Histories d'altre temps/Noticia preliminar
No tan solament avença la nostra literatura contemporania en el sentit de produhir obres vives, filles de la nostra epoca y reveladores de l'estat present de la nostra ànima, sinó que ademés mostra de día en día un major afany de lligar aquest present ab el nostre passat literari esplendorós. Y ja era hora de que gtressim els ulls enrera, pera procurar a la novella brotada sava abun dant y sanitosa, cercant les antigues arrels de l'arbre de l'Iidioma Patri pera endinsar-nos fins els més amagats replechs de l'ànima de la nostra terra, la qual ens guard a tresors que un llarch oblit ens havía acabat per fer des coneixer.
Heus-aquí per què creyèm que la tasca de treure a la llum els vells textes catalans es una obra de vera utilitat y un trevall que no cal ja retardar gayre, ara que la Llen gua Catalana Moderna està a punt de servir-se profitosament de ses antigues riqueses, restaurant de son patrimoni tot allò que la evolució del pensament humà no hagi fet pas anacrònich. Val a dir, emperò, que sempre se n'ha feta de feyna en aytal sentit; mes ha estat poca certament,
Valter b y encara, si be's mira, sense influencia direcia sobre'l nostre poble. Els textes vells que s'han vingut estampant modernament ho han estat a intenció del sabi, de l'erudit, del bibliòfil ; això es, del convençut. Historiayres y filòlechs han pogut aprofitar-se bé de les ensenyances contengudes en aquells monuments; erudits y curiosos han pogut fruhir les belleses que tanquen ; emperò, el comú dels qui's dediquen al conreu de la Literalura, no han pogut servir-se d'ells, unes vegades per la escassa circulació dels exemplars tirats, y sovint pel cost necessariament pujat d'aytals limitades edicions.
Ab aquests termes meteixos anunciavem, ara fa quatre anys, al públich català'ls nostres propòsits al publicar el primer volúm de la colecció d'Histories d'altre temps que ara'ns veyèm en la necessitat de reeditar. Ben poca cosa hauríem d'afegir a lo dit si'l nostre criteri, més format després d'aquest temps, no hagués vingut a modificar algún xich els procediments que aleshores practicarem En efecte: al imprimir, en 1905, els textes de les tres noveletes Valter y Griselda, La filla del Rey d'Hongría y Paris y Viana[1] creguerem útil fer-hi intervenir un nostre trevall d'interpretació (diguem-ne modernisació) dels textes antichs catalans, a fi de millor vulgarisar-los. Avuy estem persuadits de que, tractant-se del català, aquesta feyna es del tot innecessaria : y ja està dit que, si no es neces saria, tant-se-val considerar-la pertorbadora, perque si no serveix de res als no iniciats, es en cambi mal vista, y ab
rahó, pels iniciats, entre'ls quals molts podríen oposar, ab una autoritat desconcertant pera nosaltres, infinides rectificacions a la manera com hauríem aplicat el nostre criteri de reformadors.
A fí de comptes, hem degut reconeixer, ja fa temps, que els textes antichs, si han d'esser tinguts com a materials d'estudi, convenen millor a n'aquest fí quan se reproduheixen documentalment, sense alterar la llur autenticitat. En bona hora podrèm dedicar-nos a n'aquest trevall d'interpretació, de comentari, de minuciosa crítica, quan tinguèm dels antichs textes Catalans bones edicions diplomàtiques, això es, reproduccions qui tinguin lloch dels documents (manuscrits y edicions primitives). Quan se té això ja's pot alterar el text ab qualsevol pretext més o menys ben intencionat; car aquells a qui interessi anar a beure directament de la font ja saben prescindir d'aquestes interpretacions, per encertades que síen desde determinats punts devista, y's reporten a les edicions series, documentades, les úniques qui a determinats estudis poden convenir.
Contentem-nos, donchs, en aquestes nostres edicions populars, de reproduhir els textes, en la millor forma, això sí, que'ls documents de que disposèm ens ho permetin; y entengui-s que'l preu mòdich d'aquests llibres pot esser ja suficient estímul pera que'ls qui vulguin fer-se coneixedors de la nostra antiga literatura trobin de moment tot lo que a llurs bons propòsits pugui convenir.
