Flor d'enamorats/Nota preliminar
| ← Pòrtic | Nota preliminar Flor d'enamorats |
L'hom qui viu enamorat → |
Perque'ns ha servit per a la transcripció de les cançons catalanes del present recull y com a mostra de lo qu'eren mólts cançoners dels segles XVI y XVII (no parlèm dels manuscrits anteriors que's guarden com joyes singulars y són font de tote les literatures,) anèm a descriure minuciosament l'exemplar que tenim a la vista del següent cançoner:
«Cancionero llamado Flor de enamorados, sacado de diversos autores, agora nueuamente por muy lindo orden y estilo copilado por Juan de Linares.—Con licencia: En Barcelona, en la Emprenta de Matevad, administrada por Martín Gelabert, año 1681. A costa de Jacinto Ascona y Juan Terresanchez, Libreros.» 1 vol. 16.u allargat 138 + 5 de Taula y un de Colofó.[1]
Totes les composicions són anònimes y estan escrites indistintament en castellà ò català. Conté cançons de preguntes y respostes entre'l galan y la galana, cançons soltes, ço es sense respostes, villancicos qu'en català anomena villancets, motes que sòn endevinalles seguides de la solució al peu, llevat d'alguna en que's dexa aquesta a la discreció del lector, y alguna altra dialogada y sense descobrir la solució; seguexen romances muy sentidos de amores, entre ells los de Tisbe y Priam, Policena, Eneas, lo comte Lombardo, Albertos, Don Rodrigo, lo duch de Berganza, Espinelo, l'infant Troco, Moriana, el Cid y altres. A continuació vénen quatre lamentaciones, llargues poesíes elegíaques del patró de les cobles de Jorge Manrique. Després se troben los chistes, poesíes de tema sostingut y epigramàtich sense ésser picaresques; axís hi hà'l de les benediccions y'l de les malediccions; y per fi algunes endechas que són com elegies amoroses, y dos sonets: l'un recitat per Leandre y l'altre per Hero. Ve una nova y llarga tanda de cançons en preguntes y respostes y a continuació uns motets diversos per a disfreçarse y algunes endevinalles en forma de pregunta. Després, altra tanda de romances de tema clàssich especialment romà, entre ells los de Scipió, Heliogàval, Séneca, Tulia filla del Rey Tarquini, la casta Sofronia, Papiri noy romà, y March Antoni. Després tornen los villancets y cançons a manera de diàlech pastoril sobre diversos esdeveniments d'amors, y per últim les «Cobles d'amors fetes per a cantar a tots los galans en servici de ses dames» (qu'es la darrera del nostre recull) y les Coplas de los Comendadores.
Nosaltres publiquèm tota la part catalana d'aquest recull considerantlo com patró que degué servir als festejadors catalans durant los segles XVI y XVII en ses requestes amoroses, perque, apart dels romanços històrichs, llegendaris ò mitològichs, en los quals també solía glosarse un tema d'amor, en aquesta colecció s'hi troba un nodrit ideari de fineses y discreteigs per a satisfer tant les ànsies com les conveniencies dels ferits per les brunzentes sagetes del axerit fill de Venus. Aquelles quexes, sospirs, rahonaments y sobre tot enginyosos jòchs de paraules escrits en plena decadencia, havien perdut mólt de la espiritual faysó petrarquesca que fou sa font nobilíssima. Surten anònimes totes les poesíes d'aquest cançoner y si bé'ns caldría un gran esforç d'investigació per a cercar los autors d'algunes en los cançoners anteriors ò entre'l certamens poètichs no apareguts en la estampa, no cal pendrens aquest treball ociós perque l'autor tan acuradament amagat per l'incògnit colector Joan de Linares, l'hem de buscar en lo poble, y si's vol en aquells escriptors representatius que són ò poden ésser autors de totes les produccions que porten lo segell de la època qu'ells metexos representen.
¿Quí no reconexerà en les cançons d'aquest volum l'accent vulgarisat de la musa fina y desalentada d'En Pere Serafí? Lo misteriòs Linares qu'en sa tasca de colector actuava de poble, donà una rellegida a sos clàssichs, repassà les antologíes del temps y ab tot aquest material composà la seva. ¿Se limità al treball de copia y colecció? ¿Fou també autor? Nos inclinèm a creure lo segon per certa unitat de semblança que's nota en la majoría de cançons; y si axís no fos, al menys podriem ab tot fonament atribuhirli'l patró curt ò escursat y reduhit a tres ò quatre estrofes ò cobles, may més, fins en poesíes que reclamen un major desenrotllo lírich.
