Escenes barcelonines - Corpus
| Sou al capítol «Corpus» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
L'estiuet de Sant Martí | L'arch d'en Mirambell | 
| ||
— Cuytèu, nens, enllestiu, que van a tocar les dues. ¿Manelet, què
fas, que no acabas? mira que no veuràs los gegants. Mariagna, sobretot
tén compte, no'ls dexís anar de la mà, que no's perdin.
— ¿Còm vol que'ls agafi tots quatre? ¿se pensa que son lligalls de pollastres?
— Sempre butzinejas. Donchs, que no s'apartin del teu costat; vigila al Eduardo y al Ramon, y en Fino y'l Manelet: aquexos dos entremaliats.
— Sí, a tots d'un cop. Ja ho sab vostè que no'n fan cas de mi. ¿Sentiu lo qu'ha dit la mamà?
— Lo qui no cregui a la Mariagna... Mariagna, tórnal desseguida a casa.
— ¿Y nosaltres que creyem, també?
— Calla, tu, doctor llémena. ¿Sents, Mariagna? Esperèu; vína, tu, baldragues; míra còm vas, tot te cau. Y aquesta taca ¿còm te l'has feta?
— Ja hi era.
— ¡Míra, mosca balba!... ja t'ho donaré. Acòstat, Eduardo.
— No hi serem a temps, senyora.
— Si sembla un beco. Acostat, te dich, Eduardo, cara bruta.
— |Ay, ay, el nas!
— Te'l tinch d'arrencar. Aquestes criatures afrontan. Anèu, ranxeros. ¿Ja teniu mocador? No correu. Mariagna,'l qui no't cregui dígamho en tornant, que no hi anirà més.
— Mamà, aqueix me moteja.
— ¿Què t'ha dit?
— Xanxo panxa.
— ¡Si t'hi vinch, arneta, esca del pecat!... —
¡Quína alegria, quíin saltar al voltant de la Mariagna, encara no'ns veyam fòra de casa! La mamà, desde'l balcó fent senyes, per que no
gosava cridar, nos encomanava que ens estessim quiets.
La plassa de Sant Jaume estava tan plena de gent, que'l sol no podía arribar a terra; per entremitx dels grupos, entre la bellugadissa de les criatures, s'hi enquibía del millor modo, matisant, ab capes brillantes que feyan cloure'ls ulls, los vestits blanchs, los barrets de palla guarnits de cintes y les cúpules de les sombrilles que bellugavan escampades per tot arreu. Hermosejava l'espectacle un cel blau, llis, y tan trasparent, que qualsevol que s'hagués ensopegat a tenir la vista molt fina potser haguera pogut veure la gloria; y's sentía flayre d'estiu, olors de flors tendres y de la ginesta que s'anava acostant.
Ni un alè d'ayre embrassava l'espay; no més los falsiots creuavan la plassa, ran dels terrats, xiulant ab frisansa com si també s'impacientessin per veure en què la donaria aquell cop de gent, aquells crits y aquella bulliícia.
Per tot se sentían rialles y animades exclamacions de la gent petita, tothom estava alegre, ab alegríia de bon ésser, de la que's riu ab los ulls, ab la boca y ab lo cor. Fins los grans estavan contents, y enfilavan a Sant Cristòfol Nano a les criatures y ells s'alsavan de puntetes per ser més alts y veure millor que'ls altres quan sortissen los gegants.
Tocan les batallades de les dues y les de la oració que rompen plegades; trontollan les rexes de Casa la Ciutat y s'obran pausadament. Al
fons s'hi veu lo gegant, grave, enciriat, ab sos ulls terrorífichs, fixos,
clavats, que no se sab ahont guaytan ni a qui amenassan. La quitxalla'l
saluda ab remors de respecte y'l contempla embadalida. Les trampes, lo flaviol y'l tamborino afinan la marxa; lo gegant avansa magestuosament voltat dels camàlichs que alsan los brassos y caminan enrera per ampararli la cayguda, y encara no's veu fòra de casa's posa a ballar ¡tan serio que sembla! millor qu'un letxuguino.
