Història de la meva joventut (Francesc Aragó)

1

No és que tingui l'estúpida vanitat de creure que qualcú, en un futur pròxim, tindrà la curiositat d'investigar com va ser la meva primera educació, com es va desenvolupar el meu enteniment; però havent-hi biògrafs improvisats i sense missió que n'han donat detalls completament inexactes que implicarien la negligència dels meus pares, em veig obligat a rectificar-los.

2

Vaig néixer el 26 de febrer de 1786 dins la comuna d'Estagell, antiga província del Rosselló (departament dels Pirineus Orientals). Mon pare, llicenciat en dret, tenia petites propietats de conreu, en vinyes i en olivars, i les rendes li permetien fer viure la seva nombrosa família.

Jo tenia, doncs, tres anys el 1789, quatre anys el 1790, cinc anys el 1791, sis anys el 1792, i set anys el 1793, etc.

El lector té els mitjans per jutjar si, com s'és dit, com s'és imprès, jo vaig participar dels excessos de la nostra primera revolució.

3

Els meus pares m'enviaren a l'escola primària d'Estagell, on tot d'una vaig aprendre a llegir i a escriure. A més a més, a casa rebia lliçons particulars de música vocal, però, en la resta, no anava ni més ni menys avançat que la resta d'infants de la meva edat. No só volgut entrar en aquests detalls més que per fer veure fins a quin punt s'erren els qui han imprès que, a catorze o quinze anys, jo encara no havia après a escriure.

Estagell era una aturada per una part de les tropes que, venint de l'interior, anaven a Perpinyà a unir-se al servei militar als Pirineus. La casa de mons pares era, doncs, gairebé sempre plena d'oficials i de soldats. Aquest fet, juntament a la viva irritació que m'havia congriat la invasió espanyola, m'inspirà uns interessos militars tan decidits que la meva família m'havia de vetllar d'aprop perquè no em mesclés furtivament amb els soldats que partien d'Estagell. Passà sovint que m'enxampessin a una llegua de la vila, fent ruta amb les tropes.

Una vegada, aquests gusts guerrers varen estar a punt de sortir-me cars. Era la nit de la batalla de Paretstortes. Les tropes espanyoles, derrotades, s'erraren de camí. Jo era a la plaça de la vila, abans de sortir el sol; vaig veure un brigadier i cinc cavallers que, en veure l'arbre de la llibertat, s'exclamaren: «somos perdidos!». Vaig córrer immediatament cap a casa a armar-me d'una llança que havia deixat un soldat de la lleva en massa, i, emboscant-me en una cantonada, vaig pegar un cop al brigadier al capdavant de l'esquadra. Malgrat que la ferida no era perillosa, un cop de sabre m'hauria fet pagar l'atreviment si no fossin arribats uns pagesos armats amb forques a ajudar-me: varen fer caure els cinc cavallers de llurs cavalls i els varen fer presoners. Llavors jo tenia set anys.

4

Quan mon pare es traslladà a Perpinyà com a tresorer de la casa de la moneda, tota la família es traslladà amb ell. Llavors vaig entrar com a extern al col·legi comunal de la vila, on gairebé exclusivament estudiava literatura. Els nostres autors clàssics esdevingueren l'objecte predilecte de les meves lectures. Però la direcció dels meus interessos canvià de cop en sec, per una circumstància que ara explicaré.

Un dia, passejant per les murades de la vila, vaig veure un oficial del cos d'enginyers que hi treballava en reparacions. Aquest oficial, el Sr. Cressac, era força jove; jo vaig tenir l'atreviment d'acostar-m'hi i demanar-li com era arribat tan jove a portar galons. —Só estudiat a l'Escola politècnica— va respondre. —Què és aquesta escola? —És una escola que hi entren amb un examen. —I és gaire exigent? —Ho pots veure al programa que el Govern envia cada any a l'administració departamental; ho trobaràs als números del jornal de l'Escola, que es troben a la biblioteca de l'escola central.

Vaig anar corrents a la biblioteca, i allà vaig llegir, per primera vegada, el programa de coneixements exigits als candidats.

