Iliada/Cant XXIII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT XXIII.

______



 Mentres que 'ls Troyans se lamentan en la ciutat, los Grechs arriban prop de la flota y del Helespont, se dispersan y cada qual se 'n va á la seva nau. Mes Aquiles no permet que 'ls Mirmidons desfassen las sevas columnas. Voltat de sos companys belicosos, los hi dirigeix aquestas paraulas:
 «Mirmidons, escuders hábils, companys meus estimats, deixem encara 'ls nostres corcers sota 'l jou, dirigim los carros prop de Patroclo, y plorem demunt d' ell, que aquesla es la recompensa que als morts se dona.
 Quan haurem colmat nostras ánimas de tristesa y de dol, deslligarem los corcers, y després en aquest mateix siti soparem junts tols nosaltres.»
 Diu aixó: y tols á la vegada sospiran. Aquiles va al devant. Tres vegadas, plorant á llágrima viva, dirigeixen sos corcers al voltant del mort, y trobautse Tétis enlre ells los hi excitava 'l desitj de plorar. Las llágrimas dels guerrers regalan armaduras avall y cauhen en terra. ¡Tant es lo que anyoran al que entre ells era 'l més valent!
 Aquiles los hi dona l' exemple de las grans lamentacions: posa las sevas mans homicidas demunt del pit de son company, y esclama:
 «Jo 't saludo ¡oh Patroclo! fins á las mateixas moradas de Plutó; tot lo que t' he promés, quedará complert: després d' haber arrossegat fins á tú á Héctor, 'l entregaré als gossos perqué 'l devoren crú; y tot seguit, plé de cólera per causa de la teva mort, degollaré dotse hermosos joves Troyans devant de la teva pira.»
 Diu aixó, y preparant al diví Héctor nous ultratjes l' estent boca avall, al peu del llit del fill de Menecios. Mestrestant los seus companys se treuhen las armas esplendentas de bronzo, posan en llibertat als corcers renillants y s' assentan agrupats al entorn del vaixell del Eácido, que 'ls hi dona un abundós convit fúnebre. Nombrosos bous, ovellas y cabras baladoras, están estesos, degollats pel ferro, y porchs exuberants de greix passan á la flama de Vulcá. Al voltant de Patroclo la sanch hi corre á rieradas.
 Al mateix temps, los Grechs condueixen prop del diví Atrida al fill de Peleo; habentloshi costat molt persuadirlo. ¡Tant era lo que tenia 'l cor airat! Al moment que entran á la tenda d£ Agamemnon, lo rey mana als heralts de la veu sonora que posen al foch un gros tres-peus, y que exhorten á Aquiles perqué 's neteje la sanch de qué está ple. Mes l' héroe s' hi nega severament y jura ab solemnitat als inmortals:
 «Per Júpiter, lo més gran y 'l més poderós dels deus, no m' está permés acostar los banys al meu cap fins y á tant que hauré posat á Patroclo demunt del ara, hauré aixecat la seva tomba y hauré sacrificat la meva cabellera. No, jamay, tant temps com permaneixi jo entre 'ls vivents, may la meva ánima sentirá un dolor igual al que ara sentó. No obstant, es precis cedir á la necessitat d' un trist feslí. Demá, al espuntar l' aurora, Agamemnon, rey dels guerrers, fará amontonar tanta llenya com convinga per un pira, de manera que 'l mort que s' hi pose demunt, baixi satisfet á la profunditat de los tenebras inmensas, y que l' infatigable flama 'l consumeixi de manera que 'l tregui rápidament de nostra vista. L' armada tot seguit torne á rependre la seva tasca.»
 Diu aixó: dòcils á sas paraulas, lots obeheixen y prenen parí al festí que s' ha preparat. Ningú en la seva ánima pot dóldres de no haber obtingut la part que li pertoca. Quan tots han apagat la fam y la set, cada qual se 'n va á la seva tenda pera entregarse al descans.
 Aquiles, en la platja de la mar de remors tumultuosos, s' ajeu, fent profons sospirs, en mitj del Mirmidons, en un siti pur, ahont murmuran las onas. Tot seguit lo somni s' apodera d' ell y espargeix las inquietuts del seu cor, esparramantse profondament per tot lo seu demunt, perqué 'ls seus hermosos membres se troban fatigáts per la persecució á Héctor devant d' Ilió. Allavors se li apareix l' ánima del infortunat Patroclo, del tot semblant á ell mateix tant per la figura com per la veu, y abrigat ab vestits semblants als d' ell. Se posa prop del cap d' Aquiles y li diu:
 «¡Dorms, Aquiles! ¿M' has oblidat'? abandonas ara que no visch sino que eslich mort? No tardes en sepultarme, y traspassaré las portas de Plutó. Las ánimas, imaljes dels que no existeixen, me fan recular y no 'm permeten barrejarme ab ellas á l' altra part del riu, y estich errant á la ventura devant del palau infernal. Dónam la teva má, t' ho demano plorant, no retornaré mes de la sombría morada quan m' haureu entregat al foch. ¡Ay! un y altre de nosaltres plens de vida, assentats lluny de nostres benvolguts companys, no 'ns confiarém may més nostres secrets propòsits; l' odiosa Parca, á la qué estava destinat desde mon naixament, se 'm ha engullit. Y tu lambé, Aquiles, també estás destinat á morir al peu de las murallas dels gloriosos Troyans. Mes vaig á parlarte y á encarregarte un' altra cosa, si es que vols consentirhi. ¡Oh Aquiles! que no 's depositen los meus ossos separadament dels teus; que estiguin junts, aixis com junts habem estat criats en ton palau, ahònt, encara en l' adolescencia. Menecios va portarmhi desde Oponto, á causa d' una mort deplorable; quan tot jugant, excitat per una còlera fòlla, vaig matar al fill d' Amfidámas. Allavors Peleo m' aculli, m' educá com si fos un fill seu y 'm designá per company teu. Aixis donchs que de l' un y de l' altre la mateixa urna d' or, que 't doná la teva augusta mare, tanque las nostras ossamentas.
 —¿Per qué, respon Aquiles, ets vingut á trobarme, estimada testa? ¿per qué 'm prescrius aquestas cosas? Totas las que vulguis, las faré per tú, obehiré tot lo que 'm manes. Acóstat, y en una curta abrassada assaciéimnos de tristesa y de llágrimas.»
 Acabant de dir aquestas paraulas, estén los brassos y no pot agafar res; l' ánima, com un fum llauger s' esfonsa en la terra y desapareix xisclant. Aquiles pertorbat s' alsa y picant de mans, pronuncia aquestas lúgubres paraulas:
 «¡Grans deus! fins en la morada de Plutó hi queda un ánima, una imatje del que ha mort, pero no li resta cap sensació. L' ánima del infortunat Patroclo, baix las sombras de la nit, s' ha mantingut prop meu plorosa, afligida y m' ha confiat los seus desitjos. Se li assemblava d' un modo prodigiós.»
