Hàmlet - Acte Quart
| Sou al capítol «Acte Quart» | |||||
| Hàmlet | |||||
|
Acte Tercer | Acte Cinquè | 
| ||
Per quelcom sospireu. Cal traduir-los
aquests alens, perquè poguem entendre'ls.
On és el vostre fill?
Deixeu-nos una mica els dos a soles.
Oh, ço que he vist, mon bon senyor, suara!
Què hi ha, Gertrudis? Com es troba Hàmlet?
Foll com la mar i el vent quan s'escometen
a qui més pot! En un accés indòmit,
creient rera el tapís quelcom remoure's,
treu l'espasa, cridant: — És una rata! —:
i, amb tal aprensió folla, travessa
el bon vell escondit.
Quin fet horrible!
Igual m'hauria fet si jo m'hi trobo.
Per tots sa llibertat és perillosa:
per mi, per cada u, per vós mateixa.
Com respondrem d'eixa acció sagnanta?
Ens vindrà a nostre càrrec, puix devíem
lligar, curt, contenir, fer solitari
eix jove foll; més l'amor nostre era
tan gran, que no arribàrem a compendre
ço que calia fer: tal com li passa
a qui sofreix de malaltia immunda:
per amagar-la deixarà que es mengi
fins el moll de la vida. I on és, ara?
El cos del mort està posant de banda;
i damunt ses despulles, sa follia,
com or fi entre metalls de baixa mena,
es mostra pura: mira el fet i plora.
O Gertrudis! veniu! Bell punt groguegi
el sol a la muntanya, hem d'embarcar-lo;
quant al fet odiós, caldrà que, amb tota
la nostra majestat i el nostre ingeni,
el vestim i excusem. Entreu, amics!
Amics meus, ajusteu-vos una escorta.
Hàmlet, pres de follia, ha mort Polònius
1 l'ha tret de la cambra de sa mare.
Cerqueu-lo, amb dolça parla, i el cadàver
porteu-lo a la capella. Deu-vos pressa.
Ara convocarem els més entesos
d'entre els nostres amics per innovar-los
alhora el que entenem que té de fer-se
i el fet desgraciat. Així, tai volta
el xiuxiueig calumniós que engega
damunt tot el diàmetre del món
com el canó a son blanc, sos trets infectes,
potsê ens oblidarà perdent-se en l'aire.
Anem, que em sento l'ànima replena
de discordances, de terror i pena.
Ja està segur.
(De dins.) — Hàmlet! Lord Hàmlet!
Com esvaloten! Qui pregunta per Hàmlet? Bé! ja vénen.
Mon senyor, què heu fet del mort?
L'he ajustat amb la terra, sa parenta.
Digueu-nos per on és, per a recollir-lo i dur-lo a la capella.
Doncs no ho cregueu,
No creiem que?
Que jo pugui seguir vostre pare i no pas el meu. Preguntat, altrament, per una esponja, ¿quina resposta pot donar, el fill d'un rei?
Em preneu, mon senyor, per una esponja?
Sí, senyor: xopa de mercès, de presents i de l'autoritat del rei. Però a la fi aqueixos servidors li faran un servei excellent. Se'ls guarda, com fan els simis amb les nous, en un recó de la mandíbula, mastegant-les primer per a empassar-se-les a la fi. Quan necessita el que haveu arreplegat, no té altre que fer que exprémer-vos i, com sou esponges, esdeveniu secs.
No us entenc, mon senyor.
Me n'alegro: en l'orella del ximple hi dormen les paraules malicioses.
Deveu dir-nos, mon senyor, on és el mort, i venir-vos-en a trobar el rei amb nosaltres.
El mort és amb el rei, però el rei no és amb el mort. El rei és una cosa...
El rei una cosa?
Una cosa de res. Guieu-me al rei. Tapa't, guineu, i, després, tot.
He fet cercar-lo i descobrî el cadàver.
Oh, com és greu que eix home estigui lliure!
Mes no podem amb dura llei tractar-lo:
que li té amor la munió voluble
que estima no amb el seny, sinó amb la vista,
i, en casos consemblants, sospesa el càstig
del criminal i no ses malifetes.
