes, formant passatges costeruts. El sòl és d’una pedra rasposa, inconsistent, on l’aigua de les pluges forma reguerons i córrecs, muntanyes i valls. Només és transitable amb espardenyes.

En certs indrets –sota l’església, entre un muralló i el frontis de les cases altes– hi ha trossos empedrats.

Són com uns grollers mosaics de palets de riu de color blavisc, “d’ull de serp”, col·locats de cantell, en fileres, com els grans d’una espiga de blat de moro.

Per un pintor, aqueix poble resulta meravellós.

Els ràfecs de les teulades són amples i escantellats; les bigues, podrides, les finestres i portes ruïnoses amb osques als llindars i esquerdes als angles. D’una façana a l’altra existeixen desnivells suplerts per graonades rústegues.

Aquella providencial disposició de les roques, de què parlàrem abans, permet suprimir els picapedrers i els paletes. Els carreus i les llosanes s’extreuen de la pedrera sense esforç, alçapremant-los i tallant-los d’un sol cop de mall a la mida que convé. Per construir un mur ciclopi basta un parpal i uns quants homes de bona voluntat. Per això les parets de les vinyes tenen aspecte de parets de catedral i les de les cases i parets de vinya.

Els habitants de Ceró són plàcids i austers. Els que no van al camp viuen entaforats en llurs cases.

A penes hi ha gossos ni gallines que animin el poble. El ruc i la somera abunden més que els joves i les noies. De noia casadora no recordem haver-ne vist cap durant els quatre dies que hem romàs allí. Ens donaren paraula que n’existien i no tenim cap inconvenient a posar fe en l’afirmació dels ceronencs.

Una altra cosa que ens inquieta és que ni al migdia ni a entrada de fosc es sent flaire de menjar.

Aquesta ferum d’escudella que us surt a rebre a les cases de pagès de les nostres encontrades, a Ceró és inconeguda. Totes les cuines són inodores i hostils.

Primera sortida

Ens n’anàrem a dormir dejorn. A Ceró, en caure la nit, no es veu un llum en forat ni en finestra.

L’amuntegament de cases i el color bru de llurs parets produeix una fosca espessa, quasi palpable, la qual, junt al gran silenci del camp, us posa sobre els ulls terenyines, i sobre el cor, sopor.

Abans de ficar-nos al llit tinguérem un lleu ensurt. A la paret emblanquinada de la capçalera s’hi veia una mota grisa d’uns tres travessos de dit de llarg, amb aspecte de dragó o de sargantana. El meu amic estigué a punt de rebotre-li una sabata.

Ja la tenia a la mà fent punteria quan jo, reprimint el calfred de fàstic i repugnància, vaig inspeccionar, de prop, l’objecte sospitós. Déu m’havia inspirat! Es tractava d’un minúscul Crist de bronze sense la creu, deixat allí amb la santa idea que podeu suposar.

Ben cert que els nostres hostes, corcada la creu, mantingueren la imatge –que era el més important– en el lloc de sempre, ben lluny de sospitar l’afront a què l’exposaven.

Ens llevàrem de bon matí.

A penes apuntava l’alba, el nostre guia, l’amic del meu amic, ens esperava d’un aire alegre, d’home renovellat, ple de coratge i delit, amb plena confiança en les seves cames i en les nostres, segur dels seus presagis.

Anàvem a veure si les perdius taparien el sol!

Primer aparegué aquest que les perdius. Les que de bell antuvi obiràrem, tenien una certa experiència del que són caçadors. Jo anava trobant càpsules buides per les terrassades.

Començava a creure que allí, com per tot arreu, els pagesos comprenen la valor d’una perdiu i s’avancen als forasters.

D’un turó passàvem a l’altre. Hi entràvem esperançats i n’eixíem decebuts.

Cercàvem la innocència i topàvem amb l’escama. Desitjàvem pàrvuls i ens les havíem amb doctors. Les perdius de Ceró semblava que disposessin de prismàtics. S’aixecaven a distàncies enormes, després peonaven dispersant-se com els de la partida d’En Serrallonga encalçats pels “Cadells”.

Només eren un poc condescendents amb el nostre guia.

Estaven assabentades amb quina mena de caçador tractaven. Coneixien la seva biografia i els seus antecedents, coneixien demés, la seva escopeta –deu trets, sis figues– i les més cansades se n’anaven del seu indret per a revenir-se esperant-lo.

I ell se’ns emmenava lluny, ben lluny, cregut que assoliríem una tribu d’analfabets, un paratge on les noves del món civilitzat no hi arribessin i per consegüent fos possible esmerçar la nostra astúcia, la nostra mala intenció, els nostres mortífers enginys de ciutadans feréstecs.

Però en deu hores lluny de Ceró, entre els pobladors del bosc, es distingia la pólvora blanca de la negra, un mànec de fanga, d’un canó d’escopeta; un crestat, d’un gos; una somera, d’un senyor de Barcelona.

La vetlla de la victòria

Ja feia tres dies que menjàvem el pa de Ceró. Cada capvespre arribàvem espeuats, ens assèiem en unes pedres i esperàvem l’hora del sopar. El capvespre del poblet és verament un instant de gràcia; és quan regna més animació, és quan transita més gent i bestiar, i quan es senten veus, petjades, remors i alguna cantarella. Els ceronencs vénen dels camps muntats en llurs someres, els pastors s’atansen a tancar les ramades en els cortirols, i les dones amb altres someres retornen de la bassa de cercar aigua.

Entre dos llustres el pas d’aquestes cavalcades té quelcom de fantàstic. Comença per oir-se el trepig del bestiar.

El ruc i la somera petgen fort i acompassadament a la faisó de personatges. Els camins de roca responen amb una ressonància greu. Encara no podeu ataleiar-los que ja els sentiu venir al lluny com una cosa fatídica. De sobte compareixen de trascantó en un revolt de marge o en una cantonada de paret seca. Sempre van de dos en dos o de tres en tres i sempre porten un genet o una amazona damunt l’albarda. Però només destrieu la silueta de la bèstia en l’amuntegament d’ombra capvespral. Si els rucs i les someres de Ceró fossin grisos es diluirien en la nit i només percebríeu llurs passos i la veu de la persona que els mena, que us saluda cristianament. A voltes, però, sobre la minsa claror de la celístia es destaquen una corrua d’orelles fantàstiques caminant sobre l’esquena d’un mur. Semblen una processó sinistra d’encaputxats complint una penitència, mentre el toc melangiós de l’oració va cridant-los des del campanar.

És llavors que els camperols que vénen del tros ens demanen comptes del resultat de nostres jornades heròiques.

Hem de sofrir els interrogatoris enutjosos dels nostres coneguts; hem de confessar les nostres derrotes; hem de dissimular el nostre despit; hem de procurar, al mateix temps, no ferir la susceptibilitat patriòtica dels ceronencs tan gelosos de llurs ramades de perdius com de llur aigua de bassa. I cada un ens dóna consells per al demà. L’un ens faria anar a tal paratge, l’altre a tal altre, i tots perjuren que durant el dia han treballat a l’ombra, sota el velàrium de perdius que s’aixecaven de llurs vinyes.

El nostre guia comença a no afirmar ni negar la possibilitat del que diuen els nostres espontanis consellers. Demà serà un altre dia. Cal partir de bon matí, cal fer un vaitot, un esforç suprem, una ofensiva violenta… Son amor propi comença a ressentir-se de l’èxit escàs d’aquella campanya. S’hi juga el cap que no marxarem de buit. Hi va el seu honor, l’honor del poble, l’honor de la rodalia. En últim terme envestirem els conills.

El conill és més enraonat que la perdiu. Dorm, si no a la palla, a la mata. Es fa càrrec que dos caçadors que vénen de dos cents quilòmetres lluny mereixen el sacrifici d’una vida. No es trobarà un jaio dels conills prou tip de l’existència, que faci el sacrifici de la seva sang per a salvar la fama de Ceró?

El nostre pilot, a darrera hora, parla d’una guisa enigmàtica. S’endevina que no diu tot el que sap; que es reserva alguna pensada com a recurs suprem, que té un projecte infal·lible i que no el vol esplanar a fi de sorpendre’ns amb una alegria imprevista.

Ens pondera, però, la duresa de la jornada vinent; ens deixa entendre que ens posarà a prova, quasi ens arrabassa, amb bones paraules, el jurament solemne de triomfar o morir.

Sota la impressió de la solemnial conversa, de la proximitat d’aquella definitiva i duríssima batalla i dels auguris tàcits de victòria, ens n’anem a dormir.

Obrim el balcó i ens repengem a la barana. Cal esguardar un instant el cel estelat en la vetlla de grans esdeveniments. Algú dorm per darrera vegada en la foscor impenetrable dels turons que ens envolten.

Un mussol flauteja i passa un aeròlit incandescent. Són averanys? Sembla que el destí tindria obligació de revelar-se en aquesta hora espectant, precisa, en la qual dos homes coratjosos i temibles es disposen a acumular energies per a destruir, després de conspirar en un llevant de taula i de juramentar-se a passar-ho tot a sang i foc. Una alba sinistra bé mereix un senyal precursor, sigui en els astres, sigui en les teulades.

El meu amic improvisa una oració en desagreujament del Crist sense creu, confós amb un rèptil.

Jo passo revista a l’armament i a la cartutxeria. Abans de la última gesta no podem negligir res.

La victòria Qui ens hagués vist partir aquell matí, solament amb la patxoca que fèiem ja hauria endevinat que estàvem disposats a tornar victoriosos o a no tornar. A més de les armes dúiem un formidable patifell. El guia, el nostre amic, anava carregat amb unes alforges de drap, el meu company d’expedició amb una enorme botella i jo amb un morralet de pastor, tot ple de queviures.

Envestírem una muntanya de les que, com vulgarment se diu, fan treure el fetge per la boca.

Un cadell mallorquí que ens seguia, a títol d’aprenent, va aixecar un vol de perdius d’una rostollada. Napoleó confessà que modificava els plans de batalla segons els esdeveniments, emmotllant-se a les circumstàncies, i nosaltres, admiradors de Napoleó, modificàrem el nostre. Però ocorregué que abans d’assolir aquelles perdius assolírem la gana. La defallença del nostre ventrell assenyalà les dotze hores, amb una precisió de rellotge públic. Les perdius, ultra tenir més cames i més resistència física, anaven pellucant de pas, cuques i ginebrons del bosc; nosaltres ens sosteníem amb el desdejuni matiner. Si els alzinots llevessin truites i llonguets i les esqueieres ragessin vi, s’igualarien poc o molt les condicions de lluita entre el caçador i la perdiu.

En definitiva, les guerres es redueixen a una competència d’àpats. La cuina no és pas menys útil que el canó.

Nosaltres, ben convençuts d’aqueixa veritat, ens asseguérem a l’ombra d’una majestuosa alzina en front d’una ermita pintoresca, a mig aire de la muntanya que preteníem escalar.

Menjar-se les provisions que un hom porta al morral té una infinitat d’aventatges. Us alleugeriu de pes mort; les cames reposen en tant que treballen les barres; el que us gravitava a l’esquena us gravita al ventrell, el que era un destorb a fora, és un consol a dintre; el que us feia perdre delit, us el dóna, etc., etc….

Haguérem, naturalment, de fer-hi la dormideta de consuetud. Sempre és una delícia dormir la sesta a l’ombra d’uns ramatges esponerosos entre la fullaraca, i acaronats pel ventijol fresc i uns traguets de xarel·lo del país i fumant una pipa sense foc.

Una polleta negra de l’ermità s’és familiaritzada amb nosaltres. Pelluca les engrunetes i ens pren els talls dels dits. Ella em desperta d’un cop de bec en el muntatge de les ulleres. M’adono, llavors, que el nostre guia també dorm. Càpua emmandrí un heroi, i l’amor propi de nostre acompanyant s’alarma, amb moltíssima raó. El conill predestinat ens espera; el conill predestinat és lluny i no cal trigar a escometre’l, sinó volem donar-li temps de penedir-se del seu sacrifici. Ara comprenc la inexplicable familiaritat de la polla negra, instrument de la Providència.

El dit del guia apuntà vers el Nord, darrera una torre antiga de senyals, sospesa sobre un cingle.

Agafem les armes i ens expolsem la peresa. El sol crema. Caminem per uns roquissers quasi incandescents on tota bestiola quedaria cuita i on, sols nosaltres, per un miracle, restem, fresquets a còpia de suor i traguejar de la botella. Fa una hora i mitja que ascendim per una mena de graonada colossal de roques ferestes i de terrassades blanques, enlluernadores. Ni els llangardaixos resistirien aquella terrible cocció a què ens sotmet la inspirada estratègia del nostre pilot. Si s’ha de fer el miracle, Senyor, que es faci aviat! En tota l’extensió que abraça la mirada no hi ha un paratge a propòsit on pugui jeure un conill sense socarrimar-se.

Per fi entrem en un obac de garrigues.

Al cim se’ns apareix un gos.

És un gos que no té casta, orelladret, pelut, clapejat de blanc i cendra. Sembla molt content de veure’ns. El nostre amic li fa l’ullet com si entre ells existís un conveni tàcit. El gos s’incorpora resoltament a la nostra facció.

Camina tot davant. Sap les tasqueres. El seguim tocats d’una confiança sobtada. Se’ns emmena a dalt en un planell, prop d’una vinya, en unes feixes ermes. Caça com un mal esperit. De sobte s’atura en uns rebrolls d’alzina, espessos, impenetrables. Agita la cua desficiós…

Nostre entrenador fa un gest que equival a una pregunta: És aquí? El gos voluntari li correspon: És aquí.

Està bé, diu l’altre, d’un altre gest.

Alerta! Havíem rodejat el matisser.

L’abordada és estat furient, però cal repetir-la. A la tercera, bota el conill. Tots disparem alhora. La víctima s’asseu capolat de les potes del darrera.

S’és acomplerta la profecia, s’és realitzat el auguri, s’ha verificat el sacrifici cruent, i el nostre amic ens somriu com aquell que es declara a si mateix infal·lible i protegit de totes les forces ocultes que regeixen el destí dels conills i dels caçadors.

