Iliada/Cant XIII

CANT XIII.

______

Quan Júpiter hagué conduhit fins á la riba á Héctor y als Troyans, los hi deixá sostenir sense descans las angunias y la pena del combat. Los seus ulls brillants se giraren per mirar á la terra dels Tracis destres en domar corcers; dels Misis, guerrers intrépits; dels famosos Hipomolgos, que s' alimentan ab productes de llet; y dels Abios, los mes justos dels mortals.
No posa ni un sol moment son esguart penetrant vers á Ilió; no suposa 'l seu esperit que cap dels inmortals vingui á auxiliar als Grechs ó als Troyans. Mes lo deu poderós que conmou la terra, no ha deixat de vigilarlo. Assentat en la Samotracia, en lo cim d' una montanya poblada de boschs, Neptú ha sortit de las onas pera contem¬ plar desde aquell siti la guerra y 'ls combats. Sa mirada abarca l' Ida tot enter, la ciutat de Priam y la flota dels Atridas. S' apiada dels Grechs vensuts pe 'ls Troyans. y sent contra Júpiter una indignació violenta. De sobte, ab pas rápit, baixa d' aquells cims escarpats. L' alta montanya y 'l bosch ombrívol tremolan sota 'ls seus peus inmortals; ha donat tres passos y á ne 'l quart arriba al fi, que es Egas, ahont, en lo fons del abim, s' aixecan las sevas eternas y superbas moradas resplandentas d' or. Neptú entra en son palau, posa sota 'l jou 'ls seus corcers de peus de bronzo, de vol llauger, d' aurea crinera; se posa l' armadura d' or, agafa 'l fuet maravellós, puja en son carro y 'l dirigeix per demunt de las onas; los monstres marins, reconeixent á son senyor, surten dels seus caus y saltan d' alegria; las algas marinas se divideixen ab amor, los corcers volan rápidament y per sota 'l carro 'l fusell de bronzo ni tant sols s' humiteja. Lo deu arriba prop de la flota dels Grechs.
En lo fons de l' espayosa mar, entre Tenedos y l' aspre Imbros, hi ha una gruta profonda. Neptú hi conduheix los seus corcers, los deslliga, 'ls hi posa al devant un menjar diví, y subjecta 'ls seus peus ab lligaduras d' or, que ells no poden deslligar ni rompre, á fi de que esperen inmóvils lo retorn del seu rey. Ell se 'n va á l' armada dels Argius. Los Troyans, fent grans crits, gros estrépit, en líneas compactas, semblants á la flama ó á la tempestat, segueixen, ab insaciable rabia á Héctor, fill de Priam; esperan pendre 'ls navilis, y al voltant d' ells matar á tots los Grechs.
Mes lo deu que conmou la terra ha sortit de las onas pera animar als vensuts; pren la figura, l' infatigable veu de Cálcas, y 's dirigeix als Ayax, que 's mostran plens d' ardor:
«¡Braus Ayax, salveu l' armada! Recordeuvos de vostre valentia y no deixeu que s’ apodere de vosaltres lo pálit terror. En cap altra part tinch por del bras victoriós de nostres enemichs; si en tropell han escalat la muralla, 'ls Grechs los detindrán; aqui solament me temo que siguem desgraciats, aqui ahont mana aquest héroe plé de rabia, Héctor ardent com la flama. ¡Se vanagloria d' esser fill del tot poderós Júpiter! ¡Ah, tan debó que una divinitat pogués inspirar vos perque li oposesseu vostres pits forsuts, y refer l' ánim decaigut de nostres guerrers! A pesar de la seva impetuositat, no tardarian en ferlo recular fins lluny de vostres vaixells, per mes que 'l rey del Olimpo l' hi infundeixi ardiment.»
Ditas aquestas paraulas, Neptú toca als dos ab son ceptre, 'ls anima d' una forsa portentosa, y dona agilitat als seus membres. Tal com lo rápit esparver empren son vol desde 'l cirn d' una roca espadada, y 's precipita á la plana á la persecució d' un feble aucell, del mateix modo, deixant als héroes, s allunya ‘l deu, á qui 'l fill d' Oileo es lo primer eü reconeixe:
«¡Fill de Telamón! esclama aquest, sens dubte algun dels inmortals, morador del Olimpo, ha pres la figura del adiví pera ordenarnos reanimar la guerra prop dels vaixells. Aquest no es pas Cálcas, intérprete dels auguris; ho judico per las senyals que darrera seu deixan los seus passos mentres s' allunya; es fácil de reconeixe á una divinitat. Sento per altra part, en mon pit, que 'l cor me batega pe 'ls combats; los brassos y 'ls peus al mateix temps s' agitan.»
Ayax, fill de Telamón, li respon en aquestos termes:
«També sento com tú que las mans invencibles tremolan d' ardor al voltant de la llansa; la forsa m" aumenta y 'ls peus me saltan. Friso pera lluytar cos á cos ab Héctor, qual valentia es infatigable.»
Aquesta es la seva conversa; s' alegran del combat pe 'l que Neptú acaba de comunicalshi 'l desitj. Entretant, en las últimas filas lo deu encoratja als demés Grechs, que, prop dels llaugers vaixells, reaniman son propi cor. La fatiga ha enervat los seus membres, y un gran dolor s' ha apoderat de la seva ánima, quan han vist als Troyans escalar en tropell l' alta muralla; 'ls observan; llensan llágrimas en abundó; no 'ls queda 'l esperansa d' escapar de la mort. Mes Neptú 's barreja entre aquestos héroes y no 's dona pena d' animar las sevas falanges; primerament se dirigeix á Teucro, Leitos, Peneleo, Toas, Deipiro, Merion, Antíloco, capdills tots de la guerra. Lo deu desperta son valor ab aquestas paraulas que 'ls hi diu rápidament:
«¡Quina vergonya, oh joves Argius! Contava ab vosaltres pera salvar la flota, ab tal que combatessen; mes si us aparten de l' ardenta batalla, avuy brilla 'l jorn en que serem vensuts pe 'ls Troyans! ¡Ay, allavoras hauré vist, donchs, ab mos propis ulls aquest gran prodigi, aquesta espantable maravella que jamay creguera que tingues de realisarse! ¡Los Troyans apoderats de la flota! Ells, per tant llarch temps parescuts á temerosos cervos, promptes sempre á fugir, contínuament corrent á la ventura pe 'ls boschs, débils, inhábils per combatre, presa habitual de xacals, panteras y llops; ells que, fins aquest jorn, no s' habían atrevit encara un sol moment á resistir lo valor, los brassos dels Aqueus, are combaten apartats de la ciutat, prop de nostres vaixells, á causa de la perversa acció del capdill, y de la flaquesa dels guerrers que, estant mes d' a cort ab ell, refusan defendre la flota y son morts devant d' ella. ¡Insensats! Si es cert que 'l poderós Agamemnon ha faltat ultrajant al joyós Aquiles. ¿per aixó debem creuharnos de brassos durant la batalla? Reparém la falta; ‘l esperit dels bons no es pas incurable; es vergonyós per vosaltres que dongau al oblit vestra impetuosa valentia, vosaltres, los mes braus de 'l armada. Perdono al cobart que fuge de la lluyta; mes, contra vosaltres, m' indigno de tot cor. ¡Amichs, molt prompte la vostra inacció haurá fet arribar al extrem los nostres mals! ¡Ah, que las mevas reprensions, que una justa vergonya penetren en vostras ánimas! ¡Penseu que 'ns trobém sostenint una terrible lluyta! Lo joyós Héctor ha esbotzat ja las nostras portas, ha trencat los forrellats, y ha portat la guerra fins al peu de nostras naus.»
