Escenes barcelonines - Los xitxarel·los
Als claustres de la Catedral de nostra ciutat, hi solen concórrer,
casi be tots los dies, uns quants menestrals més aviat vells que joves,
los qui, passejant, fent rotllo ò prenent lo sol asseguts en los grahons
de la paret del Capítol, passan l'estona comentant los successos del día,
ja's referescan a política forastera, a assuntos de la localitat, ò a les noticies que tot sovint arriban de Madrid per partes del telègrafo ò per via del correu.
En aquestes reunions està clar que no sempre la política ni'ls negocis de que solen ocuparse'ls diaris omplen la conversa; qu'en moltes ocasions los hi serveix de tema a les seves assentades tal ò qual succehit ò cas que crida l'atenció,'l que's comenta y discuteix ab variat criteri segons l'opinió ò'l sentir de cadascú.
— ¿Y donchs, què tenim de nou? — pregunta al arribar un dels indivíduus que forma la cotidiana reunió, al trobar la conversa molt animada y tenint la paraula'l senyor Cosme qu'acostuma a ser l'orador
més discutidor de la colla.
— No rès, qu'estava, parlant sobre l'escàndol que hi hagué l'altra nit en lo teatre. Qu'uns quants joves, que deuen ser de bones families ò que deuen tenir molt bon passament, regintse pel seu trajo y per que tenen
palco, van donar en la flor de divertirse y casi be'n van fer un xich
massa.
— ¿D'axò parlavan? jo no'n faig cas dels escàndols d'aquexa jovenalla; ja hi estich fet. ¿No veu qu'al día d'avuy tothom fa'l que millor li escau, y aquesta familia sobre tot, sembla que tingui butlla de ferro pera incomodar y fer fugir a la gent
pacienta, ab les seves bromades y'ls seus desvergonyiments?... ¿Què hi
va haver, donchs? Esplíquis.
— Molt senzill; diuen los que ho varen presenciar, qu'ab pretext de que la bufa no era d'allò per allò y si'l tenor flaquejava quan més havía d'estirar la veu, (altres diuen que tots dos ho feyan be,) el cuento es que, ab rahó ò sense, hi va haver un escàndol de crits y soroll ab lo sobrepuig d'algunes bofetades, qu'allò més que teatre semblava un safreig.
Los de dalt repicavan de mans, mentres los dels palcos ab xiulets y
trompetes de fira movían tal amohino, que no hi va haver terme d'apaciguarho y'l teló va tenir que baxar y l'òpera quedà tallada al tercer acte. La bufa diu qu'estava desconsolada y que donava pena de sentir sos laments: «M'han perdut,» deya plorant; «m*han mort per sempre; ja no podré presentarme devant cap altre públich, lo meu descrèdit ressonarà per tot lo món, aquí perdo la contracta, aquí'm despedexen com un mísero jornaler, com una cambrera, com una comparsa torpe y estúpida; ¡oh'ls meus pobres pares! ¡pobres
vellets, qu'esperan rebre l'alegría del meu èxit qu'havía de fer felissa la seva vida! Lo públich de Barcelona me'ls mata.» Y la pobra artista, plorant a llàgrima viva's desesperava y no volia rebre consol de ningú. Vèli aquí'l que va passar; vèt aquí les conseqüències del atabalament de quatre xitxarel-los que comprometen lo pervenir d'una artista no més que pel gust de fer lo plaga.
— Sí, lo que jo dich; — va respondre un dels de la rodona. —Ara, en
aquest temps, sembla que sía moda el fer escàndol per tot arreu; lo jovent d'avuy al dia ja no té solta ni es xistós si no crida y fa escàndol. Es
qu'es prou! axò que vostè conta no m'extranya gens. Vagi allí hont vagi, sempre s'hi té de trobar una quatreta de letxuguinos que per fer riure té d'armar saragata. Als concerts del estiu, ja's sab: vínga fer ninots de paper y axecarlos dalt d'un bastó; vínga cremar rengles de mistos y vínga fer bulla quan lo públich està més atent a la representació. ¿Y que's pensan vostès que dono la culpa a aquests plagues? Nó, senyor; lo que'm condempna es que'l públich quan li ve be hi riga. Aquest es lo verdader delinqüent; no'ls animés ab ses rialles celebrant l'acudit de fer sortir un ninot que ridiculisa a alguna classe; no callés la majoría sensata, lo públich serio, quan veu certs desordres; per que la seva prudencia y'l seu silenci autorisan y donan ales a aquests poca-soltes; en hora bona, quan destorban y no dexan escoltar la funció, sabessin imposàlshi quietut, que'ls escàndols que vostè cita no's repetirían. Però, ja se vé, la jovenalla d'avuy al dia té carta blanca per fer lo que li acomoda, y la gent de prudencia'ls té de sofrir y mortificarse. Per axò no hi vaig jo al teatre, ni als concerts, ni en cap banda ahont puga presumir qu'hi haja de trobar tan molesta companyía.