A partir d'aquest moment, vaig abandonar les classes de l'escola central, on m'ensenyaven a admirar Corneille, Racine, La Fontaine, Molière, per no freqüentar més que el curs de matemàtiques. Aquest curs l'impartia un vell religiós, l'abat Verdier, home respectable els coneiexments del qual, però, no anaven més enllà del curs elemental de La Caille. Vaig veure amb un cop d'ull que les lliçons del Sr. Verdier no bastarien per assegurar-me l'admissió a l'Escola politècnica, i vaig decidir estudiar per mi mateix obres més modernes, que em feia fer venir de París. Eren les de Legendre, de Lacroix i de Garnier. Recorrent aquestes obres, sovint vaig trobar dificultats que esgotaven les meves forces. Sortosament, cosa estranya i tal vegada sense altre exemple a França, a Estagell hi havia un propietari, el Sr. Raynal, que s'havia pres un descans en l'estudi de les matemàtiques transcendents. Va ser dins la seva cuina, mentre donava ordes als seus treballadors domèstics per les feines de l'endemà, que el Sr. Raynal llegia amb delit l'Arquitectura hidràulica de Prony, la Mecànica analítica i la Mecànica celeste. Aquest excel·lent home sovint em donà consells útils; però he de dir que el meu veritable mestre el vaig trobar a la coberta del tractat d'àlgebra de el Sr. Garnier. Aquesta coberta tenia una fulla impresa amb un paper blau aferrat exteriorment. La lectura de la pàgina no recoberta em va fer néixer el desig de conèixer allò que amagava el paper blau. Vaig alçar aquest paper amb bones, després d'haver-lo humitejat, i davall vaig poder llegir el consell que donà d'Alembert a un jove que li trametia les dificultats que trobava en els seus estudis: «aneu, senyor, aneu, i la fe us vindrà».

Això per mi va ser un raig de llum: en comptes d'obstinar-me a comprendre a la primera les proposicions que se'm presentaven, admetia provisòriament la seva veritat i continuava; i, l'endemà, restava tot sorprès de comprendre perfectament el que el dia anterior em semblava espessament embromat.

Així doncs, en un any i mig ja dominava totes les matèries contemplades al programa d'admissió, i vaig anar a Montpeller per examinar-me. Llavors tenia setze anys. El Sr. Monge el jove, l'examinador, va haver de restar a Tolosa per una indisposició, i va escriure als candidats a Montpeller que els examinaria a París. Però jo estava força indisposat a emprendre aquest llarg viatge, i vaig tornar a Perpinyà.

Allà, per un moment, vaig fer cas als desitjos de la meva família, que insistia a fer-me renunciar a la carrera que l'Escola politècnica alimentava. Però, ben aviat, el meu gust pels estudis matemàtics va prevaldre; vaig fer créixer la meva biblioteca amb la Introducció a l'anàlisi infinitesimal d'Euler, amb la Resolució de les equacions numèriques, amb la Teoria de les funcions analítiques i amb la Mecànica analítica de Lagrange, i amb la Mecànica celeste de Laplace. Em vaig lliurar a l'estudi d'aquestes obres amb gran fany. El jornal de l'Escola contenia treballs com la Memòria del Sr. Poisson sobre l'eliminació, i em vaig figurar que tots els alumnes eren tan potents com aquest geòmetra i que calia arribar fins al seu nivell per reeixir.

A partir d'aquest moment, em vaig preparar per la carrera d'artiller, punt de mira de la meva ambició; i, com que havia sentit a dir que un oficial havia de saber música, fabricar armes i dansar, vaig dedicar les primeres hores de cada dia a cultivar aquestes tres arts d'esplai.

La resta del temps, hom em podia veure passejant pel vall de la ciutadella de Perpinyà i passant, en transicions més o menys forçades, d'una qüestió a l'altra, per tal d'assegurar-me poder mostrar a l'examinador fins a quin punt eren arribats els meus estudis.^[1]

5

Finalment arribà el moment de l'examen, i vaig anar a Tolosa en companyia d'un altre candidat amb qui havia estudiat al col·legi comunal. Era la primera vegada que es presentaven al concurs alumnes de Perpinyà. El meu company, intimidat, suspengué completament. Quan, després d'ell, em vaig dirigir al plafó, entre el Sr. Monge, l'examinador, i jo es va establir la conversa més estranya:

—Si heu de respondre com el vostre company, és inútil que us interrogui. —Senyor, el meu company en sap molt més que no és demostrat: esperi tenir més sort que no ell; però això que tot just m'heu dit ben bé em podria intimidar i privar de tots els meus mitjans. —La timidesa sempre és l'excusa dels ignorants; és per evitar-vos la vergonya d'un desastre que us proposi de no examinar-vos. —No conec vergonya més gran que la que m'infligiu ara mateix. Vulgueu-me interrogar; és el vostre deure. —Veig que us feu l'interessant, senyor! Anem a veure si aquest orgull és legítim. —Vinga, senyor, us escolti!