Y ara passèm a tractar dels textes qui formen aquest volúm novament editat, utilisant pera'l cas quasi tot lo que ja escriguerem a propòdsit d'ells en la esmentada edició.
Aquesta llegenda, els orígens de la qual han volgut alguns reconeixer en una faula india continguda dins el Mahabrata se'ns presenta per primera vegada en sa forma definitiva dins el Decameron de Johan Boccacci, hont constituheix la novella X At la darrera giornata.
La historia de Griselda apareix en la obra italiana exposada en termes qui difereixen ben poch d'aquests en que'l nostre Bernat Metge'ns la donà trelladada al català. Ab la circumsiancia de que aquesta traducció no fou feta sobre el text italià de Boccacci, sinó sobre una traducció llatina que Petrarca feu de la susdita novella.
Molts anys després, en Carles Perrault s'encarregà de tornar a son primitiu idioma'l conte de la Marquesa de Saluça, o sia la Grisélidis, constituhint una narració en vers d'estil bon xich arlificiós, conformement al gust de la època, y en la qual està l'acadèmich francès ben lluny encara del camí de la immortalitat que'ls Contes de fades havíen d'obrir-li més endavant y que dèu enterament a n'ells.
Una traducció castellana, feta probablement sobre'l text del Decameron, fou intercalada per Joan de Timoneda en son Patrañuelo (vegi-s Patraña segunda); aquest llibre fou imprès per primera vegada en 1576, a Alcalà de Henares, y'l lector curiós podrà consultar fàcilment aquesta versió de Grisélida per figurar reproduhida la obra del llibrer-literat valencià en el volúm III de la colecció Rivadeneyra.
Tocant a la traducció catalana, degué esser feta pel secretari del rey En Joan d'Aragó, alguns anys abans de la composició de son famós Somni, per quant en el quart llibre d'aquest hi ha una referencia qui diu així: « ... La paciencia , fortitut y amor conjugal de Griselda, la historia de la qual fo per mi de llatí en nostre vulgar transportada, callaré, car tant es notoria, que ja la reciten per enganar les nits les velles com filen, en hivern, entorn del foch» [2]
El text català de Valter e Griselda fou estampat per en Mariàn Aguiló l'any 1883, segons un manuscrit en poder de dit senyor y altre de la Biblioteca Provincial. Anys després, n'Antoni Bulbena'l va reproduhir a continuació delSomni, en la edició que d'aquest feu fer (Barcelona, 1891).
Encara més endavant (1895) el meteix senyor Bulbena donà una versió en forma de romanç de la Historia de Griselda, en un plech en 4.t, de vuyt planes, qu'estampà en Fidel Giró.
La historia de la donzella sense mans cau de pie dintre'l domini de la llegenda o tradició popular, y són molt diverses les versions que d'ella se'n coneixen, en diferentes llengües y ab noms també diferents. Hi ha en francès el Roman de la Manekine, de Felip de Reims (segle XIII.è), y en italià la Istoria de la Regina Oliva, de la qual se'n publicaren diverses edicions a les darreríes del segle XV.è y començament del XVI.è
En catala's coneix una versió d'aquesta llegenda, en la qual, essent en sustancia l'argument meteix de la Historia de la filla del Rey d'Hungría, hi manca l'incident essencial de les mans tallades. El títol es el següent: La historia de la filla de l' Emperador Contastí; figurant aquest
text en un manuscrit català de finals del segle XV.è que,
provinentde la Colombina de Sevilla, posseheix desde 1885
la Biblioteca Nacional de París[3].
Per tot Catalunya es viva encara la llegenda de Santa
Lena, els principals incidents de la qual són els meteixos de
la Historia de la filla del Rey d'Hungría. En la revista Catalunya del novembre de 1903 (pàgina 459) s'hi pot veure aquesta versió popular, recullida a Olot y fidelment transcrita per la folklorista senyoreta Sara Llorens y Carreras. [4]
Y no acabarèm la part documental d'aquesta ressenya sense fer notar que la situació inicial de la llegenda de que tractèm fou destrament aprofitada per Perrault en sa rondalla titulada Peau d'Ane; si bé'ls incidents que'n feu derivar foren del tot uns altres, com pera un conte de fades convenía.
