Iliada/Cant XVI

CANT XVI.

______

Mentres que'ls Grechs lluytan devant dels vaixells, Patroclo se'n entorna al costat d' Aquiles, plorant llágrimas abundantas, com l'espès regalim d' aiga, que del cim d' una roca espadada surt d' una font profonda. Al véurel, l' impetuós Aquiles, conmogut exclama:
«¡Oh Patroclo! ¿cóm es que ploras com una nena que corra al costat de sa mare, vol que ella la porte, se li agafa al vestit, la deté encara que ella vage depressa y la veu plena de llágrimas perqué se la pose al brás? Ploras com ella ab llágrimas ardentas. ¿Quina sinestra nova vens á anunciar als Mirmidons ó á mi tot sol? ¿Es que tu tot sol has rebut de la Phtía un funest misatje? Se diu que'l fill d' Actor, Menecios, está plé de vida; Peleo, fill d' Eaco, alenta també entre 'ls seus. Certament, la mort d' aquestos dos héroes nos ompliria de tristesa. ¿Es que te afligeixes pe'ls Argius que moren devant de la flota per causa de la seva injusticia? Treu lo vel del teu pensament, á fi de que coneguem la causa un y altre de nosaltres dos.»
Patroclo arrenca un profon sospir y respon:
«¡Oh fill de Peleo, Aquiles, lo més valent dels héroes, no t' indignes; massa dolor ha previngut als Aqueus! Los mes valents de la armada, morts ó ferits, se troban estesos en las sevas naus. Lo fort Diomedes está ferit d'un dart; l' ilustre Ulisses, y l' Atrida, han rebut llansadas; y una fletxa ha penetrat en la cuixa d' Euripiio. Al costat d' aquestos reys, hábils metjes s' apressuran á curárloshi las feridas y tu permaneixes inflexible ¡Que jamay s' apodere de mi una cólera semblant á la que tu conservas, héroe ferotxe! ¿Qui, donchs, de aqui á endevant se veurá defensat pe'l teu valor, si avuy no vols salvá als Aqueus d' una vergonyosa pérdua? ¡Crudel! no semblas pas fill del generós Peleo y de la deesa Tétis! ¡Ets sortit de las onas de la mar, ó del fons del rocam, puig tens un cor tan inexorable! Si, en secret, vols evitar las amenassas d' algun auguri; si la teva mare t' ha parlat, en nom de Júpiter, envíam al socors de l' armada, ab los teus Mirmidons, y pot ser que la salve. Déixam posar la teva armadura: tal vegada 'ls Troyans prenentme per tu, abandonarán lo camp de batalla; los belicosos fils dels Argius, ara fatigats, recobrarán esperit un moment. No es comú el repós en la guerra; y será, donchs fácil á nostras tropas, arribanthi de fresch, donar la primera embestida, y fer recular fins á la ciutat, lluny de la flota y del campament, als guerrers abatuts per la fatiga.»
Tal es la seva pregaria; ¡insensat! Es la trista mort, es lo destí que 'l crida. Aquiles, fent un prolongat sospir li respon:
«¡Ilustre Patroclo,ah ¿qué es lo que has dit? No, no cregues que pretenga evitar las amenassas de cap auguri, Tétis res m' ha dit en nom de Júpiter. Mes un agut dolor s' ha apoderat del meu cor y de la meva ánima, desde que aquest home, que té 'l soberá poder, ha resolt rebaixarme á mí, igual á ell, y me ha robat la recompensa que un jorn se'm doná.¡Vetaqui d' ahont naix la meva aflicció, perqué aixó ha sigut causa en mi de crudels sufriments! La jove cautiva que 'ls fills dels Grechs m' esculliren per recompensa, y que ab la meva llansa habia jo conquistat en sa patria, presa per assalt, lo poderós Agamemnon, lo fill d' Atreo l' ha feta arrancar dels meus brassos, sense mes miraments que'ls que tinguera per un vil desertor. Peró no pensem en lo passat: no vull pas conservar un odi etern; jo 'm tenia promés, es veritat, no renunciar á la meva cólera fins y á tant que la batalla y 'l bélich clamor amenassarian los meus vaixells. No obstant, Patroclo, pósat la meva armadura, ves al devant dels Mirmidons; veig una bandada estensa de Troyans amontonantse al voltant de la flota. Ténen tancats als Argius prop de las ribas de la mar y apenas los hi deixan mica d' espav. Ilió en pés se precipita contra 'ls nostres y creu alcansar la victoria: ¡No veuhen brillar lo meu casco al devant de tots! ¡Ah, com fugirian, com omplirian los barranchs de cadávres dels seus, si'l poderós Agamemnon hagués estát just ab mi! ¡Y ara sitian ells la armada nostra! La llansa furiosa de Diomedes no's troba allí pera venjar los mals dels Argius; no sento la veu del Atrida sortir del seu cap odiós, sino la del homicida Héctor, encoratjant als troyans, ressona en mas orellas. Es la cridoria de son trionf lo que ompla 'l camp de batalla. No importa ¡oh Patroclo! lliura á la flota de la destrucció, ataca als enemichs ab bravesa; que acaben de volguer portar foch als vaixells; que no'ns priven de retornar á nostra estimada patria. Mes, obeheixme, Patroclo; que 'ls meus consells te deixin persuadit, guárdals en ton esperit, y 'ls Grechs me colmarán d' honors; ells me retornarán l' estimada cautiva; m' enviarán espléndits donatius. Llensa als enemichs lluny de la flota, y torna á venir desseguida; al mateix moment que l' august espós de Juno vullga donarte la victoria, no 't decideixis pas á atacar sense serhi jo, ais Troyans belicosos; puig aixis me farias disfavor. Guárdat de deixarte portar del encegament de la lluyta y del campament, y no guies l' armada fins á Ilió, matant enemichs, perque no fos cas que un dels deus eternals baixés del Olimpo; Apolo sobre tot, que dispara lluny los darts, estima als Troyans. Retorna despres d' haber assegurat, la salvació de la ilota, y deixa que 'l combat continúe en la plana. ¡Oh Júpiter! ¡olí Minerva! ¡olí Apolo! feu que cap Troyá, que cap Grech se lliure de la mort; que Patroclo y jo sobrevisquem á la matansa. y que á nosaltres sols se 'ns concedesca 'l destruir las murallas sagradas d' Ilió!»
Mentres que 'ls dos héroes parlan en aquestos termes, la constancia d' Ayax va minvant; los darts que de tots cantons li cauhen, l' abaten. Se veu vensut per la voluntat de Júpiter y pe 'ls colps continuats dels ilustres Troyans. Demunt de sou front lo casco ressona va horriblement, perque la cimera brillant es lo blanch de tots los colps. Sent que la fatiga li rendeix lo brás que sosté ab forsa 'l seu enorme escut, empró 'l redoblament de colps per tots cantons no logra ferlo recular. No obstant la respiració se li va fent apesarada; regala per tot lo seu cos una suor abundosa. No pot retornar l' alé; per totas parts sense treva se li presentan nous perills.
