El vas transparent/El refugi
El refugi
A Bartomeu Soler
Amic, tu que del món recorregueres
les més diverses rutes i l'Atlàntic
has travessat damunt les naus llisquívoles
que els continents uneixen; tu que l'Andes
has vist a vol d'ocell, ara sojornes,
confinat per la guerra, en l'obligada
rusticitat serena del teu poble.
Mentre enllà fa la guerra son carnatge
—qui pensaria en ella, si no fossin
els avions que ratllen, impassibles,
del cel immens la pàl·lida turquesa?—
tu restes inactiu i solitari,
assegut al portal de casa teva
—al portal que, magnífiques, decoren
quatre velles platanes i vigila
de dia i nit un ca fidel— i esguardes
l'aigua que llisca pels crestalls de l'horta.
Amb quina joia m'has obert els braços,
evocadors d'una amistat antiga,
quan m'has vist arribar! Sota l'ombratge
que travessava una discreta brisa,
hem platicat amablement de coses
grates al nostre cor. I així tu deies:
—Em plau, amic, de respirar aquests aires
que l'alè van copsar dels meus ancestres
abans que jo no fos; i, més encara,
em plau de reposar sota aquest sostre
i en aquest llit mateix on vàreig néixer.
Com Tíbul, jo no envejo de Messal·la
les bèl·liques empreses ni la glòria:
millor m'escau, al marge de la guerra
—no, però, sense que el meu cor s'hi lligui
amb sentiments d'horror i de tristesa—
la pau morosa d'aquest bell refugi,
que fa més dolç la pròvida germana,
i aquesta majestat de la natura
que m'acull generosa, com la falda
maternal quan, fugint de la tempesta,
la meva por d'infant hi submergia...
Lluny de les grans metròpolis, dels centres
on es debat de llibres i de músiques,
la secretesa d'aquest lloc em dóna
el gust d'ésser ignorat, com si abans d'ara
no hagués tingut, arreu, amics i amigues.
Oh, car amic! Una mortal desesma
s'ha apoderat de mi. Ja tots mos llibres
he devorat i són ocells que moren
amb les ales plegades; les quartilles,
blanques feixoles que la ploma —inútil
arada— no ha solcat. Sé de memòria
el perfil sinuós de les muntanyes
que aquesta vall ubèrrima limiten,
les disperses masies i la xarxa
dels nombrosos camins que s'hi entreforquen.
El temps és llarg, amic; la guerra dura
i ja s'atansa la tardor i, darrera,
un altre hivern. La vida camperola
té, certament, el seu encís i encara,
sortosament, una minestra sòbria
no manca al meu rebost... Però jo sento
pujar, del fons de tot, com un inici
involuntari de fatiga; l'oci
ve que cansa també. Oh, amic! A l'ombra
d'aquest repòs, la flor de l'enyorança
va obrint-se lentament, a la carícia
dels aires fugissers. Enllà, les rutes
de l'ample món, que em saben jove encara,
ja em criden per damunt de les carenes.
¿Quins nous atzars i quines aventures,
quines futures Nèmesis m'esperen
terres enllà, quan —al revés d'Ulisses—,
deixi la pau d'aquest tocom, darrera
l'estrella inextingible dels meus somnis?
Semblen dictades per a mi d'Horaci
les amicals paraules, quan de Tíbul
exalça les virtuts, perquè reprengui
l'activitat mundana d'altres dies,
lluny del retraïment i la peresa,
pròpies sols dels vells i dels paràsits.—
...........................................
Així parlà l'amic —que els Déus l'escoltin!
a l'ombra dels vells arbres. I seguia,
amb la mirada fixa, la corol·la
d'una rosa desfeta que flotava,
gronxoladissa, damunt l'aigua i era,
dins la seva inquieta fantasia,
la quilla d'un vaixell partint l'onatge.