Flors del camí (Dupont, 1909)
comedia en un acte per
Ab una ilustració musical
La Sociedad de Autores Españoles està encarregada de cobrar els drets de representació.
Queda fet el dipòsit que marca la lley.
rambla catalunya,12
———barcelona———
PERSONATGES
PONA |
19 anys. Filla de Picafort. Alegroya. |
TON |
23 » El seu enamorat. Tendre. |
PICAFORT |
40 » Es picapedrer. Melancòlich |
JAN |
36 » Molt lleig. Bondadós. |
UN SENYOR |
33 » Misteriós. |
Epoca: L'actual.
Lloch: Cavana de Picafort.
Dedicatoria
Primer pas d'un dramaturch.
Homenatge al «Mestre» que
avull honra tot Catalunya.
Celesti Dupont
Aquesta obreta va ser representada per primer cop y com a prova d'estudi, el día 23 de Març de 1909, a l'Agrupació «Els Novells» de Barcelona, baix l'inteligenta direcció de D. PERE PASCUAL.
REPARTIMENT
PONA |
Srta. Riera |
PICAFORT |
D. Domingo Deon |
TON |
» Joseph Escuriet |
JAN |
» Enrich Sánchez |
UN SENYOR |
» Emili Guiriguet |
Cavana d'un picapedrer. Neta y ben arreglada. A la paret alguna qu'altra estampa. Taula y cadires rústegues. Porta al fons, al camí. Porta dreta primer terme.
El Abril. Som a la tarde. Pona recull les sobralles del dinar. Picafort medita.
¡No t'hi cansis, Pona!
Be hem quedarà prou temps per descansar... ¿què? ¿ja no m'escolteu? ¡Pare!
¿Parlaves?
Y es clar que parlava, pro, ¿sabeu? això de véureus sovint meditabond no m'agrada gaire, no m'agrada pas gens.
Sempre la mateixa cançó ¡Pensava en la teva mare morta! Y be ¿potser li agrada molt a n'ella lo qu'esteu fent? També hi penso sovint jo ab la mare morta y no ho paguen els demés, cada nit que li reso un parenostre! ¡Te! Are jo també. (Plora) ¡Ferme plorar! ¡Dolent, més que dolent!
¡Calla, filla estimada, calla!
(Animació nerviosa.)
¡Y bé! no hi pensèm més. ¡Visca l'alegría! ¡Visqui la Pepa! (Plora.) ¡No puch! ¡No puch! ¡Vos en teniu la culpa! ¡Fins a després! ¡Adeu!(Fuig d'una revolada.)
¡Pobre filla meva! ¡Qui pogués plorar ab les teves llàgrimes! ¡Ah! Quan la Rosona va marxar poch pensava tot el mal grandiós qu'ens faría. Morta, l'hauría pogut olvidar potser, pro are... d'un altre... els celos me la recordan a cada instant y sufrirèm per sempre! ¿Què li havía fet jo per abandonarme? ¿No era alegre com els altres companys? ¿No sabía mormolar paraules enamorades? Si els meus llavis dilectaven petons y el meu cor abraçades; si els meus braços trevallant no la deixaven may faltar de res, ¿per què va abandonarme?
(Canta fora. Se sent el mall que trenca pedra.)
Les flors del camí
si algú les arrenca
se les du ben lluny
y després les llença.
Llençades que son
tot aquell qui passa
fereix el seu cor
ab una petjada
y al cap d'algún temps
la flor qu'era ufana
s'es tornada pols
o en fanch s'es tornada,
la flor qu'ha nascut
hont el camí passa.
La música ab que fou estrenada es trobarà al fí de la obreta.
Estava escrit y el poble ja ho cantava. ¡Olvidèm y animémshe!
¿Què tal, compare Picafort? ¿No hem donareu una empenta al trevall?
Bon día, Jan. Estava buscant l'eyna.
¡Be! no porto tanta pressa com això tampoch, y a més tinch la gorga assedegada!
¡Això ray! La noya'ns donarà un glop de ayguardent. (Cridant.) ¡Pona!
(Dins.) ¿Què voleu, pare? (Pona surt.)
¡Vína! que pendrèm una copeta.
