Iliada/Cant IV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT IV.

______



 Los deus, assentats al entorn de Júpiter en son palau enllosat d' or, están en consell, mentras que la noble Hebe ls hi aboca 'l néctar que cada un reb en sa copa d' or, contemplant la ciutat dels Troyans. De sopte 'l fill de Saturno intenta irritar á Juno ab paraulas agres, fa aquest discurs:
 «Dugas deesas favoreixen á Menelao: l' Argiua Juno y Minerva, poderosa protectora; mes assentadas lluny d' ell se delectan en seguirlo ab la mirada, y Páris te continuament al seu costat á Vénus, del dols sonrís, que fa fugirne d' ell la mort. Ara acaba de salvarlo, quan ell se creya morir. La victoria, no obstant, es del fill d' Atreo; nosaltres debem decidir lo qué d' aquí deu originarse; si promourem novament la terrible guerra y 'l carnatje, ó si restablirem la pau entre 'ls pobles enemichs. Si aquest últim partit es del agrado de tots los deus, lo poble del rey Priam continuará habitant la ciutat seva y Menelao se n' emportará la Argiua Helena.»
 Diu aixís, mentras Juno y Minerva, sentadas l' una al costat de l' altra, murmuran en baixa veu, perque abduas meditan la ruina dels Troyans. Minerva guarda silenci; s' irrita contra son pare y s' apodera d' ella una cólera salvatje. Juno no pot ofegar en son seno l' ira que en ell hi bull, y exclama:
 «¡Terrible fill de Saturno, quinas paraulas has pronunciat! ¿Vols que sigan inútils lo meu trevall, los meus suhors, las mevas fatigas? He rebentat los meus caballs per reunir una armada per la desgracia de Priam y dels seus fills; sálvals, mes no 't creguis que tots los demes deus t' aprobin aquet procedir.
 —¡Crudel! respon Júpiter, fent un llarch sospir; ¿quin agravi has rebut de Priam y dels fills de Priam, que aixís desitjas, ab tant implacable furor, la ruina d' Ilió? Si haguesses passat sos portals, assaltat sas altas murallas! y si haguesses devorat las carns cruas de Priam, dels fills de Priam y de tots los Troyans, pot se allavoras lo teu odi estaria assaciat. Empero vaig á ferte una declaració y deixa caurer mas paraulas en ton esperit; si may me plau devastar una ciutet habitada per homes y per tú volguda, no t' oposes á la cólera mia y dtixem obrar lliurement; ja que avuy cedeixo á los clamors contra mon desitj, encara que voluntáriament. Entrelas ciutats que iluminadas pel sol y sota 'l cel estrellat habitan los humans, no 'n tinch ab tant d' apreci cap com la santa Ilió, y á Priam y al poblé del bélicos Priam. Jamay, entre ells, demunt mas aras hi ha faltat menjars abundosos, libacions y fumaredas dels sacrificis; que tal son las ofrenas per nosaltres mes escullidas.»
 La venerable Juno respon en aquestos termes:
  «Tres ciutats, entre totas, tinch benvolgudas: Argos, Esparta y Micenas dels llarchs carrers. Destruéixelas, si 's fan odiosas al teu cor; ni las vull defendrer, ni te las vull disputar. Si te las envejés, si no 't permetés que las devastesses, no 'n trauria res, perque ets de molt lo mes poderós dels inmortals. ¡Es digne de tú que no vulgas que 's perdi 'l fruit del meu trevall! So una deesa decendenta de la mateixa sang que tú; so la mes respectada d' entre 'ls fills de Saturno, á causa de mon naixement y perque so coneguda per la teva esposa, regnan tú sobre tots los deus. Concedimnos, donchs, tú un dia una cosa, jo un dia un' altra, y totas las divinitats seguirán lo nostre exemple. Ordena ara á Minerva que 's presente entre las dugas armadas y que procure fer rompre, pels Troyans avans que pels Grechs, l' aliansa que s' han jurat.»
 Diu aixís, y 'l pare dels deus y dels humans se li mostra dócil. Tot seguit dirigeix á Minerva aquestas breuas paraulas:
 «Dónat pressa á anárten entre las dugas armadas; y procura fer romprer, pels Troyans avans que pels Grechs, l' aliansa que s' han jurat.»