Llavors el Sr. Monge m'adreçà una qüestió de geometria que vaig respondre fent-li rebaixar les seves prevencions. D'allà, passà a una qüestió d'àlgebra, a la resolució d'una equació numèrica. Jo coneixia l'obra de Lagrange fil per randa; vaig analitzar tots els mètodes coneguts desenvolupant els avantatges i els defectes: mètode de Newton, mètode de sèries recurrents, mètode de les cascades, mètode de les fraccions contínues... tot ho vaig revisar; la resposta va durar una hora sencera. Monge, ara sota un sentiment de gran indulgència, em va dir: «Ara mateix podria donar l'examen per acabat: no obstant això, us voldria, per plaer meu, adreçar-vos encara dues qüestions més. Quines són les relacions d'una línia corba i de la línia recta que li és tangent?». Jo vaig enfocar la qüestió com un cas particular de la teoria de les osculacions que havia estudiat dins el Tractat d'unions analítiques de Lagrange. «Finalment», em va dir l'examinador, «com determinaríeu la tensió dels diversos cordons de què es composa una màquina funicular?». Vaig tractar aquest problema seguint el mètode exposat dins la Mecànica analítica. Com es pot veure, Lagrange era el responsable de tot el meu examen.

Vaig estar dues hores i quart al plafó; el Sr. Monge, passant d'un cap a l'altre, s'aixecà, em va venir a abraçar i declarà solemnement que jo ocuparia el primer lloc a la llista.

Ho he de dir? Durant l'examen del meu company, havia sentit com els candidats tolosans proferien sarcasmes molt poc amables envers els alumnes de Perpinyà: la resolució del Sr. Monge i el seu comentari em portaren una gran joia, sobretot a tall de reparació cap a la meva ciutat natal.

6

Arribat a l'Escola politècnica a final de 1803, em varen posar dins la brigada, excessivament cridanera, dels gascons i els bretons. Jo hauria volgut estudiar a fons la física i la química, de les quals no coneixia ni tan sols els fonaments més bàsics; però solament m'era possible quan les fetes dels meus companys em deixaven temps lliure. Pel que fa a l'anàlisi, jo ja havia après, abans d'entrar a l'Escola, molt més del que s'exigeix en sortir.

Tot just he explicat les paraules estranyes que el Sr. Monge el jove m'adreçà a Tolosa al començament de l'examen d'admissió. Al començament de l'examen de matemàtiques per passar d'un nivell a l'altre esdevingué un fet semblant.

L'examinador, aquesta vegada, era l'il·lustre geòmetra Legendre, del qual vaig tenir l'honor, un parell d'anys més tard, d'esdevenir-ne col·lega i amic.

Vaig entrar al seu despatx en el moment en què dos companys de classe s'emportaven el Sr. T., que havia de fer l'examen abans que jo, en braços. Vaig creure que aquesta circumstància hauria commogut i endolcit el Sr. Legendre; però no va ser així. —Com us dieu? — em va dir bruscament. —Aragó — vaig respondre. —Llavors no sou francès? —Si jo no fos francès, no seria davant vós, car no só sentit mai de ningú que fos acceptat a l'Escola sense haver fet prova de nacionalitat. —Em mantinc, hom no és francès si es diu Aragó. —Jo sostenc, d'altra banda, que jo só francès, i molt bon francès, per més estrany que el meu nom us pugui semblar. —Va bé; no discutim més sobre això, passeu al plafó.

Amb prou feines havia agafat el guix que el Sr. Legendre, tornant al primer objecte de les seves preocupacions, em va dir: —Sou nat als departaments recentment incorporats a França? —No, senyor; só nat dins el departament dels Pirineus Orientals, al peu dels Pirineus. —Ah, i no m'ho havíeu dit de tot d'una; ara tot s'explica. Sou d'origen espanyol, no és així? —És presumible; però, a la meva humil família, no es conserven peces autèntiques que em permetin de remuntar l'estat civil dels meus ancestres: cadascú és fill de les seves obres. Torni a dir que jo só francès, i això us hauria de bastar.