(Preparant lo necessari.)
Ola, Jan, ¿tu per aquí?
Be dech serhi.
Prou te la pagaría ab una abraçada.
¡Mireusel que tita-morta!
¿Què? ¿Què vols dir? Hem sembla que no soch dels més despreciables.
¡Fuig, home, fuig! ¿Vols callar? ¡Fores digne de tot una primpcesa!
¡Valdement t'en riguis! La Tresona de cal Armat n'estava tota enamorada. Ella va dirmho.
Pro's va casar ab un altre.
Es va casar ab un altre. Ja ho sabèm qu'es va casar ab un altre, pro entenguis que avans va venir a consultarmho.
¡Valent conçol!
¡Phe! Tu no hi entens en aquestes coses. ¡Si encare estàs feta una canalla!
¡Canalla! M'ha dit canalla quan tinch
dinou anys ben complerts.¡Be, dispensa! No ho feya per disgustarte. ¿Vritat, compare Picafort, que soch un bon minyó?
(Riu.) ¡Est un'alhaja! ¡Pro, anem, qu'el trevall ens espera!
¡Jan! ¡Are sí qu'et vuli donar una abraçada!
¡Are! ¿Y per què?
Perque has fet riure al pare... vritat que ab la teva carota no m'estranya.
!Serpeta, més que serpeta! Si no t'estimés tant.(Picafort y Jan surten pel fons.)
¡Es un bon xicot ! ¡Pobre Jan! La Tresona li va fer una mala passada casantse, encare que, això no fora un marit, tot lo més en sería una caricatura!
¡Pona! ¡Pona!
¡Y are! ¿Qui hi ha?
(Pessigantla.)
¡Sí que m'estimes! ¿Y no hem saps coneixer la veu?
¿Ets tu? Quína manera de presentarte. Are m'enfado.
¡Y jo també... per la bona acullida!
(Fan morritos un per cada costat.)
Se n'eren tres tambors.
Se n'eren tres tambors.
(Enfadada.)
¡Fés el favor y no escarneixis!
(Igualment.)
¿Are no podré cantar?
No... perque tens una veu massa dolenta.
¿Y t'enfades si no la reconeixo?
¡Tan mateix n'he fet una mica massa potser!
No he sigut gayre amable per això.
¡Si tu volguessis!
¡Apa, donchs!(S'abraçan.)
¡Est hermosa com les espurnes del ferro rogent!
¡Ton, com t'estimo!
¿Va que no endevines una cosa?
Tu diràs.
¡Cà! ¡No t'hu pensis! ¡Endevínaho si vols!
(Manyaga.)
¡Apa, digas!
(Fen l'enfadada.)
¡Com vulguis!
¡Pona! (Ella no contesta.) ¡Escoltam, dona! ¡Prompte podrèn casarnos!
(D'una revolada.)
¡Ansia, Manel! (L'abraça.) ¡Visca la Pepa! (Recordantse de que està enfadada.) ¡Ah, calla! ¿Còm ho sabs?
N'he parlat a casa. Tots hi venen be.
Sí, pro ab el permís de casa no'n tens prou. ¿Ja sabs si jo vull casarme?
¿Qu'has de volguer, dona, y qu'has de volguer?
¡Mireusel el pretenciós! ¡Potser sí qu'es pensa que estich enamorada!
Tan com això potser no, pro ¿vols dir que no m'estimes una miqueta?
¿Còm? Veyam. ¿Aixíns?
(Ensenyant un tros del dit petit.)
Una mica més. Aixíns.(Ho fà més.)
¿Aixíns?(Un bocí del bras.)
No. Vamos, ¡vull dirtho! T'estimo ¡aixíns! ¡aixíns! (Allargant els braços.) ¡Pots estarne content!
¿Y no m'enganyes, Pona?
¿Dubtes encare?
(A la porta.)
¡Bones tardes!
(Girantse estranyada.)
¿Qui hi hà?
(Apart.) ¡Si arriba sempre tan apropòsit!
Aquí. Per servirvos, senyor.
Voldría véurel.
Trevalla lluny, pro l'anirèm a buscar si'l necessita.
No cal. M'esperaré una estona. (S'assenta.)