Ara ¡oh musas que habiteu los palaus del Olimpo! digueume de quin modo comensá á caure'l foch demunt dels vaixells dels Grechs. Héctor s' acosta á la llansa d' Ayax y li pega ab sa llarga espasa, en lo punt ahont s' ajunta 'l bronzo á la pica; d' un sol colp li trenca la punta de metall y cau per terra ressonant. Lo fill de Telamón se queda ab un' arma inutilisada en la má; se'n adona y en son esperit inquebrantable reconeix, estremeixentse, la má dels deus. Es Júpiter, lo pare dels llamps que li treu los medis de combatre y vol donar als Troyans la victoria. Ayax per últim s' aparta; y 'ls vencedors tiran demunt del llauger vaixell l' infatigable flama. En un instant lo foch se comunica y abrassa l' extremitat de la nau. Al observarho Aquiles se colpeja las cuixas y esclama:
«¡Dónat pressa, ilustre y valent Patroclo, mira 'l foch enemich com s' apodera dels vaixells! Es de temer ara que 'ls Troyans prenguen la flota é impossibiliten lo retorn dels Argius á la patria estimada. Pósat al instant la meva armadura, mentrestant que jo ajuntaré 'ls meus guerrers.»
Diu aixó: Patroclo 's posa 'l bronzo brillant, se rodeja las camas de ricas cuémidas que tenen gafas d' argent, y 's cubreix lo pit ab la corassa brillanta del impetuós fill de Peleo, se tira demunt las espatllas lo seu glavi de bronzo adornat ab claus de plata, y agafa l' ample y sólit escut del héroe. Tot seguit se posa en son noble cap lo casco espléndit ab la crinera flotanta y ab la cimera que 's maneja horriblement. Per últim pren duas fortas llansas, á propósit per ell. La formidable llansa d' Eácido es l' única de las armas sevas que no pren, cap mes Grech que ell pot manejarla. Temps enrera, pe 'l seu estimat pare, Quiró habia escullit en los cims del Pelió, una enorme freixa, funesta per molts héroes; solament Aquiles la maneja ab facilitat. Patroclo mana á Automedon que guarneixi promptament los corcers; que es, despres del fill de Peleo, l' amich que mes s' estima y de qui mes se fia per no fer cas de cap mena de perill. Automedon posa sota 'l jou 'ls caballs ágils, Xanto y Balio, llaugers com los vents. Podarga, una de las harpías, va engendrarlos del buf del Cefir, mentres pasturava en una pradera situada en las marges del caudalós Occeá. Al devant de la llansa hi posa per guia al intatxable Pedaso, que Aquiles habia tret de la ciutat d' Etió. Pedaso está subjecte á la mort, mes no cedeix en res als corcers inmortals.
Al mateix temps Aquiles dona pressa als Mirmidous y 'ls crida á las armas: tots, entremitj de las tendas, se cubreixen de bronzo. Aixis com los llops carnívoros, á qui la fam ha excitat la feresa, habent devorat en la montanya un gros y vell cervo, corren en colla, regalántloshi sanch de la boca, pera llepar ab sas llenguas primas la superficie de las fonts profondas; vomitan cara sagnanta, y en son pit lo seu cor resta sense temor, y 'l seu ventrell encara 'ls incita; aixis mateix los capdills y 'ls héroes mirmidons rodejan, flamejant de coratje, al valent amich del impetuós Eácido. En mitj d' ells, Aquiles encoratja als combatents y als escuders.
Cinquanta vaixells llaugers han portat á las platjas de Troya aquest héroe, estimat de Júpiter; cada un d'ells conté cinquanta guerrers, assentats en los banchs dels remers. Aquiles los hi ha donat cinch capdills, en los qui ell confia pera manarlos, y s' ha reservat per ell lo poder suprem. Al devant d' un d' aquestos cossos, hi vá Menestio, nat en Esperquios, caudalós riu descendent de Júpiter; la bella Polidora, filla de Peleo, l' engendrá. Ella mortal, va juntarse á un deu, al infatigable Esperquios; després se casá ab lo fill de Periereo, Boro, que li va fer espléndits presents, lo qual passa per pare de Menestio. La segona línea es manada pe'l marcial Eudoro, engendrat per una donzella. La filla de Filas, Polimela, destra en dirigir los coros graciosos, lo pari Sigué estimada del poderós matador d' Argos, que la va veure entremitj de sas companyas, com celebravan ab sas dansas y ab sos cants, á Diana la cassadora. Tot seguit ell s' introduí en sa cambra virginal, y dormí secretament ab ella; aquesta tingué un fill, Eudoro, ilustre pe'l seu valar y la seva agilitat. Després que Ilintia, mare dels dolors, l' hagué tret al mon y que ell hagué vist los raigs del sol, lo valent flll d' Actor, Equecles, se'n emportá á la mare en sas moradas y li feu expléndits donatius. Lo valent Filas criá 'l nen ab tot cuidado y l' estimá ab la tendresa ab que hauria estimat á un seu fill. Lo marcial fill de Mémalo, Pisandro, mana la tercera línea. Després de Patroclo, ell es qui, entre 'ls Mirmidons sab tirar millor la llansa. Lo vell escuder Fénix conduheix la quarta divisió. Alcimedon, fill valerós de Laerceo, mana la quinta. Quan Aquiles las lia disposadas totas ab sos capdills, los hi dirigeix aquestas paraulas:
«Mirmidons, que cap de vosaltres s' oblide de las amenassas que, al peu de nostres vaixells llaugers, no paravau de fer contra 'ls Troyans. Sempre, mentres ha durat la meva cólera, tots vos planyiau de mi y deyaho: «Crudel fill de Peleo, ta mare te ha nodrit de fel, home despiadat, que retens aqui als teus companys contra la seva voluntat; retornémsen ab nostras naus á la estimada patria; ja que semblanta cólera s' ha apoderat de la teva ánima» Tals eran las vostras paraulas quan vos trobavau reunits. Donchs bé, véusela aqui la gran batalla que tant habeu desitjat. Que vage cap als Troyans tot aquell que porta tancat en lo pit un noble cor.»