— No es aquesta, senyor Domingo, — li replica'l seu company. — La joventut d'ara es com la de les altres èpoques.
— Donchs, al meu temps no passavan aquests desoris; hi havía més
moral y més respecte; ¿què m'explicarà vostè a mi? se n'haguera guardat qualsevol jove de fer escàndol en un teatre; ja'ls haguera posat mà desseguida l'Autoritat.
— Li torno a dir que no es aquesta la qüestió, senyor Domingo. Vaja, vostè no se'n recorda; jo sí, que tinch bona memoria, gracies a Deu. La joventut del nostre temps també tenia la fal·lera de volguer passar per xistosa y feya unes bromes que, francament, apesar de que critico als minyons d'ara, estíga cert que no se atrevirían a ferles. ¿Que no té presents aquells cursos de la professó, aquelles empentes, aquells aglopaments y corredisses y aquella masega que comensava tirant anissos a les noyes, després pica pica ò férleshi olorar brots de ruda, que seguia ab aquells crits de «màrcal que porta visera y capsana» fins que tot fent
broma s'hi engrescavan de debò, hi havia tumultos y garrotades y atropells de tota classe qu'ara no's conexen? ¿Que no té present los escàndols de la missa del gall, aquelles graciositats de tenyir l'aygua beneyta y altres que no'n reso?
— Té rahó: ara no succehexen aquells escàndols per que no hi hà missa del gall; però si n'hi hagués,
foran pitjors qu'abans; ja li torno a dir, no n'es poch de desmoralisada la joventut que corre!
— Be, be; no disputèm, que no es aquest lo sentit de la conversa; jo li contesto per lo que vostè'm proposa: y tant vostè com jo tenim de creure que'l jovent d'ara y'l d'allavors sempre ha tingut inclinació a fer broma; lo qu'es molt natural y molt posat en ordre, si ho sapigués fer sense ofendre y sense perjudicar a ningú.
— Axò es de lo que m'exclamo; ¿per què no hi té de posar ordre la
Autoritat quan aquests xitxarel-los se'n surten?
— ¿Y en aquell temps, que'ls agafavan als que cometían algun escàndol?
— Y està clar; y ben fet que feyan.
— Donchs, per mi nó. Vègi si han corretgit a ningú.
— ¿Còm s'enten?
— Home, molt natural; ara hi hà escàndols com abans, y sempre pel
malaventurat propòsit de fer bulla.
— Donchs, déxils fer y no's quexi si en los teatres hi hà fracassos com los de l'altra nit.
— Senyor Domingo, jo crech que discutim sense entendrens. Ja veurà a lo que vaig. Ni'l seu fill ni'l meu, estich ben penetrat qu'en cap banda, ni ara ni quan tenían vint anys, han mogut brega de mal gènero; ¿per què? per que nosaltres los hi vàrem ensenyar de modos y hem volgut que'n tinguessin, rès més; ja està dit tot. Quan jo veig aquests joves que cridan l'atenció per lo desvergonyits, per lo desatents, per les seves paraulotes grosseres, pels renechs que barrejan en tota conversa y pels xibarris que fan per tot arreu, penso: a casa seva ò no han tingut temps
d'educarlos ò no se n'han cuydat, a pesar de gastarse molts diners en
mestres y colegis, ò son gent de bon tuntum que no s'avergonyexen de
tenir fills malparlats y ordinaris que els hi bescantan lo bon nom en més
de quatre ocasions. Per lo tant, jo crech que si'ls pares los hi fessin
entendre que'ls catalans tenim molta anomenada de renegats y de cridayres ¡uy, de cridayres!... sí, tots cridem massa, si sembla que tots patim una marfuga de mal d'orella... si'ls féssim entendre (ja veu, ara m'hi conto jo,) si'ls hi féssim entendre que sempre parlem a crits, y'ls hi fessim notar qu'encara no s'ajuntan tres lo renech es la paraula avansada ab que's saludan, y si son comitiva les bromes resultan indiscretes y fora de tò, y per aquest defecte son notats y a vegades mal rebuts, jo'm penso que tots dirían: alto aquí, axò no's fa. ¿Ab l'orgull de la nostra rassa, vol que cap català puga imaginar, ni tan sols resistir, que'l desprecíin per aquests defectes?