No'ns havèm proposat identificar cap de les cançons de la colecció, però casualment hem trobat lo rastre de dues d'elles, y per cert que si haguessim de judicar per les relacions qu'hem hagit d'establir entre les copies ò imitacions y llurs models, hauríem de convenir en que'l nostre colector emprengué obra original, glosant ab musa barroera alguns versos ò lletretes de bons autors. Compàris la cançó núm. XXX ab la sentida Cançó de partida d'En Pere Serafí (p. 75 de la edició de 1840) ò bé la que té en lo nostre llibre lo núm. LV ab la delicadíssima (p. 69 ibid.) que comença
Bella, de vos som amorós,
ja fosseu mia,
sempre sospir quan pens en vos
la nit y'l dia;
si bé en aquesta tenim la presumció de que la versió donada per En Linares, tan inferior a la d'En Serafí, es original d'un poeta valencià del séu temps, lo famós Joan Timoneda, segons referencies qu'hem tretes de les bibliografíes d'En Salvà y d'En Genovés.
Hem, donchs, de considerar aquest cançoner com una refundició ò adaptació popular de sentiments y idees de diferents poetes y a aytal propòsit respon la presentació anònima de les composicions y fins gosarèm a dir la pseudònima del colector. Y si aquest degué fer obra original en móltes de les cançons, en cambi tragué alguns del romanços d'altres coleccions anteriors com la Silva de Romances ò coetànies com les Rosas d'En Timoneda. No era tan fàcil improvisar en les relacions èpiques com en les petites divagacions líriques de patró forçat.
Ab tot y la baxa calitat literaria de tota la part catalana continguda en aquest cançoner, nos hem resolt a copiarla y publicarla apart perque es una mostra curiosa de poesía viva y casi diríem popular ò al menys popularisada, d'una època decadenta que ja veya acostarse'l perill cert de caure en les desolacions literaries d'En Vicèns Garcia y a la fi d'En Joseph Romaguera, símbol de la major decadencia de la nostra literatura en son període més lamentable.
Dues advertencies, per acabar.
Sols nos hem proposat publicar les cançons catalanes y hem prescindit del tot de les castellanes, encara que móltes d'elles sien lo complement d'aquelles ja com a pregunta ja com a resposta; donchs, no teníem la pretensió de presentar lo cas complet, lo qual, si pot ésser necessari des d'un punt de vista ideològich, no ho es en lo tema emotiu ò lírich, donchs, cada pregunta ò resposta ja conté una posició acabada del sentiment. Y axís nos hem ajustat al nostre únich propòsit.
Per últim, la transcripció es feta ab tota la fidelitat compatible ab lo degut menysprèu a le nombroses errades tipogràfiques que dexà escapar lo colector y a certes y mólt escasses gràfies arcayques; criteri que pot seguirse quan sols se tracta de divulgar una obra que fou estampada ab evident descuyt y en una època baxa y de decadencia.
- ↑ D'aquesta obra se'n conexen cinch edicions, totes ignorades d'En Salvà. Han sigut estampades a Barcelona: la primera per En Pere Malo l'any 1573, la segona (1608), tercera (1645) y quarta (1647) per En Sebastià de Cormellas; la quinta es la que nosaltres hem descrit.
Poques referencies hem vist fetes a aquest cançoner; la més interessant y de la qual hem tret l'anterior noticia bibliogràfica, es la de don Agustí Duran en son Romancero general, t.segon, p. 686 (t. 16 de la Biblioteca de Autores Españoles) ahont s'inclogué tots los romanços de la Flor de Enamorados. En Joan Batlle, N'Antoni Bulbena y'l qui escriu aquestes ratlles havien abans d'ara reproduhit algunes de les cançons catalanes.
Podèm també senyalar la publicació de varies cançons semblants a les d'aquest volum y coetànies, feta per En Marian Aguiló en son Cançoneret de obres vulgars.