(Apart) ¡No està mal! ¡Y sense compliments!
(A Pona.)
¿Fà molts temps que viviu en aquesta casa?
Que jo recordi, sempre hi hem estat.
¿Picafort es el teu pare, noya?
(Nerviós.)
Be. Ja veurà. ¿Per què tantes preguntes?
(Sense fent cas. A Pona.)
¿Qu'es algún germà teu?
No'n tinch cap de germà. (Vergonyosa.)
Es...
(Nerviós.) ¡S'interessa molt per tot això!
Pel vostre be tan sols.
¿Pel nostre be?
Sí. Pel vostre. Voleu casarse pro ¿ja conteu ab medis?
Segons lo qu'entengui per medis. Tinch braços y un martell.
¿També fàs de picapedrer, noy?
Soch ferré, per servirlo.
Donchs bé. Jo puch ajudarvos.
¡Vostè dirà!
¿T'agradaría tenir botiga teva?
Si es el meu somni dorat.
Donchs si m'obeiexes la tindràs prompte.
¿Còm?
Mani... si no's rès de mal.
(Apart.) ¡De mal, massa n'he fet en la meva vida! (Fort.) No'n tinguis por. Vull qu'hem prometis bateijar ab el nom de Rosona, la primera filla que tindreu.
¡El nom de la meva mare morta!
¿Tens morta la mare?
Sí. Quan era molt petita. Un día no la vaig veure y el pare plorant va dirme qu'era morta.
¡Pregueu a Deu per ella!
(Queda meditabond.)
(A Pona baix.)
De figura no ho semble pro's un bon home! y a més... de botigues no'n plohuen cada día!
¡Establerts! ¡Establerts! Ara si qu'en podrem ser de felissos!
(Alsant el cap.)
¿Y quàn hus caseu?
¡Oh! pro ¡avull voliam dirli!
¡No crech que s'oposi a la vostra felicitat!
Y ara qu'hi penso, Ton, ¿no volías regalarli un pom de flors selvatges?
No podem deixar el senyó...
¡Per mí no feu de més ni menos!
Sortim, donchs, un moment. ¡De pàs avisarem el pare!
¡Molt bé, molt bé!
¡Ja fà alguns anys y poch pensava tornarhi! ¡Tot està igual! El temps qu'enruna l'ànima, sovint respecta les cavanes. ¡Mort l'aucell, pro queda sempre'l niu!
¡Eren uns temps ben felissos aquells y jo
també n'era ben ditxós allavores ! Tot s'ha
envolat.
Vaig vení un día ab intencións perverses
y reya. Avull quan vinch a complir un deber ¿que s'es fet de la meva ditxa? quedan les
llàgrimes.
¡Vritat que si ella m'hagués dit cuansevol altra cosa, un crim, també l'hauría escoltada igualment!
(Queda meditabond.)
(Entrant.)
¿Quí hem demanava?
¿Sou vos, Picafort?
Per servirlo. Jo no'l tinch pas present. ¿Y què se li ofería?
Venía per anunciar una desgracia.
¿Què? ¿La Pona? Pro si ara mateix l'he vista. Es...
No's d'ella de qui vull parlarvos. M'envía... Na Rosona.
Sí. Na Rosona s'es arrepentida, pro... no tornarà més.
¿Per què? ¿Hem te por? ¡Si la perdono! ¡Si ja fà molt de temps que l'esperava!
Na Rosona s'es morta.
¿Morta? ¡Cà! No pot ser. M'enganyeu. ¡Si jo l'estimava! ¡Cà! ¡No pot ser! ¿Veritat que no?
¡Pregueu a Deu per ella!
(Abatut.)
S'es morta... s'es morta... s'es morta...
Picafort, vos queda una filla.
¡Ah sí! ¡Pona! ¡Pona! ¡Vina! ¡que t'estrenyi als meus braços! ¡Vina sobre'l meu cor! ¡Tots dos resarèm per ella! ¡Vina, Pona! ¡Filla estimada! ¡Vina!
Per Deu calleu, Picafort. ¡Na Pona no'n sap res encara!
Na Rosona vos ho agrahiría forsa tot aixó. Quan cloye les parpelles, en sos ultims moments, plorava les malediccions que podía llançarli vostra filla.
