Oaristi
Oaristi
Helena fou atreta per un gentil pastor.
Pastor com Paris, jo abraço mon Helena.
No cal enorgullir-te d’això, no val la pena.
Tos besos son inútils, mes no sense dolçor.
Ma boca ja no serva ni el gust de ton besar.
I què? Noves besades s’hi vindran a posar.
Desvia aquest desig inútil que t'arbora,
i respecta una verge.
Imprudenta pastora!
Ta joventut t’enganya; no siguis tan altiva;
Cada edat té son mèrit: les belles flors vernals
són fruites saboroses els dies autumnals.
Vols venir sota aquells olius? Car t’haig de dir...
No, que ja una altra volta massa vaig ésser incauta.
Doncs vine sota els oms i allà et faré sentir
els sons melodiosos que brollen de ma flauta.
Per tu he compost nous aires que es plau de repetir
tota la vall. Oh, Nais, no els voldràs escoltar?
Tos aires llangorosos no em poden captivar.
Per què tu sola a Venus intentes repel·lir?
Mes els fermalls de Venus cap força els destrueix.
D'aquests fermalls, Diana prou em sabrà sostreure...
Però, retén la mà, pastor. On s'és vist mai?
Què! ¿Vols fugir l'Amor, l'Amor, de qui jamai
el cor d'una beutat no s'ha pogut distreure?
Doncs, jo vull afrontar-lo. Pastor! Si és que et sóc cara,
com dius... retén la mà... no te m'acostis tant.
¿No veus que tu mateixa lliuraràs ton encant,
a algun altre pastor menys agradós encara?
Molts són els que em parlaren d'amor, adesiara,
sense abastar l'objecte de llur desig confús.
Ai! L'himeneu, a més, jo crec que és una pena;
diuen que només porta que enutjos i dolors.
Només te l'han pintat amb mentiders colors
i són danses i jocs i cants ço que ens ofrena.
Uns dona és esclava...
Però ben tost és reina.
Vora l'espòs tremola, poruga de parlar.
Oh, Nais, el teu sexe no és fet per tremolar!
Lucini ens mana feines que fem de mala gana.
Quina beutat suporta tan afrosos combats?
Una mare hi recull una beutat novella;
seran ton goig més pur els infants estimats
i brillaràs entre ells d’una esplendor novella.
Mes, si els teus vots escolto, què me'n serà la paga?
Tot: mos ramats, mos boscos, les prades i l'obaga;
un jardí gran i ric, una casa formosa;
per tes cares ovelles una cleda esbarjosa;
en fi, tot ço que et plagui de grat t’ho donaré,
i tot, per satisfer-te, si cal, ho deixaré.
Per tu tot serà dit i fet a la vegada.
Mon pare...
Si és per ell que dubtes, vas errada:
Qui sap! És clar que a voltes el nom tot sol ja val... Quin és el teu?
És Dafnis. Mon pare és Palemó.
És veritat; ta casa a la meva és igual.
Res no destorba, doncs, nostra dolça unió.
Ensenya-me'ls, els boscos que han de ser mon partatge.
Vine. Veus els xiprers tots de flors coronats?
Resteu, dolces ovelles, resteu sota l'ombratge.
vull mostrar els béns que li són destinats.
Oh, sàtir, què pretens? Ta mà, de nou s'obstina...
Bah!, deixa que amanyagui aquests dolços fruits teus...
i aquest lleu borrissol...
Pastor... pastor... pels Déus... Ah!... jo tremolo...
Com! Què tems? Jo t'amo. Vine.
Detura't. No. ¿No veus que l'herbei és humit
i davant del meu pare seria compromesa
d'haver la vesta sutza?
Damunt l'herbei estesa,
aquesta pell de xai et servirà de llit.
És un present per Venus. Son astre ens guaita i lluu.
Oh, Déus; sento una fressa... Espera... Si ve algú...
És el bosc, que de joia s'estremeix i murmura.
Ara mon vel esquinces! ¿On adreçar mon pas
per escondir-me, nua?
A ton amat unida,
amb robes més preades ton cos gomboldaràs.
Ara tot són promeses, ara que em veus rendida;
però després, en ma dissort, em deixaràs.
Oh, no! Jamai! ¿Per què no fóra jo capaç
Ah... Dafnis!, que jo em moro... Aplaca ton despit, Diana!
Per què tems? L'amor és qui ens ha unit.
Què has fet, Dafnis malèvol?
He signat ma promesa.
Verge he entrat en eix bosc i cara a ma deessa.
Ara en sortiràs dona i cara al teu marit.