 Diu això y reanima entre'ls seus companys las ganas de plorar; segueixen lamentantse encara quan l' Aurora dels dits de color de rosa brilla al voltant del deplorable Patroclo. Allavors lo poderós Agamemnon fa sortir de las tendas als homes y als matxos pera portar la llenya de la pira. Al devant s' hi posa un home valent, Merió escuder del generós Idomeneo. Los guerrers se 'n van ab la destral á la má, provistos de cordas fermas, y fent caminar als matxos devanl d' ells. Traspassan costasy mes costas, baixan á las valls, atravessan feíxas y camins tortuosos, y arriban per últim á las pendents del Ida. Tot seguit lo bronzo trenca en cops apressurats, las alsinas de llarch brancatje, que cauhen ab estrépit, les destralejan, ne carregan los matxoa los quals tot seguit frisosos per arribar á la plana, estampan sa petjada da demunt la terrá, y tornan á atravessar las espesas malesas. Los homes segueixen transportant baix las órdres de Merió, socas enteras. Tots deixan la cárrega demunt la platja, ahont Aquiles ha disposat que s' alsés la tomba de Patroclo y la seva. Ja per fí l' inmens munt de llenya es á terra, y 'ls guerrers al seu voltant s' assentan en fileras apretadas. Allavors Aquiles ordena als Mirmidons que 's posen las armaduras y que coloquen los seus corcers en lo jou. Donantse presa, se posau las armas; los combatents y 'ls escuders pujan dalt dels carros y obran la marxa; després, segueixen los nombrosos peo s, espessos com una nuvolada; en mitj de las filas; los amichs de Patroclo 'l portan y 'l cubreixen ab sas cabelleras; cada qual fá 'l sacrifici de la seva, tots la tiran demunt del cadávre. Darrera d' ell, lo di vi Aquiles li sosté 'l cap, entristit, perqué condueix al seu company benvolgut á las moradas de Plutó.
 Arribats al lloch designat per Aquiles, deixan lo cadávre y al moment li arreglan una pira á propòsit. No obstant l' héroe concebeix un altre pensament; s'aparta, 's talla la rossa y abundosa cabellera, de molt temps avans consagrada al riu Esperquios; després, la vista girada envers las obscuras onas de l' alta mar, esclama dolorosament:
 «Esperquios, en vá Peleo, 'l meu pare, va fer vot de sacrificarte la meva cabellera, al moment de mon retorn á ma dolsa pátria, després d'oferirte una santa hecatomba, y d'inmolarte cinquanta superbos moltons al costat de las fonts ahont s' aixecan ton bosch sagrat y ton altar perfumat. Aquest signé 'l vot del anciá; més tu no has pas fet lo que ell esperava. Aixis donchs, ja que no he de tornar á reveure may mes los camps de ma patria, que 'm sigui permés donar la mave cabellera al héroe Patroclo, perqué ell se l' emporte.»
 Ditas aquestas paraulas, posa entre las mans del seu company sa hermosa cabellera, y reanima entre tots los Grechs las ganas de plorar. La llum del sol hauria desaparegut avans de que 'ls seus plors haguessen finit, si 'l divi Aquiles, posantse al costal d' Agamemnon, no li hagués dit:
 «Atrida, á tú mes que á ningú mes obeheix l' armada; tot dol le termini; dispérsela, que s' aparte de la foguera, y que 's prepare 'l sopar. Nosaltres farem lo que resta fer, nosaltres que som los qué principalment hem de cuidarnos del cadavre; que 'ls reys solsament nos ajuden.»
 Agamemnon, tant bon punt l' ha sentit, dispersa á la mullitut que se 'n va cap al vaixells. No més los guerrers encarregats dels cuidados fúnebres se quedan al costat de Patroclo y amontonan la llenya. Arreglan una pira de cent peus en tots sentits, y una volta acabada, ab lo cor plé de tristesa, hi depositan lo cadavre. Escorxan tot seguit y preparan gran nombre de suculentas ovellas y bous de pas calmós.
Aquiles ne treu lo greix. ab lo qual cubreix lo cadavre de cap á peus, y al voltant hi apila las llencas de carn. Al altra part del llit fúnebre hi coloca las ánforas d' oli y de mel; y després posa demunt de la pila ho sense dóldreli amargament, quatre corcers superbos. Lo rey tenia nou grossos, mantinguts en son mateix palau; ne degolla dos, y 'ls tira entre las altras víctimas: després mata dotze joves fills dels fers Troyans (perqué en son esperit fou resolta tan dolenta acció), y anima contra la pira la forsa indomable del foch perqué ho abrasés tot. Per últim, plorant, invoca al seu company.
 «Jo 't saludo, Patroclo, fins á las moradas de Plutó; prompte hauré acabat de cumplir tot lo que t' he promés. Lo foch va ti consumir al mateix temps que'l teu cos, los de dotze valents fills dels fers Troyans; y 'l valerós fill de Priam, Héctor, no será presa del foch, sino dels gossos famolenchs.»
 Aquestas son las amenassas que novament fá al héroe Troyá, pero 'ls gossos no rodejan pas á Héctor: dia y nit, la filla de Júpiter, Vénus, los aparta. Perqué arrastrantlo, Aquiles no l' esmicole, li unta tot lo cos ab oli de rosas incorruptible; y perqué la forsa del sol no li asseque 'ls nervis y 'ls membres, Febo rodeja 'l siti ahont se troba jacent, d' una espessa nuvolada que arriba fins al cel.
 Ab tot, la pira de Patroclo no está encara encesa. Aquiles concibeix un nou petsament; se separa á fí de pregar als dos vents, Cefir y Boreo, prometéntloshi richs sacrificis. Omple una copa d' or, y 'ls hi fa libacions; los conjura perqué s' apressen y exciten la flama á fí de que 'l cos sigui ab prestesa consumit. La llaugera Iris sent aquestos vots y 's llensa al espay al objecte de donar pressa als vents. Aquestos se troban reunits, en la morada del impetuós Cefir, celebrant un esplendit festí, quan Iris arriba al peu de la gruta. Al veure á la deesa, tots s' aixecan y l' invitan á seure, més ella ho refusa y 'ls hi diu:
 «¡No m' es possible detíndrerme! Me 'n entorno á las voras del Occeá, entre 'ls Etíops, que están oferint hecatombos als inmortals; vull també pendre part en aquest festi sagrat. Mes Aquiles prega al ressonant Céfir y á Boreo que 's donguen pressa. Los hi promet solemnes sacrificis si volen excitar la flama de la pira ahont Patroclo jau voltat de tots los Grechs que l' ploran.»