Perquè vagi là cosa ben planera
cal que eixa pressa de trametre'l fora
sembli acord escatit amb tota pausa;
Els mals que a ser desesperats arriben,
sols amb remeis desesperats guareixen,
o no guareixen.
Vós? Què hi ha? Digueu-m'ho.
Que el lloc, senyor, on amagà el cadàver, no podem fer-li dir.
Mes, ell, on és?
Fora, senyor: guardat a vostres ordres...
Entreu-nos-el ací.
Guildenstern, aconduïu sa altesa.
I bé, Hàmlet: on és Polònius?
A sopar.
A sopar! On?
On no menja, on és menjat: hi ha amb ell una certa assemblea de cucs polítics. El cuc és l'únic emperador alimenticï: engreixem totes les criatures per engreixar-nos, i ens engreixem per als cucs. El rei gras i el captaire magre no són altre que dos menjars diferents, dos plats d'una mateixa taula. Eixa és la conclusió.
Oh! oh!
Un hom pot pescar amb un cuc que ha menjat rei, i menjar peix alimentat amb aquell cuc.
Què vols dir, amb això?
Res: mostrar-vos com un rei pot fer jornada en l'intestí d'un captaire.
On és Polònius?
Al Cel: fen que vagin a veure-ho; i, si el missatger no el troba allí, cerqueu-lo vos mateix en altra banda. Mes,vos previnc que, si en tot un mes no l'heu trobat ja en sentireu la flaire pujant l'escala de la galeria.
(Al servei.) Cerqueu-lo allí.
No es mourà fins que hi sigueu.
Aqueix fet, per ta pròpia assegurança (que procuro amb afany, tant com m'agreuja l'acte teu), fa precís que tu parteixis de pressa com el llamp: per tant, prepara't. La barca es troba llesta; el vent t'ajuda; t'esperen els companys: tot t'és propici per a anar a Anglaterra.
A Anglaterra?
Sí, Hàmlet.
Bé
Així ho creuries si coneguessis nostres propòsits.
Veig un querubí que els veu. — Anem, doncs: a Anglaterra! Adéusiau, mare estimada.
I al pare que t'estima?
A la mare. Pare i mare són marit i muller; marit i muller són una carn: per tant, la meva mare. Anem! a Anglaterra!
Seguiu-li el pas. Feu-lo embarcar ben prompte.
No trigueu: que eixa nit siga ben lluny.
Aneu! Va segellat i tot en regla
ço que a l'afer pertany. Que ningú es torbi.
I si, Anglaterra, mon afecte estimes,
son preu pot senyalar-te la puixança,
car tens les cicatrius encara roges
que deus al brau danès, i en l'homenatge
em pagues un tribut; guarda't de rebre
fredament nostres lletres sobiranes,
que et demanen de pressa, conjurant-t'hi,
la mort de Hàmlet. Fes-ho bé, Anglaterra;
car, com ètic en febre, tinc irosa
la sang, i ets ara tu qui ha de guarir-me.
Fins a saber que és fet, siga com siga
ma sort, ja no em serà la joia amiga.
Saludeu de ma part el rei danès.
Digueu que Fortimbràs, amb sa llicència,
li demana el permís que va prometre,
de deixar-nos passar per sos dominis.
On trobar-me sabeu. Si és que ens ho mana,
li retré mos respectes en persona:
digueu-li així.
Senyor, podeu comptar-hi.
Avanceu poc a poc.
Cavaller: a qui pertany aqueix exèrcit?
Es del noruec, senyor.
I em podríeu dir quin és el seu objecte?
Anem contra una part de Polònia.
Qui els mana, senyor?
Fortimbràs, el nebot del vell noruec.
Va terra endins de Polònia, o bé sols a sa frontera?
Parlant-vos franc, senyor, sens afegir-hi,
anem d'un troç de terra a la conquesta
essent l'únic profit l'anomenada.
Per cinc ducats a l'any no la pendria;
i no en traurien més a tota venda,
polac o noruec que la venguessin.
Poc, llavors, el polac voldrà arriscar-hi.
Oh, sí! ja hi té ses tropes.