Aquest discurs reanima las forsas de tots y ls hi dona coratje; á las ordres del rey, las columnas s' uneixen. De la mateixa manera que 's juntan las toscas pedras que 'l obrer ajunta pera edificar, á proba de vent impetuós, los murs de superba morada, aixis mateix se tocan las unas á las altras las armaduras, guerrer ab guerrer, casco ab casco, escut ab escut; las flotantas crineras sembla que formen solament una inmensa ondulació. ¡Tant apretats están los guerrers! Dos héroes no mes se troban armats, fora de las filas: Automedon y Patroclo.No portan mes que una ideya; esser los primers que comeasen la lluyta. Aquiles entretant torna á entrar á la tenda, alsa la tapa d' una arca ricament adornada que Tetis li doná al marxar, plena de túnicas, de tapissos groixuts, d' amples mantells: y 'n treu d'ella una copa preciosa. Ningú més que ell hi veu vi, y á cap dels deus, ab ella, hi fá libacions, fora de Júpiter. L' agafa, la neteja ab sofre y l' enfonsa en un dipósit de aigua pura; se renta las mans y l' ompla de vi plé de fortalesa. Per últim, s'en vá en mitj dels guerrers, y, ab la mirada al cel fa libacions implorant á Júpiter, que subjecta 'l llamp. Lo senyor dels deus escolta la seva pregaria.
«Júpiter, esclama l' héroe, rey de Dodona y dels Pelasgues, que habitas lluny de nosaltres y gobernas á Dodona, dels hiverns rigurosos, voltada pe'ls Seles, intérpretes teus, que dormen en térra, ab los peus sense rentar, ja has acullit los meus vots, y m: has favorescut afligint als Grechs; vulgas compláurem un' altra volta. Jo 'm quedo entre 'ls vaixells y envío al combat al devant de nombrosos Mirmidons, á mon company estimat. Poderós Júpiter, fes aná ab ell la victoria, alenta 'l seu cor dintre son pit; que Héctor vege si Patroclo sab combatre sense mi, ó si 'ls seus brassos invencibles no dónan probas del seu furor fins hi á tant que jo 'm barreje ab los combatents tents. Quan haurá portat la lluyta y l' estrèpit lluny de las naus, fés que retorne bó y sá á las mevas tendas, ab totas las mevas armas y 'ls braus que l' acompanyan.»
Aquesta fou la seva pregaria. Júpiter l' escoltá més no la cumplí del tot: va permetré que Patroclo allunyés dels vaixells la lluyta y 'ls perills; més no li concedí 'l retorn y la salvació. Aquiles, després d' haber fet las sevas libacions y d' haber dirigit lo seu clam á Júpiter, torná á entrá á la tenda, posá dins de l' arca la preciosa copa, y 's coloca á l' entrada de la mateixa tenda, resolt á permaneixer espectador del combat terrible entre 'ls Troyans y 'ls Grechs.
Aquestos, vestint totas sas armas, inarxan ordenats y segueixen al magnánim Patroclo fins al moment en que, pleus de noble órgull, se tiran demunt dels Troyans. Aixis com las vespas, que tenen lo vesper en un caminal freqüentat per quitxalla, que té costum d' irritarlas, ¡insensats, que no veuhen que 's fan mal á n' ells y als altres! si un que passa, impensadament las excita, surten plegadas, y ab lo cor plé de furia, defenen los seus aixams, aixis mateix los Mirmidons, plens d' atreviment y d' ardor, surten precipitats de las naus. S' alsa un inmens clamoreix. Patroclo, ab veu atronadora, encoratja 'ls sens guerrers:
«Mirmidons, guerrers del fill de Peleo, porteuvos com homes; amichs, recordéuvos de vostre impetuós valor. Aixis es com honrarem á Aquiles, lo mes brau dels Argius, nosaltres, los seus belicosos companys. Que comprengue la seva falta 'l poderós Atrida, que ha menyspreat al mes ilustre héroe de tota l' armada.»
Aquest discurs reanima las forsas de tots y 'ls hi dona coratje; en columnas compactas cauhen demunt dels Troyans; al voltant d' ells ressona en las sevas naus lo terrible crit de guerra.
Al veure al valent fill de Menecios y 'ls seus companys, cuberts d' armaduras esplendorosas, se pertorba 'l cor dels Troyans, sas columnas se desordenan. Creuhen que l' impetuós fill de Peleo, habent deixat la cólera que s' habia apoderat d' ell, surt de sos vaixells, reconciliat ab los altres Grechs. Miran la manera com podrán escapar de la mort.
Al mateix temps Patroclo 's dirigeix al mitj del combat, y primer que ningú, tira la seva llansa explendenta en lo mes fort de la lluyta, á l' extrem de la nau de Protesilao. Toca en l' espatlla dreta á Pirecmes, que es lo qui desde las ribas del caudalós Axios ha conduhit als Peonis d' Amidona. L' héroe cau en l' arena exhalant dolorosos queixas. Tot seguit los Peonis s' apressuran á fugir, plens de temor al veure la caiguda del seu capdill, lo mes valent de tots ells en lo combat. Patroclo al moment logra apartar del navili las atxas amenassadoras y apaga 'l foch que l' anava consumint. Los agressors abandonan la nau mitj cremada y fujen en confusió, al mateix temps que 'ls Grechs surten en tropell de sos vaixells. Lo bullici es horrible. Quan lo deu dels llamps esbargeix l' espessa nuvolada que sombreja las crestas de l' alta montanya, un sol esplendent aclareix las penyas, los puigs y las selvas: en las celestes alturas l' inmens éter brilla; aixis los Grechs deslliurats del foch enemich recobran alé, mes per aixó 'l combat no fineix. Los Troyans no abandonan lo camp de batalla; se veulien obligats á apartarse dels vaixells, pero encara resisteixen.
La lluyta va estenentse, dispersantse y tots los capdills matan á ilustres guerrers. Lo valerós fill de Menecios, primer que ningú, forada ab sa llansa punxaguda la cuixa d' Areilicos que fuig, li trenca l' os y 'l fa caure de cara en térra. Menelao fereix del pit á Toas mal cubert ao son escut; li fá desvaneixer las forsas. Meges preveu l' embestida d' Amficlos y 'l fereix de la part baixa de la cama, en lo lloch ahont los muscles hi están ab espessor; lo bronzo trenca y travessa tots los nirvis del héroe; las tenebras li obscureixen la vista. Antíloco, fill de Néstor, enfonsa la llansa al ventre d' Antimnios y 'l fa caure estirat á sos peus. Máris, irritat per la mort de son germá, 's tira devant del cadávre y apunta contra Antíloco la seva prolongada llansa. Lo diví Trasimedes, avans de que 'l dart sigui disparat, dispara 'l seu, y no erra mica 'l blandí. La punta de bronzo, li toca á la espatlla, li trenca de colp tots los muscles y li fá saltar á terra l' os enter. Máris cau agonejant; sas armas ressonan y las tenebras li embolcallan la vista. Aixis baix los colps de dos germans, dos germans baixan al Erebo, tots dos estimats companys de Sarpedon, destres en tirar la llansa fills de Arnisodaro á qui habia criat l' indomable Quimera, flagell dels mortals. Ayax, fill d' Oileo, salta demunt de Cleóbulo y l' agafa viu, enrotllat entre la multitut, pero al instant lo mata enfonsantli l' espasa en la garganta; la fulla tota s' ompla de sang calenta; la mort, de rojosas tintas y la Parca crudel apagan los ulls de Cleóbulo.