Lo discurs de Neptú inflama l'esperit dels héroes. Al entorn d' Ayax no tardan en formarse falanges impenetrables, á ’l las que 'l mateix Marte y Minerva, que anima 'ls combats, haurian celebrat. Los braus escullits, ferms en son siti, esperan als Troyans y al diví Héctor. S' apinyan apoyant llansa, ab llansa, escut ab escut, home ab home; las crineras, per demunt dels conos brillants, se tocan y 's barrejan en una sola ondulació. ¡De tal manera están apretadas las filas! Las llansas enlayradas per mans atrevidas, s' agitan; los homes están resolts á encaminarse dret al enemich y frisan per combatre.
Pe'l seu costat, los Troyans en tropell van avansant; Héctor va al devant d' ells, y avansa ab ardor. Aixis com de la part alta d' una montanya, una pedra destructora, arrencada per las ayguas d' un torrent inflat per las plujas, se despren, vola saltant, y á través del bosch que ressona, rodola ab violencia fins á la plana, ahont per fí s' atura á pesar de la carrera impetuosa que porta, aixis mateix Héctor amenassa tornar á envpendre la matansa fins á la mar á través de las tendas y dels vaixells. De sobte topa ab la compacta falange dels Grechs, y la seva rabia 's conté á viva forsa. Allavors, los fills dels Aqueus l' atacan á colps incessants d' espasas y picas punjantas. Ell combat tot reculant, y esclama ab veu atronadora:
«¡Troyans, Licis, intrépits fills de Dardanos: constancia! Los Argius no 'm resistirán gayre estona. S' han apinyat com una muralla; mes prometo que cedirán al furor de la meva llansa, si es cert que 'l mes gran dels deus, que l' espós de l' augusta Juno mateix m' anima.»
Aquestas paraulas reaniman totas las forsas é inflaman tots los coratjes. Deifobo surt de las filas plé de noble orgull; camina llaugerament y cubrintse ab son escut avansa pas á pas; allavors Merion dirigeix contra ell la seva llansa esplendenta que vá dreta y l' alcansa al mateix temps que 'l Troyá veyentla venir estén l' escut al seu devant; la llarga pica de freixa hi topa y 's trenca prop de la punta. Tot seguit Merion se 'n torna entre las filas dels seus companys, doblement enutjat per haver perdut á la vegada l' arma seva y la victoria. Sense deturarse corre á las tendas pera escullir un' altra llansa entre las que allí hi ha en depósit.
Los demés Grechs entretant combaten y alsan un inmens clamor. Teucro es lo primer que mata á un Troyá, al valent Imbrios, fill de Mentor, rich en corcers. Ans de l' arribada dels Grechs, vivia en Pedeo, y s' havia casat ab Medesicaste, filla natural de Priam. Mes quan la guerra esclatá, vingué á Ilió, y sobressortí entre 'ls Troyans. Priam lo rebé en son palau y 'l distingia com á sos mateixos fills. Lo jove fill de Telamón li passa la llansa per dessota l' orella, y repren la seva gran pica. Imbrios cau com un freixer que en lo cim d' un pich eminent, tallat pe 'l ferro, estén per terra lo seu tendre fullatje: aixís cau 'l Troyá y demnnt d' ell ressona l' armadura. Teucro avansa, desitjós de despullarlo. Héctor al instant li dispara la seva llansa esplendenta; mes Teucro ho veu, s' inclina y li passa arran seu la punta acerada, que traspassa 'l pit d' un altre guerrer que venia corrent de las naus. Es Anfimaco, fill de Cteato, descendent de Neptú: cau mort y al seu demunt ressona l'armadura. Héctor avansa per péndreli 'l casco de flotanta crinera. Ayax lo deté estenent la seva prolongada llansa; no li es possible traspassar un cos cobert per totas parts d' armadura formidable, mes pega en l' escut del héroe un colp violent y 'l conté. Héctor recula y abandona 'ls dos cadávres que 'ls Grechs recullen. L' ilustre Estiquios y Menesteo, capdill dels Atenienses, retiran á Anfímaco cap á las filas dels Grechs. Los Ayax, guerrers ardents é impetuosos, s' apoderan d' Imbrios. Del mateix modo que dos lleons prenen una cabra de las dents dels gossos y se l' emportan al fons dels esbarserars frondosos, sostenintla ab sa robusta boca, aixis mateix los dos valents Ayax aixecan al Troyá y li treuhen l' armadura. Lo fill d' Oileo, irritat per la mort d' Anfímaco, talla 'l coll d' Imbrios, agafa 'l cap y 'l fá rodolar com una pilota pe 'l campament. Rodolant se para en l' arena als peus d' Héctor.
Al mateix temps Neptú, ab lo cor irritat per la mort del seu net, víctima en aquesta lluyta terrible, se posa á recorre las tendas y las naus, anima als que troba darrera, y prepara penas dolorosas pe'ls Troyans. A Idomeneo es lo primer á qui troba que deixa á un dels seus companys retirat de la batalla, ferit de la cama pe'l bronzo punxagut. Los seus amichs l' han trasportat y després d' haberlo deixat al cuidado dels metjes, Idomeneo vá á armarse á la seva tenda impacient per pendre part en la batalla.
