Entrada d'Hivern
Ja cau la Tardor pàlida y esfulla
sa corona de pàmpols, que l'oratge,
marcits y llagrimosos, arrossega
com esperanses mortes.
El día's va arrufant. Legions de núvols,
escabellats y atropellantse, venen,
venen del nort ab un poder ombrívol,
com invasió de barbres.
Entre'l fangós terrer, la mar plomissa
y les montanyes moradenques, sura
concirosa tristor, que les imatges
evoca de la tomba.
Mes ah! ben lluny d'abominar tals díes,
el meu cor s'hi complau. Es bell trobarse
fòra la pols, l'agotament y el tedi
d'una estació caduca.
Plaume'l torrent que bramulant errissa
sa cabellera de lleó rogenca,
ahont abans el sol hi calcinava
un pedregàm de còdols.
Plaume mirar de la segura costa
cavalls marins qui desbocats encrespan
les blanques crins heroyques en la lluyta
del Rey de les grans aygües.
Plaume l'horror sublim de la tormenta...
y quan s'allunya al horitzó, daurantse,
veure'l cúmul nimbós, com trone olímpich
de majestat y gloria.
Benvingut el tempt aspre! Ab ell revenen
les energíes del esfors, qu'importan
pera enaltir tot ideal en lluyta,
qu'es lley de nostra vida.
Què hi fa si puja'l fret? Serà més dolsa
la foguerada dins la llar dels avis,
qu'ab son caliu volgut manten y eleva
el culte de la patria.
Què hi fa si creix la nit tan llargaruda?
Axí a la llantia vigilant d'estudi
veuré passar les visions dels genis
com en sagrada pompa.
Oh festivals del pensament! Mon íntim
recó d'hivern no n'afretura d'altres...
Dins aqueix bres de solitut y somnis
tot l'univers palpita!