 Aixís parlant, acaba de excitar á Minerva que per la seva part desitjava l' ordre que se li donava. La deesa en rápit vol baixa del cim del Olimpo. Aixís com una estrella en fatal pressagi enviada pel fill del artificiós Saturno, als navegants ó áuna vasta armada, resplandeix y fa saltar nombrosas xispas brillantas, aixís mateix Minerva 's llensa del Olimpo á la terra y cau precipitada en mitj de l' arena. L' espant s' apodera dels Troyans y dels Grechs que se 'n adonan; los guerrers se diuhen entre ells:
 «De segur que 'l carnatje y 'ls combats terribles tornarán á comensar, ó be Júpiter vol restablir la pau entre 'ls dos partits, ja que ell es qui conté ó inflama las guerras que 's fan los humans.»
 Aixís enrahonan los Grechs y 'ls fills de Dardanos. La deesa penetra entre la munió dels Troyans, baix la figura d' un home, de Laódoco, fill d' Antenor, intrépit combatent; y cerca ahont se troba 'l diví Pandaros. Troba per últim al intatxable y robust fill de Licaon, dret, inmóvil, en mitj de las fortas rengleras de tropas armadas d' escuts que l' han seguit desde las riberas del Esepo. L' emprén y li dirigeix aquestas breuas paraulas:
 «¿Vols escoltarme, oh fill ilustre de Licaon? Si t' atreveixes á tirar una fletxa voladora á Menelao ¡Quina gloria per tú! ¡quín agrahiment per part dels Troyans y sobre tot del rey Alexandro! ¡quins richs presents t' oferiria aquest si vegés pujar sobra la trista foguera al marcial Atrida batut pels teus darts! Créume donchs, traspassa ab una fletxa al célebre Menelao: implora á Apolo Liciá; ofereix á aquet deu, ilustre pel seu arch, lo sacrifici d' una superba hecatomba d' anyells acabats de neixer, quan tornes á entrar en ton palau en la ciutat santa de Célia.»
 Aixís parla Minerva. L' insensat se deixa seduir, y ab prestesa treu del estuix son arch brillant. Pándaro un jorn sorprengué, al saltar una roca, á una cabra satvatje que ell vigilava; li traspassá 'l pit, la tombá, y amo de las sevas banyas llargas de setse pams, las entregá á un obrer hábil que va polirlas, las juntá y las adorná ab una punta d' or. Es lo mateix arch que ara l' héroe prepara cuidadosament; l' esten y l' apoya en terra, mentras que, al devant de ell sos braus companys li posan los escuts, per por de que 'ls fills dels Grechs no l' ataquen avans de que Menelao siga ferit. Tot seguit destapa 'l carcax, ne treu una fletxa intacta, empennada, engendradora de agudísims dolors; després disposa en l' acanalat del nervi 'l dart fatal, y ofereix á Febo Licia, ilustre pel seu arch, lo sacrifici de una rica hecatomba d' anyells acabats de neixer, quan retorne á son palau de la ciutat santa de Celia. S' assegura y estira al mateix temps l' extremitat esviaixada de la fletja y 'l nervi fins que ab la ma 's toca 'l pit y ab l' acer de la fletxa, l' arch; quan ha donat á l' arma la forma d' un cercle, de cop l' arch tremola, reposa 'l nervi, lo dart vola, impetuós, portant la punta afilada, desitjosa de clavarse entre la multitut.
 ¡Oh Menelao! los benhaurats inmortals vetllan demunt teu, y sobre tot la filla de Júpiter que 's posa devant del dart dolorós per desviarlo; disposada á amortiguar lo colp, com la carinyosa mare á esquivar atormentosa mosca que volteja al seu fill tendrament adormit, la mateixa Minerva li dirigeix lo dart en lo punt ahon las sivellas d' or del cinturón s' encrehuen y forman una doble armadura. L' amarga fletxa eau dreta al ciuturon, lo travessa, s' enfonsa en la corassa y traspassa, en fí, la llaugera tanca que porta Atrida, darrer resguart contra 'ls darts, tantas vegadas posat á prova. La punta d' acer alsa la pell del héroe; y al instant de ferida raja una sanch roja encesa.