Lo poderós Neptú, prenent l' accent de Toas, fill d' Andremon, que en Pleuron y en l' elevada Calidon, regnava sobre tots los Etolis, honrat pe'ls seus pobles al igual d' un deu:
«Idomeneo, esclama, príncep de Creta ¿en qué han vingut á parar las amenassas que 'ls Grechs no paravan de fer contra 'ls Troyans?
—¡Oh Toas! respon lo príncep dels Cretenses, si no me enganyo cap dels nostres guerrers ne té la culpa; combatem tots ab constancia; 'l pálit terror no s' ha apoderat de cap d' ells; ni un sol dels nostres, vensut per lo decaiment escusa 'ls perills de la batalla. Mes aixis deu esser lo voler del tot poderós Júpiter ¡vol que 'ls Grechs morin aqui sense gloria, lluny d' Argos! ¡Oh Toas! capdill valerós, disposat sempre á animar als menys decidits, no t' apartes avuy de la batalla; exhorta als guerrers un per un.
—¡Idomeneo! contesta 'l deu ¡que may mes puga entornársen dels camps d' Ilió, sino que reste aquí per esser joguina dels gossos, tot, aquell qui en aquest perill, abandone voluntariament la batalta! Creume donchs agafa la tevas armas y segueixme, démnos pressa pera intentar tots dos algun fet que siga favorable als Aqueus: dos homes débils reunits tenen valor y nosaltres que no ho som, sabrem atacar fins als mes braus.»
Diu aixó y 's fica en lo punt mes viu del combat. Idomeneo corre tot seguit á la seva tenda; ha cobert lo seu cos ab hermosas armas; ha pres duas llansas y se 'n vá. Aixis com brilla 'l llamp que'l fill de Saturno, ab sas mans poderosas, llensa desde 'l cim esplendorós del Olimpo quan mostra sou poder als mortals, aixis resplaudeix lo bronzo demunt del pit del héroe, que corre á passos precipitats quan Merion son fidel servidor arriba prop de la tenda ahont va á cercar una llansa. Lo valent Idomeneo 'l crida:
«¡Agil Merion! fill de Molos, lo mes estimat dels meus companys ¿que 't porta fora dels perills de la batalla? ¿estás ferit? ¿la punta de algun dart t' ha rendit? ¿vens á portarme algún misatje? Jo no vinch pas per quedarme aqui, sino que friso pera anar á combatre.
—Idomeno, contesta 'l prudent Merion, vaig á veure si en la teva tenda encara hi ha una llansa; la meva s' ha esberlat en l' escut del ferotje Deifobo.
—Hi trobarás li diu 'l rey de Creta, tantas llansas com pugas desitjarne, una ó una vintena, si vols. Los he pres als Troyans caiguts pe 'ls colps meus y están penjadas en la paret brillanta del soportal, perqué jo puch gloriarme de no haber combatut jamay de lluny. Aixis es que tinch llansas, escuts bombats, cascos y corassas esplendentas.
—Y també jo, diu Merion, tinch en ma tenda y en mon negre vaixell nombrosas despullas de Troyans; pero es massa lluny per anarlas á buscar. També jo m' glorío de no oblidarme jamay de la meva valentía en los combats gloriosos, en los qué sempre 'm trobo en la primera fila desde 'l primer moment en que la guerra esclata. Tal volta en lo fort de la batalla no s' adonará del meu valor qualsevol Aqueu, pero tú crech que 'm coneixes bé.
—Ja sé, replica 'l rey, ja sé lo que vals ¿á qué vé referirme las tevas proesas? Si ara nosaltres tots, los mes braus de'ls Grechs, fossem escullits pera armar una emboscada ¿quí trobaria res á dir de ton coratje ó del vigor de'ls teus colps? Y en una emboscada sobre tot es ahont se coneix l' ardiment del héroes, ahont se posa de manifest la feblesa y l' atreviment: lo cobart muda 'ls colors de la cara á cada instant; no pot contenir l' agitació de la seva ánima, y no pot permaneixer en repós, s' arrupeix, s' assenta en las puntas dels peus; lo séu cor agitat per l' idea de la mort, li batega ab violencia dintre 'l pit; peta de dents. Lo brau no cambia de color, no sentlo mes xich temor; desde que s' ha posat en son siti en l' emboscada, entre 'ls demés guerrers, frisa per trobarse promptementab l' enemich y rompre l' combat terrible.
«Si una llansa't ferís ó una fletxa t'alcancés, te passaría'l pit y may las espatllas, perqué t' trobarias en las primeras filas. Pero no'ns detinguem més aquí á pronunciar discursos en vá, que algú podria fernos cárrech per la detenció. Entra y pren una llansa impetuosa.»
Diu aixó: Merion al igual que 'l atrevit Marte, despenja rápidament de la tenda una llansa de bronzo, y s' ajunta á Idomeneo, impacient pera combatre. Lo mateix que Marte, flagell dels humans, se fica á las batallas, acompanyat del Terror, son fill estimat, robust é intrépit pit, que fins als mes braus causa espant, y abduas divinitats surten armadas de la Tracia y 's fican entre 'ls Efiros, ó 'ls Flegians, no escoltan las pregarías de las duas parts, sino que donan la victoria á una d' ellas, aixis mateix Merion y 'l rey Idomeneo se'n van al combat, vestits ab lo bronzo resplandent. Merion es qui primer pregunta al fill de Deucalió:
«¿Per quin cantó pensas entrar á la batalla? ¿Per la dreta de las forsas, pe 'l centre d' ellas, ó per l' ala esquerra? puig penso que en aquet moment, los Aqueus, per cap cantó están mancats d' enemichs per combatre.»
Idomeneo contesta:
«En lo centre hi ha valerosos defensors: los dos Ayax se troban allí ab Teucro, lo millor dels arquers grechs, valents fins per combatre cos á cos. Aquestos héroes son prou per assaciar l' ardor impetuós d' Héctor. No hi ha dupte de que 'l fill de Priam es temible; pero l' hi será difícil, per molta que siga la seva impaciencia, triunfar dels brassos invencibles d' aquells y calar foch á las naus, á menys que 'l mateix Júpiter no fasse caure demnnt de la flota una exalació inflamada del llamp. Jamay l' ilustre fill de Telamón cedirá la victoria á un mortal que s' alimenta dels dons de Céres, vulnerable pe'l bronzo ó per grossas pedras. No, excepte en las carreras, Ayax, en l' arena no recularia ni devant del irresistible fill de Peleo. Entrem donchs per l' esquerra del, campament, y no tardarem á donar gloria á algun Troyá ó á obtenirla nosaltres.»