Licon y Peneleo s' atacan l'un al altre, mes las llansas se desvian y son disparadas inútilment. Allavors tots dos agafan l' espasa. Licon deixa caure la seva en la cimera del casco de flotanta crinera del seu adversari, mes se li trenca per l' empunyadura, al mateix temps que Peneleo li forada 'l coll per dessota l' orella y li enfonsa en la ferida l'espasa entera. Lo cap se separa del cos, sostingut apenas perla pell; lo cadavre 's desploma. Merion, dels peus llangers, atrapa á Acamas, y 'l fereix en l' espatlla dreta al instant en que anava á pujar al seu carro: rodola per térra y l' obscuritat s' estén per demunt dels seus ulls. Idomeneo ab lo crudel bronzo fereix en la boca á Erimas; l' arma travessa tot lo cap per sota 'l cervell, li esmicola 'ls ossos y li fa sorollar las dents; la sanch li puja als ulls y li surt pe 'l nas y per la boca entroberta. La tenebrosa nuvolada de la mort rodeja al Troyá.
Aixis cada capdill dels Grechs dona mort á un guerrer dels contraris. De la mateixa manera que 'ls llops crudels tirantse ab furor, en lo cim de la montanya, demunt de cabrits ó d' anyells, que 'ls pastors ab imprevisió han deixat dispersar, los agafan tant prompte 'ls veuhen, y 'ls destrossan tot tremolosos, aixís mateix los Grechs se tiran demunt dels Troyans. Aquestos sols pensan en la fugida tumultuosa y no 's recordan del seu impetuós valor.
En aixó 'l gran dels Ayax frisa per alcansar á Héctor. Aquest, guiat per la seva experiencia, cubreix las sevas amplas espatllas ab son espayós escut, pren en compte 'l brunzir de las nombrosas fletxas y 'l colpejar de las llansas, y compren l' insconstancia de la victoria; mes no recula y vigila pera salvar als seus estimats companys.
Del mateix modo que surt escapada de dalt del Olimpo una negrenca nuvolada que s' estén fins al cel, quan Júpiter, per una tempestat, vela la serenitat del éter, del mateix modo fugeu de las naus lo Tumulto y 'l Terror. L' host d' llió, no passa pas en bon ordre la muralla, pero ls caballs lleugers d' Héctor se l' emportau armat, y deixa als Troyans allá, ahont lo fosso pregón los deté malgrat seu. ¡Quants corcers fogosos, precipitantse al peu de las pendents, trencan la llansa y abandonan lo carro dels seus senyors! Patroclo, sense tregua donant coratje als Aqueus, y medita ab la manera d' acabar ab lo' vensuts; los persegueix, y fugint ells, fent grans crits, cubreixen dispersats tots los camins. Remolinadas de pols s' alsan fins als núvols; los corcers, al trobarse fora del campament se 'n tornan cap á la ciutat.
Patroclo 's tira en lo mes fort de la lluyta, hi dirigeix lo seu carro y llensa amenassas. Los héroes cauhen de cap baix los fusells dels seus carros, quan aquestos, vuyts, son tombats ab estrépit. Lo fosso no pot deturar los corcers iutnortals, douatiu d' un valor inapreciable que 'ls deus feren á Peleo; sino que 'l passau guiats pe 'l seu ardor. Patroclo no's troba menys ardorós: lo seu cor l'exita á lluytar ab Héctor á qui portan las llaugeras eugas troyanas. Tot sovint la térra despullada de verdor pateix baix lo pés de funestas tempestats en las diadas de la tardor, quan Júpiter aboca plujas abundantas, irritat contra 'ls homes que, en lo tribunal jutjan ab violencia torturant lo dret, venent la justicia y no tement la venjansa dels deus: allavors los rius surten de mare, los torrents descalsan los costats de las colinas: las sevas corrents infladas se precipitan de dalt de la montanya, corren fent gran soroll fins á la mar, destruint al seu pas los travalls del llaurador. De la mateixa manera rápidas, d' igual modo estrepitosas, corren renillant las eugas dels Troyans.
En aixó Patroclo ha romput las primeras columnas: al mateix temps que conté als fugitius cap als vaixells, y no 'ls permet satisfer lo seu viu desitj de dirigirse á Ilió, entre 'l riu, las naus y la muralla va sembrant, la mort y la venjausa. Primerament, ab sa llarga y explendenta llansa, fereix en lo pit á Pronoos, que's cubreix malament ab son escut; li fá desvaneixer las forsas, y l' héroe cau ab estrépit. En la segona embestida atrapa á Téstor, fill d' Enops, que está rendit en lo sitial del carro: en la perturbado del seu esperit, sas mans han abandonat las bridas. Patroclo lo fereix en la galta dreta, li traspassa las barras ab la llansa, y tirantla cap á n' ell, lo fá caure fora del carro. Aixís com un pescador, sen tat en un promoutori, treu del mar per medi del fil y del ám brillant un peix sagrat, aixis mateix treu al Troyá del seu siti, ab la boca entreoberta per la punla de la liansa y després lo lira en terra cara avant. Cau Téstor y 'l respir l' abandona. Al mateix temps Erialo amenassa al vencedor; Patroclo li tira una pedra, 'l toca del cap, y penetrant en son casco li aixafa 'l cervell. Cau de cara y la mort devoradora l' enrotlla. Tot seguit Patroclo, á colps precipitats, estén per demunt de la fértil terra, á Erimas. Amfóteros, Epalto, Tlepólemo fill de Damástor, Equios, Piris, Ifeo, Evipo y Polimelo, fill d' Arges.
Sarpedon, al veure tants de companys vensuts pe'l fill de Menecios, y despullats de las sevas armaduras, esclata en reconvencions contra 'ls ilustres Licis:
«¡Quina vergonya, oh Licis! ¿cap ahont fugiu? Agafeu coratje de nou, que jo me 'n vaig al devant d' aquest home, á fi de sapiguer qui es ell, que de tanta cólera está possehit. Certament ha causat molts de mals als Troyans; ha fet doblegar los genolls á gran nombre de braus guerrers.»
Diu aixó, y salta armat de son carro. Patroclo 'l veu baixar y també salta demunt l' arena. Aixis com dos buitres, d' urpias punxagudas, y de bechs torts, combaten al cim d' un' alta roca, fent xisclets estrindents, aixis mateix los dos héroes s' embesteixen l' un al altre fent grans crits. Lo fill de Saturno 'ls contempla, y ab lo cor conmogut per la pietat, se dirigeix á Juno, esposa y germana seva:
«¡Ay de mi! lo destí ho ha volgut. Sarpedon, que d' entre 'ls homes es á qui mes m'estimo, va á morir baix los colps de Patroclo. En mon pit tinch lo cor dividit per un dupte; no sé si hauria de tréurel viu del combat lamentable, per portarlo al mitj del poble opulent de la Licia, ó si deuria permetre que sigués vensut pe'ls brassos del fill de Menecios.»