 Aixís com lo marfil que una dona de Caria ó de Meonia ha tenyit de porpra, y que ha de servir per adornar lo frontal dels corcers; que l' ostenta en sa morada, joyell codiciat per la multitut, mes reservat pels reys; adorno del tronch de caballs, honor del caballer, aixís mateix, Menelao, tas cuixas robustas, tas camas y tos hermosos peus se tenyeixen de ta sanch.
 Agamemnon rey dels homes, s' estremeix á la vista de l' encesa sanch que raja de la ferida. Lo mateix Menelao de prompte s' estremeix, més aviat repara fora de sas carns las puntas encorvadas de la fletxa y 'l nervi que la subjecta á la fusta y allavors en son pit l' esperit se li reanima. En tant, sos companys se condolen, y 'l poderós Agamemnon agafant la má del seu germá, li diu sospirantne profundament:
 «Germá estimat ¿jo t' he entregat donchs, á la mort fent aquesta aliansa, enviante sol á combátrer pels Grechs contra 'ls Troyans? ¡Aixís los nostres enemichs t' han ferit, trepitjant de tal manera la fé jurada! Més nostre tractat, la sanch dels anyells, nostres libacions sense barreja, nostras mutuas promesas en las que estem confiats, res d' aixó será en vá. Si tot seguit Júpiter no ho fa cumplir, ho fará mes tart, y ells han donat en prenda d' una gran expiació sos propis caps, los de sas esposas y 'ls dels seus fills. Sí; la rahó y 'l cor m' ho diuhen; dia vindrá sucombirán la santa Ilió y Priam, y 'l poblé del bélicos Priam. Sobre de tots ells, Júpiter agitará son espantós escut, irritat del seu perjuri, y 'l seu cástich será del tot complert. ¡Més, oh Melenao, per causa teva, sentiré un espantós dolor si expiras, si has arribat al termini de ta vida, y si tinch d' entornarmen ignominiosament á l' árida Argos! Perqué mort tú, los Grechs tot seguit se recordarán de sa terra nativa; deixarán á Priam, ais Troyans, la gloria y l' Argiua Helena.
 Mentrestant los teus ossos se consumirán, enterrats en los camps d' Ilió, per una empresa que no s' ha finit; y allavoras se dirá entre 'ls orgullosos Troyans, insultant la tumba del ilustre Menelao: «¡Tant debó que sempre 's satisfasca aixís la venjansa d' Agamemnon! ¡en va ha conduit aquí la gran armada deis Aqueus, y en cambi ha tingut d' entomarsen á sa dolsa patria ab sos vaixells vuits, abandonant al valent Menelao!» ¡Vetaquí tal vegada lo que algun d' ells dirá! ¡Allavors, que l' ampla terra se 'm engolleixi!»
 Lo ros Menelao respon ab aquestas paraulas consoladoras:
 «Cálmat y ves en compte á espantar á l' armada. Lo dart no ha penetrat fins á un lloch mortal; mon cinturón m' ha preservat, y per dessota d' ell la corassa y la tanca, que hábils ferrers construiren ab acert.»
 Lo poderós Agamemnon exclama:
 «¡Vulgan los deus que aixís sia, oh estimat Menelao, pero que un metje examini la ferida, y t' apliquen 'ls bálsams saludables que 't calmin los aguts dolors.
 Després dirigintse al diví heralt:
 «Taltibi, li digué, crida tot seguit aquí al guerrer Macaon, fill de Esculapi, famosíssim metje, á fí de que examine la ferida que un hábil fletxer de las líneas troyanas ó licias acaba de fer al valent Menelao. ¡Per ell la gloria, per nosaltres l' aflicció!»
 Diu: l' heralt á tals órdres dócil, corre á l' armada dels Grechs acorassats de bronso. y per totas parts busca ab la vista al guerrer Macaon; lo veu, per últim, inmóvil, en mitj de las fortas líneas de tropas armadas d' escuts que 'l seguiren de Trica, feconda en corcers. Taltibi se li posa al costat y li diu aquestas breuas paraulas:
 «Corre, fill de Esculapi, lo poderós Agamemnon te crida á fí de que examinis la ferida que un hábil fletxer de las líneas Troyanas ó licias acaba de fer al valent Menelao. ¡Per ell la gloria, per nosaltres la aflicció!»