 Ditas aquestas paraulas, Iris se 'n torna. Los vents s'aixecan ab gran estrèpit, y empenyan als núvols que se 'ls hi posan al devant. Tot seguit s' escampan per demunt la mar; son buf sonorós fá alsar las onas; arriban als camps fértils d' Ilió, ahont, tirantse demunt la pira, l' abrassan; la flama ardenta espeternega. Tota la nit la sostenen ab prolongats xiulets. Tota la nit Aquiles, ab una doble copa d' or á la má, treu d' una urna d' or lo vi que llensa, humitejant la terra, cridant á grans crits l'ánima del infortunat Patroclo. Aixís com un pare 's lamenta cremant lo cadavre del seu fill casat de nou, que, ab la seva mort deixa contristats á sos infortunats pares, aixis mateix Aquiles se lamenta cremant lo cadavre de son company; de la mateixa manera, volta al entorn de la foguera y fa amarchs sospirs. Per últim l' estrella del matí vé á anunciar lo dia á la terra, y precedeix á l' Aurora enmantellada de porpra, que, tot seguit se dispersa demunt las aigas. Allavors la flama disminueix, y no tarda á apagarse. Los vents al instant se 'n tornan á la seva gruta alravessant la mar de Tracia, en lo qué las aigas infladas gemegan. Al maleix temps lo fill de Peleo, s' ajeu á térra tol sol, obatut per la fatiga; de sobte 'l dols somni s' apodera d' ell. Més los héroes se juntan al voltant dels Alridas; ab lo soroll de sos passos y de la cridoria, Aquiles se desvellla; s' alsa y'ls hi dirigeix aquest discurs:
 «Atridas, y vosaltres capdills dels Argius. primerament ab vi apagueu la pira, per tol allá ahont la flama s' ha passejat; reculliu tot seguit los ossos del fill de Menecios y distingimlos bé, que son fácils de reconeixer entre 'ls demés: Patroclo 's trobava estés en mitj de la foguera, y los víctimas, homes y caballs, cremavan barrejats, separáts d'ell, pels cantons de la pira. Depositemlos, embolicals ab una doble tela de greix en lo fons d' una urna d' or, esperant lo día en que jo mateix baixaré á la morada de Plutó. No us demano pas que alsen una espléndida tomba; que reuneixi estrictament las condicions precisas. Més endevant, aquells de vosaltres ¡oh Grechs! que 'm sobreviure en la flota, l' erigiren alta y espayosa, segons vostres desitjos.»
 Diu aixó, y 'ls reys obeheixen al fogós Eácido. Primerament ab vi apagan la pira, per tot allá ahont s' hi ha passejat la flama. Tot seguit un gros munt de cendra cau. Allavors, tot plorant al seu company plé de dolsor, arreplegan los seus ossos, embolicats ab una doble tela de greix, en una urna d' or que depositan en la seva tenda, cubrintla ab un llauger teixit. Seguidamenl senyalan lo cercle de la tomba, hi obran los fonaments al voltant d' ahont s' alsá la pira, y al instant hi amontonan la terra; quan la tenen á prou elevació, se 'n entornan á las filas dels guerrers. Aquiles deté á l' armada y la fá seure en cercle en una espayosa planura, en la qual hi ponan desas naus los premis dels jochs fúnebres: calderas, tres-peus, corcers, matxos, toros de front superbo, esclavas de talla graciosa y ferro brunyil.
 Primerament esposa á la vista dels Aqueus los magnífichs premis de la carrera de carros. Lo primer consisteix en una dona hermosa, destra en las labors de son sexo, y un tres-peus ab nansas que conté vintiduas mesuras; lo segon, es una somera sense domar de sis anys, y aviat mare d' un matxo; lo ters, una caldera, blanca encara, que no ha rebut lo foch, de cabuda quatre mesuras; lo quart, dos talen ls d'or, y 'l quint, una urna de duas nansas que no vá al foch.
 Aquiles, dret, parla en aquestos termes:
 «Atridas, y vosaltres, Grechs, los premis exposats en aquest siti esperan als escuders que 'n siguin guanyadors. Si, entre nosaltres, celebressem altra mena de jochs, lo primer premi aniria á parar á la meva tenda; prou sabeu lots quant aventatjan als demés los meus corcers, perquè son inmortals. Neptú 'ls regalá á mon pare, qui me is ha donat. Mes avuy, los meus corcers y jo, debem permaneixer en descans. ¡Ay! ¡ells han perdut á son carinyós escuder, que tot sovínt los hi enllustrava ab oli la crinera, després de habérlashi rentadas ab aiga clara! ¡Ara lo ploran! ¡deixan arrossegar por terra las sevas crins flotantas y 's mantenen inmóvils, ab lo cor ple de tristesa! Prepareuvos donchs en lo camp, vosaltres que confieu en vostres caballs y en vostres carros.»
 Aixis parla i fill de Peleo, y tot seguit los destres escuders s' ajuntan. Lo rey dels guerrers, Enmelo, fill estimat d' Admeto, es lo primer en alsarse, perqué sobressurt en guiar un carro. Després n' ell se presenta i robust Diomedes, que ha conduhit baix lo seu jou los corcers troyans que robd á Eneas lo jorn en que Febo salvá á aquest héroe. Vé tot seguít, lo fill d' Atreo, lo rós Menelao, rebrot de Júpiter, menant sota 'l seu jou dos caballs ágils: Podargo, que li perteneix á n' ell, y Etea, corredora euga d' Agamemnon. Equepolo, fill d' Anquises, la regalá al gran Atrida per no teñirlo que seguir als camps troyans, y poguerse quedar delectantse en sos palaus, perqué Júpiter li habia prodigat grans riquesas, y habitava en Sicion. Menelao 's serveix d'aquesta euga de llaugeresa en la carrera. Antiloco es lo quart en disposar lo seu tronch. Nascuts en Pilos, los seus caballs ágils posa en lo carro, al mateix temps que 'l seu pare s' acosta, y al jove héroe, plé de prudencia ja, dona aquestos sabis consells:
 «Antíloco, certament, á pesar de la jovenesa, Júpiter y Neplú t' estiman, y ells t' han ensenyat los exercicis diversos del escuder; res tinch, donchs, per parlarle llargament. Sobressurts pera girar lo carro ab destresa al voltant del lloch fita!; no obstant, los caballs son pesats en la carrera, y 'm sembla que d' això 'n sofrirás; los tronchs dels altres son més ágils, encara que cap d' ells sab pendre una resolució més bé que tú. ¡Coratje donchs, amich! procura juntar en tú tola la destresa y no 'l deixis escapar lo premi. Tot constructor sobressurt més per l' art que per la forsa; també per l' art lo pilot goberna la seva llaugera nau combatuda per la forsa dels vents. Per l' art, del mateix modo, un escuder aventatja als demés escuders. Lo qui 's fia solament de sos caballs y de son carro, 'ls deixa imprudentment desviarse del drel cami; se li desvian en l'eslensió del terreno y no 's pot contenir. Mes l'home hábil que conduheix caballs mitjanament bons, may deixa de vista la fila, no gira fins que hi arriba, y no 's descuida may de la manera com deu manejar las bridas. Aguantantlas ab má ferma, mira sempre al que li va al devant. Vaig á mostrarle 'l terme, prou visible perqué no 's escape de tas miradas. ¿Veus, sortil de térra, á l' alsada d' una brassa, un tronch sech? Es la soca d' una alsina ó d' un abet que 'ls temps han respectat, y que á cada costat té duas pedras blancas en lo puní ahont lo camí 's estreny, en mitj d' una planura llisa. Ja siga la tomba d' un héroe antich ó bé 'l límit que senyalaren los antepassats, avuy l' ilustre Aquiles l' ha prés per terme. Allí es precís anar á tocar dirigint dret lo leu carro; inclínat en l' assiento una mica cap a l' esquerra dels corcers; pica, cridant, lo caball de la dreta, afluixantli un poch la brida; de manera que 'l caball de l' esquerra arribi á la fita que semble que lé de fregarhi 'l botó de la roda; pero procura que no hi tope, no fos cas que 's ferís algún caball ó que trenquesses lo carro, ab alegría dels altres y per vergonya teva. Estimat fill, sigas prudent y previsor. Si logras girar en la mateixa fita frech á frech, ningú gosará seguirte ni passarte devant, encara que darrera ten hi anés lo diví corcer d' Adrasto, Arió, de rassa inmortal, ó 'ls que en aquestas riberas ha criat Laomedon.»