¡Val més aixins!
¡Sí, y es per això qu'hem faig un dever de darvos la bona nova! No temau, Picafort. Ben prompte al vostre entorn renaixerà una llar soterrada. Na Pona estima.
(Irònich) ¿Na Pona? ¿Ella també? ¡Y es clar! ¡De tal mare tal filla! ¡Vol abandonarme! ¿Què li fà, si he trevallat sempre per ella? ¿Què te que veure ab el meu cor, si'l meu cor s'ha empapat ab el cor d'ella? Res. Vol abandonarme (Furiós) pro ¡còm hi ha mon! que no ho lograrà pas. ¡Què vinguin a pèndrela si gosan! Ab la massa, y d'un cop, qu'els estavello el cap! Aquí, jo mano.
¿Ab quín dret?
Soch el seu pare.
¡Y el pare pot impedir la ditxa d'una filla?
(Ab engunia y desesperat.)
¿Còm? ¿Què vols dir? ¡No! No's possible. ¡Est un criminal! ¡Un embustero, que vol
martiritsarme! Surt. Lluny del meu devant
o be...
¿Voleu saber qui soch? ¡Donchs be, mireume! (S'arrenca la barba postiça.)
¡Ell! ¡Y es ell! ¡Vengança!
(Va per tiràrseli a sobre.)
(Irònich.) ¡M'heu conegut! ¡No m'ho pensava!
(Decaygut.) ¿Es vritat lo qu'heu dit? Parla, per Deu, y t'ho perdono tot. Era en el desvarieg que t'insultava. ¿Na Pona vol casarse? ¿Es filla meva?
Na Pona pensa complir el seu dever de dona. Sí, pensa casarse.
¿Insistiu? ¡Fora d'aquí! ¡Lluny! ¡Criminal! ¡Lladre d'honres! ¡Sortiu!
(El treu ab empentes.)
¡Ah! Cada volta qu'ha paçat el portal, ha vingut la desgracia. Pro aquest cop no, m'enganya miserablement, no pot ser vritat. no.
Pro ¿y si ho fos? ¿hauría sacrificat aixíns
la meva vida?
¿Hont es? ¡Ell m'ho dirà! L'abraçaré. M'agenollaré als seus peus y s'hem compadirà.
¡Espereu! ¡Espereuse!
(Surt correns. Pausa llarga. Molt al lluny Jan canta.)
¡Pare! ¡Pare! ¿Què feu?
No hi ha ningú.(Tanca la porta.)
Res ¡dòna! Hauràn sortit ab el senyor que l'esperava.
¡Quín bon senyor! ¡Y encare'ns vindrà be. ¡Podrem arreglar millor la cambra!
¡Còm estarà content!
(Pona va colocant els rams de flors.)
¿Pela que no endevines lo que penso?
Alguna ximplería com sempre. ¡De segur!
Tens rahó. Pensava... ¡pensava en tu!
¡Murri, més que murri! Quan serèm casats ja me les pagaràs totes.
¿Y què faràs, veyam, quan serem casats?
Per començar les sopes ben salades.
Quan les hauràs provat tu ¡seràn més bones!
¡Jo't tindré a tú com en una capella!
No t'estimaré gaire.
Jo tant, que per força en devindràs enamorada.
¿De la canalla? No'n voldré saber res.
Nostres fills seràn tan bons y tan hermosos que tú captivada els rebràs, com la bota
reb ví, y la flor recolleix la rosada. Serèm
felissos.
(Trucan a la porta.)
¡Deu se'l pare!
¡Ton! ¿Est tú? ¡Escolta!
Sabràs prepararla mellor. Picafort ha caigut d'un barranch y l'he vist ab la testa esclafada...
¡Deu meu! ¡Deu meu! ¡El pare es mort! (Cau desmayada. Jan amatent la recull als seus braços.)
¡Pona! ¡Pona, per Deu escoltens! ¡Retorna en tú! ¡Quina desgracia!
(Sanglota als seus peus.)
¿Qu'he fet? ¿Ella ho sentía? ¿Per aixó he
corregut tant?
¡Com hi ha mon, qu'ha sigut bona la jornada!