Ferran V

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

________


FERRAN V.


POESÍA

PREMIADA AB LA ENGLANTINA D' OR

EN LOS

JOCHS FLORALS DE BARCELONA DE 1885



Ferran V (1885) (page 1 crop).jpg




BARCELONA
IMPRENTA «LA RENAIXENSA», XUCLÁ, 13, BAIXOS
1885


Ferran V (1885) (page 3 crop).jpg





FERRAN V.




 Divendres!... Plou y fa sol,
y les bruxes endolades
van per terra y van per mar
cridant:—¡Dissort!—, ab veu aspre (1)
 Per no trobarla, 'ls capdills
no volen entrá en batalla;
los núvis, per altre jorn
perllongan les esposalles;
poruch, lo romeu, no surt
del hostal hont pren posada,
ni s' arriscan els vaxells
á ferse lluny de la platja...
Lo Rey, que surt del palau,
no 's recorda de senyarse;
passa 'l llindar, y apareix
darrera ell una fantasma:
camina... y ja 's veu lluir
un punyal que l' amenassa,
corre la sanch... y els coltells
y espases ja van en layre!...
 Los cavallers embravits
s' empenyen per les escales,
tot son gemechs, crits y plors
y xiscles per dins la plassa;

la gent que hi rebull, cridant
's sempenteja y s' escampa
pe 'ls carrers qu' es van omplint
de veus y remors qu' esglayan!...

 Los que fogiren primer
s' arreconan dins els claustres
de la Seu, y espaordits:
—Donchs, qu' ha sigut?—, 's demanan

 Qui diu que á n' el Rey Ferran
l' han ferit á mala banda;
qui que l' han mort, y que ha mort
degollat á tall d' espasa:
no falta qui ha vist el broll
de la sanch, y l' ha vist caure. (2)
Qui la ferit es, per uns,
un malandrí de la França;
qui diu qu' es un navarresch
y qui un moro de Granada... (3)
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 —Qui es, de cert ningú 'u sab,
diu un jove qu' arribava;
jo he sentit dir qu' es un boig,
si no 'u es... be 'n fa la cara.
Jo l' he vist qu' estava dret
dalt de tot de les escales
poch abans que 'l Rey sortís,
y... m' apar veure 'l encara!..
Esblanqueit com un mort,
inmóvil, caigut d' espatlles,
tot erissat el cabell,
ample 'l front, begut de galtes
y els ulls endins, llambregant
d' amagat, còm á dos lladres!...,
 Axís que 'l Rey ha sortit,
¡valga'm Deu!... quina mirada!...
ja l' ha acomés ab los ulls
abans d' estrenyer la daga;
no bé l' ha tingut á tret
axeca 'l punyal enlayre,
l' envesteix, y tot cridant:
—Torna'm la corona, lladre!...,—(4)
li pega un cop á n' el coll

y anava á pegarni un altre
quant li deturan el bras
los cavallers que 'l desarman.
 Per veure qui l' ha ferit
lo Rey gira en sech la cara
tot aturantse ab la má
lo doll de sanch que li raja.
—No 'l mateu!..., diu quan l' ha vist,
y ab la color tramudada,
com si l' hagués conegut,
esfereit se 'l mirava
mentres ell, sense fer cas
d' aquells que l' apunyalavan,
li deya fort:—Jo so 'l Rey!...
perque tu 'u sias 'm matan!...,—
Y el Rey, que com si 's sentís
afollat per tals paraules
ab un de sos servidors
s' era agafat per no caure,
tot defallint repeteix:
—No 'l mateu!—..., y cau en basca. (5)

 Axís que 'l jove ha acabat,
un vellet que l' ascoltava,
cap-baix y tot pensatiu,
s' allunya per dins els claustres;
no va totsol; de recorts
tot un axám l' acompanya;
recorts que anavan venint
y 's cridavan l' un á l' altre
mentres estava ascoltant
lo que 'l jovenet contava.
Recordant lo qu' ell ha vist
y lo que deyan sos pares,
tot caminant lliga caps
y va dient en veu baixa:
—Diu qu' un orat ha ferit
á n' el Rey... y li ha dit lladre!...
Lladre!... qui sab? Els orats
les encertan devegades,
y devegades... els fills
pagan els pecats dels pares!—

