Escenes barcelonines - Abans de la festa
— ¡Munda, Munda!... ¡Senyora Munda!... Me sab greu despertarla y trencarli'l primer sòn, qu'es lo que satisfà més al còs de la persona.
Tant se val, ja l'afegirà... Ey, jova, mestressa, ¿vol escoltar quatre paraules? Vaja, dòna, dexóndat d'un cop. ¿Quants dits hi hà aquí?
— Deus pensar que no t'he sentit. Quínes hores de tornar! m'has fet
estar ab una ànsia! fins ara no havía pogut aclucar los ulls.
— Y ben aclucats que'ls tenías, noya; ja pots dir que si't costa de
clòurels, un cop posada t'hi regalas y'n fas feyna, que t'adorms com lo
guix.
— Be, dígas, ¿còm ha anat aquesta junta, ja esteu entesos? ¿Quí es l'abanderado?
— ¿Què dius quí? Tot Espanya'n parlarà aquest any dels cotxeros de Barcelona. ¿Que dorm la noya?
— Està clar que dorm, ¿què havía de fer, enravenantse de fret per les cadires? Fins que jo li he dit que posés la clau sota la porta y que se'n anés al llit.
— ¿Vols donarli una sorpresa? Hi haurà ball...
— Be, ¿quí es l'abanderado?
— N'havía de ser jo.
— Què dius...!
— Y no n'he sigut per mor de tu.
— ¡Y ara, que va de bò!
— De serio. Ja'ls ho he dit a la junta: «per ella, pel topacio de casa, me dexo treure de dita. Calcúlin vostès que la vegada que vaig serne, de resultes, nos vàrem casar. Y jo de dònes no'n conquisto cap més.»
— ¡Beneyt!
— Déxam dir. «Nos vàrem enamorar tots dos per Sant Antoni; per que ho puch dir ab tota la boca: jo feya la meva patxoca; y ella, que no tenía pà al ull, se va fer càrrech del meu personal y, està clar, errat y tret: al cap de tres mesos eram de la parentela baix l'exàmen rigurós del vicari, ab tots los requisits dels deu manaments y ab la forsa dels papers que varen treure de la Cúria ab la firma del Bisbe del territori, que'm va costar pesseta y tres a casa d'aquell senyor que fa borles y serrellets al carrer de la Corribia. Y ara voldríau que'm posi en perill de fer un flach servey a qualsevulla, sia minyona, senyora ò viuda, qu'en veyentme a dalt de cavall ab la bandera a la mà y'l garbo corresponent m'equivoqués lo batisme,'s decandís del golpe, y digués a la companyía, mamà ò papà, eczètera: «Aquell trigueno del domàs es lo que m'ha robat la voluntat: ha de ser ell ò cap
més, jò la palma ò'l calessero!» Y, jo, ab legalitat, hauría de dexarla
patir. ¡Senyores!»
Acabar la relació y coronarme tothom ab un desfet de xiulets y rialles que la mesa no sabía com exirne, que no'ls podia subordinar de cap manera.
— Sempre has de fer lo bobo.
— Ja ho crech, alabante per tot arreu. Mira qu'es posarte sota dosser dir clarament devant d'un públich que tu ets la soberana y que no atmeto encantaries de cap persona, ni en que fos neboda de la diosa Venus.
— Vaja, que ja't conexen per de ca'n Alabau. ¿Quí ha quedat al últim d'abanderado?
— Ja t'ho contaré, comensèm pel cap d'amunt. Quan he arribat al
Gremi, de la escala estant he sentit una maror! Tothom demanava la paraula. Jo qu'entro tot decidit, m'enfilo dalt d'un banch y proposo
de frente una novena a Sant Mus. ¡Ne vols de crits de fòra! Sense perdre la serenitat, ¡a mi qu'encara que se m'encabriti un regiment de cavallería'l pols no'm desdiu!...
«Senyors, — los hi dich, — es l'únich remèy que'ns queda: tanta
gent desvalguda de la llengua y que demana la paraula... ningú més que Sant Mus se'n pot encarregar. He dicho.» En Llumaneres, que feya de
President, m'ha cridat a la orden per primera vegada; però li escapava'l riure. Lo Secretari, qu'encenía'l puro en lo candelero, de la rialla que li ha sobrevingut ha apagat lo llum.