Una immensa joia ens embriaga, ens felicitem mútuament, ens abracem, ens sentim afortunats oblidant el vagó de segona amb honors de caixó de panses, la foca administrativa de Tàrrega, la carretera caòtica d’Artesa del Segre, l’aigua de bassa de Ceró, l’escalament infernal d’aquella altura i els dos cents quilòmetres que ens separen de la nostra llar.

El sol davalla i esdevé l’hora fervent de retre homenatge a la Providència, i el trofeu penja sagnant en un dels sarrons, i ens rellevem per dur-lo.

El somni d’un pedagog He conegut un auxiliar d’una institució benèfica d’ensenyança, que estimava i es desvivia pels seus deixebles. Aquests ingressaven en el col·legi mitjançant un certificat facultatiu. Solament eren admesos els pobres, víctimes del mefitisme de la urbs, de l’amuntegament dels estatges interiors i de la penombra dels barris sense sol. Allò venia a ésser un sanatori instructiu. Les lliçons es donaven a l’aire lliure, en els jardins sota els arbres, en contacte íntim amb la naturalesa, flors, ocells i papallones.

L’auxiliar reunia la seva secció –els més endarrerits i els més neulits– a l’entorn d’una figuera. La soca retorta i abonyegada, era un meravellós model per a les explicacions de geografia física. Serralades, valls, turons, rius, cràters, afraus i serres, tot hi era allí ben definit, inclús les cavernes amb llurs terribles habitants troglodites.

La clara noció del seu deure, en front aquelles criatures de pietat, produïa al mestre una mena d’entendriment perdurable. Això se li notava per un característic tremolor de la barbeta, que es feia més perceptible en els instants en què una emoció qualsevulla, venia a pertorbar-lo. Llavors el mentó de l’auxiliar, on un clotet de bon home resultava un bell adornament, glatia com una entranya sensible punxada, sense pietat, per una llanceta de cirurgià.

Cada matí, a les vuit, l’auxiliar recollia els deixebles i, plàcidament, amb el bastó de crossa pendiculant al braç, fumant-se la primera cigarreta de la jornada, atravessava els suburbis, emmenant-se’ls a l’escola.

Ningú com ell per inculcar-los serenor, temperança i resignació; ningú com ell per practicar guariments d’urgència amb mans expertes i suaus, en els casos en què les estremaliadures feien necessari el botiquín, el timol i el cotó boricat.

Aquest mestre extraordinari, una tarda, tot donant la seva lliçó de moral, en presència meva, a l’esmentar l’amor que els grans han de sentir pels petits i els petits pels grans, va tenir un exabrupte una mica fora de lloc. Es posà a ell mateix com exemple, però va interrompre’s, la veu se li nuà a la gorja, van mullar-se-li els ulls i agafant el més esmarrit dels seus oients, un nen feréstec i anormal, va petonejar-lo inconsolable.

Més tard volgué sincerar-se amb mi. El motiu d’aquella tendresa intempestiva era el record d’un somni afrós tingut aquella mateixa nit.

Per causa, sens dubte, de l’encariment de les subsistències, el Patronat del col·legi hagué d’acordar la mort immediata de tots els alumnes. La sentència, considerant-ho bé, no deixava d’ésser poc o molt humanitària. No els podien mantenir! De totes maneres era inapel·lable. Cada professor va quedar encarregat d’executar-la en un lloc prèviament convingut: la “Font de la teula”, per al nostre auxiliar.

Ell no s’explicava encara com va acceptar el càrrec de botxí amb aquella placidesa, ni la sang freda que esmerçà en fer els preparatius del cas.

Va pendre un bell i rovellat trabuc que tenia al sostre mort, però no pogué heure més que tres grapadets de perdigons, tres fulminants i la pólvora corresponent per engegar-lo tres vegades.

Va fer comptes: tres per sis, divuit; restaven dos xicotets amb vida. Set, sí, set almenys en tenia d’estenallar a cada metrallada. Això no era pas fàcil. I si li fallava un tret… aleshores què? Oh! quina angoixa! Es veuria sense municions, impotent per acabar de matar els mal ferits com no fos a cops de peu, a la faisó de qui trepitja escarabats.

Aquest pensament va entristir-lo més del que ja ho estava per la seva horrible taleia.

Anà a recollir els alumnes com cada dia. Els petits van seguir-lo sense malfiar-se’n, a pesar que el trabuc era obirador entre les arrugues del seu gec llustrós.

Li vingué un cobriment de cor en pensar que tenia d’explicar-los el sinistre propòsit, i demanar-los una col·laboració raonable per evitar el fracàs de la seva arma insegura i mal proveïda. Com en tota ocasió en què intentava convèncer els petits, va esmerçar raons i advertències pròdigament, sense apel·lar per a res a la seva autoritat de mentor.

Els nois restaren una mica sorpresos de l’inusitat programa pedagògic d’aquell matí, però en veure l’entendriment amb què els parlava l’auxiliar, feren promesa d’ésser bons minyons i d’estalviar-li esgarrifances. I des de llavors caminaren més formalets que de consuetud, sense saltironar ni clavar-se esquenades, abstenint-se de collir flors d’escardot a les vorades dels solars, molt junts, apretant-se l’un amb l’altre com un ramat de bens que pressent l’escorxador.

Miraven l’atribulat auxiliar amb aqueixa silenciosa i espantosa interrogació de la innocència en front l’eternitat, sots l’imperatiu manament del destí ineludible.

Tota la formidable melangia que anava desprenent-se del relat, es veia reflectida a la faç exangüe del meu amic.

“Arribàrem al lloc fatídic –va seguir dient– els nens s’agrupaven amb certa resignació entendridora, afanyosos de contribuir a l’èxit de la meva arma de bandoler.”

“En l’obac delitós d’unes acàcies, al caire d’un pedrís tacat de grassa, ensementat d’engrunetes de pa de la darrera berenada, jo, amb una tranquil·litat de facinerós, calculant trajectòries, vaig anar-los afilerant, fent per manera que es veiessin tots –com podria haver-ho disposat un fotògraf– pels bons efectes de la meva descàrrega. Amb una espantosa docilitat –jamai no podré oblidar-la!– ells m’ajudaven. Quiscun, de pròpia iniciativa, allargava el coll per a no restar a cobert darrera un companyó i rebre ben de ple la meva metrallada.”

“Llavors, plorant com un benaventurat, vaig apretar el disparador. No vaig pas intentar veure l’efecte. Carregat altra volta el trabuc, torní a disparar-lo. Fou allò com una perdigonada sobre un vol de perdius en un engranall. Sang, destroça, membres que pengen i branden com branques rompudes pel furiós huracà, colls retorts i closques nafrades, però cap noi atuït, tots somrients, esperant, ben certers que jo acabaria el sofriment llur, que faria el meu fet, que els occiria al fi, segons era el pacte.”

“El tercer tret va fer-me figa. El cor m’ho deia!”

“I ja em teniu en front de l’espantosa carnisseria, de tots aquells ninotets tràgics espatllats i sense adob, exhaurides les meves forces morals i materials, foll de terror, de remordiments i de commiseració…”

“Llavors, a frec de l’idiotisme, va comparèixer el metge de l’escola, un vellet secardí, optimista i garlaire. Va mirar els nois un si és o no és burleta, com solia fer-ho quan el cridaven per posar remei a les conseqüències d’una agilitat heroica.”

“Va pendre’m l’arma, va estirar-me del braç amb violència i menyspreu. –Apa, feu-vos enllà; això és de la meva incumbència–; i aquest vull i aquest no vull, hala, hala, amb molta parsimònia, però molt atent a pegar en un lloc mortal, va anar enviant-los tots a l’altre món, a cops de culata.”

“Però aquell infeliç que m’heu vist petonejar, va resistir els cops del brau doctor com si fos una bufa inflada, plena de vent, saltant i botant d’una faisó estrambòtica. I així tinguérem de deixar-lo, i així segueixo veient-lo, i així, cada vegada que se’m posa al davant se’m nua el cor i se’m enterboleixen els ulls.”

La barbeta del bon auxiliar feia, també, les seves tamborelles en una titil·lació elèctrica infinitament commovedora.

La facècia del Violí

I

La joventut de tot arreu del món és turbolenta, irreverent i disbauxada. La de la vileta pirenenca, que suposarem X, ho era més que les altres, amb la particularitat que se li havien exhaurit els mitjans de manifestar-se. Constituïen la flor i nata de la tal joventut en “Pierre”, un moliner arribat del Rosselló, que feia passar més vi per la seva gorja que aigua per la seva resclosa; l’anomenat “Barber”, en atenció que afaitava els dissabtes, però son veritable ofici era carretejar forasters i correspondència amb una mala tartana i un mal cavallot; el “Llarg” de can Xana, taper sense feina i menjacapellans; en “Fesol”, un pam més baix que l’anterior, entremaliat i cantaire, i el “Garrell”, sanador de porcs, inútil per al servei militar degut a son defecte físic i a l’estretor del tòrax.

Quan hagueren aterrat alguns pals telegràfics, romput algunes bombetes elèctriques del carrer, estacat algun atuell de llauna a la cua d’algun gos, mort algun gat i fet esquellots a algun vidu, ja no saberen en què esmerçar les nits.

En “Nassos” era un taverner imbecil i els treia a hores inversemblants, precisament quan els veritables noctàmbuls comencen de moure’s.

Quina en faràs, quina en diràs, un jorn determinaren espantar el “Violí”. El “Violí” era un subjecte de mitja edat, curt de paraules i llarg de fets, un poc enigmàtic, que vivia del contraban i de guiar desertors i proscrits a través del Pireneu, seguint camins de cabres que només ell coneixia. A causa de tocar moltes cordes i de fer ballar molta gent, l’havien rebatejat de la faisó esmentada; però, sota un altre punt de vista amb poc encert, car no era pas home fràgil, ni massa delicat de so, ni gaire propens a destrempar-se.

Sempre arribava de bella nit a la vileta, i mai entrava per la porta gran. L’hortet de casa seva, enrondat per una tàpia d’esquena d’ase amb culs de got i trossos d’ampolles horripilants clavats de tou en tou a la calç del rebatut, tenia una portella misteriosa que s’obria al torrent, a l’altra part del qual, sobre un turó suau, hi havia el Cementiri. La gent maliciava que el “Violí” retornava de sos afers per aquell indret, destrompassant els murs del fossar amb una desaprensió escandalosa, tot per estalviar-se una marrada i no seguir el camí ral.

El pla dels cinc galifardeus que tractaven d’embasardir-lo descansava sobre aquesta hipòtesi.

Referent a la possibilitat de reeixir d’una tal empresa, hi havia, almenys, una dada favorable: el “Violí” era aiguader. Quina garantia de coratge pot tenir un aiguader?

II

En “Pierre” plantejà la jugada en termes precisos. Sobre quatre pals de carreta estendrien un llençol a guisa de tàlem. Arrossegarien, lligada als turmells, una llarga cadena, el soroll de la qual, característic de les ànimes damnades i vagabundes, era, en son concepte, un element imprescindible. Els quatre portants del llençol, encadenats, cantarien les absoltes, emetent la veu dintre la boca d’un tupí aplicat als llavis, i d’aquesta disposició resultaria una ressonància llòbrega, capaç de glaçar la sang al més valent. Mancava quelcom que relluís sobre la lividesa flotant del llençol i fes l’efecte d’uns ulls embrasats i sinistres. Res millor que una carbassa vinera, amb traus de fesomia humana per on traspués la llum d’una espelma mitigada amb un paper vermell. El “Llarg” de can Xana fou l’encarregat de sostenir la carbassa, i no us dic res de la presència del fantasma, l’estatura del qual, sense l’additament macàbric –la carbassa aniria estacada damunt del cap– ja era prou imposant.

En “Pierre” i el “Barber”, acoblats amb el “Garrell” i el “Fesol”, s’engrillonaren amb la millor voluntat de la terra.

El “Llarg” s’encabí, de la manera que son enginy li aconsellà, el cap postís.

La nit afavoria el projecte. No feia una alè de vent i el quart de lluna, velat per una nuvolada prima, deixava una discreta claredat, en els encontorns del cementiri. El llençol s’estaria quiet i es faria obirador, a l’ensems que el dring de les cadenes i la udoladissa dels tupins es sentiria de lluny.

L’absurda comparsa se situà sota el pòrtic de la capella, dalt de la graonada de rajols que tenia pretensions de monumental.

Baixaven per la dreta i muntaven per l’esquerra, giravoltant amb la solemnitat del cas. L’itinerari del “Violí” era vistent per l’esclafeig d’ortigues i fonolls i escantellava, just, aquella graonada. Però, aneu a saber si trigaria gaire el “Violí” a comparèixer! Aviat s’adonaren que esmerçar les energies a espaordir xiveques i rates pinyades no era pas gaire divertit.

Demés, no les tenien totes. En llurs assemblees de taverna feia temps que havien acordat que morta la cuca mort el verí, però en parlaven massa per a estar-ne convençuts. En “Pierre” i el “Barber” admetien l’existència dels focs follets. Eren, segons ells, no cap fenomen sobrenatural, sinó una cosa per l’istil de la flameta del sofre que encenia En “Nassos” per matar l’agre de les bótes. El “Llarg”, més escèptic, preguntava amb mofa d’on treien les “cerilles” els morts per encendre el lluquet. I al costat del de can Xana hi havia els altres, tots els presents a la controvèrsia, la majoria. Evidentment, admetre l’existència dels focs-follets contradeia els principis federals i era una concessió a l’obscurantisme. O eren ànimes o eren il·lusions, o si eren ànimes hi havia Déu i si hi havia Déu hi havia de tot.

Ara, dins el fossar, aquelles afirmacions i negacions ja no responien a un estat de convenciment, perdien fermesa. Tant de bo, pensaven en “Pierre” i el “Barber”, que no existissin els focs follets; tant de bo, pensaven el “Llarg” i els seus adeptes, que fossin com la flameta d’un sofre de bóta.