Vint mil ducats i més de dos mil ànimes
no abastaran per aqueix bri de palla.
És l'abscés de la pau i la riquesa,
que esclata part de dins, quan al defora
no hi ha motiu per a que els homes morin.
Mercès humils, senyor.
Que Déu vos guardi.
Si us plagués, mon senyor, seguir la marxa?
Avanceu: al moment seré amb vosaltres.
¡Com crida contra mi, tot ço que em passa,
i atia ma venjança tardanera!
¿Qué és l'home, si el gran bé, l'afany del viure,
fos sols menjà i dormir? Fóra una bèstia
i res més. Ben segur que El qui va fer-nos
de tan potent discurs que pot fixar-se
en l'abans i el després, no va donar-nos
tan divina raó, tanta potència
perquè a dins se'ns rovellin sens usar-les.
Jo mateix, siga per oblit imbècil,
o tal vegada temorenc escrúpol
de pensar en mon cas amb més fixesa
(escrúpols que, de quatre parts, n'hi ha una
d'assenyament, i tres de covardia),
no sé com visc encara per a dir-me
que allò cal fer, tenint raó de sobres,
i medis, força i voluntat per fer-ho.
Exemples, grans com tot el món, m'exhorten;
testimoni, eix nombrós i fort exèrcit
conduït per un jove, fràgil príncep:
pres l'esperit d'ambició divina,
se'n riu pla bé, del que el futur amaga,
i, el que és mortal i mai segur, ho exposa,
per... una closca d'ou, a les branzides
del perill, de la mort i la fortuna.
Ser gran de bona llei no és pas no moure's,
sense motius molt grans, de grans empreses,
sinó lluitar fins per un bri de palla
si hi és en joc l'honor. Jo, doncs, llavores,
amb pare assassinat, mare sens honra
(esperons de ma sang i de ma pensa),
¿com resto així, deixant que tot s'adormi,
mentre veig, per a més avergonyir-me,
en greu perill de mort a deu mil homes,
que, sols fantasiant d'un ram de fama,
van, com si al llit anessin, a llur fossa
i que es batran per un redol de terra
on, tants com són, no s'hi podran remoure,
ni gran a bastament serà la tomba
per a colgar-hi els morts?... D'ací endavant,
no em valgui el pensament si no és sagnant.
No vull parlar-li, a ella.
Importuna, ben cert, i s'esgarria:
cal compadir-la força.
Què demana?
Parla molt de son pare; diu que escolta
moltes burles pel món; pregon sospira
tot masegant-se el pit; sobre una palla
de res, pica de peus; diu coses vagues
de mig sentit tot just: no val la pena
ço que diu; però fent-ho amb rar estil
atreu l'atenció dels qui l'escolten,
que interpreten sos mots segons ells pensen;
car, parlant, mou el cap i els ulls, fent gestos
com si quelcom ella pensés, per dintre,
i ben dissortat, per més que no ho declari.
Bo és de parlar-li: que ella pot fer néixer
mals pensaments als que ja hi són propicis.
Feu-la venir.
Amb l'ànima malalta
(s'ho duu el pecat), fins qualsevol joguina
em sembla pròleg d'algun greu conflicte.
Tant d'estúpid terror la culpa peix,
que, tement ser traïda, ella es traeix.
(Torna Horaci amb Ofelia.)
On és la bella majestat danesa?
Què és això, Ofèlia!
(Canta.)
«Com l'amant que t'enamora
se'm farà coneixedô?
Porta capell de petxines
sandàlies i un bell bordó.»
Ai, ma dolça amiga! A què ve, eixa cançó?
Què dieu? No, escolteu: vos ho demano.
(Canta.)
Mort és ja i partit, senyora:
amb la mort se n'és anat.
Sota el cap, coixí verd d'herba,
i llosa als peus li han posat.»
No, Ofèlia, no.
Vos ho demano: escolteu.
(Canta.)
«Blanc son llençol com la nevada coma...»
Mireu això, mon senyor.
(Canta.)
«... guarnit de belles flors,
els bons amants el van portâ a la tomba
acompanyat de plors.»
Com vos trobeu, bella dameta?