Diu aixó: Merion, igual al impetuós Marte, corre devant fins que arriban á las filas del indret que 'l rey ha designat. Al apareixe Idomeneo, parescut, per la seva forsa, á la potenta flama, y Merion, ab la seva armadura brillanta, los Troyans s' animan los uns als altres s' ajuntan y s' tiran contra 'ls dos héroes; no tardan en toparse las duas hosts ab igual furor prop de las naus. Com en un jorn de sequetat, en temps en qué 'ls camins están plens de pols, los vents sonorosos promouhen una tempestat, y, trobantse, aixecan grossos núvols de polsaguera, aixis mateix la lluyta 's concentra, y de las duas parts frisan pera matarse 'ls uns als altres ab lo bronzo afilat; la plana está erissada de prolongadas llansas aterradoras, que desgarran las carns dels guerrers. Los ulls se troban enlluernats per la lluentó del bronzo que reflectan, en aquesta barreja tumultuosa, los cascos, las corassas, los escuts esplendents. ¡Hauria de teñirlo cor ben dur, aquell que 's mostrés alegre á l' aspecte de semblants travalls y no n' estigués contristat!
En aquell siti, dos poderosos fills de Saturno, animats de desitjós contraris, fan caure demunt dels héroes mals crudels. Júpiter, per honrar á Aquiles, vol donar la victoria als fills de Priam y á tots los Troyans: més per aixó no porta pas l' intent de perdre l'armada dels Grechs devant d' Ilió; sols se proposa honrar gloriosament á Tétis y al seu fill magnánim. Neptú, pera encoratjar als Grechs, ha sortit secretament de la mar escumosa; se condol de la seva perdua; y 's indigna contra Júpiter. Los dos ténen lo mateix orígen y 'l mateix pare; pero Júpiter es lo mes gran y l'aventatja en ciencia. Aixis es que Neptú no s' atreveix á socorre als Grechs obertament; y reanima las filas amagantse baix la figura d' algun guerrer.
Aquestos deus han posat en un y altre partit la cadena del violent combat y de la guerra igual per tots, cadena que no 's pot desfer ni rompre. Disputántsela 'ls dos, fan humillá 'ls genolls de molts guerrers.
Encara que 'ls cabells li blanquejan, Idomeneo, animant ab la seva veu als Grechs, acomet als Troyans, y sembra entre ells lo terror; perque mata á Otrioneo de Cabeso, qui, recenment vingut per la nova de la guerra, ha demanat la má de Casandra, la filla mes hermosa de Priam. No ha ofert donatiu per ella, pero ha promés portará cap una gran fassanya: fer recular ais Grechs fins á llunya distancia d' Ilió, á pesar de la seva resistencia. Lo venerable Priam li ha jurat donarli la filla al retorn de la batalla; y, confiant en la paraula del rey, Otrioneo combat ab valentía. Camina ab pas superbiós, Idomeneo estén la seva llansa esplendenta y 'l fereix; la seva corassa de bronzo no 'l pot defendre; ferit del ventre, cau ab estrépit. Idomeneo, gloriantse, esclama:
«Otrioneo, t' alabaria per sobre tots los mortals, si cumplir logresses tot lo que has promés al vell Priam. Tú esperas al retorn de la batalla, casarte ab la seva filla: donchs bé, nosaltres nos encarraguem de enmullerarte y 't cumplirem la paraula. Farem venir d' Argólida la filia mes hermosa d' Agamemnon; serás lo seu espós si ab nosaltres conquistas la gran Ilió. Seguéixnos, vina á nostras naus; vina á contractar lo matrimoni; també nosaltres som sogres generosos.»
Ditas aquestas paraulas, agafa pe'ls peus lo cadavre d' Otrioneo, y 'l treu fora de la violenta lluyta. Frisós per deféndrel, Asios corre á peu devant dels seus corcers, tant aprop d'ells que'n sent la escalfor de 'l alé, y 'l seu escuder los va detenint. Aspirava de tot cor lo desitj de matar al rey de Creta. Mes aquest lo veu venir y ab la seva pica li forada la garganta per sota la barba. Lo bronzo penetra tot enter; Asios cau. De la mateixa manera que en la montanya l' alsina, l' alba esbelta ó 'l pi de elevada soca, cau trencada per l' afilada destral del hábil mestre de aixa que construeix un vaixell, aixis mateix l' héroe ha caigut y jeu estirat devant del seu carro. Jamega y esgarrapa, espirant, l' arena ensangrentada. L' escuder, fora de sentits, d' estupor plé, no té dalit pera girar los caballs y escapar aixis dels colps del enemich. Lo valent Antiloco li pega una llansada. La corassa de bronzo no 'l reguarda y la punta li penetra pe'l ventre: cau singlotant, y al mateix temps lo fill del magnánim Néstor porta 'ls seus corcers de las filas troyanas á las dels Grechs.
Deifobo, afligit per la mórt de Asios, s' acosta y tira la seva llansa esplendenta contra Idomeneo, que al véurela evita de que 'l toque la acerada punta, arreplegantse tot ell sota del seu ample escut format de pells de bou y planxas de bronzo y provehit de duas nansas. La llansa passa per demunt, lo raspa y 'l fá ressonar sordament. Pero la pica no ha estat tirada en vá per una má robusta, sino que toca al fill d' Hipasis, Hipsenor, pastor de pobles, li travessa 'l fetje per sota del diafragma y sobtadament li fá inclinar los genolls. Deifobo se'n gloría terriblement, y esclama en veu atronadora:
«Al menys Asios no ha mort sense venjansa. Si, jo espero que encara que sigui tot anant á la morada de Plutó, de ben tancadas portas, s' alegrará de tot cor per que li he donat un company.»
Diu aixó y l' aflicció s' apodera dels Aqueus per lo que 'l Troyá 's gloría: ha conmognt sobre tot l' ánima d' Antiloco, que, á pesar de son dolor no desampara 'l cadavre del seu estimat company; per deféndre'l, se posa devant seu y 'l cubreix ab son escut, mentres que dos companys seus, Mecisteo, fill d' Equios y l' ilustre Alastor, hi corren y se'l enduhen cap als vaixells arrancant doloros sospirs.