Apareix luego la gegantessa qu'acaba de surtir de les mans de les camaristes y perruquers feta una primavera, hermosa, galana, plena de flors y de joyes; vestida al punt més rigurós de la última moda, y no's mira a ningú y mitx-riu a tothom. Arrenca ab uns quants giravols bufons que ni cansan la terra, ensenya el peuet com una lleminadura, y fa
reverencies al seu marit. Al vèurela, ja no crida la maynada sola, los
grans y tot l'ajudan y les fadrines; y en aquest concert d'alegranses y satisfaccions, refila'l fluviol, les trampes baten més fort, redobla'l tamborino y balla tota la comitiva, gegant y gegantessa, y'ls camàlichs, qu'ab la excusa d'obsequiar a la parella, hi endressan alguns punts de bolero voleyant les barretines vermelles, donàntloshi ayre y diéntloshi falagueríes molt escayentes y primoroses.
Aquest any jo tenia d'anar a la professó;'l senyor Quim, lo sastre de la Frenería,'m feya un vestit nou; nou, sense aprofitadures de levita disminuïda a gech, ni estalvis de
pantalons vinguts a menos. Però'l qu'a mi'm preocupava fins al punt
de no atalayarme ni del vestit nou de color de pansa ab botons daurats,
ni del luxo fantasiós de soguilla y rellotge y agulla de diamants ab que la Mariagna volía engalanarme, contra'l parer dels meus pares, era'l pentinat que duría per anar a la professo.
Mos cabells espessos y gruxuts havían estat rebeldes als allisaments de la pinta; en lo meu cap no s'hi havía fet may la clenxa y'm dalía al veure'ls demés noys ab sa cabellera sedosa pentinada ab tirabuxons y ab la clenxa com una ratlla de marfil que'ls hi compartía en ondes caygudes sobre'l front.
Rapat sempre com un quinto, ¡ab quína gelosía contemplava'ls companys de colegi quan ab un moviment de cap plè de gràcia apartavan
los rissos que'ls hi venían sobre'ls ulls! Jo'm sentía inferior a ells y la única recansa, la enveja més fondament sentida, era mirarlos embadalit y no podermhi igualar. Quan en mon cap d'erissó'ls cabells s'exían una mica de la mida, lo perruquer
los arranava sense pietat, y eran inútils mos prechs y'ls meus suspirs en và: tenia que donar un penós adeussiau als rissos y als tirabuxons, veyentlos caure esmicolats damunt la tela blanca que'm cubría les espat-
lles, abans de que haguessen pogut tenir prou llargària per pendre contorn.
Però, aquella vegada, per anar a la professó, vaig lograr clemencia per los meus pobres cabells. ¡Ab quína alegría observava'ls progressos de sa crexensa, y còm hi somniava! Ja no'm fou repulsiu l'estrenya-caps.
A forsa de mullarlos, lograva dominar sa rebeldía, y ab afanys y una solicitut, quals procediments foran llarchs d'explicar, amagantme de
tothom per córrer a posarme davant lo mirall, y a copia d'aygua y pinta
y perfidia, vaig lograr descubrirme la clenxa. Ja vaig ser felís; per que,
de debò,'m creya que no n'hi tenía. Mes ay! cinch minuts després d'estar pentinat, los cabells tornavan a erissarse y la clenxa quedava esborrada.
Tanta aygua los meus cabells no la varen poguer obehir: se'm declarà una agudíssima erissipela, y la inflor m'embotornà tota la cara com un mònstruo, y'm vaig quedar cego.
La professo exía, sentint desde'l llit la passada dels gegants, los tochs de les trampes, aquexos tochs que no cambían, iguals allavors als d'ara; y s'acostavan les músiques, y's perdían allunyantse. La Mariagna
no'm volia creure, ¡ella, que sempre anava a favor meu! «Obra'l balcó,
Mariagna, vull sentir l'olor de la ginesta.» «Nó, Manelet, me deya,
nó, que't morirías.»
¡Quína vuytada de Corpus més trista va ésser aquella!
Quan vareig llevarme, restablert de la malaltía, ja no's parlava més de professons. ¡Tots hi havían anat menos jo! Allí, sobre una cadira, hi havía'l meu vestit nou, lo vestit de la professó!