Bé: Déu vos ho pac. Diuen que l'òliba era filla d'un pastisser. Sabem, senyor, el que som, mes no el que podem esdevenir. Déu s'assegui a vostra taula!
Al·ludeix a son pare.
No en parlem més, d'això: vos ho demano; més quan vos preguntin què pot significar, digueu això:
(Canta.)
«—Demà és la festa de Sant Valentí:
tothom desperta matiner.
Per ésser vostra Valentina,
a la finestra em posaré.—
Desperta's ell i es posa roba bona;
truca a la cambra: ja l'ha emprès;
i la donzella, que en entrar-hi ho era,
quan ell en surt no n'és.»
Gentil Ofèlia!
Vos dic, sens fer cap jurament, que vaig a acabar.
«—Pel bon Jesús i santa Caritat!
quina vergonya! Fora! fora!
—Si té ocasió, sempre ho farà, el jovent:
caldrà reptar-l'en a tota hora.—
I ella li diu: Abans d'haver-me pres,
vas dir que fores mon marit.
—Ho hauria fet (pel cel t'ho puc jurar!)
si no ens haguéssim vist al llit.»
Quant de temps fa, que està així?
Jo espero que tot anirà bé. Hem de tenir paciència; mes no puc fer altra que plorar pensant que l'hagin deixat damunt la terra freda. El meu germà ho sabrà; i, amb això, mercès de vostre bon consell. Vingui ma carrossa! Bona nit, senyores; bona nit, amables senyores. Bona nit, bona nit.
Seguiu-la de prop: vigileu-la bé: vos ho prego.
La ferida és, aixó, d'un dol pregon;
que és la mort del seu pare. O ma Gertrudis!
o ma Gertrudis! Quan les penes vénen,
no vénen espiant, sinó en batalla!
Primer, la mort del pare violenta;
després, la marxa del fill vostre, essent
causa, ell mateix, del necessari exili,
baix i enfangat el pensament del poble,
mormolant de l'afer del bon Polònius.
I nosaltres no hem fet sinó avivar-ho
enterrant-lo amb misteris. ¡Pobre Ofèlia,
lluny de son ser i de son bon judici,
sens el qual no som altre que pintures
o no res més que bèsties. I, per últim,
cosa qu'és com totes les altres juntes
en secret son germà torna de França;
la sorpresa el nodreix, se'n puja als núvols,
i no manca qui taqui ses oïdes
contant-li pestes de la mort del pare;
d'on s'esdevé precís, mancant les proves,
que ens sentim acusar nostra persona
per una i altra orella. O ma Gertrudis!
això és foc de metralla, que en mil bandes
mort supèrflua em duú!
Què és eix soroll?
Mos suïssos on són? Guardeu la porta!
Què hi ha? Què passa?
Mon senyor, salveu-vos:
l'oceà sobreeixint de ses riberes,
no draga més impetuós la platja
que Laertes, en cap dels motinaires,
ajup la vostra gent. Senyor li diuen,
i (com si el món comencés ara, nul
el costum, oblidada l'antigor,
d'on retreu cada mot sa llei i força)
crida la trepa: —L'escollim! Rei siga! —,
i llengües, mans, capells tot clama als núvols:
— Laertes serà rei! Visca Laertes!
Com abuixen contents per falsa fressa! Aneu a contravent, mals cans danesos!
Han esbotzat les portes.
On és el rei?... Senyors: resteu a fora.
Entrem, entrem.
Creieu-me: vos ho prego.
Bé, bé.
Mercès: guardeu la porta. Rei vilà!
dóna'm mon pare!
Calma't, bon Laertes.
Si gota tinc de sang que estigui en calma,
em proclama bastard, al pare insulta
i marca amb foc el nom de mala dona
entre les castes celles,
mai tocades, d'una mare fidel.
¿Per quina causa
s'és fet tan gegantina la revolta?
Gertrudis, deixa'l fer: per mi no temis;
car tal divinitat els reis envolta,
que la traïció sols pot fer veure
son desig, i heu ben poc del que desitja.
Diga'm, Laertes, per què et sents tan bròfec?
Deixa'l estar, Gertrudis. Home, parla.
On és mon pare?
És mort.
Mes no per ell.