I atalaiaven la foscor dels recons, els tous d’herbei, el frontispici dels nínxols i la dotzena de creus tortes i mutilades, que sobreeixien de l’erm, amb una certa malfiança. Cadascun, íntimament, es creia el més covard, i tots junts, en obirar una fosforescència, haurien sentit una enorme decepció, d’ordre polític, no cal dir-ho.

III

Després de sopar, en entrar a la cort el bover de n’Ordis per donar la rama al bestiar, trobà la vaca rossa ajaguda a la palla mugint amb suaus estremituds de partera. Ho digué a la mestressa per pura fórmula, però ja sabia el que li tocava. Es calçà els espardenyots, begué un xarrup de vi, i, a bon pas, se n’anà a la Jonquera a cercar el manescal. El manescal havia retardat son regrés de la muntanya i el bover, recomanant la urgència, deixà l’encàrrec, tornant-se’n pel mateix camí.

El mas de n’Ordis estava situat als afores de la població, i tenia una carretera pròpia, al peu del cementiri.

En Peret, tal era el nom del bover, podia passar a tot arreu per un xicot deseixit i picardiós i no li mancava nas ni oïdes ni vista per a descobrir, a un tret de bala, que alguna peripècia estranya torbava la santa calma del fossar. La ressonància greu i apagada dels ansats i el dring de les cadenes el posaren alerta, de bell antuvi, i després, ple de curiositat, anà atansant-se fins a treure el cap arran de la tàpia, per entre el matifocs de la crestallera. Ensopegà el moment en què els cinc actors de la moixiganga, cruixits de tant anar i venir i de tant pujar i baixar les escales, arrossegant aquella ferramenta de presidiaris, amb la gorja seca d’emoció i els turmells segats i el front suós, es revenien en el pedrís fora de l’església. Passaven de mà en mà una garrafeta d’aiguardent, i s’hi amorraven per torn. La mica de por que en Peret hagués pogut sentir desaparegué davant d’aqueixa inusitada conducta del grup, que ja no tenia res de sobrenatural. De més a més, oí com deien: “Apa, tornem-hi”, i veié endegar l’armatosta. En Peret comprengué la jugada. Passa per darrera la capella, arrupit com un gat, ortigant-se les mans, arborant-se d’un gran desig de sedassejar.

Es situaria al capdavall de la graonada, darrera un xiprer, i molt seria que per algun indici no descobrís qui eren els que tractaven d’espaordir el “Violí”! Esperà tenir-los d’esquena, atansant-se a la soca d’una correguda. Però de sobte la terra li mancà sota els peus, i es trobà de quatre grapes dins d’un sot escopint gresa i esbarneiat. Era a la fossa de l’àvia Masanella –que agonitzava feia tres dies– oberta previsorament segons costum de l’enterramorts en tractant-se de jaies incurables. Millor, pensà En Peret, ve’t ací un amagatall de trobes, pla més segur que l’altre. Romangué arronsat com un cuc.

El rumor botzinaire dels salms i el refrec metàl·lic de les cadenes sonà, de tornada, a dos metres de l’espieta.

En Peret es llevà el barretinot i amb lentitud, com ho feia per disparar l’escopetó sobre una cogullada, tragué el nas al caire de la fossa.

Llavors succeí una cosa imprevista, desconcertant, absurda.

Els portants del tàlem pegaren un bot formidable, un bot de daina envestida per un llebrer.

Un estrany embull de cames i braços, de pals i cadenes, tot abrigat amb el llençol, prengué embranzida vers la reixa desballestada que tancava el fossar. Sonava entretant la trencadissa dels tupins i uns rugits de pànic, i els xocs sinistres dels cossos entravats.

Tots procuraven fugir, i els drets arrossegaven els caiguts i els arrossegats feien caure els drets i cadascú pretenia tirar per llur cantó, sense recordar-se dels grillons que els segaven els turmells, nafrant-los i ensagnantant-los.

Es veié destacar de l’embull una forma llargaruda i escardalenca, amb la gorra encesa, sobre la qual descarregava manotades furioses, tot brincant a salt de ca.

D’una empenta salvatge migpartí el forrellat que tancava la porta reixada del cementiri, i darrera d’ell passaren els altres fent tombarelles; i d’aquesta guisa s’espenyaren turó avall, dret fil, deixant parracs de roba, llenques de pell i trossos de carn en els esbarzers, arços i argelagues. Algun encara punyia espasmòdicament el pal de carreta, i amb ell es defensava d’imaginaris enemics i percudia la testa del company amb un desfici bàrbar.

IV

Aquella dispersió divertí bastant el bover de can Ordis. No li donaren temps de conèixer-ne cap, però suposà que el tripijoc deixaria senyals inequívocs. En efecte, el pròxim diumenge, a l’hora de la missa major, En Peret se n’anà a la vila.

Es ficà entre els joves de la seva edat que esperaven el darrer senyal per entrar a l’església. Allí, a la mateixa plaça, en front de la rectoria, amb un descar de protestataris, hi havia la parròquia d’en “Nassos” tirant floretes a les noies. En “Pierre” no hi mancava pas. Duia el cap embenat amb un mocador de virolaines encabit sota la gorra feixuga i orellera, de gavatx. En l’òrbita de l’ull dret hi tenia un verdanc de l’amplària d’un duro, i una esgarrinxada fenomenal li ratllava la galta. Més enllà s’albirava el “Barber”, encorbat i melangiós, un braç penjat al coll i una busoga al front. Més tard comparegué el “Garrell”, arrossegant un peu tumefacte i repenjant-se en bastó de lladoner. Ell fou qui anuncià que el de can Xana feia llit amb un tros de closca en carn viva i que el “Fesol” jeia a la pallissa entre cataplasmes de sabó ratllat i oli de lliri.

Quina guerra, quina catàstrofe, quin misteriós esdeveniment havia malmès d’aquella guisa la joventut florida de la vileta? Ells ja havien respost a la curiositat pública, cadascun segons la nafra, però era ben casual que, en un mateix vespre, En “Pierre” s’hagués barallat amb un gitano adobacossis, el “Barber” hagués caigut d’una figuera, el “Garrell”, rebut la trepitjada d’una mula, el de can Xana escaldat el “tupí” i el “Fesol” enclòs entre la carreta i el brocal del pou.

En Peret, endiumenjat i alegroi, mirava els avariats i somreia amb una expressió ambigua. En sortir de missa anà dret al “Garrell”, li passà afectuosament el braç per l’espatlla, i se l’emportà al mig de la plaça.

El “Garrell” era el més jovenet dels ganàpies que intentaren espaordir el “Violí”. Molt suggestionable, resultava un comparsa segur per a qualsevol facècia, però ben mirat era bon jan i bocamoll.

–Estàs massa trist, pel mal que tens –li digué en Peret.– Altra cosa et furga per dintre. Sembles ullprès i embruixat.

El “Garrell” cantà, en veure que li endevinaven la marfuga interior que el consumia.

Va explicar la conxorxa, enumerà els patiments que representa fer de fantasma, les sensacions diverses, fredes i calentes, que el sobtaren sota el llençol, l’aprehensiva malfiança de tot, l’horrible tardança del “Violí”…

–Mai acabava d’arribar, ja no podíem més… I ara vaig a dir-te una cosa que encara m’esgarrifa; potser no ho vulguis creure, però és tan cert com el sol que ens enllumena. Tots ho veiérem igual. Assolíem el darrer graó de la capella quan, de sobte, un mort va treure el cap d’una fossa. Primer esberlà la terra com un “quicou”, després reganyà les fesomies, espolsant la brutícia. La pell groga se li encastava als ossos. Estava enfutismat per la nostra barrila. Volia mossegar-nos. Vàrem sentir com carrisquejava les dents i es posà a treure flames, a raig fet, per ulls i boca. Nosaltres, fes-te’n càrrec, cames ajudeu-me, però ens perseguí, ens perseguí fins a la torrentera. Anava gitant malediccions i el foc de la seva alè ens cremava l’esquena… Hi ha Déu, oi Peret?–

La sargantana de l’ermità L’ermita de Sant Sebastià era una esglesiola runosa, situada als afores del poble, al marge del camí ral. Els veïns eren gent descreguda i tant se’ls en donava del sant com de la capella. L’ermità, cansat d’obrir la porta sense que s’hi atansessin els devots, determinà estalviar-se feina, barrant-la definitivament. No és que l’home no hagués fet els possibles per acreditar l’ermita i el seu patró. Un dia tragué el sant de la fornícula i l’amagà en un camp de patateres. Pensava que l’estratagema consternaria el veïnat, i que el suposat acte de desesperació del sant augmentaria la fe i les almoines. Però per a la gent que passava de llarg davant del Santuari, el mateix cas havien de fer del sant campant-se-la pels conreus que del sant a l’altar, esperant almoines.

L’ermità, des de llavors, decebut, va limitar-se a assenyalar el migdia brandant la petita campana del cloquer. En aquesta única feina posà son amor propi. Entre ell i el campaner del poble s’establí, ben aviat, una competència de puntualitat. L’ermità, que es regia pel sol, menyspreava profundament l’altre, que es refiava i posava crèdit en unes broques desballestades i inconstants, que un buf de tramuntana podia tòrcer o aturar. El sol no enganyava. Qui millor que el sol, veritable amo i manifasser del dia, era capaç de marcar amb exactitud el punt mitjà de la seva ruta?

L’ermità mirava l’ombra d’un xiprer i deixava que els altres miressin el que volguessin, segur d’ésser ell l’únic posseïdor de la veritat.

Per als dies núvols es refiava de la gana. La gana era puntual. Començava a les onze i creixia fins a dos quarts de dotze i a tres quarts es feia insuportable. El vellet, per tant, podia equivocar-se d’uns minuts, però crèdit hi hagi!

El que no hi havia era vianda. Per això, en arribar la hivernada, amb la persistència de les boires i de les pluges cançoneres i sense síndries ni melons pels camps, la gana anà avançant-se i el rellotge de l’ermità també. Ja compendreu que no hi havia rectificació possible, amb el sol amagat; i esdevingué que la campana de Sant Sebastià fou la riota del poble.

La misèria negra deixà sentir-se sobre el vell, que començà de recórrer la plana amb un aire sorrut, mig de lladregot mig de captaire.

Una tarda, en un rostoll, ensopegà amb una sargantana, la qual cosa, ben mirat, no tenia pas res d’extraordinari. La sargantana s’amagà sota una terrossa, a tret de peu. Per descontent que estigui un home de la vida, mai s’absté de molestar una bestioleta quan s’interposa en son camí. L’ermità aixecà la gleva amb la punta del dit gros. Llavors va adonar-se que la sargantana tenia dues cues.

Va agafar-la, va mirar detingudament aquell empelt i va ficar-se-la a la gorra.

El cor li deia que havia fet la seva sort.

La sargantana tingué molts admiradors. Una vella fatillera esbombà, als quatre vents, no sé quines virtuts misterioses del rèptil contrafet. Hi ha dites i sortilegis que si mai es realitzessin mai tindrien confirmació.

El “qui ho sap”, és la idea més torturadora que pot arrelar en un cervell. L’ermità, collint al vol l’afirmació de la jaia, anà informant-se dels procediments necessaris per a explotar aquelles virtuts.

Preguntant preguntant es va a Roma, i totes les velles de la contrada estigueren d’acord en el substancial de la cerimònia. I elles mateixes, entre escarafalls, propagaren l’existència d’un instrument providencial a mans de l’ermità.

La sargantana passava les nits dins d’un plat de cendra, escrivia amb les cues unes xifres de doble perfil que hauria envejat un pendolista. L’ermità, que no sabia de lletra, deixava que els altres, a llur albir, interpretessin aquelles quantitats, que eren apuntades en un paperot. El proper dissabte, o el proper dijous, aquestes apuntacions anaven a raure al mercat de Girona o Figueres i bescanviades, pagant el menester, per un dècim de la rifa de Madrid. En la impossibilitat d’una exactitud aritmètica, els compradors s’acontentaven amb una aproximació.

El bon ermità feia aqueixos favors als veïns gratuitament, i així els decebuts no arribaven a queixar-se i els sortosos, per contra, lloaven d’allò més els efectes sorprenents del sortilegi i no eren pas tan mesquins que no corresponguessin amb unes monedes.

Com que a la comarca ja eren molt jugadors abans de la troballa de la sargantana, ho foren més amb son guiatge sobrenatural, i com que algú o altre ha de treure, el vell, a cada sorteig, també cobrava poc o molt.

Per Cap-d’Any un hisendat d’una vila pròxima ensopegà la segona amb una apuntació, en la compra de la qual no havia pas intervingut la sargantana. Però la gent perjurà que sí. “Vox populi vox Dei”.

Ho preguntaren a l’ermità. Però a l’ermità no li preguntaven pas si l’hisendat havia rebut la inspiració de la sargantana; li preguntaven si s’havia “allargat” gaire. El vell era discret; no responia sinó sobre allò a què feia referència la pregunta i amb un “gens” sec i rodó acomiadava els importuns.

Tothom va fer-se creus de la gasiveria de l’hisendat. Tant el satiritzaren i el bescantaren, que el brau home, a fi de tapar boques i deturar antipaties, amollà algunes pessetes. Això va convèncer els més incrèduls.

I succeí que el cas de l’hisendat tornà a repetir-se, i a un voral de vint quilòmetres a la rodalia no es treia un premi xic ni gros que no fos degut a la famosa sargantana.

L’ermità pogué fer bullir l’olla, tanmateix, i donar corda al seu rellotge, que marxa amb regularitat.

Tenia cura de la sargantana com d’un fill de les seves entranyes. Però també emmalalteixen els fills de les entranyes. De bell antuvi escrivia quantitats fabuloses, cents de milers, un gavadal de números entrellaçats, indici de les seves energies.

Després ja no excedia de les desenes de miler, i d’aquí passà als centenars, i dels centenars, a poc a poc, amb una progressió descendent regular i aterradora, anà rebaixant les fórmules aritmètiques, fins un jorn nefast que sols dibuixà un zero, però encara un zero inacabat, com si li hagués mancat virior de cloure’l. Un zero a cap loteria del món és una quantitat premiable. La sargantana no havia pas suggerit un número; havia escrit el seu testament.

