El vas transparent/La breu i dolça companyia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


La breu i dolça companyia

 A Rosa M.a Kowerdowiczs, avui Maria
 Magdalena de la Creu.

Que bé recordo el jorn aquell! Venies
de la ciutat. El dia abans encara
ni menys sabia que en el món tu fossis.
Amics tu i jo d'una mateixa amiga,
tot un bell jorn fórem companys de ruta
pels llargs camins que es perden entre boscos,
muntanya amunt. Per primer cop —i únic—
compartírem el temps, el sol i l'aire,
l'esforç de les pujades, la bellesa
solitària dels cims i la gaubança
de reposar vora la font que brolla
a l'ombra fresca d'un vell om, oculta
en un clot on la molsa és sempre verda.
Fou nostra llar fugaç: hi compartírem
un mateix foc, una mateixa pedra
—taula propícia al nostre pas de nòmades—
i allà, en la pau d'aquella vall deserta,
per uns instants plàcidament s'uniren
les nostres veus, entrelligant paraules.
Quan t'allunyares, l'endemà, del poble,
oh, jove amiga!, dins tos ulls brillava
el goig d'aquell qui ha descobert tot d'una
quelcom d'inconegut. La nit aquella,
jo estic segur que, en somnis, reveuries
els nostres corriols, els nostres arbres,
la font tranquil·la i aquella herba fresca
on el teu cos s'abandonà una estona;
i un nou perfum ta cambra envairia:
l'odor salvatge de les teves robes.

Del tot no vas partir: de tu restava
la recordança d'una cosa efímera,
però que deixa rastre. Ta figura,

—frèvola i lleu i com esborradissa—,
jo la veia nimbada d'una rara
suavitat, d'un no sé què. Hi havia
en el teu gest una dolçor pregona
com el brollar d'aquella font oculta.
L'evocació del jorn aquell seria
presa, després, en un sonet on restes,
per sempre més, present entre nosaltres.
No, no del tot el dia aquell partires!
I jo servava l'esperança incerta
que tornaries algun jorn, que encara
una altra volta, junts, enfilaríem
els perdedors camins de la muntanya
i que tu et gaudiries de conèixer
que el món és bell amb sos camins innúmers.

Però aquest món ja no és el teu. L'amiga,
l'amiga teva i meva, no fa gaire,
m'ha revelat el teu secret —¿hauria
pogut sorprendre'm? Per camins molt altres
una veu t'ha cridat, i l'has seguida,
com al pastor la confiada ovella,
fins a la pleta on cap mal vent no arriba,
lluny dels camins que els peus mortals s'enduen,
lluny dels camins que inútilment t'esperen.
Allà, el secret d'una bellesa íntima
l'ànima teva ha descobert, més pura
que la bellesa que els sentits percacen:
la mística, incorpòria bellesa
que els elegits de Déu gusten tothora
en la immolació de llurs potències
al Tot del tot, a l'Únic que no passa.
Llurs vides són com un encens que puja;
llur món escapa als nostres tristos límits.

L'amiga em diu que, ans de deixar-la, encara
li has recordat el dia aquell, el dia
únic que en aquest món t'he pogut veure,
com una flor que en un sol jorn s'esfulla,

En record d'ell, i en comiat, t'envio
aquests meus pobres, consirosos versos,
i perquè continuï en tes pregàries
aquella breu i dolça companyia.