Els Sots Feréstechs/La Rodassocas
Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li estimbessin a demunt las montanyas negras que l'aparedavan. De primer moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas vingudas del Serrat pera ferli a saber lo que passava.
—¿La Rodassocas?... —preguntava'l rector, estranyat. —Però bé... y ¿quí es la Rodassocas?
Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era l'esca del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets... Era la meuca bosquetana, que, corrent d'ací d'allí per las valls y per las serras, feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn. Fins vells xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins bordegaços desnarits, que s'hi corsecavan y neulían... Quan se deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, las donas dels volts deyan alarmadas: «¿No sabeu? ¡La Rodassocas es a tal punt!», de la mateixa manera que's diu: «¡Aquí o allá tenen la passa, la malura!...» Mentres va ser jovenota, no's va moure quasi may del pla, perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila en vila rumbejant bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va tenir més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs, enquibintse unas nits per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat y costerut, encara may hi havía posat els peus. Per això las donas del Serrat no sen sabían avenir, de que a l'hora més impensada hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. Y encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que més se feyan creus las pobras donas, y de lo que sobre tot s'escruixía mossen Llátzer, era de que la gent de l'ermita li haguessin donat estada a l'hostalet. —¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! —barbotejava, escandalitzat, el capellá. —¿Ahont s'es vist un sacrilegi semblant? ¡Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a l'altra part de l'esglesieta, a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora com aquella, qu'es la damnació dels homes, la perdició de las ánimas!
Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d'altri, el rector anava y venía a grans gambadas, fins qu'al capdevall va dir a ne'l jayo:
—¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l'ermitá que baixi a l'instant... que vull parlarli..
El vellet tornava, al cap d'una hora, tot pansit y ab el cap cot.
—A l'ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no saben si podrán venir molt tart o d'hora.
Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va esperar fins l'endemá; però, al veure que ningú compareixía, va enviar altra volta a l'ermita a n'en Joseph..
—Anèu, tornèuhi y diguèu que no'm desobeheixin pas... Que l'un o l'altra vingui tot seguit... ¡Diguèulos que jo'ls ho mano!
El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l'ermitana, y que l'ermitana li havía fet de resposta que tenía l'home al llit y qu'ella no podía moures del capçal...
El capellá va haver de fer molts esforços pera apayvagar l'esvalot d'indignació que li regirava l'ánima.
—¡Donchs anèuhi per derrer cop! —va exclamar. —¡Anèuhi en nom meu a durhi l'ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra de l'ermita a la bagaça... y s'acabi l'escándol qu'estan fent!
Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall... y el jayo va comparèixer ab un trist recado... «Que'ls ermitans li havían dit que no sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona de l'hostalet... qu'ella no inquietava a ningú... qu'ella no feya pas cap mal...»
El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que feya temps ja sentía còm s'anava congriant al voltant seu. El fantasma de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y impalpable, començava a traure'l cap. Ara ja sabía per quín cantó esclataría la guerra mansa y quietona qu'en el silenci li tramavan els bosquerols. La revolta venía de Puiggraciós... y, al pensar que's presentava més descarada de lo que s'hauría cregut may, el rector va sentir córrer pel seu cos estranyas esgarrifanças. Fins va témer que, ab tot y el seu propòsit d'esperar a peu dret l'embestida dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins ara, ferse obehir ab l'amenaça de las eternas penas. Li semblava que d'aquí endevant ja no'ls faría tremolar ab els seus renys a peu d'altar, ni'ls estemordiría ab las miradas d'indignació, ni'ls menaría a l'humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras l'esperit del mal havía surat com indecís per dins de l'ánima ensopida dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre vida y colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu'ell encarnava, s'alçava la potestat de l'infern, encarnada en la mala dona de l'ermita. Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols, qu'ell volía redimir de totas passadas, fos per la pietat, fos per la temença, quedarían repartits en dos dominis... el domini de Deu, a la parroquia... el domini del diable, a Puiggraciós.. —Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, —exclamava, invocant al cel el capellá— pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias de la carn a n'aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la terra y al pecat?
Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l'ermita, començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse'ls uns dels altres, rondavan per allí com qui fa l'orni, y quan eran a la vora de l'hostalet se posavan a l'aguayt per entre'ls pins o'ls matolls. El fet era llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de rellisquentas. N'havían sentit a parlar tant, que pera vèurela's dalían; y encara ab un cop no'n tenían prou y frisavan pera tornarhi, com si no poguessin arrebassarse del magí la deria de la barjaula.
Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De nit, en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes se revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per repòs, se'ls en anava del pensament l'estranya imatge de la bagaça, ab aquells cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com metó, ab aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixas els semblava que ni'l sol ni la serena haguessin colrat aquella cara, aquell coll y aquells braços, com se colran els de tothom. Però, era tan estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!.. ¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y ab els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre la xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un posat, una mena de cosa de tots els diables de l'infern, que no tenían pas las altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan lletjas, y tan secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat seu. Ni las moças més jovas y més polidas sabían cossarse com ella's cossava, ni remenar el cos com ella'l movía, ni posarse al cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el qu'ella duya, tan petit, petit, y tan cargoladet a la lligada, que per devant deixava veure tota la clenxa partida, y per derrera las trenas de color encès.
No era pas gens estrany, ab tot això, que per l'espessa testa dels montanyenchs s'hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la bagaça. Hi havía feixinaire de l'Ensulcida que, quan estava segur de que no'l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres, s'asseya quietó al peu d'una soca y, treyentse la bossa de la faixa, se posava a comptar els diners, pera veure si'n tenía prou pera anar a l'ermita a convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor que, desvetllantse tot d'un plegat del somni de luxuria que'l perseguía, encarregava'l ramat al rabadá, y, agafant d'amagatotis un anyell o bé un cabrit pera ferne ofrena a la barjaula, s'enfilava adalerat, pel camí de Puiggraciós.
Talment semblava que tothom hagués perdut l'enteniment y els sentits, y l'esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts, pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria carnal que'ls furgava'l pensament. Restavan horas y horas sense obrir els llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que'ls enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal... Alguns se persignavan pera esbargirse'ls mals pensaments y traures del cap las imatges de nuesa qu'hi ballavan... altres deyan salms, oracions y parenostres... però la follor que'ls damnava era més forta que tot... No podían ferhi més, no podían rompre'l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala cosa que tenían arrapada a l'ánima y al cos.
Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara l'un, ara l'altre, eran molts els que s'esquitllavan cap a l'ermita de Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser vistos ni coneguts, com una corrúa d'ánimas en pena, donavan voltas y més voltas, ara devant de l'era, ara devant del barri de l'hostalet, com si no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops s'estava derrera la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya dels bosquerols, y, cada volta que passavan o traspassavan, ella's posava la má a la boca y vinga fótxessen y riu que riu... Altras vegadas cantava cançons estranyas, vingudas de lluny, de lluny, que ressonavan tristament per las boscurias, entremitj del silenci de la nit:
y va a avisar a la justicia.
Me posan cadena al coll,
no d'or com durli solía,
per' lluhirla nit y día,
sinó de ferro feixuch,
del mateix de las manillas.»
El bover o el llenyatayre que, fent un va—hi—tot, s'arriscava a atravessar l'era, entrava a l'hostalet de correguda, tot encongit y confós. Devant de las riallas de la meuca's trobavan acobardits y no sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se'ls entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut fondres y quasi no haurían pogut dir si s'hagueran estimat més tornársen o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la Rodassocas, més torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava que patissin, que'ls burxessin... Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor y de vergonya, qu'ara'ls feya venir esgarrifanças y ara suhors... ¡Ells no'n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella dona qu'havía nascut al pla y havía viscut a vila! Ells no'n sabían... ¡malehitsaga!... de tot allò... y s'avergonyían... y vetaquí que, per l'avergonyiment, tot el somni de plahers carnals que s'havían forjat allá, al fons de las boscurias, quasi s'esvanía abans de l'hora, devant per devant mateix de la bagaça. Ells havían anat a l'hostalet pera gaudirse y folgar, sense recordarse de qu'eran morts... y'ls morts no poden xalarse. El mal esperit de la carn els havía revifat per una estona... però desseguit tornavan a l'ensopiment dormilega a que vivían condemnats... Prou treyan vianda y beure, els ermitans, pera'ls quins passavan la nit a l'hostalet; prou se desfeya a festas, la Rodassocas; però ni'l vi, ni la xefla, ni las manyagarías, ni'ls jochs, ni res del món, era capaç de fer néixer l'alegría en el cor arronsat dels bosquerols. Era la seva disbauxa una disbauxa silenciosa y trista, sense escándol ni riallas, sense joya y sense crits, com la d'un aplech de difunts que volguessin fer platxeria...
Quan, a las primeras tremolors de l'alba, els qu'havían passat la nit a l'hostalet, sen tornavan cap a casa, sentían gran defalliment, com si portessin al cor una vuydor. Però lo estrany era que, aixís com anavan devallant als sots, altre cop se'ls apareixía l'imatge de la bagaça. Boy a mida que s'allunyavan de Puiggraciós, més els revenía'l desitj de tornarla a veure, més y més s'encenía'l somni de carnals nuesas, y més s'encomanava tothom aquella passa de tristas luxurias que surava, com un tuf de febre per demunt dels sots...