L’ermità va lliurar-se a desesperades provatures a fi de retornar-li la salut. Intentà purgar-la i li féu dir l’oració del mal de ventre, però un fatídic matí va trobar-la erta i exangüe dintre el pot de llauna que li servia d’estatge.

En la història de cap dinastia europea ne trobaríeu pas una més gran reserva, referent a la mort d’un rei, que la que l’ermità va imposar-se per amagar la mort de la seva sargantana.

Resseguí els rostolls percaçant un substitut, endebades. La situació es feia insostenible per moments. La parròquia exigia, amenaçava… Desesperat reflexionà que tal volta una sargantana vulgar faria la mateixa servitud de la difunta. Costaria gaire d’intentar la suplantació?

A les dues setmanes de funcionar aquesta sargantana normal caigué un premi major a l’hereu Guic, sanador de garrins.

Evidentment, de la mateixa manera que el sortilegi havia de realitzar-se la nit de Sant Joan i les cendres del plat havien d’ésser cendres d’un fogueró de la revetlla, la manca d’aqueixes condicions no havien pas estat un obstacle per als èxits precedents; tant se valia una cua com dues.

L’ermità s’havia curat en salut, negant-se a mostrar la sargantana prodigi. “Les mirades dels profans, deia, no li fan sinó mal; li eixugarien les facultats en quatre dies.” I anà tirant amb sargantanes de mala mort.

En diverses ocasions, però, estigué a punt d’engegar-les a dida. A l’hivern no feien altra cosa que dormir, i per reviscolar-les havia de fer-los fregues i posar-les en cendra tebiona. Amb tot, calia percaçar-ne per les parets a cada punt i llançar les mortes. Algú ja l’havia entrellucat en aqueixos afers i maleït siga si no començaven a sospitar la tramoia.

Verament, un home analfabet no és ningú. Ah! si ell hagués sabut de lletra! Prou hauria fet amb un braç el que elles feien amb la cua.

No obstant, de reflexió en reflexió arribà a descobrir que eren els mateixos interessats els que interpretaven els rastres cabalístics.

Quin descans trobà el vellet en aqueixes successives simplificacions del sortilegi!

El que la sargantana feia en una nit ell ho enllestia en tres segons.

Mitjançant una petita forqueta de tamariu pogué retornar a la primitiva perfecció cal·ligràfica. Els perfils de les xifres eren dobles i els cents i milers reaparegueren amb tota la força suggestiva emanada d’un rèptil fatiller.

I, ultra la satisfacció de veure’s afavorit amb el mateix do que la sargantana monstruosa, no hagué de basquejar-se en noves caceres, ni tractar amb bestioles que no eren carn ni peix, amb les quals no sabia com congraciar-se, ni què donar-los per beure, ni amb què les guanyava, ni amb què les perdia.

La brama perdurà i la sort també. I aqueixa història demostra que cal ésser optimista, car l’home arriba allà on vol, quan no pel seu saber, per la seva astúcia.

Forànies gironines

El Pla

El Pla de Girona és un pla modest, amable, fidel a la petja i a l’esguard. No us produeix el respecte ni l’encís formidable de la planície empordanesa on el sol descendeix i es colga ran dels conreus, darrera l’horitzontalitat emplomallada dels blatdemorars, com si l’engolís un pou. No té laberints de recs, ni misteris lacustres, ni traïdories ni llegendes d’aiguamoll.

Allà on fiteu els ulls poden arribar-hi les vostres cames. No hi perdeu l’esma, no us lassa, abans d’hora, la sensació d’infinit… Mai no deixeu d’obirar els seus contorns naturals: la dent feresta de Rocacorba, la punxa de Sant Grau, l’onatge encrespat de les serralades de ponent, la modesta carena de Sant Marçal, els alzinars i rouredes del Perelló i Palau Sacosta.

Després, per l’altra banda, la Ciutat, que mai no perdeu de vista, que sembla vigilar-vos maternalment, que us ofrena la protecció majestàtica dels seus campanars i el càlid sopluig dels seus temples i el goig d’un retorn en la pau amical dels seus carrers boirosos, a penes transitats.

I ella us espera recolzada en uns turons adustos oscats per les barrinades dels picapedrers; ermots de gesta i runes immortals, on xiscla la pàssera, on alena la vigoria dels avis i un lleuger calfred de tragèdia.

Més al nord, suaument, les comes dels oliverars i garrigars s’agemoleixen sota el cel. Formen un collet, el portaló del Congost i per allà us arriba la llum i el respir tramuntanal de l’Empordà. Endevineu la davallada del Ter entre les fites adustes de Montaspre i Sant Miquel. I és possible, encara, que allunyant-vos més, arribéssiu a obirar el santuari dels Àngels i l’encimbellada cresta de la Mare de Déu del Mont.

Aqueix Pla de Girona té quelcom que no encerto a definir. Hi trobeu una mena de dolcesa com la que us aconhorta després d’una confessió o d’una pregària. Qui sap si l’encerclament d’ermitatges us amara de confiança i d’exorcisme.

Resseguir-los un per un en la melangia d’un crepuscle de tardor, és empendre, amb la il·lusió, un pelegrinatge devot, és resar amb els ulls una lletania fervorosa.

Demés, arreu apunten campanars de llogarrets i vilatges, uns dispersos per les terres alteroses, assiluetant-se en les carenes o blanquejant en l’obagor dels flancs, altres afilerats a la ribera del Ter, embrunits amb la patina de les pluges cançoneres i per la molsa dels anys. I a tals veïnatges s’ajunta el de les masies amb llurs porxades, corralets i pallers.

Moltes tenen prestigi de castell i són protegides per torres i barbacanes.

Sura en l’ambient l’ancestral noblesa d’aquella ruralia. Les grans portes adovellades i els finestrals en ogiva esbatanats, us atrauen hospitalàriament. Us arriba sempre la flaire de les pasteres i l’escalforeta de les llars.

Heu-vos aquí la màgica influència familiar i cristianitzant de la contrada.

Per tal és preferida de les gents senzilles i dels solitaris austers.

En passejar-hi us sentireu tocats de recolliment i meditareu els vostres afers i les vostres inquietuds d’una faisó optimista, però melangiosa.

Els estudiants de Teologia van a discutir-hi amigablement, caminant en corrua pels viaranys margeners i per les vorades dels sembrats.

Porten el manteu al plec del braç, el capell de teula a la mà i esclafeixen rialletes apacibles, bo i mastegant fonolls.

A les tardes dominicals, els cercadors de cosconilles, màstecs i repunxons rauten l’emmatisat del Güell i la terra dels camps, amb una fulla de ganivet oscada.

Sedentaris de professió s’hi llencen amb un afany deportiu exagerat. Segueixen el camí ral o la carretera de Santa Coloma, decapitant lletsons a cops de mangala.

Els petits sibarites es deixen caure, de retorn, a l’hostal de l’Avellaneda. Més avall giravolta l’elegància provinciana; les damisel·les amb llur efímer plumatge hivernal, els joves amb l’hieràtic abric cordat fins al bescoll, i els pares i mares espiant la davallada del sol i la primera ratxa basardosa del capvespre: la pleuresia.

Oh! el sol del Pla de Girona és gai i vivificant! Ho saben els caçadors d’aloses que el fan guspirejar en llurs mirallets i l’entelen amb el fum de llurs escopetades; ho saben els records que en tinc, aqueixa llum que encara traspua en mon esperit i aqueixa escalforeta que encara m’aconhorta. Perduren les sensacions de petit salvatge; la gebrada emmantellant els camps, piulots a les orelles, les mans balbes, ocells arrupits pels branquillons enfarinats, olor delitosa de pólvora cremada, plomes, un regalim de sang a la fullaraca i l’engrescament dels primers èxits.

I en avançar el matí altres sensacions: les coses reprenent llurs colors característics, la boireta esvaint-se, els terrerols refilant en l’atzur gloriós sense un parrac de núvol, el reposar en un pilot de canoques, el desentumir-se amb un goig corporal inefable, el verdejar dels esparsets i dels naps recuits per la glaçada, els brins de blat esberlant el terrosser i en cada un una gota diamantina.

El Pla de Girona fou el lloc de les meves voluptats cruels; però també dels meus entendriments i misticismes.

Allà vaig iniciar-me en l’amistat de les herbes i dels matolls, de les cuques i de les flors boscanes, del vent i dels núvols; allà vaig viure les meves ficcions d’infant; allà vaig arengar les compactes fileres del moresc convertides en exèrcits, allà, a la primavera, vaig nedar dintre els blats escumejants d’espigues, somoguts pel migjorn; allà en diades d’huracà, entre la polsaguera de les rutes i dels camins, tan semblant a l’emboirament d’una batalla, vaig comandar una legió de braus; allí vaig batre’m cos a cos, esgrimint un vit de bou del meu pare, amb un formidable gegant –un saule petit de pirrosa monstruosa– i allí, ajupit entre eures, vaig veure transcórrer uns anys de captiveri, gustant els sentimentalismes d’un heroi malanat. Però general, nàufrag, pirata, guerriller, cabdill i màrtir, creant batallons, mars, trinxeres, abordatges, ogres, enemics i combats a mort, ergàstules, exils i piadoses damisel·les; transformant les hores en llustres, el traüt del vent en ressonàncies bèl·liques, la pols en fum, un recer de marge en cel·la novel·lesca, un mal de ventre estiuenc en dolor de nafra gloriosa, rebuda al peu del canó, sempre i en tot cas, m’anava eixamorant de naturalesa i predisposava el meu esperit a la clarividència i al favor.

Més grandet, jo seguia Güell amunt cogitant els meus desficis de pubertat i les meves angoixes d’estudiant sense vocació. Enraonava sol. Eren confidències fetes al pla, a l’espai i la llum, expansions a l’amistat de les herbes, matolls i insectes, consultes íntimes sobre tristeses imprecises i subtils idealismes. En trobar el Masroc m’hi entaforava. El Masroc és una branca del Güell, un córrec pregon que atravessa el pla, sempre sec, llevat de quan les grans plogudes tempiren la terra. Giragonsa suaument reclòs entre altes margenades verticals cobertes de malesa, a trossos protegides per una renglera d’oms, pollancres i servers.

Jo no sé quin consol, quina mena de bàlsam espiritual hi trobava a caminar per aquell llit de sorra i rierencs, amagat i solitari. Tenia aquell paratge la plàcida dolcesa d’un claustre, i era per a mi com un llarguíssim corredor conventual, i el seguia amb recolliment i contrició. De tant en tant els meus ulls s’alegraven amb la troballa d’unes mates de boix i galzerans. I jo no puc descriure l’especial entendriment que em corferia davant d’aquella verdor amable i d’aquell espurneig de les boletes roges, en mig de la tràgica desfeta de l’herbei mort i l’hòrrida amenaça dels arços punxeguts. Allò cantava tonades nadalenques i retreia llunyanes visions de pessebre.

Ningú no podria imaginar-se els encants i emocions, demés de les explicades, que m’ofrenava la torrentera humil, resseguida tan sols per escamots de cabres i alguna dona aplegadora d’herbes remeieres, ombra d’angoixa i d’averany.

Però a vegades, sobretot en els dies brúfols, la solitud d’aquella ruta, la seva estretor, el misteri que emplenava els recons de brosta i les balmes margeneres, les soques espectrals i les penombres dels brancatges desvetllaven en mi una certa inquietud interna, un esborronament d’abandó i d’orfenesa.

I llavors, el cruixir dels palets i de la sorra granada sota la meva petja; el remoreig del vent que lliscava damunt del meu cap agitant els matolls i despullant les branques; l’aspre arrossegar-se de les fulles caigudes per sobre les bardisses, tots aqueixos rumors se’m feien enutjosos amb la impertinència d’un brunziment d’oïdes sobrevingut en un paroxisme d’atenció, quan desitgeu escoltar quelcom que s’atansa, que arriba i us embasardeix.

Remuntava el pla per aconsolar-me amb la visió dels horitzons, de les ermites, dels camps animats amb la silueta d’algun llaurador, de la faç honrada dels masos, les xemeneies dels quals encensaven a pleret l’hora litúrgica de l’Ave Maria.

I una gran pau, una conformitat prodigiosa amb el present i amb l’esdevenidor saturava el meu cor, i un goig que flairava a violes i un delit de viure aureolaven el meu retorn.

Si desitgeu trobar resignació en les dissorts, coratge en els petits combats quotidians i auxili –tal vegada il·lusori, però tanmateix consolador– en les tribulacions, aneu al Pla amb l’ànima neta, humils com a bons romeus.

Aneu-hi un capvespre de setembre. Els marges i vorades són atapeïts d’alocs en plena florida. Les tiges, decantant-se, envaeixen el pas afressat dels corriols. Trescameu amb pena per entre un davassall de fulles digitades i de ramells morats, espantant burinots, perfumant les vostres robes d’una odor suau i retornadora.

A frec de les muntanyes s’allargassen uns núvols afusats d’un color blau ultramarí i creuen el cel verdós, de meravellosa transparència, volades de pardals xerrotejant.

Veieu pels camps la catàstrofe de la terra exhaurida i de les tardanies morint-se sobre el tros. Arreu flota una lleu fumera i un baf de canoques mústigues. Els carbassars recorden l’esclafeig d’una boscúria atuïda per una allau, i les carbasses mostren l’impudor de llur enormitat i turgència. És un fructificar monstruós i no semblen pas nascudes allà, sinó escampades capritxosament, com formidables rierencs per la fona d’un ciclop.

Impensadament, arran de les muntanyes, el sol, que ja crèieu colgat, irradia una daurada claror apoteòsica. Les desmaiades tonalitats de les carbasses s’intensifiquen fins esclatar en esplendors de gemmes, i, entre llur encís aristocràtic, es transparenta un parrac de fulla groga i el penible rastrejar dels tanys podrits.

I s’aixeca una grisor subtil i la ullada del sol melangiós s’apaga i oïu els terrerols que arriben, invisibles, en la brunesa dels gorets, al mig del rodar vagorós de fullaraca. Després d’haver atalaiat contra claror el tènue flamejar d’una ala i perdut enllà el refilet intermitent dels terrerols, la nit s’insinua majestuosa.

