Horacianes/Comiat
Per un cel matinal tot blau y rosa,
jo veya un temple de puríssim marbre
blanquejar entre'l vert de la ribera,
demunt les clares ones.
Ses columnades de gentils estríes,
al perfilarse paraleles, feyan
conjunt harmoniós, com el cordatge
de la sagrada lira.
Esculpit el frontó, demunt el pòrtich
serenitat irradiava augusta,
com el front galeat y sereníssim
de Pal·las Athenea.
Era allò, vist en fòra,'l santuari
del Art suprem. Còm ne sería esplèndit
l'interior! Quín càntich, quíns oracles
allà ressonarían!
Jo prou volguí pujarhi; mes vaig perdre
l'incert camí; m'abandonà'l coratge;
y l'esglay me digué: «Per què t'esforsas,
somniador inútil?»
Després... el temple aquell perdí de vista,
y ja may més he somniat muntarhi.
Però a voltes, encara, per ma ruta
girantme,'l veig en fòra.
El veig, y deturantme a contemplarlo,
ja per mi inassequible, en don indici
al esforsat jovent qui canta y puja
les costes de la vida.
Oh vosaltres qu'un jorn entreu al temple,
no us deman pera mi ni una memoria;
mes ah! gravàuhi lo que jo hi volía:
el nom de nostra patria!