Idomeneo entretant no deixa estar ociós al seu gran valor; desitja contínuament enfonzar algun Troyá en la sombría nit eterna, ó caure ell mateix ab estrépit presservant als Grechs de la seva ruina. Allavors ataca á Alcatoos, fill d' Esiétes, deixeple de Júpiter. Aquest héroe es gendre d' Anquíses; casat ab la seva filla mes gran, Hipodamia, que en son palau era estimada de tot cor per son pare y per la seva venerable mare. Sobresortía entre totas las donzellas de la seva etat per la bellesa, los seus travalls primorosos y pe'l talent. A causa d' aixó, Alcatoos, ilustre entre tots los guerrers, s' habia casat ab ella dintre mateix d' Ilió. Neptú 'l fa morí en las mans d' Idomeneo: li fascina la vista, encadena las sevas forsas y li treu 'l poder de fugir endarrera ó d' evitar lo colp; y com una columna ó com un gros arbre, l' héroe cau aplomat. Idomeneo li pega llansada al mitj del pit y li trenca la corassa de bronzo, que avans lo lliurava de la mort, y que ara fa un ronch ressó, trossejada pe'l dart agut. Lo Troyá cau ab estrépit, l' arma se li enfonza en lo cor, quals postrers bategaments fan vibrar la pica de freixa, fins que l' impetuós Marte li abat del tot la forsa que l' anima. Idomeneo 's glorifica terriblement y esclama ab veu atronadora:
«¡Deifobo! ¿qué 't sembla? ¿me quedo enrera? ¡Tres guerrers morts per un tot sol, després que tú t' has glorificat sense motiu! Amich, ara 't toca á tú posarte devant meu, á fi de què sápigas qui só jo; jo, rebrot de Júpiter, que he vingut á lluytar contra vosaltres. Aquest deu tingué per fill á Minos, protector dels Cretenses; Minos engendrá al esforsat Deucalió, Deucalió sigué 'l meu pare, y jo regno en l' espayosa Creta sobre pobles nombrosos, las mevas naus m' han portat á aquestas ribas per ta ruina, per la de ton pare y per la ruina dels demés Troyans.»
Diu aixó y Deifobo vacila en son interior sobre si reculará pera ajuntarse ab algun dels Troyans magnánims, ó si tot sol intentará combatre. Per últim li sembla millor juntarse ab Eneas á quí troba quiet á l' estremitat de las filas. Aquest héroe té contra l' ilustre Priam una secreta cólera, perqué, á pesar de las sevas proesas no 'l revesteix de tots los justos honors, Deifobo l' empren y li diu:
«Eneas, príncep dels Troyans, principalment á tú 't toca ara salvar al teu cunyat, si es que per ell sens cap mena de cuidado. Segueixme, donchs, corre á la venjansa d' Alcatoos, que essent casat temps ha ab la teva germana, te cuidá en ta infantesa en son palau. L' ilustre Deifobo acaba de donarli mort.»
Diu aixó: l' ánima d' Eneas se conmou en'sas entranyas; furiós per combatre s' encamina á trobarse ab Idomeneo. Més l' héroe cretense, en compte de espantarse com una criatura, permaneix inmóvil. Del mateix modo que en lo cor de la montanya, un singlá segur de la seva forsa, 'l llom erissat, los ulls espurnejants, desprecia en un siti desert lo remor dels cassadors que 'l persegueixen, prepara las dents y 's disposa á embestir als gossos y als homes, aixis mateix l' ilustre Idomeneo, sense recular un pas, espera á Eneas que avansa rápidament; crida als seus companys que veu per allí, á Ascalafo, Afareo, Deipiro, Merion y Antiloco, decididors de la victoria en las batallas. Pera alentarlos, los hi dirigeix á tota pressa aquestas paraulas.
«¡Correu amichs! estich sol, veniume á ajudar; temo vivament á Eneas que vé cap á mí ab pas rápit. Es molt valent y mata nombrosos guerrers en las batallas; se trova en la flor de la jovenensa, en lo temps de la major forsa. Si 'ls dos fossem de la mateixa etat, ab l' ardor que'ns anima, molt prompte l' un ó l' altre obtindria una gran vicioria vencent al seu contrari.»
Diu aixó: los Grecs se troban animats d' un mateix ardor; tots se posan al voltant del rey, ab l' escut á l' espatlla. Eneas al mateíx temps crida als companys que veu, á Deifobo, Páris, y l' ilustre Agenor, tots com ell capdills dels Troyans. Detrás d'ells la munió dels guerrers se precipita. Com darrera 'l moltó pare, 'l remat corre per beure, despres de haber pasturat, y 'l pastor se'n alegra en son cor, aixis mateix l' ánima d' Eneas salta d' goix en sas entranyas al veure la nombrosa sort que'l va seguint. Los guerrers se tiran al entorn del cos d' Alcatoos; demunt de ells, lo bronzo colpejat per las enormes llansas, fá un ressó terrible. Dos héroes sobre tot se distingeixen, Eneas y 'l rey de Creta, rivals de Marte, frisan pera destrossarse l' un al altre ab lo dur bronzo. Eneas es lo primer en tirar la seva llansa dirigintla á Idomeneo: aquest, que ho veu, s' aparta de la direcció del dart que desviat vibra clavantse fortament en l' arena, perqué si bé no ha tocat á ningú, ha sigut disparat per una má robusta. Idomeneo allavors acomet á Enomon, li trenca la corassa y li fa sortir las entranyas; lo guerrer, cayent, agafa l' arena ab las mans. Idomeneo li arrenca del cos la prolongada llansa, mes no li pot treure l' armadura, pels nombrosos darts que 'ls Troyans li dirigían. Los seus genolls no tenan ja prou fermesa per permétreli anar á recobrar contínuament la seva llansa, ó per poguer escapar corrent. Combat de prop, pera evitar que'l máten; los seus peus no póden portarlo rápidament fora del camp de batalla. Com recula lentament, Deifobo fa volar cap á n'ell la seva llansa, perque 's troba apoderat de cólera, pero 'l dart se desvia y travessa l' espatlla d' Ascalafo, fill de Marte. Lo guerrer cau en l' arena y agafa la terra ab las mans. Lo fogós y estrepitós deu de la guerra, ignora que'l seu fill more en aquest xocament terrible, sino que assentat en lo cim del Olimpo, sota 'ls núbols d'or, se troba subjectat per la voluntat de Júpiter: los altres inmortals també están detinguts allunyats de la batalla.