Passa un ramat. Els lloms dels xais són perfilats d’una vagorosa fosforescència. S’encén un fogueró i branda una campana…

I no us podreu sostreure a la convicció estrafolària que aquella terra amiga, pregarà per vosaltres mentre es condormeix sota els primers estels.

La Vall de Sant Daniel

És una petita meravella pessebrística. Talment un hom l’obira íntima, entendridora i pura. Ensementada de casetes pintoresques, com de suro, solcada de torrents manyacs i viaranys abscondits, rodejada de comes suaus, arrecerada per bosquets i embellida per quintanes, flaira a molsa i esparreguera.

Hi entreu enseriosits per la tràgica sospita del Calvari a la dreta i per l’austera presència del Convent en front, l’ombra mística del qual, en traspassar-la, arran de les parets altíssimes, cegues i empatinades, us deixa embeguts de silenci, de frescor devota i de somnolència hieràtica.

L’emoció desvetllada pel Calvari i pel Convent de monges, perdura. Els saules que voregen el reixorc de Galligans tenen quelcom de palmeres judaiques, les frondes dels hortets són frondes de passió, i les petites runes que atalaieu de tant en tant, runes de Sinaí.

Més endintre de la cloterada, es mitiga bon xic aqueixa dolça amargor bíblica. Us trobeu lluny de l’ombriva influència de la Torre de la O, –vulgarment anomenada– enderroc de gesta, ingent sobre un turó encrespat.

Grups elegants de verns, pollancres, alzines i roures; escorrialles de fonts amb créixens i llenties; vorades de conreus amb romagueres i arns; àgils camins de pastors i bosquerols, i obagors d’eures, llentiscles i castanyers, tot esdevé poc o molt idíl·lic i us convida al repòs i a la contemplació.

Per això hi van els poetes, els aficionats pintors, els que estimen sense esperança, els convalescents i malalts crònics. Tots aquests hi van els dies feiners, car són amics de la solitud; però els diumenges els camins són concorreguts per famílies menestrales i colles de disbauxats vergonyants. Uns cerquen les aigües minerals, els altres, el vi de les vinyes; uns cacen la gana, els altres els pollastres. Més lluny o més a prop no us mancarà un veritable hostal o una casa de pagès que en facin per una tarda. Ben pregadet, a cap masia no us negaran el que hi hagi al galliner i a les tines.

I aquell caràcter dionisíac de la vall és tan innegable que jo mateix no aconsegueixo separar la remembrança ideal i mística que en servo, d’un positiu i gentílic regust de truita amb botifarra, olives negres i vi verd.

La Vall de Sant Daniel no era tan avinent com el Pla a les meves gosadies d’infant aventurer. No hi anava mai sol, sinó allistat en quadrilles vandàliques, terror de tota l’animalia obiradora, casolana o salvatge.

Ens hi deixàvem caure quan les empentes i rebufades de la tramuntana ens treien dels cims, després d’haver-nos rebregat com un mal drap, encetant-nos la pell del coll i de les mans i fent-nos plorar els ulls i arborant-nos de gana.

La tebior de les casetes protegides pels alzinars i la flaire de llardons que surava ran la finestra entenebrida de la cuina, ens enllepolia fatalment, a la faisó que als pardals una pila de boll, en mig d’una implacable nevada.

Abans de deixar-nos veure, darrera un paller, fèiem la nostra recapta, escuràvem les butxaques, pagàvem el nostre escot al tresorer de la facció, i entràvem a la masia amb les bruses de col·legial renuades a la cintura, els pantalons lligats al turmell, les gorres enguerxides i encasquetades fins a les orelles, esgrimint les nostres armes, dignes d’una panòplia índia, i llençant crits despòtics de saquejadors.

A desgrat del nostre aspecte de brivalls, un cop havíem mostrat els diners a la mestressa, ella ens tractava amablement, bo i predicant-nos criança i reprimint l’aldarull de la nostra xerrameca.

Teníem pressa i ens despacientàvem.

I tantost la dona debatia els ous i la paella grillejava al foc, ens assèiem, amatents, al caire estellicós de la gran taula de roure, al banc rústec, desfalcat i trontollaire.

Encara em sembla estar rebent en plena fesomia, el ventijol aromós de les estovalles de cànem desplegant-se amb l’impuls aqueferat d’uns braços roigs i molsuts de pagesa exuberant. De seguida arribava la llesca descomunal de pa de casa, la plata groga amb l’amanit abundós d’olivetes del terrer, ben assaonat d’oli i vinagre, i a la fi, després de regruar-la un segle, la truita rossa, cremada de les vores, sobreeixint del plat girador, ficat de coronell dintre uns estalvis.

A la Vall de Sant Daniel les voluptats i sensualismes prenen un caient d’entremaliadura de nin i semblen disculpades per llur mateixa innocència i moderació. És una vall de benaventurança on, àdhuc els jugadors de cartes, s’abstenen de trucar la taula desaforadament, on àdhuc els embriagats caminen amb un aire penedit, dissimulant, capjups a guisa d’homes que rumien un afer d’importància; on àdhuc les dones perdudes que s’hi arrisquen fan un posat de Magdalena i no s’atreveixen a profanar l’ombra silenciosa del Convent amb l’escarritx mundà de llurs polacres.

El mateix sardanejar de les festes anyals no és, en aquella afrau, l’esbojarrament orgiàstic de certs llogarrets veïns.

Havem de remarcar als que no ho saben, que Sant Daniel és un poble de cases disperses sense un sol carrer ni indicis de tal. Devés la cloterada, en un recolze del Galligans, sota uns vells pollancres venerables, hi trobeu un petit edifici de rajols i una esplanada anexa. Aquí teniu la Casa consistorial, l’escola i la plaça. L’ègloga subsisteix a desgrat del caràcter cívic del paratge, i els edictes del batlle són enganxats devora els nius de merles i el xipolleig de les granotes.

Allà, però, es celebren els aplecs, i una mena de terrassa adossada a l’escola, ran del teulat, serveix de cadafalc als músics. La coloraina festiva dels vestits camperols espurneja en les clarianes del brancam i l’espinguet de les tenores es dilueix en la fronda, s’apaga en els herbeis margeners i mor plàcidament. Enyoreu la ressonància engrescadora de les places vilatanes arroentades de sol, aquella càlida repercussió de sonoritats que coronen les cases entre polsaguera i exalta el patriotisme i embriaga de vida.

I és que a la Vall de Sant Daniel tota cosa esdevé morigerada i blana, d’un bell aire patriarcal i cristià.

En cap altra forània gironina transita l’amor tan de grat i tan honestament. Als viaranys hi sura la timidesa, els desigs de pecar s’hi esfumen. Les joves lleteres fresques de galtes, revingudes del turmell, que tresquen camí de la ciutat, es ruboritzen i baixen la mirada en trobar-se amb un jove solitari, somniador o artista. I les parelles d’enamorats suporten la vigilància paternal sense desficis. A molts ni els caldria; el prestigi del lloc els allibera d’impacències i fogositats.

L’erotisme abjecte és lluny, als canyers espessos de les hortes, o a les coquines barbisses de l’Onyar, o a les eixorques parets seques dels suburbis.

La Vall de Sant Daniel no sols ofrena violetes als romàntics, bolets i espàrrecs als positivistes, solituds als misantrops, recers als empiocats; també dóna seny i poesia a l’amor.

A la primavera a cada mata hi refila un rossinyol i a tot moment arreu hi blanquegen les margaridoies. Llavors les passejades matinals entre el bàlsam de les flors d’acàcia, la frescor dels pradells emboirats i el traspuar vergonyant del sol a les crestes dels pinars i avellanedes, són un tast de paradís per als festejadors.

No existeix un sol cor de gironí madur que no servi, de l’afrau de Sant Daniel, la puríssima remembrança d’un instant inefable. És l’anís pervingut d’una ofrena espontània –o els dits commosos, tendres com una poncella de lliri!– a la Font d’En Pericot? És la cuixa de pollastre compartida d’amagat –o les dents blanques, la mossadeta de les quals ens donaria consol per tota la vida!– a la Font d’En Miralles? És un rerassagar providencial i aprofitador a la tornada dels Àngels o potser la carícia imprudent inevitable d’un ram d’arboç manejat per ella?

Jo hi tinc el meu episodi, jo no oblido unes petites sabates escotades i un caminar de coscueta que esfloraven la gotellada diamantina de l’herbei, l’albura remorosa d’un vestit planxat alatejant molt a prop, l’efluvi d’una nuca festonejada de sol ixent i un lleu i fortuït contacte, sols epidèrmic, de les nostres mans. També aqueix diàleg: –Has pensat en mi? –Sóc pensat en tu. –A totes hores? –Sempre!

I això és tot i això és etern.

Montjuich i les Pedreres

Damunt l’optimisme del Pla, damunt la Vall bíblica, damunt la Ciutat, més alts que els campanars, més forts que les generacions, més immutables que les riberes, boscos, i conreus que dominen; triomfalment retuts, orgullosament eixorcs, s’aixequen els turons de Montjuich i les Pedreres.

La gaia primavera, l’ardent estiu i la melangiosa tardor rellisquen per llur impàvida solitud.

Són la Història on mai ha florit una herba, ni esclatat un fullatge, ni madurat cap fruita. Viuen de la mort heroica aquells turons. No posseeixen altra virtut que recollir el bon sol d’hivern, ofrenant-lo als gironins, no cometent altre pecat que atreure, amb llurs amagatalls, els escolars que fan campana i no paguen altre cens a la vida que uns manats d’espígol als colomistes, uns grapats de farigola als herbolaris i uns cabassats de terra d’escudelles a les dones.

Els poetes èpics ni els coneixen pas com els conec jo, ni els patriotes els amen com jo els amo. Dels glans de llurs garrigues, jo n’he fet ballarusques; amb els foguerons de llurs matolls jo he glorificat molts capvespres; amb els caires de llur pedruscalla jo he malmès moltes sabates, i amb la foscor basardosa de llurs mines jo desvetllí mon coratge, servint-me de pretext per atrevides gestes amb ajuda d’un fanalic i d’una engrescadora pistolota.

O la fantàstica gosadia dels catorze anys! O l’avorriment de les classificacions i nomenclatures de la Mineralogia! Pedres per pedres jo solia escollir les que tenien prosàpia llegendària, les que havien conegut quelcom millor que l’armari de l’aula, les pinces de turmalina i el soplete on el catedràtic ens ensenyava a bufar d’una guisa rara, expel·lint l’aire per la boca i alhora xuclant-lo pel nas, la qual cosa mai dels mais, no hauria arribat a capir.

I jo me’n pujava a la muntanya feta de pedra morta sobre de pedra viva. Pel flanc, tot caminant, oïa el martellejar dels picapedrers, un tritlleig de festa que em donava delit, i a dalt, el silenci, la solitud, la màgica devastació. Que engrescador per a un adolescent! Sovint m’acomboiava amb un company, un altre somniador, també refractari al buf complicat i a les cristal·litzacions minerals. Escollíem les tardes grises i plujoses. En la mitja llum dels celatges brúfols o sota el ploriquejar dels núvols és quan la patina, els esvorancs de les boques llòbregues dels enderrocs prenen llur expressió sincera, és quan diuen llur tragèdia i llur turment.

Per res del món no hauríem renunciat a les confidències de la muntanya tètrica.

I roinejava, roinejava, roinejava…

Nosaltres entaforats sota un petit sopluig, com més íntim més plaent, sense bescanviar un mot, ennartats per aquella monotonia, contaminats per aquella sopitesa deixàvem trascolar el temps i brunzir la sang en les oïdes.

Per què resultava delitosa aquella hora llarga d’immobilitat entre unes inhospitalàries parets on, demés de tufejar a runa, a desgrat dels anys i dels oratges, tufejava a caserna?

Era que ens plaïa heure un tast de misèria i abandó sumits en un sentimental enlleïment? És possible, però no cal pas negar un poc de sublimitat a l’espectacle. A tot arreu, àdhuc entre runes, regna quan plou, un recolliment fervorós; és la comunió de la terra amb els núvols, és la gratitud de les plantes i roquissos esbandits, la santa dolcesa del pròxim sacrifici en les llavors aixemorades, l’anunci de la germinació, és, en fi, la joia solemnial de tota la naturalesa esparvillada, rejovenida amb noves frescors i matisos.

Damunt dels murs i de les llosanes caigudes, es formaven regals semioliosos que intensificaven la coloració dels líquens, molses i patines; els tanys de romagueres eren enfilats de perles transparents; el fullatge de les eures, percudit pel ruixim, teclejava com un piano d’esmalt, i en cada petit cor de maragda relliscava una gota, una minúscula esfera de diamant que restava suspesa de la punta i titillejava i creixia i queia i tornava a rossolar… Obiràvem algun cargolí que treia els fils de la seva cornamenta gelatinosa, allargant el cos i encongint-lo, tot cercant una ruta en l’enteixinat del gram; i en la tofuda grisor dels herbeis, garrigues i argelagots, la polvorització exquisida de la pluja, el respir de les boires condensat.

Demés s’apropaven llenques de núvols rastrers, al lluny, les muntanyes apareixien i desapareixien embolcallades de filagarses grises; l’aigua del Ter, al fons, lluïa com una tortuosa franja de cristall esmerilat; els alzinots propers semblava que caminessin i el cercle visual s’enxiquia gradualment.

I esdeveníem com uns tripulants d’un aeròlit. Remuntàvem l’espai dintre aquell pilot de runes amarades, i la vibració de l’enorme campana de la Seu, els cops sonors de les hores repercutien molt lluny, molt en sota, allà al fons d’un món convencional de colls planxats, de fórmules de polidesa, de llibres i encarcarament, i els nostres pares, la nostra llar i els nostres deures, restaven en un abisme.

