Enllà (1912)/Les montanyes

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre un versió de 1912. Per a d'altres versions, vegeu Les muntanyes.


 LES MONTANYES


 A l'hora que'l sol se pon,
 bevent al raig de la font,
 he assaborit els secrets
 de la terra misteriosa.

 Part de dins de la canal
 he vist l'aigua virginal
 venir del fosc naixement
 a regalar-me la boca,

 i m'entrava pit endins...
 I amb els seus clars regalims
 penetrava-m'hi ensemps
 una saviesa dolça.

 Quan m'he adreçat i he mirat,
 la montanya, el bosc i el prat
 me semblaven altrament:
 tot semblava un'altra cosa.


 Al damunt del bell morir
 començava a resplendir
 pels celatjes carminencs
 el blanc quart de lluna nova.

 Tot semblava un mon en flô
 i l'ànima n'era jo.

Jo l'ànima flairosa de la prada
que's dalita en florir i ser dallada.

Jo l'ànima pacífica del ramat
esquellejant pel bac mitj amagat.

Jo l'ànima del bosc que fa remô
com el mar, que es tant lluny en l'horitzó.

I l'ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l'ànima profonda
hont la boira s'aixeca i es deixonda.

I l'ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l'ànima blava de l'estany
que aguaita al viatger amb ull extrany.


Jo l'ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l'altitut de la carena...

Els nuvols m'estimaven llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
congriava-s mon ànima serena.

Sentia la delicia de les fonts
naixê en mon sí, regal de les congestes;
i en l'ampla quietut dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s'obria al meu entorn
i reia'l sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les montanyes,
fortament m'adrecava per dû al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
..............

 A l'hora que'l sol se pon,
 bevent al raig de la font,
 he assaborit els secrets
 de la terra misteriosa.


 RETORN

 I

Oh Pirinèu! En tes profondes gorges,
fill de la plana, m'he sentit com pres,
i am l'esguard demanava al cel altissim
 amplaria y vent.
Pujava per tes costes gegantines
 hont blanquejen les cascades
 i negregen els abets;
 hont la flor de la montanya
perfumava'l meu gran anyorament...
La llibertat dels cims no l'assolia:
 restava a vora d'ells.

 II

En alta solitud s'està pels sigles
 el blau estany immobil,
mirant-se al Vignemale, que li mostra
 sa faldada de neu:
jo a l'hora del cap-vespre hi arribava
 i aprop de l'aigua quieta
 m'asseia tristament.


 III

Cercava Gavarnie entre les boires
 hont llisquen les cascades
al llarg del mur immens pausadament;
i al ser-hi he sospirat per trobar aire
i he hagut d'aixecâ'l cap per veure'l cel.

I, trencant ton encís d'una vegada,
 oh Pirinèu terrible,
 a la plana de Tarbes
 me n'he baixat corrents.

 IV

An els teus peus, a ratlla de la plana,
Lourdes devota té molt bell el cel:
el sol hi daura la ramada humana
 que bela amb un gran bel
 davant la Verge blanca,
 davant l'iglesia freda;
i en mitj del baf de les gentades tèrboles
s'alça'l miracle, i dolçament floreix
als vermellosos raigs del sol ponent...

(Passar jo l'he vista—l'horrible filera
dels malalts en braços dels homes de fe:
les boques inflades,—les conques morades,
 el còs sense gest.


I aquella malalta,—tant blanca, tant rossa,
no me la puc treure mai del pensament.
Sols ella mitj-reia. Jo crec qu'era morta.)
Al vespre un riu de llumenetes grogues
passa en la fosca ressonant de veus.

 V

Salut, noble Bearn! Oh terra franca,
 mare de cavallers
que's jugaven la vida a cops d'espasa
 bravejant i rient!
Abocat a l'airosa balconada,
jo t'he cantat de lluny, oh Pirinèu!
veient tos cims com rengle de fantasmes
vestits de llum en la blavor del cel.
 Adéu, visió darrera
 de l'alta cordillera!
Que'n dèus estar d'hermosa,
a l'hivern, sota'l sol, blanca de neu!

 REPRESA

A l'hivern, sota'l sol, blanca de neu,
com visió més llunyana y més formosa,
jo t'he vist resplendir en l'aire clar
desde'ls cims de la meva Barcelona,
hont tots els ametllers ja són florits
davant del mar brillant fins a Mallorca.

