Els pobres. Els sants/Almoina retornada
Sota l més meridional dels sis turonets que baixen del Tibidabo a Sant Martí de Provensals, com sis enormes graons d'una escalada gegantina, a la banda del nord de l'esglesia del Clot, s'extén, clapejat de blanques cases i vermelles teuleries, creuat i recreuat per camins i carreteres plenes de fanc a l'hivern i de pols a l'estiu, el conegudissim Camp de l'Arpa. En ell, cap a tramontana, hi ha un barriet que du l nom poc simpatic den Roba-cols, que té, o, millor, tenia dos carrers, quan jo escrivia aquestes ratlles, que fa vint anys justos.
Al cap d'allà del més allunyat de Barcelona he visitat a un jornaler que no fa gaire temps tingué la desgracia de trencar-se una cama treballant al servei d'una casa amiga. L'he trobat extés encara en son llit, aont ha passat els quaranta dies de reglament ab la cama lligada, per no dir apare- dada, sense poder-se girar ni moure poc ni molt, com un mort en son sepulcre. Més, després dels quaranta dies de quaresma i de terrible passió, el mort havia resucitat, i per llevar-se no esperava més que revenir-se un xic de forces.
Per sota l llit i per la cambra corrien i jugaven uns conills blancs i negres i feien remor, com per distraure i fer companyia al malalt, que no n tenia gaire d'altra, sinó fos algún veí que de cent en quaranta l'anava a veure.
Els del veinat li diuen el moro, més no n té res, ans es un bon cristià, com n'es bona mostra l Sant Crist que té sobre la pica de l'aigua beneita a l'espona del llit, i no m deixaria mentir una estampa de la Mare de Déu que té clavada a la paret ab quatre agulles damunt de la tauleta de les medecines, al bell costat del llit. Un quadret de l'apostol de la caritat, Sant Vicents de Paul, es testimoni de que també ha rebut la visita dels socis de ses Conferencies, que a tants pobres malalts i a tantes animes decaigudes tornen de mort a vida.
Una caixa ont en altre temps hi havia hagut quelcom, i un parell de cadires, una d'elles coixa, o, millor, amb una cama trencada com son amo, i l'altra sense boga, són l'unic moblatge que no ha anat a raure a ca l'usurer.
— Teniu fred? — jo li he preguntat, veient-lo tant mal arropat i sota teulada. — No, — m'ha respost; — estant així tancada la cambra, no s fa pas sentir. Déu dona l fred segons la roba.
Això ho deia perquè estava tancada l'unica finestra que ell veia desde l llit, no recordant-se de dues grans obertures que hi havia a l'altra banda i engolien prou aire per matar a un gegant que estigués en son estat. Més amunt m'he descuidat d'anomenar una altra cosa que s'havia deslliurat també de les urpes del prestamista, o sia de l'escanya-pobres. Es una guitarra que tenia penjada a l'espona esquerra, aont ell arribava ab la ma. Jo, desde que entrí a la cambra, la mirava, i per cert no pas ab tant afecte com al Sant Crist que tenia penjat a l'altra espona més aprop del capsal. Sabent que era valencià, no me n'he extranyat gens ni mica; més, com no estic avesat a veure-l en la capsalera del llit dels malalts, no he pogut deixar de preguntar-li:
— I això per què us serveix, estant vos malalt en aqueix clot de llit?
— Per què m serveix, diu vostè? Aviat ho veurà.
Fent un esforç, s'asseu en el llit, no sense llençar algun gemec a causa de la fractura; allarga l braç a la capsalera i abasta l'instrument, que abraça afectuós; i, ab els dits ennegrits encara de la passada febre, se posa a puntejar-lo de bo i millor. Jo m'oposava a tot això, dient-li que s refredaria; que l'aire l podria rependre; que ja tocaria la guitarra quan estaria més reforçat; més ell no feia més cabal de mes paraules que si no les sentís. Tenia la guitarra entre ls braços i no l'havia de deixar sense traure-n la tonada més bonica que en millors temps havia tocat en les vesprades de lluna sola les reixes del seu poble.
Volia cantar i tot una de ses cançons, més jo no ho he permès, i, ajudat dels veíns que entraren al sentir l'extranya serenata, li hem pres la guitarra i l'hem fet ajaure de nou, deixant-lo ben acotxat al llit.
Aqueix obsequi tant coral com impensat m'ha tot commogut: sentint-me pujar les llagrimes als ulls, he hagut de despedir-men abans d'hora. Jo havia anat a aconsolar an aquell pobre malalt de les seves penes i sortia de sa visita aconsolat de les meves. Jo havia anat a fer-li una petita almoina i ell me n'havia feta a mi de l'alegria del seu cor.
Baixant l'escala de la casa i atravessant els camps, allavors solitaris, que la separaven de Barcelona, si jo hagués pogut fer sentir ma veu a totes les persones acaudalades de la ciutat i del món que viuen, no obstant, en la tribulació; si hagués pogut fer-me sentir d'algunes que jo havia vist plorar amargament, els hauria dit:
Nobles que estau tristos, rics que plorau en mig de vostres riqueses i tresors; grans de la terra que, a exemple de David, regau cada nit els llits de brocat i de purpura ab amargoses llagrimes, feu caritat als pobres de Jesucrist, visitau als malalts, aconsolau als tristos i desconsolats, i ells o Jesucrist, ja que són les nines dels seus ulls, vos aconsolaran a vosaltres.