L' augusta Juno li respon en aquestos termes:
«¡Oh lo mes temible dels deus, fill de Saturno! ¿qué es lo que acabas de dir? ¿A un mortal cridat ja fá molt temps pe'l desti, vols arrebatarlo á la trista mort? Cumpleix aquest desitj, pero cap dels deus t' ho aprobará. Encara 't dich mes, y fés que mas paraulas entren en ton esperit: si envias á Saperdon viu á sa morada, ten compte que molts altres deus no vulguen tot seguit fer fugir als fills seus de las desastrosas batallas. Molts fills de diferents inmortals lluytan á favor de la grandiosa ciutat de Troya. ¡Quina cólera s' apoderaría allavors dels seus pares! A pesar del teu amor per Sarpedon, á pesar de la pietat que conmou 'l teu cor, disposa que en aquesta lluyta terrible Sarpedon quede vensut per las mans del fill de Menecios; mes tant bon punt l' ánima y la vida l' haurán abandonat, ordena á la Mort y al Somni que 'l transporten á la fértil encontrada dels Licis. Allá, 'ls seus germans y amichs celebrarán los seus funerals, l' enterrarán en una tomba y li aixecarán una columna, que aquesta es la recompensa dels morts.»
Diu aixó y persuadeix al pare dels deus y dels homes, lo qui esparceix per demunt de la térra una rosada de sanch, pera fer honors al seu fill ben volgut que Patroclo va á matar en los camps fértils d' Ilió, lluny de sa patria.
Los dos héroes están marxant l' un contra l' altre, van á trobarse y Patroclo fereix en lo ventre á Trasimelo, valerós escuder del rey, y li arrenca la vida. Sarpedon tira la seva llansa esplendenta; mes lo tret se desvía y travessa l' espatlla dreta de Pedaso, que renilla exhalant l' ánima, y cau jamegant demunt l' arena mentres que la vida li fuig. Los altres dos corcers giran pe'l costat; lo jou cruxeix y las bridas s' embolican, perque 'l caball del devant jau demunt l' arena. L' ilustre Automedon, veu tot seguit lo remey; treu la llarga espasa que s' apoya en sa cuixa robusta, y sense pensarshi mes, talla las llargas corretjas que van al caball de guia. Xanto y Balio s' acostan, se redressan, y obeheixen al fré, mentres que 'ls dos héroes comensan de nou á combatre.
Sarpedon dona un altre colp en fals; lapuntade la llansa que tira, raspa, sense ferir, l' espatlla esquerra del fill de Menecios. Patroclo tot seguit, llensa la seva arma, y aquest si que no es tret perdut; lo bronzo penetra en lo lloch ahont las entranyas s' ajuntan al voltant del cor. Sarpedon cau. Aixis com del cim d' un puig elevat, l' alsina, 'l pollancre ó 'l pi d' alta soca, rodola per terra, tallat per la destral afilada del destre obrer constructor de vaixells, aixis mateix l' héroe resta caigut devant de son carro, condolintse y esgarrapant la térra sanguinosa. Del mateix modo que un toro feréstech, lo mes superbiós entre 'ls bous de peu llauger, al trobarse sorprés per un lleó en mitj del remat, mor bramant entre las dents de la terrible fera, del mateix modo 'l rey dels Licis, mortalment ferit pe'l brás de Patroclo, s' enfureix encara, y cridant al seu company fidel:
«Estimat Glaucos, li diu, héroe intrépit, ara 't pertoca lluytar y fer veure 'l teu valor. Que la guerra furiosa siga 'l teu anhel, si tens coratje. Tot seguit crida, de tots costats, als capdills dels Licis. Tingueu al entorn de Sarpedon un combat terrible: tira tú mateix per mí'l bronzo esplendent. ¿Quina infamia, quina vergonya cauría demunt del teu cap, per tots los dias de ta vida, si 'ls Grechs me traguessen l' armadura, després de mort en aquest punt, prop de la seva flota! Sigas donchs valerós, y encoratja á tots los nostres guerrers.»
Al acabar de dir aquestas paraulas, lo negre mantell de la mort li obscureix la vista y 'l rostre. Patroclo li posa 'l peu demunt del pit y li arrenca de la ferida lo dart, que fa seguir las entranyas y l' ánima de Sarpedon. Los Mirmidons deturan als corcers fogosos, que volen fugir y abandonar al carro d' ahont ne son fora 'ls guerrers.
A la veu de Sarpedon, un viu dolor s' apodera de Glaucos; no 'l pot defendre, y 'l seu cor se llastima. Ab una má, sosté 'l seu bras ferit, sofrint encara crudelment del dart que Teucro, mentres ajudava als seus companys, li ha tirat en l' assalt de la muralla. Allavors dirigeix aquesta pregaria al deu dels fletxers:
«¡Oh rey! ja 't trobes en la opulenta encontrada dels Licis, ja en las altas murallas d' Ilió, escolta la meva pregaria. Tú pots, sigas ahont vulgas, sentir lo clam d' angustia del home afligit com ho estich jo. Guayta aquesta greu ferida; aguts dolors m' están aclaparant; la sanch no se 'm estronca, y 'l bras fins á l' espatlla se 'm posa pesat. No puch manejar la llansa, ni combatre en primera fila. Un valent héroe, Sarpedon, fill de Júpiter, acaba de morir abandonat pe 'l senyor dels deus. ¡Oh rey! cúram la ferida, calma 'ls meus sofriments, retórnam las forsas, permet que puga excitar l' ardor dels Licis y combatre pera salvar lo cos del meu company que ha mort.»
Aquesta es la seva pregaria: al moment Apolo l' acull, li treu los dolors, li estronca la sanch negre que li raja de la fonda ferida y fá entrar en son cor un diví ardor. Glaucos ho reconeix, y s' alegra de que 'l deu l' haje escoltat benignament. Primerament, recorre las filas y encoratja als capdills dels Licis á defendre 'l cos de Sarpedon; y tot seguit se 'n va á grans passos entremitj dels Troyans. Troba á Polidámas, fill de Pantos; al ilustre Agenor; á Eneas; á Héctor, cubert de bronzo, y 'ls hi dirigeix depressa aquestas paraulas:
«Héctor: poch te cuidas dels aliats que, per mor de tú, perden la vida lluny dels seus amichs y dels camps de la seva patria; no 'ls hi vols donar socors. ¡Sarpedon ha mort! lo capdill dels Licis, l' héroe que protegia á la patria nostra perla seva valentía y la seva justicia, acaba de morir. Marte l' ha ferit ab una llansa de bronzo, valentse de Patroclo. Correu, donchs, amichs; que la cólera s' apodere de vostras ánimas. Guardeu que 'ls Mirmidons no se 'n emporten la seva va armadura y no l' ultratjen ara que 's troba inanimat, irritats per que han mort tants Grechs, com hem mort devant dels vaixells.»