 Acabant de dir aquestas paraulas, lo fill de Neleo se 'n enloma á son siti y s'asseu, habent donat á son ilustre fill inslruccions complertas.
 Merion és lo quint en preparar los seus corcers d' hermosas crineras. Los héroes pujan als carros, y trenhen las sorts que 'l fill de Peleo remena. La d' Antíloco salta la primera; segueixen des rés las d' Eumelo, Menelao y Merion; en fi, la darrera es la sort de Diomedes, lo més valenl de tots. Los lluitadors se disposan en filera. Aquiles los hi mostra al lluny en lo comp rás la fita prop de la qual hi ha enviat al diví Fénix, escuder de son pare, pera que observe ab alenció la carrera y porte la veritat de lo que succeheixi.
 Tots al mateix temps alsan los fuets, fuetejan y excitan ab sos crits als corcers, que al moment avansan plana enllá allunyantse rápidament del vaixells. Sota del seu pitral, núvols de pols hi remolinejan; sas crineras flotan al aire; los carros, ja tocan la terra fértil, ja s' alsan enlaire; mes los héroes permaneixen en sos sitis; lo cor los batega; tots vólen la victoria; no páran d' atiar á sos corcers, que vólan en la plana aixecant pols.
 Los caballs fogosos han arribat ja al terme de la carrera, y van á tornar envers la platja de la mar escumosa. Allavors es quan brilla l' ardiment dels héroes; allavors deixan anar los tronchs á tota brida. Tol seguit las eugas d' Eumelo portan la ventatja; los caballs troyans de Diomedes segueixen y sembla com que anessen á pujar demunt del carro que 'ls precedeix; la seva alenada escalfa las amplas espatllas del fill d' Admelo: lo cap estirat fins á n' ell, vólan, y segurament Diomedes l' hauría avansat ó hauría deixat duptosa la victoria, si Febo, irritat contra d' ell, no li hagués fet caure de las mans lo fuet explendent. Los ulls del héroe indignat s' omplen de llágrimas perqué las eugas galopan ab creixenta rapidesa, y 'ls seus caballs amainan la carrera per falta del agulló que una divinitat li ha pres. Pero Minerva s' ha adonat de tal astucia; tot seguit corre al costat del fill de Tideo, li dona un fuel y enima 'ls seus caballs ab forsa nova. Al mateix temps la deesa encoratjada s' acosta al fill d' Admeto y li trenca 'l jou; las eugas se desbocan fora del camí; 'l timó del carro 's desfá y 'l mateix héroe, desde dalt de son siti cau al costat de la roda. Queda ferit de brassos, nas y boca; le una obertura al front, demunt de las celias; los ulls se li banyan de llágrimas; los plors li apagan la veu. Diomedes l' avansa, dirigeix son corro y salta deixant moll enrera á sos rivals. Minerva anima 'l vigor de sos corcers y li dona la gloria. Després lo segueix lo ros Menelaò, y després Antíloco, que agullona 'ls caballs del venerable Néstor.
 «¡Fins á tocar la terra ab lo ventre! ¡allargueu lo pas! no vull pas fervos lluitar ab los que conduheix l' ilustre Diomedes. La mateixa Minerva es la que redobla la seva agilitat y li dona la victoria; més alcanseu lo carro del Atrida, no us quedeu enrera. ¡Ab vivesa! no permetau que una euga, que Etea, vos cubreixi de vergonya. ¿Perqué us quedeu enrera essent los més valents? Jo us ho prometo y la meva paraula 's cumplirá; no sereu més dignes de rebre 'ls cuidados de Néstor, pastor de pobles, y no tardará en matarvos ab lo bronzo afilat, si per la vostra desidia sols alcancem un dels últims premis. ¡Arre donchs! proseguiu ab rapidesa, animeuvos, confieu en la meva destresa; jo sabré passar devant del Atrida en l' angostura del camí, que may perdré de vista.»
 Diu aixó: los caballs, temerosos de 'l indignació del seu senyor, córreu un moment ab major ardor; no tarda 'l valerós Anlíloco en veure l' angostura del camí. Consisteix aquesta en una torrentera formada per una continuació de plujas que han socavat la terra é interromput lo camí. Menelao anava á trobarshi, ab cuidado pera evitar lo topar ab un oltre carro, quan Anlíloco gira llaugerament lo seu tronch, lo dirigeix fora del camí, y 's llensa á la persecució del Alrida. posántseli molt prop. Lo reys' espanta y esclama:
 «Anlíloco, gobernas temerariamentl los teus caballs: contentlos, perqué aquí 'l camí s' estreny, y aviat tindrás més espay. No sigui cas que topes ab lo meu carro y 'ns anem á perdre tots dos.»
 Diu aixó: 'l fill de Néstor fá com qui no 'l sent, agullona de nou als seus corcers y'ls excita més vivament encara. Ab la velocitat que porta un disch llansat ab una brassada per un jove guerrer que vol mostrar son estremat vigor, aixís mateix lo carro recorre 'l terreno. Allavors las eugas de Menelao reculan; lo mateix rey renuncia á excitarlas temerós de que 'ls tronchs no s' entretopen en l' angostura, no volquen los corros y no fassen rodolar per terra als héroes, en lo mateix moment en què 's disputan la victoria. Menelao indignat esclama:
 «Antíloco, no hi ha ningú entre 'ls mortals ab tanta malicia com tú, y 't vas á perdre. Nos enganyavam quan créyam que érats dels Grechs que tenen prudencia. Mes no se 't adjudicará pas lo premi si avans no juras haberte valgui d' una mala estratagema.»
 Després, animant los seus corcers, los hi diu:
 «Guardeuvos d' afluixar lo pas; malgrat lo vostre despit, no us detureu: los que us passan devant sentirán la fatiga avans que vosaltres; fa molt temps que anyoran la seva jovenesa.»