 Aixís parla y conmou lo cor de Macaon; los dos se llensan, obrintse pas entre la multitut que compon la gran armada dels Argius. Quan arriban al siti ahont Menelao ferit, ab la semblansa d' un deu, está rodejat dels capdills de l' armada, lo fill de Esculapi, arrenca 'l dart del cinturon; las puntas encorbadas al arrebassarse 's trencan; desfá tot seguit lo cinturon y la corassa de sota, y després la tanca que hábils ferrers construiren ab acert. Al moment que ha examinat la llaga, li xucla la sanch, després hi aplica ab destresa los bálsams calmadors de que en altra temps Quiró, en obsequi á la bona amistat, ensenyá 'l secret á son pare.
 Mentras que 'ls Grechs fan objecte de sos cuidados al valent Menelao, las líneas dels Troyans armats d' escuts avansan vers ells. Allavoras se recordan del combat.
 En aquest moment no hauriaho pasvist al diví Agamemnon dormir, ni tremolar, ni refusar lo combat; sino que está desitjós de comensar la batalla. Baixa de son carro adornat de bronso; son servidor Eurimedon, fill de Tolomeo, descendent de Piras, deté los caballs frisosos, perque aquell li ha recomenat que 'ls hi tingués disposats, per si ell torna rendit de fatiga en tant ell porta sas órdres á nombrosos héroes. Aixís es que s' en va á peu y recorre las líneas dels combatents. Las dels Grechs, en las que hi nota mes ardor, es las que empren y ab sos discursos los hi dona mes coratje.
 «¡Argius, no deixau decaurer vostre ánim impetuós: Júpiter no será mes l' ausiliar dels mentiders! Nostres enemichs han estat los priiners en faltar á nostra aliansa: los buitres se repartirán sas carns delicadas. Ben prompte haurem destruit la ciutat seva, y 'ns ne portarém en nostras naus á sas estimadas esposas y á sos tendres fills.»
 Als que sembla que titubejan á tirarse á aquesta lluita horrible, los hi dirigeix paraulas amargas:
 «¡Grechs! valents de lluny, entregáis al afront ¿que no teniu vergonya ? ¿A qué ve que us quedau aquí plens d' estupor, com los cervos petits, que rendits d' haber corregut de un cap al altre la plana inmensa, 's deturan y no senten en sas entranyas gens de forsa que 'ls sostinga? Veus aquí com esteu vosaltres parats, inmóvils, oblidant lo combat. ¿Espereu, tal vegada, que 'ls Troyans vos ataquen en vostras naus, en la platja de la mar espumosa, á fí de sapiguer si 'l fill de Saturno estén las mans en vers vosaltres?»
 Donant aixís sas ordres, lo rey recorre las líneas, y arriba á través de la multitut dels combatents, prop dels Cretenses. Los companys del belicós Idomeneo, s' han posat ja las armaduras; ell mateix, robust com un singlá, 's posa en primera fila, y Merion excita als grupos darrers. Veyentlos, Atrida s' alegra, y tot seguit dirigeix á Idomeneo aquestas dolsas paraulas:
 «Idomeneo, jo 't distingeixo entre tots los Grechs, ja siga en las batallas, ja en tota altra empresa, y fins en los mateixos festins, ahont los capdills de l' armada abocan en las gerras profondas lo ví d' honor. Los demès Argius beuhen ab mesura, més la teva copa, com tambè la meva, s' ompla contínuament y tú pots vuidarla tantas vegadas com ton esperit ho desitje. Ara vola al combat y sigas tal com sempre 't glorías d' ésser.»
 Idomeneo, rey de Creta, li respon en aquestos termes:
 «Atrida, jo seré sempre per tú un benvolgut company, com t' ho he promés fente una senyal ab lo cap; mès excita als demés Argius de l' hermosa cabellera; fès que no tarden á combátre; los Troyans han violat nostra aliansa; donchs bè, la mort y las afliccions los esperan, ja que han sigut los primers en mancar á la fé jurada.»
