Himne a Afrodita (Antoni Rubió i Lluch)
Aquest text tracta sobre el poema de Safo de Lesbos. Per a altres versions, vegeu Himne a Afrodita.
I
Oh tú, en richs tronos, Afrodita eterna,
de Zeus, oh filla, veneranda y falsa,
mes veus escolta; no ab afanys, ni penes,
mon cor castigues.
Ans ací vina, com un temps vingueres,
mos prechs encesos agradosa ohintne;
de Zeus ton pare, lo daurat estatje
per mi deixares;
Al lleuger carro, bells moixons junyies,
que ab batre d'ales, ab prest vol te duyen,
y obrintse l'éter, a la negra terra
del cel baixaves.
Y tu, oh ditxosa, ab immortal mirada
dolça'm somreyes: ¿Pera què m'invoques?
me demanaves: ¿quines dures penes
ton pit turmenten?
Qu'es lo que ab ansies el teu cor anyora?
a qui entre'ls llaços del amor blaníssims
de nou vols pendre? Quin amant, oh Safo,
injust t'esquiva?
Puig si't rebutja, tornarà a tos braços,
dons vindrà a darte si ara'ls teus desdenya,
si no t'estima, ton amor ben prompte
vindrà a implorarne.
Vina y deslliuram de mos dols crudíssims,
y a mon cor dona, quant mon cor cobeja;
com protectora, prop de mi tú sempre,
sempre ab mi lluyta.
II
Igual me sembla als immortals el jove
que en ta presencia logra seure, hermosa,
y ab clar somriure y dolça veu conversa,
d'aprop ohinte.
Y el cor se'm torba y dins el pit batega
tan sols al veure't, y de sopte als llavis
la veu els manca; la trabada llengua
se torna muda.
Sento de prompte que una ardenta flama
dins de mes venes amagada corre;
els ulls se cobren d'un fosch vel, y resten
sorts els oídos.
Suor gebrada tota m'ompla, y forta
tremor m'agita, molt més groga'm torno
que herba marcida, y defallint, com morta,
sens alè quedo.
Traducció ajustada a l'original grech, per
Antoni Rubió y Lluch