Referint-nos a la versió que publiquèm ara en el present
volúm, hem de dir que són dos els documents catalans qui la contenen, els quals són essencialment iguals, sense que revelin emperò que l'un sía copiat de l'altre; tals discrepancies hi han en els redactats respectius. Aquests documents són:
El còdi del monestir de Sant Cugat del Vallès titulat Miscellanea ascetica, el qual se conserva actualment en l'Arxiu General de la Corona d'Aragó. Aquest text fou publicat en 1857 per en Pròsper de Bofarull, dintre'l volúm XIII de la Colección de Documentos inéditos, pàgines 53 a 79. En Bofarull atribuheix la lletra d'aquest manuscrit a l'ultim terç del segle XIV.è [5].
Un altre còdiç, de mitjans del segle XIV.è, existeix a Mallorca y es proprietat de la Biblioteca Provincial de Palma, el qual conté la Invencio del cors de Sant Antoni Abad y la Istoria de la fyla del Rey d Ungria. Una y altra foren publicades en 1873 per en Bartomeu Muntaner.
Probablement tenint a la vista abdúes versions, en Bulbena publicà en 1902, formant part de son Llegendari català, aquesta Historia de la filla del Rey d'Hungría; la nova versió no s'avé ni ab l'ua ni ab l'altre dels textes originals, y així més aviat ho estimèm com un arreglo fet ab l'objecte de millorar la forma literaria de la narració.
Ja en 1901, el meteix compilador del Llegendari català
havía donat forma de romanç a La filla del Rey d'Hungría, publicant-la així en un plech de vuyt pàgines, sense nom d'impressor.
Nosaltres, al publicar ara aquí aquest text, ens hem decidit per la versió original mallorquina, indubtablement més correcta que l'altra desde'l punt de vista literari, servint-nos de la composició feta pera'l Novelari català dels segles XIV a XVIII, hont podràn veure-s abdúes redaccions publicades la una a seguit de l'altra.
L'insigne Menendez y Pelayo [6] diu d' aquesta noveleta qu'es «más provenzal que catalana, y al parecer traducida del francés á fines del siglo XIV ó principios del XV».
Sense disentir de tan autorisada opinió, ens hem de permetre fer notar que si, en efecte, la part narrativa, en vers, d'aquesta noveleta presenta un llenguatge plenament d'acort ab la tradició provençal vigent pera la poesía entre'ls catalans meteixos quan ja la prosa catalana s'era deslligada per complert dels preceptes de les Lleys d'amors, no pot
dubtar-se de que l'autor (o traductor) de la narració fou un català, si'ns fixèm en la part epistolar de la meteixa, que pera res utilisa, ni en el llenguatge ni en la composició, cap element que no sigui ben propri de la nostra literatura. Es el meteix cas que ocorre en un autor tan personal com en Bernat Metge, de qui's coneixen obres en prosa y obres en vers: si aquelles són mostra la més clàssica de la nostra literatura catalana, les obres en vers d'en Metge estàn concebudes dintre'ls cànons estatuhits per la literatura provençal, única fórmula acceptada en aquells temps quan de
poesía's tractava. Hem de creure, donchs, que'l traductor de Frondino e Brisona fou un català, encara que, pels versos de la narració utilisés un llenguatge evidentment mes provengal que català. Y dihèm traductor perque'ns sembla indubtable proba de que la noveleta fou originariament francesa, el fet de trobar-s'hi incloses « algunes cançons en francès».
Sía lo que's vulgui, la Historia de Frondino e Brisona qu'hem cregut oportú fer entrar en aquest primer volúm reeditat de les Histories d'altre temps té un gran interès literari: com a novela sentimental, per revelar la influencia marcadíssima de la literatura italiana (tant, que alguns passatges de la darrera carta de Brisona a Frondino podríen esser atribuhits a la propria desconsolada Fiameta) y, com a narració poètica, per servirse dels procediments en us dins la escola provençal, emmatllevant al francès propriament tal, o llengua d'oil, aquells elements (les cançons) qui han servit pera atribuhir a la narració tota un primer estat o redacció en llengua francesa.
Afegirèm, pera acabar, que'l primer editor de Frondino e Brisona fou M. Paul Meyer, qui, abans que ningú, feu coneixer aquesta obra en la revista Romania (1901, volúm XX, pàgina 599) a la vegada que'ls demés materials qui formen el manuscrit número 487 (fonds espagnol) de la Biblioteca Nacional de París.