La vivacitat d'aquesta darrera resposta no havia disposat el Sr. Legendre a favor meu. Ho vaig reconèixer tot d'una; car, després de posar-me una qüestió que exigia l'ús d'integrals dobles, m'aturà dient: —El mètode que seguiu no és el que us ha ofert el professor. D'on l'heu tret? —A una de les vostres Memòries. —Per què l'heu triat? Era per seduir-me? —No, res més lluny del meu pensament. No l'he triat més que perquè em semblava preferible. —Si no em sabeu explicar la raó de la vostra preferència, us declari que sereu mal qualificat, si més no pel caràcter.

Llavors vaig començar a desenvolupar establint que, a parer meu, el mètode de les integrals dobles era, en tots els punts, més clar i més racional que el que Lacroix ens havia explicat a l'amfiteatre. A partir d'aquell moment, Legendre em semblà satisfet i es moderà.

Tot seguit, em demanà de determinar el centre de gravetat d'un sector esfèric. «La qüestió és fàcil», li vaig dir. «Bé, ja que la trobeu fàcil, la complicaré: en comptes de suposar la densitat constant, suposaré que varia de centre a la superfície, seguint una funció determinada». Feliçment, em vaig desfer del càlcul, i a partir d'aquell moment vaig tenir guanyada la complicitat de l'examinador. Quan em vaig retirar, m'adreçà, en efecte, aquestes paraules, que, de la seva boca, als meus companys els semblaren un auguri molt favorable per la meva promoció. «Veig que heu emprat bé el vostre temps; continueu igual el segon any, i esdevindrem molt bons amics.»

En els models d'examen adoptats a l'Escola politècnica de 1804, esmentats sovint per oposar-los al sistema actual, hi havia excentricitats inqualificables. Qualcú ho creuria, si sentís, per exemple, que el vell Sr. Barruel examinava de física dos estudiants a la vegada, donant-los, es deia, la nota mitjana de l'un i l'altre? Jo em vaig ajuntar, pel meu compte, amb un company ple d'intel·ligència, però que no havia estudiat aquesta branca de coneixement. Convinguérem que em deixaria la tasca de respondre, i a tots dos ens semblà bé aquest acord.

I ja que s'és estravingut parlar de l'Escola de 1804, cal dir que pecava menys per l'organització que pel personal; que molts de professors estaven força per davall de les seves funcions, cosa que donava lloc a escenes prou ridícules. Per exemple, quan els alumnes s'adonaren de les carències del Sr. Hassenfratz, feren una demostració de dimensions estratosfèriques plena d'errors de càlcul que es compensaven les unes a les altres de tal manera que el resultat final era correcte. El professor, que no tenia més que aquest resultat per jutjar l'encert de la resposta, li va mancar poc per cridar, quan va veure la resposta aparèixer al plafó: «Bé, bé, perfectament bé!», cosa que excità els esclats de riure per tots els bancs de l'amfiteatre.

Quan un professor ha perdut la consideració dels alumnes, sense la qual és impossible que se'n surti, hom es permet tota mena de faltes de respecte, de les quals en citaré solament una petita mostra.

Un vespre, un alumne, el Sr. Leboullenger, s'encontrà pel món el mateix Sr. Hassenfratz i hi va tenir una conversa. El matí següent, a l'Escola, ens va ennovar d'aquesta trobada. «Estigues en guàrdia», va dir a un dels nostres companys, «avui el professor ens interrogarà; aneu sobre segur, car el professor té preparades unes qüestions certament difícils per fer riure a costa nostra.»

Les nostres expectatives no ens varen decebre. Els alumnes amb prou feines eren arribats a l'amfiteatre que el Sr. Hassenfratz cridà el Sr. Leboullenger, qui es dirigí al plafó.

—Sr. Leboullenger —li digué el professor— heu vist mai la Lluna? —No, senyor! —Com, senyor, heu dit que no heu vist mai la Lluna? —No puc més que repetir la meva resposta: no, senyor.

Fora de si, i veient com la seva presa li escapava per mor d'aquesta resposta inesperada, el Sr. Hassenfratz s'adreçà a l'inspector, que aquell dia era al càrrec de la disciplina, i li digué:

—Senyor, vet aquí com el Sr. Leboullenger pretén no haver vist mai la Lluna. —Què voleu que hi faci? — respongué estoïcament el Sr. Lebrun. Frenat d'aquesta banda, el professor es dirigí una vegada més al Sr. Leboullenger, que romania en calma i seriós entre la satisfacció indescriptible de tot l'amfiteatre, i s'exclamà amb una ràbia no camuflada. —Continueu de sostenir que no heu vist mai la Lluna? —Senyor —insistí l'alumne—, us enganyaria si us digués que no en só sentit a parlar mai, però no l'he vista mai. —Senyor, torneu al vostre lloc.