 Diu aixís: Atrida, 'l cor plé de joya, segueix sa vía, arriba atravessant la munió dels guerrers, prop dels Ajax, y 'ls troba ja vestits de sas armaduras, seguits d' una espessa nuvolada de peons. Aixís com una nuvolada negra, parescuda á una massa de pega, atravessant la mar y portant una violenta tempestat, corre per demunt las aiguas empenyuda pel buf del Céfir; lo pastor que de lluny la veu desde 'l cim d' una penya, s' estremeix y s' apressura á ficar lo remat al fons d' una gruta; aixís mateix ab los Ajax van al combat nombrosas falanges de joves è impetuosos guerrers, negras pels seus escuts y erissadas de llansas. Veyentles, Atrida s' alegra y 'ls hi dirigeix aquestas breuas paraulas:
 «Ajax, capdills dels Grechs acorassats de bronzo, no es necessari donarvos coratje, que ja sou prou vosaltres per animar als vostres companys á combátrer ab valentía. ¡Plasqués á Júpiter, pare dels deus, á Minerva, á Febo, que tots los Argius tinguessen tancats en son pit cors com los vostres! ¡Aviat la ciutat de Priam s' enfonsaria presa y devastada per nosaltres!»
 Després d' haber parlat aixís, los deixa y se 'n va vers als altres guerrers . Tot seguit se dirigeix á Néstor, armoniòs orador dels Pilis, que arrecla als seus companys y 'ls exhorta al combat. A son entorn están lo gran Pelagon, Alástor, Cromi, lo rey Hemon y Bias, pastor dels pobles. Posa en primera fila 'ls carros y 'ls caballers; derrera, los nombrosos y robustos peons, ferma muralla de la guerra; entre aquestas dugas líneas, hi coloca 'ls mancats de valor, á fi de qué, de bon ó mal grat, á la forsa prenguin part en la batalla. Allavors l' héroe dirigeix aquestas recomendacions als caballers:
 «Detingau los vostres corcers, los hi diu; no trenqueu las filas per tirarvos á la lluita; no aneu massa confiats en vostra forsa y en vostre enginy en manar los caballs, tirantvos sols en avant per atacar als Troyans. Que ningú recule, perqué sino seriaho vensuts fácilment. Si, caigut algun del seu carro, se veu atacat per un altre del enemich, que combati ab la seva llansa, puig això es lo millor que pot fer. Aixís nostres antepassats, ab l' esperit plé de prudencia, tombaren formidables murallas y ciutats.»
 Tals son las exhortacions del anciá, desde lluny temps molt entés en l' art de la guerra. Al véurerlo Atrida se 'n alegra y li dirigeix aquestas breuas paraulas:
 «¡Oh anciá, quín cor tan ferm s' enclou en ton pit! ¿Perqué 'ls teus genolls no conservan també la seva agilitat y 'l teu cos lo seu vigor? Mes ¡ay! la vellesa desapiadada abat las tevas forsas! ¡Plasqués ais deus que qualsevol altre guerrer tingués la teva edat, y que tú 't trobesses en lo nombre dels joves combatents!»
 —Atrida, respon l' héroe de Gerenia, també jo voldria ésser lo que un temps había estat, quan vaig vencer al diví Eureutalió. ¡Peró 'ls deus jamay concedeixen tots los dons plegats als mortals! Allavors me trobava en lo plé de la florida jovenensa, y ara la vellesa está apoderada de mí, més, no obstant, jo 'm barrejaré entre 'ls caballers, y 'ls hi donaré coratje ab mons consells, ab mas arengas, que es lo que pertoca als ancians. Los que nasqueren després de mí, y que poden confiar en sas forsas, serán los quí manejarán las llansas.»
 Aixís diu: Atrida, ab lo cor alegre, continua son cami y troba al fill de Peteo, Menesteo, hábil caballer, dret en mitj dels Atenienses, legió escullida. Allí prop se troba 'l prudent Ulisses ab las filas inmovibles dels Cefalenis. Encara no había arribat aquí lo crit de guerra de l' armada, que d' una part y altra part tot se conmou, y ells continuau inmóvils quan una de las columnas gregas cau sobre 'ls Troyans que s' avansan y comensa 'l combat. Al véurerlos Agamemnon, rey dels guerrers, los repta y 'ls dirigeix aquestas breuas paraulas:
 «Oh fill de Peteo, d' un rey protegit per Júpiter; y tú, cor pié d' artifici, fértil en temibles estratagemas, ¿cóm es que tremolant us esteu retirats y espereu á tota l' armada, vosaltres á qui pertoca avansar, mostrarvos en primera fila y ficarvos en lo més fort de l' encesa lluita? ¿No sou vosaltres los primers á qui invito quan preparém un convit pels ancians del poble? ¡Vos agrada allavors menjar á mida de vostres desitjos la carn rostida y beurer á copas plenas lo ví delectable, y ara vos agrada 'l ser simples espectadors, per més de que deu batallons grechs fessen volar á vostra presencia 'l ferro inflexible!»
