Isolament
Isolament
A dalt de la muntanya i a l’ombra d’un vell roure,
llavors que el sol tramunta, m’assento tristament.
El meu esguard, erràtic, vola damunt les planes,
damunt les vastes planes esteses als meus peus.
Enllà mormola el riu d’escumejants onades
que, serpejant, dins l’ombra llunyana es va perdent.
Damunt l’estany de plata les aigües adormides
en elles reflecteixen l’ull trèmul d’un estel.
Al cim de tot d'aquestes ombrívoles boscúries
posa el crepuscle, encara, son últim raig daurat,
i el vaporós vaixell de la nocturna Dea
flota en el mar sens ones de l’horitzó llunyà.
Del gòtic campanar s’eleva, entant, el místic
toc d’Àngelus, que vibra dins l'hora vesperal.
Els vianants es paren i les campanes rústiques
confonen amb les últimes remors llur toc pausat.
Mes, l’ànima al paisatge indiferent, no sents
al seu davant ni encís ni menys adoració.
Veig la terra i em sembla talment una ombra errívola;
el sol que escalfa els vius no és pas el sol dels morts.
De l'una a l’altra banda eixamplo en va la vista,
de Nord a Sud, d’on neix fins on s’amaga el sol;
segueixo tots els punts de la planúria immensa
i dic: la benaurança no m’espera, ai!, enlloc.
¿Què em diuen eixes valls, palaus i humils tuguris
que pels meus ulls ansiosos no tenen cap encant?
Rocams, i rius, i boscos, i solituds volgudes;
si us manca sols un Ser tot despoblat serà!
Si el sol per un lloc neix per altre lloc declina,
i amb ull indiferent contemplo jo el seu curs.
¿Què importa que en un cel trist o radiant s'elevi
0 es pongui el sol? Dels dies res esperar-ne puc.
I encara que pogués seguir sa llarga ruta
veient dessota meu la buidor i els deserts,
jo no desitjo res de tot el que ell aclara;
jo no demano res a l'immens Univers.
Mes, ¿potser més enllà dels límits de sa esfera,
on el sol veritable aclareix altres cels
—si jo pogués deixar mon cos damunt la terra—
sorgiria als meus ulls el que encén mon anhel?
Allà, m'embriagaria de l'aigua cobejada;
allà, retrobaria l'esperança i l'amor
i aquest bé idealitzat que tota ànima anhela
i que encara en la terra no l'expressa cap nom.
Si jo pogués, endut pel carro de l'aurora,
vague encant dels meus somnis, venir fins on ets tu!
En la terra d'exili, per què jo resto encara?
Entre la terra i jo no hi ha res de comú.
Quan les fulles dels arbres cauen damunt les prades
el vent les arrabassa, furiós, de les afraus;
i jo sóc consemblant a la fulla marcida:
endueu's-em també, oh vents desenfrenats!