Després d'aquesta escena, el Sr. Hassenfratz no va tornar a ser professor més que nominalment: les seves lliçons no tingueren cap més utilitat.

7

Al començament del segon any, em varen nomenar cap de brigada. Hachette era estat professor d'hidrografia a Cotlliure; els seus amics del Rosselló em recomanaren; m'acollí amb gran amabilitat i fins i tot em donà una cambra dins el seu apartament. És allà que vaig tenir el plaer de conèixer Poisson, que vivia al costat. Cada dia, havent dinat, el gran geòmetra entrava a la meva cambra i passàvem hores senceres entretenint-nos amb política i matemàtiques, cosa que no és pas precisament la mateixa cosa.

Al llarg de 1804, l'Escola fou objecte de passions polítiques, per manca de govern.

Hom volgué, en primer lloc, forçar els alumnes a signar un text de felicitacions sobre la descoberta de la conspiració en què era estat implicat Moreau. Però els alumnes no accediren, dient que no es volien pronunciar sobre una qüestió abans de recórrer a la justícia. D'altra banda, cal remarcar que Moreau encara no era estat deshonrat després d'enrolar-se a l'armada russa que atacà els francesos als murs de Dresde.

Hom convidà els alumnes a manifestar-se en favor de l'institució de la Legió d'Honor: però ells encara refusaren, car veieren que donar la creu sense investigació i sense control seria, en el millor dels casos, recompensa de xarlataneria i no de mèrit vertader.

La transformació del govern consular en govern imperial donà lloc, al si de l'Escola, a debats molt vius.

Molts d'alumnes refusaren d'adjuntar llurs felicitacions a les adulacions planes dels cossos constituïts.

El general Lacuée, nomenat governador de l'Escola, rendí comptes d'aquesta oposició a l'Emperador.

«Senyor Lacuée», s'exclamà Napoleó enmig d'un grup de cortesans que aplaudien amb la veu i amb el gest, «no podeu conservar a l'Escola els alumnes que han mostrat un republicanisme tan encès; els haureu de fer fora». A continuació, va reprendre: «Abans, vull conèixer-ne els noms i llur rang». Després de veure la llista, l'endemà no passà del primer nom, que era el primer de l'artilleria. «No faré fora els primers de la promoció», va dir; «Ah! Si fossin estat a la cua... Sr. Lacuée, deixeu-ho aquí.»

Res no va ser tan curiós com la sessió en la qual el general Lacuée va venir a rebre el jurament d'obediència dels alumnes. En el gran amfiteatre on es reuniren, hom no observava cap traça del recolliment que hauria hagut de caracteritzar una cerimònia tal. La major part, en comptes de respondre quan els cridaven pel nom, ho puc jurar, cridaven: «Present».

De cop, un alumne interrompé la monotonia d'aquesta escena, el fill de Brissot de la convenció, que cridà amb veu estentòria: «No, no prestaré jurament d'obediència a l'Emperador». Lacuée, blanc i amb poca sang freda, ordenà a un destacament d'alumnes armats situat darrere ell, d'anar a detenir el rebel. Jo era al capdavant del destacament, que refusà d'obeir. Brissot, adreçant-se al general, amb gran calma, li digué: «Digueu-me on voleu que vagi; no forceu els alumnes a deshonrar-se posant la mà sobre un company que no posa oposició». L'endemà, Brissot fou expulsat.

8

En aquella època, el Sr. Méchain, que era estat enviat a Espanya per perllongar el meridià fins a Formentera, morí a Castelló de la Plana. El seu fill, secretari de l'Observatori, presentà la dimissió immediatament. Poisson m'oferí aquesta plaça; d'entrada, m'hi vaig resistir: no volia renunciar a la carrera militar, objecte de totes les meves predileccions, i dins la qual, a més, tenia garantida la protecció del mariscal Lannes, amic de mon pare. Amb tot, vaig acceptar, com a prova i després de visitar el Sr. de Laplace, acompanyat del Sr. Poisson, el lloc que m'oferien a l'Observatori, amb la condició expressa que podria retornar a artilleria si em convenia. És per aquest motiu que el meu nom restà inscrit a la llista d'alumnes de l'Escola: solament estava vinculat a l'Observatori per un servei especial.