 Mentres s' esbomba y s' esten
la nova de la desgracia
del Rey, s' aplega al Palau
la noblesa catalana.
 Quan hi arriban els primers
ja troban per dins la sala
los castellans de la Cort
que van y venen y manan
donant ordres, com si ells
fossen els amos de casa.
—Miraulos!,... diu en Queralt
á n' en Lull que l' acompanya,
no sembla sino que aqui
los externs siam nosaltres!—...
—Part de culpa, diu en Lull,
la tenen els nostres pares;
dexaren assessinar
en Jaume d' Urgell á Xátiva!—

Parlant axís, van venint
cavallers de cada banda;
si 's saludan al entrar
es d' un tros lluny y no encaxan;
y van parlant ells ab ells
destriats com l' oli y l' aygua.
 Si 'l seu parlar no digués
quins son els uns y qui 'ls altres,
ja 'u diria el seu vestir
tant ó mes que son llenguatje.
 Vestits de seda y vellut
que á pes d' or fan dur d' Italia, (6)
van los nobles castellans
tan inflats de pompa y gala
que 'ls es estret tot lo mon
quant y mes aquella sala.
Vesteixen gipons brodats,
mantells llarchs com á gramalles,
gonells de blau carmesí,
clotxes negres, cotes llargues
de xamelot blau escur
ab perfils de pell de martres;
y ab les gorres de cayrell
d' hon penjan plomes pintades,
van y venen pe 'l palau,

pit enfora y la cara alta,
com los galls pe 'l galliner
ab la cresta mitj tombada. (7)
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 Los catalans, enemichs
d' arreus y de pompes vanes
que á fadrines de quinze anys
mes que á n' els homes escauen,
no s' abrigan ab mantells
brodats d' argent, com els altres,
ni duhen cadenes d' or,
ni plomes, ni flochs, ni randes.
Les robes dels seus vestits
son les teixides á casa,
les de color mes honest
y de mes llarga durada;
bristó clar per els gipons,
drap burell per les xamarres
y les cotes de mesclat
ben forrades de pell blanca.

 L' antich palau de sos reys
gojós los abriga encara
vestits axis, sans y forts
com roures de bona sava;
soldats valents y fidels
de son Deu y de sa pátria;
resolts tots ells á morir
per sos furs cent mil vegades;
resolts á no perdre may
ni ses lleys ni son llenguatge:
pagesos y mercaders
y soldats á la vegada;
tallats del antich llenyam
dels héroes, com ells mes aptes
per omplí 'l mon ab sos fets
que no pas ab ses paraules;
clars de seny, franchs y senzills
lo meteix que 'ls patriarcas...
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 Mentres condemnan el crim
ab fermesa, y tots se 'n planyen,
d' un tros lluny los de la Cort
los motetjan en veu baixa,

 Lo Duch de Cardona, irat
axis que sent que 'ls bescantan,
s' hi encara, y 's té ab lo Duch
d' Alburquerque eixes paraules:
—De quant ençá, que feriu
d' amagat y per l' espatlla?
—D' ençá qu' hem vist qu' es aixís
que á n' els reys feriu vosaltres!
—Aqui 'ls feren els orats
y á Castella la gent sábia! (8)
—Sabi fou en Pere Quart
que á sos parents degollava!...
—Deixeble fou, ¡llamp de Deu!,
d' aquell bort de Trastamara!...
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 Per la sala del palau
s' esbomban eixes paraules
y cauen com á plom fús
demunt la Cort castellana
que hi respon ab un udól
com de fera mossegada...
—¡La Reyna!—prop del portal
crida á les hores un patje:
les ones del mar revolt
s' aturan humils y 's calman
no bé la Reyna, ab los ulls
plorosos, entra á la sala.
Los cavallers li obren pas
fentse enrera, y ella passa
llagrimetjant pe 'n mitj d' ells
fent brasset ab dues dames.
 Posantse una ma á n' el pit
las catalans fan capada;
los castellans de la Cort,
mes vincladissos, s' acalan
fent reverencia, y la fan
tan rodona y acabada
que s' arriban als jonolls
ab lo mostatxo y la barba. (9)
 ________