Ditas aquestas paraulas, un insufrible dolor s' apodera de tots los Troyans, perque Sarpedon, rey d' una nació extranjera, era en aquest moment un ferm salvaguardia de la ciutat d' ells; nombrosos héroes lo seguían baix las sevas órdres, y ell aventatjava á tots en los combats. Furiosos, se giran contra 'ls Grechs; al devant d' ells hi va Héctor frisós per venjar á Sarpedon. Al mateix temps, lo generós fill de Menecios encoratja als Grechs per que resisteixen l' embestida. Se dirigeix primerament als Ayax, ja naturalment plens d' ardor:
«Ayax, no titubejeu mica en fer recular als enemichs, vosaltres, los mes valents de tots. Allí resta estés lo primer guerrer que escalá la muralla dels Grechs, Sarpedon. Anem á apoderarnos del seu cadávre, á tréureli l' armadura, á insultarlo y á fer caure baix nostres colps á alguns dels que vulgan deféndrelo.»
Diu aixó, y 'ls Ayax se senten decidits á sostenir l' embestida. D' una y altra part las columnas se posan compactas; Troyans y Licis, Mirmidons y Grechs se confonen per combatre al voltant d' un cadavre; la cridoria que alsan es terrible; las armas dels guerrers se colpejan las unas á las altras ab estrépit. Al mateix temps Júpiter estén per damunt d' aquesta lluyta crudel una obscuritat funesta, á fi de fer mes saugrent encara 'l combat que s' arma per causa del inanimat cos del seu fill estimat.
Los Troyans primerament fan recular als Grechs dels ulls vius; un dels mes ilustres Mirmidons es ferit, lo diví Epigeo, fill del magnánim Agacles. Regnava avans en la populosa Budia; mes habent donat mort á un valent cunyat seu, vingué suplicant prop de Peleo y de Tétis, los qui l' enviaren, baix las órdres del irresistible Aquiles, pera combatre ab los Troyans en las planas d' Ilió, fértils en corcers. Quan posava las sevas mans demunt del cos de Sarpedon, l' ilustre Héctor li tira una pedra, 'l toca del cap y li aixafa 'l cervell dins del seu casco de bronzo Cau, de cara en terra, demunt lo cadavre, y la mort s' apodera d' ell. Al véureho, Patroclo se sent presa del dolor; corre dret á las primeras filas, lo mateix que 'l rápit esparver que fa fugir los vols de grallas y d' estornells. Aixís mateix, diví fill de Menecios, te precipitas vers als Troyans y Licis, irritat lo teu cor per la mort del teu company. D' una pedrada aquest héroe toca en lo coll á Estenelao, fill d' Itemeno, y li trenca tots los muscles. Los combatents del devant reculan, y ab ells recula també Héctor.
La mateixa distancia que recorre una llansa llaugera, disparada per un héroe en los jochs ó en los combats contra enemichs intrépits, cedeixen d' espay los Troyans als Greehs que 'ls fan recular. Glaucos es lo primer en girarse y mata al magnánim Baticleo, fill estimat de Calcon, que té la morada en Helade, y quals dominis y tresors aventatjan als dels altres Mirmidons. Estava á punt d' agafar á Glaucos, aquest se gira bruscament, y ab la seva llansa lo fereix en lo pit. Cau ab estrépit, y 'l dolor s' apodera dels Grechs, perque 'l caigut era un brau guerrer; los Troyans fan un crit d' alegría, 's deturan y tancan las lineas al voltant d' ell. Mes los seus companys, lluny d' acobardirse, reprenen l' atach ab ardiment. Allavors Merion mata á un guerrer Troyá, cubert d' hermosa armadura, l' atrevit Laogono, fill d' un sacerdot de Júpiter, d' Onetor, venerat pe 'l poble com si fos un deu. Merion lo fereix per dessota l' orella; tot seguit la vida li abandona 'ls membres y las espantosas tenebras lo rodejan. En aixó Eneas dispara contra Merion la seva llansa ab la punta de bronzo, creyent que al avansar ell li entrará per sota l' escut. Mes l' héroe ho veu, s'inclina endavant y aixís s' aparta del dart que al darrera seu 's clava en l'arena tremolant. La llarga pica de freixa, penetrant en la terra, vibra fins y á tant que l' impetuós Marte li fa perdre la forsa que porta; y 's compren que si 'l tret ha tocat en fals, al menys es una má robusta la que ll ha disparat. Eneas, pié de cólera, esclama:
«Merion, encara que sigas égil y bon dansant, la meva llansa t' hauria donat en un instant lo repós etern, si t' hagués encertat.
—Eneas, li respou l' ilustre Merion, es cert que estás plé de valor, mes difícil te seria arrencar la vida á tots los guerrers que ab tu combaten. També tú estás subjecte á la mort, y si la meva llansa 'l ferís, no tardarías, malgrat la teva bravesa y la confíansa en tas forsas, en donarme á mi la gloria y á Pintó l' ánima'»
Diu aixó; y 'l lili de Menecios li dirigeix aquestas recouvencions:
«Merion ¿á que vé, que tant brau com ets parles d' aquesta manera? Amich meu, no es per medi de paraulas ultrajantas que 'ls Troyans s' apartarán d' aquest cadavre, sino per la mort d' alguns dels seus capdills. En la guerra, 'l brás: en las juntas, la eloqüencia. Aqui, res de discursos, sino terribles colps,»
Dient aquestas paraulas, l' héroe tira avant; Merion lo segueix, semblant una divinitat. Com en lo cor d' un espayós bosch en lo fons d' una vall, la destral dels llenyaters pega ab estrépit y ressona al lluny, aixis mateix, en tota l' estensió de la plana, ressonan, baix los colps de las espasas y de las llansas de doble punta, 'l bronzo y 'l cuiro dels escuts. L' ull mes exercitat ja apenas hauria pogut reconeixer al ilustre Sarpedon, perque 'ls darts, la sanch y la pols lo cubreixeu de cap á peus. La munió dels héroes sense parar rodeja 'l seu cadavre, tumultuosa, estrepitosa, com lo moscam que, al venir la primavera, remoreja en la formatjeria al voltant de las gerras plenas de llet. Júpiter no pot apartar la vista penetradora de la espantosa lluyta, sino que la contempla sense parar y reflexiona profondament en son interior sobre la mort de Patroclo. Dubta entre tre si desde 'l moment, en lo mes fort de l' aspra lluyta, l' ilustre Héctor l' estendrá ab lo bronzo demunt lo cos del diví Sarpedon, y li traurá l' armadura, ó si Patroclo encara continuará la matansa de nombrosos combatents. Per últim li sembla preferible que 'l valent company d' Aquiles, sembrant lo carnatje per allá ahont passe, fasse recular vers á Ilió á Héctor y als Troyans. Tot seguit lo pare dels deus ablana 'l coratje d' Héctor, lo qual al moment puja á son carro, lo fa girar y ordena als Troyans que 'l segueixen; perqué reconeix que s' inclinan pel costat dels Grechs las balansas sagradas de Júpiter. Los generosos Licis també minvan en sa constancia; empréñen la fugida, plens d' horror al veure 'l seu rey ajegut, ab lo cor traspassat, entre un munt de cadávres, perque nombrosos héroes han caigut al voltant seu mentres lo fill de Saturno sostenia la violencia de la lluyta. Los vencedors per últim despullan lo cos de Sarpedon de sas armas resplandentas, y Patroclo ordena als seus companys que las porten á las naus. Allavors lo deu que acopla las nuvoladas se dirigeix á Febo:
«Ara, estimat Apolo, retira á Sarpedon del combat, pórtal resguardat pera rentarli la sanch de que está plé; fícal dins del riu; després, quant l' haurás perfumat ab ambrosia, y cubert de vestits incorruptibles, confíal á dos conductors llaugers, á la Mort y á son germá bessó lo Somni, que 'l portarán ab prestesa entre l' opulent poble de l' espayosa Licia. Allá, 'ls seus germans y 'ls seus amichs li celebraran funerals, lo posarán en una tomba y li aixecarán una columna; que aquesta es la recompensa que obtenen los morts.»