 —Atrida, contesta Ulisses llansant demunt d' Agamemnon una mirada plena d' ira, ¿quina paraula s' ha escapat dels teus llabis? ¿Cóm es que dius que permaneixem lluny del combat? Tant prompte com nosaltres, Aqueus, veurém que 's desperte Marte contra 'ls Troyans, si aixís ho vols y si cap dupte 'n tens, veurás combátrer en las primeras filas al pare estimat de Telémaco. ¡Resérvat, donchs, los discursos fets en vá!»
 Lo poderós Agamemnon, veyentlo airat, li sonríu y 's retracta dientli: «Fill de Laertes, no 't rependré desmesuradament, y res t' ordeno. ¡Massa que sé 'l cor gran y prudent que en ton pit se tanca! Sí; 'ls teus sentiments son los meus mateixos. Vès, donchs, y si he dit un sol mot que 't servesca d' aflicció, ja ho repararé mes tart; y perméten los deus inmortals que lo que dich, aixís ho transporte 'l vent!»
 Ditas aquestas paraulas los deixa, y se 'n vá vers als altres guerrers. Troba al moment al magnánim Diomedes, dret, inmóvil demunt del seu carro; al seu costat hi ha Estenelo, fill de Capaneo. Al véurer al fill de Tideo, Agamemnon lo reprén y li dirigeix aquestas breuas paraulas:
 «¡Ay, fill del ilustre Tideo! ¿perqué tremolas? ¿perqué buscas cóm podrás escaparte del combat? Lo goig de ton pare era, no 'l témer com tú, sino 'l combátrer l' enemich molt avans de que ho fessen los companys seus. Aixís parlan d' ell los que 'l vegeren lluitar, perqué jo no he prés part ab ell en las batallas y en cap l' he vist; mes diuhen que sobressortía entre 'ls Argius. Vingué, sí, en pau á Micenás, ahont rebé l' hospitalitat, allavors que, junt ab lo rey Polinice, parescut als deus, reunía las tropas que sitiaren las murallas sagradas de Tebas. Los dos reys demanaren un valent cos de socors; lo poble ho aplaudí y volía donárloshi, mes Júpiter no li permeté ferho manifestantlhi ab senyals desfavorables. Se 'n anaren donchs, y ja habian fet una bona part del seu camí, quan al arribar á las fértils marges del Asopo, cobert de joncars, los Grechs encarregaren á Tideo l' embaixada á Tebas. Ton pare marxá y trobá nombrosos fills de Cadmus sentats á taula, en lo palau del valent Eteocles. Allá, encara que estranjer, encara que sol en mitj d' un poble enemich, l' intrépit Tideo no 's torba per res; provoca als Tebans á singulars certámens y de tots surt ell vencedor, perque Minerva es per ell decidida protectora. Los caballers tebans, plens de despit disposan en lo camí que segueix á son retorn, una emboscada de cincuanta joves guerrers, conduits per los capdills: Meon, fill d' Emon, comparable als inmortals, y 'l bélicos Licofontes, fill d' Autófano. Pero Tideo 'ls hi fa alcansar una sort ignominiosa; 'ls dona mort á tots y no 'n deixa escapar mes que á un tot sol que se 'n entorna á sa morada. Obehint als designis dels deus, á Meon no més deixa en vida. Tal era l' Etoli Tideo; mes ha deixat un fill que está molt lluny d' igualarlo en los combats, per mes que l' aventatje en elocuencia.»
 Aixís diu: lo robust Diomedes queda silenciós y reb ab respecte la reprimenda del venerable rey. Lo fill del ilustre Capaneo es qui respón:
 «No negues pas, Atrida, la veritat que sabs prou bé. Nosaltres nos gloriem d' haber sigut mes valents que 'ls nostres pares. Nosaltres hem prés á Tebas de las set portas, ab una armada mes débil que la seva; hem guanyat formidables murallas, confiats en los auspicis dels deus y en lo favor de Júpiter. Mes nostres pares á causa de sa temertiat hi moriren. ¡Acaba, donchs, de compararlos ab nosaltres!»