També ens plaïa caminar per les runes en les tardes ventoses. En les tardes ventoses, les runes de Girona, talment direm que es lliuren a un esforç de resurrecció. El veterà Montjuich, més que cap altre dels enderrocs, esdevé imposant. Per les troneres i per les crestes dels murs, les estepes, argelagots, romaguerons i llistonades es remouen vagarosament. Us els imagineu cossos convulsionats per l’agonia o siluetes d’herois arrossegant-se entre la fragor de la lluita per sorpendre l’enemic. Pels fossars i contrafossars hi ha udoladisses i sorolls de batalla; cornen les espitlleres en l’altura; rebufen les poternes esventrades; l’aresta obliqua dels baluards vibra amb aspre xiuladissa, com en mig d’un tràngol, la corda tivant d’un estai…

I pels recons de pedruscalla, les bardisses quietes, de cop i volta fan una estremitud com si a dintre pernegés algú, i l’hàlit basardós de les cambres subterrànies porta un xiuxiueig de veus morents i una incerta ressonància de sospirs.

Baldament fóssiu messells d’ànima pressentiríeu el passat: la fam, la follia, la batussa, el carnatge; l’horror de les nits hecatòmbiques; la sang escorrent-se, els ferits gemegant, els morts podrint-se, els vius carriquejant de dents.

Perdura en les runes gironines la malfiança d’aquells temps. L’ombra d’una persona us ensurta. Tothom sembla defugir-vos, esquitllar per no ésser vist, mirar-vos de cua d’ull; sospiteu que els pastors siguin bandolers, les jaies que esgratinyen els sots per fornir-se de terra d’escudelles, bruixes; els gossos extraviats, gossos folls; i a totes les balmes creieu trobar-hi un llebrós, i a tots els pous i cisternes, ossades, i a totes les galeries subterrànies, escamots de malfactors.

Però aqueixes impressions desagradables acaben per enllaminir-vos. Voleu gustar-ne de més fortes i és llavors quan decidiu explorar una mina. Pocs l’han resistida aqueixa temptació. No totes són bones per a doctorar-vos en gosadia. De mines n’hi ha de somes; la llum diürna arriba al capdavall. Cal gastar una capsa de cerilles, combatre amb rats penats, assolir el fons –on la humitat i les criptògames han fet prodigis de fantasmagoria– i clavar-hi un paper amb data i signatura que justifiqui l’exploració per a sentir-vos orgullosos d’haver passat menys paüra de la imaginada.

També és indispensable, al bon passejador de les runes, l’encendre foguerons. En lloc del món les mates verdes, folrades de llistó mustiu, cremen amb un esclat de flames, guspires i espetecs més violent. Creuríeu que tenen saba de pólvora o que tracten d’emular la frisança destructora de les explosions i incendis del temps vell, i ésser dignes de l’epopeia napoleònica.

La piromania latent en tots els brivalls i fumadors, troba allà ocasió d’expansionar-se. No cal pas que us en dugueu a casa recances d’incendiari; no cal pas que us planyeu d’haver desaprofitat la coincidència de calar la pipa en front d’un matoll esponerós i abrandable. Podeu donar-vos goig sense perjudici de tercer, impunement. Per això els flancs i el llom de la muntanya mostren tan sovint el rastrejar del foc. Són nafres tenebroses on, entre els troncs carbonitzats de les garrigues, blanqueja la relíquia d’una clova de cargol calcinada.

No hi aneu entre les runes de Montjuich i les Pedreres si no teniu delit d’apedregar-vos, d’escalar murs, de sondejar pous, de matar sargantanes, d’estimbar rocs i de jugar entremaliadament com els infants; us hi encaboriaríeu, us posaríeu a meditar problemes estratègics i qui sap si us vindria el desig de regirar arxius i d’ésser condecorats.

L’esquerperia d’aquests turons no és pas tan absoluta que no es facin assequibles a les persones d’anys i d’enteniment. Les Pedreres, sobretot a la part baixa, ofrenen reconets misericordiosos i casolans, llocs de mandra, on el sol torra generosament els cossos entumits pel fred penombrós de la ciutat. Són decorats amb pebeters de perpetuïnes i seients de pedra amb raspatllers de romaní; hi ha catifes de fullaraca i cançons d’abegots.

La petja seriosa dels canonges, xantres i alta clerecia, dels advocats, curials, vídues i concos, coneix afressaments suaus, pulcres i a cobert de tramuntanades. Ni la guerra ni la immoralitat hi han fet via. Conviden a obrir els breviaris, a les petites confidències, a fer claquejar els dits de les mans amb voluptuositat, a rellentir el pas bo i aturant-se per subratllar, amb el gest, un punt interessant de la conversa, a confessar debilitats i mancaments de gola i a donar els bons dies a tothom.

Caminar amb la lluna

Tenir confiança en les vostres cames, fe en la ruta, i seguir-la amb la lluna per companya, és el major encís que pot fruir un home aventurer. El caminar amb la lluna és, de tots els caminars, el que menys cansa; és la llaminadura del caminador, el més grat a l’ànima, el que fa del viatge un seguit de misteri i d’encantaments. Amb la lluna tots els camins us semblen curts i tots són decorats d’ensomni. Feu via agermanats amb la vostra ombra, dolçament retallada sobre la blancor de la ruta, seguits fidelment per l’astre argentat, que us espia amb els seus grossos ulls de bon jan i somriu a la vostra ardidesa, amb la boca oberta i admirada. Dessobre els pilots de grava, les bardisses de la cuneta i les herbes dels desmunts, tot empolsat per les violències xardoroses del migjorn, la lluna deixa caure l’exquisidesa de la seva llum refrigerant. Noteu l’absència de la terrible angoixa diürna, d’aquella reverberació de fornal i d’aquella monotonia cendrosa que us enlluerna i ofega. Més enllà, en els camps, en els turons i ermots, en els boscos i els roqueters, la mateixa nevada d’esblaimadures us refresca pietosament els pulmons i la vista.

Agraïu a la lluna aquell vetllar constant dels vostres passos, i admireu la màgica virtut del seu espill, que us retorna la llum filtrada i suau, neta de violències i xardors.

I la llum de la lluna encara us fa plaents les coses i us distreu amb la fantasmagoria de les seves combinacions, dels seus reflexos i de la seva somorta nitidesa.

Tot s’entreveu darrera un vel: un vel sedós i argentat d’incomparable i voluptuosa poesia. Els corriolets semblen reguerols de nacre; les blanques masies disseminades en el vellut de les frondes us envien claredats opalines; les aigües corrents lluen com argent viu i les aigües mortes amb l’apagat misteri obsessionant d’un llagrimatori; i graciosos retalls de núvol corren pel cel esfilegassant-se en brillantors discretes, mentre en algun indret guspireja la brunyida superfície d’un roc o d’una fulla i s’allargassa, ran de terra, una boirina lleu i esfumada.

La monotonia del camí ral resta esvaïda amb els contrastos de les ombres profundes i dels espais on bat la lluna.

De tant en tant, us barra el pas una blana foscor: el camí sembla tallat per un abisme; però en anar a despenyar-vos us trobeu envaïts d’una penombra agradosa. Els troncs dels arbres, les roques i els matolls esdevenen allí d’una indefinible monstruositat. Us imposen una mica, com si desfiléssiu entre una multitud estranya d’animals deformes, adormits en actituds violentes i amenaçadores. Us adoneu que la lluna us ha deixat, i l’endevineu per això escondida, seguint-vos, darrera la muntanya.

Diríeu que la vostra amiga es diverteix, jugant a fet, amb el vostre espaordiment. De seguida la torneu a veure arran de la carena. Va marcant el ritme dels vostres passos: si saltironeu, saltirona; si us ajupiu, s’ajup. D’aquí aquí es deixa veure tota sencera; d’aquí aquí només un tros; llucant-vos amb una expressió alegroia de nin entremaliat.

De vegades sembla lliscar per les cimes dels roqueters; altres, lluitar amb la malesa; s’endinsa pels brancatges; guspireja en les clarianes com un gran foc de bengala; fa ressaltar absurdes actituds d’arbres gegantins; i, segons com, a penes aconsegueix traspuar lluminosament per entre les randes del fullam.

Les hores del camí curtegen amb la varietat d’aquest espectacle.

Després ve la plana: una gradació de matisacions blavoses. Les muntanyes de l’horitzó a penes es perfilen en el cel, on vibra la polsina de la lluna; els sembrats dormen abrigats d’una vaporització ondulant; el clarobscur de les arbredes és d’una suau ponderació; les melques verdegen d’una verdor tendríssima i frescal, i les pites i els pollancres semblen robar a la llum que els festoneja, un poc del seu argent.

I la ruta s’allunya davant de vosaltres sense que us faci angúnia la seva llargària ni la seva rectitud exasperadora. Amb la lluna, el camí pla sembla baixada: és un efecte il·lusori comprovat, un bon servei que remercien els caminants noctàmbuls a la seva companya. I les rampes també es dissimulen en aqueixa indecisió somniadora del paisatge. Sovint, la ruta, en front de vosaltres, remunta un turonet. La grisor dels matisers il·luminats els fa confondre amb la mitja tinta grisa del cel i de les boirines, i llavors la faixa clara del camí ral pren una disposició engrescadora de trampolí per a saltar en la buidor estelada.

Res que pugui comparar-se, en bellesa ideal, al fer via a la llum de la lluna a través d’una selva, d’un fondal, o al llarg d’una ribera. És contemplar un seguit de visions d’una incomparable bellesa fantàstica. Les ombres són fetes de paüra, una paüra enllaminidora d’adolescent que somnia els seus primers erotismes entre escenes de sàbat bosquetà. En l’espessor augusta i negra dels fullatges, en els grans interiors embardissats, s’obiren clapes oscil·lants i formes esblanqueïdes, talment carns de dansarines nues; a dintre, en el més pregon, alguns tocs de claredat violenta simulen llànties vetlladores, de rituals inconeguts; les vorades atapeïdes de petits rierencs, llits de perles; els tous d’herbam escantellats de lluna, tàlems ufanosos on les nupcials follies no poden ésser obirades i on sembla encara veure’s una emmotlladura de clarícies: país immens de fades i gnoms, de misteris i bruixeries. I d’allí us arriben alenades amoroses, barreja del que exhalen les flors boscanes a penes vistents, de les vaporitzacions de la sorra molla, dels llots i de la fullaraca, que bleixen encara la xafogor diürna.

Més enllà passen pobles quiets i adormits. La lluna dibuixa pels carrers el ràfec de les teulades desiguals. Dins les cases oïu el rumflet de les bèsties, i àdhuc darrera una finestra baixa, el d’un vell asmàtic. Un gat traspassa la llenca de claror i es fica sota un carro amagat en el poderós batiment d’ombres que parteix la ruta. Veieu una llum esgrogueïda que vetlla tal vegada la febre d’un infant pioc. Brilla darrera la cortineta d’un finestró, on floreix una polsosa clavellina. Vosaltres rellentiu el pas amb desig d’esbrinar el destí que amenaça aquella existència. Però la lluna, dalt del cel, segueix mirant-vos. S’és aturada com vosaltres mateixos, plàcida, somrient, un poc sarcàstica, convidant-vos a passar de llarg en front de la dolor, car els que caminen per les rutes de la terra, el mateix que els astres que travessen l’espai, no poden ésser sentimentals ni desviar la mort.

En despoblat torneu a experimentar la impressió solemne de la planúria nedant en claredats indecises. El silenci de la nit és pertorbat pel lladruc d’un gos. Dret a la punta d’un pal telegràfic, us saluda un mussol a qui la lluna encomana optimisme. Un lleuger oreig fa harmònics els filferros. Traspasseu el terme que assenyala la mitja llegua. Es decanta amb decrèpita avidesa vers la vinya propera, dalt del marge. Les aigües de la cuneta l’han anat socavant a força d’anys i pluges. Més enllà trobeu un pont. La lluna l’agafa de biaix, i en la torrentera l’ombra de l’arc s’esmussa i deforma en la pedruscalla. El retruny de les vostres petjades en la volta sonora del pont, fa callar les impertinents granotes.

I aquests insignificants episodis del camí us decoren la nit, que transcorre breu i amical. L’alba apunta. Al lluny sonen unes campanes, i un corb passa, passa taujanament recelós.

La lluna pal·lideja afinada i verdosa, amb una opaca lluïssor de vidre esmerilat, encastada a l’horitzó violeta.

I en arribar a casa vostra, la barreu ingratament a fora.

La torradora

Allà a la platja de la Barceloneta, darrera el “Nuevo Vulcano”, en el clos que pertany al benemèrit “Club de Natació”, hi ha un petit mur en rampa que, temps a venir, pot arribar a ésser un monument nacional.

Dels infinits serveis que puguin fer els murs, vosaltres, com jo mateix, n’esteu assabentats i no caldrà pas que perdi el temps a anomenar-los. Però cap altre mur de la terra –i n’hi han de murs a la terra– acompleix una missió tan santa, tan noble i humanitària.

Recordem murs heroics i llegendaris les pedres dels quals han estat escampades sense mirament, i la sang patriòtica que els cobria rentada per la calç de l’emblanquinador urbà; i per si un jorn la ingratitud dels homes arribés a cometre una semblant profanació amb el nostre mur, vull deixar ben assentat, almenys, el seu prestigi i el reconeixement que li deuen la generació actual, la pàtria i l’esdevenidor.

Si els murs tinguessin opció a la creu de Beneficència, aquest de què us parlo seria indubtablement condecorat per mica de justícia que imperés en el repartiment oficial de títols i insígnies honorífiques.

El mur, en si, és poca cosa: un mur llis de pedra picada de Montjuich, mur banal, “d’obra pública”, que de moment us semblaria escadusser sense una servitud ben definida; un mur, en fi, d’aqueixos que situats en un lloc de trànsit, a hores d’ara, el guix, la mangra, el quitrà i la carbonissa haurien empastifat amb expressives manifestacions subversives: “Abago la tirania, Biva el soviet; mueran los burgueses, arriba Lenin, Vestia bruta”, etc., etc..