 Diu aixó: los corcers, tement l' indignació del seu senyor, se llensan á corre ab més ardor, y no tárdan á juntarse al carro d' Antíloco. Los Grechs entretant assentats en lo cercle, contemplan als carros que vòlan per la plana, en mitj d' una nuvolada de pols. Idomeneo es lo primer que s' adona dels corcers que tornan. Posat fora de la multitut, en lo cim d' un promontori, á pesar de la distancia, reconeix la veu que ls encoratja, y prompte distingeix ai devant un caball notable; perque per demunt de la seva pell blanch d' or lluslrosa, ressalta en son front una taca blanca, rodona com la lluna. Idomeneo tot seguit s' alsa y diu als Argius:
 «Amichs, capdills y reys de la Grecia, ¡seré jo sol lo qui veu los carros? Altres caballs, un altre escuder dels que esperavain, son los que veig arribar primer. Sens duple las eugas d' Eumelo han caigut feridas en terra, perqué fins avuy han sigut sempre las més ágils. De altra part, he vist que eran las primeras en girar en la fila, y ara no puch descubrirlas per més que las mevas miradas abarquen tota l' extensió dels camps, troyans; y, ó bé 'l guia ha deixat anar las bridas, ó no haurá sapigut dirigirlas eugas al lombar la fila y deurá haberla traspassada ab desgracia. No hi ha dupte que Eumelo haurá caigut al estrem del camí, 'l carro estará trencat y los eugas desbocadas fora del cami ab l' esperit ple de furor. Mes aixequeuvos, guayteu vosaltres maleixos; tal vegada jo no ho distingeixo bé; de totas maneras, lo primer me sembla de rassa dels etolis. Si, es un dels reys argius; es Diomedes, lo robust fill del ilustre Tideo.»
 Calla, y l' ágil Ayax, fill d' Oileo, 'l contradiu ab asperesa:
 «Idomeneo, esclama, ¿com es que tot seguit te posas á parlar á la ventura? Son las voladoras eugas las primeras que 's veuhen correr al lluny en l' espayosa planura. No els per cert dels més joves entre 'ls Grechs y tens la vista debilitada. De tots modos sempre parlas ab emeritat. ¿Ets tú 'l que tens de parlar tant apressuradament? ¿No hi ha aquí millors jutjes que tú? Si, 'ls corcers d' Eumelo son, com sempre, 'ls primers, y es ell mateix qui no ha deixat de sostenir las bridas.
 —Ayax, contesta ple d' ira 'l capdill dels Cretenses, agre insultador, superas als demés en ultratjes, y en totas las altras cosas ets inferior als restants Argius, perqué la teva ánima está mancada de bona voluntat. Fem posta cada un d' un tres-peus ó d' una rica caldera, posein per jutje á Agamemnon, fill d' Atreo, y que digui si las eugas son las que portan l' avansada, perqué ho sápigas pagant.»
 Diu aixó: y Ayax irritat s' alsa altra vegada, disposat á respondre frases injuriosas. Sens dupte la discordia los hauría portat més enllá, si Aquiles mateix, aixecantse, no hagués dit aquestas paraulas:
 «Acabeu ¡oh Ayax! ¡oh Idomeneo! acabeu vostres discursos ultratjosos; no us está bé parlar ab tals termes, y ben cert que vosaltres mateixos reprobariau en los altres tal comportament; torne'i als vostres sitis y guayteu ab atenció 'ls carros, que no tardarán en trobarse prop de nosaltres; y allavors reconeixereu l' un y l' altre 'ls caballs dels Argius, aixis los segons com los primers.»
 Al dir aquestas paraulas, lo fill de Tideo apareix, prop del cercle, prosseguint la seva carrera victoriosa, atiant á fuetadas los seus caballs. Aquestos, galopant enlaire, atravessan rápidament l' espay. No paran aquestos de tirar, demunt del seu valent guia, munts de pols. Darrera d' ells, lo carro esplendent d' or y d' estany vola tant llaugerament, que 'ls cércols de las rodas deixan apenas en l' arena una débil senyal. Diomedes se detura en mitj del cercle. La suor, regalant fins á terra, devalla pel pitral y las crineras deis corcers. L' héroe baixa del carro esplendent, y deixa 'l fuet en lo jou. Al instant Estenelos, sens perdre temps, s' apodera del pre ni y ordena als seus companys plens d' orgull, que porten la cautiva á las sevas naus, y que hi trasporten també 'l gros tres-peus, mentres que ell deslliga 'ls caballs.
 En aquest moment, Antíloco, després d' haber avansat á Menelao, no tant per llaugeresa com per astucia, dirigeix lo ceu carro al cercle. L' Atrida 'l segueix de prop. Tant quant lo corcer avansa al carro al arrastrarlo en la planura, de manera que l' extremitat de la seva qúa frega 'ls cércols de las rodas, tant lo valerós Antíloco porta de ventatja á Menelao. Primerament l' avansava un tret de disch, n es la bona euga d'Agamemnon, Etea, d'hermosa crinera, habia redoblat los esforsos; l' Atrida s' ajuntá al jove héroe, y si allavors s' haguessen trobat al principi de la carrera, li hauria prés l' avansada; no hauria pas deixat la victoria duptosa. Tot seguit arriba Merion, valent escuder d' Idomeneo, distant de Menelao tot lo tret d' una fletxa; perqué 'ls seus corcers son los més calmosos y ell es tambe escuder de menys destresa. Lo fill d' Admeto arriba l' úllim de tots; arrastra ell mateix son hermós carro, y mena en avant las sevas eugas. Al véurel trist lo diví Aquiles se mou de compassió; s' alsa y dirigeix als Argius rápidament aquestas paraulas:
 «Un héroe ilustre, l' úllim, mena aquí 'l seu tronch; amichs, creyeume, donemli 'l premi que li pertoca, 'l segon, y que 'l fill de Tideo conserve 'l primer.»
 Diu aixó: 'ls reys aplaudeixen, y Eumelo se'n hauria emportat allavors l' euga, ja que 'ls Grechs ho aprobavan, si Antíloco, fill del magnánim Néstor, aixecantse, no hagués apelat del judici d' Aquiles.
 «¡Oh fill de Peleo! ¡quina cólera m' animará en contra teva, si portas á cap aquest propósit! Vols negarme 'l premi pensant que, tant valent com es Eumelo, lo seu carro y sos caballs llaugers han sigut detinguts per una forsa superior. Mes si ell hagués implorat als deus, á bon segur que no hauria estat lo darrer en arribar. Si 't ha afectat la seva dissort, si 'l estimas ab tota l' ánima, en la teva tenda hi tens prou or pera donarli; no hi manca bronzo, ni remats, ni cautivas, ni forts corcers. Prenne pera donarli un premi, encara que sigui millor, ja més endevant ó desde ara, á fí de que 'ls Grechs aproben la teva magnanimitat. En quant á mí, no estich disposat á cedir lo meu; l' home que pense disputármel ab las armas a la má, que ho probe.»
 Diu aixó: 'l diví Aquiles, plé de complacencia per Antíloco, que es un company estimat seu, li respon somrient:
 «Antíloco, tota vegada que m' invitas á pendre un altre premi de la meva morada y á donarlo al fill d' Admeto, aixís ho faré. Li donaré la corassa que he tret al ilustre Asteropeo; es de bronzo y per la vora hi corre una orla d' estany resplandent. Será per ell un regalo preciosíssim.»