Ara de poch l'hem impresa nosaltres per segona vegada en el Novelari de la Nova Biblioteca Catalana en curs de publicació; y es aquest text meteix, establert en presencia del manuscrit original, el que a continuació donèm.
Se tracta aquí propriameni d'un llibre de cavalleríes, y
com a tal el classificà en Pascual Gayangos en son estudi posat al començament del volúm XL de la Colecció Rivadeneyra.
Segons el senyor Menéndez y Pelayo degué existir-ne d'aquesta Historia una primitiva versió poètica. L'origen del llibre, segons el meteix senyor, es provençal, havent-se traduhit al francès y d'aquest al castellà; en quant al text català li sembla independent del castellà, del qual n'existeixen també fragments d'una redacció aljamiada [7]. La primera edició francesa del Paris fou feta a Anvers en 1487; la primera edició catalana, probableraent a Barcelona, en 1493 o 1494; la castellana es de Burgos y del 1524.
Fins ara fa poch en que'l doctor Robert Kaltenbacher ha publicat en alemany un completissim estudi titulatDie altfranzösische Roman Paris et Vienne (Erlangen, 1904) no han pogut esser resolts en definitiva alguns dubtes que la bibliografía de la famosa novela ofería, per rahó de la gran escassedat de les edicions primitives, les qual no havíen pogut esser comprobades.
Havent reunit el doctor Kaltenbacher en son llibre'ls
textes francès, català y castellà, poden remarcar-se fàcilment les particularitats qui segueixen: En primer lloch, el text francès que publica'l doctor Kaltenbacher ab el coteig de cinch versions manuscrites presenta un desenrotllament literari considerable, contrariament al català y al castellà. Aquests dos, comparats ab el primer, venen a esser com
un compendi de la novela.
Ademés d'això, les versions catalana y castellana's diferencíen de la francesa en detalls ben significatius. El bisbe amich de Paris qu'en el text francès es dit de Sant Vicens, en els textes català y castellà's diu de Sant Llorens (vèginse les pàgines 86, 88, 93, etc.). Així meteix, el criat de Paris qui mor ofegat al probar de passar el riu (pàgines 105
y 106), en el text francès s'anomena Olivier, y Jordi en el nostre y en el cistellà. Ab la particularitat de que aquest text darrer conserva la forma catalana del nom, enlloch de la forma Jorge qui fóra propria de l'idioma castellà.
En cambi el text castellà ofereix discrepancies respecte'l
nostre qui exclouhen la suposició d'esser traduhit aquell d'aquest. La mare de Viana qui te'l meteix nom de sa filla en la versió catalana, es nomenada Diana en el text castellà , lo qual es d'acort ab el text francès. Emperò cal notar
aquesta altra circumstancia, la de que'ls cavallers qui prenen part en el torneig y'ls noms dels quals se detallen (pàgina 86), essent set en el nostre text y sis no més en el castellà, no apareixen determinats pel nombre ni pels noms en la versió francesa.
En resúm, cal admetre la existencia d'una versió primitiva de la Historia de Paris e Viana, la qual deuría servir a Pierre de la Cypede pera escriure la novela francesa. Ara bé, en el text francès d'aquest autor s'hi troben les següents declaracions qu'ell fa : « Pluseurs aultres livres ay je veu, mes entre les aultres j'ay tenu ung livre, escript en langaige prouvensal, qui fut extraist d'ung aultre livre, escript en langaige cathalain. Auquel livre se contenoit la vie d'ung baron, qui s'appelloit messire Godeffroy de Lanson, qui estoit dauphin de Vienne. Et eust une filhe, que l'om appelloit Vienne, laquelle estoit non pareilhe de beaulte. Et comme ung chivalier, qui s'appelloit Paris...» Y cap a la fi del prefaci : « Et c'il vous plaist savoir qui je suis : de Saint Piere j'ay prins le non, de la Cipede pour sournon. » El doctor Kaltenbacher se decanta també en favor de l'origen català de la novela. La versió catalana y la castellana qui'ns han pervingut impreses, poden esser anteriors a la versió francesa, y fetes directament de la provençal o de la catalana original.
Barcelona, janer de 1910
I) « Historia de Valter e de la pacient Griselda escrita en llatí per Francesch Petrarca: e arromançada per Bernat Metge. — Estampada en Barcelona per n'Evarist Ullastres en l'any M.DCCC. Ixxxiij. »
Fascicle de XVI fulls, fet estampar en lletra gòtica per
en M. Aguiló y Faster, Mestre en Gay Saber.