Diu aixó: Apolo obedient á la veu de son pare, baixa del cim de l' Ida al lloch del terrible combat, n' entreu tot seguit al diví Sarpedon lo porta resguardat, lo fica á la corrent del riu, li fa perfums d' ambrosia, lo cubreix de vestits incorruptibles, y 'l confia á dos conductors llaugers, á la Mort y al Somni, germans bessons, que volant van á depositarlo entre 'l poble opulent de la espayosa Licia.
Patroclo entretant dóna préssa á Automedon, excita 'ls seus corcers, se tira á la persecució dels Troyans y dels Licis, y aquesta fou la seva gran falta. ¡Insensat! si hagués seguit los consells d' Aquiles no hauria caigut en brassos de la funesta Parca. Los propósits de Júpiter prevaleixen sempre á ne 'ls dels homes; fa fugir al home valent que ell mateix ha portat al combat, y li pren ab facilitat la victoria. Allavors encara deixava en tota llibertat lo furor del héroe.
Patroclo ¿quin sigué 'l primer y quin l' últim dels que caigneren baix los teus colps, en los moments en que 'ls deus te portavan á la mort?
Adrasto fou lo primer, després Autonoos, Equeclos, Perimos, fill de Mégas, Epistoro, Melanipo, Elasos, Mulios y Pilarto. Aquets héroes roes moriren; lo restant de l' exércit trova la salvació en la fugida.
Tal vegada en aquest moment los fills dels Grechs s' haurian apoderat de la superba ciutat dels Troyans, per las mans de Patroclo. si 'l protector d' aquestos, Apolo, que sols pensava en la pérdua d'ell, no s' hagués posat al cim d' una torre. Tres vegadas l' héroe embesteix fins al ángul sortit de l' alta muralla; y tres vegadas Apolo 'l fa recular colpejant ab sas propias mans inmortals lo seu escut esplendent; y quan, semblant á una divinitat, vol precipitarse una quarta vegada, Apolo, ab una veu terrible, li fa sentir aquestas amenassas:
«Retirat, diví Patroclo, que no es pas baix la teva llansa que 'l destí vol fer caure la ciutat dels Troyans generosos, ni baix la d' Aquiles, que val molt més que tú.»
Diu aixó: y Patroclo recula corrents, fugint de la cólera del deu senyor dels darts infalibles.
Héctor, entretant, deté 'ls seus caballs al costat de la porta Escea, indecís entre si deu combatre y dirigirlos altra volta á la lluyta, ó si deu ordenar als Troyans que 's reuneixen darrera las murallas. Dubtós entre una y altra cosa, Febo se li posa al costat, baix la figura del jove y valent Asios, fill de Dimas y germá d' Hécuba. Aquest héroe era oncle d' Héctor y habitava en Frigia en las ribas del Sangaris. Lo deu pren lo seu parescut y diu:
«Héctor, ¿perqué 't detens de combatre? Aixó no t' está pas bé. ¡Llástima que jo no t' aventatje en forsas, puig te concedeixo la superioritat, sino aviat faria que t' arrepentisses d' haberte sortit de la lluyta! Agafa coratje, y dirigeix los teus corcers fogosos contra Patroclo. ¡Si poguesses tombarlo! ¡Si Apolo volgués concedirte la victoria!»
Ditas aquestas paraulas, lo deu se 'n entorna entremitj del afany dels guerrers. Pe'l seu cantó, l' ilustre Héctor ordena al valent Cebrion que excite las sevas eugas y las mene al combat. Al mateix temps Apolo s' ha ficat á lo mes fort de la batalla; introduheix entre 'ls Grechs una confusió funesta y dona als Troyans la victoria. Héctor no 's detura mica en la generalitat dels enemichs; no fereix á ningú; solsament contra 'l fill de Menecios dirigeix los seus vigorosos corcers. Patroclo, al véurelo, salta de son carro, agafa ab la má esquerra la seva llansa, y ab l' altra pren una pedra lluenta, plena de puntas, que li cubreix tota la má: la llensa tot seguit ab furia: apenas se separa del blanch y no es tirada inútilment; pega al front del escuder d' Héctor, Cebrion, que sosté las riendas y li destrossa las cellas. No pot resistirho 'l ferit, los ulls li saltan als seus peus, en terra, y ab la rapidesa d' un busso, cau fora del carro superbo. La vida li abandona l' ossamenta, y Patroclo burlántsen esclama:
«¡Deu meu, quin home tan ágil! ¡Com salta á tall de busso! ¡Per quánta gent arreplegaria petxinas saltant de la nau al fons de la mar, encara que estigués somoguda, ja que en plé camp tan fácilment se tira d' un carro! ¡Veig que entre 'ls Troyans també s' hi troban bons bussos!»
Ditas aquestas paraulas, salta sobre Cebrion ab l' impetuositat d' un lleó que, devastant una estable, reb de sobte una ferida mortal, perdeutse aixis per massa ardor. ¡De la mateixa manera, Patroclo, te tiras ab furor demunt lo cos del guerrer! Héctor tot seguit salta á térra y 'ls dos héroes lluytan pera apoderarse del cadavre. Del mateix modo que dos lleons afamats, en la montanya, se disputan ab rabia la cerva que acaban de matar; aixis mateix combaten pe'l cos del bastart de l' ilustre Priam, los dos capdills de la guerra, Patroclo, fill de Menecios, y l' ilustre Héctor, frisant l' un y l' altre pera destrossarse ab lo bronzo crudel. Héctor agafa 'l cap del seu company y no abandona la presa; Patroclo s' apodera dels peus. Los Troyans y 'ls Grechs hi acudeixen y s' empeny una lluyta terrible.