Deixa-li preguntar ço que li plagui.
Com va morir? No us permetré enganyar-me.
A l'infern, lleialtat! vots, al diable!
gràcia i consciència, al mes profund abisme!
Ni que n'hagués d'ésser damnat! Tal sento,
que ni em recordo d'aquest món ni l'altre,
vingui el que vingui: no més vull revenja
la més gran per mon pare.
Qui et detura?
Ma voluntat: no el món sencer; i espero
estalviar mes forces de tal guisa
que amb poc aniran lluny.
O, bon Laertes!
Si desitges conèixer la perfecta
veritat de la mort de ton bon pare,
¿és que portes escrit en ta venjança
que arreu batràs, siguin o no contraris,
el mateix els que hi guanyen que els que hi perden?
No més els enemics.
Els vols conèixer?
Als seus amics els obro així mos braços,
i, tal com dóna generós sa vida
el pelicà benèfic, amb sang meva
els voldria nodrir.
Molt bé: ja parles,
com un bon cavaller i un fill d'estima.
Que só innoscent d'aqueixa mort; que en sento
tant com ningú la més profunda pena,
serà tan manifest en ton judici
com el sol en tos ulls.
(Dins)
Dexeu-la que entri.
Què hi ha? Què és, eix brogit?—
O, foc de febre!
asseca'm el cervell! Coentes llàgrimes!
abraseu les potències de ma vista!
Per Déu que ta follia cal que es pagui
al pes, fins que s'aterri la balança.
O ma rosa de maig! verge volguda!
o germana amorosa! dolça Ofèlia!...
O Cels! ¿Com és possible que un judici,
que una jove raó, tan mortal siga
com la vida d'un vell? Naturalesa
és galana en amor; i, en ser galana,
plau-li trametre a l'estimat alguna
recordança cabdal de si mateixa.
(Canta.)
«El portaren descobert...
ai, ai, ai!... dins una caixa;
i les llàgrimes de molts
varen ploure en sa fossana.»
Bellament estigueu, mon colom!
En plé seny que et trobessis, i em preguessis venjança, no em commouries més.
Vos he de cantar. «Abaix, abaix, digueu-li abaix.» Que bé li va, aqueixa tornada! És el traïdor majordom que va robar la filla de son senyor.
Sembla no res, i tant que diu!
Ací teniu romaní, que es per a recordar. Recorda'm, amor meu, recorda'm. I ací teniu pensaments, que són per a les penes.
Una lliçó dins la follia: els records s'aparellen amb les penes.
Ací teniu per a vós (el Rei) fonoll i campanetes; per a vós (la Reina) eix brot de ruda; i també n'hi ha per a mi. Nosaltres podem dir-ne «l'herba de la gràcia dels diumenges». Vós, però, deveu posar-vos la ruda a una altra banda. Ací hi ha una margarida. Voldria poder donar-vos algunes violetes (a Horaci), però es mustigaren totes quan morí el meu pare. Diuen que va fer una bona mort.
«Car el dolç bon Robí és tota una joia».
Ansies, penes, dolors, l'infern mateix,
tot ho trasmuda en gentilesa i gràcia.
(Canta.)
«I no tornarà més?
I no tornarà més?
No, no: per trista sort,
ja és en son llit de mort:
no tornarà mai més!
Com neu sa barba era
com lli sa cabellera.
I no el veurem,
i en va el plorem!
Déu l'hagi en glòria vera!»
I a totes les ànimes cristianes: Déu ho faci. Amb Déu siau.
Veus, Déu, això?
Jo dec, Laertes, aclarir ta pena:
no em neguis aqueix dret. Apart veiem-nos.
Tria els amics que vulguis més entesos,
dels dos, assabentats, que siguin jutges:
si per obra directa, o per mà d'altri,
ens troben culpa, us trametem el regne,
la corona, la vida i quantes coses
puguem dir nostres, satisfent el greuge;
però, si no, resigna't a prestar-nos
paciència bastant, i, en acordança
amb ton ressentiment, junts hem de veure
que tu restis pagat.