 Lo valent Diomedes llensa á son company una mirada d' ira y exclama:
 «¡Amich meu, asséntat y guarda silenci, obeheix mas ordres! No seré jo qui vitupere á Agamemnon, pastor dels pobles, perque excite als Argius á combátrer. ¡Quina gloria verdaderament per ell, si 'ls Grechs, desprès d' haber esterminat als Troyans, prenen la santa Ilió! ¡Més, en cambi, quin afront, quina aflició s' apoderaría d' ell si 'ls Argius sucombissen! Aném donchs, y recordemnos de nostre impetuós valor.»
 Aixís diu, y baixa, armat, de son carro. Demunt del pit del héroe impacient, lo bronzo fá un só terrible, que hauría atemorisat al mès atrevit guerrer.
 Aixís com en la platja ressonant, las grossas onadas s' alsan amontonadas pel buf impetuós de Cefir; primerament s' empenyan las unas á las altras, en plena mar; després, gemegant s' estrellan contra la terra ó al entorn dels promontorio y sas puntas infladas llensan fiochs d' escuma, aixís mateix se manejan sens parlar los falanges del Grechs que se 'n van al combat. Cada héroe dona sas ordres; los soldats obeheixen en silenci. La gran armada sembla muda; tots callan y sols están atents als manaments dels capdills. Marxan ordenats, y demunt dels seus pits las armaduras de bronzo brillan y 'ls raigs que projectan se veuhen de lluny. Los Troyans, pel seu cantó, aixís com las nombrosas ovellas, que en lo corral d' un home opulent, mentras que se 'ls muny la llet enlluernadora de blancor, responen als crits dels tendres anyells ab una continuació de bels, aixís entre l' armada dels Troyans s' alsa un inmens clamoreix, perque 'ls seus guerrers son vinguts de diversas encontradas llunyanas, y no tenen ni el mateix crit de guerra, ni 'l mateix parlar ni 'ls mateixos accents. Marte excita als uns, y Minerva, dels ulls blaus, als altres. Per allá hi ha també 'l Horror, lo Terror y la Discordia, insaciable de furors, germana y companyera del homicida Marte, la que, feble en son naixement prompte creix robusta y clavant sas petjadas en la terra, posa per fí son front en los cels. Ella es quí, corrent entre la munió, esparceix entre una y altra part, una rabia igualment funesta y aumenta las veus adoloridas dels guerrers.
 Quan dirigintse l' una cap al altra, las dugas armadas arriban á un mateix punt, lo furor dels guerrers acorassats de bronzo esclata; volan las llansas, se trencan las armaduras, los escuts arrodonits entrexocan, l' estrépit de la guerra ressona. Se senten allavoras las lamentacions dels que moren y las paraulas superbiosas dels vencedors; la terra regala de sang. Aixís com dos torrents colmats per las plujas del ivern, se desbordan de sas corrents profondas, se precipitan pels costats de las montanyas y acoplan al fons de la vall sas aiguas impetuosas; mentras que 'l pastor del puig llunyá d' un serrat, escolta sos gemechs; aixís mateix se tiran pel mitj de la lluyta lo Tumulto y 'l Terror.
 Antíloco fou lo primer que matá á un guerrer de Troya, armat de totas armas, brau entre 'ls primers combatents: era Equepolo, fill de Talisias; li pega en la cimera del casco de flotanta clinera; la punta d' acer li obre 'l front y li penetra fins al cervell; las tenebras ofuscan los ulls del héroe, y cau, com un toro, en mitj del camp; tot seguit lo poderós Elefenor, fill de Calcodon, capdill magnánim dels Abantes, l' agafa péls peus y 'l porta fora de tret dels darts, perque desitja despullarlo de l' armadura. Mes sos esforsos no foren duraders; lo magnánim Agenor s' adona que estirant lo cadavre, deixa descobert lo ventre, porque al ajupirse se li separa l' escut; y de sopte li clava la llansa acerada y treu la forsa al seus membres. La vida li fuig, y per la mort d' ell, lo combat s' enardeix molt mes encara. Los Grechs y 'ls Troyans, semblants á llops furiosos, se precipitan y se atacan cos á cos.