Vaig entrar, doncs, sota designació de Poisson, el meu amic, i per intervenció de Laplace, qui em colgà de deferències. Estava content i orgullós de sopar al carrer de Tournon, ço del gran geòmetra. El meu esperit i el meu cor estaven molt disposats a admirar-ho tot, a respectar-ho tot, ço de l'home que havia descobert la causa de l'equació secular de la Lluna, havia trobat en el moviment d'aquest astre els mitjans per calcular l'aplanament de la terra, havia vinculat a l'atracció les grans irregularitats de Júpiter i Saturn, etc., etc. Però quin no va ser el meu desencant quan, un dia, vaig sentir madam de Laplace acostar-se al seu marit i dir-li: «Em deixaríeu la clau del sucre?».

Uns dies més tard, un segon incident m'afectà més vivament encara. El fill del Sr. de Laplace es preparava pels exàmens de l'Escola politècnica. Venia de vegades a veure'm a l'Observatori. En una de les seves visites, li vaig explicar el mètode de les fraccions contínues, gràcies a la qual Lagrange obté les arrels de les equacions numèriques. El jove en parlà amb son pare amb admiració. No oblidaré mai la fúria que seguí les paraules d'Émile de Laplace, i la duresa dels retrets que m'arribaren per haver-me fet senyor d'un procés que pot ser molt llarg en la teoria, però al qual ningú, evidentment, no pot retreure res respecte de l'elegància i el rigor. Mai no s'és mostrada tan nua una preocupació gelosa, i de manera més acerba. «Ah», em deia jo, «que ben inspirats, els antics, quan atribuïren febleses a aquell que, malgrat tot, feia tremolar l'Olimp solament movent una cella».

9

Aquí s'esdevé, per la seva data, una circumstància que m'hauria pogut ocasionar conseqüències fatals; vet-la aquí.

Ja he contat més amunt l'escena que va causar l'expulsió del fill de Brissot de l'Escola politècnica. Al cap d'un parell de mesos, quan jo ja l'havia perdut totalment de vista, em va venir a visitar a l'Observatori, i em deixà en una situació delicada, la més terrible en què un home honest s'hagi trobat mai.

«No t'he vist pas» en diu ell «perquè, després de sortir de l'Escola, em só estat entrenant disparant amb pistola; ara hi tinc una traça poc comuna, i faré servir la meva habilitat per alliberar França del tirà que ha confiscat totes les seves llibertats. Ja he pres la decisió; he llogat una petita cambra davant el Carrusel, ben a prop de l'indret on Napoleó, després de sortir de la cort, passa revista de la cavalleria, i, de l'humil finestra del meu apartament, sortirà la bala que li travessarà el cap.»

Deixaré per endevinar l'abatiment amb què vaig rebre aquesta confidència. Vaig fer tots els esforços imaginables per dissudir Brissot del seu projecte sinistre; li vaig fer veure que tothom que s'és llançat en aventures d'aquella mena és estat qualificat per la història amb el nom odiós d'assassí. Res no va arribar a fer trontollar la seva decisió fatal; solament vaig aconseguir, sobre el meu honor, la promesa que ajornaria un poc l'execució, i em vaig posar a cercar maneres de fer-la avortar.

La idea de denunciar el projecte de Brissot a les autoritats ni em passà pel cap. Era una fatalitat que m'havia tocat, i de la qual jo havia d'assumir les conseqüències, tan greus com poguessin ésser.

Jo comptava molt amb les sol·licitacions de la mare de Brissot, ja prou cruelment ressentida durant la revolució; vaig anar ço d'ell, carrer de Condé, i li vaig pregar a mans juntes que em donés suport a l'hora d'evitar que el seu fill continués amb la seva decisió sanguinària. «Eh! Senyor», em va respondre la dona, d'altra banda model de dolçor, «si en Sylvain (el nom de l'antic alumne de l'Escola) creu que ha d'acomplir un deure patriòtic, jo no tenc ni la intenció ni el desig de dissuadir-lo d'aquest projecte.»

A partir d'ara només podia destinar tots els meus esforços en mi mateix. Jo havia reparat que Brissot s'havia donat a la composició de novel·les i peces en vers. Vaig alimentar aquesta passió, i tots els diumenges, sobretot quan sabia que hi havia d'haver revista, l'anava a cercar i me l'enduia al camp, als encontorns de París, i l'escoltava complaentment com llegia capítols de les novel·les que havia composat aquella setmana.

