El vas transparent/Dona penitent

Dona penitent

¿Com han pogut tos passos
arribar fins aquí?
Tu, impúdica joguina de tants braços,
que de l'amor venal fas ton botí,
¿què hi vens a fer vora d'Aquest que és signe
d'un altre amor més alt?
Quin nou antull et mena? Tu no ets digna
de passar aquest portal,
ni de tocar la fímbria de sa vesta,
ni de mirar-lo solament...—
I tu sents aquests mots en cada esguard que lluu,
estupefacte, al teu entorn; i resta
clavat ton peu, sense avançar ni un pas,
muda i confosa, sostenint un vas
de preciosa essència
i cercant, entre els hostes, la presència
de l'Únic a qui aspira ton cor las.

I Ell, que penetra el pensament
i el passat i el present
i el més recòndit de la nostra vida,
t'ha somrigut, dolcíssim, com dient:
—Per fi has vingut, oh, dona penedida!—

En tu ressona son parlar d'ahir:
—Jo sóc la veritat sense mudança;
pels cors extraviats sóc el camí;
pels cors malalts, la vida i l'esperança.—

Mes, quina lluita dintre teu s'entaula!
Quin titubeig entre l'antic costum
i el nou impuls que et ve d'aquesta Llum
i d'aquesta Paraula!

L'amor transfigurat que el cor t'emplena
empenyia tos peus vers el Senyor;
però el record del teu passat els frena
amb lligams de vergonya i de dolor.

Voldries ésser prop i lluny. Voldries
estrènyer-lo en ton pit tempestejat;
com l'Esposa del Càntic, prou diries:
—Vine, vine de pressa, Benamat,
i el meu neguit sufoca
amb besos de ta boca.—
I, ensems, voldries defugir aquests ulls
que, al fons de la teva ànima llegeixen
tota la iniquitat de què es cobreixen
els teus pretèrits dies,
dels quals ara voldries
arrencar tots els fulls.

I caus als peus del Mestre, agenollada;
i, sense dir paraula, panteixant,
obres el vas que portes i, a l'instant,
resta tota la cambra perfumada
de l'oli amb què els ungeixes (oh, sorpresa
dels ulls atònits, que no t'han compresa!)
Passa com un torrent l'efusió
d'aquests instants de joia i de dolor,
de plor desfet i d'innombrables besos,
sobre tes mans, en prova de perdó.

Quin impensat misteri, quin taumatúrgic vent
fa colltorçar la rosa del teu cos penitent?

I sents que diu Jesús: —Ets perdonada
pel molt que has estimat.
La infàmia del passat
el present l'ha esborrada.

Mes, no et basta el perdó: vols l'amor de l'Amat.

Per 'xò no et mous i restes prosternada
i, amb una revolada,
(astorats, els deixebles fan tèrbols pensaments)
deslligues l'abundosa cabellera
que un dia fou bandera
lliurada a tots els vents.

I amb ella eixugues aquests peus divins
que has seguit a través de tants camins.

Tu el vols captiu per sempre; i si no gosa
ton cast amor estrenyèr-lo en ton si
i dir-li, com l'Esposa:
—Ara que et tinc, oh, Amat, no et vull jaquir,
dels teus cabells les esbullades trenes
entrelliguen sos peus amb pietat
i són com suavíssimes cadenes
que no el deixen fugir del teu costat.
Car, tenint els seus peus, ja tens l'Amat.—

I Ell, que coneix tot el que hi ha de pur
en el teu gest de cérvola ferida
i tot el que seràs en el futur
per la fe que t'empelta nova vida,
deixa que els peus cedeixin, indulgents
als teus fervors i als teus defalliments
i et beneeix benignament, posant
la seva mà damunt la teva testa,
mentre així diu, al seu entorn mirant:
—Neta és de culpa des d'aquest instant;
no és del meu grat aquell qui la molesta.
Que ella ha vessat damunt mos peus el nard
i els ha arrosat de llàgrimes i besos
i ha fet un drap dels seus cabells estesos
per eixugar-los humilment encar,
perquè, en son agraït desprendiment,
lluny de tota pruïja temerària,
sap que una sola cosa és necessària
per posseir mon regne eternament.
És la caiguda qui, caient, s'ha alçat,
per sempre redimida,
i, al foc de l'Amor únic, ha cremat
tots els falsos amors d'aquesta vida.
I sàpiguen, aquells qui han de venir,
que aquesta dona, renascuda pura,
com preparant-lo per la sepultura,
amb mans devotes, el meu cos ungí...—

I així als presents i als venidors mostrares
—oh, tu de la Llei Nova esplèndid brot!—
que hi ha un Amor més poderós que tot
que les vides més fosques toma clares
i sap treure la flor del mateix llot.