 Debilitat per la sanch
qu' ha perduda, tramudada
la color, ab los ulls cluchs,
fluix el pols y el cor en basca,

jau el Rey. Al seu devant
inmóvil com una estátua
la Reyna, aturantse 'l plor,
se 'l mira mitj esglayada.
 Com si 'l desvari loquench
s' hagués fet senyor de l' ánima
del Rey, mou de tant en tant
los llabis y diu paraules
que exint del cor adormit,
surten mortes y apagades
lo meteix que 'ls infantons
que moren abans de naixer...
 La Reyna que 'l va mirant
pensa y diu exes paraules:
—En mal hora hi hem vingut
á la terra catalana,
terra de furs que son lleys
y dogals pe 'ls qui comandan!... (10)
Quant ton avi hi va venir
per ser rey, poch s' ho pensava
que hi vingués á morí esclau
de menestrals ab gramalla!...
Va fogir son fill major
per no morir com son pare;
tan bon punt hi vingué 'l teu
per traydor el bandetjavan;
á tu que hi vens á regnar
t' hi reban á punyalades!.—
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 Lo Rey Ferran, agitat
pe 'l desvari, diu paraules
que fan erissá 'ls cabells
de la Reyna, que l'agafa
per les mans y va cridant
per despertarlo, y no para
fins que al veure qu' obre 'ls ulls
li besa 'l front y l' abrassa:
—Qui 'us ha volgut degollar,
li diu la Reyna, malhaja!...
—Qui m' ha ferit, diu el Rey,
no m' ha ferit ab l' espasa;
que m' ha ferit á n' el cor,
á n' el cor, quant m' ha dit lladre!...

—May més ho tornará dir
qui 'us ho digué una vegada!...
—Qui avuy m' ho ha dit, m' ho dirá
sempre més, vaja ahont vaja!...
—May més ho dirá, may més
si 'l penjan enmitj de plassa!... (11)
—Si 'l feu matar, y el botxí
posa 'l seu cap dins la gábia,
de dia y nit cantará,
cantará cridantme:—Lladre!
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 La Reyna se 'l mira ab por
quant li sent dir tals paraules,
y ell ensopit, va dient:
—Hi ha morts enterrats que parlan!...
Era ell!... Era ell!... jo l' he vist;
no era un home... qu' era una ánima,
la seua que va pe 'l mon
y encara crida.—¡Venjança!—(12)
—Ferran!... Ferran!... somiau?,
li diu la Reyna y li passa
la ma pe 'l front;—¿Qui hi veyeu
en somnis, que així 'us esglaya?
—No es somni... l' he conegut,
respon el Rey, lo front ample,...
blanch com un mort,... el cabell
erissat,... begut de galtes,...
y els ulls enclotats y vius
ab un mirar qu' esglayava!...
Si... Si, qu' era ell!... Te rahó:
jo he pecat com els meus pares!.. (13)
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 La Reyna ab los ulls oberts
per la por y esborronada,
—¿Quí era? ¿De quí parlau?
¿De quí parlau?—, li demana;
—D' aquell germá enmatzinat!,—
respon ell, y ella astorada:
—¿Quín germá?, li diu, ¿N' Enrich?,—(14)
y el Rey li respon:—¡En Cárles!..
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 La Reyna, quant sent aixó,
s' hi llença assobre y l' abrassa

com si volgués ofegar
ab un abraç tals paraules;
y tot estrenyentlo fort
demunt son pit, mira y guayta
recelosa, si hi ha algú
prop del portal de la cambra,
mentres el Rey repeteix:
—Era... en Cárles de Viana!...—(15)

NOTES

 (1) Pere Miquel Carbonell diu que aquest cas orrible y endemoniat fou un diuendres a vij del mes de Dezembre Any mccccxcij.
 (Chroniques de Espanya fol. cclv, volt.)

 (2) «... demaní tot tremolant que era aquest tan gran brugit: digueren alguns que hauien naffrat lo Rey; altres digueren que 'l hauien degollat ab vna espasa; e no sabien qui era..»
 (Id. id. fol. cclvi, volt)

 (3) « .. y en este caso muchas eran las opiniones, unos decían:—«Francés es el traidor;» otros decian:—«Navarro es el traidor;» otros decian:—«No es sino castellano;» otros decian:—«Catalan es el traidor;»

(Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Doña Isabel, escrita por el Bachiller Andrés Bernaldez, cap. cxvi.)

 (4) «El traidor dañado pareció ser catalan y loco imajinativo y malicioso, y muy mal hombre á natura, y de muy mal gesto y figura, y por eso halló el diablo en él morada, y confesó que habia envidiado al Rey por sus buenas venturas; y confesó que el diablo le decia cada dia á las orejas, «mata á este Rey, y tu serás Rey, que este te tiene lo tuyo por fuerza.»
 (Id. id. cap cxvi.)

 Segons lo cronista Abarca l' orat que doná la coltellada al Rey, declará sempre «que la corona era suya; que D. Fernando se la quitaba...»

