El sopar de compare Llop

El sopar de compare Llop

C

ompare Llop s'estava agegut dintre'l cau y comare Lloba li demanava menjar per la família.

— Marit, el meu marit: els petits tenen gana y jo no tinch rès que'ls la pugui fer passar... No hí hà un pà a la post ni una llonza al rebost.
— Tinch mandra — responia compare Llop sense moures més que pera badallar.
Y comare Lloba tota se n'enfadava de la resposta del seu marit. Y els petits lloparrons n'estaven tots tristos. Per això varen acabar fent el patarrell y trencant el cor de compare Llop que, aixecantse de sobte, va agafar un sarró y va sortir mandrosament del cau.
Al defora feya negra nit y compare Llop, aturantse un moment, va dir:
— ¿Ahont aniràs, cabàs?
— De dret al nas— va cridar desde dintre comare Lloba, que l'havia sentit.
Y aixís va ferho compare Llop, anantsen per munt enllà, cercant minestra pera la família.
Camina que caminaràs, pel camí trobava cuques, orugues y altres animalons que anava ficant al sarró. Per últim arriba a un camp.
— ¡Calla! ¿No es blat això...? ¡Si que ho es! ¿Qui sab si'n cullís?
Y, tal dit, tal fet: sense pensarshi gens ni

Després va rependre la caminada fins que va trobar un bosch

mica, va agafar unes quantes espigues y va ficarles al sarró, tot dient:
— Del blat ne faré farina, de la farina'n faré pà y del pà sopetes pel lloparret més petit.
Després va rependre la caminada fins que va trobar un bosch. Ell que s'entafura en una verdissa, troba un pardal adormit y ¡apa! cap al sarró falten pardals. Y tot ficantlo al sarró, pensava:
— Si del blat ne faig farina y de la farina pà y del pà sopes pel menut, el pardal podré rostirlo y ferne un requisidet pel mitjà... Y vetaquí que ja tinch aliment per dos de la família.
Y, encoratjat per l'èxit, va seguir la seva ruta fins que, arribant prop d'una casa de pagès, va sentir brugit a la pallissa. ¿Què serà, què no serà? compare Llop s'hi acosta ab gran compte y veu venir cap a n'ell un campanyol, que es una mena d'animal molt semblant a les rates:
— Ja tinch sopar pel gran — va dirse.
Y clava urpada al campanyol y al sarró s'ha dit.
Y veuselaquí per munt enllà altre cop, fins que va trobarse dintre una gran selva... Era una selva molt espessa y fosca, en la que, segons se deya per la comarca, solien reunirse molts cops les bruixes pera pactar les malifetes que havien de fer a les persones.
Compare Llop, que era molt beneyt, hi creya una mica en bruixes. Per això, al adonarse de que justament havia entrat a la selva de les bruixes, va tenir com un surt d'espant... «¡Ay, ay! si les bruixes surten ¡pobre de mi y de la família...!»
¡Vès si n'era de ruch compare Llop! ¡Com si tothom no ho sabés que de bruixes no n'hi hà!
Afortunadament per ell, compare Llop tenia bons ullals y se'n refiava pera defensarse de qualsevol escomesa. Y veusaquí que, refiantsen, va armarse de valor y va seguir la seva ruta, a la cassa d'aliment pera la família.
En aquestes, sent un crit extrany vingut de la soca d'un arbre.
— ¡Ay, ay, ay...! Estich perdut... Això son les bruixes... Perquè d'arbres que enraonin, només se'n troben per art de bruixeria.
Y ja'm teniu a compare Llop tremolant de cames y ab més por que tothom. Si hagués gosat, jo estich que hauria fugit fins a ferse tocar els talons... a la esquena. Però no va ferho, perquè va dirse: «Això de fugir, es deshonorant per un llop que s'estimi. Lo que cal es fer el cor fort.»
Y obrint la boca y reganyant les dents y fentse espurnejar els ulls, va acostarse al arbre.
¿Quí hi hà aquí?
L'arbre no va respondre.
— ¿Quí hi hà aquí, vatúa la cua peluda de la mare de les guinèus?— va repetir tot encoratjat al notar que ningú responia.
De sobte va llensar una forta rialla, burlantse de si mateix y de la seva por. Era que, en un forat de la soca del arbre, havia vist tota amagada una xibeca, que no gosava moures de por d'ell.
— ¿Eres tu que cridaves?— va preguntar compare Llop.
— Jo mateixa, senyor— va respondre la xibeca ab vèu humil.
A lo que va afegir compare Llop, reganyant els ullals:
— Donchs, per la paga d'haverme espantat ¡al sarró!
Y, considerant que ja tenia menjar per tota la família, compare Llop va rependre'l camí del cau, hont l'esperaven comare Lloba y els menuts lloparrons.
Arriba a la porta del cau y truca.
— ¡Pam, pam!
— ¿Quí hi hà?