Los guerrers rodejau lo cadavre d' Ascalafo; Deifobo li pren lo casco esplendent; mes Merion, igual al fogós Marte, avansa y fereix d' una llansada lo bras del Troyá victoriós; lo casco de forma prolongada se li escapa de las mans y cau á terra ressonant. Merion salta per segona volta com un buitre, arrenca de la ferida la seva llansa impetuosa, la torna á agafar y 's retira entre 'ls seus companys. Polites dona 'l bras á sou germá Deifobo y l' allunya de la batalla deplorable, fins que arriban al lloch ahont sos llaugers caballs, que cuida un escuder, han quedat enrera. Al moment lo carro condueix vers á Ilió á Deifobo, que sospira ab amargor, perque sufreix crudelment, y la sang li surt á raig fet de la ferida. Los altres guerrers continuan lluytant y un inmens clamoreig s' aixeca en la plana. Eneas acomet á Afareo, fill de Caletor, que venia amenassantlo, y ‘l fereix en la garganta ab la seva pica acerada. Lo cap del guerrer se decanta, sense que 'l seu escut ni 'l seu casco se moguen del seu lloch. ¡La mort devoradora s' apodera d' ell!
Toon vol fugir; Antiloco ho veu, salta cap avant, l' alcansa y li obra la vena que corre pe 'l llarch de l' espinada fins á la nuca; li trenca completament. Toon cau d' espatllas á l' arena allargant lo bras vers als seus companys. Antíloco se tira demunt d' ell, vigila per tots cantons y li treu l' armadura. Los Troyans se deturan, vóltan al entorn del fill de Néstor y colpejan lo seu ample escut, mes no poden conseguir ab lo dur bronzo tocar lo seu cos delicat, perque Neptú es qui presserva dels darts á aquest jove guerrer. No obstant, trobantse tan aprop dels enemichs, Antíloco, de cara á n' ells, no dona repós á la seva llansa; la branda sense descans en remolí, y rumía si la tirará contra algun guerrer, ó si 'n ferirá algun de prop, sense tirarla.
Adamas, fill d' Asios, s' adona que aquell está observant als combatents; preveu lo que pensa fer, se tira vers ell ab la pica á la mans y li pega llansada al mitj del escut. Neptú no li permet que s' apodere de la seva vida y li deixa inutilisada la llansa, de la qual la meytat se queda clavada en l' escut, com si s' hi hagués fixat fortament al foch y l' altra meytat cau á térra. Adamas, pera evitar la mort, se refugia entre 'ls seus companys. Mentres recula, Merion salta cap á n' ell y :’l fereix d' una llansada sota 'l llombrigo, regió en la que Marte imposa als miserables mortals la mes crudel ferida. Allí se li enfonza 'l bronzo, y 'l guerrer cau, forcejant inútilment baix lo colp de la llansa; com lo toro que, en la montanya, los bovers han lligat, y l' arrastran á pesar de la seva resistencia. Aixis lo fill d'Asios s' agita, encara que curts moments, puig Merion s' hi acosta y li arrenca del cos lo dart mortal; allavors las tenebras li enterbolan los ulls.
Entretant Helenos, ab la seva grossa espasa de Tracia, pega á Deipiro en lo pols; li obra 'l casco, que fuig ab lo colp, cau en térra y rodola entre 'ls peus dels combatents fins que un dels Grechs l' agafa. ¡L' eterna nit rodeja las parpellas de Deipiro!
Al véureho, un viu dolor s' apodera del valent Menelao; s' avansay brandant la seva llansa, amenassa á Helenos. Lo fill de Priam, prepara 'l seu arch encorvat: los dos disparan al mateix temps, l' un la fletxa que impeleix la corda del arch, l' altre la llansa punxaguda que ell mateix tira ab ardor. La fletxa d' Helenos toca 'l pit del Atrida, mes rebot demunt la corassa. Aixis com en una era las favas negrencas y 'ls sigrons saltan fora del ample cedás, al impuls d' una brisa sonora y per l' esfors del aventador: aixis mateix, rebutjada per la corassa del ilustre Menelao, la fletxa amarga 's desvia y fuig lluny. Al mateix temps l' Atrida fereix ab la seva llansa la má que aguanta encara l' arch esplendent; lo bronzo travessa las carns y's clava en l' arch. Helenos pera evitar la mort, se refugia entre sos companys, portant la má caiguda arrastrant la llarga pica. Lo magnánim Agenor li arrenca la llansa, y ab la fona de llana que porta un escuder li envena la má ferida.
Allavors Pisandro se dirigeix contra 'l vencedor. ¡Lo destí crudel y la Parca l' arrastran per esser mort per tú, oh ilustre Menelao, en lo mes fort d' aquest terrible combat! Los dos héroes caminan l' un contra l' altre y 'ls dos s' envesteixen. La llansa del fill d' Atreo se desvia y no toca á Pisandro; aquest alcansa á tocar l' escut del seu contrari sense lograr traspassarlo; las fortas planxas presentan ferma resistencia y 'l dart se trenca prop de la punta; no obstant, ell s' alegra, creyentse vencedor, quan l' Atrida, ab l' espasa en la má, salta demunt seu; allavors agafa, cobert pe 'l seu escut una hermosa destral de bronzo ab mánech d' olivera, feta per un hábil obrer, y 'ls combatents s' atacan cos á cos. Lo Troyá pega un colp de destral á la cimera del casco de bronzo, y Menelao li enfonza la seva espasa entre las ceyas, al comensament del nas; tots los ossos del entorn cruxeixen, los ulls sagnants cauhen á terra als peus de Pisandro, s' encongeix y cau. Lo vencedor li posa 'l peu demunt del pit, li desfá l' armadura, y gaudintse, esclama:
«Pérfits Troyans, insaciables de lluytas, aixis es com us obligarem á abandonar las nostres naus; no teniau necessitat d' afegir nous afronts á la ofensa que m' habiau fet, cans crudels. ¡No temeu gens ni mica l' ira de Júpiter hospitalari que un jorn ha d' assolar vostra ciutat, perqué sense cap motiu m' heu robat, entremitj de riquesas inmensas, la meva esposa llegítima, que us había acullit com á hostes! Encara voleu entregar nostres vaixells á la flama devoradora y assessinar als héroes grechs; pero per molta que sigui la rabia vostra, sereu continguts en las batallas.