Desseguida torna a parlar aquell faramalla d'en Biovenido que gasta més bufayna que'l marquès Cuynat, y ab la seva vèrbola de cotorra que enrahona molt y no sab per que... Vès, tu, Mundeta, ¿ahont son los
estrenya-caps que no'ls trobo? potser te'ls has posat tots dos, distreta? Fòra, no't moguis, ja'ls tinch; míra, penjats ab un clau a terra... Me'ls tenía embadalits atots, y resultat; que ell disposava la festa y ho manifassejava tot com si fos l'amo del trull. Axís que m'ha vist entrar, ha fet una trasmudansa que'ls colors de la cara se li han tornat grochs; com qu'ab lo meu solrís l'he sobtat y ha perdut l'expressió dels llavis... Salto del banch, però ab la vista no'l dexava ab sossego, comensa a fer entracalades, a torbarse y no tocar pilota;'s posa la mà al xavo com si volgués bescambiar la conversa, y com no tenía menuts, fa una reverencia,'s despedeix del públich y para en rodó.
«¿S'aprova l'acta?» pregunta l'apaga- llums, vaja,'l Secretari.
«Aprobada» diu lo President. «Alto, senyors: lo meu vot en contra. Ara demano que se'm fassi'l favor de posarme al corrent de l'article aprobat.» «Fòra,» cridan los més escandalosos; «Es contra reglament;» me diu la Presidencia. «Sent axís, m'està conforme, retiro la qüestió.» Y, si vols que't digui la veritat, encara no sé de què se les havían, ni lo qu'es l'acta; però, jo estich apuntat en contra ¿estàs, Mundeta? Càntin papers y méntin barbes. ¡Ay, vatua l'acta! ¿y què volían dir ab l'acta? ¿què m'esplican a mi? No'm dà la gana.
En Verdura m'ha cridat apart y m'ha dit: — Manel, tenim d'enrahonar; anèm a Secretaría.
— ¿Y axó com queda si nosaltres marxem? Faran un bunyol com lo
torin aquesta patuleya d'en Biovenido y d'en Taronges. Home, si son
quatre perdularis que no portan calses, que no més gastan fatxenda
y arquiminia; que't comparexen a plassa ab uns birlotxos com gavies paradores, que de per tot se somouen y'ls fregan cada día ab llimona per que'l passatger no se'ls hi maregi, ab uns pencos que la miseria no hi pot viure, ab més òssos dels que'ls hi corresponen, que'ls netejan ab estrenyinadors per que torsen les dents del estrígol, y qu'en compte de arri'ls hi han de dir ¡Sant Antoni! que, a la qu'arrencan per surtir de casa, ja ensopegan per que'l calsat no els hi pot sostenir les potes y'l cual què, ab una estirada de coll que'l morro arriba a les Dressanes ensumant los favons que venen de Mallorca, y els quatre quarters que sobran de la bèstia encara no han passat lo llindar de la quadra. ¿Es veritat ò es mentida axò que dich? Y a aquesta fatxendería de cotxeros que, si no fossin los passatges que venen de Manila ab llicencia closa y'ls inglesos que no entenen lo cambi de la moneda, tindrían que ficar los
bigotis dins del morralet del animal pera dinar en comú y fer estalvi, ¿a
aquexos quatre quebrats del ofici voleu confiar la maniobra de la festa
y'l crèdit del Sant? ¡Malviatge la gent fanalera! Anèm, ¿què'm vols dir?
— Alto, Manel, no t'enfadis. Ja ho tinch pastat; l'hereu de casa portarà la bandera.
— Fòra, m'està be, ja he callat.
— Pxist... y, estàs tu?... Derrera del noy hi va tot lo gremi en pes.
— Nada, ja ho has dit. Tanco'l bech: es de la meva satisfacció, en una paraula. ¡Si son uns faranduleros, poca-robes! Nèt: tot lo capital, totes les dobles de quatre les tenen a la llengua y en lloch més. Si te'ls escoltas, t'arriban a embafar y a ferte aborrir la moneda, per que'ls diners los hi surten pels ulls, que no saben què ferne ni cóm esmersarlos, y tenen accions de per tot arreu: per capritxo, per que s'allisin. ¿Estàs al cas, Verdura? ¡y't dich, noy, qu'estan fent uns calibrios per no tancarse al hospici!...