Del mateix modo que, quan l' Euros y 'l Notos se precipitan al fons d' una vall y ab lo seu xocament al conmoure los boschs en tota sa profonditat, los faigs, las freixas y 'ls corners de groixuda escorxa gemegan y entrellassan las sevas enormes brancas que 's trencan ab estrépit, aixis mateix los Troyans y 'ls Grechs al voltant del cadavre de Cebrion se topan y 's degollan los uns als altres. Ningú pensa en fugir; las llansas se clavan en las armaduras, las fletxas vólan, nombrosos palets trencan los escuts dels combatents. Cebrion cubreix ab son ple cos un ample espay y permaneix jayent entre una remolinada de pols, no poguentse recordar per may mes de sa destresa en dirigir los corcers. En tant que 'l sol no arriba al mitj del cel, los darts se creuhan d' una part y altra, y 'ls guerrers cauhen; mes quan, declinant, senyala l'hora de deslligar los bous que llauran, los Grechs quedan victoriosos; se 'n emportan á Cebrion fora de la lluyta, apartat dels combatents y li treuhen l' armadura.
Patroclo, pensant encara en la ruina dels eneinichs, se tira contra ells: tres vegadas se precipita, fogós com Marte, fent crits terribles; tres vegadas fa caure nou guerrers á sos peus. Mes quan, parescut á una divinitat, s' hi tira embestiut per quarta vegada, allavors ¡oh Patroclo, brillan los últims raigs de la teva vida! Contra de tú Febo avansa, terrible, en lo mes fort de la violenta batalla. L' héroe no s' adóna d' aquest deu, confós entre la multitut, rodejat d' una boira espessa. Febo 's posa al darrera d' ells, y deixant caure la má pesanta, li pega en l' espinada, entre sas llargas espatllas, Los ulls se li giran convulsivament. Febo li treu del cap lo casco d' Aquiles, y l' bronzo ressonant rodola entre las potas dels caballs y la crinera s' embruta de pols y de sang. Aquest casco no estava gens acostumat mat á ficarse en la pols, sino que cubría 'l front y la vista magestuosa del diví Aquiles. En aquest moment Júpiter vol que Héctor se 'ls pose també al cap, ara en que té la mort á prop. La prolongada llansa de Patroclo, grossa y macisa, se li trenca entre las mans; son ample escut cau á terra junt ab lo tabalart que 'l sosté, y 'l rey Apolo, fill de Júpiter, treu al héroe la corassa. L' ánima se li ompla d' estupor, lo seu hermós cos pert las forsas y 's queda del tot pertorbat. Al mateix temps un guerrer dardaniá se li acosta per darrera y ab sa llansa de bronzo, lo fereix, entre las duas espatllas; es Euforbo, fill de Pantos, que aventatja ais seus joves companys, tant per la seva agilitat, com per la destresa en tirar la llansa y en dirigir los corcers. Desde que ha menat son carro en la batalla, ja ha fet caure del seu siti una vintena de guerrers. Ell es ¡oh Patroclo! qui 't dona 'l primer colp, mes no logra ferte caure. Quan ha tornat á recobrar la seva llansa, recula y 's barreja entre 'ls seus: Patroclo, desarmat, encara li causa espant y no gosa posárseli front á front. Lo fill de Menecios, rendit per un Deu, ferit pel bronzo, recula y busca al darrera als companys seus pera lliurarse de la mort.
Héctor, al veure l' héroe magnánim ja ferit, lo persegueix fins pel mitj de las filas, y 'l fereix en lo ventre ab la llansa que li enfonsa en las entranyas. Cau ab estrépit y l'armada dels Grechs se sent plena de dolor. Aixis com un lleó obliga á lluytar á un singlá infatigable, quan combaten ferament en lo cim de la montnnya pera disputarse un escás regalí d' ayga, ahont tots dos hi vulen beure, mes lo lleó es bona cosa més robust y vens per fí al singlá que alena fatigós, aixís lo fill de Priam fa caure en térra ab sa llansa al homicida fill de Menecios, y li arrenca la vida. Héctor féntsen mérit, esclama:
«Patroclo, sens dupte 't creyas devastar la nostra ciutat, te pensavas privar de la seva llibertat á las donas troyanas y portarlas dins de tos vaixells als camps de la teva patria. ¡Insensat! per ellas es que 'ls fogosos corcers d' Héctor lo pórtan al combat. Pera allunyar d' ellas lo jorn del esclavatje aventatjo en lo maneix de la llansa als demés belicosos Troyans. A tu, demunt de l' arena 'ls buitres te devorarán. ¡Infortunat! ¿de que 't serveix l' amistat del valerós Aquiles? Sens dupte despedinte, y quedantse ell en sa tenda, t' haurá donat aquestas ordres: «No retornes al costat meu ¡oh brau Patroclo! no retornes vers la flota, sense haber arrencat de son pit la corassa ensangrentada d' Héctor.» Aquestas sens dupte haurán sigut las sevas paraulas, y en ta follía t' haurán persuadit.
—¡Ah! respon at veu apagada l' ilustre Patroclo, ara trionfas; lo fill de Saturno y Febo 't donan la victoria. Aquestas divinitats m' han rendit fácilment trayentme las armas. Si no haguessen sigut ellas, jo hauria soportat los esforsos d' una vintena de guerrers com tú: tots hauríau caigut atravessats per la meva llansa. Mes l' inexorable Parca y 'l fill de Latona m' han perdut, y després, entre 'ls mortals, Euforbo; tú sols m' has donat lo tercer colp. Peró t' aviso y serva las mevas paraulas en ton esperit, de que 'ls teus jorns están comptats; veig la mort aprop teu y 'l destí violent que 't vencerán per las mans del valerós Eácido.»
Diu aixó y 'ls vels de la mort l' enmantellan; la seva ánima abandona 'ls membres y se 'n vá á las moradas de Plutó plorant la seva trista sort, las sevas forsas y la seva juventut perdudas. Ja es mort, y 'l fill de Priam encara l' ultratja.»
«Patroclo ¿com es que m' anuncias mon postrer moment? ¿Quí sab si avans lo fill de Tétis de l' hermosa cabellera, caurá baix los meus colps?»
Ditas aquestas paraulas, posa 'l peu demunt lo cadavre, n' arrenca d' ell la seva llansa, y 'l deixa en terra. Tot seguit se tira contra Automedon, company diví del fogós Eácido; anhela atravessarlo, pero 'ls caballs inmortals, donatiu superbo que 'ls deus feren á Peleo, se 'n emportan al héroe.