«¡Oh Júpiter! deu poderós, que diuhen que aventatjas als altres sers en sabiduría, homes y deus, per tú venen aquestos aconteixements, ¿Com pots afavorir á aquestos insolents Troyans, sempre en la seva cólera culpables, y que sols pensan en lluytas y en la guerra despiadada?
«Totas las cosas sacian: lo somni, l' amor, los dolsos cants, las dansas graciosas, plaers mès desitjats que la guerra; pero 'ls Troyans solsament son insaciables de batallas.»
Quan acaba de dir aquestas paraulas, Menelao acaba de desfer del cadavre las armas ensangrentadas; las dona als seus companys, y se 'n torna entre las primeras filas. Allavors Harpalió, fill de Pilemeno, l' ataca. Aquest héroe habia seguit á son pare pera combatre en los camps d' Ilió, y no debia tornar á veure mès sa dolsa patria. Ab la pica á las mans, pega al mitj del escut del Atrida, mes sense poguerlo traspassar; tot seguit retrocedeix cap á las filas dels seus companys, mirant per tots cantonts si cap dart li dirigeixen, pera evitar aixis la negra mort. Mentres s' allunya, Merion li dirigeix una fletxa acerada y 'l fereix de la cuixa dreta; lo dart passa per sota del os y li desgarra la vexiga; cau, exhalant l' ánima, en brassos dels seus companys, y 's retors com un cuch. Dolls de sanch negra li surten de la ferida y regalan demunt de la sorra. Los magnánims Paflagonis córren á rodejarlo; 'l posan demunt del seu carro, y, plens de dolor, lo portan vers las murallas sagradas d' Ilió. Entre ells, Pilemeno se desfá en plors, perqué la mort del seu fill no está encara venjada. No obstant, aquesta mort aviva la cólera de Páris, perque, entre 'ls nombrosos Paflagonis era aquest lo seu hoste. Plé de furor, l' héroe tira una fletxa amarga. En las filas argiuas, hi combat un fill del adiví Poliido, Euquenor home rich y valent, que habitava en Corinto. No ignorava pas, al venírsen ab la flota, 'l destí que li esperava; repetidas vegadas l' ilustre anciá Poliido, li habia dit aquestas paraulas: «Morirás en mon palau d' una crudel malaltia ó prop dels vaixells dels Grechs serás mort pels Troyans.» Ab tot á fi de no posar nous dolors á la seva ánima, volgué evitar á la vegada lo tribut que li haurian fet pagar los Grechs y una trista malaltia. La fletxa li forada per sota l' orella. Al instant la vida abandona 'ls seus membres y l' horrible obscuritat s' apodera d' ell.
Mentres que d' aquest cantó combáten ardents com la flama, Héctor ignora que per l' esquerra de la flota 'ls guerrers sucumbeixen baix los colps dels Argius, y que aquestos se troban molt prop d' alcansar una completa victoria. ¡Tant es lo que'l deu que té rodejada la terra inflama á las falanges y protegeix fortament als héroes! Mes lo fill de Priam permaneix en lo mateix siti ahont avans habia comensat l' assalt de las portas y la muralla, despres d' haber romput las líneas del Grechs acorassats de bronzo. Allá 'ls vaixells del fill d' Oileo y de Protesilao han sigut conduhits á la entrada de la mar escumosa, y la filera que forman correspón á la mes baixa elevació de la muralla; alli 's topan, ab lo major furor, homes y corcers. Los Beocis, los Jonis d' Atenas, de llargas túnicas, los Locros, los Phtios y 'ls ilustres Epeos dels Equinades defensan los vaixells ab vigor. Ab tot, no logran fer recular al diví Héctor. Los d' Atenas han estat escullits pera formar la primera fila; lo fill de Peteos, Menesteo, 'ls mana, tenint per segons á Fidas, Estiquios y al fort Bias; segueixen á aquestos los Epeos baix la direcció de Meges, fill de Pileo, Amfion y Draquios; al devant dels Phtios, s' hi troban Medon y l' intrépit Podárces; lo primer, fill bastart del diví Oileo, es germá d' Ayax, pero habita en Filace, lluny de la seva patria, desde que causá la mort al germá de la seva madrastra Eriopiles; lo segon, es fill d' Iflicos. Aquestos héroes, al devant dels Phtios magnánims, pera salvar las naus, combaten juntament ab los Beocis.
Ayax, fill ágil d' Oileo, no 's separa may, ni un moment tan sols, d' Ayax, fill de Telamón. Aixis com en lo camp dos bous negres tiran ab igual ardor la pesanta arada, y, 'l front regalant suor, subjectats á un mateix jou, obran la terra y forman ab forsa un solch, aixis mateix los dos Ayax units se sostenen l' un al costat del altre. Al voltant del fill de Telamón braus y nombrosos companys se reuneixen y sostenen l' escut d' ell, quan la fatiga y la suor li fan flaquejar las camas.
Los magnánims Locros, no segueixen pas al fill d' Oileo; son cor no es tan ferm pera combatre cos á cos; no tenen cascos de bronzo ab crinera; no tenen escuts abollats ni llansas de freixa; sino que han vingut als camps d' Ilió, confiant en sos archs y en las sevas fónas de llana retorta; ab aquestas armas, no paran d' abrumar als Troyans y de destruir las sevas columnas. Mentres que 'ls homes pesadament armats, resisteixen á Héctor y als Troyans. los Locros, en segona linea, coberts per la primera fila, tiran pedras ó darts, pertorban al enemich y fan que cesse de combatre.
Allavoras tal volta 'ls Troyans haurian reculat desde las tendas y las naus fins á las murallas d' Ilió d' una manera deplorable, si Polidamas aixis no hagués parlat al atrevit fill de Priam:
«Héctor, sempre 't mostras sort als consells que 't dónan. ¿Perqué un deu t'ha concedit que sobresurtes als altres en los combats, creus també aventajar á tothom en lo consell? No es possible que tot ho abarques tú sol. Los deus concedeixen la valentia á un, la destresa en la dansa, 'l cant y la lira á un altre; aquest está dotat pe 'l previsor Júpiter d' una ánima prudenta: aquell es útil als homes, salva la ciutat, y cada qual coneix lo seu valor. Jo t' indico, donchs, lo partit que 'm sembla mes beneficiós. Per tots cantons la guerra ardenta 't rodeja; y ls Troyans magnánims, desde que han assaltat la muralla, ó tenen las armas vagativas, ó lluytan, en nombre inferior, dispersats al entorn dels vaixells. Recula donchs, y convoca aqui als nostres guerrers mes valents; y junts deliberarém si debem assaltar la flota (¡si es que un deu vol concedimos la victoria!) si 'ns ne tornarém, mentres tenim la retirada segura. Tinch por dé que 'ls Grechs no prengan venjansa dels afronts que ahir reberen; perque aquest home insaciable de batallas continua sempre al peu de las naus, y dubto que per molt llarch temps deixe de combatre.»