 Ditas aquestas paraulas, l' héroe ordena a Aulomedon, son company estimat, que vage á buscar la corassa en la seva tenda. Automedon hi vá volant y la porta; quan la té, la posa entre las mans d' Eumelo, que 'l acepta ab alegría;
 Al mateix temps Menelao, ab lo cor contristat, s' alsa animat contra Antíloco d' una violenta cólera. Agafa 'l ceptre d' un herall que ordena als Argius guardar silenci, y parescut á un den, parla en aquestos termes:
 «Antíloco, que avans eras tant prudent, ¿qué es lo que has fet? Has rebaixat lo mérit meu, has atropellat los meus caballs posant los teus al devant d' ells, essent los teus d' una inferioritat manifesta. Mes ¡oh capdills y reys dels Argius! jutjeu entre nosallres sense parcialitat. No puch permetre que pugui dirse entre 'ls Grechs: «Menelao habent vingul darrera d' Antíloco per medi d' enganys, se 'n emporta injustament l' euga; perqué es lo mès fort y 'l més valent, encara que 'ls seus caballs siguin moll inferiors.» No: vaig á pronunciar jo mateix la sentencia y no crech que cap dels Grechs la desaprobe, perquè será del tot justa. Anliloco, vina, segons costum, prop de mí ¡oh rebrot de Júpiter! Plántat dret devant dels teus corcers y del teu carro, pòsat en una má lo fuet ab que 'ls excitaras y posada l' altra demunt de tos caballs, jura á Neptú que ha sigut involuntariament y no per mala manya que has destorbat lo meu carro.»
 —Perdónam, respon lo prudent Antiloco, só molt més jove que lú ¡oh rey Menelao! tú ets millor y de més edat; no ignoras ú quants y quants errors está subjecta la joventut, perqué en aquesla edat l' esperit es prompte é irreflexiu. Sigui donchs indulgenta la teva ánima. Te donaré jo maleix l' euga que he conquistat; si entre lo que tinch en ma tenda exigeixes alguna cosa més preciosa, més m' estimo cedírlela al moment ¡oh rebrot de Júpiter! que no pas véurem per sempre odiat de ton cor, y culpable als ulls dels inmortals.
 Ditas aquestas paraulas, lo fill del magnánim Néstor, conduhint l' euga, la presenta ó Menelao, que se 'n alegra ab tota l' ánima. De la mateixa manera que quan los camps treuhen brotada, la rosada del matí's posa en las tendrás espigas, aixís mateix ¡oh Menelao! una dolsa satisfacció penetra en ton cor.
 L' Atrida continúa, y li dirigeix rápidament aquestas paraulas:
 «Anliloco, só jo 'l que vull cedir y oblidar la meva còlera. May m' habia faltat la teva nrudencia fins en aquest cas en que la jovenesa 't ba ofuscat la rahó; evita en lo successiu d' enganyar als que valen més que tú. Ningú més entre 'ls Grechs m' hauria apaciguat tant promptament; mes reconech las fatigas y 'ls sufriments que heu suportat per causa meva, tú, ton ilustre pare y ten germá Trasimedes. Me trobo donchs enternit per la teva súplica, y encara que l' euga in pertoca, prénla; y que tots los Grechs sápigan que 'l meu cor no es ni superbiós ni crudel.»
 Ditas aquestas paraulas, dona 'l euga á Noemon, company d' Antiloco perque se l' emporte; ell pren la caldera explendenta. Tot seguit Merion, que ha arribat lo quart, pren los dos talents d' or. En quant al quint premi, l' urna ab duas nansas, no ha tingut guanyador. Aquiles l' agafa, la porla á través de l' assamblea, s' atura al costat de Néstor, y l' hi ofereix dient:
 «Pren aquesta urna, anciá, y que sigui per tú una joya preciosa. Consérvala en memoria dels funerals de Patroclo, ja que no 'l veurás may més entre ls Argius. Te dono aquest premi sense que concorres al pugilat, ni á la lluyta, ni als exercicis de la llansa, ni á las carreras á peu ja que la tirsta vellesa t' aclapara.»
 Dient aquestas paraulas, posa 'l urna entre las mans de Néstor, que l' acepta plé de satisfacció y respon:
 «¡Oh fill meu! tas paraulas respiran sabiduría. En efecte; no tinch ja fermesa en los peus, amich; y els meus brassos units á las mevas espatllas, no 's mouhen ab facililat. ¡Quant me dol no trobarme en la meva florida joventut! ¡no trobarme en tot lo meu vigor, com quan los Epeus celebraren los funerals del rey Amarinceo, en Buprasi, ahont los fills d' aquest héroe oferiren magnífichs presents! Allavors, cap guerrer podia compararse ab mí, ni entre 'ls Epeus, ni entre 'ls de Pilos, ni entre 'ls Etolis superbos. En lo pugilat, aventatjava á Clitomedes, fill d' Enops; vaig véncer en la lluyta á Anceo, de Pleuron, que 's va batre ab mí; y, á pesar de la seva llaugeresa, vaig avansá á l' ficlos en la carrera. La meva llansa volá més lluny que las de Fileo y de Polidoro. Los fills d' Actor solament féren avansar lo seu carro al meu; eran dos y aixó 'ls valgué, y desitjavan ardentment aquesta victoria, per la qual s' habian reservat los millors premis. Aquestos dos germans eran bessons; l' un ab má forta sostenia las bridas y dirigia 'ls caballs, mentres l' altre 'ls excitava ob lo fuet.
 «Aixó es lo que era jo avans; ara, es als jóves guerrers á qui toca entrar en lluyta. Ara es forsós que obeheixi á la trista vellesa, aixis com avans combatía ab los héroes. Mes segueix, Aquiles, honra al teu company ab jochs fúnebres. Acepto 'l present que m' ofereixes, y 'l meu cor n' está plé d' estremada alegría, perque sempre 't recordas d' un anciá que 't volgué, y no l' oblidas de donarli 'ls honors que deu rebre entre'ls Grechs. ¡Vulgan los deus, pera recompensarte, concedirte bona cosa de bens!»
 Diu aixó: l' Eácido després d' haber escoltat ab tota atenció al fill de Neleo, se 'n va á través de l' espessa munió dels Argius, y tot seguit posa devant de l' assamblea 'ls premis del terrible pugilat: es lo primer una mula vigorosa de sís anys, sense domar y casi bé indomable; després, pel vensut, es l' altre premi una doble copa.
 «Atrida, diu, y vosaltres Grechs, invito á dos homes experts en lo pugilat á venir ó aixecar los brassos, pegarse l' un al altre y disputarse aquestos premis. Aquell á qui, en presencia de tota l' armada, Febo donará la victoria, se 'n endurá á sa tenda la mula laboriosa; lo vensut, se 'n endurá la doble copa.» Ditas aquestas paraulas tot seguit s' alsa un guerrer alty hermós, destre en lo pugilat; Epeos, fill de Ponopeo, posa las mans demunt de la mula laboriosa y exclama:
 «Que s' acosti donchs lo qui té de guanyar la copa; perque 'm sembla que ningú entre 'ls Grechs tindrá la pretensió de véncem, d' emportarsen lo primer premi. Sí; 'm gaudeixo d' aventajarlos á tots. ¿No es prou que tinga d'esser inferior á molts en las batallas? Mes ¿qui pot sobressortir en tot? Ho dich desde ara, y lo que prometo 's cumplirá; dislocaré 'l cos del meu rival, li trencaré 'ls ossos; aquells que vulgan pendre interés per ell, que permaneixen aquí junts pera trenrel tant bon punt la forsa dels meus brassos l' hage ajegut.»