— Be, corrent, però axò de cridar no'l trobo gran defecte.
— Escolti, escolti lo qu'al meu fill, ja li dich quí, quan era a París li va passar. A la fonda's reunían set ò vuyt catalans, ¡y'n vol de xaranga y de crits aquella hora de dinar, fins per dirse les coses més senzilles! Donchs, amigo, tots los concurrents a les altres taules giravan lo cap sorpresos y's preguntavan los uns als altres: ¿quí son aquests joves, de hont han vingut, de quína terra son que cridan tant? Y afegían tots sorpresos: però ells riuen y menjan ben tranquils, axò no son pas disputes, axò no son pas qüestions, ni's diuen coses fortes... Y'l primer día va ser curiositat, lo segon ja'ls miravan serioós y ab desagrado, y al tercer ni se'ls miravan, sinó qu'ab una rialleta de llàstima ò de despreci, deyan: al diable'ls espanyols, son una colla de malhonets. Ja'n van tenir prou: aquella llissó'ls va servir; y desde aquell día varen apendre a dominarse a parlar sense crits, y'ls espanyols van ser los amos de la fonda, anem
al dir, y'ls més apreciats y ben vistos entre tots los concurrents. Ara, jo pregunto: si allí'ls nostres paysans, no més que per enrahonar massa alt, com es costum nostra, van fer tan mal efecte, ¿qu'han de dir los extrangers que venen a Catalunya y senten escàndols com los dels nostres teatres y les bromes de nostres concerts? Jo estich en que si'l nostre jovent sàpigues axò,'s corretgiría; y penso que no es l'Autoritat la qu'ha
corretgir aquestes tendències al escàndol y certa ostentació que fan en alguns cassos y paratges de no tenir modals ni bona criansa. Cadascú a casa seva té de donar l'exemple y fer guardar l'urbanitat: axò per primera condició. Després, l'Autoritat ab disposicions molt series qu'evités lo blasfemar, qu'ara mateix ja sembla que no repugni a ningú segons se sent ab tanta indiferencia. Y luego, qu'en lo teatre, en lo llibre y en los diaris y revistes, sempre, cada día,'s posés en ridícol aquest vici al desordre, aquesta propensió al escàndol y que condempnessin, per tots los medis que pot trobar lo ingeni, aquesta manía de volguer aparèxer xistosos en cassos y ocasions, més que's tinga de faltar, per semblarho, a l'urbanitat y a la decencia. Millor qu'ab rigor inoportú, se lograría esmena corretgint ab la sàtira, ab lo ridícol y ab exemples que los hi fessen tornar les galtes roges, avergonyits d'esser homes y mostrarse tan baxos y despreciables. ¿No es lo nostre poble un dels que més se distingeix per son vestir curiós y propi, per son benestar, per ses condicions d'aplicació y enginy, per sa inteligencia, per son amor al treball, per sa honradesa y dignitat? Donchs, ¿a què ve malmetre tan belles circunstancies per faltes facilíssimes d'esmenar, y que desgraciadament son les primeres que'ns notan y que no'ns perdonan, apesar de tenir tantíssimes qualitats, de que potser no'n gosan los qui ab més rancúnia'ns les tiran a la cara? Jo crech que'l poble català (vull incluhirhi a tots, no vull fer distinció d'estat ni clases;) crech que'l día que vulga fer valdré y lograr l'estimació propia —sens la qual s'es mal mirat en molts llochs, y no's logra la dels estranys, — tindrà de sacrificar la petita fal-lera d'esser graciós, y dulcificar l'agresa del seu llenguatge, que no prové d'altra cosa més que d'una lamentable abundancia de blasfemies massa usades per desditxa, axís en públich com en los llochs més recatats. —
En aquestes, hi havían tocat dos quarts d'una, y'l batlle donava'l tom als claustres sacsejant una penjarella de claus pera avisar qu'era hora de sortir; y'ls nostres menestrals se'n anaren de la Seu, donant fi a tan exemplar conversa.