Aquest discurs enérgich no desplau gens á Héctor; al instant l' héroe respón en aquestos termes:
«Polidamas, detura aqui als mes valents. Jo corro allá baix á pendre part á la lluyta, y retornaré prop de tú tan bon punt hauré comunicat ordres salvadoras.»
Diu aixó y se 'n va fent grans crits; las sevas armas brillan com una montanya nevada, y ell vola cap á las filas dels Troyans y dels aliats. A la veu d' ell los héroes corren á reunirse ab lo generós Polidamas, fill de Pantos. Ell prou cerca entre 'ls combatents de primera fila á Deifobo, al valent Helenos, á Adamas, fill d' Asios, á Asios, fill d'Hirtaci; mes no logra trobarlos vius ó sense feridas: los uns jeuhen morts devant de las naus dels Argius; los altres, ferits ó contusos, s' han refugiat á Ilió. Tot seguit Héctor troba, á l' estrem esquer del campament, al diví Alexandre, espós de Helena de l' hermosa caballera, encoratjant al seus companys, excitantlos per combatre; l' emprèn y 'l repta ab aquestas paraulas amargas:
«¡Funest Páris, excelent en apariencia, perdut per las donas, corruptor! ¿Ahont son Deifobo, 'l valent Helenos, Adamas, fill d' Asios, y Asios, fill d' Hirtaci? ¿Qué s' ha fet d' Otrioneo? ¡Ah, la gran Ilió s' enfonza, y are sí que es segura la seva entera ruina!
—Germá meu, respón Alexandre, hermós com un deu, ja que 'l teu cor vol fer d' un ignorant un culpable, es precís que entengas, que moltas altras vegadas, mes que avuy, m' he apartat de la lluyta, y aixó que la meva mare no 'm va pas parí sense valor. Desde l'instant en que tú has portat als aliats á combatre prop de la flota, aqui no hem parat un sol moment de lluytar contra 'ls Grechs. ¡Son morts, los héroes per qui preguntas! Solzament Helenos y Deifobo, sobreviuhen, ferits los dos de la má per las prolongadas llansas; lo fill de Saturno 'ls ha lliurat de la matansa. Per aixó, condueixnos ahont tingas á bé y 't seguirém tots ab ardor; t' asseguro que no minvará 'l meu coratje, mentres conserve un borrall de forsa. ¿Quin guerrer pot, á pesar de la seva voluntat, combatre mancantli la forsa del tot?»
Aquestas paraulas penetran al cor del héroe; se 'n emporta á Páris en lo punt mes encés de la batalla, ahont s' hi troban ja Cebrion, Polidamas, Fálces, Orteos Polifetes, parescut als deus; Pálmis y 'ls fills d' Hipotion, Arcarios y Móris. Aquestos últims han arrivat lo dia avans pera rellevar als aliats de la fértil Ascania, y Júpiter ja disposa que estiguin combatent.
Están reunits y marxan. Aixis com una violenta tromba de vent, al mateix temps que Júpiter fá rodolar lo tró, devasta la campinya, conmou ab horrible estrépit la mar de sorolls tumultuosos, infla y blanqueja d' escuma las grossas onadas que corren bullidoras l' una darrera l’ altra, aixis mateix los Troyans segueixen als seus capdills, y las sevas líneas compactas, esplendentas de bronzo, van l' una darrera l' altra. Héctor, igual al devorador Marte, es qui 'ls mana. Porta devant del pit, un escut rodó, format de groixudas pells de bou forradas de bronzo; demunt del front lo seu casco llensa raigs y per tots cantons proba la forsa de las falanges enemigas. S' hi acosta; cobert ab son escut prepara ferlos cedir; mes lo cor dels Grechs resta impertubable, y 'l mateix Ayax, avansant ab pas superbiós, es lo primer en provocar:
«¡Acostat mes cap á mí, valerós Héctor! ¿Perqué intentas esporuguir als Argius? No som pas inhábils guerrers, encara que 'ns trobem abatuts pe 'l flagell del poderós Júpiter. No hi ha dubte de que l' ánima teva espera saquejar la flota, pero 'ls nostres brassos sabrán deféndrela. Molt avans de que ella estigui en perill, vostra ciutat superba será presa y devastada per las nostras mans. Per tú mateix creeh bé que s' acosta 'l moment en que, fugint implorarás á Júpiter y als demés inmortals que donguen las alas del esparver á las eugas que 't portaran vers á Ilió, rodejat d' una nuvolada de pols.»
Quan acaba de dir aquestas paraulas, un aucell talla l' aire per la seva dreta; los Grechs reconeixen en l' au l' áliga de vol altiu, y, animats per aquest auguri, rompen en crits gojosos.
Héctor al mateix temps respon:
«Ayax, superbiós en paraulas, baladrer inconsiderat ¿qué es lo que has dit? ¡Que no só jo fill de Júpiter y de l' augusta Juno! ¡que no se'm venera continuament lo mateix que á Minerva y á Febo, tan cert com aquest jorn porta inmensas calamitats als fills dels Aqueus! Morirás entre las filas d' aquestos si t' exposas als colps de la meva llansa que trossejará 'l teu cos delicat. Si; 'ls cans y 'ls buitres de Troya s' afartarán ab las tevas carns y ab lo teu greix, quan restarás estés al peu dels vaixells.»
Després d' haber parlat aixis camina en avant; los seus companys lo segueixen fent grans crits; darrera d' ell, las altras forsas alsan un inmens clamoreix. De son costat, los Grechs prorompren en crits de guerra; no s' oblidan del seu valor, y esperan toparse ab los Troyans mes valents.
L' estrépit de las duas armadas s' enlayra fins al éter, fins á l' esplendorosa morada del soberá dels deus.