Doncs que així siga:
mort impensada, enterrament recòndit
(sens trofeu, sens espasa ni escut d'armes
sobre els seus ossos, sens cap ritu noble
ni res d'ufana cerimoniosa),
cridaven, fent-se oir com si a la terra
baixés la veu del Cel, que jo devia
posar-ho en clar.
Ho veuràs clar; i caigui
la terrible destral on culpa hi hagi.
Vina amb mi: t'ho demano.
Qui són aqueixos que desitgen parlar-me?
Són mariners, senyor: diuen que porten lletres per a vos.
Feu-los entrar.
No sé de quina part del món pot ésser
que em vulguin res, si nó és del príncep Hàmlet.
Déu vos gu art senyor.
Que Ell et guardi també.
Així ho farà. senyor si és que li plau. Porto una lletra per a vós (ve de l'ambaixador que fou tramès a Anglaterra), si és que us dieu Horaci, com m'han dit.
(Llegeix.)
«Horaci: quan hagis llegit aquesta, fes que aqueixos hòmens tinguin ocasió d'arribar al rei, per a qui porten lletres. No eren passats dos dies de navegar, quan un pirata ben armat ens donà caça. Veient-nos amb força menys de vela, ens carregarem de valor; i, en atracar, em llencí a l'abordatge. Però en aquell moment es desenganxaren de nostra nau, i jo restí son presoner. S'han portat amb mi com a lladres bons; mes ja sabien el que feien: els ho de pagar amb un bon servei. Fes que arribin al rei les lletres que li trameto, i vina'm a veure amb tanta pressa com si fugisis de la mort. Tinc de dir-te a cau d'orella algunes paraules que et deixaran mut; i això que seran lleugeres, pel gruix de l'assumpte. Aqueixos hòmens et conduiran fins on jo só. Rosencrantz i Guildenstern segueixen
llur curs, camí d'Anglaterra. Tinc moltes coses a dir-te d'ells. Adéu.
El que saps que és teu, Hàmlet.»
Veniu, que us obri pas per vostres lletres;
i cuiteu força, per després guiar-me
fins la persona que us les ha donades.
Ara, doncs, és precís que ta consciència
segelli mon descàrrec, i que em tinguis
en ton cor per amic, puix ja escoltares
atentament que el qui llevà la vida
al teu bon pare va atemptâ a la meva.
Ho veig clar. Mes digueu: ¿per quina causa
no heu fet res contra fets tan criminosos
i greus, així com vostra assegurança,
vostra prudència, i tot, vos ho exigia?
Per dues grans raons, que a tu tal volta
et semblin lleus i que jo crec pesantes.
La regina, sa mare, en rep la vida
de sos esguards; i amb la regina em sento
(per desgràcia o per sort, siga el que siga),
tan lligat d'esperit i d'existència,
que, com l'astre no es mou sinó en son cercle,
jo, fora d'ella, no em sabria moure.
L'altre motiu de no acusar-lo en públic
és que boi tot el poble se l'estima;
i el poble, submergint en son afecte
els crims del príncep com les fonts aquelles
que trasmuden en pedra el que era fusta,
transformaria els seus grillons en gràcies;
i els dards meus, d'una fusta massa frívola
per un vent tan furiós, retornarien
a mon arc sens atènyer mon objecte.
Mes així jo he perdut un noble pare,
i en cas de desesper és ma germana,
tan excellent, si és que encar val l'elogi,
que no hi ha hagut una altra en tots els segles
amb tals perfeccions! Caldrà venjar-la.
No hi perdis pas el sòn: no has pas de creure'ns
d'una estofa tan fluixa i tan grollera
que si gosat les barbes ens sacseja
cap perill, ho prenguem com si tal cosa.
Prompte en sabràs molt més. An el teu pare
l'he estimat prou, i jo també m'estimo;
i crec que això t'haurà de fer compendre...
Què passa?
Mon senyor, són lletres d'Hàmlet:
per vostra majestat i per la reina.
D'Hàmlet? Qui les ha dut?
Segons em diuen,
uns mariners, senyor. Jo no els he vist:
me les ha passat Claudi; i a ell l'home
qui les ha dut.
Les oirás, Laertes.
Deixeu-nos.
(Llegint.)