 GLOSA

 En la gran serenor del cel d'hivern
 he mirat les montanyes com brillaven,
 i se m'ha aparegut el trovador
 qu'enllà del temps cantava:

«Aquelles montanyes—que tant altes són,
me priven de veure—mos amors hont són»

 Aixís feya sonâ'ls vents d'Oloró
 el trovador de cara a les montanyes,
 anyorant a la flor del Pirinèu
 qu'enllà dels monts llençava sa fragancia.
 Ella se deia Agnès i era princesa
 de la cort i el reialme de Navarra,
 i era tant de mena graciosa
 qu'entorn tot-hom li feia mitja rialla;
 alta i serena com un gran infant;
 i tenía la cara acolorada.
 Aixís la vegé un día'l trovador
 en la cort del seu pare, que dançava,
 i aixís se li acostava per parlar,
 plena encare del ritme de la dança:
 —M'han dit que ereu trovador,—
 feia am veu acaricianta,—
 i a mi'm plauen les cançons.—
 I amb els ulls n'hi demanava.

 Ell, sens esma de dî un mot,
 la mirava, la mirava...
 fins qu'ella no pogué més
 y li somrigué a la cara.
 Are ell veia aquell somrís
 brillâ a dalt de les montanyes,
 i perxò cantava aixís,
 com si tornés la paraula:

«aquelles montanyes—que tant altes són,
me priven de veure—mos amors hont són.»

 —Quanta terra de tu a mi!
 Quanta neu entre nosaltres!
 Mes la veu jo llenço als cims:
 trametèu-li, neus més altes!—

«Si sabia de vèure-la—i de la encontrar,
passaria l'aigueta—sens por de'm negar.»

 —Si tots dos fossem infants,
 jugariem a esposalles:
 jo seria'l rei d'aquí,
 reina tu de l'altra banda.
 Jo t'aniria a cercar,
 tindriem un gran reialme,
 el reialme pirenenc
 coronat de neus molt blanques,
 planes verdes a l'entorn
 i un mar blau a cada banda.
 Els vassalls foren pastors,

 mariners i gent de plana,
 rei i poble i cort tot hu
 al volt de les teves gracies.
 Hi anirien acudint
 cadascú am la seva tasca:
 els pastors amb els ramats
 devallant de les montanyes;
 els mariners amb els rems
 i l'olor d'aigua salada;
 els pagesos amb els bous
 de la rella ressonanta;
 tots assedegats d'amor:
 nosaltres seriem l'aigua.
 Aquell art noble del cant
 en paraules ben trovades
 jo ensenyaria als fadrins,
 tu a les donzelles la dança,
 i s'entornarien tots
 am la cara enriallada:
 a la mar els mariners,
 els pastors a les montanyes,
 els pagesos als conrèus...
 i tu i jo l'un an el altre.
 I el reialme pirenenc
 fóra la flor dels reialmes...
 Ai, visió, no fossis lluny!
 Ai, Agnès, bé ets anyorada!
 Ai, neus, que blanques que sou!
 Ai, montanyes, que sou altes!—

«Aquelles montanyes—que s'abaixaràn
i les amoretes—que pareixeràn.»

—Jo no sé còm, prò un vent de profecia
 corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;
 jo no sé quan, pro vindrá un dia
 que'l Pirineu regnarà!
 Vosaltres els del mar cap a Baiona,
 vosaltres els de Pau i d'Argelès,
 vosaltres de Tolosa i de Narbona
 i los del bell parlar provensalès;
 i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra,
 oh catalans que a l'altre mar sou junts,
 alcèu els ulls al mur que are'ns separa:
 s'acosta 'l dia que serèm tot uns...

 «Aquelles montanyes—que s'abaixaràn
 i les amoretes—que pareixeràn.»

Pareixerà l'amor—damunt la cordillera,
sos raigs resplendiràn en la blavô,
 i la que fou barrera
será'l trono reial de l'unió.
Nostra parla suau, que s'acolora
als mils reflects de nostres valls semblants,
d'uns amb altres es prou entenedora:
tots ens obrim els braços, quan ens dièm germans.
Tots devallèm de la meteixa alçada,
tots bevém l'aigua de les meteixes neus,

nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten—identics tornavèus.
De mar a mar no més hi ha uns Pirinèus.
Jo hi tinc l'amor i es ell el qui m'inspira...
Donzelles i fadrins ja m'entendràn:
un jorn cremà'l Pirene—en fabulosa pira,
i si are un cor aimant—es la nova guspira,
d'un nou incendi'ls cims s'abrandaràn!

«Aquelles montanyes—que tan altes són,
me priven de veure—mos amors hont són.»