El nostre mur, però, enfronta amb la serenor i puresa mediterrànies; i més enllà, cap al sud, el rocam de l’escullera barra el pas a les gents; de manera que només l’obstinació i gosadia poden situar-vos en camí de descobrir-lo i d’admirar la seva benefactora influència. El mur es dirigeix perpendicularment al rocam susdit, formant amb ell una mena de cala arreceradeta on bat el sol matinal de ple a ple. Sense aquesta situació topogràfica jo m’hauria guardat, com d’escaldar-me, de batejar aquell indret amb el nom de “torradora”. Demés el mur s’encorba lleugerament, ço que produeix una concentració dels raigs calorífers, reflectint xafogor així que el sol l’amara. És com un petit sector de mirall ustori d’aquells que encenen l’esca a cinc metres de l’espelma situada en els focus del seu bessó. En descàrrec de la meva consciència haig de confessar que aqueix experiment de física mai que és mai no reeixí en la nostra aula de batxillerat; però jo haig de fiar-me poc o molt de la paraula del catedràtic, i atribuir el fracàs a la meva mala estrugància personal.

Tornem al mur. Dèiem que cal un poc de gosadia tafanera per atansar-s’hi. Això és ben cert, car la platja en aquell lloc no ofereix atractiu. Encara, ans d’arribar-hi, us angunia un lleu pressentiment indefinible, com si anéssiu a endinsar-vos, indiscrets, en terra vedada. Experimenteu cert temor d’obirar intimitats a la faisó de quan, en casa d’altri, us erreu de porta.

De tal manera us sobta un espectacle rar, incongruent. Terra enllà, ajaguts al peu de l’escaire del mur, hi ha una colla d’homes despullats, tan despullats que amb prou feines unes llenques de “maillot” floten ça i lla damunt d’ells, vetllant, a l’atzar, per llur decòrum.

Uns es toquen als altres, i llur immobilitat us horripila el mateix que un munt de víctimes, deixies d’un naufragi, d’un afusellament, d’una degollina o d’altra hecatombe formidable.

És la carn sola, la carn inaprofitable, comptada, classificada, revisurada i afilerada tal com sol deixar-se en els camps de batalla després d’haver-ne passat el pillatge, o els requisidors macàbrics de vestuaris, sabates i armament.

Sentiu l’urc aflictiu d’ésser vosaltres els descobridors d’aquell dipòsit de cossos a punt de soterrar i, misericordiosament, us disposeu a donar la nova, a esbombar el succés per la ciutat distreta.

Llavors, però, en mirar-los amb més atenció, veieu que la immobilitat basardosa que de primer antuvi havíeu cregut absoluta, no ho és del tot. De tant en tant un braç s’aixeca, una cama s’arronça un pit es bomba, un torç es regira posant abaix el que anava a dalt, i tot això encara us fa més pena. Penseu en les presses dels sanitaris, dels botxins i dels metges; en l’insuperable horror dels que es revifen en ple abandó, al caire de la fossa col·lectiva, en el llòbrec vaitot dels “spoliariums”.

Ajuda a la tràgica suggestió l’aspecte del paisatge. Al fons parets encrostades, velles parets negroses com tàpies de caserna; el mateix mur, que sembla de fortalesa militar, sustentant les barraques quadrangulars dels socis del “Club”, lliscades amb ciment, grises i afilerades, talment cofurnes de sentinella; la punta del rocater de l’escullera avançant-se d’un aire feréstec, amb la desolada nuesa d’un illot transformat en presidi marítim, i, demés, la torratxa del guaita, amb una llata al cim, l’horitzontalitat de la qual i la soga que en penja, li donen honors solemnials de forca.

I l’onatge del mar arriba quasi a llepar els peus d’aquella gent estenallada, i el poc sorral que hi ha és un sorral furgat i brut, d’enderroc, on la ressaga acumula resquícies de tota mena: palets, brosta, maons i cagaferro.

Cal posar-se sobre si, i pensar que us trobeu a la dolça Barcelona, lluny del turc i de tota matança de cristians, lluny també de la Rússia alliberada i de Mèxic subversiu; i pensant això i veient com en el terraplè del “Vulcano”, a un pas dels suposats insepults, hi ha atletes plens de vida que treballen llur musculatura amb pesos i currioles, guimben i juguen a pilota, us arribeu a tranquilitzar.

Comenceu a contemplar l’estesa de carn sense calfreds, serenament.

Llavors noteu que la carn és blanca, carn de cargol, però no exangüe, que palpita, vibra i s’estremeix amb certa voluptuositat de sargantana. Aquells moviments discordes i penosos que suara us semblaven d’agonia, són de llangor suau, de delícia, i mandra helioteràpica. Per un instant encara us sorprèn la serietat, la devoció, el mutisme adust, la fermesa heroica en romandre de cara al cel o de boca terrosa, de tots aquells subjectes.

Us trobeu en front d’uns quants fills predilectes de Siddharta Gautama? Estareu presenciant un ritus oriental misteriós i corprenedor? Haureu ensopegat amb un niu de budistes cercadors de la perfecció nirvànica?, és a dir, amb un dipòsit de solitaris conduïts allà per la guàrdia urbana a fi de sostreure’ls a la curiositat popular, a les impertinències dels mal inquiets i de la mainada irreverent?

I ben cert, ells no es miren, no es parlen, no es preocupen dels companys. Si obren els ulls és per lliurar-se a una contemplació hipnotitzant d’ells mateixos. S’inspeccionen els saxons del ventre, els pèls de les cames, els dits del peu… cercant Déu sap quins indicis o quins senyals o quins averanys. A desgrat de tot, es nota clarament que llur preocupació és torrar-se; torrar-se del davant i del darrera. I és per això que giravolten, giravolten damunt del llit de sorra com els pollastres a l’ast.

És ara i no pas abans, que esteu camí de la veritat, i ja en camí de la veritat, us resulten senzillíssimes totes les induccions. Així noteu el contrast que ofereixen els estenallats amb els que gamben, salten i tiren pedres. Els darrers són estatuaris, gràcils i membruts com gladiadors; la pell de llurs cossos és daurada, té una matisació d’argila recuita, i Déu ens lliuri d’una topada massa seriosa amb ells. Si s’encadarnen o s’enfebren és ben bé que la matèria és fràgil i la vida transitòria.

Els altres, en canvi, són inharmònics i pàl·lids, tenen la musculatura tova i la pell tendra de la gent sedentària i ombradissa. Són –diguem-ho clar– neòfits de l’assaonament mediterrani, són novells de l’entitat deportista, aspirants a la brunesa i a la fortitud distingida.

És possible que alguns vagin allà a sofregir el morb hipotètic o real. Per la beatífica actitud adoptada es revela el desig temerari d’ofrenar les entranyes a l’acció resolutiva dels raigs espectrals. Si poguessin descordar-se l’estèrnum o les tavelles de la panxa com els botons de la samarreta, ho farien ben amatents. En lloc de pendre’s la recepta prescrita la viuen, matant el temps i la xacra.

I és pensant en això que el mur que els arredossa esdevé realment un mur d’utilitat pública. Té quelcom de sanatori i d’aparell desinfectant. Ve a ésser un substitutiu de l’oli de fetge de bacallà i de tota mena d’emulsions nauseabundes. Refà la sang, restaura els nervis, obre la gana, evita l’esgotament, prevé la neurastènia, conforta les cèl·lules, engreixa i dóna virior. Ell eternitza l’estiu en aquell recó de món. Irradia vida recollint les emanacions del mar, de les aigües i dels peixos substanciosos; l’aire pur de les llunyanies, l’alegria de l’horitzó i de les veles blanques, la remor de les ones, l’enervador encís de les bonances…

Fa de mare, de dida, de metge… Abriga, alimenta, bressa, canta la son, us sala i us rosteix.

En la concavitat del mur hi entreu fets un munt de gelatina, i sortiu roures.

El mur és humil, com jo mateix, i això em fa témer que, a desgrat dels meus esforços, topi amb l’oblit, amb l’egoisme i amb la indiferència.

La nena de l’acordionista

A l’hivern, així que s’encenen els llums, tot Barcelona es converteix en una immensa caixa harmònica. –Harmònica? És un dir.– Les colles de ceguets músics estan tan pròximes les unes de les altres, que sovint les notes planyívoles d’un violí que se les heu amb el “Miserere del Trobador” s’ajunten amb les estridències d’un clarinet que interpreta el famós “Hi ha cap pell de conill?…” obra de la inspiració nacional.

Entremig hi ha un piano que improvisa marxes bèl·liques. Benaventurats els sords! De totes maneres molt serà que no us deixeu entendrir davant la insistència dels platets de llauna que us intercepten el pas.

Per això jo amo amb preferència els músics solitaris, que més tard, quan la riada de transeünts minva, s’instal·len amb la seva banqueta al caire de la vorera i sonen discretament melodies llànguides, com si expliquessin la seva tristor entre gent escollida –i no hi ha pas dubte que els que sopen tard, si ja no ho són, estan en camí d’ésser-ho–.

Els tals músics solen portar un mendicaire vergonyant. Gairebé sempre és un individu de la família: la muller o una filla de pocs anys.

Entre els d’aquesta mena mereix esmentar-se, en particular, un acordionista. Té un ull buidat i l’altre li blanqueja mirant el cel, el mateix que si seguís encara, amb desesper, l’última resquícia de claror perduda gradualment en aquella catàstrofe de l’organisme. Un color trist i una barba fina, amb petits rulls evangèlics, donen a la seva figura un aire interessant de pelegrí o de místic.

En canvi, la seva música és banal. Manxa l’acordió amb la mateixa indiferència que un aprenent engalvanit manxaria la fornal d’una ferreria. Probablement endevina que el tal estre no traduïria mai el que les ànimes sensibles deuen sentir en la misèria i en les tenebres. Li dóna valsos, havaneres, tangos i cançons de cabaret, el que una acordió banal mereix en definitiva. Però el músic és lluny, també és lluny la seva petita filla, tan lluny que ni es recorda de captar. Són dos que somnien en ple carrer, en plena tasca de mendicants, en plena indiferència dels que passen.

El guany del ceguet deu ésser dels més migrats. Ell no para pas de tocar, no reposa; perfidiós, mou el teclat, oprimeix aquell tavellam de l’orgue democràtic i enjega un seguit de sons nasals, tremoladissos, llastimers i persecutoris. Però en tant que el pare s’escarrassa a ésser impertinent, la filla deixa tothom en pau. Uns cops juga i altres balla. I aquest jugar i aquest ballar us pertorben com una de les infinites llàstimes urbanes. No us plau perquè significa la recapta nul·la per al trist orfeonista, i no us enutja perquè és impossible que l’expressió del delit i de la joia d’un infant despertin la vostra severitat.

El pobre orb desconeix el terrible i entendridor motiu que fa tan poc productives les seves sonates. Si pogués veure els gràcils gestos de la seva filla dansarina, trobaria un consol a l’estranya fatalitat que el persegueix: no interrompria pas la seva música fins que la fam i el cansament el deixessin baldat.

La nena té un aire principesc i és gentil en la seva inconsciència, que apar nascuda ben lluny de la misèria i la tristor. Sembla talment que el bon Déu li hagi fet la gràcia de donar-li un pare orb, l’única missió del qual és divertir-la amb el ritme del seu acordió. I en trobant-se davant d’una vitrina, ella executa les danses més vistoses, s’emmiralla, assaja flexibilitats, somriu, adobta postures d’insòlita coqueteria, sempre a compàs de la música paternal i en un pressentiment astorador de plasticitats eròtiques.

Després, lassa o mal avinguda amb la tonada del músic, s’asseu terra enllà. Nua el mocador i en fa una nina, la bressa, l’adorm, la canta, l’afalaga, li parla i la petoneja. És una altra interpretació musical aquell nou entreteniment de la criatura. El seu parlar dolç, de mareta gelosa, resulta una delicada melopea.

No sent passar el temps, no sent passar els transeünts; oblida el trist platet de llauna a la butxaqueta del seu davantal i les interminables hores de carrer li semblen curtes.

El pare no es cansa de fer anar els braços, de torturar les llengüetes de l’instrument ingrat, imaginant-se-la maldant amb la indiferència pública; acaba el repertori i el comença de bell nou, el fred li enrampa els peus i les cames, la humitat de la nit li perleja a la barba, però, aguanta; aguanta a fi d’obtenir el jornal, el pa de la dansarina que no el sap afanyar.

Heu’s aquí un home que deu estimar amb excés la seva filleta. Ella ignora encara el què pugui ésser el dolorós aprenentatge dels mendicants; no ha estat sotmesa a la infame pedagogia que transforma els nins en animalets de guany, hipòcrites i torturadors. Torna a casa contenta, encantada de la vida, estirant la mà del seu pare consirós per la miserable recapta.

El dia pròxim no serà pas millor per al músic ni pitjor per a la dansarina.

I els vianants passaran, agraïts al modest acordió que no sorolla massa i a la distreta nena que no els molesta. I els més compassius tindran per a ella un esguard punyent i si gosessin reptar-la, la reptarien.

Fet i fet guardaran els cinc centimets de l’almoina usual, per a una altra ocasió més compromesa.

Una signatura suggestiva

Els homes susceptibles de patir d’avorriment no seran mai ni grans filòsofs ni grans observadors. Hi ha uns moments i unes circumstàncies més fatals que altres per avorrir-se. Quan viatgeu, per exemple, des que preneu seient vora la finestra del vagó fins que xiula la màquina i el tren roda, són minuts de prova durant els quals si no teniu la voluntat ben trempada i l’esperit molt superior, caureu en la vulgaritat d’enlleir-vos, despacientar-vos, de badallar o de llegir el diari. Realment, si el viatge s’escau en diumenge o en diada extraordinària caldrà anticipar-vos molt per trobar un lloc del vostre gust on poder respirar el ventijol dels camps i contemplar el paisatge.

Us cal passar una bella estona sota el paorós tinglado, en front dels cartells anunciadors d’aparells ortopèdics que no necessiteu –sigui dit en bona hora– oint agudeses als joves excursionistes que criden l’embriagament selvàtic amb anticipació, i els reposats comentaris dels senyors de botiga o magatzems, de fàbrica o de despatx que es lamenten amargament de l’estat social i de la baixa dels canvis. La llum és negrosa, tràgica, el camp visual estret, repercuteixen xocs enormes, estridències agudíssimes, hi ha carbonija en cel i terra, i us trontolla el pujar i baixar dels viatgers astorats que no troben lloc, i traspassen subalterns ferroviaris lents i tristos com ànimes damnades.