Les primeres ocasions m'espantaren un poc, car, armat amb les seves pistoles, Brissot aprofitava qualsevol ocasió per demostrar la seva gran habilitat; i jo pensava que aquest fet em convertiria en còmplice seu, si arribava a acomplir el seu projecte. Finalment, la seva aspiració a la glòria literària, que jo lloava tant com podia, i les esperances que li vaig alimentar envers una passió amorosa que m'havia confiat en secret, i en la qual jo no creia de cap manera, li feren escoltar amb atenció les reflexions que li feia constantment sobre la seva empresa. Va decidir fer un viatge d'ultramar, i així m'alliberà de la preocupació més gran que he tingut en ma vida.

Brissot morí després d'omplir les parets de París amb cartells impresos a favor de la restauració borbònica.

10

Tan bon punt vaig entrar a l'Observatori, vaig esdevenir el col·laborador de Biot en les recerques sobre la refracció dels gasos, ja començades per Borda.

Durant aquesta tasca, xerràvem sovint, el cèlebre acadèmic i jo, de l'interès que hi podria haver a reprendre a Espanya el mesurament interromput per la mort de Méchain. Enviàrem el nostre projecte a Laplace, qui el rebé amb entusiasme i disposà els fons necessaris, i el Govern ens confià, a tots dos, aquesta important missió.

Partírem de París, el Sr. Biot i jo, i el comissari espanyol Rodríguez, a començament de 1806. Visitàrem, tot fent camí, les estacions indicades per Méchain; férem qualque modificació important a la triangulació projectada i ens posàrem tot d'una a la feina.

Per una direcció inexacta donada als reflectors establerts a Eivissa, al puig del Camp Vell, les observacions fetes al continent es feren extremament difícils. El llum del senyal del Camp Vell es veia molt poques vegades, i vaig estar sis mesos al Desert de les Palmes sense veure'l, mentre que, més tard, ja més ben dirigit, del Camp Vell estant el llum establert al Desert es veia cada dia havent dinat. És bo de fer imaginar el tedi que va haver de suportar un astrònom actiu i jove, confinat dalt d'un puig elevat, sense més espai per passejar que un redol de vint metres quadrats, i sense més distracció que la conversa de dos cartoixans que tenien el convent al peu de la muntanya, i que venien d'amagat a infringir la regla de llur orde.^{[nb 1]}

Mentre escric aquestes línies, vell i malalt, amb les cames que amb prou feines em poden sostenir, el meu ànim em porta involuntàriament en aquesta època de la meva vida en què, jove i vigorós, resistia les fatigues més grans i caminava nit i dia per les contrades muntanyoses que separen els regnes de València i de Catalunya del regne d'Aragó per anar a restablir els nostres senyals geodèsics que les ventades havien tombat.

11

Cap a mitjan octubre de 1806 em trobava a València. Un matí, de bona hora, va entrar a casa meva el cònsol de França, tot alarmat: «Duc una mala notícia», em va dir el Sr. Lanusse, «feu els preparatius per partir; la ciutat està commocionada; tot just s'és publicada una declaració de guerra contra França; sembla que hem patit una gran desfeta a Prússia. La reina, diuen, s'és posada al capdavant de la cavalleria i de la guàrdia reial; una part de l'armada francesa és estat tallat a bocins; la resta està en completa debacle. Les nostres vides estan en risc si restem aquí; l'ambaixador de França a Madrid m'informarà quan ens puguem embarcar en un vaixell americà ancorat al Grau de València, i jo us avisaré tan bon punt arribi el moment.». Aquest moment no va arribar, car, pocs dies més tard, la falsa notícia que, cal suposar, havia dictat la proclamació del príncep de la Pau, fou reemplaçada pel bulletí de la batalla de Jena. Aquells que primer feien de fanfarrons i amenaçaven de combatre-ho tot, de cop esdevingueren d'una mediocritat vergonyosa: ens podíem passejar per la vila, amb el cap ben alt, sense por d'ésser insultats.

Aquesta proclamació, en la qual es parla de les circumstàncies crítiques en què es trobava la nació espanyola, les dificultats que envoltaven aquest poble, la salut de la pàtria, les palmes i el Déu de la victòria, d'enemics amb què calia heure-se-les, no contenia pas el nom de França. S'aprofità (qui ho diria?) per sostenir que anava dirigida contra Portugal.

