Mnasili i Cloe
Mnasili i Cloe
Flors, boscatge sonor, canyes que mou l'oreig,
rimant amb el de l'aigua son frèvol parloteig;
no fóra el bell Mnasili sota d'aquests ombratges?
Car ell mantes vegades visita aquests paratges...
Sovint escolto; i l'aire que mou vostre brancam
em porta a les oïdes la veu del qui jo am.
Onda que al lluny camines, nàiade transparent
que aquest redol balsàmic cenyeixes blanament,
condueix-hi a Cloe, l'amor dels meus esguards.
D'ella sovint em sobten, per ci, rastres espars,
sovint ma boca besa, pel viarany ombriu,
l'herba i les flors que mostren el seu trepig esquiu.
Oh, si ell pogués saber quin amorós instint
em fa estimar aquest bosc i m'hi duu tan sovint.
No sé per què, amb un dolç somriure favorable,
mai no he provat de fer que em trobi més amable.
Oh, si per enardir-me, qualque déu, compadit,
li deia que el seu nom fa panteixar mon pit!
¿Per què no he procurat, amb veu tendra i sonora,
Ah! Jo l’he vist, és ell. Jo vull parlar-li, oh, déus!
Guardeu-vos de torbar-vos, boca meva, ulls meus.
El fullatge ha tremit. Qualque túnica lleu...
És ella! Oh, no em traïu, esguards, al davant seu!
Què! Mnasili és aquí! Sola i errant, mon pas,
cercant aquí la fresca, no t'hi sabia pas.
Arran d'aquestes aigües que el brancatge corona,
jo fugia del sol sense esperar persona.