I bé, jo tinc la immodèstia de confessar que en aquestes ocasions la facultat d’anàlisi esdevé en mi prodigiosa. És quan les meves deduccions resulten astorades, els meus dictàmens infal·libles. És quan la cosa més insignificant m’interessa i la prenc pel meu compte, i arribo a extreure tot el que hi ha i el que no hi ha.

Val la pena de citar-vos un cas. Un matí, en un espaiós vagó de la via del litoral, en el vidre d’una finestreta, gravada amb la punta diamantina d’un anell, vaig descobrir una signatura: “Felipet Mauri”.

Hi havia en això quelcom més que una demostració incivil del “Felipet”? Podia ésser el ratllat del vidre motiu de cogitacions profundes per la majoria dels homes? Se’n podia deduir tot un caràcter, representar-se imaginàriament l’autor de l’obra cal·ligràfica, i endevinar-lo entre els milions de catalans que viatgen en tercera pels trens de marina?

Cal tenir paciència.

Abans que res En Felipet Mauri posseïa una joia amb un diamant. Ningú no escriu el seu nom amb l’anell d’un altre. En Felipet Mauri era concurrent dels prostíbuls, on s’adquiria l’habitud de malmenar els miralls amb inscripcions recordatòries. En Felipet, doncs, com ja ho expressava l’“et” de la terminació, era jove, un adolescent “corrido”. Era demés catalanista, car altrament hauria escrit “Felipe”. En Felipet comença a dibuixar-se. Els primers trets eren la mateixa evidència. Ens trobàvem enfront d’un minyó de 18 a 20 anys, petit i viu de geni, un poc presumit i sensual, afiliat a qualsevol associació de les moltes que flamegen bandera catalana els dies assenyalats en carrer estret o en un entresol dels suburbis. Llegiria el “Papitu” i tindria el cabell ros i enrinxolat.

És molt probable que anés a festa major el jorn que posà la seva signatura en el vidre. Els sarauistes senten especials impulsions en deixar un rastre de les glòries llurs, sigui al water de les estacions i cafès, sigui a la fusta d’una porta, a l’arbre d’un passeig o altre objecte que els vingui a mà.

El bitllet que En Mauri duia a la butxaca seria de preu reduït. Descendiria a Masnou, Arenys o Calella, tirant llarg. Podríem quasi afirmar que cantaria la “Canción del Olvido” pel camí: “Marianela, Marianela, con tu dulce cantinela… pobre Marianela…”, i encara, que anava proveït de certs aparells rudimentaris de seguretat, absolutament inútils fora de la capital. Tals podrien ésser, entre altres menys rudimentaris, un “pito” d’alarma, i una pistola moderna. El cas és malfiar-se de les dones fàcils i dels homes gelosos.

En Felipet Mauri ja quedava bastant bé en la meva pintura suggerida, però calia donar-li alguns retocs definitius.

Una cosa m’encaparrava. A quin dels matisos polítics del catalanisme pertanyia En Felipet? Seria esquerrà o seria de la Lliga? Era un poc difícil trobar indicis d’això en una signatura executada en condicions impròpies i amb uns procediments salvatges sobre un material de gran duresa. El grafòleg més assabentat no hauria pas sabut per on girar-s’hi.

No gens menys la tendència als diminutius és pròpia dels esperits febles, quelcom atuïts; un que s’anomena a si mateix Felipet no està dotat d’una gran aspiració revolucionària, ni tampoc d’energies subversives. Les actuacions suaus, la transigència, el no m’hi capfico, i la sang freda, en lluites patriòtiques, devien ésser el seu fort. No acabava de veure’l, però, ben bé de la dreta. La dreta és seriosa i circumspecta, té disciplina i molts professors d’ètica ciutadana, i En Felipet –allí estava la mostra– havia comès una arbitrarietat de mal gust, s’havia fet indigne de posseir un diamant. Què seria En Felipet? Jo vaig classificar-lo així: un influenciat, un dependent d’amo regionalista, sense idees pròpies. Era possible que cantés els Segadors amb fil de veu insuficient per a fer-se perseguir en diades de repressió. També era possible que es posés barretina si la cosa s’ho valia, però jo estava perfectament segur de les seves aficions al “cante jondo”, als braus i als guitarristes.

En Felipet Mauri anava adquirint més personalitat a mesura que enfondia el meu estudi. D’una deducció en venia una altra. M’hauria jugat una fortuna que En Felipet Mauri, demés de festejar una modisteta, feia excursions al castell de Montsoriu –estació de Breda– amb embenadures a les cames, motxilla de lona, samarreta i gorra d’alpinista, i que, de retorn, dedicava ganyotes als pagesos i a les dones del guardabarreres.

El veia tan detallat, finalment, que de mitja hora lluny, en trobar-lo, l’hauria conegut. Era d’aquells que s’arranen les ungles a mossegades, que fumen amb boquilla llarga com un tirabesses, que espolsen les sabates amb el mocador del nas, que tenen una tia monja i perden al set-i-mig. Demés, era aficionat a les robes d’hivern peludes i als fox-terriers. A l’istiu anava sense armilla, amb una faixa de seda negra per cinturó i es ficava els dits als elàstics en dir una galanteria. Fins us descriuria la seva indumentària interior: samarreta de xarxa des del 14 de juliol al 2 de setembre; d’aquí en enllà, de cotó, grisa; mitjons llampants i camisa amb mostres: circumferències o carrats entrellaçant-se.

Aquest istiu trobaré, si plau a Déu, En Felipet Mauri entre Blanes i Badalona. Anirà amb uns companys escotorits i cridaners. Baixarà allí on s’escaigui el primer envelat de la ruta. Em dirà “Feliç viatge” en deixar el seient, li caurà el barret de palla en saltar del vagó, li penjarà una veta entre els pantalons caqui i les sabates grogues, envestirà un pescador exclamant “que no teniu ulls, bon home”, es gratarà l’esquena i estrompesarà la tanca amb gentilesa.

Diari d’un fumador

Dia 22 de novembre. No cal pensar ja a fornir-me de paquetilles de vint-i-cinc. Compro paquets de picadura de setanta. Perdo deu cèntims diaris. Lloat sigui Déu!… De pitjors no en vinguin!

Dia 26. També s’han esgotat els paquets de setanta. Compro paquets de 125 grams de dues pessetes amb vuitanta. Surto a raó de 56 cèntims diaris! És horrible la passivitat amb què acceptem l’augment del nostre pressupost de fumadors. Si un hom tingués la força de voluntat necessària… Nivellant la dosi nivellaríem la despesa. Posem el ralet quotidià com a taxa. Ara cal dividir, em sembla, 2’80 pessetes per 0’25 i trobarem els dies de durada del paquet. Després, per saber els grams que hauríem de fumar diàriament s’imposa una altra divisió: la dels grams de picadura que conté el paquet pel resultat obtingut a la divisió primera. Jo perdo el cap. Senyor, qui és prou fort per subjectar el desig a límits matemàtics! On trobarem unes balances de tanta precisió per a repartir les dosis equitativament!

Jo defalleixo!

Dia 30. Recorrent set estancs, només he pogut heure dos paquets de cigarrets de 60 cèntims. I bé, com jo fumo en pipa els he desfet i els he pesat. Fan 40 grams cada un. Si aconsegueixo que em durin quatre dies gastaré 30 cèntims diaris. És una cosa raonable. Enteniment, enteniment!

Dia 2 de desembre. M’ho temia! M’he excedit. Servo tabac per a emplenar dos cops la pipa sense apretar-l’hi gaire. Em sobta una tremebunda inquietud. Em llenço al carrer desficiosament. Pressento la catàstrofe. Entro a un estanc i al primer cop d’ull endevino la inevitable desolació. Només tenen cigarrets de 85 cèntims i de pesseta el paquet. M’ofereixen també picadura de l’Havana de 4 pessetes i mitja. He escoltat això escandalitzat. Mai! Seria un miserable, un mal pare de família, un perfecte imbecil si jo m’ajupís, portat pel vici, a dispendis de tal categoria.

Compro goma de mastegar.

Dia 3. Mastego, mastego… Un amic generós em convida i jo experimento una mena d’entendriment quasi místic. Només furgant el meu passat trobo una altra situació comparable. Haig de remuntar-me a la meva infantesa, al panet i a la truita que, furtivament, la meva santa mare va fer arribar a les meves mans, en la cambra fosca del col·legi, un jorn en què m’havien fet quedar sense dinar.

A les quatre de la tarda la vida se m’ha fet insuportable.

En havent sopat la desesperació em condueix de bell nou a l’estanc.

Dia 4. Ja està fet! No he estat jo. Una força estranya m’empenyia. He allargat el duro amb els ulls clucs, tremolant, maleint-me. Els dos rals de canvi no han pas caigut a la butxaca sinó dins la meva consciència. El paquet adquirit és un bell paquet. Per sobre té magnificències de capsa de caramels, per dintre va folrat d’un paper de plata ple d’estrelles; el tabac és aromàtic, negre, sense caluix. L’obro a soles, amb totes les precaucions del cas, per no ésser sorprès per cap de la família. Ni els que cometen un crim! Cada pipada serà un remordiment!

Dia 8. S’acaba. Procuro companejar-lo amb “Chewing Gum”; de nou a una fumo (el que estalviaria mastegant ho perdria de feina), a la tarda, després de dinar, omplo la pipa, i ja fins havent sopat no la torno a omplir. Però haig de vagar pels carrers amb la mitja pastilleta de “doblementa” a la boca.

Dia 18. Cues horribles, cues de mig quilòmetre, cues que es retorcen, cues negres compostes d’obrers, de bastaixos, de senyors tronats, de dones grasses, de nenes magres, de trinxeraires llestos, de gent en fi que suporten dues hores a peu dret per heure un miserable paquet de vint cigarretes que en diuen “superiors”. És una abominació! És massa cua per a la meva paciència! Deixo que passin… que s’esvaeixin. Sols han deixat paquets de pesseta; catorze cigarretes embolicades amb paper de suro amb “hebra” com palla de civada. Però en compro un d’aquests paquets, en compro, dos, tres… El vertigen, la bogeria… Sóc un perfecte estúpid!

Dia 25. Nadal! Un Nadal sense tabac! Fa dos dies que fumo camamilla i fulles d’eucaliptus. Fumo això en despoblat, car l’aroma d’aqueixos vegetals té la gràcia de desvetllar la indignació dels que l’ensumen. Rebo mirades d’odi. Com un llebrós fujo de la gent. Una confessió haig de fer: abans de migdia, d’amagatotis m’he introduït… en una paraula: trinxo un “murias” de pesseta i vint i omplo la pipa després del cafè. Senyor Pare, perdoneu-me! Em retorno de mort a vida! Encara en tindré pel dinar de Sant Esteve i de Cap d’any.

Dia 2 de gener de 1920. La qüestió seria treballar. El meu cervell avesat a la nicotina dies ha que no funciona. Idees superficials, d’una banalitat espantosa ragen sota la meva ploma. I jo no puc pas viure de l’aire del cel. Necessito el verí, el necessito costi el que costi… El cor em bat. Oh! quina pensada! Tinc una grossa pipa de turc i una altra formidable pipa de teutó. Recordo que temps enrera vaig provar-les. En aquells dipòsits incommensurables bé hi deixaria el meu cansament una resquícia de tabac sense consumir. Molt seria!…

Rasco amb el trempaplomes i jo no sé pas si és carrall o cendra, però tira… tira… el regust és verament corsecador, però és regust… regust… Inefable!

Dia 4. La cullo?… no la cullo?… És magnífica! D’algun milionari fart! Malviatge els respectes humans! Pel demés, d’allò que en passa el foc…

Dia 5. Treballo, treballo! Ningú no arribaria a imaginar-se el que es pot obtenir d’un caliquenyo ben manejat.

Primerament vaig encendre’l a l’acte, davant del donador, per delicadesa. En apagar-se’m, me’l vaig ficar a la butxaca. Així que les ganes de fumar m’agullonaven massa, el tornava a calar. Per sort era dels repatanis. Diguem que jo regulava sàviament les pipades rellotge en mà, una cada minut. En tornar a apagar-se, el tornava a desar. La meva dèria consistia a servar-ne poc o molt pel matí següent, hora dels parts mentals laboriosos. I això ho he aconseguit. Em resta la burilla i la deposito al cendrer amb gran reverència.

Dia 6. Encara la burilla “dóna de si”. Vaig mullant-la a fi que s’apagui ben sovint. Jo hagués fet aqueix descobriment quinze dies abans! Quan ja s’esmuny dels dits la trinxo i la introdueixo a la pipa. Repetelleja com un ble apagat amb escopina. És cara de cerilles i jo dec ésser un brut. Experimento una immensa llàstima per la humanitat. En fi, la diada dels Reis no ha estat pas del tot feixuga.

Dia 12. Si algú em preguntés de la manera com he viscut aqueixos dies jo no sabria pas què dir-li. Acabo de sofrir més desenganys dels que bonament es poden suportar. L’amistat! Quina paraula més negativa!

Prou exhibeixo la meva pipa venerable (la que ha donat jorns de glòria a Catalunya) així que arriba un company que butxaqueja; prou la faig brandar, mostrant-la buida i famolenca, com un pobre la seva mà desclosa, prou tiro indirectes, prou adulo, prou m’humilio… Ah! Chewing Gum! (talment sembla un renec). Arreu, arreu endevino un “Déu vos ampari”, hipòcrita, odiós… Tot mentida!

Dia 17. He resseguit deu pobles del Vallès i cinc de la costa. Deu pessetes en un viatge inútil! Cultivar un estanquer, ensibornar una estanquereta… Els consells sempre arriben tard. Les barres ens fan mal.

Dia 18. Tinc un cadarn gripós. És l’única cosa oportuna que m’ha sobrevingut des que existeixo. No enyoro res.

Dia 19. Em notifiquen que torna a haver-hi cues als estancs, cues com mai s’havien vist i això que se n’han vistes de grosses. Cues! Heu’s aquí una nova que no m’escalfa ni em refreda. Un esternut… mitja dotzena d’esternuts i m’acotxo cap i tot.