2) « Lo somni den Bernat Metge. Ab gran diligencia revist e ordenat. Afegida novament la Historia de Valter e de la pacient Griselda per lo mateix Bernat Metge arromançada. — Barcelona. Estampa de Francisco Altés.
M.DCCC.XCI. »
Petit volúm de 264 pàgines, fet estampar per (A. Bulbena y Tussell).
3) Vegi-s la « Edició colectiva ».
4) « Les obres d'en Bernat Metge: Lo Llibre de mals amonestaments; lo Llibre de Fortuna y Prudencia ; la Historia de Valter y Griselda; y Lo Somni, hont se tracta de la inmortalitat de l'ànima, de la sobtosa mort del rey En Johan, de coses infernals y de costumes de homens y de fembres. — Textes autèntichs, publicats en vista de tots els Manuscrits coneguts, per R. Miquel y Planas. — Barcelona, M cm.x. »
En aquest volúm de la Biblioteca Catalana, publicada per R. Miquel y Planas, la novela de Valter e Griselda hi ocupa las pàgines 49 a 79.
i) « Documentos literarios en antigua lengua catalana
(siglos XIV y XV) publicados de real orden por don Próspero de Bofarull y Mascaró, cronista de la Corona de Aragón. — Barcelona. En la imprenta del Archivo. 1857. »
Volúm de 652 pàgines, qui conté la Historia [de la filla] del Rey d'Hungria en les pàgines 53 a 79.
2) « Invención del Cuerpo de san Antonio Abad: é Historia de la hija del Rey de Hungría: leyendas en prosa catalana-provenzal, inédita la primera, y nuevamente publicada la segunda, copiadas de un códice del siglo XIV existente en la Biblioteca Provincial de Palma, por el jefe de la misma don Bartolomé Muntaner, correspondiente de la Academia de la Historia. — Palma. Imprenta de Felipe Guasp y Vicens. 1873.»
Fascicle de 108 pàgines; ab notes crítiques y glosari al final.
3)« Llegendari català. — Historia de la filla del Rey d'Hongría. Historia de la Emperadriu d'Alemanya, falsament acusada d'adulteri. Mirable aventura del cavaller Spercius. — Segons manuscrits & cròniques dels segles XIV.è, XV.è & XVI.è — En Barcelona: Estampa de Francisco X. Altés, carrer dels Angels, 22 y 24, 1902. »
Fascicle de 56 pàgines, editat per (A. Bulbena y Tussell). 4) Vegi-s la « Edició colectiva».
5) « Novelari català del segles XIV a XVIII. — La filla del Rey d'Hungría »
Fascicle de 64 pàgines, lnclós en un dels volums do la Biblioteca Catalana, publicada per R. Miquel y Planas (Barcelona, 1909). Són dos els textes reproduhits ; un d'ells, segons la redaccio del ms. de Mallorca, ha servit pera'l present volúm de les Histories d'altre temps; el segón reproduheix la redacció dels mss. de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
I) Paul Meyer. « Nouvelles catalanes. » (Romania, tome XX, (1891 ) pàgines 601 y següents.)
L'ilustre filòleg redactor de la important revista Romania, al donar a coneixer per primera vegada'ls textes del manuscrit número 487 (espanyol), adquirit per la Biblioteca Nacional, pot dir-se que donà la edició definitiva d'aquesta noveleta, fent-la precedir d'un substanciós estudi sobre la mateixa.
2) « Novelari català dels segles XIV a XVIII. — Frondino y Brisona. »
Fascicle de 32 pàgines, inclòs en un dels volums de la Biblioteca Catalana, publicada per R. Miquel y Planas (Barcelona, 1909). Es d'aquest meteix text y composició tipogràfica que'ns servim en la present edició popular de les Histories d'altre temps.
I) « Comença la historia de las amors e vida del caualler Paris e de Viana filla del Dalfi de França [Barcelona, per Pere Miquel, abans del 1495 (?)]. »
L'únich exemplar conegut d'aquesta edició, precedent de la Biblioteca Aguiló, està en poder de la Biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona. Hi manca'l darrer full ab el colofó y per això no's coneixen ab certesa'l lloch y data de l'impressió.