Napoleó va fingir creure aquesta interpretació burlesca; però, a partir d'aquell moment, va ser evident que, més aviat o més d'hora, Espanya seria forçada a retre comptes de les intencions combatives que havia mostrat inicialment el 1806: això, sense justificar els fets de Baiona, els explica de manera força natural.

12

Jo era a València esperant el Sr. Biot, que s'encarregava de portar nous instruments amb què havíem de mesurar la latitud de Formentera. Aprofitaré aquests breus instants de repòs per deixar constància de qualque detall dels costums, que hom llegirà, tal volta, amb interès.

Primer explicaré una aventura que gairebé em costà la vida en unes circumstàncies ben singulars.

Un dia, per descansar, vaig pensar que podria anar, amb un compatriota, a la fira de Morvedre, l'antiga Sagunt, que m'havien dit que era molt curiosa. A la vila hi vaig trobar la filla d'un francès resident a València, la senyora B***. Tots els hostals eren plens; la senyora B*** ens convidà a anar a prendre quelcom ço de la seva àvia; nosaltres acceptàrem. Més, mentre sortíem de la casa, ens va informar que la nostra visita no havia estat pas del gust del seu promès, i que ens havíem d'atendre a un possible parany. Anàrem tot d'una a comprar pistoles ço de l'armer i ens encaminàrem de nou cap a València.

Tot fent camí, vaig dir al calesser, un home que feia temps que contractava i que m'era molt compromès:

«Isidre, tinc motius per creure que ens han d'arrestar; us n'adverteixo perquè no us sorprengui si surten trets de foc de la calessa.»

Isidre, assegut damunt el travesser, seguint el costum del país, respon:

«Les vostres pistoles són totalment inútils, senyors: deixeu-me fer a mi; n'hi haurà prou d'un crit perquè la meva mula ens desfaci de dos, de tres i fins i tot de quatre homes.»

Amb prou feines era passat un minut després que el calesser pronunciés aquestes paraules que dos homes es presentaren davant la mula i l'agafaren pels narius. A l'instant, Isidre pegà un crit formidable, que no oblidaré pas mai: el crit de capitana!. La mula s'alzinà gairebé verticalment alçant un dels dos homes, tornà a tocar a terra i partí a galop. El salt que va fer el vehicle ens va fer entendre el que tot just havia passat. Un llarg silenci seguí aquest fet; no va ser interromput més que per les paraules del calesser: «no trobeu pas, senyors, que la meva mula val més que unes pistoles?».

L'endemà, el capità general, don Domingo Izquierdo, em va contar que hom havia trobat un home aixafat al camí de Morvedre. Jo li vaig explicar la proesa de la mula d'Isidre, i tot va ser dit.

Notes (de l'autor)

1. El 1792, Méchain, membre de l'Acadèmia de les Ciències i de l'Institut, va rebre l'encàrrec d'anar a perllongar la mesura del meridià a Espanya, fins a Barcelona. Durant la seva tasca als Pirineus, el 1794, havia conegut mon pare, que era un dels administradors del departament dels Pirineus Orientals. Més tard, el 1803, quan calia continuar el mesurament del meridià fins a les Illes Balears, el Sr. Méchain passà de nou per Perpinyà i vingué a visitar mon pare. Quan em disposava a partir per examinar-me per entrar a l'Escola politècnica, mon pare s'aventurà a demanar-li si no em podria recomanar al Sr. Monge. «De bon grat», va respondre ell, «però, amb la franquesa que em caracteritza, no puc deixar que ignoreu que, per ell mateix, em sembla poc probable que el vostre fill hagi aconseguit dominar totes les matèries que hi ha dins el programa. Per la resta, si és acceptat, tant si es destina a l'artilleria o a l'enginyeria, la carrera de ciències, de la qual em sou parlat, és vertaderament difícil de seguir, i, si no és per una vocació especial, el vostre fill no hi trobarà més que decepcions». Anticipant un poc l'orde de les dates, comparem aquests consells amb el que va passar: vaig anar a Tolosa, em vaig examinar i vaig ser aceptat; un any i mig més tard, ocupava la plaça de secretari a l'Observatori, vacant per la dimissió del fill del Sr. Méchain; un any i mig més tard, és a dir, quatre anys després de l'horòscop de Perpinyà, jo, juntament amb el Sr. Biot, reemplaçava el cèlebre acadèmic a Espanya, que hi havia mort víctima de les seves fatigues.

Notes (Viquitexts)

1. No hi ha constància que hi hagi hagut mai cartoixans a Eivissa.