Vés al contingut

Era una hostalera

De Viquitexts
Era una hostalera...
Manel Folch i Torres

Era una hostalera... [1]
———————

1720 - 1730

Era una hostalera bigarda i traidora...
Caminant, no paris a l'Hostal de l'Arc;
la fam que et rosega, la set que t'arbora,
distreu-les com puguis i passa de llarg.
 
Fes la teva via sens girar-te enrera;
recull la mirada, car, es ben segû,
si els teus ulls trobaven els de la hostalera,
que ja no hi hauria pas remei per tú.
 
De llur encís tràgic sa'n fa parlería
dels plans urgellesos al cap de Salou.
i en firals i places l'esbandeix tot dia
un romanç de cego ara tret de nou.

Çò que en diu la brama, poc són contarelles:
aquell a qui miren, ferit n'és romàs.
Embosca's en l'ombra de llurs negres celles,
a l'aguait esperen com lladres de pas.

Majorals, gent d'armes, matalots, firaires,
mossos de guiatge, marxants, sagalets,
ramblers de la mesta, peregrins, captaires,
cursants de l'Estudi, frares menorets,

que un punt els fitaren un jorn que malhaja,
de llur fat no en foren més alliberats,
i des d'aquell'hora que un foc els enraja
de llordes pruïtjes i carnalitats.

I on sia que vagin i on vulga que sien,
a la nit en somnis i en visió desperts,

aquells ulls no els deixen, i els sotjen i espien,
incitants, malignes, temptadors, oberts...

Aquells ulls que ofrenen molles delectances
i en torçó les tornen del pler no gaudit:
infern d'implacables i ardents frisances
que als damnats turmenten de dany i sentit.

Aquells ulls que inmolen la flor d'una vida
no més que amb encendre l'engelosiment;
que d'un llambrec, armen el braç homicida
i el bon seny trasmuden en afollament.

Aquells ulls que saben de l'art fatitllera
els secrets més tèrbols i els amagatalls,
i en les nits obscures, de la carretera
les postes desvien cap als estimballs.

Que als altars llambreguen per les cresteríes
àuries dels retaules i entre els capitells,
i en les cel·les brillen prometent follíes,
esmossant cilicis i amollint flagells.

Que en les aules doctes de Cervera, lluquen
torbadors i càlids, penetrants i fins,
de dea Minerva els esguards acluquen
i memòria lleven de Summa i llatins.
 
I el camí que mena devers Compostela
—que les prometences i les contricions
senyalaren d'una resplendenta estela —
de pecats empedren i de temptacions.

Ulls bruixots que furen jaces i pallisses
i en la fosca espurnen mateix que sofrins,
i de febre abranden les carns malaltisses
d'estrafets, Ilebrosos, orats i cretins.

Era una hostalera bigarda i traidora...
Caminant, no paris a l'Hostal de l'Arc;

la fam que et rosega, la set que t'arbora,
distreu-les com puguis i passa de llarg.

Fes la teva via sens girar-te enrera;
recull la mirada, car, és ben segû,
si els teus ulls trobaven els de la hostalera,
que ja no hi hauria pas remei per tú.


  1. Poesia inédita