 Allavoras Ajax mata á un fill d' Antemion, Simoísi, de la joventut florida, á qui sa mare, baixant de l' Ida, després d' haber, ab sos pares, visitat sos remats, vá donarlo al mon en las ribas del Simois; per aquet motiu se l' anomená Simoísi; no pogué pagar á son pare ni á sa estimada mare, 'l preu dels seus afanys y sa vida fou de curta duració, trencada per la llansa del magnánim fill de Telamón. Quan anavan l' un cap al altre, Ajax hi fou primer, li traspassá 'l pit y li feu sortir per sota l' espatlla la punta d' acer. Caigué estés demunt l' arena. Aixís com un dret pollancre, nudrit en la terra humida d' un prat, ostentant la copa espessa, quan lo carreter l' ha trencat ab lo ferro brillant, per ferne las roderas corvas d' un superb carro, queda estés y s' asseca en la vora del riu: aixís mateix queda Simoísi estirat en terra per Ajax, rebrot de Júpiter. Al mateix temps un fill de Priam, Antifos, que dú la corassa brillanta, tira vers al vencedor, per entre la multitut, sa punxaguda llansa. Mes erra 'l cop y 'l dart se planta en lo cau de cuixa de Lencos, valerós company d' Ulisses, que procurava enretirar lo cadavre; lo deixa anar y cau á son costat. Ulisses veu la mort del seu company, y en son pit sent l' ira que hi flameja. Vola á las primeras filas, resplendent del bronzo de sa armadura, s' acosta al enemich y remolineja sa lluenta llansa, passejant la mirada per tots cantons. Los Troyans reculan quan tira 'l seu dart y no vola pas en vá; alcansa á Democoon, fill bastart de Priam, arribat d' Abido portat per dos caballs llaugers. Ulisses, furiós per la mort del seu company, li pega un cop de pica al pols, y li passa fins al altre costat la punta d' acer. Las tenebras obscureixen la vista del Troya; cau ab estrépit y al caurer, demunt d' ell l' armadura ressona. Los primers combatents tot seguit reculan y ab ells l' ilustre Héctor. Los Aqueus arrencan un crit d' alegría, separan los cadavres y 's tiran avant.
 Mes Apolo, que desde l' altura de Pérgamo 'ls contempla, s' indigna, y per animar als Troyans, esclama:
 «¡Avant, caballers d' Ilió! no abandoneu lo camp als Grechs. No tenen pas ells los cossos de marbre ó de ferro, per fer rebótrer l' acer tallant que 'ls colpeja; y Aquiles, fill de Tétis de l' hermosa cabellera, no 's troba en sas filas; sino que en sos vaixells se li rosega l' ánima y nudreix la seva cólera.»
 Aixís, del cim de la ciutat, parla aquet deu tremendo. Al mateix temps la filla de Júpiter, l' ilustre Minerva, dona coratje ais Argius, recorre las filas, exhorta ais que veu que titubejan ó cedeixen.
 Allavoras Dioreo, fill d' Amarinceo, cau en las mallas de la Parca; una grossa pedra li toca 'l peu dret, llansada per un capdill dels guerrers tracis, Piroos, fill d' Imbras, vingut d' Enos. Lo roch cruel li trenca 'ls dos muscles y 'ls ossos. Lo Grech cau boca per munt, y mancat d' alé, estent los brassos en vers sos companys. Piroos hi corre avans que ells, li clava la pica en lo ventre y esparceix sas entranyas per l' arena; las tenebras li obscureixen la vista.
 Toas l' Etoli cau de 'colp sobra 'l vencedor, tira sa llansa y 'l fereix del pit, sota la mamella; la punta de acer se clava en lo pulmó. Allavors Toas s' hi acosta, y torna á pendrer sa llansa; despres, treu la espasa, l' enfonsa en lo ventre de Piroos y li arrenca la vida. Mes no pot apoderarse de sas armas. Los Tracis, sos companys, que portan los cabells nusats en mitx del cap, estenen sas prolongadas llansas, y, encara que molt robust lo gran é ilustre Toas, l' obligan á recular vascilant. Aixís los dos guerrers quedan estesos l' un al costat del altre demunt l' arena; l' un, capdill dels Tracis; l' altre, dels Epeos; prop d' ells, nombrossos héroes cauhen morts.
 Aixís es que no hauria trobat res per censurar en aquet combat furiós, lo qui en mitj del camp, portat de la mà per Minerva, hagués pogut contemplarlo sense témer los darts. Perquè en tal jorn, gran nombre de Grechs y de Troyans, cayent de cara en terra, cubriren barrejats l'herba del camp.