— No t'allarguis més; ja sé qui son. Capitals y pensions, tot ho cobran ab mentides. ¿Es axó lo que volías dir?... Vaja, ara enrahonèm
tots dos...: Tens una filla, Manel, que, a casa, la dòna y jo n'estem emprendats. Càlla, déxam dir, per que es maca, ben criada y't dich qu'es
la flor del ram. No'n corren de noyes com la teva; y'l meu fill se n'ha enamorat. Vèt aquí'l que hi hà.
— ¡La meva Maneleta, Deu me valga! Te basto a dir que si per algú estich be al món es per ella. ¡La meva filla! es lo sol de casa nostra; en senthi ella, no hi manca may ni claror ni alegría! No la puch alabar per que so'l seu pare... Verdura, sempre t'he respectat y't tinch per un home de be: m'has alabat la noya y has dit allò que'm dona més gust de sentir, que jo no podria dirho per que foran paraules mal posades en la meva boca. M'has fet una demanda, que ja ho sabs tu lo que'm demanas: més que la meva pobresa, més que tot lo qu'he guanyat en tota la vida treballant com un negre. Me demanas l'alegría meva; vès si no es pitjor que anar a captar.
— Corrent, home, si tan greu t'ha de sapiguer...
— Càlla, Verdura, que si un marquès me ve ab aquesta embaxada, li
haguera dit: ¿y què s'ha cregut vostè?... Tu, sé qu'ets un home de be,
y ja m'has guanyat lo cor ab una paraula; has dit qu'estimavas ma
filla.
—Donchs, entesos; jo no vull que ningú'm dongui un sofoco. Enrahonèuho, y baix la teva resposta vindrèm ab la dòna a fer lo pas lo día de Sant Antoni.
—Be ¿y ara, per què somicas.? ¡Contésta, dòna... Malviatge'l món dolent! ¿que no sabs que no'n puch veure de llàgrimes? ¡Mun..... Mundeta!
—¡Què semblarà aquesta casa sens ella!
—Míra, demà prèn diners y us en aneu a comprar lo vestit pel sarau, no estigas pel preu: lo millor que hi haja; de seda de gró d'aquella que cruix y's doblega y's posa tiessa com un cer. Ja pots tirar tan amunt com vulguis. Quarant'anys que treballo no més que per ella, quaranta anys de tractar ab besties y persones, que son uns animals ben costosos de conèxer, y't dich que s'hi sua. Ara'm ve la revenja: gàsta la plata, qu'algunes enquimerades me costa; gàstaho tot per ella, pel nostre cel. Vull que diguin... y cà han de dir lo que l'estimo per los tresors que dugui a sobre! ¡Si no hi hauría prou moneda al món! No vull gallerets, que la meva filla no'ls necessita. ¡Que'n serà de maca ab aquell vestit tan serio! diràn: ¡sembla una Mare de Deu!
— Jo tampoch puch dormir . Aquesta no me l'esperava tan aviat. Sembla ahir que me la posava a la falda cada hora de menjar. ¡Penso més coses!... Si la filla del meu cor no fos ditxosa... Si un home me la
despreciés... se'm posaria una vena als ulls y no ho sé'l que faría. Be
m*ho penso qu'he sigut un home com cal, que no t'he donat un que sentir; alegre, falaguer, tot pels meus y a casa sempre... Donchs, ¿creuràs
qu'encara un home com jo'l trobaría poch a gust pera la nostra filla? y
que se'm representan les vegades que butzinejo sense solta, y penso; la
noya també haurà de sufrirho del seu marit. ¡Y a casa, nosaltres, que
ni gosem alsar la veu per estalviarli fins lo pensament de qu'estem enfadats!
Mira, si no es del teu gust, dexèmho córrer; però, lo qu'es ella un
día ò altre'ns la pendràn, y tindrèm de conformarnos... Tu també'ls vas
dexar los teus pares; y ara ¿ahont son los teus pares y'ls meus? ¡Pobrets! varen aclucar los ulls sense recansa, per que varen dir: dexem al món los nostres fills que s'acompanyan l'un al altre y s'estiman.
A mi també se'm tapa'l sol ara que'm torno vell! Y després, quan
nosaltres no hi serèm ¡que solitari fora'l món pera la nostra Maneleta!
Per axò, la filla casada es del marit, y té de dexar pare y mare pera seguirlo.