(Segunda parte de los Anales históricos de los Reyes de Aragón, por el P. Maestro Pedro Abarca.—Pág. 316.)

 (5) «... lo traydor á mes que traydor mal punt nat estant amagat dins la capella que es al costat del Palau Reyal mirant la via de la plaça del Rey, e veent exir lo Rey no dubta pas á pas sens que algú no sen temia dels circunstants que aqui eren en gran nombre que no 's podia anar sino ab grans empentes venir vers lo Rey qui deuallaua per les escales, dauant los portals del palau y esglesia; aportant lo maluat home fora la capa vna tallant espasa tota nua, curta e ampla que tallava com á rahor. E quant lo Rey hague deuallat lo segon grau ell com á traydor venintli detrás trague la espasa nua que tenia dejus la capa e dona ab aquella vn colp entre cap e coll del Rey que si no fos per miracle de nostre Senyor e la custodia de la Verge Maria, e lo Rey aquell dia de diuendres dejunaua, lo cap de les espatlles en un pich loy haguera leuat... y volent ell reuenir de darli en dita espasa altre colp encontinent ans que nol pogues remetre li fon pres lo bras e la persona per los circunstants que alli li donaren tres punyalades e l' hagueren mort e fet cortes alli si no fos la misericordia del Rey qui dix en son castellá:—No lo mateys.—De que lo Rey qui volia caualcar per anarsen á la sua posada tocantse ab la ma en lo coll veu molta sanch que rajaua del colp... e fou aconsellat que no caualcas ans romangues dins lo palau per medecinar la naffra, e anant ell a peu ab gran esforç ab ajuda de persones al palau... asseguerenlo sobre una cadira... y entretant li donaren vn poch de vi fort a beure; y hauerlo begut dix lo Rey ab veu tremolosa:—Lo cor men va, teniume fort;—e vench en sincopis esmortintse.»
 (P. M Carbonell.—Chroniques de Espanya, f.º cclvi.)

 (6) Francesch Guicciardini diu en sa Relacio de Espanya que'ls castellans «no se distinguen en ningun arte mecánico ó liberal: casi todos los artífices que hay en la córte del Rey son franceses ó de otras naciones. No se dedican al comercio, considerándolo vergonzoso, porque todos tienen en la cabeza ciertos humos de hidalgos, .. prefieren enviar á otras naciones las primeras materias que su reino produce, para comprarlas despues bajo otras formas, como se observa en la lana y en la seda que venden á los extraños para comprarles despues sus paños y sus telas

(Relación de España, escrita por Francisco Guicciardini embajador cerca de Fernando el Católico.—1512-1513.—Traduccion de D. Antonio Maria Fabié. Págs. 199 y 200)

 (7) Parlant l' autor abans citat dels Grandes de Castella, diu que «si tienen algo que gastar lo llevan en su cuerpo ó en su cabalgadura sacando fuera mas de lo que les queda en casa
 (Id. id. pág. 200.)

 Diu Prescott que 'l Rey Católich «era sumamente moderado en el gasto de su casa y persona, con lo cual indudablemente se proponia en parte dar en rostro á los nobles por su prodigalidad y ostentacion.—No perdia oportunidad por hacérselo conocer.—Cuéntase que cierto dia, hablando con un palaciego que tenia fama de ostentoso en el vestir, y haciéndole que tocara la chupa que el rey traia, le dijo:—«¡Que tela tan escelente! Me tiene gastados tres pares de mangas.»

(Historia del Reinado de los Reyes Católicos por William H. Prescott.—Traducción de Pedro Sabau y Larroya.—Tom. 4, pág. 305.)

 (8) «dix lo duc de Cardona al duc de Alburquerque... de la coltella del rey don Fernando que si açi los orats pegauen e ferien al rey que alla en Castella ho feyen los sauís.»

(Jaume de Aguilar.—Vegis l' Anuari Català de 1875, publicat per Francesch Matheu y Fornells.)

 (9) Segons Hernando del Pulgar la Reyna Donya Isabel era muger cerimoniosa en sus vestidos e arreos, y en el servicio de su persona; e queria servirse de homes grandes e nobles, e con gran acatamiento é humillacion.—(Crónica de los muy poderosos y excelentes Don Fernando y Doña Isabel, etc.—2.ª parte, cap. iv.)—L' abans citat Guicciardini diu en la p.ª 201 de sa Relació de Espanya que 'ls grandes de la Cort son muy pródigos en ceremonias y las hacen con mucha reverencia.—