 Diu aixó; y tothom guarda un profon silenci. Solament Eurialo per últim s' alsa, guerrer parescut á una divinitat, fill de Mecisteo, nascut del rey Talaon, que un dia 's presentá en Tebas, en los jochs fúnebres d' Edipo, y triunfá de tots los fills de Cadmus. Diomedes, que li desitja la victoria encoratjantlo ab paraulas, se li posa al costat. De primé 'l cenyeix fortament; després li dona 'ls guants, trets de la pell d' un bou salvatje. Los dos combatents, apretats en la cintura, baixan en mitx de l' arena, alsan junls l' un contra l' altre las sevas mans robustas y las deixan caure. Los seus brassos pesants s' encreuhen, las sevas dents petant ab un estrépit horrible; y suhor abundosa regala pel seu cos. Per últim lo diví Epeos se tira contra son rival, y malgrat la seva prevenció, li pega á la cara. Eurialo no pot resistir aquest terrible colp, sos hermosos membres se rendeixen. De la mateixa manera que fora de la mar, alborotada pel buf del Boreo, un peix prop de la platja salta y tot seguit desapareix, ab igual prestesa cau l' héroe ferit. Mes lo magnánim Epeos l' agafa ab sos robustos brasso?, l' alsa y l' entrega á sos amichs solícits, los qui, sense oblidarse de pendre la copa, lo treuhen fora del cercle. Los peus s' arrossegan ab pena; i cap li cau; vomita sanch espessa; pert los sentits. Aquiles, tot seguit, mostra als Argius lo premi del tercer combat: de la lluyta perillosa. Destina al vencedor un ample tres-peus, á proba de foch, que entre 'ls fills de la Grecia l' avalúan á dotse toros. Lo vensut deu rebre una cautiva, destra en los travalls de son sexo, de valor quatre toros. Lo fill de Peleo s' aixeca exclamant:
 «Aixecauvos, oh vosaltres qus vulgau disputarvos aquestos premis.»
 Diu aixó: i gran Ayax, fill de Telamón, s' alsa 'l primer, y després d' ell lo prudent Ulisses, hábil en estratagemas. Se posan los cinturons, baixan al mitx de l' arena y s' abrassan ab sas fortas mans, agafats com las vigas que un hábil constructor ajunta en lo sostre d' un edifici pera resguardarlo dels vents. Sas espatllas cruixeixen comprimidas per brassos robustos. Una suhor abundosa'ls regola; espessos tacas rojas de sanch s' escampan per sos costats y per sas espatllas. L' un y l' altre están frisosos pel desitx de vencer y d' emportarsen lo superbo tres-peus. Ulisses no pot tombar á Ayax; aquest tampoch logra subjectar á son contrari, pirque Ulisses está dotat d' una forsa divina. Quan ja aquesta llarga lluyla té fatigats als Aqueus, lo fill de Telamón exclama:  «Rebrot dels deus, enganyós Ulisses, ó álsam tú ó déixam que t' alse; Júpiter donará la victoria á qui grat li sia.»
 Dient aixó alsa al fill de Laertes; aquest no 's descuida de sas manyas; d'un cop de taló á la pantorrilla fa inclinar á Ayax;l' héroe cau d' espatllas, y Ulisses demunt del seu pit. Tot l' exércit plé d' admiració 'ls contempla. Ulisses, allavors, vol alsar á son rival; mes á penas logra manejarlo, y, en mitj de sos esforsos los genolls, per fí, se li doblegan. Los dos héroes agafats l' un al altre rodolan per térra y s' omplen de pols. Sens dupte s' haurian aixecat pera agafarse cos á cos per tercera volta, si 'l mateix Aquiles no 'ls haqués detingut.
 «Deixeu de lluitar, los hi diu; no estenueu vanament las vostras forsas; la victoria us perteneix á tots dos. Separeuvos, y acepteu un premi cada hú d' igual valor. Los Grechs s' entregarán á altres jochs.»
 Diu aixó: y'ls héroes dócils á tals paraulas, se donan pressa á obehirlo; se trehuen la pols que 'ls cubreix y 's posan las sevas túnicas.
 Tot seguit Aquiles posa devant dels Argius los premis de la carrera á peu. Es lo primer premi una urna d' argent, de cabuda sis mesuras, la més hermosa de las que existeixen en la térra, perqué 'ls enginyosos Sidonis l' adornaren maravellosament, y 'ls Fenicis, que la transportavan per demunt de las obscuras onas, se detingueren en lo port de Lemnos, y 'n feren present á Toas. Més tart Euneo, fill de Jasó, la doná al héroe de Patroclo pera pagar á Licaon, fill de Priam; y ara Aquiles, en los jochs fúnebres de son company, la destina al més llauger en la carrera. Lo segon premi es un bou esplendent de greixura; y 'l tercer, mitj talent d' or. Aquiles s' alsa y esclama:
 «¡Alsauvos, ó vosaltres que vullgau disputar aquestos premis!»
 Diu aixó: 'l llauger fill d' Oileo s' aixeca, y després d' ell Ulisses, y per úllim Antíloco, que aventatja per la seva llaugeresa á tots los altres guerrers de la seva edat. Los tres héroes se posan en filera; Aquiles los hi senyala 'l terme. Sortint de la barrera, tenen lo terreno lliure. Tot seguit lo fill d' Oileo avansa á tots; Ulisses lo segueix. Com prop de son hermós pit está 'l fus d' una dona, quan ab sas mans estesas, capdella de la troca 'l fil de la trama, tant prop d' Ayax corre 'l fill de Laertes. Sos peus s' encaixan en las petjadas del seu rival, avans de que la polsaguera que aquest alsa, estigui esbargida; y sempre corrent ab rapidesa tira 'l seu alé al voltant del cap del héroe. Los Grechs tots desitjan per ell la victoria; cridan y l' animan. Quan un y altre arriban al terme de la carrera, de tot cor Ulisses invoca á Minerva.
 «Escóltam, deesa de bondat, vina decididament en ajuda dels meus peus.»
 Aquesta es la seva pregaría, que Pálas acull: li dona llaugeresa als peus y á los mans; després, en lo moment en que van á alcansar los premis, Ayax, tot corrent, rellisca sobre 'l munt de fems que han deixat los bous mugidors morts en honra de Patroclo, perqué la deesa l' ha empenyut. S' omple de fanch la boca y 'l nas: mentrestant lo pacient y divi Ulisses agafa l' urna, ja que ha arribat lo primer. Tot seguit l' ilustre Ayax agafa l' bou per las banyas, y trayentse 'l fanch de demunt, diu als Argius:
 «¡Ay! Minerva ha posat entrabanchs als meus peus, perqué fá molt temps que ella 's coloca com una mare al costat d' Ulisses, y en totas ocasions l' ajuda.»