De sobte va llensar una forta rialla, burlantse de si mateix y de la seva por.

— Jo, que porto menjar.
— Donchs, entra.
Y comare Lloba obra la porta y compare Llop se fica al cau, deixant anar el sarró a terra y dient:
— Porto minestra per tots... Porto blat, porto un pardal, porto un campanyol, porto una xibeca y porto cuchs y orugues. Del blat ne farem farina, de la farina pà, del pà sopes pel petit; del pardal ne farem un requisidet pel mitjà; el campanyol el donarem al hereu; la xibeca'ns la partirem tu y jo, y els cuchs y les orugues ens serviran per obrirnos la gana a tots.
— Obrim, obrim el sarró— va exclamar comare Lloba tota contenta.
Ells que ho fan y ¡si, si! ¡Deu te'n darà! Compare Llop y comare Lloba y els lloparrons petits varen tenir un espant de mil dimonis. ¡Ave Maria Puríssima! Perquè ¿sabèu què varen trobarhi al sarró, en lloch de lo que havia dit compare Llop? Varen trobarhi només un animalàs extrany tot inflat com una bomba y cobert de ploma estarrufada. Fixantshi be se li veyen uns uilots extranys y un bech tot amagat entre els ullots, però rès més. Al sarró no hi havia rastre d'altra cosa.
De parats que varen trobarse tots els de la família, varen sentir que les sanchs se'ls glassaven.
Y compare Llop, recordant que havia estat a la selva de les bruixes, va creure que allò era art de bruixeria y quan aquell animalàs extrany, fent un gran esfors, va dirigirse cap a la boca del cau, ni compare Llop ni comare Lloba ni'ls petits lloparrons varen gosar dirli rès.
Y aquella nit varen haver la de passar sense sopar, mentres compare Llop exclamava:
— L'ase'm flich si m'hi arrisco may més a la selva de les bruixes de nit. D'ara endavant, per guanyar el menjar de la familia, m'espavilaré a les hores de claror, perquè de nit, tot se fa a les palpentes y malament.
Y tenia rahó compare Llop: les coses que's poden fer de dies, no cal esperar ferles de nit.

Quan aquell animalàs extrany, fent un gran esfors, va dirigirse cap a la boca del cau...

Y veusaquí una bona llissó, digna de ser aprofitada. Però encara n'enclou d'altres de lissons la rondalla que us acabo de contar. Y pera que poguèu aprofitaries, vos explicaré lo que havia passat dintre'l sarró, mentres compare Llop anava a la cassera.
Lo que havia passat era això: els cuchs y orugues s'havien menjat el blat; el pardal, com a bon amich dels agricultors, s'havia menjat els cuchs y les orugues, que tant mal fan als camps; el campanyol, que es una mala bèstia rosegaire, enemiga dels pagesos, s'havia menjat al pardal, y la xibeca, que no pot veure als animals rosegaires, desvastadors dels sembrats y hortes, s'havia menjat al campanyol.
De manera que aquell animalàs inflat com una bomba que tant havia espantat a compare Llop y a la seva família, no era altra cosa que la xibeca, tipa del àpat que havia fet menjantse el campanyol..
Y això vol dir que'ls pardals no s'han de perseguir, y les xibeques, per lletges que siguin, tampoch, perquè xibeques y pardals, com la majoria dels aucells, fan molt be a la agricultura.

Y vetaquí per aquesta vegada
la rondalla explicada.