2) « Historia de las amors: e vida del caualler Paris: e de Viana filla del Dalfi de França. » (Colofó:) « Acaba la hystoria e vida dels dos anamorats ço es del cavaller Paris e de Viana filla del Dalfi ce França, empremtada en la insigna ciutat de Gerona a v de iuny any Mil CCCC.LXXXXV. »
Consta de 28 fulles sense numerar, en 8.u Sols se'n coneix un exemplar (mancat de les fulles 4 y 5), en la Biblioteca Reyal de Kopenhagen.
3) « Paris e Viana. M.CCCC.xCvij. » (Colofó:) « Fon acabada de estampar la present Historia de les amors de Paris e Viana filla del dalfi de França, per tercera volta en nostra llengua Catalana, a cura e despeses d'Angel Aguiló en la ciutat de Barcelona lo xxv de Octubre del any del Senyor M.CM.iiij. »
Fascicle de XXXIV fulls, en lletra gòtica, reproducció del text de la edició número 1.
4) « Der altfranzösische Roman Paris et Vienne. Von doctor Robert Kaltenbacher. — Erlangen, Verlag von Fr. Junge, 1904. »
Volúm de VIII + 394 pàgines; estudi verament monumental fet per un investigador laboriós y entès en la materia. Hi han reproduhits per extens: el text francès de Pierre de la Cypede segons cinch versions manuscrites; el text català, segons la edició impresa a Girona en 1495 (número 2); y'l text castellà, segons la edició impresa a Burgos en 1524, per Alonso de Melgar.
5) Vegi-s la « Edició colectiva ».
6) « Novelari català dels segles xiv a xviii. — Paris y Viana. — Barcelona, MCMIX. »
Fascicle de 64 pàgines, formant part de la Biblioteca Catalana publicada per R. Miquel y Planas. Dóna'l text de la edició número 1 ab el coteig de la edició número 2, de lo qual se'n desprèn la prioritat de l'exemplar d'aquella edició sobre'l de 1495 (o sía'l número 2). Es el meteix text del Novelari l'utilisat en el present volúm.
« Histories d'altre temps.—Textes Catalans antichs transcrits en ortografía moderna y precedits d'una noticia preliminar, per R. Miquel y Planas.—Valter y Griselda. La filla del Rey d'Hongría. Paris y Viana.—Barcelona, Publicació « Joventut », plaça del Teatre, 6, entresol, MCMV. »
Volum de XX + 120 + (3) pàgines, els plechs del qual foren repartits com a folletí als suscriptors dela revista Jovenut, a partir del dia 5 d'octubre fins a la fi del meteix any. Constituhi'l nostre ensaig de modernisació ortogràfica dels vells textes catalans en vista de conseguir-ne una major difusió, y pot encara esser tingut com a volúm antecedent de la present colecció d'Histories d'altre temps, ja que'ls meteixos textes s'han reeditat en el volúm actual, emperò restituhint-los a llur grafía primitiva.
Ab la meteixa composició d'aquell volúm s'imprimiren d'ell vinticinch exemplars en paper japonès, ab la portada diferenta y en aquesta'l peu d'« Edició dels vinticinch » ab un enquadrament gòtich qui du les inscripcions: « Estudiant e ls textes ha també un segell ab els mots: « Studi-Patria-Sperança »
Quiscún d'aquests exemplars dugué un número d'ordre y'l nom imprès de la persona a qui va anar destinat.
_pag.181.jpg)
- ↑ Histories d'altre temps: Textes catalans antichs transcrits en ortografia moderna y precedits d'una noticia preliminar; Barcelona, Publicació «Joventut», MCMV.
- ↑ Histories d'altre temps, volúm II (1907), pàgina 97.
- ↑ Vegi-s Histories d'altre temps, volúm VII.
- ↑ També's troba en l'aplech titulat La Rondalla del dijous, volúm II (1909), pàgina 241.
- ↑ L'editor tambe senyala la existencia de la llegenda en altre codig precedent del Monestir de Ripoll.
- ↑ Origenes de la Novela, voliim I, pagina ccxlviij.
- ↑ Transcrits per n'Eduart Saavedra y publicats en la Revista Histórica, de Barcelona (1876, vol. III, pàg. 33), difereixen molt del text castellà imprès a Burgos.