«Poderós i alt senyor: Sabreu com m'han abandonat nú en vostre regne. Demà sol·licitaré permís per a presentar-me a vostra reial presència; i, en ser-hi, mitjançant vostre consentiment, vos contaré el motiu de mon impensat i ben estrany retorn.v
Hàmlet.»
Això que és? Han, també, tornat els altres?
o bé és una facècia, tot mentida?
La lletra coneixeu?
És ben bé d'Hàmlet.
Diu «nu», i al peu diu «sol», en postescriptum.
Pots explicar-m'ho?
Jo, senyor, mi hi perdo.
Però deixeu que vingui. Se'm rescalfen
les febleses del cor sols amb la idea
de viure i, fit a fit, poder-li dir:
—Això has fet tu.
En aquest cas, Laertes
(i com podrà sé així i d'altra banda
com altrament d'així podria ésser)
vols deixar-te guiar?
Senyor, accepto
si a la pau no em guieu.
A la pau teva.
Si és que ell és de retorn perquè ha pres via
contrària a son viatge, i es proposa
no tornar-se a embarcar, penso d'armar-li
un parany, que en la pensa ja saono,
i altre remei no ha de tenir que caure-hi.
Sa mort no aixecarà vents de condemna,
i fins sa mare n'absoldrà el sinistre
creient-lo un accident.
Senyor, maneu-me:
tant més si hi ha camí que del sinistre
jo en siga l'instrument.
De dret hi toques.
D'ençà que vas anar-te'n, moltes voltes
se t'ha enaltit aquí, i al davant d'Hàmlet,
per una qualitat en la qual diuen
que excel·leixes: de tots els teus talents,
cap no ha assolit de fer-li tanta enveja
com aquell que, per mi, jo el considero
de pop preu.
I quina és aqueixa gràcia?
Un res de cinta en el capell dels jóvens,
que es precisa no obstant; car tant li escauen
al jovent els vestits llampants i frèvols
com a la gent d'edat les robes fosques
i les pells, sanitoses i honorables.
Fa uns dos mesos vingué en aquesta terra
un cavaller normand. Jo puc ben dir-te
que he vist, i que he lluitat amb gent de França,
i que saben muntar a meravella;
mes el normand (semblava bruixeria!)
s'encastava a la sella, i obligava
son corser a fer coses basardoses
com a empeltat i d'una igual natura
que son brau animal. Tant excedia
mon saber, que, forjant-me trucs i formes,
sempre restava curt per ço que ell feia.
Normand heu dit?
Normand.
Lamond, sens dubte.
El mateix.
Bé el conec. És, en efecte,
la perla i l'ornament de tot el regne.
Parlant de tu amb intimitat, va fer-nos
tal report alabant ton art d'esgrima,
sobretot del floret, que assegurava
que fóra bella vista si trobessis
qui amb tu gosés lluitar; i dins sa terra,
jurà que cap esgrimidor podia
servar la guàrdia i el bon ull, i moure's,
si l'atacaves tu. I aqueix elogi,
a Hàmlet tant l'enverinà d'enveja,
que ja tot era desitjar, pregar-nos,
que per lluitar amb ell cuitós vinguessis.
Després d'això...
Què hi ha, després? Digueu-m'ho.
Laertes: el volies molt, ton pare?
o ets només que l'imatge d'una pena,
una cara sens cor?
Què voleu dir-me?
No és que pensi que tú no l'estimaves:
és que sé que amb el temps l'amor comença
i en arribar l'ocasió de prova,
el temps en minva el foc i les espurnes.
Car hi ha en amor, dins sa mateixa flama,
com el ble o el cremall que ha d'extingir-la.
No hi ha pas res d'igual bonesa sempre;
car la bonesa, quan es fa pletòrica,
troba sa pròpia mort a ser-ho massa.
Allo que vulguem fer, deuríem fer-ho
quan ho volem; puix el voler canvia,
i té fluixeses i demores tantes
com són les llengües i les mans i els casos;
i aquell deuríem, allavors, s'assembla
al foll sospir, que alliberant castiga.
Anem, però, a la úlcera. Ve Hàmlet
¿qué et sents gosat d'empendre, perquè et sentis
fill del teu pare, amb fets més que amb paraules?
