Vés al contingut

Excursions per la provincia de Guadalajara (setembre de 1883)

De Viquitexts
Excursions per la provincia de Guadalajara
Cels Gomis
(setembre 1883)

EXCURSIONS PER LA PROVINCIA DE GUADALAJARA

XIV

Una excursió á Molina de Aragon

(Continuació.—V. N.os 58 y 59, pl. 157)

Quant més m' acosto á la vila, més me sembla que tinch devant una població de la Edat-Mitjana. Las ennegridas parets de las casas, las bermellencas torres quadradas que de quan en quan las dominan, las murallas enmarletadas que baixan desde la forteresa fins á la vila, aquesta meteixa forteresa ab sas quatre ben conservadas torres quadrangulars, la Torre de Aragon, situada en la part més alta del turó que domina á la població, tot contribuheix á aumentar ma il-Iusió. Pera que aquesta sía més completa, veig á la esquerra, no gayre lluny de la vila, un castell mitj arrunat que sembla una especie de guayta, y allá á la dreta, prop de Corduente, lo gran castell de Santiuste, flanquejat per quatre altas torres y envoltat de restos de murallas.
A las 6h t. arribo á Molina, quinas casas son en llur majar part antiquíssimas, y quin aspecte interior no desdiu gayre del exterior. Hi ha encara moltas casas quins pisos ván sortint més y més cap al carrer á mida que son més alts, lo meteix que aquellas de que vaig parlar al tractar de Cifuentes. Jo prench hostatje en lo antich palau de la familia Moro, una de las més nobles y antiguas de Molina, transformada avuy en casa de despesas.
Las iglesias de aquesta vila poch ó res ténen de particular. Las murallas y lo castell se conservan bastant bé, mes s' hi véuhen moltas restauracions fetas en diferents épocas.
Molina de Aragon se troba situada en la vora dreta del riu Gallo, quinas ayguas besan los fonaments de sas murallas, y, corrent uns vuyt kilómetres per un' ampla y fértil planura, penetran en lo congost de la Hoz, no sortint ja d' entre aspres penyals més que pera precipitarse en lo Tajo, en sa vora dreta.
No coneixent á ningú en Molina que pogués satisfer ma curiositat sobre la historia de aquesta antiquíssima vila,[1] tinch quan ménos la sort de que m' vinga á las mans una obra rara[2] que, á modo de prólech, conté una ressenya dels principals fets ocorreguts en ella desde la Reconquesta fins á mitjans del sigle XVIII.
No tenint, donchs, pe 'l moment cosa mellor en que ocuparme, y creyent que mos lectors ho veurán ab gust, passo la vetllada extractant de aquesta obra los següents datos, que m' semblan los més interessants: En 1129 N' Anfós I lo Batallador, rey de Aragó, prengué la vila de Molina als moros. No trigá l' rey de Castella á moure brega al de Aragó sobre la possessió de aquesta vila, noinbrant abdós com árbitre pera sentenciar en aquest litigi á llur comú amich D. Manrique de Lara. Aquest va correspondre á la confiansa en ell depositada adjudicantse á sí meteix la vila y territori que l' de Aragó y l' de Castella copdiciavan, y fundant un nou senyorío independent de aquestas dúas coronas.
Aquest Don Almerich ó Manrich, que ab abdós noms es conegut, reedificá y poblá á Molina, donant comensament á la construcció de sa forteresa y murallas, construcció que fou continuada per sos successors y termenada per Na Blanca Anfós, V senyora de Molina.
L' any 1222 Don Gonzalo Perez Manrich de Lara, III senyor de Molina, feu la guerra á En Ferrán III de Castella (lo Sant) á causa de haver aquest desterrat als comtes de Lara, parents del primer.
Lo 10 de Juny de 1293 Don Sancho l' Bravo, de Castella, entra en Molina pera pendre possessió de aquest senyorío, que li pertocava per herencia deixada á sa muller Na María Anfós, germana de Na Blanca Anfós, segons testament de aquesta, otorgat lo 10 de Maig de aquest meteix any.
Sis anys després, en 1299, los aragonesas móuhen guerra als de Molina per haver la dita Na María y son fin En Ferrán IV (l' Emplassat) rebut en sa vila á Na Isabel, germana del rey de Castella, repudiada per son marit lo rey En Jaume II de Aragó.
En 1370 Don Enrich II de Castella (l' de Trastamara) feu donació del senyorío de Molina al traydor Beltran Claquin, que tant trist paper desempenyá en la sangnanta tragedia de Montiel. Los de Molina, que havían prés part per En Pere I (lo Cruel ó l' Justicier) en la lluyta fratricida qu' ensangnantá l' regne de Castella, refusáren entregarse al comtestable francés, preferint tenir per senyor á En Pere IV de Aragó. Sis anys fou aquest duenyo del senyorío, fins que, ab motiu del casament de Na Leonor, infanta de Aragó, ab l' infant En Joan, primogénit de Castella, torná l' senyoría de Molina á n' aquest regne.
La curta temporada que Molina fou del monarca aragonés feu que cambiés son nom de Molina dels Comtes ó dels Caballers ab que fins llavoras havía sigut coneguda, per lo de Molina de Aragon ab que encara avuy se la coneix.
Mes sembla que aquest senyorío estava destinat á sufrir serios disgustos per causa dels favorits dels monarcas castellans.
En 1465 Don Enrich IV (l' Doliente) feu donació de aquest senyorío á son célebre favorit Don Beltran de la Cueva, senyor de Alburquerque. També aquesta vegada los de Molina resolguéren oposarse als desitjos del Rey, y aliantse ab lo turbulent N' Anfós Carrillo, arquebisbe de Toledo, derrotáren completament á las tropas del de Alburquerque lo 24 de Novembre, prop de Rueda, en lo lloch anomenat desde llavoras Lo camp de la matansa. Com aquesta batalla tingué efecte la vigilia de Santa Catarina, verge y mártir, lo poble de Medina prengué á aquesta Santa per patrona; lo qual no deixá de ser un acte de manifesta ingratitut envers lo sant del día, que sembla elegué influhir mes directament en la victoria dels molineses, que no pas lo del endemá.
En virtut de aquest triunfo, en lo mes de Janer de 1468 quedá Molina baix la tenencia del arquebisbe de Toledo fins pochs anys després, en que torná de nou á la corona de Castella.
(Seguirá.)Cels Gomis.

  1. Se creu que Molina está assentada en lo meteix lloch ocupat per l' antigua Ercavica ó Arcavica de la Celtiberia citerior.
  2. La Ninfa más celestial en las márgenes del Gallo, la milagrosa aparecida imágen de Nuestra Señora de la Hoz, escrita por D. Antonio Moreno, cura propio de la iglesia parroquial de San Miguel de Molina.—Calatayud, 1763.