 Diu aixó y tots los Aqueus al véurel enfangat se'n riuhen d' ell. Al mateix temps Antíloco s' apodera del darrér premi, y diu, somrient á la assamblea:
 «Amichs meus ¿hé de repetirvos lo que saben? Los inmortals, també avuy, volen honrar als ancians perqué Ayax té pochs mes anys que jo, y 'l vencedor es de la primera generació dels homes existents; mes se 'l considera d' una vellesa robusta, y fora d' Aquiles, seria molt difícil als Argius lluytar ab ell en quant á llaugeresa.»
 Diu aixó, y alaba aixís al ágil fill de Peleo, que li respon en aquestos termes:
 «Antíloco, no en vá haurás pronunciat alabansas de mí, y, al premi que 'l pertoca, vull afegirhi mitx talent d' or.»
 Dihent aquestas paraulas, li posa entre sas mans mitx talent, que Antíloco acepta plé de satisfacció. Tot seguit Aquiles porta á l' assamblea una prolongada llansa, un casco y un escut, armadura de Sarpedon, que Patroclo habia prés d' aquest héroe. Aquiles aixecantse, din:
 «Invito á dos guerrers dels mes valents á que 's disputen aquest premi; que 's posen las sevas armaduras, que lluyten ab lo bronzo afilat, que donguen, devant de la assamblea, probas de son valor. Lo primer que tocará l' hermós cos de son rival, y que l' hi fará rajar sanch, á pesar d' la seva a rmadura, rebrá la magnífica espasa de Tracia, adornada ab claus d' argent, que he pres del ilustre Asteropeo. L'armadura de Sarpedon perteneixerá en comú als dos combatents, als qui donaré en ma tenda un espléndit festí.»
 Diu aixó: 'l gran Ayax, fill de Telamón, s; alsa y tot seguit després s' alsa també 'l robust Diomedes. Los dos héroes se 'n van á posarse l' armadura y baixan junts á l' arena, frisosos pera combatre; lo seu aspecte es terrible; 'l temor s' apodera de tots los Argius. Se dirigeixen l' un contra l' altre, y no tardan en trobarse acostats. Tres vegadas s' embesteixen; tres vegadas saltan y s'atacan. Per últim Ayax pega la llansada en l' escut de Diomedes, pero no pot arribarli al cos resguardat per la corassa. Al mateix temps lo fill de Tideo per demunt del enorme escut d' Ayax, no para de buscarli 'l coll ab la punta de la seva llansa esplendenta. Al veure això, 'ls Grechs, tement per la vida del fill de Telamón, determinan posar fi al combat y repartir lo premi per parts iguals. Pero Aquiles concedeix al fill de Tideo la gran espasa ab la seva vaina y i talabart que la sosté.
 Tot seguit. Aquiles porta devant de l' assamblea un enorme tros de ferro en brut que quant vivia tirava 'l fort Etió. Quan lo diví fill de Peleo matá á aquest héroe, se 'n porta 'l seu disch en las sevas naus, entre 'ls altres trofeus. Aquiles aixecantse, diu ais Argius:
 «¡Alsauvos, oh vosaltres que vullgau disputar aquest premi! Per estensos que siguin los seus camps fèrtils, aquell que l' obtindrá no 's veurá en necessitat, durant cinch anys, d' enviar á ciutat á buscar ferro per sos pastors ó per sos jornalers: ab aquest disch ne tindrá prou.»
 Diu aixó: al moment lo diví Polipetes s' alsa, després d' ell, lo robust Leonteo; lol seguit Ayax, fill de Telamón, y l' ilustre Epeos. Se posan tots en órdre: Epeos, lo primer dels quatre, agafa 'l disch y 'l llensa rodolant y arrenca una grossa riallada dels Grechs. Leonteo, branca de Marte, fa la segona proba. Després d' ell, lo gran Ayax, ab ma robusta, fa traspassá las senyals dels anteriors. Per fí arriba 'l torn á Polipetes. A tanta distancia com lo vaquer tira 'l seu gayato, que vola per demunt del remat, á tanta distancia Polipetes fa anar lo disch mes enllá que ls seus adversaris. Los Grechs fan un crit d' aclamació, y 'ls companys del vencedor se li portan á la seva nau lo premi ofert pel rey.
 Aquiles allavors exposa pels arquers destrals de ferro: deu destrals senzillas y deu de doble tall: tot seguit fa plantar á distancia, en l' arena 'l pal d' un navili, y al cim hi posa, ab un prim cordill, una tremolosa coloma lligada pels peus que senyala per blanch als arquers.
 «Aquell, los hi diu, que tocará aquesta temorosa au se 'n endurá las dobles destrals. Aquell que, ab menys destresa tocará 'l cordill, sense tocar la coloma, sols obtindrá las destrals senzillas.»
 Dit aixó, 'l rey Teucro s' aixeca, y darrera d' ell Merion, ilustre escuder del rey de Creta. Los héroes ramenan las sevas sorts en un casco de bronzo. La de Teucro surt primer. Tot seguit, ab una má vigorosa, dispara una fletxa; mes s' oblida d' oferir avans á Febo 'l sacrifici d' una hecalomba solemne d' anyells primogènits, y no toca la coloma, perque aquesta divinitat n' está ressentida. La seva fletxa trenca 'l cordill, prop dels peus de la tendrá au, la que tot seguit s'envola envers lo cel, al maleix temps que 'l cordill cau á térra. Los Grechs fan ressonar l' enclós ab sos aplaudiments. Mentrestant Merion prepara la seva fletxa; se coloca rápidament l' arch, promet á Febo 'l sacrifici d' una solemne hecatomba d' anyells primogénits, y segueix ab la vista la tremolosa coloma, que vola ja entre 'ls núvols. Tot seguit dispara 'l dart, toca sota las alas á l' au que's deté voltejant, traspassa 'l seu cos y 'l mateix dart vé á caure en terra, en los mateixos peus de Merion. La coloma, ab las alas caigudas, se posa demunt del pal, ahont queda suspesu; pero a 'l momet l'ánima l' abandona, y cau lluny en terra. L' armada tota la contempla ab admiració. Merion pren las dobles destrals. Teucro fa portar las destrals senzillas á sos vaixells.
 En fí, 'l fill de Peleo, portant á l' assamblea una prolongada llansa y una caldera nova, adornada de flors, del valor d' un bou snperbo, convoca als guerrers destres en tirar la llansa.
 Lo poderós Agamemnon, fill d' Atreo, s' alsa, y després d' ell Merion, l' ilustre escuder del rey de Creta; mes Aquiles los hi dirigeix aquestas paraulas:
 «Atrida, massa sabem lo que tu ets superior als demès guerrers, y quant los aventatjas en forsa y en destresa en tirar la llansa. Acepta, donchs, la caldera, fesla portar á las tevas naus, y si hi consents de tot cor, donarem aquesta llansa al ilustre Merion.»
 Diu això: lo rey dels guerrers, Agamemnon, disposat á compláurel, presenta á Merion la llansa de bronzo, y posa entre las mans del heralt Taltibi 'l premi magnífich que li ha ofert Aquiles.