Tallar-li el coll, dins la mateixa església.
En lloc no hauria de tenir, talment,
dret d'asil l'assassí: per la revenja
perquè ha d'haver-hi límits?; mes, Laertes,
si vols fê el que et diré, clou-te en ta cambra.
Hàmlet sabrà que tu ets aquí. Llavores
el veuran lloadors de ta destresa,
posant doble vernís damunt la fama
que el francès et donà; l'avinentesa
cercaran d'un encontre, i de seguida
farem juguesques sobre l'un i l'altre.
Ell, generós i refiat com sempre,
i ben lluny de sotjar que hi hagi càlcul,
no es mirarà el floret; i et serà fàcil
gastant, si cal, astúcia, que tu et prenguis
una arma sens botó, i, amb un pas destre,
el paguis per ton pare.
M'hi conformo;
i untaré amb un verí la meva espasa.
A un ambulant li vaig comprâ una untura
tan mortal, que només amb que se n'unti
un ganivet, si amb ell arriba a fer-se
gens de sang, no hi hauria cataplasma,
per rar que siga, fet amb tots els simples
que, atresoren virtut sota la lluna,
que lliuri de la mort, tan sols que hi hagi
un senzill esgarrinx. Amb eixa droga
untaré mon floret; i, com arribi
a esgarrinxar-lo sols, sa mort pot ésser.
Caldrà que això esbrinem, i sense pressa:
sospesarem l'ajust en temps i medis,
que més ens faci al cas; puix si ens fallia
i un mal pas descobrís nostra malesa
millor fóra no haver-ne fet la prova.
Ha de tenir, per tant, aquest projecte,
un reforç, un segon, que puga usar-se
si esclatés ei primer. Vejam! Farem
forta juguesca per la traça vostra...
Ja ho tinc! Quan en l'ardència de l'encontre
vos arbori la set (i has d'atacar-lo
per això amb la possible violència),
i ell diga que vol beure, jo una copa
tindré disposta per l'avinentesa,
i, com se'n mulli solament els llavis,
si es lliura per atzar de ta estocada
verinosa, assolim nostre propòsit.
Mes... callem: quin brogit!
(Entra la Reina.)
Què hi ha, ma reina?
Que una dissort, toca el talons d'una altra:
tan de prop es segueixen!... Ai, Laertes!
Ta germana...
Què té?!
La dolça Ofèlia
s'ha negat!
S'ha negat? I a on? dieu-m'ho!
Creix un salze abocat a la riera,
que el gris fullatge en son corrent copia.
Ella hi anà amb fantàstiques garlandes
d'ortigues, botons d'or, margaridoies,
i eixes mosques flors llargues que anomenen
sutzament els pastors de mala llengua,
i que les nostres innocents donzelles
en diuen dits de mort; i allí, doncs, ella,
s'enfilava arrapada pel brancatge
decantat, per penjar-hi les corones;
ve que s'esberla una envejosa branca,
i, els trofeus camperols i ella mateixa,
cauen a l'aigua, que direu que en plora.
Les seves robes, estenent-se inflades,
com sirena, algun temps l'han sostinguda,
cantant sempre retalls de cançons velles,
com si esment no tingués del que passava,
o fos un ésser ja nascut i apte
per a aquell element; mes no podia
durar-li molt, sinó fins que ses robes,
feixugues de tan beure, s'emportaren
a la pobra infeliç, dels cants dolcíssims,
a la fangosa mort.
Ai! és negada!
Negada, sí, negada!
Ja tens massa aigua tu, ma pobra Ofèlia,
i, per tant, no més plors: me'ls prohibeixo.
Mes no hi podem fer res: naturalesa
no muda de costums ni es preocupa
que digui ço que vulgui la vergonya.
Quan passin eixes llàgrimes, de dona
ja res no em quedarà. — Senyor, adéu:
tinc mots de foc que aixecarien flames
si no me'ls ofegués aquest plor neci.
L'hem de seguir, Gertrudis. Quins esforços
he hagut de fer per aplacar sa fúria!
Però em temo que això el tornarà a encendre:
cal, doncs, seguir-lo.